T’ESTIMO O ET NECESSITO?

Sabies que som l’espècie més social que existeix a la terra? Això significa que no entenem la vida sense vincles, som éssers totalment interdependents. Si recordes el que va ocórrer a l’inici del confinament, la necessitat d’establir contacte amb les nostres relacions interpersonals va ocupar un paper protagonista a través de videotrucades fent-nos experts en noves tecnologies per satisfer aquesta necessitat relacional. Quan som persones adultes, transformem la dependència amb els nostres progenitors que tenim durant la nostra infància per la independència adulta; però, realment són independents quan arribem en aquesta etapa?

El que passa quan som persones adultes és que modifiquem el tipus de dependència

Existeixen dos tipus de dependència:

  • Dependència vertical: es refereix a la dependència que s’estableix durant la criança amb els nostres progenitors perquè els necessitem per créixer. És imprescindible per la nostra supervivència, és una etapa que s’allarga en el temps perquè no tenim autonomia suficient com quan passa quan som persones adultes. Per això, s’anomena vertical.
  • Dependència horitzontal: es refereix a la interdependència entre dues persones en el moment de cercar algú a qui estimem perquè ens cuidi o a qui cuidar, ens proveeixi o a qui proveir. Ja no és necessària l’anterior dependència vertical perquè ja som persones autònomes.

El problema sorgeix quan, en una relació de parella, apareixen altres necessitats que promouen de nou una dependència vertical. La necessitat de salvar, complaure o de dominar a algú altre són ingredients per establir de nou una relació de dependència emocional.

La intimitat, una bona autoestima i l’autonomia individual són les bases per establir una relació de parella sana i feliç

Quins són els elements que afavoreixen una dependència horitzontal?

  • Regulació emocional és un element clau perquè una parella funcioni adequadament i, sobretot, que sigui feliç. Es refereix a la combinació entre tot allò que puc fer per mi per gestionar les meves emocions (autoregulació) amb el que necessito dels demés per ajudar-me a gestionar el que estic sentint (co-regulació). Quan una persona no disposa d’aquests recursos, té dificultats en resoldre els conflictes que apareixen en la parella o els evita perquè s’aïlla de forma individual.
  • Seguretat emocional és un altre element clau que es pot observar quan una persona té capacitat per gestionar els seus sentiments de soledat de forma autònoma i té les habilitats suficients per establir relacions amb intimitat expressant les seves emocions, realitzar peticions, acceptar les crítiques o mostrar la seva vulnerabilitat.

Em trobo molt sovint a la consulta relacions de dependència emocional on, per una banda, hi ha un membre de la parella que té por a l’abandonament i por de deixar de ser estimat/da oblidant-se de les seves pròpies necessitats per complaure a la parella amb un comportament submís i, per altra banda, l’altre membre de la parella té por a perdre la seva individualitat posant distància emocional en el seu vincle amb un comportament evitatiu i/o dominant. Aquests dos perfils que, aparentment semblen oposats, encaixen perquè sigui possible un vincle. El problema apareix perquè el vincle no es satisfactori per cap d’ambdues persones.

Com puc saber si estic en una relació depenent?

La incapacitat per posar fi a una relació que no em fa feliç com si es tractés d’una addicció, la no correspondència entre el que dono i rebo, la dificultat en créixer a nivell personal, laboral i social, l’aïllament social i el maltractament físic i psicològic (insults, menyspreu, poca validació, etc.) són alguns dels indicadors que em poden ajudar a reconèixer que estic amb tu perquè et necessito, no perquè t’estimo.

La parella ideal és aquella que sap treure el millor de tu, no el pitjor

En moltes ocasiones, m’agrada oferir analogies quan parlo de determinats conceptes quan estic en psicoteràpia. Per explicar què significa la dependència emocional, exposo la situació d’anar al supermercat amb gana. Què succeeix quan anem al supermercat amb la sensació de fam? El nostre criteri segurament és diferent ja que, amb molta probabilitat, buscaré satisfer de forma immediata la gana, més enllà d’escollir algun aliment que em nodreixi realment. Això també pot passar a l’hora d’escollir una parella. Quan la por a la soledat o la incapacitat d’identificar quan una relació no funciona es converteix en el que m’uneix a tu, la necessitat de seguretat emocional i la capacitat de regulació emocional no està ben coberta.

Si et sents identificat/da amb alguns d’aquest trets o tens dubtes sobre la teva relació de parella, el millor que pots fer és parlar-ne amb algú del teu entorn més proper. Prendre consciència del que estàs vivint és el primer pas. En cas que no sigui suficient per sortir-te’n i te’n adones que ho estàs vivint com una addicció, pots demanar ajuda professional per recuperar-te i, sobretot, sortir-ne reforçat/da.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg sanitari i psicoterapeuta

danielborrell@quantumpsicologia.com

IG @danielborrellgiro

Aquest article ha estat possible gràcies a la conferència TEDx Talks «Dependencia emocional» (2019) d’Arun Mansukhani i a la conversa «Claves para evitar la dependencia emocional» (2020) de BBVA amb Sílvia Congost.

ENAMORAMENT: ALQUÍMIA, MÀGIA O QUÍMICA?

Igual que a la bona cuina es barregen la química, l’experiència i l’amor, en les relacions amoroses hi ha un conjunt d’ingredients que es combinen generant allò que anomenem enamorament … aquell plat exquisit que inunda els nostres sentits, que s’assembla a una droga , que ens impregna de plaer.

Si bé no podem reduir a una recepta el que ens passa quan ens enamorem, podem intentar entendre quins són els ingredients que es barregen donant com a resultat aquest elixir embriagador que ens fa sentir-nos feliços, amb molta energia, obsessionats per aquesta persona especial i amb un fort desig sexual i de connexió emocional cap a ell o ella.

Aquest va ser l’encàrrec que li va fer l’empresa Match.com, propietària de Meetic i de tinder (famoses webs i aplicacions de cites), a Helen Fisher, investigadora de l’MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) biòloga i antropòloga, perquè investigués per què ens enamorem d’unes persones i no d’altres.

Amb l’ajuda de les neurociències, Fisher i el seu equip van realitzar mesuraments de les substàncies que operen en el nostre cervell davant estímuls romàntics. Es va realitzar l’estudi a una àmplia mostra de persones, mitjançant escàners cerebrals de ressonància magnètica que van atorgar precisió i un nou coneixement sobre la influència de la química en la manera de ser i de sentir de les persones.

Sobre la base dels resultats obtinguts en aquesta investigació, Fisher i el seu equip van idear un test científic per classificar els diferents perfils de personalitat, anomenats perfils sinàptics, i quins són els perfils que s’atrauen entre si de manera romàntica. Aquest test es va realitzar en més de quaranta cultures heterogènies, en diferents ètnies, edats, nivells socioeconòmics i estrats socials.

Els perfils sinàptics es diferencien per les substàncies, ja siguin neurotransmissors o hormones, que interactuen en el nostre cervell o fisiologia, i que afecten la nostra personalitat. De la mateixa manera, aquesta configuració química influeix en l’atracció que sentim cap a certes persones i no unes altres, depenent de l’perfil sinàptic a què corresponguin.

Fisher va descobrir que hi ha quatre sistemes al cervell relacionats amb un conjunt de trets de personalitat, aquests són els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens.

D’acord al sistema cerebral preponderant Fisher va donar un nom a cada perfil sinàptic.

Explorador: tenen el sistema de dopamina alt i són persones enèrgiques, que se senten atretes per la novetat, els agrada córrer riscos, són curioses, creatives, espontànies i són mentalment flexibles. Els exploradors se senten atrets per exploradors i poden formar parelles estables.

Constructor: són persones amb serotonina alta, també se senten atretes per persones amb el mateix perfil sinàptic, és a dir per constructors. Són tradicionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, són convencionals, planifiquen horaris i rutines, i solen ser religiosos.

Director: aquestes persones, ja siguin homes o dones, tenen la testosterona alta, es caracteritzen per ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços i escèptics. Es relacionen i senten atracció per persones amb estrògens alts, és a dir pels negociadors.

Negociador: hi ha una majoria de dones amb aquest sistema, són persones que busquen la connexió emocional en les relacions, se’ls dóna bé llegir la postura, els gestos, el to de veu, saben escoltar, pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, són afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.

Les combinacions entre aquests quatre sistemes neuronals predominants donen per resultat 12 perfils sinàptics, entre alguns d’ells es produeix una alta afinitat i entre d’altres una clara incompatibilitat.

Aquests factors relacionats amb la nostra biologia, i que tenen lloc en el nostre cervell quan ens enamorem és el que Fisher va denominar la Bío. La bona notícia és que al voltant del 25% de la població mundial pertany a un d’aquests quatre perfils principals, i que estan distribuïts per tot el planeta, així tenim més possibilitats de trobar una parella afí.

Encara que la Bío sigui molt important en el moment d’enamorar-se, segons Fisher hi ha altres tres ingredients que són imprescindibles a l’hora de triar una persona per establir una relació duradora.

El mapa: són indicadors relacionats a la nostra experiència, com el nivell socioeconòmic, el sociocultural, els valors i creences, la idea sobre la família i la vida. Aquests es van construint al llarg de la nostra vida i estan d’acord amb el nostre entorn.


El còdec: es refereix al grau de desenvolupament aconseguit del nostre potencial com a persones, pot resumir-se com el grau de realització personal assolit, el que comporta un nivell de satisfacció. Haver assolit el mateix nivell de desenvolupament personal que l’altra persona, és un punt a favor a l’hora d’establir una relació amorosa, que ens permetrà créixer com a parella.

El matx: a les aplicacions quan es produeix la coincidència entre dues persones es diu que s’ha aconseguit el matx, quan dos que s’atrauen es troben. Aquí es tracta de les estratègies que es fan servir per acostar-se i iniciar contactes amb la persona que ens interessa i que es produeixi una primera trobada.

Així veiem que, si bé la química és dominant en el moment de l’enamorament, serà l’alquímia entre els quatre ingredients la que generi la màgia d’un amor profund i durador.

Laura López Galarza
Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia
Fisher, H. «Per què estimem: naturalesa i química de l’amor romàntic». Santitlana Edicions Generals, S.L. Madrid, 2004.

Iglesias, M. Urdinguio, N. «La fórmula de l’amor». Plataforma Editorial, Barcelona, ​​2017.

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort