Valors archivos - Quantum Psicologia

VOLER ÉS PODER?

9 septiembre, 20199 septiembre, 2019 por Joan Miquel Soldevilla

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

CRIANÇA I TRIBU

14 diciembre, 2018 por Almudena Muñoz

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

18 junio, 2018 por Joan Miquel Soldevilla

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

1 junio, 20181 junio, 2018 por Almudena Muñoz

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM, no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

SER UNA PERSONA COHERENT I CONGRUENT

18 julio, 201625 febrero, 2013 por Daniel Borrell

– Bruno, per què no puges i ajudes a Maria a desfer les maletes? – va dir la mare de Bruno.
– Per què vaig a desfer les maletes si només anem a…?
– Puja, Bruno, si us plau! – li va ordenar la mare, pel que sembla no hi havia inconvenient en el fet que ella l’interrompi a ell, però no funcionava igual a la inversa
– Estem aquí, hem arribat, aquesta serà la nostra llar en el futur immediat i hem de posar al mal temps bona cara. M’has entès?

Faig el que dic? Penso el que sento? Dic el que penso? Faig el que dic? En aquest fragment de la novel·la El noi del pijama de ratlles de John Boyne (2006), s’observa la incoherència de la mare de Bruno en la norma d’interrompre les persones mentre estan parlant. Ell no pot interrompre; però, la mare sí. El protagonista no entén com és que els adults no fan allò que li exigeixen a ell.

Què entenem per coherència? Una persona és coherent quan fa allò que diu

La coherència és observable, objectiva, externa i 100% controlable. Per exemple, una persona es defineix com a sensible amb la protecció del medi ambient; però, en canvi, descobrim que no fa la recollida selectiva a casa seva. Aquesta persona no és coherent. I què significa la congruència? La congruència està relacionada amb el pensament i l’emoció. El pensament es pot controlar en un 50%; en canvi, les emocions no entenen el concepte de control. Es poden regular, però no controlar.

La congruència és interna i subjectiva

Quan una persona t’explica que ha aconseguit una nova feina després de mesos de recerca, li expresses la teva alegria; però, la teva comunicació no verbal expressa ràbia perquè t’agradaria tenia aquesta feina. En aquest cas, hi ha incongruència entre les emocions i els pensaments que es diuen.

En la consulta de psicoteràpia, és freqüent que apareguin situacions que posen de manifest la dificultat per ser una persona coherent i congruent. Això ens dóna molta informació del que està passant realment per dins quan, per exemple, una persona vol expressar alegria i no pot perquè el seu rostre només mostra por o quan una persona exigeix respecte als altres i no es respecte a si mateixa. L’alienació d’aquests paràmetres ens dóna un indicador de salut de la persona. És necessari prendre consciència del que penso, sento, dic i faig per estar en harmonia amb un/a mateix/a.

LA PERSONALITAT PSICÒPATA

23 diciembre, 20163 febrero, 2013 por Soledad Calle

“…sé que un règim que no proporciona als éssers humans ninguna raó profunda per cuidar-se entre sí, no pot preservar per molt temps la seva legitimitat”

Richard Sennett “La corrosión del caràcter”

Igual que les despulles de la nostra deixalla contaminen el medi ambient, les despulles morals malmeten greument qüestions d’extremada importància per el conjunt social. Personatges rellevants, pròcers i líders de totes les esferes i ambients, de tot el territori de la península, i de totes les ideologies, són descoberts en comportaments de rapinya, robatori i espoliació. Anem veient, amb perplexitat, maneres de fer i procedir en la gestió d’allò comú, basades en el benefici propi, i com a màxim, en el del grup al que pertanyen, igualant pràctiques mafioses. Hi ha exemples a centenars en el món de la política, de les grans empreses, del esport, dels bancs, de la gestió cultural, i un aclaparador etcètera.

M’agradaria conèixer l’impacte de la corrupció en la nostra quotidiana crisis, el seu cost econòmic, tot hi que també les repercussions en quant al model social, i per suposat, el seu impacte en la salut de la població. Què estan aprenent els nostres nens i nenes, els nostres joves? De gran vull ser ric, milmilionari, jugar a el-guanyador-s’ho-emporta-tot, ens poden respondre satisfets, sense haver d’entrar en disquisicions de quina serà la seva aportació, o de què passarà amb la resta de perdedors. Poderoso cabellaero es Don Dinero, en paraules de Quevedo.

Sembla una societat en la que triomfen les personalitats psicòpates. Els psicòpates tenen una incapacitat per empatitzar i per sentir remordiments, per aquest motiu, es relacionen amb els demés com si fossin qualsevol altre objecte i els utilitzen per aconseguir els seus objectius. L’altre és inexistent.

No respecten els codis comuns, per exemple, les normes o lleis. Des d’aquesta perspectiva podem entendre l’atreviment i la pocavergonya d’alguns d’aquests personatges en els que hem delegat el lideratge. I és molt trist, constatar cóm hem deixat que aspectes tant importants de la vida siguin gestionats per aquestes personalitats perverses. Així, el president de la companyia, o l’alta direcció pot estar augmentant les seves primes i abonaments, mentre simultàniament negocien una disminució del salari de la plantilla, o es mantenen tota una sèrie de privilegis mentre a la població se li demana austeritat, o es salten les lleis, o es busca el benefici tot hi anar en contra la salut, l’alimentació o quelcom altre aspecte fonamental. El psicòpata pensa en termes egocèntrics i com a depredador, oblidant que si la humanitat ha sigut capaç de sobreviure ha estat gràcies a la intel·ligència social.

Seguint a Cleckley, les característiques de la personalitat psicopàtica són:

Encant superficial i intel·ligència.
Absència de deliris o altres signes de pensament no racional.
Absència de nerviosisme o manifestacions psiconeuròtiques.
Escassa fiabilitat.
Falsedat o falta de sinceritat.
Falta de remordiment i vergonya.
Conducta antisocial sense un motiu que ho justifiqui.
Judici deficient i dificultat per aprendre de l’experiència.
Egocentrisme patològic i incapacitat d’estimar.
Pobresa generalitzada en les principals relacions afectives.
Pèrdua específica d’intuïció.
Insensibilitat en les relacions interpersonals.
Vida sexual impersonal.

El psiquiatre d’origen polac Lobaczewski, ha estudiat cóm els psicòpates influeixen en l’avançament de la injustícia social, i cóm s’obren pas cap al poder. Instal·lats en llocs de decisió, s’assemblen a Saturn devorat als seus fills, i igual que el déu romà, destruint les oportunitats de la vida d’altres éssers, en aquest cas dels seus fills. Així és en aquest moment, en que els nostres fills i filles han vist minvades les seves oportunitats de futur en educació, sanitat, treball, serveis socials, qualitat de vida mediambiental, i únicament resta una dicotomia de Jo-Ells. Únicament un dels fills de Saturn es va salvar, Júpiter, gràcies a l’intervenció materna, com representació d’allò que nodreix.

Evidentment, la vida es sosté perquè una majoria és capaç encara de conceptualitzar el conjunt, de percebre la connexió entre les seves parts i no la separació d’aquestes. La fragmentació, la dissociació o la falta d’integració de cada vegada més subjectes únicament ens emmalalteix, des d’un punt de vista psicosocial.

Qualsevol persona al servei d’altres, sigui quina sigui la seva especialitat, hem de tenir en compte el principi de “Priman non nocere”, primer no danyar, no introduir un major perjudici a causa de la nostra intervenció.

LES PETITES GRANDESES QUOTIDIANES

25 septiembre, 201628 octubre, 2011 por Soledad Calle

La Clara havia decidit actuar amb grandesa, encara que no sabia ben bé què volia dir aquest terme. Intuïa que tenia a veure a sortir-se dels seus propis esquemes i anar més enllà de les seves explicacions habituals, potser també implicava sobreposar-se a les seves emocions. Així que aquell dia va aixecar-se amb una clara intenció d’adquirir una nova perspectiva de les persones i els esdeveniments.

Qui està al comandament, tu o la teva emoció?

La vida, sempre tan generosa, li va donar un grapat d’oportunitats i la Clara va començar a centrar-se en aquest objectiu amb entusiasme i intensitat ben d’hora. La primera situació es va donar durant l’esmorzar, quan la seva família no es va afegir a la seva idea de sortir el cap de setmana. De seguida va sentir dintre una veueta queixosa que deia coses com només pensen en ells, no tenen en compte les meves necessitats… Com seria pensar i sentir amb grandesa? -es va preguntar. Si no es quedava atrapada per aquesta veu, i es preguntava què era allò realment important per ella, podia adonar-se que el què més volia era passar una estona junts fent alguna cosa plegats. Malgrat sentia l’escalfor de la ràbia al seu estòmac i el regust de la decepció a la gola, no va permetre que fossin aquestes emocions les que prenguessin el comandament de la situació. I la Clara no va reaccionar a elles sinó que va recol·locar les seves prioritats, la necessitat era sortir de cap de setmana o era estar amb la parella i les criatures, aprofitant el poc temps per coincidir?

Judici o Comprensió

Satisfeta d’haver guanyat un espai de llibertat personal durant l’esmorzar, la Clara va arribar a la feina i va ensopegar amb el Joan. Entengué que el seu propòsit no seria fàcil. En Joan és un especialista en la crítica, un expert en trobar pegues, defectes i errors en els altres, i que formula frases del tipus: aquí ningú hi pensa, tothom fa el que vol, amb un to i una mirada amb els que aconsegueix agrisar l’ambient. En Joan va anar directe cap amb ella dient-li: aquesta proposta que has presentat és inassumible, no has pensat en les conseqüències que tindrà amb una veu plena de desaprovació. Va sentir com el seu diafragma es tancava i la respiració es detenia. Va agafar aire, mentre es preguntava: què intenta evitar el Joan, què el preocupa i una pregunta va sorgir: com podríem fer que fos més senzill i fàcil de posar en pràctica? El gest del Joan va canviar, semblava que estigués pensant, mentre la Clara li digué: si pots, podem veure’ns aquesta setmana per mirar de buscar alternatives.

La Clara estava satisfeta d’ella mateixa, s’havia adonat que ella també estava criticant al Joan i que havia aconseguit fer callar aquesta veu en preguntar-se sobre quina era la intenció del Joan, que sostenia la seva crítica i sobretot, fer petit el seu ego, sempre tan disposat a sentir-se aludit en qualsevol història. En el treball es va preguntar com seria pensar en gran? Com seria sortir-se del camí gastat? Animada per aquesta curiositat va arribar a la reunió encomanant un esperit explorador.

Durant el dinar va pensar en la seva amiga Mercè, que últimament mai tenia temps per ella, i amb la que es donava una situació paradoxal. La Mercè la trucava i proposava cites i trobades que una vegada i un altre havien de ser posposades perquè finalment la seva amiga per una raó o una altre no podia. La Clara se sentia cansada d’aquesta situació, deixem-ho córrer, es deia. I sentia una certa opresió al pit, un petit dolor que no marxava, una sensació de sentir-se abandonada. Encara no estava preparada per una nova trucada a la seva amiga, no volia respondre des del ressentiment, volia trucar amb ganes de veure-la, no de fer retrets. I la Clara es va donar temps.

ÉS POSSIBLE CANVIAR LA FORMA DE SER?

25 septiembre, 201618 septiembre, 2011 por Soledad Calle

Moltes persones arriben a la consulta perquè hi ha elements en la seva manera de ser que no els hi agraden, no volen ser tan tímides, tan ansioses, tan irritables o tan pessimistes, per exemple. I pregunten al professional si aquest estat o tret de la seva personalitat és susceptible de ser canviat, moltes vegades amb la idea o creença que la personalitat és quelcom immutable, rígid i permanent. Durant molts anys la psicologia ha mantingut també aquest concepte, i en els estudis evolutius es reflectia la concepció que els éssers humans desenvolupaven la seva forma de ser i d’estar fins a una certa edat, a partir de la qual es mantenia invariable.

Plasticitat cerebral

Les ultimes investigacions sobre el cervell demostren la seva plasticitat, la seva capacitat de reorganització constant i els seus esforços per integrar la nova informació de la qual disposa. Podem citar la investigació que, l’any 2003, l’equip de la universitat de Berkeley, liderat per doctor Sanjay Srivastava va portar a terme amb una mostra de més de 132.000 adults entre els 21 i els 60 anys. En aquesta investigació es va comprovar que determinats factors com ara la responsabilitat, l’extraversió, o el neuroticisme, variaven en funció de l’edat, qüestionant els postulats que afirmen que la personalitat és quelcom permanent. Els resultats suggereixen que les tasques i situacions a les quals accedim en determinades edats ajuden a configurar i desenvolupar determinats trets de la nostra manera de ser i relacionar-nos.

Si hi ha un tret que és desadaptatiu, és a dir, no és funcional per a la situació en la qual l’individu està en aquell moment és moment de revisar-ho. Els nostres trets són fruit de l’aprenentatge vital, sobretot en la infantesa. Per exemple, hi ha persones amb trets narcisistes, perquè en la seva infància van aprendre a cridar l’atenció. Aquest comportament a la infància pot estar bé, però una persona adulta sap que no és el centre d’atenció.

Però, llavors com es pot canviar?

El canvi no significa únicament reprimir el tret que ens fa patir, no és deixar de ser ansiós, tímid, irritable o pessimista.

Consisteix a preguntar-se en com em vull construir, de quina manera vull estar en el món i relacionar-me amb els demès.

I després cal passar a l’acció. És a dir, cal un compromís amb la nostra voluntat de canvi. Quins passos em portarien a ser més tranquil, obert, amable, u optimista? Com en tot nou aprenentatge, cal practicar, practicar i practicar el nou hàbit; la constància, la perseverança i la paciència són les nostres aliades en el camí de la transformació. Si, per exemple, imaginem una persona que vol desenvolupar el seu optimisme, primer li cal conèixer quines creences sustenten la seva forma actual, per exemple, si aquesta persona considera que l’optimisme és ingenu i creu en el «pensa malament i encertaràs», li caldrà revisar aquestes creences per poder donar-se permís d’explorar una resposta diferent. I li caldrà desenvolupar accions concretes davant dels esdeveniments que hi viu. Continuant amb l’exemple de l’optimisme, aquesta persona pot preguntar-se de forma sistemàtica i conscient, quins són els aspectes positius d’aquesta determinada situació. Això requereix disciplina, i estar atent a quan torna a sorgir la mirada habitual, és a dir, aquella especialitzada a descobrir els aspectes negatius de les situacions. Pot fixar-se en què fan les persones que són més alegres o més positives amb la seva vida i imitar-les. La imitació és un mecanisme d’aprenentatge molt important. Pot també investigar, que ha fet aquesta persona quan s’ha mostrat més optimista i aplicar-ho de forma intencionada. La intencionalitat en l’aprenentatge és el fruit de la motivació pel canvi.

Hi ha gent que diu que vol canviar però no pot. En aquesta situació, hem d’entendre quins són els beneficis secundaris de determinats trets, i també, de forma honesta, valorar què hem fet per aconseguir el canvi. Si convertim les nostres queixes en problemes que podem abordar, sempre trobarem una alternativa.

Canviar tendències de personalitat, implica sortir del lloc conegut, i explorar noves formes de viure; sortir de la comoditat i de la inèrcia del «jo sóc així» per endinsar-se en l’incert camí del «jo puc ser així».

VALORS, PRINCIPIS I LIDERATGE

25 septiembre, 201612 julio, 2011 por Soledad Calle

Els temps actuals ens mostren persones que lideren les seves vides, els seus projectes, equips o organitzacions des d’una ètica utilitarista en el sentit de buscar el màxim benefici per si mateixes, encara que això signifiqui un dany per d’altres, perdent de vista la realitat que som parts d’un sistema i que allò que faig dins del sistema em repercutirà finalment a mi. Sembla que hem convertit en un ideal a l’egoisme, entenent com a tal la recerca de la pròpia comoditat i benestar, desestimant les exigències de justícia i respecte que suposen la convivència amb altres persones. La personalitat es torna llavors insolidària, ignorant els aspectes relacionals i comunicatius dels éssers humans.

El paradigma actual es basa en el TENIR, tenir diners, vots, objectes, tenir una professió, propietats, tenir un cos determinat, o una aparença com manen els cànons, tenir resultats. Aquest paradigma considera, erròniament, que si tinc tal cotxe llavors vol dir que sóc tal altre, que si vesteixo amb una determinades marques o formes significa que sóc d’una manera.

Hem perdut de vista el SER, saber qui sóc i qui vull ser

Aquesta manera de veure el món i d’actuar sobre ell ens porta a greus conseqüències, les veiem diàriament, persones rellevants que han utilitzat als altres com un mitjà i no com un fi en si mateixos. Malauradament, aquestes persones només són la punta de l’iceberg d’aquesta creença molt estesa de fer servir als altres en benefici propi, i amb tristesa comproven com aquesta idea circula per tota la nostra societat, potser també dintre de nosaltres.

En els processos de coaching i de creixement personal observem reiteradament com quan les persones han traït els seus principis i valors es trenquen per dintre i mancades de coherència interna es fragmenten en parts, dividides entre el plaer hedonista (allò que desitjo) i actuar fent allò que consideren correcte (allò que vull).

Els valors guíen la conducta

Des de quins valors podem aportar com persones que lideren les seves vides? Gandhi deia «sigues tu el canvi que vols veure en el món». Potser estem en un moment en el qual ens cal redescobrir la integritat; ser íntegres implica ser d’una peça, integrar la informació de totes les experiències viscudes, implicar-se amb tot l’ésser i no només amb una de les nostres parts en allò que estem vivint, estar presents totalment, conscients i connectats amb els nostres pensaments, emocions i sensacions.

Presents en el moment present, de quina forma podem actuar per avançar en el camí de la integritat? Un possible camí és guanyar coherència entre què pensem, diem i fem.