• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

EFECTES PSICOLÒGICS DE L’1-O

Mentre escric aquest article, la meva ciutat encara intenta recuperar-se de les conseqüències de la violència policial contra civils que ha trasvalsat el país. Una violència que s’escampa per platós de televisió, grups de whatsapp, murs de facebook, twitter, instagram… i també per les consultes dels psicòlegs.

Evidentment, tot allò que ens afecta en l’àmbit social, també te la seva rèplica a nivell personal i aquesta no n’ha estat l’excepció. No és la primera vegada que em porten a la consulta preocupacions derivades de les noticies; fa poc una de les meves pacients més joves es trobava confrontant-se amb la idea de la mort arrel dels també recents atemptats terroristes que ens ha tocat viure d’aprop. I és que si hem de fer cas a les noticies, vivim temps convulsos: tirotejos massius, atemptats terroristes, l’amenaça latent d’una guerra nuclear, crisis econòmica, política, social… ningú és inmune a aquesta allau de noticies catastròfiques, però còm ens afecten?

Pors – Ansietat – Inseguretat – Pessimisme – Depressió:

Les aportacions del doctor en psicologia Graham Davey, especialista en els efectes psicològics de la violència en els medis de comunicació, revelen que l’exposició a aquests tipus de violència augmenta o contribueix al desenvolupament d’estrès, ansietat, depressió i inclús quadres clínics més severs com el TEPT (Trastorn per Estrès Post-Traumàtic)

«Les noticies negatives poden canviar significativament l’estat d’ànim individual – especialment si hi ha una tendència per part dels noticiaris d’enfatitzar el patiment i els components emocionals de les històries que s’hi relaten» declara Davey.

I és que en el moment que rebem les noticies i imàtges a les nostres tv’s i telèfons mòvils, aquestes automàticament passen a formar part del nostre món. I a diferència del que passa amb els continguts violents que ens trobem en la ficció (películes o videojocs), les emocions que es deriven d’aquestes històries es perceben de forma més intimidant, real i propera. En aquest moment, per a moltes persones la idea de que hi hagi un nou esclat violent, o de que les persones que ens han de protegir ens agredeixin, es converteix automaticament en una possibiliat factible.

Si per moltes persones ja suposava un repte enfrontar-se amb les seves preocupacions habituals, ara cal afegir-hi tot el que aquesta informació els acaba de descobrir.

Polarització Emocional (Sensibilització i Desensibilització):

Aquest esdeveniments que han ocorregut als nostres carrers, no afecten a tothom de la mateixa manera. Segons aquest estudi de la universitat de Toronto sobre l’impacte psicològic de presenciar imatges d’extrema violència, això pot causar-nos processos de sensibilització en els quals ens tornem més susceptibles a l’estrès emocional al voltant d’aquest tipus de fets, imàtges i situacions; o bé una desensibilització, que vindria a ser una anestèsia o embotament emocional que provoca que el cervell mostri una menor activació i resposta davant d’aquests estímuls.

Dos mecanismes de resposta completament comprensibles davant dels perills: o aprenem a detectar-los ràpid per poder fugir-ne i evitarlos, o ens acostumem a la seva presència per poder-los confrontar sense impediments. Respostes molt adaptatives en situacions de risc, però potencialment patològiques fora d’allí.

Podem concloure doncs, que els efectes d’allò que estem vivint no són gens despreciables i que no només resulten en discussions monotemàtiques de sobretaula o records llunyans d’una anecdota que va passar; sino que tenen un ressò intrapersonal important del que cal ser conscients per entendre el nostre món intern i el de les persones que ens envolten.

 

Bibliografia:

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

ES POT CURAR L’ADDICCIÓ AL SEXE?

 

«No és pobre qui té poc,
sinó qui més desitja»
Sèneca

Segons la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, s’entén per addicció «un hàbit de qui es deixa dominar per l’ús d’alguna o algunes drogues tòxiques o per l’afició desmesurada de certs jocs«. Segons l’Enciclopèdica Catalana, es defineix addicció com «dependència psicològica i fisiològica habitual envers el consum de drogues creadores d’hàbit i amb finalitats no mèdiques, o envers una pràctica fora del control voluntari«. Hi ha una sèrie d’indicis que diferents indicadors socials, econòmics i medio-ambientals mostren un canvi en l’evolució històrica en el segle XX. Un dels més clars canvis està relacionat amb les conductes addictives, o millor dit, les addiccions sense substàncies (joc, menjar, sexe, Internet, compres, treball, etc.). Aquest tipus d’addiccions tenen en comú els següents components:
Pèrdua de control amb una consegüent pèrdua de llibertat
Dependència que s’afegeix amb la síndrome d’abstinència
A partir de quan es considera un consum addictiu? Una de les qüestions més complexes és diferenciar la conducta saludable de la patològica. Totes les conductes potencialment addictives comencen a ser controlades per reforçadors positius (plaer de la conducta); però, acaben sent-ho per reforçadors negatius (alleugeriment del malestar intern). Quan una persona mostra una capacitat de tolerància cada vegada menor davant les frustracions quotidianes i davant aquelles emocions que li produeixen sensacions desagradables, el comportament addictiu es converteix en l’única via per fer front a l’estrès i l’ansietat.

 

 

El que caracteritza una addicció no és el tipus de conducta implicada, sinó el tipus de relació que la persona estableix amb ella (Echeburúa i Corral, 1994)

 

Existeixen uns factors de vulnerabilitat que fan que unes persones tinguin més probabilitat de ser adictes que altres. No hem d’oblidar que tots duem a terme les conductes que poden produir addicció (menjar, tenir relacions sexuals, connectar-se a Internet, treballar, etc). Els factors que predisposen a patir una addicció són els següents:

– Impulsivitat
– Estat emocional de disfòria (oscil·lacions freqüents de l’humor)
– Intolerància a estímuls desagradables físics (dolor, insomnio, cansament, etc.) i psíquicos (obligacions, preocupacions, etc.)
– Recerca exagerada de sensacions (atracció por la novetat, por a l’avorriment i rutina)
– Problemes d’autoestima
– Estil d’afrontament inadequat davant les dificultats quotidianes
– Por a l’abandonament, soledat, intimitat i compromís

Segons Fenichel, tota toxicomania sense droga és una temptativa de dominar la culpabilitat, la depressió o l’angoixa a través de l’activitat.

 

L’addicció al sexe no es caracteritza per la pràctica de certes formes particulars d’activitat sexual ni per l’excés de relacions sexuals convencionals, sinó per la incapacitat de controlar de forma adequada la conducta sexual

 

 

Va ser descrita per primera vegada pel psicòleg americà Patrick Carnes en el 1983. Segons Eli Coleman (1990), es tracta de descriure aquests comportaments com a simptomàtics de compulsió sexual més que una addicció. L’adicció al sexe, a diferència d’una sexualitat saludable, es caracteritza perquè l’objectiu de la conducta és més la reducció del malestar que l’obtenció d’un plaer. El sexe es converteix en un remei per reduir l’ansietat i l’activitat sexual es transforma en quelcom obsessiu (Mellody, 1997). El sexe es converteix en l’única via per aconseguir una gratificació personal i afectiva (Alonso-Fernández, 1996). Les persones amb problemes al sexe poden arribar a preferir la sexualitat anònima, que no produeix cap emoció perillosa a qualsevol sexualitat que impliqués un autèntic contacte humà.

 

Encara que no es coneixen amb detall l’origen d’aquesta addicció, alguna de les hipòtesis plantejades es troben en antecedents en infància o adolescència (abusos/traumes sexuals, rebuig afectiu, etc.), situacions actuals (manca de satisfacció sexual o personal, soledat, buit existencial, etc.) o personalitat de la persona (impulsivitat, disfòria, baixa autoestima, etc.).

 

L’abordatge psicoterapèutic comença a partir del reconeixement de l’addicció sexual com un problema. Aquest és el primer i més important per pas per superar l’addicció. De la mateixa manera que en les altres addiccions, hi ha una resistència a reconèixer-la negant la malaltia. Són les persones que estan al seu voltant les primeres que se‘n adonen que hi ha un vertader problema. Una crisi externa com, per exemple, un trencament en la parella, un deute econòmic o la pèrdua de feina pot portar a la persona a demanar tractament. Algunes de les estratègies terapèutiques per treballar en les addiccions són les següents: creació d’un nou estil de vida, control i exposició dels estímuls, major tolerància a la frustració, prevenció de recaigudes i grups de suport, entre d’altres. També és necessari que el tractament s’estengui a la parella de la persona que pateix l’addicció perquè, en molts casos, ho viuen de manera personalitzada i se’n senten responsables per no ser suficientment atractius/ves, veient-se d’aquesta forma molt afectada la seva autoestima.

LA TÈCNICA PSICOLÒGICA DE LA INTEGRACIÓ DEL CICLE VITAL

 

En la psicoteràpia amb ICV, aquesta eina es converteix en un «pont emocional» per trobar un record que estigui connectat amb el problema actual. El/la psicoterapeuta guia a la persona que consulta per tornar a visitar, amb la seva imaginació, els records del passat, portant al passat el que calgui per a una bona resolució d’aquest episodi. S’utilitza la Línia del Temps, amb imatges visuals d’esdeveniments de la vida de la persona que consulta, i aquesta repetició de la Línea del Temps ajuda a la ment de la persona a entendre que el temps ha passat i que la seva vida ara és diferent.

Contruir una Línea del Temps

Al llarg de la Línia del Temps, la persona produeix i veu una pel·lícula de la seva vida, i aquestes imatges o seqüències estan relacionades amb el problema actual.

Les persones que van patir abús o negligència en la seva infància, semblen estar programades per interpretar els esdeveniments de forma «negativa», i reaccionen de la mateixa forma que en el passat a situacions presents. Continuar amb aquests patrons repetitius i autodestructius només fa que la persona se senti pitjor i impotent.

La Línia del Temps cura profundament i sense retraumatitzar, ja que treballa a un nivell neuronal profund que possibilita el canvi de respostes obsoletes estratègies defensives desadaptatives.

Després de diverses sessions amb la tècnica de la Integració del Cicle Vital, les persones informen que se senten més a gust amb les seves vides, s’incrementa el grau d’acceptació i són més capaços de gaudir de les seves relacions. Després de realitzar una psicoteràpia amb la Integració del Cicle Vital les persones poden respondre a una situació d’estrès d’una forma més apropiada al moment actual i amb els recursos de què disposa ara. Desapareixen les sensacions físiques associades al problema i els nivells d’ansietat disminueixen de forma notable.

Un nou aprenentatge neuronal

Sembla que la ICV treballa donant coherència i establint una relació segura entre els diferents estats del jo, entre l’estat nen/a, l’adult i l’estat pare/mare, i això permet que el «jo central» s’enforteixi. Aquesta relació i aquesta repetició d’imatges sobre la seva vida, van creant un nou aprenentatge neuronal en la persona, més adaptatiu i que deixa disponibles els seus recursos.

La Integració del Cicle Vital es pot utilitzar en nombrosos problemes psicològics que tenen la seva arrel en una integració neuronal insuficient, com l’ansietat, la depressió, les dificultats de regulació emocional, els trastorns del vincle, i pels estats dissociats del jo.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?