• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

CONEIXENT ELS JOC DE PODER, part III

Després d’haver parlat, en articles anteriors, de què són els jocs de poder i d’haver fet una descripció d’alguns dels jocs de poder psicològics, em proposo en aquesta tercera part desenvolupar dos tipus més de jocs de poder psicològics segons la classificació de Claude Steiner, i proposar els possibles tipus de respostes a aquests jocs.

3) Jocs de poder de les Mentides

La mentida descarada i la gran mentida: per a la seva efectivitat aquest tipus de mentida depèn de la confiança i de la manca d’informació de la víctima. De vegades la mentida és tan gran que no és possible creure que pugui ser una mentida, encara que tampoc es cregui que sigui veritat.

Mentides per omissió, mitges veritats, secrets: Steiner diu que «no dir tota la veritat és tan mentida com dir una mentida descarada», també és una mentida guardar informació, és a dir l’omissió de la veritat.

Estadístiques: existeixen estadístiques veritables i falses que es poden utilitzar per donar-li validesa a un argument, i també és possible ‘maquillar’ les estadístiques per aconseguir els resultats desitjats.

Rumors: és un joc de poder que utilitza les mentides, s’introdueix informació falsa en la ment d’altres persones per manipular-les.

4) Jocs de Poder Passius

 Aquesta classe de jocs de poder no són agressius com els anteriors, sinó que són defensius i permeten aconseguir els objectius de manera passiva.

Ningú al pis alt: si una persona vol que una altra persona faci una cosa determinada, i la segona persona no vol fer-ho pot fer servir diferents maneres de persuadir la primera o també pot no reconèixer la petició. Com per exemple: no escoltar, fer-se el/la distret/a, o fer una altra cosa mentre la primera persona parla; oblidar cites, instruccions o compromisos, és una altra manera de jugar aquest joc; com també ignorar les negatives i les regles no escrites.

M’ho has de: aquest joc de poder utilitza el sentit de l’obligació d’un altre per aconseguir els fins proposats. És a dir que la persona fa una sèrie de coses per crear un sentiment d’obligació o deute que es pugui utilitzar en el futur.

Fins aquí hem vist els diferents jocs de poder psicològics que poden jugar-se per intentar controlar a una altra persona, ara ens toca veure quines són les respostes a aquests jocs i quins tipus de respostes serien les més adequades.

Les respostes possibles que planteja Steiner són quatre:

  • Sotmetre’s
  • Escalar en el joc responent amb un altre joc de poder
  • Fer servir una antítesi
  • Respondre cooperant

Sometiment o submissió

La submissió és una estratègia fallida per Steiner ja que en si mateixa no implica una solució quan s’està sent víctima d’un joc de poder psicològic, tot i que en algun moment el sometiment pot evitar enfrontaments innecessaris.

Escalada

Es tracta de reaccionar a un joc de poder amb un altre major, aquesta resposta porta a una reacció encara més gran, i els jocs de poder continuen escalant fins que un dels jugadors es sotmeti o sigui assassinat. És a dir que es tracta d’una estratègia fallida.

Si bé aquest tipus de resposta es porta a terme en molts àmbits, potser sigui fàcil relacionar-la amb els conflictes armats, on un país o un grup de països aliats porten la presència militar a una zona i el o els contrari/s fan el mateix però a més porten la marina o l’aeronàutica, escalant en el conflicte i mostrant el seu poder al o els adversari/s. Si a aquesta resposta li segueix una escalada més gran i esclata el conflicte armat, el joc segueix en escalada fins la submissió o la pèrdua d’una de les parts, que sempre implica mort i destrucció.

Usar una antítesi

Aquest procediment es fa servir per neutralitzar un joc de poder. Al altre costat del poder Steiner afirma que «L’antítesi és una forma verbal d’art marcial que, com en l’Aikido, ensenya només la defensa i treballa moviments no ofensius».

Per exemple una manera de respondre als jocs de poder ‘tot o res’ consisteix a prescindir d’allò que es torna escàs, ja siguin béns, afecte, diners, carícies, treball, seguretat, etc. Deixar de necessitar això que s’utilitza per manipular fa que es col·lapsi l’estratègia del joc de poder.

Solució cooperativa

L’objectiu d’aquesta estratègia és que ambdues parts resultin satisfetes, per arribar a això es busca generar un terreny comú de necessitats i negociar sobre aquesta base. Steiner diu que aquest tipus de solució requereix més compromís i creativitat que l’escalada o l’antítesi.

 

«Aquest tipus de resposta no és ni submissió ni escalada al moviment de poder. Treu la transacció d’un mode de control o de competència a un mode cooperatiu» (Steiner).

Resumint sobre els quatre tipus de respostes, trobem que la submissió i l’escalada són respostes competitives que reforcen i mantenen la manera de control del poder. L’antítesi és una resposta d’autodefensa on el jugador continua en la manera de control perquè encara veu a l’altre jugador de poder com un adversari.

En canvi en la solució cooperativa Steiner diu que «és una aplicació d’un poder d’una altra classe: L’Altre costat del poder. Contra el poder de la intimidació fa servir la desobediència, la confrontació amable, l’educació emocional, fermesa, comunicació, transcendència, saviesa i cooperació, totes poderoses facultats que usades conjuntament poden desarmar el joc de poder més intens «.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

 

Bibliografía:

Berne, Eric. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones humanas. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. El otro lado del poder, análisis transaccional del poder personal. Ed. Jeder libros. Sevilla, 2010.

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part II

En l’article anterior vaig escriure una introducció sobre què són els jocs de poder, en què consisteixen i alguns tipus de jocs segons la descripció de Claude Steiner. Si vols, pots llegir-lo en el aquest enllaç:
https://www.quantumpsicologia.com/2018/06/11/coneixent-els-jocs-de-poder-part-i/

Descriuré aquí algunes de les diferents maniobres de poder a nivell psicològic. Però abans recordem què és un joc poder? és un intent conscient de controlar a una altra persona, ja sigui que l’altre faci alguna cosa que no vol fer, o evitar que l’altra persona faci alguna cosa que vol fer.

Jocs de poder psicològics

L’objectiu dels jocs psicològics és superar la resistència d’una altra persona sense utilitzar mitjans físics, es pot aconseguir persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.
Claude Steiner diferencia el que ell anomena quatre famílies de jocs de poder psicològics, ja siguin grollers o subtils, descriuré aquí les dues primeres famílies.

1) Tot o res, jocs de poder de l’escassetat
2) Jocs de poder de la intimidació
3) Jocs de poder de les mentides
4) Jocs de poder passius

1. Tot o res: jocs de poder basats en l’escassetat

Aquests jocs aprofiten la por de les persones a l’escassetat, a ser privades d’alguna cosa que necessiten, s’utilitzen en diferents àmbits, conjugal (marits i esposes), laboral (treballadors i caps), familiar (pares i fills) i a les corporacions.

Estima’m o deixa’m: és un mètode usat per obtenir seguretat, sota l’amenaça de deixar la relació si no s’obté un compromís per part de l’altre, creant l’escassetat de qualitat i sexualitat. O en persones que volen sexe i amenacen d’abandonar la seva presència física i suport si no s’aconsegueix aquest objectiu.

Ho agafes o ho deixes: el missatge que es dóna en aquest cas és ara o mai, estàs amb mi o contra mi. També és un recurs que s’utilitza en diferents àmbits com el conjugal, laboral, etc.

L’escassetat de carícies; l’economia de carícies: Eric Berne va definir el terme carícies en l’anàlisi transaccional com la unitat de reconeixement social. Hi ha dues maneres de carícies: la carícia positiva com unitat d’afecte o amor i la carícia negativa com a unitat d’aversió humana o odi.

 

El subministrament de carícies positives podria estar a l’abast de tothom i ser il·limitat, però no és així per una economia artificial de carícies que redueix la seva disponibilitat.

Llavors podem entendre que hi hagi també una fam de carícies al no tenir el reconeixement i amor que es necessita. D’aquesta manera també apareix la por a l’escassetat de carícies i això genera una avarícia de carícies. En les persones que sempre volen tenir la raó, el que realment hi ha és una necessitat de ser validades o aprovades, o dit d’una altra manera una necessitat de carícies.

Salvar la cara: és un aspecte de la necessitat de tenir raó, se sosté un error encara que aquest sigui evident.

2) Jocs de poder de la Intimidació

A nivell psicològic aquests jocs manipulen la por a la violència emocional com ser denigrat / a, insultat /a, humiliat /a o criticat/a.

Metàfores: són formes lingüístiques que s’utilitzen per afirmar o descriure sentiments positius o negatius, però quan s’està enfadat o quan es vol manipular a un altre, les metàfores es fan servir per intimidar. Dir per exemple: si fas això ‘em partiràs el cor’ o ‘m’has donat una punyalada per l’esquena’ segurament farà sentir culpable a l’altra persona, o entrarà en dubtes sobre si les seves accions són o no correctes.

Metàfores polítiques i propaganda: les campanyes polítiques utilitzen aquests jocs en els eslògans, o en imatges utilitzades per desacreditar individus o grups.

Tapapensaments: s’utilitzen amb l’objecte de controlar la conversa i fer perdre el fil del pensament de la víctima, per exemple: interrompre, parlar ràpid, elevar el to de veu, gesticular (en alguns casos de manera amenaçadora), cridar i/o utilitzar insults o paraules fortes.

Estàs fent broma oi?: consisteix a fer sentir culpable a l’altra persona respecte a la seva intenció de fer una cosa determinada. En aquest joc es fingeix estar sorprès i no poder creure el que s’escolta.

Jocs de poder basats en la lògica: es confon a l’altra persona utilitzant el mètode de la lògica que en si mateix és una eina per a la recerca de la veritat, fent creure a l’altre/a que la conclusió és veritat.

Si no ho pots provar, no: en aquest joc de poder es desacrediten les fonts o les premisses d’algú. S’utilitza el llenguatge de la lògica fent semblar que l’argument és vàlid i refutant la posició de l’altra persona.

Desacreditar les fonts: s’invalida del punt de vista d’algú restant crèdit a les premisses sobre les que es sustenta la seva posició. D’aquesta manera és invàlida l’argumentació.

Redefinició: en aquest joc de poder existeix una negació a continuar amb les premisses controladores de l’altra persona, és a dir que es canvien les premisses, es re defineixen, i es continua amb la conversa. Qui defineix les premisses possiblement pugui controlar el resultat.

Focus de poder, intimidació física subtil: aquests jocs de poder tenen a veure amb qüestions físiques com la vestimenta, o el lloc que s’ocupa en una sala o oficina per tal de causar una aparença més gran i més intimidació. Per exemple: situar-se físicament per sobre d’altres, o anar acompanyat de gent que li donarà protecció i ajuda.

Els jocs de poder de la intimidació són efectius perquè inciten a l’obediència i estimulen la culpa, en la mesura que el poder es fa més evident, més augmenta l’explotació de la por a la violència. En el següent article descriuré les altres dues famílies de jocs de poder. L’autor de L’altre costat del poder planteja quatre formes de respondre a aquests jocs, dels quals parlaré també.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part I

Et pot sorprendre descobrir la quantitat de vegades que ens hem vist jugant jocs de poder, ja sigui perquè seguim el joc d’altres o perquè nosaltres mateixos els plantegem, i en moltes ocasions sense ser-ne conscients. Entendre què són aquests jocs posa una mica de llum a la manera en què ens relacionem, i a partir de llavors podem decidir de manera conscient si volem seguir o deixar de jugar.

Per començar és important saber que les persones que juguen jocs de poder ho fan perquè anteriorment algú els va sotmetre a aquests jocs, i va ser quan van aprendre a jugar. Si en la infància nostres pares jugaven jocs de poder entre ells i / o amb els fills, és lògic que el nen o la nena aprengui a jugar sense ser-ne conscient, i que continuï amb aquesta manera d’interacció en la seva vida adulta.

 

Steiner declara que «difícilment notem com treballa la dominació, ja que estem immersos en ella des del naixement».

Els jocs de poder, que són transaccions entre les persones, s’utilitzen en diferents nivells: en les relacions personals, laborals, en la política, en la publicitat, etc.

Però … què és un joc de poder?

Claude Steiner diu que quan volem alguna cosa d’una altra persona i pensem que no ho aconseguirem si ho demanem de manera directa, o que l’altra persona es resistirà, llavors juguem un joc de poder per obtenir allò que volem a través d’altres mitjans i sense resistència .

 

«Els jocs de poder estan dedicats a deshabilitar a una altra gent forçant els nostres desitjos sobre ells (Steiner)».

Els jocs de poder poden ser actius o passius. Els primers fan referència a allò que fem quan esperem resistència de l’altra persona. Els jocs de poder passius s’utilitzen per resistir els desitjos d’altres.

Steiner divideix els jocs de poder en quatre quadrants classificant-los en Físics o Psicològics i Bastos o Subtils.

1) Físics i Bastos: són evidents a simple vista per la seva violència o crueltat, per exemple: assassinat, violació, empresonament, segrest, tortura, cops, empentes, cops de porta, etc.

2) Físics i Subtils: són maniobres de control no tan visibles a simple vista però també depenen de mitjans físics per provocar la submissió, per exemple: tocar, abalançar, envair l’espai, prendre del braç, fer algú seure o aixecar-se, ocupar un espai visible, usar entonacions agressives de la veu, estrènyer els punys o mandíbules, altres gestos facials com estrènyer els llavis, etc.

Psicològics: estan dirigits a superar la resistència sense utilitzar mitjans físics. Això s’aconsegueix persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.

3) Psicològics i Bastos: insultar, elevar la veu, mirar i / o parlar amb to amenaçador, enutjar, ignorar clarament, interrompre mentre algú parla, mentir descaradament, etc.

4) Subtils i Psicològics: gestos gairebé desapercebuts, lògica falsa, humor sarcàstic, mentides hàbils, mentides per omissió, xafardeig, publicitat, propaganda, etc.

Vegem un exemple senzill: un nen li demana a un altre durant l’esbarjo que li doni el seu esmorzar, l’altre es nega a fer-ho i llavors el nen ho amenaça que li donarà una pallissa al sortir de l’escola ja que sap que ningú va a buscar-lo, llavors el nen davant la por cedeix i li lliura l’esmorzar. En aquest cas el nen aconsegueix vèncer la resistència de l’altre utilitzant un joc de poder psicològic. Si el nen s’hagués negat a lliurar l’esmorzar segurament la situació hagués escalat cap a un joc de poder físic i bast, és a dir que el nen podria haver rebut intimidacions físiques com empentes, cops, etc.

La tendència dels jocs de poder és a escalar del subtil al bast i del psicològic al físic, per tal de guanyar la partida fins que un o l’altre es rendeixi.

En el proper article descriuré les diferents maniobres de poder a nivell psicològic que es poden dur a terme i com tractar-les. La comprensió dels jocs de poder ens dóna la possibilitat de prendre consciència d’ells i saber com usar-los. Per Steiner una vegada iniciat el joc, el receptor té quatre opcions: sotmetre’s, escalar en el joc responent amb un altre joc de poder, fer servir una antítesi i respondre cooperant.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

 

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

L’ESTAT MENTAL DE L’AGRAIMENT

 

El terme gratitud  prové del llatí gratia que significa agraïment.

 

A finals del segle XX l’estudi de la gratitud es va incorporar a l’àmbit de la psicologia positiva (Emmons i McCullough, 2003) donada la importància d’aquest concepte en la felicitat i el benestar de les persones. La gratitud segons Watson i Naragon-Gainey (2010), té un efecte de protecció per als trastorns mentals com la depressió o l’ansietat. També redueix les emocions negatives que resulten de la comparació i la autocomparación social pel que és incompatible amb l’enveja i el ressentiment (Emmons i Mishra, 2011) i es correlaciona de forma positiva amb l’autoestima i la satisfacció amb la vida. La gratitud juntament amb les qualitats de poder apreciar, percebre i assaborir les experiències de la vida es consideren factors determinants per al benestar de les persones (Martínez, 2006). Emmons i McCullough (2001) el defineixen com «un estat afectiu cognitiu resultant de la percepció d’haver estat beneficiat per un agent extern, de manera solidària, desinteressada i gratuïta».

 

 

McCullough et al. (2001), plantegen que la gratitud té tres finalitats. La primera d’elles com a baròmetre social, quan les persones s’adonen que hi ha d’altres que estan disposades a ajudar-les de forma desinteressada. Motivadora, seria la segona, quan veiem que les persones realitzen accions que ens afavoreixen, això fa que nosaltres ens sentim agraïts i realitzem accions desinteressades cap a altres persones. Finalment, quan agraïm a una persona el seu acte, fa que desenvolupem una emoció positiva per beneficiar a uns altres. Segons Emmons i Stern (2013) la capacitat de ser agraïts es pot manifestar en la nostra vida de diverses formes, com un tret del nostre caràcter o com una emoció instantània. De la mateixa manera la gratitud també va a actuar com a barrera contra les emocions negatives i va promoure estats de benestar.

 

L’estat psicològic en què ens trobem influeix en la nostra salut

El benestar físic i psíquic es veuen afectats pels efectes positius o negatius que tenen els nostres sentiments i emocions (Oblitas, 2008). La potenciació i la pràctica de la gratitud és molt beneficiosa per al nostre estat psicològic ja que ens aporta experiències positives com són el benestar, la felicitat, l’afecte positiu i les conductes prosocials que actuen com una barrera davant les emocions negatives (Emmons i Stern, 2013), també ens alleuja dels símptomes de la depressió (Seligman et al., 2005) i es relaciona de manera positiva amb l’optimisme, l’alegria, i l’entusiasme (Watkins, Creu, Holben i Kolts, 2003).

 

Les persones agraïdes solucionen millor els problemes, rendeixen més a la feina, tenen més resistència a l’estrès i millor salut física com ens ho indiquen Park et al. (2004) en un estudi sobre la relació de les diferents fortaleses i la satisfacció amb la vida.

 

Hi ha estudis que mostren que la gratitud contribueix a la promoció del benestar en la població jove.Freitas, Pieta i Tudge, (2011) indiquen que la gratitud té diversos beneficis per la qual cosa aquesta ha de ser desenvolupada des de la infància. Aquests investigadors van utilitzar una mostra de nens i adolescents de 7 a 14 anys amb l’objecte d’observar el desenvolupament de l’expressió de la gratitud. El seu estudi es va basar en comprovar si hi havia diferències en funció del gènere i si es desenvolupava en aquesta etapa de la vida. Els resultats que es van obtenir van ser que la gratitud s’expressa de manera diferent en funció de l’edat. En els nens menors de 11 anys l’expressió de gratitud estaria basada en el vincle afectiu que es crea entre el beneficiari i el benefactor, això no implicaria ni la reciprocitat ni l’obligació. Els de 11 anys en endavant són més propensos a considerar el punt de vista del seu benefactor en les seves respostes, entenent que la resta de les persones no sempre tenen els mateixos gustos, necessitats i valors que ells. Pel que fa al gènere no hi ha diferències significatives en l’expressió de la gratitud, tot i ser els nens més agraïts per l’objecte material i les nenes més agraïdes per les persones.

 

Per comprovar si la gratitud es relacionava amb el benestar subjectiu, suport social, conducta prosocial i els símptomes físics en l’adolescència primerenca, Fron, Yurkewicz i Kashdan (2009) van realitzar un estudi en el qual van proposar que la gratitud es relacionaria de manera positiva amb la satisfacció amb la vida, l’afecte positiu, el suport social i les conductes prosocials, tots ells components del benestar subjectiu. També es va proposar que l’afecte negatiu i els símptomes físics no es relacionarien amb la gratitud. La mostra va estar formada per 154 participants d’edats compreses entre els 12 i 14 anys. El grup participant van indicar major benestar subjectiu, optimisme positiu, amb satisfaccions familiars, a l’escola i amb la vida, conductes prosocials i suport social després d’haver practicat la gratitud. La gratitud va demostrar una relació negativa amb els símptomes físics i una correlació negativa amb l’afecte negatiu.

 

Les persones adolescents amb un nivell més alt en gratitud van experimentar més afecte positiu i menys afecte negatiu indicant que igualment un com l’altre, tenen un paper important en l’agraïment, sent tots dos predictors de la satisfacció amb la vida.

 

Les intervencions milloren el benestar,  però també promouen actituds positives en l’àmbit acadèmic. Froh, Sefick i Emmons (2008) van realitzar una intervenció amb una mostra de 221 estudiants amb una edat mitjana de 12 anys, amb l’objectiu de comprovar si l’expressió de gratitud es relacionava amb el benestar subjectiu. Els participants van realitzar una llista de sentiments de gratitud. Els resultats van ser que els participants van disminuir l’afecte negatiu, van augmentar els nivells en satisfacció amb la vida, van experimentar més gratitud i optimisme. També van mostrar major satisfacció a l’escola. Amb aquests resultats demostren que elaborar una llista de gratitud pot ser beneficiós, produint benestar personal i una actitud positiva a l’escola.

 

El experimentar intervencions en gratitud en edats primerenques té múltiples efectes beneficiosos com la satisfacció amb la vida i fortes relacions familiars. A l’escola milloren el rendiment i augmenten l’interès.

La gratitud és un factor de protecció davant les conductes de risc

És útil per orientar la  vida a apreciar allò positiu,  i  ajuda a desenvolupar satisfacció amb la pròpia vida, optimisme i conductes prosocials.

 

En els adults més joves les intervencions en gratitud han demostrat que disminueixen els nivells d’estrès, proporcionant un benestar físic, pel fet que realitzen més activitats saludables per a la promoció de la salut. La gratitud augmenta la salut psicològica amb una orientació positiva de la vida disminuint la depressió. Les persones que experimenten la gratitud, tenen més qualitat i quantitat de son, pel fet que tenen més pensaments positius i menys pensaments negatius. La gratitud té un impacte positiu en la memòria, amb la reavaluació dels records passats, produint-se una pèrdua dels mals records.

 

En les persones adultes  joves la gratitud millora les relacions personals, les persones agraïdes estan més motivades a actuar de manera prosocial, perquè són conscients d’haver rebut un benefici, se senten més valorades socialment i disposades a ajudar els altres, sent persones amables i responsables . La gratitud de la mateixa manera que passa amb els adolescents, en els adults també serveix de factor de protecció contra les adversitats, infortunis i conductes addictives, orientant els pensaments cap a altres esdeveniments més positius i d’agraïment.

 

Augmenta l’ús d’intervencions en gratitud el fet de ser tenir curiositat, tenir menys símptomes depressius i ser dona.

 

Una de les intervencions amb més èxit és la d’escriure un diari de gratitud, es pot posar en pràctica en totes les etapes de la vida, és fàcil de fer i el seu impacte és més durador en el benestar, sobretot si es fa per iniciativa pròpia.

 

En les persones grans, les intervencions amb gratitud aconsegueixen que enfoquin les seves vides cap a allò que els és significatiu i els causa plaer, relacionant de manera positiva la gratitud i el benestar psicològic.

 

La gratitud en les persones grans produeix canvis en  les seves prioritats i guia el seu comportament fins a aconseguir una aportació emocional positiuva, valorant a la gratitud com un aspecte positiu en la seva vida fins i tot en situacions adverses. Igual que en els adults més joves, la gratitud també té efectes beneficiosos sobre el benestar subjectiu a través de la memòria autobiogràfica amb una reavaluació dels mals records passats i de l’oblit d’aquests. La gratitud es relaciona positivament en aquestes edats amb la satisfacció amb la vida, reduint de forma significativa l’ansietat i la depressió.

 

En experimentar gratitud la persona fa una avaluació constructiva i positiva de les circumstàncies de la vida i del futur. Aquesta avaluació ens ajudarà a apreciar més el que tenim i a gaudir-lo. En definitiva, la potenciació de la intervenció psicològica en gratitud i la seva pràctica demostren resultats positius en adolescents i en adults, incrementant la satisfacció amb la vida, la felicitat, l’afecte positiu i l’optimisme, tant des del punt de vista de millorar la salut física com la mental i disminuint els efectes negatius com la depressió i l’ansietat, alhora que demostra una funció social en millorar les relacions personals.

 

Així que vist tots aquests beneficis, et proposem que comencis una pràctica:

 

Què pots agrair avui?

Què experimentes quan expresses agraïment?

Pots agrair quelcom, inclús quan vius situacions adverses?

Observa què succeeix quan, en una relació agraeixes alguna cosa.

 

Moltes gràcies per la vostra lectura!

SERÉ DEPENDENT EMOCIONAL?

Si alguna vegada t’has preguntat per què les teves relacions de parella són insatisfactòries, per què sempre pateixes per amor i per què tot i això no vols estar sol o sola, i sempre estàs en una relació; potser aquest article pugui ajudar-te a entendre què et passa.

El desig d’estar acompanyat, de tenir una relació amb algú és normal i sa, a la majoria de les persones els agrada sentir-se especials per a algú, estimar i ser estimats. Pel que si tens una relació en la que sents això, que és equilibrada i satisfactòria per a tots dos, no tens que preocupar-te.

 

Però una cosa és el desig d’estar en una relació i una altra la necessitat d’estar acompanyat

El problema és quan s’estableix una relació desequilibrada, on un dels membres és més important o té més drets que l’altre, o on un domina l’altre. El desequilibri sol anar acompanyat d’insatisfacció per part de la persona submisa, de dependència i de por a la pèrdua o al rebuig. És llavors quan es pateix per amor. I l’amor sa no fa mal.

Si s’estableix aquest tipus de relació i aquesta se sosté tot i el patiment, estaríem parlant d’una situació de dependència emocional o afectiva.

Si bé hi ha diversos tipus de dependents emocionals, dominants o submisos, hi ha un tipus de dependència afectiva més clàssica que és la que es dóna en major mesura i de la qual parlaré aquí.

 

Diem que una persona és dependent emocional quan intenta satisfer les seves necessitats o mancances afectives de manera desadaptativa amb altres persones, ja sigui amb la parella, la família o amics

Jorge Castelló Blasco, especialista en dependència emocional diu que «l’essència d’aquest problema és que el dependent presenta una frustració o una insatisfacció en la seva àrea afectiva que pretén compensar centrant-se preferentment en les seves relacions de parella».

A aquest problema Walter Riso l’anomena aferrament afectiu, perquè per aquest autor la persona s’aferra a una vinculació obsessiva, permanent, insistent atès que no concep poder viure sense això. La persona dependent creu que aquesta vinculació la farà feliç, que li donarà seguretat i que li donarà sentit a la seva vida.

Aquest autor ens recorda que l’aferrament és la incapacitat a renunciar a un desig quan s’ha de fer. En aquest sentit parla d’aferrament desadaptatiu, quan genera patiment i malgrat això la persona no pot separar-se, o no té control sobre la seva conducta.

Quines són les característiques de la dependència emocional?

  • Establir relacions de parella desequilibrades
  • La parella ocupa un lloc molt important en la vida de la persona
  • El seu estat d’ànim va en funció d’aquesta relació
  • El seu temps es dedica a l’altra persona
  • Idealització de l’altra persona
  • Submissió cap a la parella
  • Els seus pensaments giren al voltant de l’acceptació o rebuig del company o companya
  • Desig insaciable d’estar amb la parella
  • Sentir-se malament, amb ansietat o inseguretat si no s’està amb l’altra persona
  • Necessitat d’estar en contacte amb la parella quan s’està lluny, a través de trucades o missatges
  • Necessitat d’estar en contacte físic quan s’està a prop de la parella
  • Por a l’abandó, a la ruptura i / o al rebuig
  • Por a estar sol o sola
  • Encadenar una relació després d’una altra
  • Baixa autoestima
  • Recerca de validació externa, complaença, necessitat d’agradar
  • Síndrome d’abstinència després de la ruptura

Si t’has sentit identificat o identificada amb algunes o vàries d’aquestes característiques és molt probable que tinguis un perfil de dependent emocional. En aquest cas has de saber que no cal patir per amor i que pots superar aquest problema. Amb ajuda professional d’un psicòleg o psiquiatre entrenat pots vèncer aquesta dependència. També hi ha abundant biobliografía sobre aquest tema, que pot ser-te d’utilitat per autoconeixement i/o per adquirir eines que t’ajudin a superar-te.

Laura López Galarza

Psicòloga Col. 17.148

 

Bibliografia

  • Bowlby, J. Una base segura: aplicacions clíniques d’una teoria de l’aferrament. Ed. Paidós, 1989.
  • Castelló Blasco, J. Dependència emocional: característiques i tractament. Ed. Alianza Ensayo. 2005
  • Castelló Blasco, J. La superació de la dependència emocional. Edicions Corona Borealis. Màlaga, 2012.
  • Mansukhani, A. Curs «Tractament de la dependència interpersonal i els traumes d’aferrament a adults». Barcelona, 15 i 16 de juliol del 2016.
  • Riso, W. ¿Estimar o dependre?: com superar l’aferrament afectiu i fer de l’amor una experiència plena i saludable (9edª). Ed. Zenith, 2014

 

 

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?