MITES DE LA SEPARACIÓ

Estereotips, prejudicis i fakes sobre deixar-ho amb la parella

En una cultura on el matrimoni ha estat històricament un sagrament vitalici, és inevitable anar-se construint una idea del que significa la separació, encara que sigui per oposició a la idea que tenim d’unió, de parella, de l’amor i les relacions.

Per tant, TOTS tenim prejudicis sobre la separació, el divorci i la ruptura. La qüestió és reconèixer quines són aquestes idees que hi hem anat associant de manera automàtica i plantejar-nos si s’emmotllen a la realitat del món on vivim. Spoiler: no ho fan. Almenys la majoria que he anat trobant.

– La separació és el final de l’amor

Si les parelles s’uneixen per amor, i aquest és l’ingredient essencial de qualsevol relació “L’amor ho pot tot,” “All you need is love.” Llavors, és normal que veiem la ruptura com la desaparició de tot afecte i sentiments existents. La llàstima és que aquestes frases tan boniques no aguantin el pes de la realitat.

No cal ser terapeuta de parella per veure que hi ha molts motius per emparellar-se i desaparellar-se; i que sovint, tal com desenvolupa el pare de la psicologia cognitiva Aaron Beck en el seu llibre homònim: amb l’amor no n’hi ha prou.*

Beck, A. T. (1988). Love is never enough. Harper & Row.

A vegades es pren la decisió de separar-se precisament per amor: per amor a un mateix, per amor als fills i per què no, per amor a la parella. Perquè potser aquesta és la decisió que aporta a l’altre el benestar més gran.

– Separar-se és fracassar

Separar-se és una solució. A vegades la millor solució a matrimonis que ens resten satisfacció i plenitud.

Seria absurd no admetre que hi ha un projecte de parella que acaba amb la separació. Que moltes vegades és indesitjada i difícil de gestionar, però per què la connotació negativa i pejorativa cap a un mateix?

Si el resultat de la separació fos sempre negatiu, ningú ho faria. No solem prendre decisions equivocades expressament i precisament separar-se és una decisió molt difícil de prendre. De fet, és més difícil separar-se que no fer-ho.

He estat temptat a escriure que “fracassa la parella, però guanya l’individu,” però és que moltes vegades, hi ha parelles on la separació és el millor que els podria passar. Parelles tòxiques i enverinades. Parelles violentes i abusives. Parelles buides i infelices. ¿Acabar amb segons quin tipus de relació de parella es pot considerar realment un fracàs?

A vegades, el fracàs és seguir en la relació.

– Separar-se perjudica els fills

Separar-se té conseqüències pels fills, però no fer-ho també. 

Quan l’excusa es vesteix d’altruisme “No em separo pels fills” és molt difícil de rebatre, ja que per a molts no hi ha major bondat que fer el bé pels qui estimes. És un argument tan sòlid que correm el perill de creure’l sense qüestionar-lo, i a més és l’excusa perfecta per evitar el canvi. D’alguna manera em recorda als qui diuen que poden deixar de fumar quan vulguin, però no ho fan perquè ara no volen.

El perill pels fills no és separar-se, si no la manera en què es gestiona aquesta separació.

Separats o no, el que és clarament perjudicial per als fills és un ambient hostil i violent, on no hi ha acords de convivència i on els diferents membres del seu entorn estan cansats, insatisfets i mal humorats.

– S’ha superat una separació quan s’oblida l’ex

Les coses que han estat importants a la vida no s’obliden i normalment com més ens esforcem per suprimir aquelles persones i esdeveniments traumàtics, amb més força embat el record

En el futur hi haurà detalls, llocs i moments que activaran memòries del que hem viscut; i per descomptat aquelles parelles que comparteixen hipoteca, amics i sobretot fills en comú amb una exparella, hauran de fer un important esforç d’integració.

Superar mai és oblidar, si no aprendre a viure amb el nostre passat de manera sana i equilibrada.


Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

AJUDANT ALS FILLS I FILLES EN LES SEPARACIONS DELS PARES

Milers de nens i nenes s’enfronten cada any a situacions de separació i divorci entre els seus pares. Pels adults és una situació estressant, en la que han d’afrontar nombrosos canvis i és important que tinguin en compte també als seus fills i filles, el que significa per ells, i les seves necessitats. És fàcil que aquesta situació pugui desbordar a la persona adulta, i per aquest motiu resulta més necessari comptar amb suport, professional i no professional, per tal de mantenir l’equilibri en un moment turbulent. No busqui el suport dels seus fills i filles, tot hi que aquests es mostrin disposats a oferir-lo.

Els conflictes i les diferencies entre els adults, que abans s’estimaven, formen part del procés. Molts adults aconsegueixen resoldre i arribar a acords acceptables per ambdues parts, altres, mantenen els conflictes tot hi la separació.

Com gestionen els pares i mares separats els vincles entre ells i els seus fills i filles?

Intentarem descriure alguna de les situacions en les que ens podem trobar, tenint en compte que les separacions i divorcis són situacions difícils per els adults, i per aquest motiu han de ser més conscients d’elles per no afectar més del compte a persones encara més vulnerables:

Els que intenten que el fill o filla es posicioni al seu favor: Per tal d’aconseguir-ho no dubten en compartir confidències, llençar crítiques i desvaloracions sobre l’altre part, en desqualificar-la. Això resulta devastador per els fills i filles, fins i tot per aquells que es mostren disposats a assumir el paper de confident, encara que hi hagi motius per fer-ho. Són mares i pares que es senten sols, insegurs, dolguts per el que ha pogut passar i busquen aliats en els seus fills. Poden arribar a “castigar-los” amb l’indiferència, el desinterès o l’enuig quan mostren sentiments d’amor per la persona que ara s’ha convertit amb “l’enemic”.  Cal tenir present que això és un tema de persones adultes i ha de ser compartit amb altres persones adultes. El ressentiment i la negativitat contra l’altre, expressat als fills i filles, ÚNICAMENT ELS PERJUDICA.

Els que depositen la seva responsabilitat en els seus fills i filles, situant-los en el rol de mediador: En aquests casos, els adults renyen, es barallen i discuteixen davant els seus fills/es, o els utilitzen en les seves disputes legals. Els fills i filles en aquesta situació es veuen abocats a dilemes de traïció i lleialtat entre els seus progenitors, amb un ELEVAT GRAU DE PATIMENT. Els nens i nenes que els seus pares mantenen relacions plenes d’hostilitat i ressentiment solen tenir problemes emocionals que duren més enllà de l’infància És important que siguin els adults els que prenguin les decisions pertinents en comptes de depositar-les en els seus fills i filles.

Els adults que utilitzen els seus fills/es de missatgers: Són progenitors que tenen una comunicació molt deficient entre ells i utilitzen els fills/es per fer arribar missatges a l’altre part, “digues-li a la teva mare…” o “pregunta-li al teu pare…”. Aquesta és una responsabilitat que no els hi pertoca. Si resulta difícil parlar amb la ex-parella, s’han de trobar altres solucions, com per exemple els professionals de la mediació.

Els adults que intenten “compensar-los”: Els adults implicats en una separació poden sentir-se culpables i intentar restaurar aquesta culpabilitat amb accions inapropiades, com comprar-li coses constantment, malcriar-los permetent que incompleixin les normes o límits establerts, etc. Hi han adults als que els costa tolerar i acompanyar en el dolor i per aquest motiu busquen estratègies d’evitació i distracció. No obstant, que el seu fill o la seva filla faci i desfaci al seu gust no és el que més li convé. Tanmateix, aquest plantejament acostuma a provocar conseqüències negatives en quan es vol recuperar l’autoritat quan es restableix certa normalitat.

Els que pateixen de gelosia i enveja davant la relació entre els seus fills/es amb la seva ex-parella: Recordi que ningú pot substituir-lo en la vida dels seus fills/es, el seu paper és fonamental en el seu creixement com a persona, i és molt important per ells que tots dos progenitors estiguin involucrats en la seva educació i desenvolupament. Els nens i nenes poden manifestar més afecte a un dels dos, no s’ho prengui com una cosa personal, no és quelcom “contra seu”. Procuri comprendre i respectar les necessitats dels seus fills/es en aquest moment.

Què poden fer els adults implicats en un procés de separació?

  • Busqui ajuda per acceptar i afrontar els seus propis sentiments. Ser conscient dels nostres sentiments és el primer pas per no reaccionar davant d’ells de forma impulsiva, i per no involucrar a altres persones, en aquest cas, als fills/es.
  • Tingui paciència amb un mateix i amb els seus fills i filles durant el procés. L’adaptació als canvis no segueix el mateix ritme per a tots
  • Aprengui a reconèixer les senyals d’estres en un mateix i en els seus fills, entenent que és natural en aquestes situacions de pèrdua i canvis, i busqui les maneres més adequades per gestionar-ho.
  • Mantingui la seva vida quotidiana, és la millor manera de que, tot hi que tot canviï, res hagi canviat.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort