LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

LA PARELLA EN EL MÓN 2.0

 

Si fem una mirada enrere i ens remuntem cap al 2003, només el 39,9% de la població espanyola utilitzava Internet en l’àmbit de persona usuària; en canvi, aquesta xifra ha augmentat fins el 77,6% al cap de deu anys. En el 2004, va aparèixer Facebook, una de les xarxes socials que més ha revolucionat la comunicació entre les persones; però, no va ser fins al 2007 que va arribar la versió espanyola. En el gener del 2013, aquesta xarxa social ja disposava de 1.230 milions de persones usuàries en tot el món. El servei de missatgeria instantània Whatsapp es va crear en el 2009 i, actualment, ja circulen 54.000 milions de missatges en un sol dia amb milions de fotografies i vídeos circulant per la xarxa. Si aquestes dades tan espectaculars li sumem altres xarxes socials com Twitter o Instagram, ens podem imaginar l’impacte que la tecnologia ha tingut en les nostres vides.

 

 

I, sobretot, en el món de la parella en les seves diferents etapes: inici, consolidació i ruptura fent visible les dues cares de la moneda

 

INICI
– Com us vau conèixer?
– Per Internet

Cada vegada hi ha més parelles que afirmen haver-se conegut a través d’alguna pàgina de contactes o alguna aplicació de smartphones sense vergonya i amb més permissivitat social. Cada vegada hi ha menys parelles que s’enamoren en el gimnàs, la biblioteca o a la cua del supermercat. Una de cada sis parelles que s’han casat a EEUU es van conèixer a llocs de contactes en Internet, per tant això també significa que no és una manera de les generacions més joves. Segons una enquesta realitzada pel portal Match, el primer lloc per conèixer parella és el lloc de treball o l’aula, el segon és a través d’amistats i familiars i el tercer lloc… és la xarxa per sobre dels contactes que s’estableixen a bars, discoteques o grups esportius. Hi ha pàgines web que també ofereixen un servei de compartimentació a través d’un qüestionari que discrimina d’una forma més ràpida i efectiva els trets que per a tu són més importants d’una altra persona com les aficions, hàbits de vida, lloc de residència, etc. Podríem dir que Internet és la discoteca dels anys 90.

En la targeta de presentació digital, cal tenir cura que la imatge que s’ofereix difereixi de la real. En els perfils, és recomanable respondre d’acord a com una persona és enlloc a com li agradaria ser. També és cert que les fotografies escollides, les aficions que es publiquen i els somriures estan molt presents a les xarxes en lloc dels aspectes amb més ombra que les persones tenim. També es recomana no perllongar el contacte online abans de passar al face to face perquè les opcions de fracàs són més grans i s’idealitza a l’altra persona. Les relacions online no han de ser un pròleg, sinó una finalitat en si mateixa.

CONSOLIDACIÓ
M’agrada
Estic en una relació amb…

Les xarxes socials i la missatgeria instantània també ha entrat en el món de la parella, no només en la fase de flirteig. Hem de tenir en compte que som el segon del país amb més dispositius mòbils anomenats smartphones del món. Hi ha un moment significatiu en la relació quan es modifica l’estat civil en el Facebook amb la frase: Estic en una relació amb… Això denota un cert grau de compromís per part de la parella i una presentació virtual e instantània a través dels contactes de cada un dels membres de la parella. Acostumen a ser publicacions que reben molts likes. Tampoc cal penjar fotografies amb la nova parella perquè això denota necessitats de validació externa i admiració. El missatge subliminal que hi ha al darrera d’aquest allau de publicacions «Jo sóc una persona valuosa perquè algú m’estima». Saludar en algun moment del dia a través d’un whatsapp, enviar un emoticon amb un cor o un missatge expressant: «Tinc ganes de veure’t» o «Quina roba íntima portes posada?». És un servei gratuït i arriba de manera gairebé immediata. És important que aquests missatges de text no substitueixin els missatges verbals cara a cara. De totes maneres, cal tenir cura de la hiperconnexió amb la parella, ja que pot crear una relació tant propera, com absorbent.

La part negativa del mal ús de les xarxes té a veure amb una mala gestió de tota la informació publicada. Segons l’associació d’advocats matrimonialistes, dos de cada tres divorcis que es produeixen als EEUU tenen el Facebook entre les causes principals. Quan apareix la gelosia i l’espionatge cap a la parella, també es trasllada a través d’aquests canals. Hi ha empreses que s’encarreguen de donar totes les dades de la teva parella (missatges a les xarxes socials, SMS, trucades de veu…) a través d’una aplicació que s’instal·la en el seu mòbil. La desconfiança no es resol a la xarxa perquè estem parlant d’un problema que acaba sent virtual i real, al mateix temps.

RUPTURA
– Per què no em dius res si estàs connectat/da?
– Et bloquejo del FB perquè em fa mal veure el que publiques.

Xafardejar el Facebook quan la teva parella ha deixat la sessió oberta en tancar el pc o mirar el whatsapp sense el seu consentiment ajuden a debilitar la relació i, sobretot, la confiança que és un pilar bàsic en l’estructura sana d’una relació de la parella. Ara és molt fàcil entrar en aquests canals perquè, quan una persona sap la contrasenya del mòbil de la seva parella, només cal agafar-li el mòbil per mirar totes les apps perquè hi ha un accés lliure sense contrasenya. Fa uns mesos, va sortir una notícia que va crear cert enrenou, titulada: «Whatsapp provoca 28 milions de ruptures de parella» fent referència al mite del doble check significa que el receptor havia llegit el missatge enviat.

En els últims mesos, també ha aparegut un acte que està a punt de ser tipificat com a delicte que és la porno-venjança que consisteix a utilitzar fotografies i vídeos presos en la intimitat per publicar-les o viralitzar-les a través de les xarxes socials. El més recomanable quan hi ha una ruptura és deixar de ser amic/a o bloquejar per poder elaborar el dol per la pèrdua en lloc de castigar-se quan hi ha una nova actualització en qualsevol de les xarxes socials.
Afortunadament, la decisió d’enviar un emoticon amb un cor o espiar l’última connexió de la parella és una decisió de cadascú de nosaltres.

 

 Les xarxes socials no són les responsables de la gelosia o de les ruptures actuals, doncs tu pots decidir si les tecnologies són un bon aliat per cuidar la relació de parella o un enemic per alimentar inseguretats

 

 

En aquest enllaç, pots escoltar el programa «Les mil i una nits de Maria de la Pau Janer» de Catalunya del passat 8 de setembre en el que vam parlar de la parella en els temps de Twitter!

L’amor en els temps de twitter (o com un doble ‘check’ pot arruïnar una relació)

ESTIC DEPRIMIT

En la primera sessió amb la psicòloga començo a explicar el meu desànim. Em resulta difícil saber amb exactitud quan va començar, probablement fa anys, d’una manera insidiosa i lenta es va anar covant aquesta sensació que tot plegat és absurd, de què res val la pena. Ara fa un mes que estic de baixa, em passo el dia al llit i en el millors moments al sofà. No tinc esma per fer res.

Què ha passat? Ara no res en especial, fa dos anys em vaig separar, la meva dona em va deixar, però ho vaig superar, sortint amb els amics, de festa. Sovint prenia algunes copes de més. Fa un any va morir el pare, portava temps malalt, jo ja estava preparat. En els últims mesos a la feina han començat a acomiadar gent, potser el proper seré jo.

 Com em sento?

Aquesta pregunta m’irrita, com vol que em senti! Com una pelleringa, com un inútil, com un fracassat, també enganyat, estafat, decebut. Quants adjectius necessita, li retorno la pregunta. He vingut perquè la metgessa de capçalera m’ha dit que estic deprimit i que necessito ajuda, i aquí estic, escèptic que amb les paraules sigui suficient, què pot fer aquesta dona per canviar el fàstic de la meva vida, penso mentre educadament vaig responent les seves preguntes. Em vol conèixer, diu que forma part del tractament.

Com em descriuria? Aquesta sí que és bona! No ho sé, ara no em reconec a mi mateix, hi ha l’Oriol d’abans i l’Oriol d’ara. És clar, vol les dues versions. L’Oriol d’abans era més alegre, amb més energia, més obert, amb confiança, sentia interès pel que l’envoltava i per les activitats que realitzava, creia que si feia les coses bé obtindria la seva recompensa, que si s’esforçava prou, tot aniria bé i que el món era un lloc habitable. Però res va bé, ni jo, ni la meva vida ni el món, és una sensació d’anar caient en un pou que no s’acaba mai, i vull arribar al final per veure si hi ha alguna manera de sortir, però el descens continua, i estic tan cansat… M’he perdut en un laberint i no trobo el fill…

Ara res em motiva, la gent em fatiga i m’enfado per qualsevol cosa, així que he decidit aïllar-me, tancar-me i viure amb mi mateix, però hi ha dies que no em suporto. La psicòloga m’explica en què consisteix la psicoteràpia, la defineix com un procés d’aprenentatge, què és la depressió, com si jo no fos ja un expert, i em demana si estic disposat a treballar amb ella, com si fossin un equip. Però si ara no puc ni anar a la feina!

Quina petita acció, si la portés a terme, suposaria un canvi per a mi durant la setmana que ve?

Em quedo callat, i penso… Hi ha una batalla en els meus pensaments, una part de mi que crida una cosa com «Si ho sabés ja ho hauria fet, es pensa que sóc imbècil?» I una altra que intenta trobar la resposta… Quines coses m’han reportat satisfacció abans? Abans moltes, llegia, escoltava música, sortia a passejar fins a arribar al mar, veure el mar sempre em resultava gratificant. D’acord, d’acord, sortiré a passejar durant aquesta setmana i aniré a veure el mar.

Em proposa portar un registre diari dels meus pensaments, diu que aquí està el problema, i que els pensaments es poden canviar, que a cada pensament irracional puc crear un altre d’alternatiu, més realista… Però què diu? La realitat és que tot és una merda. Em proposa treballar amb aquest pensament… Veure si efectivament aquesta és la conclusió… Està bé, ho provaré…
Quan la sessió està a punt de finalitzar, em pregunta què té de positiu la situació que visc. Em desconcerta aquesta pregunta… Positiu? Em fa ballar el cap, la resposta immediata i fàcil és res, però ella insisteix… Potser –li dic- aquesta situació em fa replantejar-me tota la meva vida… Bé, es una bona conclusió –em respon. Fins a la setmana vinent!

SUPERAR UNA RUPTURA DE PARELLA

«No ho superaré mai», «No em tornaré a enamorar» o «Sense tu no sóc res» del grup musical Amaral són expressions que es poden escoltar quan alguna persona viu un trencament de parella. Les amistats, els i les familiars són les persones que acostumen a escoltar aquestes frases quan hi ha una separació. Superar aquesta ruptura és un procés dolorós que requereix temps.

 
No totes les separacions són igual. Infidelitat, discussions, conflictes no resoltes, necessitats diferents, projectes de vida allunyats o problemes de comunicació poden ser motius que porten a una parella o un dels seus membres a prendre la decisió de trencar la relació. Quan la ruptura es produeix de manera mútua, hi ha un convenciment que això no hagues funcionat. Quan això no passa, és més dolorós per part de la persona que rep la notícia del trencament. De totes maneres, encara que produeixi dolor, és necessari explicar els motius reals que han impulsat a prendre aquesta decisió perquè l’altra persona pugui entendre-ho i, posteriorment, elaborar-ho. La tristesa és l’emoció que apareix més sovint en un trencament i, fins i tot, acaba fent que es dubti de si es trobarà a una altra persona.

Superar un trencament d’una relació de parella implica elaborar un dol per aquesta pèrdua

 

 
En un principi, no t’ho acabes de creure i no pots deixar de pensar-hi. Comences a pensar en què ha passat, com és que no te’n havies adonat, què has fet malament… Expressar aquest desconcert i dolor és una bona forma d’assimilar-ho. Posteriorment a aquest desconcert inicial, apareixen les emocions de la tristesa, la ràbia i, fins i tot, el sentiment de culpa. Finalment, pots arribar a una etapa de serenitat on la pèrdua es pot convertir en un guany i, fins i tot, sentir que aquesta pèrdua ha significat un aprenentatge que et permetrà sentir-me millor amb tu mateix/a.

 

Què és necessari fer per enfrontar-se a la separació? Hi ha moltes formes de gestionar el dolor per una pèrdua, però el més important és que et puguis enfrontar al dolor assumint els teus propis sentiments. Travessar el teu dolor amb calma i paciència et pot permetre quedar-te amb el millor de la relació de parella. Acceptar el sentiment de pèrdua i tristesa és un bon pas per superar el dolor. Expressar la ràbia és una altra manera d’exterioritzar el que sents en aquests moments. Una bona estratègia és escriure una carta terapèutica dirigida a la teva exparella explicant-li tot el mal que t’ha fet i la ràbia que estàs sentint. Una vegada hagis escrit la carta, pots decidir cremar-la. És necessari no idealitzar l’altra persona per evitar reforçar el sentiment de culpa que hi pugui haver dins teu. Tal com diu l’idioma xinès, la paraula crisi es pot utilitzar en dos significats: perill i oportunitat. Quina vols escollir?

 

 

Recorda que la clau és la superació, no l’oblit

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?