• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

RELACIONAR-NOS DES DEL BONTRACTE

Quan sentim la paraula “maltracte”, molt fàcilment ens arriba al cap alguna imatge, comportament, sensació o patiment. Sabem què vol dir, encara que de vegades ens costi identificar-lo o bé defensar-nos-en. És un terme molt popularitzat, i tot just estem començant a ser-ne conscients. Però ja el tenim al diccionari. 

Ara bé, si et dic “exercim el Bontracte”, cóm et quedes? Sabries definir en què consisteix? 

No t’extranyis si no és així. És un concepte que no tenim present, ni tan sols surt al diccionari. A mi em va arribar per la psicòloga, psicoterapeuta i sexòloga Fina Sanz. Com bé ella diu, allò que no anomenem no existeix. 

El bontracte és literalment, l’oposat al maltracte. Parteix del concepte de l’amor. Però no tan sols amor en parella -normalment el primer que entenem-, sinò com a expressió de tots els afectes. En canvi, ell maltracte generalment parteix o bé de l’absència de l’amor o bé -també- del propòsit de tenir o exercir poder sobre l’altre. 

Sanz defineix el Bontracte com “una expressió del respecte i amor que mereixem i que podem manifestar cap al nostre entorn, com un desig de viure en pau, armonia, equilibri, de desenvolupar-nos en salut, benestar i goig. (…) Posar la nostra energia i intenció en el benestar, en la felicitat pròpia i del món que ens envolta.” 

No és un concepte ingenu, té en compte que a la vida hi ha moments difícils, tristos, durs i gent que ens ho posa difícil. El bontracte és un altre enfoc per encarar-ho i gestionar-ho, també per posar límits personals i superar els mals moments.  

Tant el maltracte com el bon tracte es donen en 3 àmbits: el personal (individual i interna), el relacional (amb les persones que ens envolten) i el social (en la nostra societat, cultura i amb les institucions i organitzacions que ens influeixen). En aquest article et posaré alguns punts de en que consisteix el bon tracte relacional per tal que es tingui present en relacions en parella, però també entre familiars, amics, coneguts, amants… Fem tribu?

En un Bontracte Relacional:

1.- Les persones que hi participen han de voler “bentractar-se”, activament i si pot ser, amb ganes. 

2.- És ideal si les persones es donen un bon tracte a elles mateixes. Ho facilita enormement.

3.- Cal respecte mutu. Imprescindible. Aquest es dona escoltant a l’altra persona i les seves necessitats, aprendre a recolzar-la o acompanyar-la segons convingui en les seves dificultats. I sobretot, intentar no canviar o desenvolupar l’altre. Cadascú tenim un camí propi. 

4.- Son relacions de cura mútua. De donar i de rebre. Això implica tenir present el gaudi de rebre cura però també de donar-la (Que també està força bé!). Cal de confiança, Cal d’estar disponible per tenir aquesta bona relació. Això inclou tenir espais propis com respectar els de l’altra.

Per tant tenim que la base de les relacions de bon tracte és el respecte, la disponibilitat i les ganes d’experimentar el plaer tant de donar com de rebre afecte. Tot això es dona en un marc d’acords compartits. No es poden donar aquests acords sense confiança ni respecte.

Trobo molt interessant aquest concepte perquè si no coneixem, vivim i experimentem el bon tracte no podrem substituïr el maltracte per cap pràctica nutritiva i que fomenti el benestar. A la natura no li agrada el buit. Cal que tinguem present per quina alternativa volem canviar el maltracte, també el que ens exercim a nosaltres mateixos.  

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sanz, F. “El Buentrato como proyecto de vida.” Ed. Kairós (2016).
Imatge de rawpixel a Pixabay

ETS UNA PERSONA FORTA

A vegades, he escoltat i també he dit «Ets una persona forta, jo no hagués pogut amb aquesta situació». Crec que moltes vegades, dividim les persones en dos tipus: les persones débils i les persones fortes. És com si algunes persones haguéssin desenvolupat recursos que les fan més fortes davant situacions i altres no. Però, què pensem quan diem que una persona és forta? Normalment, l’atribuim característiques com la capacitat de superació, de sortir endavant, de no venir-se a baix, mantenir la calma i la fermesa.

Els trets de les persones emocionalment fortes no tenen res a veure amb la duresa del caracter, la inflexibilitat o la tendencia a imposar-se a la resta de persones. Tot el contrari. Les persones emocionalment fortes tendeixen a ser moderades i a estar en equilibri. L’autocontrol és la clau per la fortalesa emocional, l’autocontrol no és la repressió, l’autocontrol és tenir l’habilitat per identificar les emocions i saber expresar-les.

Sentir tristesa forma part de la vida de les persones, la persona forta plora, clar que plora i expressa aquesta tristesa perquè així és la manera que pogui sortir la emoció i s’alliberi.

A vegades penso que estem invaits per una tendencia al positivisme irreal i a mostrar sempre que estem feliços i això limita la nostra necessitat d’estar tristos.

Quines són les característiques de les persones emocionalment fortes?

1. Són emocionalment intel.ligents. Són persones que saben mantenir la calma en les situacions díficils, tenen equilibri emocional i estan preparades davant el canvi.

2. No depenen de la opinió de les altres persones. A tothom ens agrada caure bé, però aquestes persones no depenen d’això, una cosa és el desig i una altra diferent és la necessitat, la necessitat ens fa aferrar-nos i això és el que fa mal.

3. Accepten bé les crítiques constructives. Comenten errors com tothom i davant les crítiques constructives aprenen d´això.

4. Assumeixen les equivocacions tenint compassió d´elles mateixes i empatia amb les altres persones

5. Tenen objectius clars que els motiven sempre a seguir per aquests camins

6. Mantenen la calma davant de situacions díficils, poden estar tristes, rabioses, engoixades però sense desbordar-se davant de les situacions.

7. Creuen en les seves capacitats de superació, recorden que han pogut sortir d´altres situacions i això els ajuda a tirar cap endavant.

8. Encara que tinguin por fan les coses amb por.

És cert que hi han persones que sembla que de forma innata tinguin aquestes característiques però també és veritat que les poden desenvolupar. Per la meva experiència com a psicol.loga he vist persones que s´han enfortit emocionalment al haver passat per diferents situacions de la vida. Crec que en general les persones aprenem de les situacions i quan es repeteixen o tenim situacions semblants ja tenim més recursos del que teniem al principi.

Lola Guerra

SOBRE EL VINCLE TRAUMÀTIC O TRAUMA BONDING

Habitualment, en parlar de trauma ens ve a la ment un succés impactant, una d’aquestes situacions que afecten emocional i/o físicament a qui la pateix. Aquest seria un tipus de trauma, però hi ha un altre tipus que fa referència a situacions que es mantenen al llarg del temps que erosionen l’autoestima d’una persona; aquestes situacions es produeixen en l’àmbit de les relacions. D’aquest tipus de trauma parlarem aquí.

En el mètode Estimulació i reprocessament pels moviments oculars (EMDR, per les seves sigles en anglès) els esdeveniments traumàtics es divideixen en dos grans tipus:

1) El Trauma amb T (majúscula) o trauma agut, es tracta d’un fet en el qual la persona sent que la seva pròpia vida o la d’una altra persona estan en perill i això li genera un estrès extrem, una por o dolor intensos que poden afectar a nivell físic i/o emocional.

2) El trauma amb t (minúscula), trauma relacional o crònic implica viure situacions que perduren al llarg del temps, mantenir relacions conflictives o estar sotmès[1] a situacions d’abús, com, entre altres, rebre maltractaments físics o psicològics, patir assetjament escolar o laboral, mantenir una relació de parella desequilibrada i on s’és abusat, viure un divorci conflictiu; o rebre amenaces constants d’abandonament en una relació.

En qualsevol cas, estem parlant de ferides, doncs el terme trauma prové del grec τραῦμα traûma, que significa ferida, i, si és emocional, diem que es tracta d’una ferida de l’ànima.

Però a vegades costa entendre per què algunes persones es mantenen en relacions abusives, en vincles de maltractament on prima el patiment i la infelicitat. Hi ha teories i estudis que expliquen aquest comportament i ajuden a comprendre que no es tracta només d’una qüestió de voluntat, sinó del tipus d’unió que s’estableix, ja que la forta vinculació és el que dificulta la ruptura.

La paraula vincle prové del llatí vinculum i designa la unió, relació o lligam d’una persona o cosa amb una altra.

Així, tenim que qui es manté en una unió traumàtica pateix ferides provinents del mateix vincle, i no d’esdeveniments externs a la relació. És el vincle tòxic el què emmalalteix i genera un reforçament que fa difícil sortir d’aquesta unió.

Donald Dutton i Susan Painter (1981) van desenvolupar la teoria del vincle traumàtic, amb base a l’experiència i els estudis realitzats amb dones víctimes de relacions abusives. Van observar que en aquest tipus d’unions es generaven uns vincles molt poderosos; i van poder constatar també que aquests vincles es desenvolupaven a partir de dues característiques específiques i essencials de la relació abusiva:

1) Desequilibri de poder.

2) Intermitència de l’abús.

Desequilibri de poder

L’asimetria de poder és una característica fonamental, són relacions on hi ha una jerarquia en la qual una de les parts se sent subjugada, en inferioritat de condicions i l’altra en un lloc de poder, per sobre; també es coneixen com a relacions Up/Down.

En la mesura que es manté i augmenta aquesta relació desigual, es genera un empobriment de l’autoestima en la víctima, una autovaloració negativa i una sensació de necessitat respecte del dominador, el que pot generar un fort vincle afectiu de la víctima cap a la persona dominant.

Alhora, qui està en la posició dominant es torna dependent respecte a la víctima en la mesura que a causa d’aquesta relació desenvolupa un sentit inflat del seu poder. Mentre la víctima se sent més impotent, qui domina se sent més poderós.

Les relacions de poder desequilibrades poden fer-se més desiguals amb el pas del temps i la mateixa dinàmica del poder genera malaltia en els individus, segons afirmen els psicòlegs socials.

Intermitència de l’abús

L’alternança entre el bon i el mal tracte és una altra característica important, el dominador maltracta intermitent i periòdicament amb amenaces, abusos verbals i/o físics; posteriorment, per compensar l’abús, el dominador es comporta de manera positiva, es disculpa, promet no repetir i fa mostres d’afecte.

Dutton i Painter expliquen que les víctimes experimenten cicles alternats d’excitació aversiva/negativa amb altres d’alleujament/alliberament relacionats amb l’eliminació de l’emoció repulsiva.

La teoria de l’aprenentatge ha demostrat (mitjançant experiments de reforç/càstig) que l’alternança entre aversiu i agradable és altament efectiva per generar patrons de comportament resistents que estableixen una forta relació emocional, i que són difícils d’extingir o finalitzar. Això vol dir que l’alternança entre les emocions negatives i les positives reforça la relació i per tant es fa més difícil la separació.

Dutton i Painter van demostrar que l’aferrament podia reforçar-se quan s’aplicaven els bons i mals tractes. Van citar estudis de situacions d’aquest tipus, per exemple: en nens que tenen un fort aferrament als seus pares abusius (Kempe & Kempe, 1978), persones que van ser ostatges i amb el temps han demostrat un respecte positiu pels seus captors com la «Síndrome d’Estocolm» (Bettleheim, 1943; Strentz, 1979) i membres de sectes que segueixen sent lleials als líders i tot després d’haver deixat de pertànyer a les mateixes (Conway & Seigelman , 1978).

Laura López Galarza

Psicóloga Sanitaria. Col. Nº 17148  

Bibliografia

Dutton, D. i Painter, S. «Emotional attachments in Abusive Relationschips: A Test of Traumatic Bonding Theory». Violence and Victims, Vol 8, No 2. Springer Publishing Company, 1993.

Shapiro, F. Silk Forest, M. EMDR, una teràpia revolucionària per superar l’ansietat, l’estrès i els traumes. Editorial Kairós, Barcelona 2008.


[1] D’ara endavant es farà servir el masculí genèric.

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

LA RELACIÓ MONÒGAMA ESTÀ PASSANT A LA HISTÒRIA?

Cada cop és més freqüent llegir o escoltar històries entre persones que no tenen relacions monògames. Últimament, sento que la societat o un sector de la societat està canviant en la relació sexoafectiva. S´estan descobrint noves formes de relacionar-se en parella que surten de l´esquema de dos persones monògames.

Es parla de diferents relacions no monògames:

  • Swingers o intercanvi de parella
    L’intercanvi es defineix com el joc exclusivament sexual que poden gaudir els membres d’una parella, normalment junts, en companyia d’una altra persona o d’una altra parella. Es pot donar tant en espais privats com en locals d’intercanvi. Generalment no implica cap relació afectiva amb altres persones.
  • Relació oberta
    La parella “obre” la seva relació de manera que cada membre tingui permís per interactuar i jugar (normalment només sexualment) amb altres persones, ja sigui junts o per separat, sense que es consideri infidelitat. Cada relació pot establir les seves pròpies regles del que està permés o no.
  • Poliamor jeràrquic
    El poliamor es defineix com la capacitat d’estimar vàries persones alhora de manera consensuada entre totes les implicades. En el cas de que hi hagi una jerarquia, s’estableix una parella o relació principal i d’altres secundàries.
  • Poliamor no jeràrquic
    Quan tenim més d’una relació íntima, sexual i amorosa al mateix temps amb el coneixement i consens de totes les persones involucrades, sense que existeixi cap jerarquia més enllà de les jerarquies implícites que es donen segons la vinculació es tingui amb cada una (convivència, fills en comú, economia compartida, …) es parla de poliamor no jeràrquic, on no existeixen normes restrictives per cada membre de la relació.
  • Anarquia relacional
    L’anarquia relacional s’entén com la pràctica de formar relacions que no estiguin sotmeses a un conjunt de regles preestablertes. És una forma d’entendre les relacions que intenta posar menys pes en les relacions sexo-afectives, validant i donant espai i importància a cada persona, independentment de si encaixen o no en una etiqueta determinada (parella, amic, amant, etc…)

Per mi, no és qüestió de dir que una manera de relacionar-se està bé i la resta està malament. Em trobo moltes vegades amb aquest tipus de conversa en la qual les persones només defensen una postura com única, exclusiva i valida. Com moltes coses a la vida, crec que no és qüestió de tenir la raó ja que tothom tenim la nostra, per mi és més aviat reflexionar sobre quina és la relació o vincle que volem establir amb una altra o altres persones.

Les relacions no són fàcils, tenen molts aspectes implicats que s´han de saber portar. Hi han diferents factors que poden ajudar a tenir una relació saludable: l´equilibri entre el donar i el rebre, una bona comunicació,empatia, respecte, llibertat, aprenentatge…

D´alguna manera, s´està obrint el concepte de la monogàmia i cada persona pot escollir amb qui i com vol relacionar-se, tot és lícit des del respecte a l´altra o altres persones. Les persones que tenen relacions no monògames parlem de diferents aspectes com : la honestedat, una bona comunicació, l´acceptació incondicional, la valentia i el coratge per afrontar les dificultats… Aquest tipus de relacions comporten també dificultats ja que s´han d´afrontar les dificultats d´aprenentatge personal que aniran sorgint.

Un cop em van dir: “ Les relacions duren mentre que aprenguem de l´altra persona” em sembla un bon lema, les relacions com a font d´aprenentatge mutu.

Així que escollis la relació que volguis i que aprenguis molt!

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Col.legiada 11389

CONEIXENT ELS JOC DE PODER, part III

Després d’haver parlat, en articles anteriors, de què són els jocs de poder i d’haver fet una descripció d’alguns dels jocs de poder psicològics, em proposo en aquesta tercera part desenvolupar dos tipus més de jocs de poder psicològics segons la classificació de Claude Steiner, i proposar els possibles tipus de respostes a aquests jocs.

3) Jocs de poder de les Mentides

La mentida descarada i la gran mentida: per a la seva efectivitat aquest tipus de mentida depèn de la confiança i de la manca d’informació de la víctima. De vegades la mentida és tan gran que no és possible creure que pugui ser una mentida, encara que tampoc es cregui que sigui veritat.

Mentides per omissió, mitges veritats, secrets: Steiner diu que «no dir tota la veritat és tan mentida com dir una mentida descarada», també és una mentida guardar informació, és a dir l’omissió de la veritat.

Estadístiques: existeixen estadístiques veritables i falses que es poden utilitzar per donar-li validesa a un argument, i també és possible ‘maquillar’ les estadístiques per aconseguir els resultats desitjats.

Rumors: és un joc de poder que utilitza les mentides, s’introdueix informació falsa en la ment d’altres persones per manipular-les.

4) Jocs de Poder Passius

 Aquesta classe de jocs de poder no són agressius com els anteriors, sinó que són defensius i permeten aconseguir els objectius de manera passiva.

Ningú al pis alt: si una persona vol que una altra persona faci una cosa determinada, i la segona persona no vol fer-ho pot fer servir diferents maneres de persuadir la primera o també pot no reconèixer la petició. Com per exemple: no escoltar, fer-se el/la distret/a, o fer una altra cosa mentre la primera persona parla; oblidar cites, instruccions o compromisos, és una altra manera de jugar aquest joc; com també ignorar les negatives i les regles no escrites.

M’ho has de: aquest joc de poder utilitza el sentit de l’obligació d’un altre per aconseguir els fins proposats. És a dir que la persona fa una sèrie de coses per crear un sentiment d’obligació o deute que es pugui utilitzar en el futur.

Fins aquí hem vist els diferents jocs de poder psicològics que poden jugar-se per intentar controlar a una altra persona, ara ens toca veure quines són les respostes a aquests jocs i quins tipus de respostes serien les més adequades.

Les respostes possibles que planteja Steiner són quatre:

  • Sotmetre’s
  • Escalar en el joc responent amb un altre joc de poder
  • Fer servir una antítesi
  • Respondre cooperant

Sometiment o submissió

La submissió és una estratègia fallida per Steiner ja que en si mateixa no implica una solució quan s’està sent víctima d’un joc de poder psicològic, tot i que en algun moment el sometiment pot evitar enfrontaments innecessaris.

Escalada

Es tracta de reaccionar a un joc de poder amb un altre major, aquesta resposta porta a una reacció encara més gran, i els jocs de poder continuen escalant fins que un dels jugadors es sotmeti o sigui assassinat. És a dir que es tracta d’una estratègia fallida.

Si bé aquest tipus de resposta es porta a terme en molts àmbits, potser sigui fàcil relacionar-la amb els conflictes armats, on un país o un grup de països aliats porten la presència militar a una zona i el o els contrari/s fan el mateix però a més porten la marina o l’aeronàutica, escalant en el conflicte i mostrant el seu poder al o els adversari/s. Si a aquesta resposta li segueix una escalada més gran i esclata el conflicte armat, el joc segueix en escalada fins la submissió o la pèrdua d’una de les parts, que sempre implica mort i destrucció.

Usar una antítesi

Aquest procediment es fa servir per neutralitzar un joc de poder. Al altre costat del poder Steiner afirma que «L’antítesi és una forma verbal d’art marcial que, com en l’Aikido, ensenya només la defensa i treballa moviments no ofensius».

Per exemple una manera de respondre als jocs de poder ‘tot o res’ consisteix a prescindir d’allò que es torna escàs, ja siguin béns, afecte, diners, carícies, treball, seguretat, etc. Deixar de necessitar això que s’utilitza per manipular fa que es col·lapsi l’estratègia del joc de poder.

Solució cooperativa

L’objectiu d’aquesta estratègia és que ambdues parts resultin satisfetes, per arribar a això es busca generar un terreny comú de necessitats i negociar sobre aquesta base. Steiner diu que aquest tipus de solució requereix més compromís i creativitat que l’escalada o l’antítesi.

 

«Aquest tipus de resposta no és ni submissió ni escalada al moviment de poder. Treu la transacció d’un mode de control o de competència a un mode cooperatiu» (Steiner).

Resumint sobre els quatre tipus de respostes, trobem que la submissió i l’escalada són respostes competitives que reforcen i mantenen la manera de control del poder. L’antítesi és una resposta d’autodefensa on el jugador continua en la manera de control perquè encara veu a l’altre jugador de poder com un adversari.

En canvi en la solució cooperativa Steiner diu que «és una aplicació d’un poder d’una altra classe: L’Altre costat del poder. Contra el poder de la intimidació fa servir la desobediència, la confrontació amable, l’educació emocional, fermesa, comunicació, transcendència, saviesa i cooperació, totes poderoses facultats que usades conjuntament poden desarmar el joc de poder més intens «.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

 

Bibliografía:

Berne, Eric. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones humanas. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. El otro lado del poder, análisis transaccional del poder personal. Ed. Jeder libros. Sevilla, 2010.

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part II

En l’article anterior vaig escriure una introducció sobre què són els jocs de poder, en què consisteixen i alguns tipus de jocs segons la descripció de Claude Steiner. Si vols, pots llegir-lo en el aquest enllaç:
https://www.quantumpsicologia.com/2018/06/11/coneixent-els-jocs-de-poder-part-i/

Descriuré aquí algunes de les diferents maniobres de poder a nivell psicològic. Però abans recordem què és un joc poder? és un intent conscient de controlar a una altra persona, ja sigui que l’altre faci alguna cosa que no vol fer, o evitar que l’altra persona faci alguna cosa que vol fer.

Jocs de poder psicològics

L’objectiu dels jocs psicològics és superar la resistència d’una altra persona sense utilitzar mitjans físics, es pot aconseguir persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.
Claude Steiner diferencia el que ell anomena quatre famílies de jocs de poder psicològics, ja siguin grollers o subtils, descriuré aquí les dues primeres famílies.

1) Tot o res, jocs de poder de l’escassetat
2) Jocs de poder de la intimidació
3) Jocs de poder de les mentides
4) Jocs de poder passius

1. Tot o res: jocs de poder basats en l’escassetat

Aquests jocs aprofiten la por de les persones a l’escassetat, a ser privades d’alguna cosa que necessiten, s’utilitzen en diferents àmbits, conjugal (marits i esposes), laboral (treballadors i caps), familiar (pares i fills) i a les corporacions.

Estima’m o deixa’m: és un mètode usat per obtenir seguretat, sota l’amenaça de deixar la relació si no s’obté un compromís per part de l’altre, creant l’escassetat de qualitat i sexualitat. O en persones que volen sexe i amenacen d’abandonar la seva presència física i suport si no s’aconsegueix aquest objectiu.

Ho agafes o ho deixes: el missatge que es dóna en aquest cas és ara o mai, estàs amb mi o contra mi. També és un recurs que s’utilitza en diferents àmbits com el conjugal, laboral, etc.

L’escassetat de carícies; l’economia de carícies: Eric Berne va definir el terme carícies en l’anàlisi transaccional com la unitat de reconeixement social. Hi ha dues maneres de carícies: la carícia positiva com unitat d’afecte o amor i la carícia negativa com a unitat d’aversió humana o odi.

 

El subministrament de carícies positives podria estar a l’abast de tothom i ser il·limitat, però no és així per una economia artificial de carícies que redueix la seva disponibilitat.

Llavors podem entendre que hi hagi també una fam de carícies al no tenir el reconeixement i amor que es necessita. D’aquesta manera també apareix la por a l’escassetat de carícies i això genera una avarícia de carícies. En les persones que sempre volen tenir la raó, el que realment hi ha és una necessitat de ser validades o aprovades, o dit d’una altra manera una necessitat de carícies.

Salvar la cara: és un aspecte de la necessitat de tenir raó, se sosté un error encara que aquest sigui evident.

2) Jocs de poder de la Intimidació

A nivell psicològic aquests jocs manipulen la por a la violència emocional com ser denigrat / a, insultat /a, humiliat /a o criticat/a.

Metàfores: són formes lingüístiques que s’utilitzen per afirmar o descriure sentiments positius o negatius, però quan s’està enfadat o quan es vol manipular a un altre, les metàfores es fan servir per intimidar. Dir per exemple: si fas això ‘em partiràs el cor’ o ‘m’has donat una punyalada per l’esquena’ segurament farà sentir culpable a l’altra persona, o entrarà en dubtes sobre si les seves accions són o no correctes.

Metàfores polítiques i propaganda: les campanyes polítiques utilitzen aquests jocs en els eslògans, o en imatges utilitzades per desacreditar individus o grups.

Tapapensaments: s’utilitzen amb l’objecte de controlar la conversa i fer perdre el fil del pensament de la víctima, per exemple: interrompre, parlar ràpid, elevar el to de veu, gesticular (en alguns casos de manera amenaçadora), cridar i/o utilitzar insults o paraules fortes.

Estàs fent broma oi?: consisteix a fer sentir culpable a l’altra persona respecte a la seva intenció de fer una cosa determinada. En aquest joc es fingeix estar sorprès i no poder creure el que s’escolta.

Jocs de poder basats en la lògica: es confon a l’altra persona utilitzant el mètode de la lògica que en si mateix és una eina per a la recerca de la veritat, fent creure a l’altre/a que la conclusió és veritat.

Si no ho pots provar, no: en aquest joc de poder es desacrediten les fonts o les premisses d’algú. S’utilitza el llenguatge de la lògica fent semblar que l’argument és vàlid i refutant la posició de l’altra persona.

Desacreditar les fonts: s’invalida del punt de vista d’algú restant crèdit a les premisses sobre les que es sustenta la seva posició. D’aquesta manera és invàlida l’argumentació.

Redefinició: en aquest joc de poder existeix una negació a continuar amb les premisses controladores de l’altra persona, és a dir que es canvien les premisses, es re defineixen, i es continua amb la conversa. Qui defineix les premisses possiblement pugui controlar el resultat.

Focus de poder, intimidació física subtil: aquests jocs de poder tenen a veure amb qüestions físiques com la vestimenta, o el lloc que s’ocupa en una sala o oficina per tal de causar una aparença més gran i més intimidació. Per exemple: situar-se físicament per sobre d’altres, o anar acompanyat de gent que li donarà protecció i ajuda.

Els jocs de poder de la intimidació són efectius perquè inciten a l’obediència i estimulen la culpa, en la mesura que el poder es fa més evident, més augmenta l’explotació de la por a la violència. En el següent article descriuré les altres dues famílies de jocs de poder. L’autor de L’altre costat del poder planteja quatre formes de respondre a aquests jocs, dels quals parlaré també.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies