• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

LA MENT IL·LUSÒRIA

El filòsof George Berkeley deia que només coneixem el que percebem, de manera que els seus contemporanis van discutir si quan queia un arbre al bosc i ningú fos present per escoltar, faria algun soroll.

Pel que avui sabem no hi hauria cap soroll, ja que el so no és cap qualitat de la realitat absoluta, sinó només de la nostra. Els colors, els sons, els gustos i les olors són atribucions de la nostra ment.

Aquí fora no hi ha més que radiacions electromagnètiques de diferents longituds d’ona que incidint sobre els nostres receptors produeixen potencials elèctrics, els potencials d’acció, que són tots iguals provinguin de l’ull, l’oïda, del gust, l’olfacte o del tacte. És en les diferents regions del nostre cervell on s’atribueixen les qualitats secundàries. Per aquest motiu, una lesió en la regió cortical on es processa la visió cromàtica té com a resultat que la persona es torni acromàtica i no només no vegi colors, sinó que ni tan sols somiï amb ells.

En la construcció d’aquest món interior, si manca alguna informació, el cervell la supleix per generar una història plausible encara que no sigui completament exacta.

El cervell crea la ment

De la mateixa manera, el cervell crea el jo conscient, tot i que encara no sapiguem com, i a partir de l’activitat neuronal es passa a un concepte tan abstracte com aquest.

El jo seria una construcció il·lusòria que aïlla al subjecte del seu entorn fent-li creure que té una autonomia que no és real.

Quin sentit tindria aquesta il·lusió del jo? S’ha argumentat que la raó és simplement la funció de predir la conducta dels altres. Si crec que dins meu hi ha una persona que es comporta com qualsevol altra, puc predir el comportament dels altres observant aquesta persona dins meu. La autoconsciència seria, doncs, l’invent del jo per saber què faran els altres, un sistema per generar representacions.

Avui sabem que tot el que experimentem es processa en patrons d’activitat neural que conformen la nostra vida mental. I no tenim cap connexió directa amb la realitat exterior. Vivim, doncs, en una realitat virtual.

Quants “jo” hi ha dins teu?

Caldria preguntar-se si hi ha només un jo. No fa tant de temps es buscava afanyosament la memòria, assumint que era una sola entitat. Avui sabem que hi ha diferents tipus de memòria amb diferents localitzacions en el cervell.

El mateix ha passat amb la intel·ligència, i avui es defineixen diversos tipus d’intel·ligència. Per això cal preguntar-se si no passarà el mateix amb el jo.

Coneixem diferents aspectes del jo, com ara el sentit d’unitat, la multitud de sensacions i creences, el sentit de la continuïtat en el temps, el control de les pròpies accions ( això últim relacionat amb el tema de la llibertat o lliure albir), el sentit d’estar ancorat en el cos, el sentit de la pròpia vàlua, dignitat i mortalitat o immortalitat.
Cadascun d’aquests aspectes pot estar mediat per centres diferents en diferents parts del cervell i que, per conveniència, els prenem tots en una sola paraula: jo.

Hi ha casos clínics que mostren que hi ha moltes regions cerebrals que juguen un paper en la creació i manteniment del jo, però no hi ha cap centre on es reuneixi tot físicament.

En molts experiments es pot observar la capacitat d’interpretació de l’hemisferi esquerre de la conducta iniciada per l’hemisferi dret.
Si se li enviava un senyal a l’hemisferi dret que deia «caminar», el subjecte es posava en marxa. I preguntat el subjecte verbalment que per què ho feia, l’hemisferi esquerre parlant responia que anava a buscar una beguda, o simplement que tenia ganes de fer-ho.

L’hemisferi esquerre, quan no coneix les raons de la conducta de l’organisme, s’inventa una història plausible per interpretar-la. En altres paraules: per a aquest jo l’hemisferi esquerre una història plausible, però falsa, és millor que cap.

En un experiment, es projecta a una persona un paisatge nevat a l’hemisferi dret i el cap d’una gallina a l’hemisferi esquerre i després se li demana que triï amb cada mà entre diverses imatges que se’ls projecta la qual estigués més relacionada amb el que havien vist, la mà dreta, controlada per l’hemisferi esquerre, triava una gallina, i la mà esquerra, controlada per l’hemisferi dret, una pala.

Però si se li preguntava a la persona que per què havia triat amb la mà esquerra una pala responia que per netejar la porqueria del galliner.

Així la nostra ment fabrica històries que li semblen plausibles però que no corresponen a la realitat, que no podem copsar amb el nostre aparell perceptiu. És tot una ficció. Hi ha històries, que com en la literatura o el cinema, són terrorífiques, o còmiques, o drames. Potser podem narrar d’una altre manera, potser podem reescriure el guió.

LA PÈRDUA DE LA INGENUÏTAT

La maduresa té un revers obscur del que no n’he sentit gaire a parlar entre els meus col·legues i que jo tampoc menciono gaire sovint de fet. Això últim segurament és perquè em considero un promotor del creixement i la maduresa com claus del benestar psicològic. Ho són!

Tot i així, el fet que madurar sigui quelcom desitjable, no implica que sigui sempre agradable. Madurar te un preu: esforç, patiment i temps. Però encara hi ha una última cosa igualment amarga d’aquest procés: la pèrdua de la ingenuïtat.

Quan el nen descobreix que els reis mags no existeixen, ja no pot tornar enrere i desaprendre allò que sap. La ingenuïtat idíl·lica deixa lloc a una complexa realitat que no és ni de bon tros tant reconfortant com ho era el desconeixement. “Ulls que no hi veuen, cor que no dol” podria ser el lema del perfecte Peter Pan. El que en Peter no volia reconèixer és que doldre és necessari per poder madurar, i madurar és necessari per viure sense neurotitzar-se. Per tant, això que comença a la infància és un procés que durarà tota la vida.

A mesura que creixem, perdem la ingenuïtat de manera progressiva: un dia de petits ens n’adonem que els pares no són aquells superherois omnipotents que idolatràvem, l’adolescent es troba que els seus amics també el poden fallar, o que l’amor de la seva vida potser no dura per sempre; i justament de coses que no duren per sempre tracta una de les més crues revelacions que ens planteja l’edat adulta, i és que la vida tampoc és per sempre.

Indubtablement, després de la revelació més o menys traumàtica, hi ha un procés de dol. El nen te un disgust al saber la veritat sobre els reis, ho nega al principi i després plora o potser ja ho venia sospitant feia temps i s’ha anat desencantant a poc a poc. Afortunadament, tard o d’hora arribem a integrar aquesta realitat i es produeix una reacomodació: potser no puc tornar a gaudir d’aquella experiència de la mateixa manera, però no significa que no en pugui seguir gaudint. Dit d’una altre manera, que deixi de dur la carta als reis no significa que no gaudeixi veient els somriures durant la cavalcada.

Si. La vida es complexa i fins i tot la pròpia maduresa té els seus clar-obscurs; però si pels motius que sigui et trobes enfrontant un d’aquests moments de patiment i et sents desencantat, et recomano deixar de perseguir aquella ingenuïtat perduda i buscar noves formes de gaudir.

 

Esteve Planadecursach Soler

Psicòleg col. 21691

LA INVESTIGACIÓ EN MINDFULNESS EN LA PSICOLOGIA CLÍNICA

El creixement en la investigación i en la publicació científica en Mindfulness és exponencial, així en 1990 apareixen 5 publicacions, i en l’any 2015 són ja 674:

 

page10image12800

Figura 1 Publicacions i estudis sobre Mindfulness (1980-2015) (extret de l’American Mindfulness Research Association).

 

Entre les principals evidències dels efectes de les Intervencions Basades en Mindfulness, podem destacar :

1. Estrès: Khoury en l’any 2013, en una metaanàlisi sobre Intervencions basades en Mindfulness, va revisar un total de 209estudis, concloent que les intervencions basades en mindfulness són tractaments efectius per a una varietat de problemes psicològics, especialment l’estrès. També Khoury en una altre metaanàlisi sobre el programa Mindfulness-bassed stress reduction (MBSR), d’un total de 29 estudis, va concloure que el MBSR és moderadament efectiu per reduir l’estrès.

2. Trastorns de l’estat d’ànim: Klainin-Yobas, Cho i Creedy en el 2012, van realitzar una metaanàlisi on es va avaluar l’eficàcia de les intervencions basades en mindfulness en símptomes depressius en persones amb patologies mentals, que va incloure 39 estudis. Es va concloure que les intervencions basades en mindfulness eren efectives per reduir els símptomes depressius i suggerien usar-lo en conjunt amb altres tractaments. Teasdale, en el 2000 i en el 2004 va trobar que hi ha un major risc de recaigudes en pacients amb tres o més episodis depressius, pel fet que aquests tenen ruminacions depressives connectats a emocions negatives independentment de factors externs. Així mateix, tenen processos de recaiguda relacionats fonamentalment amb factors interns, al contrari que les persones amb dos episodis depressius, que tenen un patró de recaiguda relacionat fonamentalment amb successos externs. Piet i Hougaard en una metaanàlisi que va avaluar l’eficàcia de la Teràpia Cognitiva basada en Mindfulness (MBCT) en la prevenció de recaiguda de pacients amb depressió major recurrent, indiquen que la MBCT és efectiva per prevenir recaigudes en pacients amb depressió major recurrent, sobretot amb tres a més episodis previs. La MBCT resultaria eficaç per prevenir recaigudes en pacients recuperats amb tres o més recaigudes perquè interromp el patró de pensament rumiador en moment de risc de recaigudes. Williams, Alatiq i Crane van realitzar un estudi preliminar avaluant els efectes de la MBCT en trastorn bipolar entre els episodis de funcionament. Aquest estudi suggereix un efecte positiu immediat sobre els símptomes ansiosos i depressius així com la ideació suïcida en aquests pacients. Perich, en el 2013 en estudi de seguiment de 12 mesos va comparar un grup de pacients amb trastorn bipolar que va rebre MBCT i un altre grup que només va rebre fàrmacs. No es va observar una reducció significativa de símptomes depressius o maníacs, del nombre total d’episodis o gravetat dels símptomes als 12 mesos de seguiment, però si hi va haver disminució de l’ansietat en el grup que va rebre MBCT.

3. Trastorns d’ansietat: En un estudi realitzat per Evans en el 2008 es va avaluar a onze pacients amb trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) que van rebre entrenament en MBCT. Els resultats obtinguts van indicar la reducció de símptomes ansiosos i depressius, de manera que els investigadors van concloure que el MBCT és un efectiu tractament per al TAG. En un altre estudi, Hoge en el 2013 va comparar 39 pacients amb TAG que van rebre entrenament en MBSR i un grup control. Els resultats van informar de la reducció de l’ansietat en el grup amb MBSR, de manera que els autors van concloure que la MBSR pot ser beneficiosa per reduir símptomes ansiosos en TAG, així com disminuir la reactivitat a l’estrès . En relació al Trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT), una revisió feta per Kim en el 2013, sobre la pràctica ment i cos (que inclouen pràctiques de meditació), indiquen que aquestes pràctiques milloren els símptomes del TEPT com ara pensaments intrusius, evitació i hiperactivació. Polusny en el 2009 va avaluar a dos grups de veterans de guerra, un grup assignat a rebre MBSR i l’altre grup va rebre teràpia grupal centrada en el present. En tots dos grups hi va haver millora clínica dels símptomes de TEPT, però en el grup de MBSR la millora va ser més significativa.

4. Somatització: En una revisió sistemàtica realitzada en el 2013, per avaluar l’eficàcia de les intervencions basades en mindfulness, Lakha i Schofield van trobar que aquestes intervencions disminuïen el dolor, l’ansietat, depressió i la severitat dels símptomes associats amb la somatització i millorava la qualitat de vida dels pacients. Els autors van concloure que les intervencions basades en mindfulness podrien ser útils per tractar alguns aspectes del trastorn de somatització. Fjorback en el 2013, en un estudi randomitzat amb un any de seguiment, va avaluar un total de 119 pacients amb somatització i síndromes funcionals somàtics com fibromiàlgia, còlon irritable i síndrome de fatiga crònica. Se’ls va col·locar de manera aleatòria en dos grups, un va rebre MBSR i MBCT, mentre que l’altre va rebre atenció mèdica i teràpia cognitiu conductual breu. La millora es va obtenir al final del tractament per al grup de MBSR i MBCT i es va mantenir durant l’any de seguiment, en canvi l’altre grup no va obtenir cap canvi al final del seguiment.

5. Abús de substàncies: Chiesa i Serretti en el 2014 van realitzar una revisió sistemàtica, que inclou 24estudis, indicant que l’evidència actual suggereix que les intervencions basades en mindfulness poden reduir la compulsió pel consum de substàncies com alcohol, cocaïna, marihuana, amfetamines, tabac i opiacis, en un grau significativament més gran que els controls de llista d’espera i els grups de suport.

6. Trastorns de la conducta alimentària: Kristeller va crear el 1999 un programa anomenat Entrenament de la Consciència de l’Alimentació basada en Mindfulness (MB-EAT), programa creat per tractar el trastorn per afartaments i situacions similars. El MB-EAT busca que el pacient conreï, a través de sessions individuals i grupals, el mindfulness, la consciència de menjar, el balanç emocional i l’autoacceptació. L’evidència actual refereix que aquest programa disminueix el nombre d’afartaments, millora el sentit d’autocontrol i disminueix els símptomes depressius.

7. Trastorns de personalitat: L’ús de mindfulness en trastorns de personalitat s’ha donat gairebé en exclusivitat en el context del tractament del Trastorn Límit de Personalitat a través de la Teràpia Dialèctico-comportamental (TCD). La TCD compta amb més suport empíric enfront d’altres teràpies per al tractament del Trastorn Límit de Personalitat, reduint el nombre d’intents suïcides i idees suïcides, el nombre d’internaments i visites a serveis d’emergències i l’abandonament de la teràpia. També es va veure que era útil en poblacions amb gran comorbiditat i abús de substàncies.

8. Dolor:Dos estudis controlats van comparar MBSR i MBSR associat massatges versus un control de llista d’espera i van trobar que aquestes intervencions van ser més eficaces per reduir el dolor i el malestar psicològic que el tractament usual. A més, totes dues intervencions van proveir un increment significatiu de l’acceptació del dolor i de la funció física . Reiner, Tibi i Lipsitzen en el 2013 van realitzar una revisió de 16 estudis sobre intervencions basades en mindfulness en dolor, trobant que aquestes intervencions disminuïen la intensitat del dolor en pacients amb dolor crònic.

9. Càncer: Ledesma i Kumano al 2009, van avaluar els efectes del MBSR en l’estat de salut física i mental de diversos pacients amb càncer. Els resultats van suggerir que MBSR pot millorar l’ajust psicosocial dels pacients amb càncer. En el 2012, Cramer va realitzar una metaanàlisi, per avaluar l’eficàcia de la MBSR en pacients amb càncer de mama. En comparació amb les cures habituals, MBSR va ser superior a la disminució de la depressió i l’ansietat, però tot i els resultats no són generalitzables. Per tant el mindfulness podria ser una important intervenció per millorar la qualitat de vida dels pacients amb càncer.

10. Malaltia cerebrovascular: Un revisió sistemàtica feta per Lawrence en el 2013, per avaluar els beneficis de les intervencions basades en mindfulness en l’atac isquèmic transitori i l’accident cerebrovascular, va trobar una tendència positiva a favor dels beneficis de les intervencions basades en mindfulness en una sèrie de factors psicològics, fisiològics i psicosocials, com ansietat, depressió, pressió arterial, percepció de la salut i qualitat de vida. Una altre revisió sistèmica feta per Lazaridou, Philbrooky Tzika en el 2013 va avaluar l’eficàcia de la pràctica de ioga i mindfulness per la rehabilitació de l’accident cerebrovascular. Els estudis van informar resultats positius, incloent millores en la cognició, l’estat d’ànim, l’equilibri i la reducció d’estrès. Per tant el ioga i el mindfulness podrien ser valuoses opcions d’intervenció autoadministrades per a la rehabilitació de l’accident cerebrovascular.

11. Altres aplicacions: S’han trobat resultat clínics positius del mindfulness també en: hipertensió arterial (disminució dels nivells de pressió), esclerosi múltiple (millora en la qualitat de vida i salut mental), fibromiàlgia (disminució del dolor) i artritis reumatoide (reducció del malestar i depressió).

 

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13.541

Codirectora del Postgrau en Mindfulness i Psicoteràpia i del Màster en Intervencions Basades en Mindfulness d’IL3-Universitat de Barcelona.

QUÈ PERDO QUAN PERDO EL TEMPS?

Últimament em trobo batallant sovint amb pacients que es neguen a «perdre el temps.» Com si el temps fos una cosa que podem guanyar o perdre! els contesto jo.

Fins on a mi m’han ensenyat, i sense entrar en reflexions super profundes, el temps és una dimensió per cuantificar un fenòmen físic. Més senzill encara: és una eina per medir el transcurs dels aconteixements. En el cas que ens ocupa: la vida. No el podem parar, accelerar, tirar-lo enrere o endavant. El temps, és el que és. I quan n’hagi passat un bon grapat, ens morirem. (Millor passar-se de dramàtic, que quedar-se curt de sincer)

Llavors… els meus pacients i amics no poden estar parlant de perdre el temps de forma literal. Es clar que no. Ells parlen d’aprofitar el temps. Utilitzar aquest temps de forma eficient. ¡Productiva! em deia un altre.

– Home Esteve, tu no sents que perds el temps quan et passes la tarda al sofà sense fer res?

«Fer res» una altre paradoxa que fa que em posa els pels de punta.

Així doncs, no estem parlant del temps, estem parlant de què fem amb el temps que tenim. Per fi ho entenc, quan parlem de perdre el temps en realitat fem referència a la presa de decisions i el cost d’oportunitat.

Quan decidim procrastinar al sofà, estem deixant d’escollir l’infinit nombre de possibilitats que ens ofereix la vida i això, és justament el que rosega les entranyes de tanta gent. Quan diem aquesta frase, en realitat només estem expressant la frustració per tot allò que podria haver estat. No deixa de ser un dol, una expectativa no complerta, una porta que es tanca.

Quina angoixa pensar constantment en tot el que perdem cada vegada que prenem una decisió. De fet, deu ser com viure sempre en el passat «i si… hagues anat a treballar, hagues sortit a comprar, hagues fet exercici?» un passat que ja no hi és: mai ha existit, ni existirà.

El que per tu és perdre el temps (jaure al sofà) per un altre és la millor inversió que ha fet mai.

El problema que jo hi veig és que molta gent no s’ha plantejat mai que la millor decisió dels altres, no necessariament és la millor per a mi. Tenim massa pressa per reflexionar-hi ¡Se’ns escapa el temps! i inconscientment saltem a les conclusions més mainstream, les que ens dicta el pensament de moda:

Aprofitar el temps és ser productiu, guanyar molts diners, tenir èxit, followers, likes, viure experiències, sentir emocions intenses, treballar del que t’agrada, veure món… s’ha de viure, i s’ha de fer a tope! però potser això et deixa esgotat, sense temps pels qui t’importen, i sense moments per riure o suspirar.

Per saber si estem perdent el temps, el primer que hauriem de fer és plantejar-nos què valorem realment; i una vegada ho haguem fet: hem de perdre el temps. Cal fer-ho, perquè és la única manera d’adonar-se que no passa res per perdre’l, ens morirem igualment 🙂

SENSE COMPROMÍS NO HI HA MADURESA

«El més fàcil és no fer res.» És la conclusió a la que havia arribat la meva pacient incapaç de prendre una important decisió vital, i segurament tenia tota la raó del món al formular aquestes paraules. Per què hauríem de comprometre’ns si això implica riscos i responsabilitats quan podem quedar-nos de braços creuats?

És una decisió econòmica:

La societat del benestar i el cotó fluix ens ampara i difícilment hi haurà conseqüències catastròfiques davant la falta de compromís. Això implica que a l’hora de fer balanç, el pes de prendre decisions no compensa els possibles riscos de no fer-ho. Els esforços no compensen els resultats.

Si perdo la feina, l’estat s’ha d’ocupar de buscar-me alternatives. Si suspenc els exàmens, hi haurà recuperacions. Si no trobo parella, puc viure amb els pares…

Per tant, si independentment del que fem, els resultats són bons, no cal esforçar-se ni invertir en prendre decisions.

Comprometre’s és perdre llibertat:

Hi ha moltes alternatives i en un món intercomunicat sóm més conscients que mai de totes les opcions que perdem quan ens comprometem amb una única elecció. El cost d’oportunitat:

Si escullo anar a la muntanya, estic perdent l’oportunitat d’estar en qualsevol altre lloc que no sigui la muntanya. Si escullo casar-me amb tu, perdo la possibilitat de fer-ho amb la resta de persones que poblen el planeta. 

Aquesta sensació de tancar-se portes fa que ens aferrem a la indecisió i no volem comprometre’ns.

Rebutgem la responsabilitat:

Si tot falla, al menys no serà culpa meva. Aquest podria ser el pensament que hi ha darrera de les personalitats evitatives. Equivocar-se ens fa por a tots i si no prenem decisions i no ens comprometem, segur que tampoc la pifiem.

En el moment que no prenem decisions, les conseqüències negatives que podem viure, seran resultat de la sort, l’atzar o el destí, però al menys no carregarem amb el pes de la responsabilitat ni el remordiment que ens pugui causar haver apostat pel cavall perdedor.

Més d’un s’ha equivocat, per por a equivocar-se

Gotthold Ephraim Lessing – dramaturg alemàny

La conclusió és que tot i entendre perfectament aquesta por al compromís i totes les variables que la societat líquida de la immediatesa i la comunicació promouen, segueixo plenament convençut de que sense compromís, no hi ha maduresa.

  • Són les decisions importants, a vegades els errors, i els grans compromisos els que ens permeten aprendre i crèixer a nivell personal.
  • Que sigui econòmic no significa que ens faci rics: Per viure no cal prendre grans decisions, però per aconseguir els objectius que un es proposa i autorrealitzar-se, si.
  • I si la sensació de llibertat ens priva de prendre decisions, sóm realment lliures? Jo crec que és més lliure el que s’atreveix i escull, que qui te totes les portes obertes però mai les traspassa.

Per tant queda a elecció de cadascú optar pel camí fàcil de Peter Pan, o madurar i comprometre’s amb totes les conseqüències que això comporta.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691

L’ESTAT MENTAL DE L’AGRAIMENT

 

El terme gratitud  prové del llatí gratia que significa agraïment.

 

A finals del segle XX l’estudi de la gratitud es va incorporar a l’àmbit de la psicologia positiva (Emmons i McCullough, 2003) donada la importància d’aquest concepte en la felicitat i el benestar de les persones. La gratitud segons Watson i Naragon-Gainey (2010), té un efecte de protecció per als trastorns mentals com la depressió o l’ansietat. També redueix les emocions negatives que resulten de la comparació i la autocomparación social pel que és incompatible amb l’enveja i el ressentiment (Emmons i Mishra, 2011) i es correlaciona de forma positiva amb l’autoestima i la satisfacció amb la vida. La gratitud juntament amb les qualitats de poder apreciar, percebre i assaborir les experiències de la vida es consideren factors determinants per al benestar de les persones (Martínez, 2006). Emmons i McCullough (2001) el defineixen com «un estat afectiu cognitiu resultant de la percepció d’haver estat beneficiat per un agent extern, de manera solidària, desinteressada i gratuïta».

 

 

McCullough et al. (2001), plantegen que la gratitud té tres finalitats. La primera d’elles com a baròmetre social, quan les persones s’adonen que hi ha d’altres que estan disposades a ajudar-les de forma desinteressada. Motivadora, seria la segona, quan veiem que les persones realitzen accions que ens afavoreixen, això fa que nosaltres ens sentim agraïts i realitzem accions desinteressades cap a altres persones. Finalment, quan agraïm a una persona el seu acte, fa que desenvolupem una emoció positiva per beneficiar a uns altres. Segons Emmons i Stern (2013) la capacitat de ser agraïts es pot manifestar en la nostra vida de diverses formes, com un tret del nostre caràcter o com una emoció instantània. De la mateixa manera la gratitud també va a actuar com a barrera contra les emocions negatives i va promoure estats de benestar.

 

L’estat psicològic en què ens trobem influeix en la nostra salut

El benestar físic i psíquic es veuen afectats pels efectes positius o negatius que tenen els nostres sentiments i emocions (Oblitas, 2008). La potenciació i la pràctica de la gratitud és molt beneficiosa per al nostre estat psicològic ja que ens aporta experiències positives com són el benestar, la felicitat, l’afecte positiu i les conductes prosocials que actuen com una barrera davant les emocions negatives (Emmons i Stern, 2013), també ens alleuja dels símptomes de la depressió (Seligman et al., 2005) i es relaciona de manera positiva amb l’optimisme, l’alegria, i l’entusiasme (Watkins, Creu, Holben i Kolts, 2003).

 

Les persones agraïdes solucionen millor els problemes, rendeixen més a la feina, tenen més resistència a l’estrès i millor salut física com ens ho indiquen Park et al. (2004) en un estudi sobre la relació de les diferents fortaleses i la satisfacció amb la vida.

 

Hi ha estudis que mostren que la gratitud contribueix a la promoció del benestar en la població jove.Freitas, Pieta i Tudge, (2011) indiquen que la gratitud té diversos beneficis per la qual cosa aquesta ha de ser desenvolupada des de la infància. Aquests investigadors van utilitzar una mostra de nens i adolescents de 7 a 14 anys amb l’objecte d’observar el desenvolupament de l’expressió de la gratitud. El seu estudi es va basar en comprovar si hi havia diferències en funció del gènere i si es desenvolupava en aquesta etapa de la vida. Els resultats que es van obtenir van ser que la gratitud s’expressa de manera diferent en funció de l’edat. En els nens menors de 11 anys l’expressió de gratitud estaria basada en el vincle afectiu que es crea entre el beneficiari i el benefactor, això no implicaria ni la reciprocitat ni l’obligació. Els de 11 anys en endavant són més propensos a considerar el punt de vista del seu benefactor en les seves respostes, entenent que la resta de les persones no sempre tenen els mateixos gustos, necessitats i valors que ells. Pel que fa al gènere no hi ha diferències significatives en l’expressió de la gratitud, tot i ser els nens més agraïts per l’objecte material i les nenes més agraïdes per les persones.

 

Per comprovar si la gratitud es relacionava amb el benestar subjectiu, suport social, conducta prosocial i els símptomes físics en l’adolescència primerenca, Fron, Yurkewicz i Kashdan (2009) van realitzar un estudi en el qual van proposar que la gratitud es relacionaria de manera positiva amb la satisfacció amb la vida, l’afecte positiu, el suport social i les conductes prosocials, tots ells components del benestar subjectiu. També es va proposar que l’afecte negatiu i els símptomes físics no es relacionarien amb la gratitud. La mostra va estar formada per 154 participants d’edats compreses entre els 12 i 14 anys. El grup participant van indicar major benestar subjectiu, optimisme positiu, amb satisfaccions familiars, a l’escola i amb la vida, conductes prosocials i suport social després d’haver practicat la gratitud. La gratitud va demostrar una relació negativa amb els símptomes físics i una correlació negativa amb l’afecte negatiu.

 

Les persones adolescents amb un nivell més alt en gratitud van experimentar més afecte positiu i menys afecte negatiu indicant que igualment un com l’altre, tenen un paper important en l’agraïment, sent tots dos predictors de la satisfacció amb la vida.

 

Les intervencions milloren el benestar,  però també promouen actituds positives en l’àmbit acadèmic. Froh, Sefick i Emmons (2008) van realitzar una intervenció amb una mostra de 221 estudiants amb una edat mitjana de 12 anys, amb l’objectiu de comprovar si l’expressió de gratitud es relacionava amb el benestar subjectiu. Els participants van realitzar una llista de sentiments de gratitud. Els resultats van ser que els participants van disminuir l’afecte negatiu, van augmentar els nivells en satisfacció amb la vida, van experimentar més gratitud i optimisme. També van mostrar major satisfacció a l’escola. Amb aquests resultats demostren que elaborar una llista de gratitud pot ser beneficiós, produint benestar personal i una actitud positiva a l’escola.

 

El experimentar intervencions en gratitud en edats primerenques té múltiples efectes beneficiosos com la satisfacció amb la vida i fortes relacions familiars. A l’escola milloren el rendiment i augmenten l’interès.

La gratitud és un factor de protecció davant les conductes de risc

És útil per orientar la  vida a apreciar allò positiu,  i  ajuda a desenvolupar satisfacció amb la pròpia vida, optimisme i conductes prosocials.

 

En els adults més joves les intervencions en gratitud han demostrat que disminueixen els nivells d’estrès, proporcionant un benestar físic, pel fet que realitzen més activitats saludables per a la promoció de la salut. La gratitud augmenta la salut psicològica amb una orientació positiva de la vida disminuint la depressió. Les persones que experimenten la gratitud, tenen més qualitat i quantitat de son, pel fet que tenen més pensaments positius i menys pensaments negatius. La gratitud té un impacte positiu en la memòria, amb la reavaluació dels records passats, produint-se una pèrdua dels mals records.

 

En les persones adultes  joves la gratitud millora les relacions personals, les persones agraïdes estan més motivades a actuar de manera prosocial, perquè són conscients d’haver rebut un benefici, se senten més valorades socialment i disposades a ajudar els altres, sent persones amables i responsables . La gratitud de la mateixa manera que passa amb els adolescents, en els adults també serveix de factor de protecció contra les adversitats, infortunis i conductes addictives, orientant els pensaments cap a altres esdeveniments més positius i d’agraïment.

 

Augmenta l’ús d’intervencions en gratitud el fet de ser tenir curiositat, tenir menys símptomes depressius i ser dona.

 

Una de les intervencions amb més èxit és la d’escriure un diari de gratitud, es pot posar en pràctica en totes les etapes de la vida, és fàcil de fer i el seu impacte és més durador en el benestar, sobretot si es fa per iniciativa pròpia.

 

En les persones grans, les intervencions amb gratitud aconsegueixen que enfoquin les seves vides cap a allò que els és significatiu i els causa plaer, relacionant de manera positiva la gratitud i el benestar psicològic.

 

La gratitud en les persones grans produeix canvis en  les seves prioritats i guia el seu comportament fins a aconseguir una aportació emocional positiuva, valorant a la gratitud com un aspecte positiu en la seva vida fins i tot en situacions adverses. Igual que en els adults més joves, la gratitud també té efectes beneficiosos sobre el benestar subjectiu a través de la memòria autobiogràfica amb una reavaluació dels mals records passats i de l’oblit d’aquests. La gratitud es relaciona positivament en aquestes edats amb la satisfacció amb la vida, reduint de forma significativa l’ansietat i la depressió.

 

En experimentar gratitud la persona fa una avaluació constructiva i positiva de les circumstàncies de la vida i del futur. Aquesta avaluació ens ajudarà a apreciar més el que tenim i a gaudir-lo. En definitiva, la potenciació de la intervenció psicològica en gratitud i la seva pràctica demostren resultats positius en adolescents i en adults, incrementant la satisfacció amb la vida, la felicitat, l’afecte positiu i l’optimisme, tant des del punt de vista de millorar la salut física com la mental i disminuint els efectes negatius com la depressió i l’ansietat, alhora que demostra una funció social en millorar les relacions personals.

 

Així que vist tots aquests beneficis, et proposem que comencis una pràctica:

 

Què pots agrair avui?

Què experimentes quan expresses agraïment?

Pots agrair quelcom, inclús quan vius situacions adverses?

Observa què succeeix quan, en una relació agraeixes alguna cosa.

 

Moltes gràcies per la vostra lectura!

VULL TORNAR A SER «JO»

A vegades sentim que ens hem perdut en el camí, que alguna cosa de nosaltres no acaba d’encaixar com voldríem o que directament no ens agrada la persona en la que ens hem convertit. Si alguna vegada has pensat o dit en veu alta aquesta frase “vull tornar a ser jo” et recomano seguir llegint.

 

Potser mai has estat “tu”

Alguna vegada t’has sentit de la manera que busques? O dit d’una altra forma: Ja has estat “tu mateix/a” en algun punt? Si la resposta és negativa, podríem tenir un problema, ja que potser estem posant-nos com a objectiu un estat ideal i irreal. Una idea platònica molt bonica, però inassumible que ens generarà frustració perquè podria ser impossible d’atrapar.

 

Una cosa és com sóc, i l’altre: com m’agradaria ser

Per tant abans d’obsessionar-nos amb el “jo” que volem arribar a ser, caldrà que mirem cap endins. Cap al “jo” que sóc ara i el que he estat al llarg de la meva vida.

Només partint de l’autoconeixement podrem posar-nos metes apropiades i començar a treballar.

Cal tenir una idea clara de com sóc ara: el que m’agrada de mi, i el que no; però també cal ser concret en el projecte que busquem. Si aquest “tornar a ser jo” és molt abstracte i difús, serà impossible saber si ens hi estem apropant o allunyant.

 

El temps passat sempre envejat:

La memòria juga males passades, i com diu el refrany, solem recordar aquelles coses bones del passat sobre les dolentes – idealitzem el passat.

A vegades l’objectiu de “tornar a ser jo” és un crit d’alerta d’una part reprimida de nosaltres mateixos. Si anhelem la nostra infància, potser és el nen/a interior demanant atenció, i si en canvi volem recuperar aquella època d’ordre i disciplina podria ser el nostre “pare intern” qui reclama el seu espai.

Cal ser conscients que les coses mai tornaran a ser exactament com havien estat, ja que per bé o per mal, el temps passa i hem d’anar integrant noves vivències que tindran un efecte en la manera com ens relacionem amb el món i amb un mateix.

 

M’afecta com em veuen els altres?

Hi ha qui busca canviar per agradar als demés, i aquesta imatge del que un vol arribar a ser es basa en premisses que ens imposa l’entorn. En aquests casos no s’està perseguint realment un canvi, sinó una necessitat d’aprovació.

Hem de ser molt conscients que és impossible agradar a tothom i que si això és el que ens fa falta per estar bé, mai ens agradarem a nosaltres mateixos. Per no dir que intentar agradar constantment als altres ha de ser colossalment esgotador!

 

La perfecció no existeix

Sempre es pot seguir progressant, tant en aquells aspectes de nosaltres que no ens fan el pes, com aquells en els que estem còmodes però creiem millorables. La idea és aquesta, anar millorant pas a pas i cada vegada estar més satisfets amb el que ens anem convertint. Si esperem arribar a un “jo” perfecte on ja no hem de preocupar-nos per seguir avançant, mai arribarem al nostre destí. Igualment, si les nostres expectatives de canvi són molt altes i ens exigim més del que estem disposats a fer, el més segur és que perdrem la motivació i abandonarem aquest projecte de retrobar-nos a nosaltres mateixos.

 

Fa por canviar, però a vegades acceptar-se encara en fa més

Sortir de la zona de confort és difícil per més pèssima que sigui la situació que ens envolta. Podem arribar-nos a odiar a nosaltres mateixos, i al mateix temps no fer res per canviar-ho perquè ens fa por el desconegut o perquè l’esforç necessari és massa gran.

Però és que a vegades estem tant pendents d’empoderar-nos, vèncer les pors i motivar-nos pel canvi, que oblidem que hi ha una altre alternativa: acceptar-nos tal com sóm. Acceptar que aquest “jo” que busco és un ideal, o que forma part del passat. Que potser les coses no canviaran radicalment, i que hauré d’aprendre a viure amb les coses que m’agraden i també aquelles que no ho fan tant del “jo” que sóc avui en dia.

 

Al final, tant canviar com acceptar-se són dues bones opcions que parteixen de l’autoconeixement i la consciència de que em passa alguna cosa quan dic la frase que titula aquest article.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691 

VÈNCER LA PREOCUPACIÓ

És normal preocupar-se, forma part de la naturalesa humana: la família, les relacions, els diners, la salut, etc. Si no ens preocupéssim del cotxe que es salta el semàfor a l’altre costat de la carretera, la nostra vida podria estar en perill. Així doncs, la preocupació pot ser fins i tot adaptativa. Però què passa quan traspassem la no-tant-fina línia del que és adaptatiu? Quan tot ens preocupa? La política internacional, les mirades de la gent pel carrer, l’esperança de vida, la contaminació, el patiment animal… apareix l’ansietat.

Per tal de vèncer les preocupacions o prevenir-les abans de que es converteixin en patològiques, proposo dues mesures que si bé són de aparença simple i escueta, poden comportar una considerable lluita i dificultat.

1- Prendre consciència del nostre estat emocional.

Moltes vegades al analitzar les nostre preocupacions, ens n’adonem que: Ens preocupem per coses que estan fora del nostre abast.

Això ho veig especialment en les mares d’adolescents. Els és difícil assumir que els seus fills comencen a ser individus independents que prenen les seves pròpies decisions, i per més que es preocupin i es desvisquin per ells, moltes vegades això no afectarà de manera decisiva al resultat final. Les preocupacions aquí giren en torn a situacions fora del seu abast: provarà les drogues? Tornarà tard a casa? Triarà la carrera que espero? Sortirà amb la persona que l’hi convé?

Una vegada haguem detectat què ens preocupa, còm ens afecta i si aquesta preocupació és adaptativa o desmesurada, sota el nostre control o fora, podrem passar al següent pas.

 

2- Exposar-se a la incertesa.

Les persones que viuen estats de preocupació poc saludables tenen molt poca tolerància a la incertesa. Això és degut a que han realitzat un llarg aprenentatge (potser de tota una vida) on la millor manera de sentir-se tranquils és minimitzant al màxim les incerteses: tenint-ho tot sota control.

Tot i que en un primer moment sembla que la preocupació desaparegui, paradoxalment el que estem fent al intentar controlar-ho tot, és reforçar la creença: Benestar=Control i seguint la lògica matemàtica: Malestar=Incertesa. Una creença altament nociva tenint en compte que vivim en un món ple d’incerteses.

Per tant la recomanació per disminuir les preocupacions és enfrontar-se amb incerteses. Acceptant-les sense intentar dominar-les. Quan ens n’adonem que podem viure situacions incertes i no en sortim malparats, estem creant el contra-aprenentatge que ens permetrà abandonar progressivament els pensaments desmesurats sobre el futur que tant ens castiguen, i en conseqüència podrem viure el present amb plenitud.

 

Esteve Planadecursach Soler, psicòleg col·legiat nº 21.691

EQUANIMITAT I MINDFULNESS

 

«Si tanques els punys,

tan sols obtindràs un grapat de sorra;

si obres les mans,

tota la sorra del desert passarà per elles.»

Dôgen Zenji

 

La paraula equanimitat implica serenitat i justícia en tots els casos i per a tothom. També té a veure amb equilibri, calma, seny i autocontrol.

Des de la perspectiva de Mindfulness es tracta d’un estat mental, en el que no hi ha aferrament ni rebuig. En aquest estat mental no reaccionem davant un esdeveniment que s’experimenta en el propi cos.

 

El primer pas en l’equanimitat és ser conscient de l’experiència

 

No es tracta d’evitar l’experiència –quan la ment la jutja com a “desagradable”, ni d’aferrar-se a ella, quan la ment la jutja com “agradable”. Tot és transitori i pots observar el vaivé de pensaments, emocions i estats d’ànim. Des d’aquí, la nostra acció deixa d’estar guiada per impulsos, per la intensitat emocional o per la passió i és guiada per un estat de tranquil·la observació del que està succeint.

Aquesta pràctica és el que permet experimentar la impermanència, tot canvia a cada moment, cada respiració és diferent a l’anterior, cada pensament o emoció passa i esdevé un altre. En aquesta experiència no hi ha cap JO, només etiquetes a les que la meva ment s’enganxa i que es converteixen en fixacions. Qualsevol tipus de fixacions no fan més que marcar el limitat camp de les nostres il·lusions. Una mirada al nostre passat ens demostra a les clares que, al llarg dels anys, hem estat subjectes a continus canvis: el nostre cos físic està canviant tot el temps, les nostres amistats i relacions pateixen canvis de tant en tant, les nostres aspiracions i els punts de vista polítics o ideològics, com també els de les altres àrees de la vida social i cultural. En resum, no podem estar segurs sobre qui és realment aquest «un/a mateix/a».

L’equanimitat és la clau per alliberar-nos de la ment aferrada, dominada pel desig; de la ment aversiva, dominada pel rebuig i de la ment il·lusòria, dominada per la confusió. Potser fa un dia radiant, o hi ha un cel de tempesta. Potser vols el primer i rebutges el segon, això seria una exemple d’aferrament i d’aversió. La ment il·lusòria és la que creu que pot decidir el temps que farà.

La pràctica equànime consisteix en fluir a cada instant amb la vida canviant.  No hi ha res a obtenir, no hi ha res a desitjar o a rebutjar, sinó experimentar el que és a cada moment.

En la pràctica Mindfulness la persona està oberta a l’experiència present sense reaccionar, observa sense intervenir ni modificar el que és. Asseguda en el coixí, o en la cadira, centra l’atenció en la respiració i deixa d’atendre els pensaments o les emociona, que deixa passar, sense rebutjar-los i sense quedar-se atrapada per ells, en un doble movimiento d’acceptació i desidentificació.

 

L’equanimitat planteja un tracte compassiu amb tothom

 

Quan pensem en les diferents persones, generalment les mirem sempre en relació amb nosaltres mateixos, tenim una opinió formada sobre elles i les mesurem amb els nostres criteris.

La pràctica sobre l’equanimitat és un poderós antídot en contra dels nostres acostumats i fixos punts de vista sobre les nostres persones i sobre els altres.

És harmonia mental, és llibertat de la ment, un estat d’equilibri interior que no és afectat per èxits o fracassos, guany o pèrdua, honor o deshonor, lloances o crítiques, plaer o dolor. No hi ha un ego que fer créixer o que defensar. No hi ha una individualitat des de la qual posicionar-se. En calma, observem la vida en harmonia, sense que «el que diran» condueixi la nostra pauta de comportament. És mantenir l’equilibri en mig dels canvis de la vida. No ser guiats pel plaer o el dolor. La persona equànime no persegueix neuròticament ombres, sinó que accepta el flux de la vida tal com és, sense que les decisions siguin el resultat de fugir de situacions desagradables o de cercar no patir, sinó que accepta amb coratge qualsevol situació tal com ve.  És com la roca sòlida bé enclavada en la terra, que no es commou davant el vent o la tempesta.

Soledad Calle Fernández

Psicóloga General Sanitària

Col. Núm. 13.541

soledadcalle@quantumpsicologia.com

 

 

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies