• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

  1. No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
  2. Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
  3. Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

  • És addicte qui vol ser-ho
  • Fumar porros és més sa que fumar tabac
  • La timidesa es venç amb l’alcohol
  • Deixar de fumar genera ansietat
  • Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
  • Qui té una addicció és una persona perillosa
  • L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

EN PARELLA, SANAMENT

Tant en treball individual com amb parelles, un tema que sorgeix sovint a consulta és el de com dur les queixes de la parella (convivint o no). Altres relacionades son o bé com aconseguir que l’altri entengui les pròpies necessitats o bé com aconseguir que faci alguns canvis importants per tal d’estar a gust. Les queixes, tant emeses com rebudes, són un motiu habitual de malestar i preocupació, ja sigui per com es comuniquen, pel perjudici que ens provoquen, per com les rebem, o també perquè ens en volem defensar o directament, eliminar-les.

En aquest sentit, és força útil i clarificador tot el treball d’investigació i terapèutic sobre parelles que van fer el matrimoni John Gottman i Julie Schwarz i que van donar a conèixer els passats anys 90. Durant 30 anys van estar observant, avaluant, registrant i analitzant les converses de parelles mentres discutien d’assumptes a resoldre i que les separaven. Algunes conclusions a les quals van arribar son tant de sentit comú com desmitificadores:

Una relació sana és aquell que dura molts anys?

No necessàriament. Les relacions sanes son aquelles el les que l’amor es sosté en el respecte i en la coneixença de l’altre. Això permet que qui en forma part n’obté ser vist/a per qui és, i és tant reconegut/da com validat/da per això, on tant pot rebre atenció i nutrició emocional com també donar-ne, en mutualitat i igualtat. Una relació sana és aquella que permet a les dues persones crèixer i desenvolupar-se.

En parella, hi ha coses que no poden donar-se:

Per bé que vagi una parella, és impossible que mai discuteixi, o bé que no es tinguin queixes l’un/a de l’altre/a. El que diferencia una unió sana d’aquella que manté una relació perjudicial -o bé tant deteriorada que està a punt de separar-se- és com gestiona els conflictes.

Les parelles que perduren en una relació positiva i mútua enfronten els conflictes de manera positiva i suau.

Reconeixen que el conflicte és inevitable, que sempre hi haurà algun punt en que estaran en desacord. Fins i tot poden admetre que hi ha coses que sempre les veuran diferent i que per tant potser no tenen solució. El que procuren, tantmateix, és no mantenir-se en una posició estancada o en una trinxera respecte a aquell assumpte. Procuren mantenir una postura respectuosa i empàtica amb l’altre. Segueixen parlant, procurant evitar la crítica o la desqualificació. Dialoguen, encara que costi, i busquen acords que si més no del tot, puguin acontentar a ambdues parts.

De fet, Gottman&Schwarz quantifiquen que aproximadament el 69% dels conflictes en parella no son solucionables. On es posa el focus, doncs? En donar molt valor, molta validesa i molta importància a aquest 31% restant que sí es pot resoldre, i que sigui allò verdaderament important i nuclear de la parella. Donar-li un valor del 100%.

En aquest procés de diàleg, són molt importants els termes de la conversa: les parelles que mantenen una relació sana intenten mantenir una actitud oberta, interessant-se pels sentiments de l’altre. Li reforcen també que l’altre és important i li validen i reconeixen les seves qualitats i esforços. Intenten deixar de banda les ironies que poden ferir i els sarcasmes. Procuren desdramatitzar les situacions no importants amb una mica d’humor.

No són els únics elements, però si alguns dels fonamentals. I ja se sap que sense bons fonaments, cap estructura aguanta, per molta bona voluntat -en aquest cas, estima- que hi posem.

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478 COPC

BIBLIOGRAFIA: Gottman, J. M. Gottman, J. S., Declaire, J. “Diez claves para transformar tu matrimonio. Cómo reforzar las relaciones de pareja.” Ed Paidós.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

TENS PROBLEMES D’ANSIETAT?

La Maria s’ha despertat aquesta setmana una hora abans que li soni el despertador del mòbil i no pot conciliar més la son sense saber per què. La Naiala ara balla swing els dimecres en el casal del seu poble gràcies a un regal d’aniversari, però comença a suar i experimenta una sensació d’ofec cada vegada més intensa quan li toca de parella un noi que li agrada. La Sarah ha rebut el diagnòstic d’un segon tumor en el pit i se sent neguitosa quan pensa que li ha d’explicar al seu pare ja que la mare va morir de càncer fa dos anys. L’Enrique ha arribat a la consulta perquè està de baixa laboral per un atac d’angoixa quan estava a punt de fer una ponència en anglès en el Mobile Congress dimarts passat. 

La Maria, la Naiala, la Sarah i l’Enrique ens han arribat a la consulta perquè tenen símptomes d’un dels trastorns més prevalents en la nostra societat actual, estan patint símptomes d’ansietat. De què parlem quan parlem d’ansietat? L’ansietat humana és molt àmplia i abarca des de reaccions normals de por que ajuden a evitar un perill clar i present fins el pànic incontrolable i l’evitació inapropiada de persones, llocs i coses en un esforç per sentir-se fora de perill de tot mal. La sensació de por aguda i ansietat de lleu a moderada està omnipresent en la condició humana. Això vol dir que cert nivell d’ansietat és bo i necessari com, per exemple, a l’hora de parlar en públic, realitzar un examen o quan hi ha una primera cita amb una persona desconeguda, una altra aspecte és la intensitat d’aquesta ansietat que pot paralitzar els mecanismes cognitius, psicofisiològics i emocionals. No obstant això, quan l’ansietat és injustificada, excessiva i persistent, o bé quan interfereixen en el dia a dia, es pot categoritzar com a trastorn.

 

Els trastorns d’ansietat es solen conceptualitzar com la por a la por que produeix nivells elevats de malestar subjectiu, manifestació de símptomes somàtics i disrupció de la vida quotidiana.

La preocupació s’ha descrit com una activació persistent de la representació cognitiva d’un/a mateix/a de l’ansietat, inclosos pensaments inquietants, històries o imatges sobre un possible perill o amenaça. Quan l’amenaça supera la capacitat de l’individu d’escapar o de fer-la front, pot produir-se immobilitat comportamental o hipervigilància cognitiva, en un intent per danyar el dany passivament. És com si un sistema d’alarma a la llar s’activés amb freqüència malgrat no haver-hi senyals reals d’intent de robatori. Cada vegada són més els estudis en humans i animals que indiquen que l’activació repetida, exagerada o perllongada de la fisiologia de l’estrès, a més de la recuperació endarrerida de respostes biològiques davant de situacions d’estrès, poden contribuir al fracàs prematur de sistemes d’òrgans que poden augmentar la susceptibilitat a malalties afectant directament a la salut.

Quan una persona té l’atenció centrada en els aspectes negatius de la pròpia experiència, se sent preocupada sobre una possible desgràcia futura o distorsiona la magnitud d’un problema real a través de la catastrofització, és probable que estigui patint problemes d’ansietat ja que, en aquestes situacions, es tendeix a interpretar de forma poc ajustada l’amenaça en absència d’un perill real.

 

Mentre que la percepció de por i d’ansietat succeeix en el cervell, la resposta també s’experimenta en el cos.

La inducció de por i altres formes d’efectivitat negativa estimulen una àmplia activació simpàtica que s’origina en rutes de l’escorça cerebral i d’estructures subcorticals i que baixa a través del tronc encefàlic, la medul·la espinal i els nervis simpàtics perifèrics als òrgans de tot el cos. Aquest es tradueix en símptomes somàtics com tensió muscular dolorosa, acceleració del pols, pressió arterial alta, arítmia cardíaca, dificultat per respirar i trastorns gastrointestinals. Atès que aquestes sensacions interiors són desagradables, la ment tendeix a distreure l’atenció intentant prevenir l’ansietat evitant persones, lloc, objectes, animals, etc.

Per això, les pràctiques de Mindfulness ofereixen una orientació on l’ansietat és observada, permesa i resposta deliberadament amb franquesa, curiositat i acceptació a diferència d’evitar-ho ja que encara reforça més el patró ansiògen. Practicar Mindfulness augmenta la tolerància a l’angoixa, interrompre l’evitació habitual i potenciar l’autoregulació adaptativa i el funcionament saludable del cos i la ment. Si vols entrenar la teva capacitat mindful, et recomano que entris en el nostre Canal de Youtube on trobaràs pràctiques centrades en la respiració, les sensacions corporals i les emocions.

 

Daniel Borrell, psicòleg col·legiat núm. 12.866

L’ESTAT MENTAL DE L’AGRAIMENT

 

El terme gratitud  prové del llatí gratia que significa agraïment.

 

A finals del segle XX l’estudi de la gratitud es va incorporar a l’àmbit de la psicologia positiva (Emmons i McCullough, 2003) donada la importància d’aquest concepte en la felicitat i el benestar de les persones. La gratitud segons Watson i Naragon-Gainey (2010), té un efecte de protecció per als trastorns mentals com la depressió o l’ansietat. També redueix les emocions negatives que resulten de la comparació i la autocomparación social pel que és incompatible amb l’enveja i el ressentiment (Emmons i Mishra, 2011) i es correlaciona de forma positiva amb l’autoestima i la satisfacció amb la vida. La gratitud juntament amb les qualitats de poder apreciar, percebre i assaborir les experiències de la vida es consideren factors determinants per al benestar de les persones (Martínez, 2006). Emmons i McCullough (2001) el defineixen com «un estat afectiu cognitiu resultant de la percepció d’haver estat beneficiat per un agent extern, de manera solidària, desinteressada i gratuïta».

 

 

McCullough et al. (2001), plantegen que la gratitud té tres finalitats. La primera d’elles com a baròmetre social, quan les persones s’adonen que hi ha d’altres que estan disposades a ajudar-les de forma desinteressada. Motivadora, seria la segona, quan veiem que les persones realitzen accions que ens afavoreixen, això fa que nosaltres ens sentim agraïts i realitzem accions desinteressades cap a altres persones. Finalment, quan agraïm a una persona el seu acte, fa que desenvolupem una emoció positiva per beneficiar a uns altres. Segons Emmons i Stern (2013) la capacitat de ser agraïts es pot manifestar en la nostra vida de diverses formes, com un tret del nostre caràcter o com una emoció instantània. De la mateixa manera la gratitud també va a actuar com a barrera contra les emocions negatives i va promoure estats de benestar.

 

L’estat psicològic en què ens trobem influeix en la nostra salut

El benestar físic i psíquic es veuen afectats pels efectes positius o negatius que tenen els nostres sentiments i emocions (Oblitas, 2008). La potenciació i la pràctica de la gratitud és molt beneficiosa per al nostre estat psicològic ja que ens aporta experiències positives com són el benestar, la felicitat, l’afecte positiu i les conductes prosocials que actuen com una barrera davant les emocions negatives (Emmons i Stern, 2013), també ens alleuja dels símptomes de la depressió (Seligman et al., 2005) i es relaciona de manera positiva amb l’optimisme, l’alegria, i l’entusiasme (Watkins, Creu, Holben i Kolts, 2003).

 

Les persones agraïdes solucionen millor els problemes, rendeixen més a la feina, tenen més resistència a l’estrès i millor salut física com ens ho indiquen Park et al. (2004) en un estudi sobre la relació de les diferents fortaleses i la satisfacció amb la vida.

 

Hi ha estudis que mostren que la gratitud contribueix a la promoció del benestar en la població jove.Freitas, Pieta i Tudge, (2011) indiquen que la gratitud té diversos beneficis per la qual cosa aquesta ha de ser desenvolupada des de la infància. Aquests investigadors van utilitzar una mostra de nens i adolescents de 7 a 14 anys amb l’objecte d’observar el desenvolupament de l’expressió de la gratitud. El seu estudi es va basar en comprovar si hi havia diferències en funció del gènere i si es desenvolupava en aquesta etapa de la vida. Els resultats que es van obtenir van ser que la gratitud s’expressa de manera diferent en funció de l’edat. En els nens menors de 11 anys l’expressió de gratitud estaria basada en el vincle afectiu que es crea entre el beneficiari i el benefactor, això no implicaria ni la reciprocitat ni l’obligació. Els de 11 anys en endavant són més propensos a considerar el punt de vista del seu benefactor en les seves respostes, entenent que la resta de les persones no sempre tenen els mateixos gustos, necessitats i valors que ells. Pel que fa al gènere no hi ha diferències significatives en l’expressió de la gratitud, tot i ser els nens més agraïts per l’objecte material i les nenes més agraïdes per les persones.

 

Per comprovar si la gratitud es relacionava amb el benestar subjectiu, suport social, conducta prosocial i els símptomes físics en l’adolescència primerenca, Fron, Yurkewicz i Kashdan (2009) van realitzar un estudi en el qual van proposar que la gratitud es relacionaria de manera positiva amb la satisfacció amb la vida, l’afecte positiu, el suport social i les conductes prosocials, tots ells components del benestar subjectiu. També es va proposar que l’afecte negatiu i els símptomes físics no es relacionarien amb la gratitud. La mostra va estar formada per 154 participants d’edats compreses entre els 12 i 14 anys. El grup participant van indicar major benestar subjectiu, optimisme positiu, amb satisfaccions familiars, a l’escola i amb la vida, conductes prosocials i suport social després d’haver practicat la gratitud. La gratitud va demostrar una relació negativa amb els símptomes físics i una correlació negativa amb l’afecte negatiu.

 

Les persones adolescents amb un nivell més alt en gratitud van experimentar més afecte positiu i menys afecte negatiu indicant que igualment un com l’altre, tenen un paper important en l’agraïment, sent tots dos predictors de la satisfacció amb la vida.

 

Les intervencions milloren el benestar,  però també promouen actituds positives en l’àmbit acadèmic. Froh, Sefick i Emmons (2008) van realitzar una intervenció amb una mostra de 221 estudiants amb una edat mitjana de 12 anys, amb l’objectiu de comprovar si l’expressió de gratitud es relacionava amb el benestar subjectiu. Els participants van realitzar una llista de sentiments de gratitud. Els resultats van ser que els participants van disminuir l’afecte negatiu, van augmentar els nivells en satisfacció amb la vida, van experimentar més gratitud i optimisme. També van mostrar major satisfacció a l’escola. Amb aquests resultats demostren que elaborar una llista de gratitud pot ser beneficiós, produint benestar personal i una actitud positiva a l’escola.

 

El experimentar intervencions en gratitud en edats primerenques té múltiples efectes beneficiosos com la satisfacció amb la vida i fortes relacions familiars. A l’escola milloren el rendiment i augmenten l’interès.

La gratitud és un factor de protecció davant les conductes de risc

És útil per orientar la  vida a apreciar allò positiu,  i  ajuda a desenvolupar satisfacció amb la pròpia vida, optimisme i conductes prosocials.

 

En els adults més joves les intervencions en gratitud han demostrat que disminueixen els nivells d’estrès, proporcionant un benestar físic, pel fet que realitzen més activitats saludables per a la promoció de la salut. La gratitud augmenta la salut psicològica amb una orientació positiva de la vida disminuint la depressió. Les persones que experimenten la gratitud, tenen més qualitat i quantitat de son, pel fet que tenen més pensaments positius i menys pensaments negatius. La gratitud té un impacte positiu en la memòria, amb la reavaluació dels records passats, produint-se una pèrdua dels mals records.

 

En les persones adultes  joves la gratitud millora les relacions personals, les persones agraïdes estan més motivades a actuar de manera prosocial, perquè són conscients d’haver rebut un benefici, se senten més valorades socialment i disposades a ajudar els altres, sent persones amables i responsables . La gratitud de la mateixa manera que passa amb els adolescents, en els adults també serveix de factor de protecció contra les adversitats, infortunis i conductes addictives, orientant els pensaments cap a altres esdeveniments més positius i d’agraïment.

 

Augmenta l’ús d’intervencions en gratitud el fet de ser tenir curiositat, tenir menys símptomes depressius i ser dona.

 

Una de les intervencions amb més èxit és la d’escriure un diari de gratitud, es pot posar en pràctica en totes les etapes de la vida, és fàcil de fer i el seu impacte és més durador en el benestar, sobretot si es fa per iniciativa pròpia.

 

En les persones grans, les intervencions amb gratitud aconsegueixen que enfoquin les seves vides cap a allò que els és significatiu i els causa plaer, relacionant de manera positiva la gratitud i el benestar psicològic.

 

La gratitud en les persones grans produeix canvis en  les seves prioritats i guia el seu comportament fins a aconseguir una aportació emocional positiuva, valorant a la gratitud com un aspecte positiu en la seva vida fins i tot en situacions adverses. Igual que en els adults més joves, la gratitud també té efectes beneficiosos sobre el benestar subjectiu a través de la memòria autobiogràfica amb una reavaluació dels mals records passats i de l’oblit d’aquests. La gratitud es relaciona positivament en aquestes edats amb la satisfacció amb la vida, reduint de forma significativa l’ansietat i la depressió.

 

En experimentar gratitud la persona fa una avaluació constructiva i positiva de les circumstàncies de la vida i del futur. Aquesta avaluació ens ajudarà a apreciar més el que tenim i a gaudir-lo. En definitiva, la potenciació de la intervenció psicològica en gratitud i la seva pràctica demostren resultats positius en adolescents i en adults, incrementant la satisfacció amb la vida, la felicitat, l’afecte positiu i l’optimisme, tant des del punt de vista de millorar la salut física com la mental i disminuint els efectes negatius com la depressió i l’ansietat, alhora que demostra una funció social en millorar les relacions personals.

 

Així que vist tots aquests beneficis, et proposem que comencis una pràctica:

 

Què pots agrair avui?

Què experimentes quan expresses agraïment?

Pots agrair quelcom, inclús quan vius situacions adverses?

Observa què succeeix quan, en una relació agraeixes alguna cosa.

 

Moltes gràcies per la vostra lectura!

MOLT SOROLL PER NO RES

Per què ella em va deixar i no va lluitar per la relació? – es pregunta el pacient a la sessió.

Què hagués passat si les coses haguessin fos d’una altre manera?

I si enlloc de callar-me, hagués parlat amb el meu fill?- em diu la pacient a la consulta.

Són hipòtesi que no es poden verificar, no podem tornar al passat, fer les coses d’una altre manera, veure el resultat i comparar-lo amb la situació actual. És un tipus de pensament irracional, dels molts que tenim al llarg del dia.

El cap pensa sol, i la nostra atenció segueix el fill d’aquests pensaments sense sentit, incrementant el patiment.

No vull plorar, diu ell a consulta mentre plora.

Per què sóc tant tonta?, em pregunta ella en la psicoteràpia.

Pensaments de judici sobre el que ens està passant, que incrementen el malestar, perquè plorem i a més a més no volem plorar, perquè ens critiquem enlloc de comprendre.

El judici és manca de pensament, pensar malament equival  a no pensar. Comprendre implica un esforç cognitiu: observar, descriure, entendre. Criticar, és un esforç menor; posem una etiqueta que qualifica tota una situació o una persona i llestos!

La ment ens fa pensar en coses inútils o en elucubracions poc constructives.

Destinem molta energia i temps a pensaments que ens creiem com si fossin la realitat.
 

NO T’ENAMORIS DEL QUE PENSES, no és un fet el pensament.

 

NO ET DIGUIS NO PENSIS EN AIXÒ, només aconseguiràs incrementar la força d’aquest pensament.

 
Reflexionar sobre assumptes  dels que no podem conèixer el seu significat és il·lògic, i sobretot inútil.

“Si a una persona li claven una fletxa enverinada i aquesta persona es nega a treure’s la fletxa abans de saber qui l’ha llençada, amb quin tipus d’arc han disparat i quina classe de fletxa és, morirà abans de saber totes aquestes coses”. Aquesta història, atribuïda a Buda il·lustra com les persones ens perdem en pensaments i discussions inútils.

El camí per desactivar la força dels pensament irracionals és el Mindfulness. Observa amb curiositat i sense enganxar-te amb ells, els teus pensaments, durant una mitja hora. Seu amb l’esquena recta i els peus ben plantats al terra i observa el contingut de la teva ment, amb amabilitat i acceptació. De ben segur que et sorprendràs!

ON RESIDEIX LA FELICITAT?

Què és la felicitat? No és gens fàcil començar aquest article buscant una resposta a aquesta pregunta ja és una de les preguntes més formulades al llarg de la història. Un munt de pensadors, filòsofs i psicòlegs han teoritzat sobre ella i, malgrat aquesta dificultat inicial, podem estar d’acord en afirmar que podem saber quan la sentim. Si haguéssis de recordar un moment feliç de la teva vida, segurament et vindrà ràpidament una imatge, un record, una mirada o una frase que vas escoltar. Però, realment… on resideix la felicitat? Hi ha moltes persones que creuen que la felicitat no existeix i que, en la vida, hi ha moments plens de felicitat ja que no sempre es pot ser feliç. I… si la felicitat no depengués del què, sinó del COM? Hi ha metàfores de la felicitat ubicades en la sala d’espera ja que un dels arguments davant de l’afirmació que la felicitat són moments és postergar la felicitat en el futur. Pensar que seré feliç quan trobi una feina estable, una parella que m’estimi o quan arribi divendres perquè estem a dilluns pot ser una manera de reforçar aquesta creença enlloc de qüestionar-la.

Malgrat hi ha muntanyes de llibres d’autoajuda sobre la recerca de la felicitat i, sobretot, els ingredients per a ser feliç, cal tenir clar què és i no és la felicitat. Tal i com va afirmar Buda «No hi ha un camí a la felicitat, la felicitat és el camí» o Sòcrates «El secret de la felicitat està en la capacitat de disfrutar de menys».
 

La felicitat és una sensació subjectiva de satisfacció i, al mateix temps, és una fórmula associada al nivell d’expectatives.

 
Sentir-se satisfet/a depen en moltes ocasions del grau d’expectatives que tenim les persones. Moltes vegades escolto valoracions en funció de l’expectativa, no del que s’ha viscut. Per exemple, Com ha anat el viatge al Perú? li pregunta un amic a la seva companya de feina que acaba de tornar de vacances. Ostres… m’ho imaginava diferent i m’ha decepcionat força. Si parem atenció en aquesta resposta, veurem que el que ens diu no té a veure amb la seva experiència, sinó amb el contrast entre la realitat i les expectatives, fantasies o desitjos dipositats en el viatge.
 
En el que també estarem d’acord és que no ens fa feliç el mateix a tothom. Hi ha persones que disfruten d’una classe de tango, altres d’una pel·lícula en V.S.O.E. quan el cinema està buit, altres cuidant la nèta els dimarts per la tarda o d’altres que lligant a la barra de la discoteca. Aquest tipus d’activitat generen dopamina en el nostre cervell que ens impulsa al plaer i a la recompensa. Aquestes activitats que desperten benestar en les persones també estan associades a l’edat ja que les persones grans acostumen a valorar la salut a diferència de les persones adolescents. En una conferència sobre la felicitat, una de les persones assistents va oferir aquesta afirmació sobre la felicitat que ho resumeix molt bé «Intentar ser més feliç és com baixar de pes. Consisteix en menjar menys i fer més exercici. No hi ha dietes miracle. Amb la felicitat passa el mateix. Hi ha unes poques coses que es poden fer diàriament i el nivell mitjà de felicitat anirà pujant».

 
Segons una macroenquesta realitzada a través de la Organització Mundial de la Salut (OMS), van respondre que els ingredients per ser feliç estan en tenir companyia, estar bé psicològicament, gaudir d’una bona salut física, tenir autonomia personal, viure en un ambient agradable i tenir una vida espiritual. Si ens fixem en aquestes dades, els diners no són un ingredient destacat. Hi ha estudis que han analitzat la relació entre la felicitat i l’edat i, malgrat que s’ha associat la felicitat a la juventut, els estudis mostren que, a mesura que les persones ens fem més grans, ens sentim més feliçes i satisfetes.

Hi ha una llegenda que explica que, en una reunió de dimonis, van decidir robar allò que consideraven més preuat dels éssers humans. Van estar d’acord en robar-lis la felicitat i, després d’intensos debats per escollir el millor lloc per amagar-la, un dels dimonis va tenir clar que el millor amagatall serien ells mateixos perquè estarien tan pendent de buscar la felicitat fora que se’n oblidarien que la porten dins seu.

Feliç viatge cap a la felicitat!

SUPERAR ELS BLOQUEIGS PER AFRONTAR EXÀMENS I PROVES

La Sílvia s’està preparant oposicions i cada vegada que pensa en l’entrevista davant el tribunal, el seu estómac es queixa i una opressió li tanca la gola. Pensa que no podrà dir res, que l’avaluaran de forma negativa i aquest pensaments fan que eviti i postergui la preparació de l’entrevista. En Marc presentarà la seva tesi doctoral en uns mesos, però ara que s’aproxima el final de la tasca es troba paralitzat i no sap com continuar, s’entreté en tasques que no tenen a veure amb el seu objectiu i la sensació d’estrès s’incrementa sense tenir control sobre ella. La Roser estudia per examinar-se de les tres últimes assignatures i no pot concentrar-se, les hores passen i els continguts de les matèries semblen relliscar i diluir-se abans de ser capturats pels seus ulls.

Aquestes situacions exemplifiquen algunes respostes front a situacions de pressió, en les que es precisa d’un alt rendiment acadèmic per assolir l’èxit en la meta fixada: aprovar l’oposició, presentar la tesi, superar els exàmens finals.

A Quantum treballem amb un conjunt de tècniques i procediments enfocats a l’alt rendiment acadèmic, com ara l’EMDR, la visualització, la respiració conscient i connectada i la relaxació per tal d’acompanyar a les persones en el camí cap als seus objectius. Es tracta d’un procés curt, de 4 a 8 sessions de durada, en el que s’aconsegueix modificar els aspectes cognitius, emocionals i físics de com la persona està construint i anticipant la situació a la que ha d’enfrontar-se.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?