AUTOESTIMA i ADOLESCÈNCIA

Naixem amb sentiments positius de nosaltres mateixos/es i de nadons pensem que som meravellosos/es. És sobretot a través dels missatges que de ben petits i petites captem de la nostra mare i del nostre pare, com ens anirem creant una idea i anirem sentint-nos d’una manera o d’un altre amb nosaltres mateixos/es. Cada un i una de nosaltres farem una traducció dels missatges rebuts, és a dir, que també compta com interpretem el missatge que pare i mare ens dóna. I per últim, escollirem del medi ambient allò que reforci els missatges paterns i materns. És a dir que l’autoestima es compon bàsicament dels missatges paterns i materns que interioritzem de ben petits i petites (i en un segon lloc de situacions i esdeveniments que també ens poden marcar) i de la nostra lectura (inclòs el material de fantasia que hi podem posar).

Construïm una forta idea de nosaltres mateixos/es i no hi ha paraules ni fets que ens facin canviar de forma immediata la nostra autoimatge. Quan hi ha aspectes que no ens agraden de nosaltres i ens fan sentir malament ens caldrà temps i a vegades ajuda d’un procés terapèutic per assumir-los o canviar-los.

L’adolescència és una etapa de la vida on ens preguntem qui som, com volem ser i si ens agradem. I molts pares i mares es preocupen per veure els seus fills i filles que semblen perduts i perdudes, tancats/des en si mateixos/es, enfadats/es amb el món, rebels, amb alts i baixos… Hi ha algunes pautes bàsiques per a que els pares i mares puguem reforçar els bons sentiments dels fills i filles:

 

  • Escoltar, reconèixer i acceptar els seus sentiments (encara que no ens agradin)
  • Acceptar-lo com és (fàcil de dir i a vegades no tan fàcil de fer de veritat doncs ens pot recordar alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixes/os)
  • Fer elogis descriptius (no generalitzats), com per exemple: «Gràcies per haver rentat els plats, m’agrada com llueixen», en lloc de dir-li: «Quin noi tan meravellós ets, ets el millor netejador del món»
  • Ser sincers amb ells i elles
  • Fer servir missatges «Jo» en lloc de missatges «Tu»: «Jo estic molesta pel soroll de la música», en lloc de dir: «Tu ets un sorollós».
  • Donar-li responsabilitats, independència i llibertat per escollir. Els adolescents necessiten regles i algun espai de la seva vida on aprendre a manegar-se ell/a mateix/a.
  • Ser un bon model pensant bé de nosaltres mateixes/os i fent coses per nosaltres (tenint nosaltres una bona autoestima)
  • Escoltar els seus missatges negatius sobre si mateix i no contradir-lo. El canvi ha de venir de dins seu. Acompanyar-lo en el procés.
  • com diu Arnold Beisser: «El canvi es dóna quan un es converteix en el que és, no quan intenta convertir-se en el que no és». 

EXCÉS DE MADURESA: La importància de gaudir de la incomoditat

Quan estem nerviosos, ens sentim vius.
Quan estem alerta, ho donem tot.
Quan estem lluny de la nostra zona de confort, creixem.
Normalment acostumo a reforçar als meus pacients sempre que demostren signes de maduresa, quan són capaços de sobreposar-se a les exigències de les pulsions i els instints que el seu nen interior crida per satisfer; però aquest reforç no sempre és positiu. És fàcil reconèixer el síndrome de Peter Pan en aquells homes que tenen por al compromís o els que no expressen el que senten per por de mostrar-se vulnerables; també en aquelles dones neuròtiques que no aconsegueixen posar-se a la pell dels altres i que viuen una constant muntanya russa emocional.

La immaduresa és molt evident.

Però què passa amb les persones massa madures? Existeixen. I com en tots els extrems, de sobte troben que no encaixen, alguna cosa falla i no s’ajusta bé, però aquesta vegada  d’una manera molt més subtil. L’excés de maduresa pren la forma d’insatisfacció existencial, un malestar sempre present a la perifèria del nostre pensament, anhedònia, sentiments depressius i ansietat al adonar-se que no s’és qui realment voldria ser.
Les persones excessivament madures que he conegut es preocupen del que les envolta fins al punt d’oblidar-se d’elles mateixes, s’emmotllen a unes rutines perquè és el que convé, el millor a llarg termini; són aquelles persones que fan el que s’ha de fer, el que els manen, el més pràctic ¿el correcte? Tenen les coses clares, massa clares. Potser els molesta perdre el temps, deixar de ser productius, no atendre el suficientment les seves obligacions familiars o decepcionar als amics i coneguts. Qui es pot queixar d’algú sobradament autocrític, comprensiu, educat i reflexiu?
El que recomano a aquestes persones és no descuidar al “nen interior” que habitualment acostumem a alliçonar. La part infantil vol jugar i no te por als canvis perquè està en constant moviment, no gaudeix quedant-se en una zona de confort, necessita reptes que la posin a proba i sap que qui no s’arrisca no pisca!
Aquest nen coneix una cosa que molts adults ignorem o hem oblidat: que sentir-nos incòmodes significa que encara hi ha coses per aprendre i que això també pot ser fascinant.

NOVA TEMPORADA, NOUS OBJECTIUS

 

La Marta s’acaba de trobar el seu amic Pau a l’andana del metro i li ha explicat eufòric que acaba de trobar una oferta per apuntar-se a una acadèmia d’anglès al barri de Poble Nou. Com que l’oferta s’acaba aquesta setmana, l’ha convençut que s’apuntin junts, així es poden veure més perquè, a partir del naixement del seu fill, no es veuen massa. Ella li ha dit que si i, de camí cap a la feina, ha llegit un article al diari «20 minutos» que parla dels bons propòsits que no es compleixen i ara té dubtes…

Apuntar-me al gimnàs, perdre pes, estalviar o fer un màster són alguns dels típics i tòpics propòsits que moltes vegades escoltem després de les vacances d’estiu i que, segurament, molts de nosaltres també hem dit en més d’una ocasió. El mes de setembre és un moment que ens permet aturar-nos, reflexionar i valorar el que funciona, el que ens agradaria canviar o aconseguir. Per això, hi ha moltes persones que aprofiten les vacances d’estiu per agafar més perspectiva i poder decidir quines fites volen assolir a partir de la tardor; en canvi, durant les vacances de Nadal, el temps de reflexió és més curt dificultant iniciar l’any nou amb la famosa llista. També sabem que, en moltes ocasions, aquests propòsits no sempre arriben a la seva fita programada i es queden en el camí. Fins i tot, hi ha persones que obliden els seus propòsits al cap d’unes setmanes perquè realment no era el que volien. Per tant, com podem saber que un propòsit es complirà? Com es pot transformar un propòsit en realitat?
Un estudi de la Universitat de Scranton (Pensilvània) ha fet un rànquing dels propòsits més demandats que són perdre pes, ser una persona més organitzada, estalviar, gaudir de la vida i mantenir-se en forma. El principal repte és aconseguir transformar el bon propòsit en un objectiu per evitar els riscos d’una mala planificació. Per què és important aquest pas? Perquè la majoria dels bons propòsits no inciten a l’acció i, com molt bé diu l’expressió, es queda en una declaració de bones intencions.

 

 

El problema dels propòsits és que no suposen cap compromís i no són concrets en l’espai i el temps

 

 

Per tant, no és el mateix dir «vull aprendre a conduir» que «em teuré el carnet de conduir en sis mesos». En aquesta segona afirmació, hi ha una referència temporal, es pot valorar posteriorment si s’ha assolit o no i es formula en positiu deixant molt clara quina és l’acció que cal dur a terme.

El segon aspecte que cal tenir en compte és tenir una actitud honesta cap a un/a mateix/a i preguntar-se si realment és quelcom que desitjo. Tal com li passa a la Marta, dubta perquè no té clar si és un desig seu. Clar que té ganes de compartir temps amb el seu amic Pau, però el temps, compromís i dedicació que li pot exigir matricular-se en un curs d’anglès és diferent. Cal investigar internament si és un objectiu propi o és allò que fa tothom.

 

Cal ser conscient de qui sóc tenint en compte els punts forts i febles de cadascú per saber què m’ajudarà a assolir-lo i que m’impedirà

 

 

És interessant poder treure profit de les virtuts i tenir cura dels boicots que dificultaran assolir l’objectiu. Aquesta nova temporada tinc l’objectiu de continuar gaudint de la lectura, tal com ho he fet aquest estiu. El meu objectiu és poder llegir una novel·la cada mes. 12 mesos, 12 novel·les!

LÍMITS: AUTOESTIMA EN NENS/ES I ADOLESCENTS

Imagina que vas a llençar-te en paracaigudes per primer cop a la vida i et trobes un monitor que no t’explica les passes a seguir i et diu que quan et faci el senyal, saltis. Què sentiries? Por, angoixa, confusió? Saltaries?

Ara imagina que el monitor, en terra ferma, et fa saber què has de fer i com ho has de fer, i què és el que no pots fer (riscos). Escolta les teves preguntes en relació a la nova activitat i t’orienta en el que per a tu és important. A més, et comunica que saltarà amb tu, i que t’acompanyarà en aquest primer viatge, fins que aprenguis a saltar sol o sola. Què sentiries? Confiança, seguretat, contenció? Saltaries?

També pot passar que el monitor et digués que confiïs en ell, que ho  té tot sota control,  que tu no pots fer res, i que et prohibeix fer qualsevol cosa de forma estricta. Què et passaria? Sentiries vergonya de fer qualsevol cosa, dubtaries de la teva pròpia capacitat?

Els pares, mares, mestres i adults tenim diferents models d’acompanyar en el creixement de la infància i les persones adolescents. Dependrà, entre d’altres coses, de la nostra història i del nostre posicionament front els límits i normes. També hi ha factors històrics i socioculturals: un model anterior molt autoritari, i el moment actual on hi ha molta informació i els límits són uns altres i de vegades confusos.

Recordes com et va guiar la teva mare, el teu pare, o tutor/a? Amb quin dels tres models t’identifiques més?

Podem dir que el segon model és el més saludable, i no sempre és fàcil posar límits i manegar-nos amb la no acceptació “immediata” per part dels nens/es i adolescents, i amb els conflictes que es generen amb el seu establiment.

Us proposo un passeig reflexiu envers els límits i l’autoestima.

Els límits, posats amb fermesa i serenitat, permeten que nens/es i adolescents, se sentin segurs i protegits. El límit és la interiorització d’una norma posada de forma clara, coherent i consistent.

Amb els límits establim un marc de seguretat prou ample per poder experimentar i posar en joc el desig, i prou delimitat  per oferir contenció.

Els rituals familiars (i també els escolars), estructuren el dia a dia, serveixen per sostenir els fills i filles. Pels nens i nenes és molt important saber quines són les normes i el que succeirà després. Això els donarà tranquilitat i preparació pel que vingui. Amb normes, horaris i costums, NOs que protegeixen i eduquen, troben el seu camí. La fermesa dels adults els treu del seu funcionament anàrquic, sobretot en certes etapes (els 2 anys i l’adolescència).

Com es relacionen els límits amb l’autoestima? Un nen/a o adolescent amb límits clars, se sent contingut. Això li permet desenvolupar la capacitat d’autocontrol que té a veure amb apendre que: “jo puc desitjar moltes coses però la realitat és la que és, i m’haig d’ajustar a ella. Puc gestionar la situació i no que la situació em controli (per exemple, perdre un partit de futbol)”. Si el nen/a i adolescent, desenvolupa l’autocontrol, la tolerància a la frustració i aprèn a esperar (no voler les coses aquí i ara), tindrà millor relació amb els altres i això es traduirà en autoestima: es valorarà pel que és i el que fa i podrà veure’s a si mateix i als altres.

A vegades, ens costa posar límits, creient que si diem que NO, el nostre fill/a ens odiarà i això ens fa por. Potser volem compensar, que passem molt temps fora de casa, i l’estona que estem junts desitgem que tot vagi rodat. Si podem sostenir el nostre malestar i gestionar el conflicte, podrem mantenir els límits, sabent que signifiquen AMOR i ESTIMA.

 

ESTIC DEPRIMIT

En la primera sessió amb la psicòloga començo a explicar el meu desànim. Em resulta difícil saber amb exactitud quan va començar, probablement fa anys, d’una manera insidiosa i lenta es va anar covant aquesta sensació que tot plegat és absurd, de què res val la pena. Ara fa un mes que estic de baixa, em passo el dia al llit i en el millors moments al sofà. No tinc esma per fer res.

Què ha passat? Ara no res en especial, fa dos anys em vaig separar, la meva dona em va deixar, però ho vaig superar, sortint amb els amics, de festa. Sovint prenia algunes copes de més. Fa un any va morir el pare, portava temps malalt, jo ja estava preparat. En els últims mesos a la feina han començat a acomiadar gent, potser el proper seré jo.

 Com em sento?

Aquesta pregunta m’irrita, com vol que em senti! Com una pelleringa, com un inútil, com un fracassat, també enganyat, estafat, decebut. Quants adjectius necessita, li retorno la pregunta. He vingut perquè la metgessa de capçalera m’ha dit que estic deprimit i que necessito ajuda, i aquí estic, escèptic que amb les paraules sigui suficient, què pot fer aquesta dona per canviar el fàstic de la meva vida, penso mentre educadament vaig responent les seves preguntes. Em vol conèixer, diu que forma part del tractament.

Com em descriuria? Aquesta sí que és bona! No ho sé, ara no em reconec a mi mateix, hi ha l’Oriol d’abans i l’Oriol d’ara. És clar, vol les dues versions. L’Oriol d’abans era més alegre, amb més energia, més obert, amb confiança, sentia interès pel que l’envoltava i per les activitats que realitzava, creia que si feia les coses bé obtindria la seva recompensa, que si s’esforçava prou, tot aniria bé i que el món era un lloc habitable. Però res va bé, ni jo, ni la meva vida ni el món, és una sensació d’anar caient en un pou que no s’acaba mai, i vull arribar al final per veure si hi ha alguna manera de sortir, però el descens continua, i estic tan cansat… M’he perdut en un laberint i no trobo el fill…

Ara res em motiva, la gent em fatiga i m’enfado per qualsevol cosa, així que he decidit aïllar-me, tancar-me i viure amb mi mateix, però hi ha dies que no em suporto. La psicòloga m’explica en què consisteix la psicoteràpia, la defineix com un procés d’aprenentatge, què és la depressió, com si jo no fos ja un expert, i em demana si estic disposat a treballar amb ella, com si fossin un equip. Però si ara no puc ni anar a la feina!

Quina petita acció, si la portés a terme, suposaria un canvi per a mi durant la setmana que ve?

Em quedo callat, i penso… Hi ha una batalla en els meus pensaments, una part de mi que crida una cosa com «Si ho sabés ja ho hauria fet, es pensa que sóc imbècil?» I una altra que intenta trobar la resposta… Quines coses m’han reportat satisfacció abans? Abans moltes, llegia, escoltava música, sortia a passejar fins a arribar al mar, veure el mar sempre em resultava gratificant. D’acord, d’acord, sortiré a passejar durant aquesta setmana i aniré a veure el mar.

Em proposa portar un registre diari dels meus pensaments, diu que aquí està el problema, i que els pensaments es poden canviar, que a cada pensament irracional puc crear un altre d’alternatiu, més realista… Però què diu? La realitat és que tot és una merda. Em proposa treballar amb aquest pensament… Veure si efectivament aquesta és la conclusió… Està bé, ho provaré…
Quan la sessió està a punt de finalitzar, em pregunta què té de positiu la situació que visc. Em desconcerta aquesta pregunta… Positiu? Em fa ballar el cap, la resposta immediata i fàcil és res, però ella insisteix… Potser –li dic- aquesta situació em fa replantejar-me tota la meva vida… Bé, es una bona conclusió –em respon. Fins a la setmana vinent!

APRENDRE A VIURE SENSE ANSIETAT

 

L’Anna va arribar a la consulta perquè patia d’una ansietat generalitzada des de feia anys. Aquesta situació li comportava un conjunt de sensacions físiques i de malestar emocional, des de tremolors, calfreds, tensió muscular, neguit, taquicàrdia, suors, sensació de tenir un nus a la gola, dificultats de concentració i irritabilitat. L’Anna havia desenvolupat una sèrie d’hàbits perjudicials per intentar evitar el seu patiment, com ara menjar quan no tenia gana, fumar cànnabis per relaxar-se, i negar sistemàticament els problemes.

El Miquel patia atacs de pànic, consistents en episodis de por intensa i fort malestar sense causa aparent, i diferents fòbies. La primera vegada que va tenir un atac de pànic va pensar que patia un atac de cor perquè va sentir forts dolors al pit, dificultat per a respirar i una forta sudoració. En Miquel pensava que es moria; quan va anar a l’hospital i li van diagnosticar l’atac de pànic, la por a morir-se va ser substituïda per la por a tornar-se boig i a la pèrdua de control. Llavors el Miquel va anar reduint i limitant els seus moviments per tal d’evitar els atacs de pànic. El resultat va ser una vida cada cop més empobrida i en la que cada vegada hi havia més situacions que es convertien en una amenaça.

La paraula ansietat prové del llatí anxietas, i significa angoixa i aflicció. En l’actualitat s’estima que més d’un 20% de la població pateix d’algun trastorn d’ansietat i és un dels símptomes que porten a les persones a iniciar una psicoteràpia.

L’ansietat es relaciona amb les nostres pors i temors i com les gestionem

Tothom experimentem pors i neguits de diferents intensitats cada dia: por del dolor, de la malaltia, de la mort, de ser abandonats, de la solitud, podem tenir por del fracàs, de tenir èxit, de ser agredits, de sentir, dels canvis, de les pèrdues i podem tenir por de la por. Cadascú de nosaltres conviu amb les seves pors que surten a la superfície en determinades circumstàncies i les afrontem de formes diverses. Moltes vegades les ignorem i intentem ocultar-les als altres, en d’altres desenvolupem pautes de comportament que com en el cas de l’Anna i en Miquel resulten inadequades i afegeixen més problemes.

Si observem el desenvolupament del nostre pensament, podem adonar-nos de les diferents càrregues emocionals que suposa. Alguns pensaments són molt negatius i pessimistes, i ens generen ansietat, inseguretat, por, ens sentim perduts. D’altres són positius, optimistes, alegres, i oberts. Els pensaments que tenen un elevat contingut emocional acostumen a repetir-se una vegada i una altra. Quan arriben, capten tota la nostra atenció i arrosseguen la nostra ment.

Observar els pensaments sense identificar-nos amb ells

Quan podem veure els nostres pensaments com a simples pensaments, sense reaccionar al seu contingut ni a la seva càrrega emocional ens alliberem de la seva atracció o repulsió.

Probablement no ens veurem absorbits per ells tan sovint ni amb tanta intensitat.

Una forma molt efectiva de disminuir l’ansietat i el grau de malestar associat amb ella, és observar els nostres pensaments i deixar-los anar sense reaccionar, i així aconseguim no alimentar la força dels pensaments que ens fan mal. Si els veiem com un producte més de la nostra ment, sense identificar-nos amb ells, els pensaments perden la seva força. Una manera que facilita no quedar-nos atrapats en els nostres pensaments és portar la nostra atenció a un altre focus, donar la nostra energia a un altre producte de la nostra ment, com per exemple portar la nostra atenció a la respiració, i a la informació del nostre cos. A vegades confonem qui som amb què pensem. Però els pensaments, com les emocions i els sentiments estan contínuament canviant. Puc sentir tristesa però jo no sóc la tristesa, puc tenir pensaments plens de por, però jo no sóc aquests pensaments.

Si la nostra vida està pendolant entre fugir del que ens desagrada i perseguir el que ens agrada, tindrem pocs moments de pau i de felicitat. La manera de no ser esclaus dels nostres processos de pensament és observar-los sense judici i no reaccionar, deixar-los passar, com si estiguéssim veient les onades que trenquen a la platja.

PER QUÈ FER UNA PSICOTERÀPIA?

Moltes vegades ens trobem davant la pregunta de si hauria d’anar al psicòleg. Hi ha vegades que aquesta pregunta se la fa un mateix/a i, de vegades, la planteja un/a amic/ga, company/a de feina, professor de l’escola o familiar. Abans de prendre aquesta decisió que implica demanar ajuda, cal tenir en compte que tota persona disposa de recursos per fer front a les dificultats i obstacles que se li presenten al llarg de la seva vida. Hi ha moments on aquests recursos personals són insuficients i, llavors, una persona es planteja demanar ajuda professional per resoldre-la. Alguns dels motius per demanar ajuda psicològica poden estar relacionats amb una sensació persistent de malestar poc definida, símptomes d’ansietat i/o depressió, canvis d’humor bruscos, manca de motivació en els estudis o la feina, sentiments de soledat, problemes d’autoestima, conflictes de parella, dificultats sexuals, suport psicològic en malalties cròniques, addiccions, pèrdua d’una persona estimada, etc. Tots aquests motius tenen un denominador comú: el sofriment personal.

 

De què pot ser útil fer una psicoteràpia? La psicologia permet descobrir el problema real que hi ha darrere dels símptomes que provoquen el sofriment i resoldre-ho amb els recursos més adequats

 

 

Per arribar-hi, el primer pas que ha de fer una persona és acceptar, reconèixer o identificar que existeix quelcom que no funciona bé i que està interferint en el benestar personal. Seguidament, es tracta de buscar un/a professional de la psicologia amb qui poder establir una relació terapèutica basada en la confiança, el compromís, el respecte i la confidencialitat total. És un suport que ofereix escolta, comprensió i millora personal. Aquest primer pas requereix motivació i compromís per part de qui demana ajuda.

 

Anar al psicòleg/ga no és símptoma de debilitat ni de bogeria, sinó tot el contrari perquè significa assumir la responsabilitat del que li passa a una persona i la decisió de fer alguna cosa per solucionar-ho

 

 

Per altra banda, requereix menys esforç deixar-ho passar, culpar als altres del que és propi o la mala sort en la vida. A més, tothom pot necessitar anar al psicòleg/ga en algun moment de la seva vida. Infants, adolescents, joves, persones adultes i grans hi van, doncs no hi ha un perfil concret de persones que van al psicòleg/ga.

 

És necessari entendre el sofriment com una oportunitat pel canvi per la seva potencialitat transformadora. Per tant, és necessari afrontar els conflictes personals per créixer com a persones. Tal com exposa el Dr. Villegas (1996) «La finalitat de la psicoteràpia no és evitar el sofriment, sinó aliar-se amb ell per promoure el canvi».

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?