EL TELETREBALL I LA SALUT EN TEMPS DE CONFINAMENT

Confinar-nos i estar en quarantena tot aquest temps ha sigut un únic fet que ha provocat molts canvis a molts nivells i a moltes vessants de les nostres vides. Estar tancats ha afectat a la nostra vida quotidiana, a les nostres relacions, a la nostra família, al nostre oci i també al nostre treball. Ara amb algunes setmanes de distància (i si la situació personal/vital ho permet), podem començar a valorar alguns d’aquests impactes.

Avui voldria donar un espai al treball, i en especial al teletreball en confinament. Fer teletreball ha estat la opció per a molta gent que ha pogut mantenir la feina, però que s’hagi pogut seguir treballant des de casa no ha fet que això no tingui repercussions sobre la salut ni sobre la vida. Tot el que té a veure amb el treball hi influeix, ja sigui que no en tinguem o que en tinguem però en unes condicions que ens afectin negativament.

Tampoc estàvem preparats per a assumir tot d’una haver de treballar desde casa. Abans de la quarantena ja hi havia gent, la mínima treballant online (principalment, professionals autònoms/es). Molta altra estava demanant a la seva empresa fer-ho, sense gaire èxit. Treballar online té aventatges en la flexibilitat horària, en la conciliació laboral i en l’estalvi en desplaçaments (en temps i a nivell ecològic). Però el com s’ha hagut de fer, agafant el treball de manera forçada i improvitzada, ha dut a moltes complicacions que han recaigut directament en les persones, ha estat una cosa més a gestionar.

Algunes complicacions d’aplicar el teletreball a corre-cuita han estat:

  • Si l’empresa no proveïa de dispositius, s’ha hagut de fer servir els propis, si es tenien. De manera que els ordinadors personals, preparats o no, s’han fet servir per a treballar, amb la manca de separació de vida personal i laboral que això comporta.
  • Això ha dut també a compaginar i haver d’arribar a acords en parella/família per tal de poder teletreballar i estudiar, potser varies persones amb amb el mateix equip. En uns temps en què deiem que era important mantenir rutines i una certa regularitat horària, els torns s’han hagut d’adaptar i s’ha fet el que s’ha pogut, amb conflictes inclosos.
  • No tenir un espai prou separat, ni físic (molta gent no disposa d’un mínim despatx) ni horari ni vital a casa ni familiar.
  • Dificultats per establir o bé mantenir uns límits i desconnectar. La falta d’hores de vegades o que el confinament faci que els dies siguin més iguals ha servit d’excusa per fer o rebre trucades, enviar correus, exigir o fer peticions qualsevol dia a qualsevol hora i sense límits. I molta gent se sent obligada a respondre, sigui quan sigui.

Quines son algunes de les conseqüències que estem afrontant?

  • Moltes persones no han pogut mantenir una jornada laboral i han fet moltes més hores, ja sigui per mantenir un rendiment o bé perquè les interrupcions han allargat molt més la jornada.
  • Més agobiament, ja que costa més desconnectar de la feina, de les obligacions, dels confictes o de les tasques pendents.
  • Més cansament, les reunions poden ser més efectives però les videotrucades esgoten més que les converses que tenim físicament. Mantenir la concentració que requereix una videotrucada ens deixa més cansades.
  • Símptomes físics que dificulten el confort: Dolors d’esquena i de cervicals, cansament als ulls per les pantalles, mals de cap, son alguns exemples. Poca gent tenia una cadira a casa en condicions per treballar-hi 8 hors assegut/da, per exemple.
  • A nivell psicològic: sensació d’impotència, de no fer prou, frustració pels resultats que no acompanyen el sobreesforç, ademés de la fatiga i la sensació de no estar fent-ho prou bé, que augmenta quan també s’està intentant tirar endavant la familia. L’autoestima s’està ressentint, ens sentim poc eficaces.
  • Tot aquest malestar s’afegeix al que ja teníem per l’estrès d’adaptació al confinament i a tota la incertesa i resta de canvis generats.

També s’hi afegeix que moltíssima gent ha hagut de compaginar la tasca laboral i la familiar. Les dones especialment han tingut molta més càrrega de doble o fins i tot triple jornada, ja que també s’ha evidenciat que elles son les que han assumit més les cures i les atencions familiars. Les interrupcions constants també boicotegen la concentració, el rendiment i per tant poden incrementar la frustració per no arribar a tot i la sensació de fracàs i d’esgotament.

Però no tot son inconvenients. Sembla que com a mínim en part, en molts casos sembla que el teletreball es quedarà. Mentre esperem i demanem que les circumstàncies es vagin posant a lloc i les empreses vagin ajustant es condicions de treball, el que sí podem fer és posar énfasi a les nostres accions d’adaptació i d’autocura.

Accions senzilles a tenir presents per cuidar-nos:

  • Planificar un horari clar d’inici i final de jornada. Cal procurar que hi surtin també les pauses i descansos com ara fer un cafè, o dinar o berenar.
  • Separar en el possible tasques laborals-tasques domèstiques: tenir uns horaris per comprar, fer la bugada, fregar plats, cuina, etc., han d’estar separats de les tasques laborals. Separar les tasques ens ajuda a posar-nos en situació.
  • Aprofitar ara, encara més, les pauses planificades per sortir a donar un volt i oxigenar-se, estirar l’esquena, fer un cafè. Sense oxigen no podem respirar. Sense descansos ens cremem.
  • Fer canvis en el possible en l’organització de tasques. Posa les més complicades en les hores en que estiguis més disponible o més actiu/va, i les més rutinàries fluixes en les que menys.
  • Hi ha qui recomana vestir-se com si anessis al teu lloc de treball per posar-t’hi. Potser no cal tant. Pot ser suficient un intermig entre el pijama o la roba d’estar per casa i anar arreglada. Que et posi “en situació” però que també estiguis còmode/a.
  • Cuida l’alimentació. Si et prepares alguna cosa per picotejar, que sigui sa: fruita frescai fruits secs, per exemple. Si et poses xocolates, llaminadures, patates, etc… Son menjars calòrics i que faran que t’aixequis cada 5 minuts per ansietat
  • Dona’t el permís de no ser igual de productiu/va a casa. Tu ets la mateixa persona, el context és el que ha canviat.

I de que si tens criatures petites a casa, començar a acceptar compassivament que potser estàs prioritzant el millor que saps, que estàs fent tot allò humanament possible i que qui fa el que pot, potser no arriba a més.

Com sempre, esperem que aquest article et sigui útil.

Marina Vivó, psicòloga i psicoterapeuta Col. nº 17.478

Instagram @marinavivo

Foto de Charles Deluvio a Unsplash 

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

ENAMORAMENT: ALQUÍMIA, MÀGIA O QUÍMICA?

Igual que a la bona cuina es barregen la química, l’experiència i l’amor, en les relacions amoroses hi ha un conjunt d’ingredients que es combinen generant allò que anomenem enamorament … aquell plat exquisit que inunda els nostres sentits, que s’assembla a una droga , que ens impregna de plaer.

Si bé no podem reduir a una recepta el que ens passa quan ens enamorem, podem intentar entendre quins són els ingredients que es barregen donant com a resultat aquest elixir embriagador que ens fa sentir-nos feliços, amb molta energia, obsessionats per aquesta persona especial i amb un fort desig sexual i de connexió emocional cap a ell o ella.

Aquest va ser l’encàrrec que li va fer l’empresa Match.com, propietària de Meetic i de tinder (famoses webs i aplicacions de cites), a Helen Fisher, investigadora de l’MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) biòloga i antropòloga, perquè investigués per què ens enamorem d’unes persones i no d’altres.

Amb l’ajuda de les neurociències, Fisher i el seu equip van realitzar mesuraments de les substàncies que operen en el nostre cervell davant estímuls romàntics. Es va realitzar l’estudi a una àmplia mostra de persones, mitjançant escàners cerebrals de ressonància magnètica que van atorgar precisió i un nou coneixement sobre la influència de la química en la manera de ser i de sentir de les persones.

Sobre la base dels resultats obtinguts en aquesta investigació, Fisher i el seu equip van idear un test científic per classificar els diferents perfils de personalitat, anomenats perfils sinàptics, i quins són els perfils que s’atrauen entre si de manera romàntica. Aquest test es va realitzar en més de quaranta cultures heterogènies, en diferents ètnies, edats, nivells socioeconòmics i estrats socials.

Els perfils sinàptics es diferencien per les substàncies, ja siguin neurotransmissors o hormones, que interactuen en el nostre cervell o fisiologia, i que afecten la nostra personalitat. De la mateixa manera, aquesta configuració química influeix en l’atracció que sentim cap a certes persones i no unes altres, depenent de l’perfil sinàptic a què corresponguin.

Fisher va descobrir que hi ha quatre sistemes al cervell relacionats amb un conjunt de trets de personalitat, aquests són els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens.

D’acord al sistema cerebral preponderant Fisher va donar un nom a cada perfil sinàptic.

Explorador: tenen el sistema de dopamina alt i són persones enèrgiques, que se senten atretes per la novetat, els agrada córrer riscos, són curioses, creatives, espontànies i són mentalment flexibles. Els exploradors se senten atrets per exploradors i poden formar parelles estables.

Constructor: són persones amb serotonina alta, també se senten atretes per persones amb el mateix perfil sinàptic, és a dir per constructors. Són tradicionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, són convencionals, planifiquen horaris i rutines, i solen ser religiosos.

Director: aquestes persones, ja siguin homes o dones, tenen la testosterona alta, es caracteritzen per ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços i escèptics. Es relacionen i senten atracció per persones amb estrògens alts, és a dir pels negociadors.

Negociador: hi ha una majoria de dones amb aquest sistema, són persones que busquen la connexió emocional en les relacions, se’ls dóna bé llegir la postura, els gestos, el to de veu, saben escoltar, pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, són afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.

Les combinacions entre aquests quatre sistemes neuronals predominants donen per resultat 12 perfils sinàptics, entre alguns d’ells es produeix una alta afinitat i entre d’altres una clara incompatibilitat.

Aquests factors relacionats amb la nostra biologia, i que tenen lloc en el nostre cervell quan ens enamorem és el que Fisher va denominar la Bío. La bona notícia és que al voltant del 25% de la població mundial pertany a un d’aquests quatre perfils principals, i que estan distribuïts per tot el planeta, així tenim més possibilitats de trobar una parella afí.

Encara que la Bío sigui molt important en el moment d’enamorar-se, segons Fisher hi ha altres tres ingredients que són imprescindibles a l’hora de triar una persona per establir una relació duradora.

El mapa: són indicadors relacionats a la nostra experiència, com el nivell socioeconòmic, el sociocultural, els valors i creences, la idea sobre la família i la vida. Aquests es van construint al llarg de la nostra vida i estan d’acord amb el nostre entorn.


El còdec: es refereix al grau de desenvolupament aconseguit del nostre potencial com a persones, pot resumir-se com el grau de realització personal assolit, el que comporta un nivell de satisfacció. Haver assolit el mateix nivell de desenvolupament personal que l’altra persona, és un punt a favor a l’hora d’establir una relació amorosa, que ens permetrà créixer com a parella.

El matx: a les aplicacions quan es produeix la coincidència entre dues persones es diu que s’ha aconseguit el matx, quan dos que s’atrauen es troben. Aquí es tracta de les estratègies que es fan servir per acostar-se i iniciar contactes amb la persona que ens interessa i que es produeixi una primera trobada.

Així veiem que, si bé la química és dominant en el moment de l’enamorament, serà l’alquímia entre els quatre ingredients la que generi la màgia d’un amor profund i durador.

Laura López Galarza
Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia
Fisher, H. «Per què estimem: naturalesa i química de l’amor romàntic». Santitlana Edicions Generals, S.L. Madrid, 2004.

Iglesias, M. Urdinguio, N. «La fórmula de l’amor». Plataforma Editorial, Barcelona, ​​2017.

COM ÉS LA TEVA COMUNICACIÓ EN SITUACIONS DE TENSIÓ O ESTRÈS?

Davant de les situacions que estem vivint totes les persones, el confinament degut al COVID19 pot tenir reaccions diferents segons cada persona. És una situació que inevitablement ens preocupa i ens pot ocasionar estrés. L’estrés influeix en les nostres relacions, en la manera que ens comuniquem. La comunicació és la base de les relacions personals, sempre ens estem comunicant. Tant sigui de forma verbal com no verbal, el silenci també és comunicació. Cada persona tenim una forma de comunicar-nos, tenim un to de veu, una fluidesa verbal, utilitzem unes paraules més que unes altres.

En aquest moments, moltes persones han optat per comunicar-se també cantant des dels seus balcons per animar aquesta situació. Ara la nostra manera de comunicar-nos ha canviat inevitablement, no podem estar amb les persones estimades i afortunadament la tecnologia ens ajuda amb les videollamades.

Tot això, m’ha fet reflexionar en com és la nostra comunicació en situacions complicades, de preocupació o estrés. La comunicació és la base de les relacions personals, sempre ens estem comunicant. Cada persona tenim una forma de comunicar-nos, tenim un to de veu, una fluidesa verbal, utilitzem unes paraules més que unes altres.

Tant sigui de forma verbal com no verbal, el silenci també és comunicació

Una de les preguntes díficils que em vam fer en un curs va ser: Com és la teva comunicació? No és fàcil definir com ens comuniquem, tot i fer-ho constantment. Totes les persones tenim un patró de comunicació que varia una mica segons amb la persona que ens comuniquem. Però si que aquest patró de comunicació acostuma a canviar en situacions de tensió o conflicte. Com et comuniques en aquestes situacions de tensió o estrés? En aquestes situacions és molt possible que notis que la teva comunicació, hi han persones que prefereixen no parlar per no dir coses que després perjudiquin, hi han persones que es comuniquen “sense filtre” i poden fer mal, hi han persones que es queden bloquejades…

Virginia Satir, psicoterapeuta estadounidense famosa pel seu enfoc en terapia familiar, va estudiar com es comuniquen les persones davant la tensió.

Segons la famosa psicoterapeuta hi han diferents perfils:

Acusadora: Persona que culpa a les altres persones, busca els errors sempre en els altres, és una dictadora. Actua com una persona superior, la seva veu és forta i dura. Critica a tot i a tothom

Conciliadora: Persona que està conforme amb tot, que sempre pensa que és culpa seva, es disculpa, sent que deu favors a tothom i que és responsable de les coses dolentes que passin.

Hiperraonadora: Es mostra freda, rígida, pensa que sempre té raó. No mostra els sentiments.

Distractora: Ignora el conflicte, crida l´atenció per distreure sense respondre a allò que l´altra persona expressa.

Assertiva: La persona que té una comunicació honesta i oberta. Té present les seves opinions i també la de les altres persones. Vol arribar a un acord que sigui equitatiu per totes les parts.

Possiblement t’hauràs trobat en persones de tots aquests perfils o bé tu també t’has identificar en aquests perfils. Com podreu intuir el perfil de la persona assertiva és el més saludable davant les situacions de tensió i conflicte.

És cert que ser assertiva quan hi ha una bona relació és fàcil, el difícil és ser una persona assertiva quan no estem tranquil·les

Per això, és recomanable deixar un espai de temps per parlar quan no estiguis preparada per fer-ho i així poder fer-ho de la forma més assertiva possible. Aquest espai de temps ha de ser pactat, no podem deixar les converses de forma eterna si no posar un temps i fer-ho de la manera més assertiva possible.

Ara és el moment de cuidar les nostres relacions, de poder comunicar-nos de la millor manera per evitar generar més estrés o preocupació del que podem tenir tothom.

Lola Guerra Ruiz. Psicòloga Col. Nº11389

CURES EN TEMPS DE QUARANTENA PER COVID19. ALGUNES REFLEXIONS.

Quan escric aquest article, just encetem la tercera setmana de confinament de la població a casa decretat a causa de la pandèmia del COVID19. A dia d’avui sabem que en tenim com a mínim per dues setmanes més.

La situació que estem vivint és excepcional, nova per a tothom i sense precedents que ens serveixin de referència. Estem gestionant i adaptant-nos a una gran incertesa. Ademés, durant els primers moments d’aquesta crisi pensàvem -jo la primera- que aquesta seria una alerta sanitària més ordinària, com una grip. Gairebé de sobte ens hem trobat que estem en confinament i en quarantena, noms nous que hem hagut d’incorporar al nostre vocabulari a marxes forçades. A la incertesa hi hem de sumar la sorpresa. I després de la sorpresa, moltes altres sensacions i emocions que ens han assaltat: inquietud, tristesa, de vegades ansietat, de vegades hiperactivitat, de vegades apatia, potser ira i afartament, de vegades una enorme soledat i d’altres unes grans ganes d’estar sol/a. Algunes sensacions ens estàn desbordant, altres les estem trobant moltíssim a faltar.

Cadascú sap de sobres com li està afectant aquesta situació, no puc dir res sobre cap en particular perquè cadascun de nosaltres som els veritables experts en la nostra vida. Per tant, des del coneixement d’algunes coses i la ignorància de moltíssimes altres, voldria fer algunes reflexions i recomanacions que espero que siguin útils, tant per posar a lloc els dies que hem passat com per a dur els que tenim pel davant.

On som, què ens està passant

Estem enmig d’una situació extranya, que ens ha canviat les rutines i l’estil de vida, el seu origen és extern a nosaltres i ademés tenim una sèrie d’instruccions rígides a seguir també externes que hem de seguir per obligació. La nostra reacció és la més humana que hi ha: l’adaptació. Ens estem acomodant i adaptant cada dia i a cada instant. Això requereix un gran esforç constant, que cadascú fa a la seva manera i de la millor manera que sap des de les seves pròpies habilitats.

Ademés, venim de dues setmanes en que per tendència general, ens hem dedicat a fer moltes coses per distreu-re’ns i a omplir el temps. Pel que estic veient, en aquesta 3a setmana estem tenint la baixada després del «subidón». La gent estem més inactius, potser més tristos.

Amb tota la prudència, sembla ser una fase més d’aquest procés nou que anem transitant. Si tens la percepció de que la situació no està bé, el més saludable és reaccionar no sentint-se del tot bé. Reconèixer aquest estat i donar-li un espai és també cuidar-se. Lluitar contra nosaltres mateixos ens pot fer més mal que bé.

Estic reaccionant com toca?

Baixem l’exigència de “fer-ho bé”. Ningú ho està fent del tot bé perquè tothom ho està fent com pot i sap i això, ara mateix, és suficient. Més que mai cal fer certa aquella dita catalana: qui dia passa, any empeny. Estem en això. Exigir-se fer-ho tot bé és massa a assumir. Exigir-se estar “sempre bé” pot ser excessiu i poc sostenible. Si de “normal” tenim canvis d’humor, ara tenir diferents estats d’ánim en un mateix dia és símptoma de que s’està viu i reacciones al que passa a l’entorn. Toca donar-se permís de no estar sempre bé. Sentir-se desbordat no és senyal de feblesa, sino d’haver sigut capaç d’aguantar i sostenir. Si avui no s’estava bé, demà potser s’estarà millor. Acceptar el com ens sentim no és rendir-se, és donar-nos afecte, acollida i comprensió.

Puc fer alguna cosa específica?

Estem tenint molta por, el que és molt coherent amb la situació d’incertesa actual i del futur. Si negem la por, aquesta creixerà. Si l’alimentem massa amb excés d’informacions, se’ns desbordarà perquè el pànic creix de manera exponencial. En aquest sentit son útils algunes recomanacions:

1.- Intentar restringir el estar tot el dia pendent de les xarxes socials i de les notícies. Fer dieta informativa. Limitar les notícies a informar-te en canals oficials de les recomanacions a seguir i de mesures que afectin per si cal fer tràmits o gestions. La resta del temps és millor dedicar espai a altres coses: altres converses, potser la feina si serveix per desconnectar, potser alguna afició que es pugui fer a casa, potser una mica d’exercici o simplement posar-te música i ballar.

2.- Fer una mica d’assaig i error de qué ens fa sentir bé i fomentar-ho. No té perquè ser el mateix que a qualsevol persona que vegis per xarxes socials. Amb tantes coses que no podem controlar podem perdre el focus de les coses que sí. Pots dedicar un moment cada tant per fer una pausa i reflexió, preguntar-t’ho i si et cal fer-te una llista del que pots controlar i el que no. Centrar la nostra atenció en les coses que estan al nostre abast ens retorna l’agència, la sensació de ser capaços.

3.- Quan es parli amb altra gent intentar parlar d’altres coses, que el problema no sigui l’únic present. Potser costa, però de vegades cal fer l’esforç per guanyar espai i encabir-hi altres coses diferents.

4.- Fer un ús responsable de la informació. Estan circulant moltes informacions falses i alarmistes aprofitant que les crisis criden al millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Una manera de cuidar-se i cuidar la nostra gent és també filtrant. No compartir informacions que no tinguin una font fiable i contrastada. Demanar que no t’enviïn porqueria. D’altra banda també circulen molts memes i acudits. L’humor és una eina contra l’ansietat i la por. És molt més útil enviar acudits que informació falsa.

5.- Cuidar-se però seguint la tendència que t’apuntava més amunt: no per exigir-se fer moltes coses sinò fer un manteniment d’allò que et fa sentir bé i et sosté. Potser no té sentit imposar-se dietes estrictes si no serveix més que per estressar-se per no complir-les, potser no cal exigir-se dormir 8 hores. Cuidar-se pot ser sentir-se bé sense exigència, ara cal limitar la culpa per “no complir”.

6.- Si se li dona moltes voltes a les idees dins del cap, qui em coneix sap que recomano molt escriure-les. Agafar una llibreta i boli. Escriure sense filtre el que passa i allò que amoïna. Donar-li sortida al hàmster dins la roda que en ocasions és la nostra ment. Una bona idea també pot ser acabar aquestes anotacions amb una idea d’alguna cosa que agradaria fer quan això s’acabi. Ajuda a tenir una visió “fora del túnel”.

No sabem quan aquesta situació acabarà i com. Avui una persona em deia: «no tenim data oficial, cadascú anem fent amb la idea al calendari que cadascú té al cap». M’ha semblat una reflexió molt encertada: l que sí sabem és que cada dia passat és un menys fins arribar-hi.

Espero que aquestes reflexions siguin útils. Cuidem. Cuidem-nos. Ajudem a que ens cuidin. I si el desbordament és excessiu, no dubtis en demanar ajuda.

Imatge de Markus Distelrath a Pixabay  

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

QUÈ POTS FER AMB EL TEU PATIMENT?

                                                “El dolor és inevitable, el patiment és opcional” Buda

En aquesta ocasió compartiré amb vosaltres els descobriments que la pràctica de Mindfulness m’ha donat per manegar les situacions difícils d’una manera saludable.

Tot passa a la nostra consciència

  • En primer lloc, la situació difícil no està fora de la ment. Afora passen coses que la  ment interpreta d’una determinada manera, hi ha fets que la ment ordena o desordena segons el cas. Així diríem, que el dolor forma part de l’existència, per exemple, tothom hem sentit dolor en alguna part del cos, o hem sentit dolor emocional. El patiment és el que afegeix la ment al nostre dolor, amb la conseqüència d’agreujar-lo. Posarem un exemple quotidià: imagineu que estic tallant verdures amb un ganivet i en una distracció d’un segon em tallo un dit. Això fa mal, és un fet, i quan poso aigua oxigenada a la ferida, encara fa més mal. Imagineu ara, que la meva ment està en un estat de preocupació i comença a generar pensaments tipus “ a veure si se m’infecta, a molta gent una infecció l’ha suposat la pèrdua d’un membre, mira que si m’han de tallar el dit…”. El fet del tall al dit és el dolor, els pensaments sobre el que pot suposar aquesta ferida és el patiment. La vida és neutra, passen coses i és la ment la que interpreta les situacions. Posar-te a observar el que passa a la teva ment, sense jutjar-la, com si fossis algú que la investiga per comprendre-la és un inici per diferenciar el dolor del patiment.
  • En segon lloc, jo no soc els meus pensaments. Aquests són un producte de la meva ment, però no són el “meu jo”, igual que puc sentir una determinada emoció i jo no soc aquesta emoció, o puc sentir una tensió en una zona del cos però no soc aquesta tensió.  Identificar-se amb els pensaments és una de les maneres més fàcils i quotidianes d’incrementar el patiment. En psicoteràpia li diem a això “defusió cognitiva”. La pràctica de Mindfulness desvetlla aquesta experiència, ja que puc observar amb curiositat els pensaments que genera la meva ment com si fossin un relat, o una pel·lícula en lloc de confondre’ls amb la realitat.

Com et pot ajudar la pràctica de Mindfulness

  • Si ja hem aconseguit aquests dos passos amb la nostra pràctica personal de Mindfulness, estem en condicions de fer tres coses amb el nostre patiment:
  1. Podem desviar l’atenció dels pensaments pertorbadors a una altre cosa, per exemple, centrar l’atenció en la respiració o en les sensacions físiques del cos en lloc d’atendre els pensaments. Aquest primer moviment, els meus pacients, el poden fer en dos o tres setmanes de pràctica. Evidentment, sense la pràctica diària de Mindfulness, els pensaments pertorbadors arriben i capturen la nostra atenció amb la qual cosa els incrementem i sovint quedem atrapats. Qui no ha tingut alguna preocupació sobre el futur en la que ens hem passat hores, fent créixer la nostra preocupació fins sentir l’angoixa al cos que aquesta provoca? Si podem identificar els pensaments com la font de la pertorbació, podem desviar l’atenció a una altre cosa.
  • Aquests pensaments pertorbadors tenen un contingut, un relat, una manera de narrar-se. Imagineu que estic preocupada perquè el meu fill ha suspès una assignatura, i estic atrapada -es a dir, li dono la meva atenció a aquests pensaments-, puc estar dient coses com “a veure si li va malament, potser suspèn els curs, i si no li va bé en els estudis, potser és un fracassat a la vida”. Amb la pràctica de l’atenció plena, puc generar un relat diferent, una narració “menys preocupant”. Per exemple, de forma compassiva, puc centrar-me en el que puc fer en aquesta situació, potser contractar una persona de reforç en aquesta assignatura, o ajudar-lo a estudiar d’una forma més efectiva. El relat o la narració de la meva ment canvia, reduint el patiment. Aquest moviment precisa de més temps de pràctica, no perquè sigui més difícil sinó perquè estem més aferrats al pensament que hem confós amb l’existència, però moltes persones que han consultat, en un parell de mesos de pràctica diària i les sessions de psicoteràpia estan en disposició de manegar “el relat intern”. Acostumo a explicar al meu alumnat que tot el que pensem és fals, és una història. Hi ha bones històries i històries molt dolentes -totes són igual d’irreals- però les segones ens generen patiment. Una pacient que vaig atendre en un moment de dol per la mort del seu pare -que sempre implica dolor- deia que no podria viure sense ell -cosa òbviament falsa, ja que ho estava fent- i que la seva vida no tenia sentit, una narració que afegia patiment al seu dolor per la pèrdua del seu pare. Les sessions de psicoteràpia i la seva pràctica personal li van permetre viure un procés de dol amb acceptació de la pèrdua i de transformació personal, ja que va reconstruir un altre sentit per a la seva vida.
  • Les emocions associades als nostres pensaments poden ser un altre punt de partida per reduir el patiment. Si seguim amb l’exemple de la preocupació per les notes del fill, i observem l’emoció d’aquest estat mental, que no és una altre que la por, podem situar-nos en una altre emoció ja que totes les genera la nostra ment, si connectem l’atenció amb un altre producte d’aquesta. Per exemple, podem connectar-nos amb l’agraïment, o amb sentiment compassius. També la pràctica ens permetrà adonar-nos de la relació entre les nostres emocions i pensaments i la nostra conducta. I veure qui està al comandament de la nostra vida. La nostra por o nosaltres? La nostra ràbia o nosaltres?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13541

Directora del Postgrau en Mindfulness i Psicoteràpia i del Màster en Intervencions Basades en Mindfulness d’IL3-Universitat de Barcelona.

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

  1. No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
  2. Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
  3. Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

  • És addicte qui vol ser-ho
  • Fumar porros és més sa que fumar tabac
  • La timidesa es venç amb l’alcohol
  • Deixar de fumar genera ansietat
  • Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
  • Qui té una addicció és una persona perillosa
  • L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

QUÈ FEM AMB L’ESTRÈS

En Santi camina ràpid pel centre de Barcelona mentre arriba tard a una cita. Va amoïnat: acaba el seu contracte en 2 setmanes i encara no li han dit res de renovar. No és la feina de la seva vida, però de moment no té res més i no paguen malament. Tan sols li alegraria no continuar per la seva cap, que és bastant tirana quan té un mal dia i això passa sovint. I ademès ha de buscar company de pis, que la Laura marxa d’aquí res i ell sol no pot amb totes les despeses gaire temps…

De sobte, s’espanta i surt dels seus pensaments: un noi amb un patinet elèctric li ha passat per davant a tota velocitat quan estava a punt de creuar un semàfor. Ha anat d’un pèl que no topen. Instintivament ha fet un salt enrera. Sort. S’enràbia de cop i crida insultant al noi, tot i que sap que ja ni el pot sentir. “-Serà possible??!!”

Arriba amb la Mercè, que està mosca perquè ella és força puntual i ja li ha dit sovint que no la faci esperar. Per això, triga una mica a adonar-se que està alterat. En Santi intenta explicar-li què passa i ella intenta ajudar-lo però impacient, l’interromp. Així va anar part de la conversa:

Mercè: Mira Santi, el que tens que fer és tranquil·litzar-te i no prendre-t’ho…

Santi: Mercè, ara mateix l’últim que necessito que em diguis és que em tranquilitzi, m’entens??!!

M: D’acord, doncs què fem, què necessites?

S: ets amiga meva i no ho vull pagar amb ningú, necessito que m’escoltis i treure-ho tot, sense que em diguis què he de fer.

M: Vinga, fet. Digues…

En Santi va parlar, es va tranquil·litzar i van acabar rient explicant-se les seves coses. En Santi no va poder solucionar res en aquell moment, està clar, però va poder baixar la seva tensió i fins i tot se li va acudir parlar amb un ex-company de feina que treballava amb una empresa que li interessava. Va aconseguir reduir l’estrès que duia els darrers dies.

En què consisteix l’estrès?

Igual que els animals, les persones ens trobem en el nostre dia a dia amb fets i esdeveniments que percebem com a amenaces. Aquest tema el desenvolupa molt bé el Biòleg i Neuròleg Robert M. Sapolsky en el seu llibre “¿Por qué las cebras no tienen úlcera?”.

La diferència principal entre les amenaces animals i les nostres és que, al contrari que la dels animals, moltes de les humanes no tenen una resolució inmediata: una zebra podrà fugir ràpid d’un depredador o d’un foc, o bé moure’s llargues distàncies per buscar menjar. En això invertirà grans quantitats d’atenció i d’energia del seu cos que ha movilitzat posant-se en alerta.

Les persones ho tenim més complicat. Tenim amenaces que percebem com a perills al nostre benestar, però solucionar-les és força més complicat que atacar a algú o sortir corrents. En ocasions, des de que ens alterem fins a que hem pogut resoldre el problema -si és que hem pogut- ha passat força temps. Per tant, què fem o bé què podem fer? Tornem al cas d’en Santi.

Treure frustració i suport social

Aquell dia, en Santi va fer dues coses que -entre moltes altres- en Sapolsky defineix com a vies de gestió psicològiques i humanes per a l’estrès.

1.- Va descarregar la seva frustració. Estava amoïnat per la feina, el pis, la cap -a qui no pot respondre com voldria-, la puntualitat… tot això feia que s’anès preocupant i la seva freqüència cardíaca anava augmentant. Per tant, tenia mes energia disponible als músculs. Potser corria més pel carrer i tot, però no era suficient per alliberar-la tota.

En un dia normal, al Santi li hagués anat molt bé fer una mica d’esport: la descàrrega energètica li hagués provocat més calma i fins i tot alliberar endorfines, una de les hormones associades al plaer. Però no va tenir ocasió: el que va fer va ser llençar la seva frustració contra qui podia: el noi del monopatí i després, en part, cap a la Mercè. La seva cap feia el mateix: no sabien perquè, però quan tenia mal dia pels seus motius d’estrès, descarregava la seva frustració on podia, a la feina. D’aquesta reacció se’n diu desplaçament de l’agressió.

2.- Buscar i aconseguir suport social. Sapolsky explica que en investigacions amb primats, quan aquests estan en una situació estressant però amb altres primats coneguts, la resposta cardíaca es redueix i es tranquilitzen. Quan la Mercè va parar i escoltar en Santi, va activar aquesta resposta. I moltes vegades no cal gaire més que això i és el que podem fer entre nosaltres: construïr xarxes de suport. Una bona xarxa de suport fa que esdeveniments estressants tinguin menys impacte en la nostra salut encara que siguin desagradables. Una escolta acollidora i comprensiva fa molt de bé.

Aquests son tan sols dos factors que modulen la resposta de l’estrès, però son prou importants. Se t’acut alguna més? Quines accions dus a terme quan et sents estressat/da?

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sapolsky, Robert M. «Por qué las cebras no tienen úlcera?». Alianza Editorial. Madrid, 2008.

Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?