• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

  1. No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
  2. Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
  3. Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

  • És addicte qui vol ser-ho
  • Fumar porros és més sa que fumar tabac
  • La timidesa es venç amb l’alcohol
  • Deixar de fumar genera ansietat
  • Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
  • Qui té una addicció és una persona perillosa
  • L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

QUÈ FEM AMB L’ESTRÈS

En Santi camina ràpid pel centre de Barcelona mentre arriba tard a una cita. Va amoïnat: acaba el seu contracte en 2 setmanes i encara no li han dit res de renovar. No és la feina de la seva vida, però de moment no té res més i no paguen malament. Tan sols li alegraria no continuar per la seva cap, que és bastant tirana quan té un mal dia i això passa sovint. I ademès ha de buscar company de pis, que la Laura marxa d’aquí res i ell sol no pot amb totes les despeses gaire temps…

De sobte, s’espanta i surt dels seus pensaments: un noi amb un patinet elèctric li ha passat per davant a tota velocitat quan estava a punt de creuar un semàfor. Ha anat d’un pèl que no topen. Instintivament ha fet un salt enrera. Sort. S’enràbia de cop i crida insultant al noi, tot i que sap que ja ni el pot sentir. “-Serà possible??!!”

Arriba amb la Mercè, que està mosca perquè ella és força puntual i ja li ha dit sovint que no la faci esperar. Per això, triga una mica a adonar-se que està alterat. En Santi intenta explicar-li què passa i ella intenta ajudar-lo però impacient, l’interromp. Així va anar part de la conversa:

Mercè: Mira Santi, el que tens que fer és tranquil·litzar-te i no prendre-t’ho…

Santi: Mercè, ara mateix l’últim que necessito que em diguis és que em tranquilitzi, m’entens??!!

M: D’acord, doncs què fem, què necessites?

S: ets amiga meva i no ho vull pagar amb ningú, necessito que m’escoltis i treure-ho tot, sense que em diguis què he de fer.

M: Vinga, fet. Digues…

En Santi va parlar, es va tranquil·litzar i van acabar rient explicant-se les seves coses. En Santi no va poder solucionar res en aquell moment, està clar, però va poder baixar la seva tensió i fins i tot se li va acudir parlar amb un ex-company de feina que treballava amb una empresa que li interessava. Va aconseguir reduir l’estrès que duia els darrers dies.

En què consisteix l’estrès?

Igual que els animals, les persones ens trobem en el nostre dia a dia amb fets i esdeveniments que percebem com a amenaces. Aquest tema el desenvolupa molt bé el Biòleg i Neuròleg Robert M. Sapolsky en el seu llibre “¿Por qué las cebras no tienen úlcera?”.

La diferència principal entre les amenaces animals i les nostres és que, al contrari que la dels animals, moltes de les humanes no tenen una resolució inmediata: una zebra podrà fugir ràpid d’un depredador o d’un foc, o bé moure’s llargues distàncies per buscar menjar. En això invertirà grans quantitats d’atenció i d’energia del seu cos que ha movilitzat posant-se en alerta.

Les persones ho tenim més complicat. Tenim amenaces que percebem com a perills al nostre benestar, però solucionar-les és força més complicat que atacar a algú o sortir corrents. En ocasions, des de que ens alterem fins a que hem pogut resoldre el problema -si és que hem pogut- ha passat força temps. Per tant, què fem o bé què podem fer? Tornem al cas d’en Santi.

Treure frustració i suport social

Aquell dia, en Santi va fer dues coses que -entre moltes altres- en Sapolsky defineix com a vies de gestió psicològiques i humanes per a l’estrès.

1.- Va descarregar la seva frustració. Estava amoïnat per la feina, el pis, la cap -a qui no pot respondre com voldria-, la puntualitat… tot això feia que s’anès preocupant i la seva freqüència cardíaca anava augmentant. Per tant, tenia mes energia disponible als músculs. Potser corria més pel carrer i tot, però no era suficient per alliberar-la tota.

En un dia normal, al Santi li hagués anat molt bé fer una mica d’esport: la descàrrega energètica li hagués provocat més calma i fins i tot alliberar endorfines, una de les hormones associades al plaer. Però no va tenir ocasió: el que va fer va ser llençar la seva frustració contra qui podia: el noi del monopatí i després, en part, cap a la Mercè. La seva cap feia el mateix: no sabien perquè, però quan tenia mal dia pels seus motius d’estrès, descarregava la seva frustració on podia, a la feina. D’aquesta reacció se’n diu desplaçament de l’agressió.

2.- Buscar i aconseguir suport social. Sapolsky explica que en investigacions amb primats, quan aquests estan en una situació estressant però amb altres primats coneguts, la resposta cardíaca es redueix i es tranquilitzen. Quan la Mercè va parar i escoltar en Santi, va activar aquesta resposta. I moltes vegades no cal gaire més que això i és el que podem fer entre nosaltres: construïr xarxes de suport. Una bona xarxa de suport fa que esdeveniments estressants tinguin menys impacte en la nostra salut encara que siguin desagradables. Una escolta acollidora i comprensiva fa molt de bé.

Aquests son tan sols dos factors que modulen la resposta de l’estrès, però son prou importants. Se t’acut alguna més? Quines accions dus a terme quan et sents estressat/da?

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sapolsky, Robert M. «Por qué las cebras no tienen úlcera?». Alianza Editorial. Madrid, 2008.

Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

RELACIONAR-NOS DES DEL BONTRACTE

Quan sentim la paraula “maltracte”, molt fàcilment ens arriba al cap alguna imatge, comportament, sensació o patiment. Sabem què vol dir, encara que de vegades ens costi identificar-lo o bé defensar-nos-en. És un terme molt popularitzat, i tot just estem començant a ser-ne conscients. Però ja el tenim al diccionari. 

Ara bé, si et dic “exercim el Bontracte”, cóm et quedes? Sabries definir en què consisteix? 

No t’extranyis si no és així. És un concepte que no tenim present, ni tan sols surt al diccionari. A mi em va arribar per la psicòloga, psicoterapeuta i sexòloga Fina Sanz. Com bé ella diu, allò que no anomenem no existeix. 

El bontracte és literalment, l’oposat al maltracte. Parteix del concepte de l’amor. Però no tan sols amor en parella -normalment el primer que entenem-, sinò com a expressió de tots els afectes. En canvi, ell maltracte generalment parteix o bé de l’absència de l’amor o bé -també- del propòsit de tenir o exercir poder sobre l’altre. 

Sanz defineix el Bontracte com “una expressió del respecte i amor que mereixem i que podem manifestar cap al nostre entorn, com un desig de viure en pau, armonia, equilibri, de desenvolupar-nos en salut, benestar i goig. (…) Posar la nostra energia i intenció en el benestar, en la felicitat pròpia i del món que ens envolta.” 

No és un concepte ingenu, té en compte que a la vida hi ha moments difícils, tristos, durs i gent que ens ho posa difícil. El bontracte és un altre enfoc per encarar-ho i gestionar-ho, també per posar límits personals i superar els mals moments.  

Tant el maltracte com el bon tracte es donen en 3 àmbits: el personal (individual i interna), el relacional (amb les persones que ens envolten) i el social (en la nostra societat, cultura i amb les institucions i organitzacions que ens influeixen). En aquest article et posaré alguns punts de en que consisteix el bon tracte relacional per tal que es tingui present en relacions en parella, però també entre familiars, amics, coneguts, amants… Fem tribu?

En un Bontracte Relacional:

1.- Les persones que hi participen han de voler “bentractar-se”, activament i si pot ser, amb ganes. 

2.- És ideal si les persones es donen un bon tracte a elles mateixes. Ho facilita enormement.

3.- Cal respecte mutu. Imprescindible. Aquest es dona escoltant a l’altra persona i les seves necessitats, aprendre a recolzar-la o acompanyar-la segons convingui en les seves dificultats. I sobretot, intentar no canviar o desenvolupar l’altre. Cadascú tenim un camí propi. 

4.- Son relacions de cura mútua. De donar i de rebre. Això implica tenir present el gaudi de rebre cura però també de donar-la (Que també està força bé!). Cal de confiança, Cal d’estar disponible per tenir aquesta bona relació. Això inclou tenir espais propis com respectar els de l’altra.

Per tant tenim que la base de les relacions de bon tracte és el respecte, la disponibilitat i les ganes d’experimentar el plaer tant de donar com de rebre afecte. Tot això es dona en un marc d’acords compartits. No es poden donar aquests acords sense confiança ni respecte.

Trobo molt interessant aquest concepte perquè si no coneixem, vivim i experimentem el bon tracte no podrem substituïr el maltracte per cap pràctica nutritiva i que fomenti el benestar. A la natura no li agrada el buit. Cal que tinguem present per quina alternativa volem canviar el maltracte, també el que ens exercim a nosaltres mateixos.  

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sanz, F. “El Buentrato como proyecto de vida.” Ed. Kairós (2016).
Imatge de rawpixel a Pixabay

EL MALEÏT “…ÉS QUE SÓC AIXÍ”

¿Es pot canviar la nostra manera de ser?

Segur que ho has sentit alguna vegada d’aquell amic o amiga massa sincers “sóc així, ja saps que dic les coses com les penso” o el despistat que sempre arriba tard: “no sé per què t’enfades, ja saps com sóc” o el clàssic impulsiu: “faig el que sento i punt. Sóc així”.

Aquestes etiquetes no estan malament i tenen una funció. Reforcen la nostra identitat i ens ofereixen un patró de conducta clar i fàcil d’entendre per tots

El problema el tenen els altres quan els “sóc així” es converteix en carta blanca i són l’excusa perfecte per no assumir responsabilitats: si sóc extremadament sincer, puc ferir als altres; com que mai sóc puntual puc faltar als compromisos; i com que sóc impulsiu faig el que em dóna la gana sense pensar en les conseqüències.

Encara que sembli un problema greu (i ho és) la gent no sol portar els “sóc així” a teràpia per aquesta raó, sinó per un segon tipus de problema:

Quan el “Sóc Així” es converteix en un mur infranquejable

De sobte l’etiqueta que ens havíem posat no és prou pràctica davant alguna situació: l’excessiva sinceritat em porta problemes a la feina, la impulsivitat em fa caure en relacions tòxiques, o la falta de compromís fa que la meva parella em posi un ultimàtum.

Com l’hi passava al cavaller de l’armadura oxidada, quan fa massa temps que portem posades les etiquetes correm el perill d’oblidar com viure sense elles.

Dit d’una altra manera: m’he cregut tant que “sóc així”, que ja no sé ser d’una altra forma.

Arribats a aquest punt ens deixem emportar pel pessimisme, ens enfonsem i pensem que no hi ha res a fer. Potser és aquí quan en un intent desesperat, però amb molt bon criteri, acudim a teràpia.

I és que la resposta és rotundament afirmativa. Si, és clar que es pot canviar la nostra manera de ser i trencar amb les etiquetes i amb tots aquests “sóc així”

Si no cregués en la possibilitat de canvi de la gent, no em podria dedicar a la psicoteràpia.

Afortunadament aquesta professió em permet veure com cada dia hi ha gent que aconsegueix aquests propòsits i s’acosta més a l’objectiu de canvi que s’havia marcat.

No és fàcil: el “sóc així” s’ha emmotllat a nosaltres i nosaltres a ell d’una manera pràcticament fusional. És el nostre vestit preferit, amb els que ens sentim més còmodes i hi ha una part de nosaltres que s’hi troba molt a gust. De fet, segurament portem tant de temps amb aquesta regla auto-imposada (dient-nos que som així) que resulta realment fàcil recaure en les maneres de fer a les que ens havíem acostumat. Però,

Que hagis estat així fins ara, no implica que ho hagis de ser sempre.

Som lliures. Potser no hem triat les situacions que ens envolten o les que en el passat ens han portat a ser com som, però si que podem escollir com actuem AQUÍ i ARA.

No vull enganyar a ningú, els canvis de 180º segurament no estan a l’abast de tothom: l’impulsiu extrem no es convertirà en una persona completament prudent i reflexiva pel simple fet de voler-ho i esforçar-s’hi. 

Hi ha molts factors que intervenen i forgen la manera en la qual ens comportem, però alguns d’aquests sens dubte estan al nostre abast. Al final, la decisió última d’actuar d’una manera o una altra l’acabem executant de manera voluntària i conscient. Per tant,

El principal és la voluntat de canvi

i directament suprimim aquesta possibilitat de canvi quan ens auto-limitem amb el maleït “sóc així”. Perquè “ser així” implica que no depèn de mi, que no ho he triat. Que he estat, sóc i seguiré sent de la mateixa manera, peti qui peti i passi el que passi. 

I això no és necessàriament cert, perquè tots coneixem gent que ha aconseguit fer canvis. Ni tan sols tu mateix ets igual que com eres 5 anys enrere.

El que passa és que resignar-se a no canviar a vegades és menys costós que fer l’esforç de fer-ho.

Per tant, si no t’agrada “ser així” o creus que et sentiries millor actuant d’una altra manera, comença per canviar el “sóc així” per: he estat així fins ara, però a partir d’aquí… comencem a treballar.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

VOLER ÉS PODER?

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

  • Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
  • Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
  • Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
  • Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
  • La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
  • La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
  • Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
  • Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

SABER DIR ADÉU

SABER DIR ADÉU

Perdre una persona estimada és una situació que ens connecta amb la tristesa com a emoció primària. També apareix quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, l’acomiadament d’una feina, tancar un negoci que no ha funcionat, l’emancipació de fills/es, la salut perduda com a conseqüència de l’edat o el dolor, una amistat que ha marxat a viure a una altra ciutat, un avortament o una primera cita amb qui no hi hagut connexió malgrat dues setmanes parlant amb el mòbil. Totes aquestes experiències comparteixen el denominador comú de perdre quelcom que se sent com a valuós.

«Si no vols viure un dol, no estableixis relacions»

Eric Fromm

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, sent tristesa i aquesta emoció necessita ser escoltada. El consol és una forma de donar permís a l’expressió de la tristesa. Sentir que algú està a prop teu, present i de forma comprensiva és una forma de respectar el que et demana la tristesa. Una de les conseqüències de no elaborar un dol és patir un dol crònic que no arriba a una conclusió satisfactòria o un dol emmascarat a través de símptomes psicosomàtics que no es relacionen amb la pèrdua. Hi ha persones que se senten tan desbordades davant la pèrdua que recorren a conductes desadaptatives com adiccions a l’alcohol o la feina, atacs d’ansietat o conductes fòbiques.

En cas que hi hagi una dificultat per gestionar l’emoció de la tristesa sigui per obstacles per connectar-hi o sigui per una reacció molt intensa en altres situacions, és probable que la dinàmica interna d’aquesta persona sigui la de no acceptar les separacions com a part de la naturalesa humana. Per això, és interessant prendre consciència de com em relaciono amb la tristesa. Et proposo que reflexionis sobre aquestes preguntes que fan referència al grau de connexió que experimentes amb l’emoció de la tristesa:

  • Em permeto moments de tranquil·litat per estar en soledat?
  • Em resisteixo als canvis quan apareixen?
  • Li dones la mateixa importància a saludar que acomiadar-te?
  • M’acomiado d’una persona que sé que no tornaré a veure més?
  • Em sento més còmode dient Fins aviat que Adéu?
  • Postergo el que tinc pendent de fer per no quedar-me sense res a fer?
  • Acabo el que començo o ho deixo a mitges?
  • Quin sentit li atorgo a les pèrdues viscudes?
  • Em dono el permís de plorar si ho necessito?
  • M’enfado amb mi mateix/a quan em sento trist/a?
  • Necessito canviar de tema quan algú està expressant tristesa?

Tal i com comenta Alba Payàs (2010), les respostes d’afrontament que té cada persona són intents homoestàtics de gestionar el dolor emocional i protegir-se de la fragmentació. Per això, és necessari respectar les necessitats que té cada persona sigui parlar-ne constantment, treballar molt, no moure cap objecte relacionat amb la pèrdua durant un temps o, fins i tot, parlar-li a les cendres. Des de la compassió, cal recordar que cada persona fa el que pot ja que són reaccions naturals i comprensives davant del dolor.

Des del Mindfulness, es busca prendre consciència del que estic sentint en les diferents fases del dol acollint la ràbia, la culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la soledat o la confusió. La pràctica de Mindfulness és l’eina que permet observar les emocions i la seva regulació. També permet observar quines són les creences i els pensaments que apareixen, el significat de la pèrdua, els conflictes que deixa sense resoldre la pèrdua i la naturalesa de l’aferrament.

Elaborar el dol a través del Mindfulness implica identificar quina emoció estic sentint i acceptar-la sense judicis ni crítiques, sense esperar que sigui diferent a la que és i sense fugir d’ella, malgrat pugui resultar dolorós connectar-hi.

Les investigacions realitzades ens confirmen que aquest tipus de pràctiques aporten:

  • Major consciència de la mort i la impermanència
  • Claredat mental i equilibri interior
  • Disminució dels estats mentals negatius
  • Alliberació dels pensaments i emocions que generen patiment
  • Major discriminació d’un/a mateix/a i de l’entorn

La pràctica de Mindfulness en un procés d’elaboració del dol acompanya a la persona en el seu camí de cicatrització de la ferida integran tota la xarxa de sentiments i emocions que sorgeixen al llarg de les diferents etapes que cal atravessar per la seva resolució. Permet que la persona pugui viure-ho tal i com és respectant les seves necessitats i els seus mecanismes de defensa. Observar, atravessar, fluir, autoreconèixer-se, acceptar, connectar amb l’autocompassió, perdonar i perdonar-se i integrar són algunes de les eines que faciliten una sana integració de la pèrdua en la vida de la persona. A més, és important estar en atenció plena en les sensacions corporals perquè permet la connexió entre l’hemisferi esquerre amb el dret del cervell amb el propi cos.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i col·legiat núm. 12.866

EN PARELLA, SANAMENT

Tant en treball individual com amb parelles, un tema que sorgeix sovint a consulta és el de com dur les queixes de la parella (convivint o no). Altres relacionades son o bé com aconseguir que l’altri entengui les pròpies necessitats o bé com aconseguir que faci alguns canvis importants per tal d’estar a gust. Les queixes, tant emeses com rebudes, són un motiu habitual de malestar i preocupació, ja sigui per com es comuniquen, pel perjudici que ens provoquen, per com les rebem, o també perquè ens en volem defensar o directament, eliminar-les.

En aquest sentit, és força útil i clarificador tot el treball d’investigació i terapèutic sobre parelles que van fer el matrimoni John Gottman i Julie Schwarz i que van donar a conèixer els passats anys 90. Durant 30 anys van estar observant, avaluant, registrant i analitzant les converses de parelles mentres discutien d’assumptes a resoldre i que les separaven. Algunes conclusions a les quals van arribar son tant de sentit comú com desmitificadores:

Una relació sana és aquell que dura molts anys?

No necessàriament. Les relacions sanes son aquelles el les que l’amor es sosté en el respecte i en la coneixença de l’altre. Això permet que qui en forma part n’obté ser vist/a per qui és, i és tant reconegut/da com validat/da per això, on tant pot rebre atenció i nutrició emocional com també donar-ne, en mutualitat i igualtat. Una relació sana és aquella que permet a les dues persones crèixer i desenvolupar-se.

En parella, hi ha coses que no poden donar-se:

Per bé que vagi una parella, és impossible que mai discuteixi, o bé que no es tinguin queixes l’un/a de l’altre/a. El que diferencia una unió sana d’aquella que manté una relació perjudicial -o bé tant deteriorada que està a punt de separar-se- és com gestiona els conflictes.

Les parelles que perduren en una relació positiva i mútua enfronten els conflictes de manera positiva i suau.

Reconeixen que el conflicte és inevitable, que sempre hi haurà algun punt en que estaran en desacord. Fins i tot poden admetre que hi ha coses que sempre les veuran diferent i que per tant potser no tenen solució. El que procuren, tantmateix, és no mantenir-se en una posició estancada o en una trinxera respecte a aquell assumpte. Procuren mantenir una postura respectuosa i empàtica amb l’altre. Segueixen parlant, procurant evitar la crítica o la desqualificació. Dialoguen, encara que costi, i busquen acords que si més no del tot, puguin acontentar a ambdues parts.

De fet, Gottman&Schwarz quantifiquen que aproximadament el 69% dels conflictes en parella no son solucionables. On es posa el focus, doncs? En donar molt valor, molta validesa i molta importància a aquest 31% restant que sí es pot resoldre, i que sigui allò verdaderament important i nuclear de la parella. Donar-li un valor del 100%.

En aquest procés de diàleg, són molt importants els termes de la conversa: les parelles que mantenen una relació sana intenten mantenir una actitud oberta, interessant-se pels sentiments de l’altre. Li reforcen també que l’altre és important i li validen i reconeixen les seves qualitats i esforços. Intenten deixar de banda les ironies que poden ferir i els sarcasmes. Procuren desdramatitzar les situacions no importants amb una mica d’humor.

No són els únics elements, però si alguns dels fonamentals. I ja se sap que sense bons fonaments, cap estructura aguanta, per molta bona voluntat -en aquest cas, estima- que hi posem.

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478 COPC

BIBLIOGRAFIA: Gottman, J. M. Gottman, J. S., Declaire, J. “Diez claves para transformar tu matrimonio. Cómo reforzar las relaciones de pareja.” Ed Paidós.

LA POR AL REBUIG

La Fariza s’acaba de baixar una app per lligar perquè li ha recomanat un company de feina que té un munt de cites i, després d’una setmana on ha contactat amb diferents perfils que li han despertat interès, no ha obtingut resposta per part de cap. Se sent frustrada i deixa de valorar-se perquè sent que no agrada a les noies. La Paula ha començat una nova feina aquest mes de març on ha d’aconseguir captar nous clients pel carrer per una ONG que vetlla per eradicar la pobresa del tercer món. El supervisor de la seva zona li ha cridat l’atenció perquè no està aconseguint els resultats esperats. Avui ha acabat la seva jornada dolguda, frustrada i trista perquè reconeix que, quan rep un no per part de la ciutadania, li afecta massa. L’Andreu li ha demanat al seu germà petit que l’acompanyi a veure una pel·lícula que acaben d’estrenar i li ha tornat a dir que no li ve de gust. Se’n adona que, quan una persona li importa, se sent menyspreat i no pot evitar enfadar-se amb el seu germà per rebutjar la seva invitació.

Totes aquestes històries quotidianes tenen un denominador comú que es basen en rebre una negativa per part dels demés i sentir-se rebutjat/da. Un cop escoltat aquest no, el significat que cada persona li atribueix i les creences que s’activen provoquen un malestar que pot desencadenar en frustració, impotència i, en moltes ocasiones, un atac a la pròpia autoestima. Quan et preocupa caure bé als demés, no sentir-se acceptat/da socialment i la opinió que els demés tenen sobre tu, la por al rebuig es converteix en una autèntica bofetada. Segons un estudi realitzat a la Universitat de Michigan, el teu cos allibera les mateixes substàncies quan vius una situació de rebuig que quan algú et dóna un cop de puny. El sistema analgèsic que s’activa quan una persona se sent rebutjada és el mateix que quan es produeix una agressió física.

QUÈ VOL DIR SENTIR POR AL REBUIG?

La por al rebuig s’experimenta quan una persona se sent avaluada o jutjada pels demés. Aquesta por s’activa quan et vols apropar a una persona que t’agrada en un bar i et preocupa que et rebutgi o quan postergues l’elaboració d’un projecte per la nota que et puguin posar. La ment anticipa una realitat imaginària i fa real el que no ho és, per això hi ha persones que deixen de banda les seves necessitats i desitjos per ser acceptats/des i d’altres que eviten al màxim aquest tipus de situacions. Malgrat totes les persones tenim aquesta por, el problema apareix quan aquesta por és tan intensa que et limita certes conductes i et paralitza.

QUINES SÓN LES POSSIBLES CAUSES?

Les experiències de rebuig viscudes en el passat condicionen el present quan la por al rebuig és molt intensa. Si t’has sentit rebutjat/da quan has tingut una primera cita o en entrevistes de feina, aquestes experiències reforcen aquesta por. Haver patit assetjament escolar durant la infància o, fins i tot, agressions psicològiques i/o físiques poden condicionar aquest tipus de comportament com un mecanisme de defensa davant de l’agressió a la pròpia autoestima. Per això, quan una persona li dóna molta importància a la opinió sobre un/a mateix/a, no agradar es converteix en una amenaça ja que mai es pot agradar a tothom, de la mateixa manera que hi ha persones que no t’agraden a tu. Quan es cerca la validació i no es pot tenir la certesa del significat de les paraules, gestos o mirades, es busquen senyals constantment i no es deixa de pensar què pot està pensant l’altre de mi. Que sigui possible no vol dir que sigui probable. El més important davant d’aquesta por és l’acceptació d’un/a mateix/a com a bon antídot.

La interpretació que es fa de l’experiència de rebuig és determinant ja que no és el mateix creure’m que no valc perquè m’han rebutjat en una entrevista de feina que pensar que el meu perfil no encaixa en el que està buscant aquesta empresa. Quan una persona es creu que em rebutgen per tot el que sóc és diferent a pensar que em rebutgen pel que estic fent en aquests moments.

QUAN EL FRACÀS ES CONVERTEIX EN L’ÈXIT

Les experiències de fracàs són una nova oportunitat per assolir l’èxit. Sabies que J.K. Rowling, l’autora dels llibres de «Harry Potter», va ser rebutjada per anys per un munt d’editorials? Walt Disney va rebre 300 negatives de diferents inversors per crear els famosos parcs d’atraccions. Quants intents va realitzar Thomas Edison abans de crear la llum? Una de les històries més conegudes de fracassos convertits en noves oportunitats és les 1000 creacions prèvies per part de Thomas Edison abans d’inventar la llum. Estic segur que tu també en tens de pròpies!

QUÈ EM POT AJUDAR A SUPERAR AQUESTA POR?

Deixar de ser qui és per agradar és una decisió perillosa que et col·loca en un escenari on la teva identitat es dilueix en benefici de likes de plàstic. Sigues conscient de la quantitat de persones al teu voltant que t’accepta com ets ja que, en moltes ocasions, la ment només es centra en aquelles persones que no ho fan. El comportament dels demés no depen només de tu, per això obtenir un Sí o un No ve determinat per altres factores que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar com, per exemple, si acaba de deixar una relació de més de 15 anys o si no li agrada el tipus de cinema que li proposes. Creure que el motiu només depen d’un/a mateix/a és un error. Per això, és necessari que, malgrat la por, enfrontar-se a aquest tipus de situacions perquè aquesta por pugui disminuir de mica en mica.

El rebuig forma part de la vida i cal conviure amb ell de forma amigable, comprensiva i objectiva sense viure-ho com un atac o quelcom personal. Val la pena convertir el rebuig en un aliat enlloc d’un enemic. Tenir un bon autoconcepte i confiança en un/a mateix/a són els millors ingredients per fer front a situacions de rebuig que hem viscut, vivim i viurem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg col. 12.866

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies