RECONÈIXER QUAN ET FAN «LLUM DE GAS», EL GASLIGHTING

La Sonia demana una primera consulta estant molt confusa i ansiosa, pensa que no fa res bé en la seva relació de parella. Va començar molt bé, estan enamorats i s’estimen, però des de fa un bon temps alguna cosa va començar a anar malament i no sap com arreglar-ho. Se sent molt fallida. Hi ha dies que l’Igor està molt animat i carinyós amb ella. Altres dies la ignora, no la parla, i està de morros i males cares. Agafa el mòbil i durant llargues estones ni tan sols sembla notar que ella és a l’habitació. Això passa cada cop més sovint i quan ella li fa notar que això passa, ell li comenta que no, que son imaginacions seves o bé que menteix per cridar l’atenció perquè ell està com sempre. 

Moltes vegades quan li parla és per corregir-la en el que fa, el que diu, el que pensa. Ella no li pot indicar res, sempre canvia de tema o sembla que no l’escolta. Sonia intenta fer-lo sentir bé i s’esforça molt en complaure’l, planificant coses que a ell li agraden, estant atenta a l’ordre, intentant estar de bon humor. Quan ella està de bon humor i està contenta perquè sembla que estan millor, ell troba la manera de ridiculitzar el que fa.

Poques vegades fan el que a ella li ve de gust. L’altre dia li va dir que voldria que fessin més coses junts i l’Igor li va respondre que s’està tornant depenent d’ell. Mai sembla ser el moment de parlar extensament de com ella se sent i el que passa a la parella, sempre sorgeix alguna cosa i ho deixen per un altre moment. Igor cada cop li diu més que s’obsessiona per coses sense importància, que encara s’ho haurà de fer mirar, que cada dia està pitjor emocionalment i de vegades passa vergonya.

Sonia no sap què fer, ni què pensar ni què explicar. D’altra banda té pocs amics, abans en tenia més però a ell criticava el seu cercle social o no s’hi volia juntar i ha anat perdent el contacte. Una amiga, la Marta, després d’un llarg cafè li diu que Igor està fent “Llum de Gas”. Sonia està perplexa. Què és això?

Què és el Gaslighting o Llum de Gas

És una forma de maltractament psicològic que es dona principalment en relacions de parella. Consisteix en una serie d’accions de manipulació de manera que qui la pateix sent que les seves percepcions i manera de ser sempre son incorrectes o a corregir. 

El seu nom ve de l’obra de teatre i pel·lícules clàssiques que l’han adaptat (Tens a Filmin la primera adaptació, de 1940) i on surten molts dels elements de la història de la Sònia i l’Igor.

És força complicada de detectar tant per part de qui la pateix com del seu entorn, ja que es dóna normalment dins de la intimitat i es va fent poc a poc, de manera que la invalidació de la víctima va calant sense adonar-se.

Detectar què ens ocorre és crucial per poder prendre decisions. El cas de Sonia és “inventat” però hi ha moltes de les claus per identificar-ho. Te les detallo a continuació :

Cóm funciona el Llum de Gas

· Les víctimes son principalment dones. Els rols de gènere tradicionals juguen un paper cabdal en l’aparició d’aquesta violència. 

· El victimari alliçona a la víctima “des de dalt cap a baix” i de manera narcissista: critica, no dóna gairebé mai res del que es fa per bo, sempre posa pegues. Molt poques vegades anima i quan ho fa és perquè se li has fet cas en allò que s’ha indicat abans, per tant treu el mèrit. Si hi ha queixes, dona la volta a la situació indicant que el que es fa és intentant ajudar a la víctima.

· El victimari oblida converses que s’ha tingut i acords als que s’havien arribat. Es presenta com una persona dialogant però qüestiona i ridiculitza tot allò amb el que no està d’acord i mai s’arriba a parlar de coses que li incomoden, especialment sobre emocions. Sorgeixen excuses, li dona la volta i hi ha retrets o bé s’ignora el que se li ha dit i respon amb un altre tema. 

· La víctima té la sensació que tot el que està malament a la relació és culpa d’ella. Sent que sempre que hi ha discussions o ell està de mal humor és perquè ella ha fet o deixat de fer alguna cosa importantíssima. Perd espontaneïtat, confiança i alegria.

· Les coses mai estan clares, mai es trepitja un terreny segur. La comunicació és ambigua i poques vegades transparent. Frases molts freqüents són “no cal que et digui què està malament, ho hauries de veure” o “tú sabràs”. El victimari mai reconeix cap responsabilitat ni error, llevat dels que fa per culpa de la víctima. 

· La víctima està molt atenta a fer-ho tot bé i no espifiar-la ni amb res del que diu ni el que fa. Mai s’aconsegueix no espifiar-la en res. Cada cop la cura a l’altre i a la relació treu més espai a la autocura personal. Hi ha el retret per part del victimari perquè no es cuida. La preocupació va creixent i es converteix en angoixa.

L’autoestima i la confiança de la víctima d’aquestes manipulacions decreix desde que s’està a la relació. 

· La víctima dubta de la seva salut mental i depén cada cop més del que diu la seva parella i poc a poc s’hi va sometent. Si es queixa i exposa les contradiccions, el missatge que rep és que es menja massa el cap, que pensa massa i s’imagina coses. Se l’acusa de ser massa sensible i poc fiable, Poc a poc es creu més a l’altre que a una mateixa i es deixa de qüestionar la relació, sols es qüestiona ella.

· L’objectiu per part de l’agressor és la submissió, anular la crítica i la discrepància en la parella, mantenir-se sempre per sobre. Qui fa llum de gas no permet que la seva parella sigui un igual a la relació.

(Cal tenir sempre present que les relacions sanes en parella són d’igual a igual i les dues persones assumeixen responsabilitats i la cura pròpia i de l’altre.)

· La víctima està confosa, passen moltes coses i des de l’angoixa li costa molt ordenar la informació. Ademés, viu amb molta vergonya el estar vivint això. No demana ajuda perquè… no sap amb què. Es viu el patiment però com que es creu que és principalment culpa d’una i és té por d’estar boja i veure-ho tot malament, és difícil demanar ajuda.

Saber que es dona i reconèixer-la és clau per actuar.

Avui 25 de novembre és el Dia internacional per l’eliminació de les violències masclistes. La violència psicològica és de les anomenades invisibles, però igualment deixa impactes importantíssims i duradors en el temps de la vida de la dona.

El que ens trobem a consulta és que la Llum de Gas és una manipulació encara molt desconeguda i per tant, difícil de reconèixer en una mateixa o en els altres. 

Si aquesta llista t’ha servit per veure coses que no et quadren en la teva relació o la d’algú que coneguis, espero que serveixi perquè qui ho necessiti busqui ajuda.  

I ARA, QUÈ FAIG AMB MI?

Aquest any hem viscut molts canvis en diferents àrees de la nostra vida fruit de l’aparició d’un virus que ja coneixem amb totes les seves sigles. Hem passat de la por del contagi el mes de març a la ràbia actual per totes les mesures que hem d’adoptar per protegir la nostra salut i la dels demés. Ara hem d’estar a casa a les 22h i no podem sortir els caps de setmana del nostre municipi, així com hem après a conviure amb una mascareta al nostre rostre que ens dificulta comunicar-nos i, fins i tot, reconèixer-nos pel carrer.

En sabem molt dels aerosols, de la distància de seguretat i de la prova PCR; però, no se’ns parla gaire de com ens està afectant a nivell emocional tot el que estem vivint.

La preocupació per estar en contacte amb una persona que ha donat positiu i confinar-se a casa, l’aïllament social al que estem sotmesos/es, els problemes econòmics derivats de negocis que no han aixecat la persiana, treballadors/es que estan cobrant d’un ERTO de forma irregular, el dol complicat per haver perdut a un/a familiar sense poder-se acomiadar o la incertesa del futur que ens espera són alguns dels aspectes que deterioren el nostre benestar psicològic i del que cal parlar amb claredat, rigorositat i transparència.

Estem vivint una realitat que no és fàcil de gestionar i els estudis preliminars realitzats fins ara només fan que confirmar-ho. La taxa dels trastorns d’ansietat s’ha multiplicat per quatre, així com els trastorns depressius que s’han triplicat. Encara no tenim estadístiques sobre el nombre de suïdicis perquè continua sent un tema del que no se’n vol parlar per por al mimetisme. L’augment de psicofàrmacs s’ha disparat per poder conciliar la son i reduir els sentiments d’angoixa. Tot això succeeix en un context social amb altra prevalença de problemes de salut mental.

No hi ha salut sense salut mental!

No podem concebre la salut sense una bona salut mental. Segons una investigació recent realitzada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el 46% de la població està en risc de patir simptomatologia ansiògena que comporta deteriorament cognitiu amb dificultats de concentració, més irritabilitat, major dificultat en prendre decisions i unes emocions que apareixen amb més intensitat. En un altre estudi sobre la salut de treballadors/es realitzat a diferents universitats espanyoles durant els mesos d’abril i juny del 2020, s’ha identificat que el 41,9% presenta símptomes d’ansietat i un 27,3% considera que la seva salut ha empitjorat durant les últimes setmanes.

La pandèmia ens ha regalat la oportunitat de poder visitar de forma virtual amb la mateixa eficàcia que una sessió presencial.

Des del desconfinament, hem notat que el nombre de consultes s’ha duplicat en el nostre centre de forma directa o indirecta amb el que estem vivint, és a dir, que no tothom necessita gestionar la por al contagi del virus. La salut mental està ocupant més importància i major atenció en la vida de les persones sigui per dificultats de regulació emocional, situaciones traumàtiques no resoltes, problemes de parella, conflictes familiars que han sortit a la llum, dols no elaborats o disfuncions sexuals enterrades en el passat.

A qui està afectant més?

  • Afecta més a dones que a homes. La major càrrega de les cures de familiars i fills/es, el repartiment de les tasques domèstiques de forma poc equitativa i les exigències del teletreball són alguns dels factors que expliquen que les dones sentin que ha empitjorat la seva vitalitat i energia. Les desigualtats de gènere i actituds masclistes continuen estan present en moltes de les nostres llars.
  • Joves de 18 a 25 anys són el grup d’edat que presenta més símptomes d’estrès fruit de la precarietat laboral, l’aïllament social, el trencament de les seves perspectives de futur i la renúncia a la llibertat de viure la seva joventut com els hi pertocaria.
  • Professionals sanitaris i socials que han estat en contacte directe amb el virus, familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, persones amb un trastorn mental previ o les persones que han perdut la seva feina també són les persones a qui els hi està afectant més.

Què podem fer davant de tot això?

Després de tot el que has llegit en aquest article, potser s’ha activat el teu malestar, t’has sentit identificat/da experimentant alleugeriment o potser pensaràs erròniament que no hi podem fer res per gestionar aquesta muntanya russa emocional. Si aquesta última creença fos certa, la nostra tasca professional no tindria massa sentit. No vull acabar sense donar-te 6 recursos que pots incorporar avui mateix en la teva farmaciola:

  • Diferenciar entre el que em puc ocupar i el que em puc preocupar. Quan només m’instal·lo en el que no puc canviar i el que no està a les mans, entro en la preocupació despertant sentiments d’impotència i inseguretat. Per això, cal preguntar-me: Què puc fer? Què depen de mi?
  • Mesurar bé el nivell d’informació que vull rebre cada dia per part dels mitjans de comunicació. Estar infoxicat/da augmenta significativament la prevalença de símptomes d’ansietat i depressió. Per això, cal mesurar de forma honesta quin és el nivell d’informació que estàs disposat/da a absorbir.
  • Entendre que el dolor és inevitable i que el patiment és evitable. El dolor forma part de la vida i lluitar contra la realitat no és una bona solució. Enfadar-nos de manera excessiva, culpabilitzar-nos o resistir ens desgasta. Recorda’t cada dia que el que persisteix, resisteix.
  • Agafar perspectiva del que està passant. El que si sabem és que la pandèmica té data de caducitat, encara que no la sabem avui mateix. Pensar que això no s’acabarà mai és una trampa mental que cal evitar. Pregunta’t cada dia què és el que realment importa la vida? Quins són els meus valors?
  • Compartir el que estic sentint amb les persones que tinc al meu voltant, sigui de forma presencial o virtual. Posar nom a les teves emocions, expressar-les en veu alta, donar-lis veu i demanar que algú les escolti són estratègies saludables de regulació emocional.
  • Realitzar diàriament pràctiques formals o informals de Mindfulness ens permet prendre consciència del que estàs sentint en el moment present allunyant-te del passat i del futur incert. És un entrenament que et permet acollir el que estàs experimentant, sigui agradable o desagradable sense jutjar-ho.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules que acabes de llegir es converteixin en un bàlsam pel teu malestar. Confia en els teus recursos personals i, en cas que s’esgotin, no oblidis que sempre n’hi ha al teu abast sigui amb ajuda professional o amb les persones que tens més a prop.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari col·legiat núm. 12.866 danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrelgiro

L’AUTORESPECTE, UNA DIMENSIÓ DE L’AUTOESTIMA

©Ivelin Radkov - stock.adobe.com

La definició de respecte fa al·lusió a tenir consideració cap a alguna cosa que és digne i ha de ser tolerada, i a no causar-li ofensa o perjudici.

Auto- és un prefix que significa per si mateix o per un mateix.

Llavors, tenim que l’autorespecte és la consideració per nosaltres mateixos, com a éssers dignes i valuosos que som, i queda expressament clar que, si ens respectem, no hem de causar-nos ofensa o perjudici.

L’acceptació i la tolerància d’un mateix, més enllà dels defectes i virtuts que es tinguin, és autorespecte.

Habitualment, veig en la consulta a persones que no se senten bé amb elles mateixes, que s’enfaden, maltracten i agredeixen a si mateixes, i quan els pregunto si tindrien aquests sentiments o conductes amb altres persones, sempre responen que no. Llavors, cal preguntar-se per què, de vegades, és tan fàcil respectar als altres, però costa tant respectar-se a si mateix?

Sembla que el que un fa en la intimitat del seu ésser fos menys important que el que fa amb o als altres, com si estigués permès no respectar-se perquè «total, ningú ho veu». No obstant això, un sap com es tracta i si un no és autorespecte, s’està fent mal a si mateix.

Per arribar a tenir un tracte de consideració amb nosaltres mateixos, és imprescindible conèixer-nos, tenir consciència de què ens agrada i què no, saber com sentim, quins són els nostres valors i conviccions i quines són les nostres necessitats.

Conèixer els nostres límits, és fonamental per prendre decisions encertades, per no excedir-nos i, a el mateix temps, no permetre que altres s’excedeixin amb nosaltres.

Adherir a certs valors, ens porta a tenir conviccions clares i, quan això passa, sabem què podem tolerar i què no; si respectem el límit del que no tolerem, ens respectem a nosaltres mateixos. En cas contrari, estem faltant al nostre respecte. Quan portem a terme conductes que no són coherents amb les nostres conviccions, no actuem d’acord als nostres valors o quan permetem a altres que ens menyspreïn, desvaloritzin o desacreditin, no ens estem respectant.

En el seu llibre Els sis pilars de l’autoestima, Nathaniel Branden dedica un capítol a la integritat personal, la seva pràctica reforça el sentiment de vàlua cap a un mateix. Per contra, la manca de congruència entre el que pensem i el que fem, resulta en una traïció cap a nosaltres mateixos, i en els casos més greus, en una agressió envers nosaltres mateixos.

«La integritat consisteix en la integració d’ideals, conviccions, normes, creences, d’una banda, i la conducta, per una altra. Quan la nostra conducta és congruent amb els nostres valors declarats, quan concorden els ideals i la pràctica, tenim integritat» (Branden, 2017).

Per això, diem que l’autoconeixement és un factor imprescindible, saber què volem, quins són els nostres ideals, els nostres valors i els nostres límits. Més enllà del que hàgim après en la nostra família o, a través de la religió o en la cultura en què ens hàgim desenvolupat, necessitem ser conscients del que ens dicta la nostra pròpia naturalesa.

Si ens deixem portar pels desitjos d’altres, i no pels nostres propis, és possible que entrem en conflicte, i un dels senyals d’això és el malestar, que pot ser tant físic com psicològic.

Recordo una pacient que tenia conviccions clares sobre el que està bé o malament, però els valors del seu home no estaven d’acord amb els d’ella. Ell treballava en una empresa de lloguer de vehicles a la qual no es permetia als empleats utilitzar els cotxes per a ús personal. No obstant això, quan li tocava tancar les instal·lacions el dia dissabte, solia emportar-se un cotxe per utilitzar-lo diumenge, que era el seu dia de festa. Normalment, sortia a passejar amb la meva pacient, qui no estava d’acord amb aquesta conducta, però l’acceptava perquè ell no s’enfadés. Això generava en ella un intens malestar psicològic, sentia que estava fent una cosa dolenta, no gaudia dels passejos i, en ocasions, havia arribat a sentir ansietat.

Aquí, es veu amb claredat com la manca de congruència entre els seus valors i la seva conducta resultaven en un malestar que fins i tot danyaven la seva autoestima. Ella sentia que era dolenta cada vegada que sortien a passejar en un cotxe de l’empresa, però a més estava enfadada amb si mateixa, perquè sentia que es traïa a si mateixa a l’acceptar una cosa que no estava d’acord amb les seves creences.

La consciència dels propis desitjos, necessitats i principis són essencials per pujar a el següent esglaó: el fer, la conducta. Si tots aquests elements estan d’acord estem sent congruents.

 «El viure de manera conscient és alhora causa i efecte de l’eficàcia d’un mateix i del respecte de si mateix» (Branden, 2017).

Branden ens proposa realitzar el següent exercici per treballar la integritat. Completa la frase: «Si jo aporto un 5% més d’integritat a la meva vida …»

Si, en fer aquest exercici, ets sincer amb tu mateix, veuràs com apareixen qüestions que habitualment negues i / o rebutges. En acceptar-les, estàs fent un pas endavant, et responsabilitzes i pots ser més congruent amb els teus valors i, per tant, respectar-te més i millor.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Branden, Nathaniel (2017). Els sis pilars de l’autoestima. Paidós, Barcelona.

EL TELETREBALL I LA SALUT EN TEMPS DE CONFINAMENT

Confinar-nos i estar en quarantena tot aquest temps ha sigut un únic fet que ha provocat molts canvis a molts nivells i a moltes vessants de les nostres vides. Estar tancats ha afectat a la nostra vida quotidiana, a les nostres relacions, a la nostra família, al nostre oci i també al nostre treball. Ara amb algunes setmanes de distància (i si la situació personal/vital ho permet), podem començar a valorar alguns d’aquests impactes.

Avui voldria donar un espai al treball, i en especial al teletreball en confinament. Fer teletreball ha estat la opció per a molta gent que ha pogut mantenir la feina, però que s’hagi pogut seguir treballant des de casa no ha fet que això no tingui repercussions sobre la salut ni sobre la vida. Tot el que té a veure amb el treball hi influeix, ja sigui que no en tinguem o que en tinguem però en unes condicions que ens afectin negativament.

Tampoc estàvem preparats per a assumir tot d’una haver de treballar desde casa. Abans de la quarantena ja hi havia gent, la mínima treballant online (principalment, professionals autònoms/es). Molta altra estava demanant a la seva empresa fer-ho, sense gaire èxit. Treballar online té aventatges en la flexibilitat horària, en la conciliació laboral i en l’estalvi en desplaçaments (en temps i a nivell ecològic). Però el com s’ha hagut de fer, agafant el treball de manera forçada i improvitzada, ha dut a moltes complicacions que han recaigut directament en les persones, ha estat una cosa més a gestionar.

Algunes complicacions d’aplicar el teletreball a corre-cuita han estat:

  • Si l’empresa no proveïa de dispositius, s’ha hagut de fer servir els propis, si es tenien. De manera que els ordinadors personals, preparats o no, s’han fet servir per a treballar, amb la manca de separació de vida personal i laboral que això comporta.
  • Això ha dut també a compaginar i haver d’arribar a acords en parella/família per tal de poder teletreballar i estudiar, potser varies persones amb amb el mateix equip. En uns temps en què deiem que era important mantenir rutines i una certa regularitat horària, els torns s’han hagut d’adaptar i s’ha fet el que s’ha pogut, amb conflictes inclosos.
  • No tenir un espai prou separat, ni físic (molta gent no disposa d’un mínim despatx) ni horari ni vital a casa ni familiar.
  • Dificultats per establir o bé mantenir uns límits i desconnectar. La falta d’hores de vegades o que el confinament faci que els dies siguin més iguals ha servit d’excusa per fer o rebre trucades, enviar correus, exigir o fer peticions qualsevol dia a qualsevol hora i sense límits. I molta gent se sent obligada a respondre, sigui quan sigui.

Quines son algunes de les conseqüències que estem afrontant?

  • Moltes persones no han pogut mantenir una jornada laboral i han fet moltes més hores, ja sigui per mantenir un rendiment o bé perquè les interrupcions han allargat molt més la jornada.
  • Més agobiament, ja que costa més desconnectar de la feina, de les obligacions, dels confictes o de les tasques pendents.
  • Més cansament, les reunions poden ser més efectives però les videotrucades esgoten més que les converses que tenim físicament. Mantenir la concentració que requereix una videotrucada ens deixa més cansades.
  • Símptomes físics que dificulten el confort: Dolors d’esquena i de cervicals, cansament als ulls per les pantalles, mals de cap, son alguns exemples. Poca gent tenia una cadira a casa en condicions per treballar-hi 8 hors assegut/da, per exemple.
  • A nivell psicològic: sensació d’impotència, de no fer prou, frustració pels resultats que no acompanyen el sobreesforç, ademés de la fatiga i la sensació de no estar fent-ho prou bé, que augmenta quan també s’està intentant tirar endavant la familia. L’autoestima s’està ressentint, ens sentim poc eficaces.
  • Tot aquest malestar s’afegeix al que ja teníem per l’estrès d’adaptació al confinament i a tota la incertesa i resta de canvis generats.

També s’hi afegeix que moltíssima gent ha hagut de compaginar la tasca laboral i la familiar. Les dones especialment han tingut molta més càrrega de doble o fins i tot triple jornada, ja que també s’ha evidenciat que elles son les que han assumit més les cures i les atencions familiars. Les interrupcions constants també boicotegen la concentració, el rendiment i per tant poden incrementar la frustració per no arribar a tot i la sensació de fracàs i d’esgotament.

Però no tot son inconvenients. Sembla que com a mínim en part, en molts casos sembla que el teletreball es quedarà. Mentre esperem i demanem que les circumstàncies es vagin posant a lloc i les empreses vagin ajustant es condicions de treball, el que sí podem fer és posar énfasi a les nostres accions d’adaptació i d’autocura.

Accions senzilles a tenir presents per cuidar-nos:

  • Planificar un horari clar d’inici i final de jornada. Cal procurar que hi surtin també les pauses i descansos com ara fer un cafè, o dinar o berenar.
  • Separar en el possible tasques laborals-tasques domèstiques: tenir uns horaris per comprar, fer la bugada, fregar plats, cuina, etc., han d’estar separats de les tasques laborals. Separar les tasques ens ajuda a posar-nos en situació.
  • Aprofitar ara, encara més, les pauses planificades per sortir a donar un volt i oxigenar-se, estirar l’esquena, fer un cafè. Sense oxigen no podem respirar. Sense descansos ens cremem.
  • Fer canvis en el possible en l’organització de tasques. Posa les més complicades en les hores en que estiguis més disponible o més actiu/va, i les més rutinàries fluixes en les que menys.
  • Hi ha qui recomana vestir-se com si anessis al teu lloc de treball per posar-t’hi. Potser no cal tant. Pot ser suficient un intermig entre el pijama o la roba d’estar per casa i anar arreglada. Que et posi “en situació” però que també estiguis còmode/a.
  • Cuida l’alimentació. Si et prepares alguna cosa per picotejar, que sigui sa: fruita frescai fruits secs, per exemple. Si et poses xocolates, llaminadures, patates, etc… Son menjars calòrics i que faran que t’aixequis cada 5 minuts per ansietat
  • Dona’t el permís de no ser igual de productiu/va a casa. Tu ets la mateixa persona, el context és el que ha canviat.

I de que si tens criatures petites a casa, començar a acceptar compassivament que potser estàs prioritzant el millor que saps, que estàs fent tot allò humanament possible i que qui fa el que pot, potser no arriba a més.

Com sempre, esperem que aquest article et sigui útil.

Marina Vivó, psicòloga i psicoterapeuta Col. nº 17.478

Instagram @marinavivo

Foto de Charles Deluvio a Unsplash 

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

ENAMORAMENT: ALQUÍMIA, MÀGIA O QUÍMICA?

Igual que a la bona cuina es barregen la química, l’experiència i l’amor, en les relacions amoroses hi ha un conjunt d’ingredients que es combinen generant allò que anomenem enamorament … aquell plat exquisit que inunda els nostres sentits, que s’assembla a una droga , que ens impregna de plaer.

Si bé no podem reduir a una recepta el que ens passa quan ens enamorem, podem intentar entendre quins són els ingredients que es barregen donant com a resultat aquest elixir embriagador que ens fa sentir-nos feliços, amb molta energia, obsessionats per aquesta persona especial i amb un fort desig sexual i de connexió emocional cap a ell o ella.

Aquest va ser l’encàrrec que li va fer l’empresa Match.com, propietària de Meetic i de tinder (famoses webs i aplicacions de cites), a Helen Fisher, investigadora de l’MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) biòloga i antropòloga, perquè investigués per què ens enamorem d’unes persones i no d’altres.

Amb l’ajuda de les neurociències, Fisher i el seu equip van realitzar mesuraments de les substàncies que operen en el nostre cervell davant estímuls romàntics. Es va realitzar l’estudi a una àmplia mostra de persones, mitjançant escàners cerebrals de ressonància magnètica que van atorgar precisió i un nou coneixement sobre la influència de la química en la manera de ser i de sentir de les persones.

Sobre la base dels resultats obtinguts en aquesta investigació, Fisher i el seu equip van idear un test científic per classificar els diferents perfils de personalitat, anomenats perfils sinàptics, i quins són els perfils que s’atrauen entre si de manera romàntica. Aquest test es va realitzar en més de quaranta cultures heterogènies, en diferents ètnies, edats, nivells socioeconòmics i estrats socials.

Els perfils sinàptics es diferencien per les substàncies, ja siguin neurotransmissors o hormones, que interactuen en el nostre cervell o fisiologia, i que afecten la nostra personalitat. De la mateixa manera, aquesta configuració química influeix en l’atracció que sentim cap a certes persones i no unes altres, depenent de l’perfil sinàptic a què corresponguin.

Fisher va descobrir que hi ha quatre sistemes al cervell relacionats amb un conjunt de trets de personalitat, aquests són els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens.

D’acord al sistema cerebral preponderant Fisher va donar un nom a cada perfil sinàptic.

Explorador: tenen el sistema de dopamina alt i són persones enèrgiques, que se senten atretes per la novetat, els agrada córrer riscos, són curioses, creatives, espontànies i són mentalment flexibles. Els exploradors se senten atrets per exploradors i poden formar parelles estables.

Constructor: són persones amb serotonina alta, també se senten atretes per persones amb el mateix perfil sinàptic, és a dir per constructors. Són tradicionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, són convencionals, planifiquen horaris i rutines, i solen ser religiosos.

Director: aquestes persones, ja siguin homes o dones, tenen la testosterona alta, es caracteritzen per ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços i escèptics. Es relacionen i senten atracció per persones amb estrògens alts, és a dir pels negociadors.

Negociador: hi ha una majoria de dones amb aquest sistema, són persones que busquen la connexió emocional en les relacions, se’ls dóna bé llegir la postura, els gestos, el to de veu, saben escoltar, pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, són afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.

Les combinacions entre aquests quatre sistemes neuronals predominants donen per resultat 12 perfils sinàptics, entre alguns d’ells es produeix una alta afinitat i entre d’altres una clara incompatibilitat.

Aquests factors relacionats amb la nostra biologia, i que tenen lloc en el nostre cervell quan ens enamorem és el que Fisher va denominar la Bío. La bona notícia és que al voltant del 25% de la població mundial pertany a un d’aquests quatre perfils principals, i que estan distribuïts per tot el planeta, així tenim més possibilitats de trobar una parella afí.

Encara que la Bío sigui molt important en el moment d’enamorar-se, segons Fisher hi ha altres tres ingredients que són imprescindibles a l’hora de triar una persona per establir una relació duradora.

El mapa: són indicadors relacionats a la nostra experiència, com el nivell socioeconòmic, el sociocultural, els valors i creences, la idea sobre la família i la vida. Aquests es van construint al llarg de la nostra vida i estan d’acord amb el nostre entorn.


El còdec: es refereix al grau de desenvolupament aconseguit del nostre potencial com a persones, pot resumir-se com el grau de realització personal assolit, el que comporta un nivell de satisfacció. Haver assolit el mateix nivell de desenvolupament personal que l’altra persona, és un punt a favor a l’hora d’establir una relació amorosa, que ens permetrà créixer com a parella.

El matx: a les aplicacions quan es produeix la coincidència entre dues persones es diu que s’ha aconseguit el matx, quan dos que s’atrauen es troben. Aquí es tracta de les estratègies que es fan servir per acostar-se i iniciar contactes amb la persona que ens interessa i que es produeixi una primera trobada.

Així veiem que, si bé la química és dominant en el moment de l’enamorament, serà l’alquímia entre els quatre ingredients la que generi la màgia d’un amor profund i durador.

Laura López Galarza
Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia
Fisher, H. «Per què estimem: naturalesa i química de l’amor romàntic». Santitlana Edicions Generals, S.L. Madrid, 2004.

Iglesias, M. Urdinguio, N. «La fórmula de l’amor». Plataforma Editorial, Barcelona, ​​2017.

COM ÉS LA TEVA COMUNICACIÓ EN SITUACIONS DE TENSIÓ O ESTRÈS?

Davant de les situacions que estem vivint totes les persones, el confinament degut al COVID19 pot tenir reaccions diferents segons cada persona. És una situació que inevitablement ens preocupa i ens pot ocasionar estrés. L’estrés influeix en les nostres relacions, en la manera que ens comuniquem. La comunicació és la base de les relacions personals, sempre ens estem comunicant. Tant sigui de forma verbal com no verbal, el silenci també és comunicació. Cada persona tenim una forma de comunicar-nos, tenim un to de veu, una fluidesa verbal, utilitzem unes paraules més que unes altres.

En aquest moments, moltes persones han optat per comunicar-se també cantant des dels seus balcons per animar aquesta situació. Ara la nostra manera de comunicar-nos ha canviat inevitablement, no podem estar amb les persones estimades i afortunadament la tecnologia ens ajuda amb les videollamades.

Tot això, m’ha fet reflexionar en com és la nostra comunicació en situacions complicades, de preocupació o estrés. La comunicació és la base de les relacions personals, sempre ens estem comunicant. Cada persona tenim una forma de comunicar-nos, tenim un to de veu, una fluidesa verbal, utilitzem unes paraules més que unes altres.

Tant sigui de forma verbal com no verbal, el silenci també és comunicació

Una de les preguntes díficils que em vam fer en un curs va ser: Com és la teva comunicació? No és fàcil definir com ens comuniquem, tot i fer-ho constantment. Totes les persones tenim un patró de comunicació que varia una mica segons amb la persona que ens comuniquem. Però si que aquest patró de comunicació acostuma a canviar en situacions de tensió o conflicte. Com et comuniques en aquestes situacions de tensió o estrés? En aquestes situacions és molt possible que notis que la teva comunicació, hi han persones que prefereixen no parlar per no dir coses que després perjudiquin, hi han persones que es comuniquen “sense filtre” i poden fer mal, hi han persones que es queden bloquejades…

Virginia Satir, psicoterapeuta estadounidense famosa pel seu enfoc en terapia familiar, va estudiar com es comuniquen les persones davant la tensió.

Segons la famosa psicoterapeuta hi han diferents perfils:

Acusadora: Persona que culpa a les altres persones, busca els errors sempre en els altres, és una dictadora. Actua com una persona superior, la seva veu és forta i dura. Critica a tot i a tothom

Conciliadora: Persona que està conforme amb tot, que sempre pensa que és culpa seva, es disculpa, sent que deu favors a tothom i que és responsable de les coses dolentes que passin.

Hiperraonadora: Es mostra freda, rígida, pensa que sempre té raó. No mostra els sentiments.

Distractora: Ignora el conflicte, crida l´atenció per distreure sense respondre a allò que l´altra persona expressa.

Assertiva: La persona que té una comunicació honesta i oberta. Té present les seves opinions i també la de les altres persones. Vol arribar a un acord que sigui equitatiu per totes les parts.

Possiblement t’hauràs trobat en persones de tots aquests perfils o bé tu també t’has identificar en aquests perfils. Com podreu intuir el perfil de la persona assertiva és el més saludable davant les situacions de tensió i conflicte.

És cert que ser assertiva quan hi ha una bona relació és fàcil, el difícil és ser una persona assertiva quan no estem tranquil·les

Per això, és recomanable deixar un espai de temps per parlar quan no estiguis preparada per fer-ho i així poder fer-ho de la forma més assertiva possible. Aquest espai de temps ha de ser pactat, no podem deixar les converses de forma eterna si no posar un temps i fer-ho de la manera més assertiva possible.

Ara és el moment de cuidar les nostres relacions, de poder comunicar-nos de la millor manera per evitar generar més estrés o preocupació del que podem tenir tothom.

Lola Guerra Ruiz. Psicòloga Col. Nº11389

CURES EN TEMPS DE QUARANTENA PER COVID19. ALGUNES REFLEXIONS.

Quan escric aquest article, just encetem la tercera setmana de confinament de la població a casa decretat a causa de la pandèmia del COVID19. A dia d’avui sabem que en tenim com a mínim per dues setmanes més.

La situació que estem vivint és excepcional, nova per a tothom i sense precedents que ens serveixin de referència. Estem gestionant i adaptant-nos a una gran incertesa. Ademés, durant els primers moments d’aquesta crisi pensàvem -jo la primera- que aquesta seria una alerta sanitària més ordinària, com una grip. Gairebé de sobte ens hem trobat que estem en confinament i en quarantena, noms nous que hem hagut d’incorporar al nostre vocabulari a marxes forçades. A la incertesa hi hem de sumar la sorpresa. I després de la sorpresa, moltes altres sensacions i emocions que ens han assaltat: inquietud, tristesa, de vegades ansietat, de vegades hiperactivitat, de vegades apatia, potser ira i afartament, de vegades una enorme soledat i d’altres unes grans ganes d’estar sol/a. Algunes sensacions ens estàn desbordant, altres les estem trobant moltíssim a faltar.

Cadascú sap de sobres com li està afectant aquesta situació, no puc dir res sobre cap en particular perquè cadascun de nosaltres som els veritables experts en la nostra vida. Per tant, des del coneixement d’algunes coses i la ignorància de moltíssimes altres, voldria fer algunes reflexions i recomanacions que espero que siguin útils, tant per posar a lloc els dies que hem passat com per a dur els que tenim pel davant.

On som, què ens està passant

Estem enmig d’una situació extranya, que ens ha canviat les rutines i l’estil de vida, el seu origen és extern a nosaltres i ademés tenim una sèrie d’instruccions rígides a seguir també externes que hem de seguir per obligació. La nostra reacció és la més humana que hi ha: l’adaptació. Ens estem acomodant i adaptant cada dia i a cada instant. Això requereix un gran esforç constant, que cadascú fa a la seva manera i de la millor manera que sap des de les seves pròpies habilitats.

Ademés, venim de dues setmanes en que per tendència general, ens hem dedicat a fer moltes coses per distreu-re’ns i a omplir el temps. Pel que estic veient, en aquesta 3a setmana estem tenint la baixada després del «subidón». La gent estem més inactius, potser més tristos.

Amb tota la prudència, sembla ser una fase més d’aquest procés nou que anem transitant. Si tens la percepció de que la situació no està bé, el més saludable és reaccionar no sentint-se del tot bé. Reconèixer aquest estat i donar-li un espai és també cuidar-se. Lluitar contra nosaltres mateixos ens pot fer més mal que bé.

Estic reaccionant com toca?

Baixem l’exigència de “fer-ho bé”. Ningú ho està fent del tot bé perquè tothom ho està fent com pot i sap i això, ara mateix, és suficient. Més que mai cal fer certa aquella dita catalana: qui dia passa, any empeny. Estem en això. Exigir-se fer-ho tot bé és massa a assumir. Exigir-se estar “sempre bé” pot ser excessiu i poc sostenible. Si de “normal” tenim canvis d’humor, ara tenir diferents estats d’ánim en un mateix dia és símptoma de que s’està viu i reacciones al que passa a l’entorn. Toca donar-se permís de no estar sempre bé. Sentir-se desbordat no és senyal de feblesa, sino d’haver sigut capaç d’aguantar i sostenir. Si avui no s’estava bé, demà potser s’estarà millor. Acceptar el com ens sentim no és rendir-se, és donar-nos afecte, acollida i comprensió.

Puc fer alguna cosa específica?

Estem tenint molta por, el que és molt coherent amb la situació d’incertesa actual i del futur. Si negem la por, aquesta creixerà. Si l’alimentem massa amb excés d’informacions, se’ns desbordarà perquè el pànic creix de manera exponencial. En aquest sentit son útils algunes recomanacions:

1.- Intentar restringir el estar tot el dia pendent de les xarxes socials i de les notícies. Fer dieta informativa. Limitar les notícies a informar-te en canals oficials de les recomanacions a seguir i de mesures que afectin per si cal fer tràmits o gestions. La resta del temps és millor dedicar espai a altres coses: altres converses, potser la feina si serveix per desconnectar, potser alguna afició que es pugui fer a casa, potser una mica d’exercici o simplement posar-te música i ballar.

2.- Fer una mica d’assaig i error de qué ens fa sentir bé i fomentar-ho. No té perquè ser el mateix que a qualsevol persona que vegis per xarxes socials. Amb tantes coses que no podem controlar podem perdre el focus de les coses que sí. Pots dedicar un moment cada tant per fer una pausa i reflexió, preguntar-t’ho i si et cal fer-te una llista del que pots controlar i el que no. Centrar la nostra atenció en les coses que estan al nostre abast ens retorna l’agència, la sensació de ser capaços.

3.- Quan es parli amb altra gent intentar parlar d’altres coses, que el problema no sigui l’únic present. Potser costa, però de vegades cal fer l’esforç per guanyar espai i encabir-hi altres coses diferents.

4.- Fer un ús responsable de la informació. Estan circulant moltes informacions falses i alarmistes aprofitant que les crisis criden al millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Una manera de cuidar-se i cuidar la nostra gent és també filtrant. No compartir informacions que no tinguin una font fiable i contrastada. Demanar que no t’enviïn porqueria. D’altra banda també circulen molts memes i acudits. L’humor és una eina contra l’ansietat i la por. És molt més útil enviar acudits que informació falsa.

5.- Cuidar-se però seguint la tendència que t’apuntava més amunt: no per exigir-se fer moltes coses sinò fer un manteniment d’allò que et fa sentir bé i et sosté. Potser no té sentit imposar-se dietes estrictes si no serveix més que per estressar-se per no complir-les, potser no cal exigir-se dormir 8 hores. Cuidar-se pot ser sentir-se bé sense exigència, ara cal limitar la culpa per “no complir”.

6.- Si se li dona moltes voltes a les idees dins del cap, qui em coneix sap que recomano molt escriure-les. Agafar una llibreta i boli. Escriure sense filtre el que passa i allò que amoïna. Donar-li sortida al hàmster dins la roda que en ocasions és la nostra ment. Una bona idea també pot ser acabar aquestes anotacions amb una idea d’alguna cosa que agradaria fer quan això s’acabi. Ajuda a tenir una visió “fora del túnel”.

No sabem quan aquesta situació acabarà i com. Avui una persona em deia: «no tenim data oficial, cadascú anem fent amb la idea al calendari que cadascú té al cap». M’ha semblat una reflexió molt encertada: l que sí sabem és que cada dia passat és un menys fins arribar-hi.

Espero que aquestes reflexions siguin útils. Cuidem. Cuidem-nos. Ajudem a que ens cuidin. I si el desbordament és excessiu, no dubtis en demanar ajuda.

Imatge de Markus Distelrath a Pixabay  

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

QUÈ POTS FER AMB EL TEU PATIMENT?

                                                “El dolor és inevitable, el patiment és opcional” Buda

En aquesta ocasió compartiré amb vosaltres els descobriments que la pràctica de Mindfulness m’ha donat per manegar les situacions difícils d’una manera saludable.

Tot passa a la nostra consciència

  • En primer lloc, la situació difícil no està fora de la ment. Afora passen coses que la  ment interpreta d’una determinada manera, hi ha fets que la ment ordena o desordena segons el cas. Així diríem, que el dolor forma part de l’existència, per exemple, tothom hem sentit dolor en alguna part del cos, o hem sentit dolor emocional. El patiment és el que afegeix la ment al nostre dolor, amb la conseqüència d’agreujar-lo. Posarem un exemple quotidià: imagineu que estic tallant verdures amb un ganivet i en una distracció d’un segon em tallo un dit. Això fa mal, és un fet, i quan poso aigua oxigenada a la ferida, encara fa més mal. Imagineu ara, que la meva ment està en un estat de preocupació i comença a generar pensaments tipus “ a veure si se m’infecta, a molta gent una infecció l’ha suposat la pèrdua d’un membre, mira que si m’han de tallar el dit…”. El fet del tall al dit és el dolor, els pensaments sobre el que pot suposar aquesta ferida és el patiment. La vida és neutra, passen coses i és la ment la que interpreta les situacions. Posar-te a observar el que passa a la teva ment, sense jutjar-la, com si fossis algú que la investiga per comprendre-la és un inici per diferenciar el dolor del patiment.
  • En segon lloc, jo no soc els meus pensaments. Aquests són un producte de la meva ment, però no són el “meu jo”, igual que puc sentir una determinada emoció i jo no soc aquesta emoció, o puc sentir una tensió en una zona del cos però no soc aquesta tensió.  Identificar-se amb els pensaments és una de les maneres més fàcils i quotidianes d’incrementar el patiment. En psicoteràpia li diem a això “defusió cognitiva”. La pràctica de Mindfulness desvetlla aquesta experiència, ja que puc observar amb curiositat els pensaments que genera la meva ment com si fossin un relat, o una pel·lícula en lloc de confondre’ls amb la realitat.

Com et pot ajudar la pràctica de Mindfulness

  • Si ja hem aconseguit aquests dos passos amb la nostra pràctica personal de Mindfulness, estem en condicions de fer tres coses amb el nostre patiment:
  1. Podem desviar l’atenció dels pensaments pertorbadors a una altre cosa, per exemple, centrar l’atenció en la respiració o en les sensacions físiques del cos en lloc d’atendre els pensaments. Aquest primer moviment, els meus pacients, el poden fer en dos o tres setmanes de pràctica. Evidentment, sense la pràctica diària de Mindfulness, els pensaments pertorbadors arriben i capturen la nostra atenció amb la qual cosa els incrementem i sovint quedem atrapats. Qui no ha tingut alguna preocupació sobre el futur en la que ens hem passat hores, fent créixer la nostra preocupació fins sentir l’angoixa al cos que aquesta provoca? Si podem identificar els pensaments com la font de la pertorbació, podem desviar l’atenció a una altre cosa.
  • Aquests pensaments pertorbadors tenen un contingut, un relat, una manera de narrar-se. Imagineu que estic preocupada perquè el meu fill ha suspès una assignatura, i estic atrapada -es a dir, li dono la meva atenció a aquests pensaments-, puc estar dient coses com “a veure si li va malament, potser suspèn els curs, i si no li va bé en els estudis, potser és un fracassat a la vida”. Amb la pràctica de l’atenció plena, puc generar un relat diferent, una narració “menys preocupant”. Per exemple, de forma compassiva, puc centrar-me en el que puc fer en aquesta situació, potser contractar una persona de reforç en aquesta assignatura, o ajudar-lo a estudiar d’una forma més efectiva. El relat o la narració de la meva ment canvia, reduint el patiment. Aquest moviment precisa de més temps de pràctica, no perquè sigui més difícil sinó perquè estem més aferrats al pensament que hem confós amb l’existència, però moltes persones que han consultat, en un parell de mesos de pràctica diària i les sessions de psicoteràpia estan en disposició de manegar “el relat intern”. Acostumo a explicar al meu alumnat que tot el que pensem és fals, és una història. Hi ha bones històries i històries molt dolentes -totes són igual d’irreals- però les segones ens generen patiment. Una pacient que vaig atendre en un moment de dol per la mort del seu pare -que sempre implica dolor- deia que no podria viure sense ell -cosa òbviament falsa, ja que ho estava fent- i que la seva vida no tenia sentit, una narració que afegia patiment al seu dolor per la pèrdua del seu pare. Les sessions de psicoteràpia i la seva pràctica personal li van permetre viure un procés de dol amb acceptació de la pèrdua i de transformació personal, ja que va reconstruir un altre sentit per a la seva vida.
  • Les emocions associades als nostres pensaments poden ser un altre punt de partida per reduir el patiment. Si seguim amb l’exemple de la preocupació per les notes del fill, i observem l’emoció d’aquest estat mental, que no és una altre que la por, podem situar-nos en una altre emoció ja que totes les genera la nostra ment, si connectem l’atenció amb un altre producte d’aquesta. Per exemple, podem connectar-nos amb l’agraïment, o amb sentiment compassius. També la pràctica ens permetrà adonar-nos de la relació entre les nostres emocions i pensaments i la nostra conducta. I veure qui està al comandament de la nostra vida. La nostra por o nosaltres? La nostra ràbia o nosaltres?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13541

Directora del Postgrau en Mindfulness i Psicoteràpia i del Màster en Intervencions Basades en Mindfulness d’IL3-Universitat de Barcelona.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?