LA MENT IL·LUSÒRIA

Un dia un home va preguntar al mestre:

  • Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

  • Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

  • Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

  • Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica  és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar  per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca  sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden  tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i  cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

  • Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
  • Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
  • Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
  • Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

VOLER ÉS PODER?

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

  • Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
  • Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
  • Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
  • Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
  • La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
  • La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
  • Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
  • Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

ON RESIDEIX LA FELICITAT?

Què és la felicitat? No és gens fàcil començar aquest article buscant una resposta a aquesta pregunta ja és una de les preguntes més formulades al llarg de la història. Un munt de pensadors, filòsofs i psicòlegs han teoritzat sobre ella i, malgrat aquesta dificultat inicial, podem estar d’acord en afirmar que podem saber quan la sentim. Si haguéssis de recordar un moment feliç de la teva vida, segurament et vindrà ràpidament una imatge, un record, una mirada o una frase que vas escoltar. Però, realment… on resideix la felicitat? Hi ha moltes persones que creuen que la felicitat no existeix i que, en la vida, hi ha moments plens de felicitat ja que no sempre es pot ser feliç. I… si la felicitat no depengués del què, sinó del COM? Hi ha metàfores de la felicitat ubicades en la sala d’espera ja que un dels arguments davant de l’afirmació que la felicitat són moments és postergar la felicitat en el futur. Pensar que seré feliç quan trobi una feina estable, una parella que m’estimi o quan arribi divendres perquè estem a dilluns pot ser una manera de reforçar aquesta creença enlloc de qüestionar-la.

Malgrat hi ha muntanyes de llibres d’autoajuda sobre la recerca de la felicitat i, sobretot, els ingredients per a ser feliç, cal tenir clar què és i no és la felicitat. Tal i com va afirmar Buda «No hi ha un camí a la felicitat, la felicitat és el camí» o Sòcrates «El secret de la felicitat està en la capacitat de disfrutar de menys».
 

La felicitat és una sensació subjectiva de satisfacció i, al mateix temps, és una fórmula associada al nivell d’expectatives.

 
Sentir-se satisfet/a depen en moltes ocasions del grau d’expectatives que tenim les persones. Moltes vegades escolto valoracions en funció de l’expectativa, no del que s’ha viscut. Per exemple, Com ha anat el viatge al Perú? li pregunta un amic a la seva companya de feina que acaba de tornar de vacances. Ostres… m’ho imaginava diferent i m’ha decepcionat força. Si parem atenció en aquesta resposta, veurem que el que ens diu no té a veure amb la seva experiència, sinó amb el contrast entre la realitat i les expectatives, fantasies o desitjos dipositats en el viatge.
 
En el que també estarem d’acord és que no ens fa feliç el mateix a tothom. Hi ha persones que disfruten d’una classe de tango, altres d’una pel·lícula en V.S.O.E. quan el cinema està buit, altres cuidant la nèta els dimarts per la tarda o d’altres que lligant a la barra de la discoteca. Aquest tipus d’activitat generen dopamina en el nostre cervell que ens impulsa al plaer i a la recompensa. Aquestes activitats que desperten benestar en les persones també estan associades a l’edat ja que les persones grans acostumen a valorar la salut a diferència de les persones adolescents. En una conferència sobre la felicitat, una de les persones assistents va oferir aquesta afirmació sobre la felicitat que ho resumeix molt bé «Intentar ser més feliç és com baixar de pes. Consisteix en menjar menys i fer més exercici. No hi ha dietes miracle. Amb la felicitat passa el mateix. Hi ha unes poques coses que es poden fer diàriament i el nivell mitjà de felicitat anirà pujant».

 
Segons una macroenquesta realitzada a través de la Organització Mundial de la Salut (OMS), van respondre que els ingredients per ser feliç estan en tenir companyia, estar bé psicològicament, gaudir d’una bona salut física, tenir autonomia personal, viure en un ambient agradable i tenir una vida espiritual. Si ens fixem en aquestes dades, els diners no són un ingredient destacat. Hi ha estudis que han analitzat la relació entre la felicitat i l’edat i, malgrat que s’ha associat la felicitat a la juventut, els estudis mostren que, a mesura que les persones ens fem més grans, ens sentim més feliçes i satisfetes.

Hi ha una llegenda que explica que, en una reunió de dimonis, van decidir robar allò que consideraven més preuat dels éssers humans. Van estar d’acord en robar-lis la felicitat i, després d’intensos debats per escollir el millor lloc per amagar-la, un dels dimonis va tenir clar que el millor amagatall serien ells mateixos perquè estarien tan pendent de buscar la felicitat fora que se’n oblidarien que la porten dins seu.

Feliç viatge cap a la felicitat!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?