LA MENT IL·LUSÒRIA

Un dia un home va preguntar al mestre:

  • Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

  • Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

  • Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

  • Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica  és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar  per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca  sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden  tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i  cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

  • Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
  • Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
  • Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
  • Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

TENS PROBLEMES D’ANSIETAT?

La Maria s’ha despertat aquesta setmana una hora abans que li soni el despertador del mòbil i no pot conciliar més la son sense saber per què. La Naiala ara balla swing els dimecres en el casal del seu poble gràcies a un regal d’aniversari, però comença a suar i experimenta una sensació d’ofec cada vegada més intensa quan li toca de parella un noi que li agrada. La Sarah ha rebut el diagnòstic d’un segon tumor en el pit i se sent neguitosa quan pensa que li ha d’explicar al seu pare ja que la mare va morir de càncer fa dos anys. L’Enrique ha arribat a la consulta perquè està de baixa laboral per un atac d’angoixa quan estava a punt de fer una ponència en anglès en el Mobile Congress dimarts passat. 

La Maria, la Naiala, la Sarah i l’Enrique ens han arribat a la consulta perquè tenen símptomes d’un dels trastorns més prevalents en la nostra societat actual, estan patint símptomes d’ansietat. De què parlem quan parlem d’ansietat? L’ansietat humana és molt àmplia i abarca des de reaccions normals de por que ajuden a evitar un perill clar i present fins el pànic incontrolable i l’evitació inapropiada de persones, llocs i coses en un esforç per sentir-se fora de perill de tot mal. La sensació de por aguda i ansietat de lleu a moderada està omnipresent en la condició humana. Això vol dir que cert nivell d’ansietat és bo i necessari com, per exemple, a l’hora de parlar en públic, realitzar un examen o quan hi ha una primera cita amb una persona desconeguda, una altra aspecte és la intensitat d’aquesta ansietat que pot paralitzar els mecanismes cognitius, psicofisiològics i emocionals. No obstant això, quan l’ansietat és injustificada, excessiva i persistent, o bé quan interfereixen en el dia a dia, es pot categoritzar com a trastorn.

 

Els trastorns d’ansietat es solen conceptualitzar com la por a la por que produeix nivells elevats de malestar subjectiu, manifestació de símptomes somàtics i disrupció de la vida quotidiana.

La preocupació s’ha descrit com una activació persistent de la representació cognitiva d’un/a mateix/a de l’ansietat, inclosos pensaments inquietants, històries o imatges sobre un possible perill o amenaça. Quan l’amenaça supera la capacitat de l’individu d’escapar o de fer-la front, pot produir-se immobilitat comportamental o hipervigilància cognitiva, en un intent per danyar el dany passivament. És com si un sistema d’alarma a la llar s’activés amb freqüència malgrat no haver-hi senyals reals d’intent de robatori. Cada vegada són més els estudis en humans i animals que indiquen que l’activació repetida, exagerada o perllongada de la fisiologia de l’estrès, a més de la recuperació endarrerida de respostes biològiques davant de situacions d’estrès, poden contribuir al fracàs prematur de sistemes d’òrgans que poden augmentar la susceptibilitat a malalties afectant directament a la salut.

Quan una persona té l’atenció centrada en els aspectes negatius de la pròpia experiència, se sent preocupada sobre una possible desgràcia futura o distorsiona la magnitud d’un problema real a través de la catastrofització, és probable que estigui patint problemes d’ansietat ja que, en aquestes situacions, es tendeix a interpretar de forma poc ajustada l’amenaça en absència d’un perill real.

 

Mentre que la percepció de por i d’ansietat succeeix en el cervell, la resposta també s’experimenta en el cos.

La inducció de por i altres formes d’efectivitat negativa estimulen una àmplia activació simpàtica que s’origina en rutes de l’escorça cerebral i d’estructures subcorticals i que baixa a través del tronc encefàlic, la medul·la espinal i els nervis simpàtics perifèrics als òrgans de tot el cos. Aquest es tradueix en símptomes somàtics com tensió muscular dolorosa, acceleració del pols, pressió arterial alta, arítmia cardíaca, dificultat per respirar i trastorns gastrointestinals. Atès que aquestes sensacions interiors són desagradables, la ment tendeix a distreure l’atenció intentant prevenir l’ansietat evitant persones, lloc, objectes, animals, etc.

Per això, les pràctiques de Mindfulness ofereixen una orientació on l’ansietat és observada, permesa i resposta deliberadament amb franquesa, curiositat i acceptació a diferència d’evitar-ho ja que encara reforça més el patró ansiògen. Practicar Mindfulness augmenta la tolerància a l’angoixa, interrompre l’evitació habitual i potenciar l’autoregulació adaptativa i el funcionament saludable del cos i la ment. Si vols entrenar la teva capacitat mindful, et recomano que entris en el nostre Canal de Youtube on trobaràs pràctiques centrades en la respiració, les sensacions corporals i les emocions.

 

Daniel Borrell, psicòleg col·legiat núm. 12.866

VÈNCER LA PREOCUPACIÓ

És normal preocupar-se, forma part de la naturalesa humana: la família, les relacions, els diners, la salut, etc. Si no ens preocupéssim del cotxe que es salta el semàfor a l’altre costat de la carretera, la nostra vida podria estar en perill. Així doncs, la preocupació pot ser fins i tot adaptativa. Però què passa quan traspassem la no-tant-fina línia del que és adaptatiu? Quan tot ens preocupa? La política internacional, les mirades de la gent pel carrer, l’esperança de vida, la contaminació, el patiment animal… apareix l’ansietat.

Per tal de vèncer les preocupacions o prevenir-les abans de que es converteixin en patològiques, proposo dues mesures que si bé són de aparença simple i escueta, poden comportar una considerable lluita i dificultat.

1- Prendre consciència del nostre estat emocional.

Moltes vegades al analitzar les nostre preocupacions, ens n’adonem que: Ens preocupem per coses que estan fora del nostre abast.

Això ho veig especialment en les mares d’adolescents. Els és difícil assumir que els seus fills comencen a ser individus independents que prenen les seves pròpies decisions, i per més que es preocupin i es desvisquin per ells, moltes vegades això no afectarà de manera decisiva al resultat final. Les preocupacions aquí giren en torn a situacions fora del seu abast: provarà les drogues? Tornarà tard a casa? Triarà la carrera que espero? Sortirà amb la persona que l’hi convé?

Una vegada haguem detectat què ens preocupa, còm ens afecta i si aquesta preocupació és adaptativa o desmesurada, sota el nostre control o fora, podrem passar al següent pas.

 

2- Exposar-se a la incertesa.

Les persones que viuen estats de preocupació poc saludables tenen molt poca tolerància a la incertesa. Això és degut a que han realitzat un llarg aprenentatge (potser de tota una vida) on la millor manera de sentir-se tranquils és minimitzant al màxim les incerteses: tenint-ho tot sota control.

Tot i que en un primer moment sembla que la preocupació desaparegui, paradoxalment el que estem fent al intentar controlar-ho tot, és reforçar la creença: Benestar=Control i seguint la lògica matemàtica: Malestar=Incertesa. Una creença altament nociva tenint en compte que vivim en un món ple d’incerteses.

Per tant la recomanació per disminuir les preocupacions és enfrontar-se amb incerteses. Acceptant-les sense intentar dominar-les. Quan ens n’adonem que podem viure situacions incertes i no en sortim malparats, estem creant el contra-aprenentatge que ens permetrà abandonar progressivament els pensaments desmesurats sobre el futur que tant ens castiguen, i en conseqüència podrem viure el present amb plenitud.

 

Esteve Planadecursach Soler, psicòleg col·legiat nº 21.691

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

EL CERCLE DE LA PREOCUPACIÓ

 

“La meva vida ha estat plena de terribles desgràcies, la majoria de les quals mai van succeir”

Montaigne (1533-1592)

 
Tinc por de fer-me la revisió, la primera analítica ha sortit bé, però potser la metgessa m’amaga alguna cosa per no espantar-me, rumia la Nora a casa seva.

No vull anar a l’institut, em neguiteja l’opinió dels altres sobre el meu aspecte, segur que avui també em faran comentaris sobre la meva roba, pensa el Robert mentre enfila el camí cap al metro.

Tothom diu que l’any vinent serà pitjor, no sé si me’n sortiré a la feina. Si em quedo sense treball, què farem a casa? Si no tenim diners per pagar l’hipoteca ho perdrem tot, ens quedarem sense res.

Aquest fill meu si continua així no farà res a la vida! No sé com no s’adona de la situació, només fa que perdre el temps amb la música i els seus amics.

El personal està desmotivat, em preocupa que no portin a terme el nou encàrrec, no són conscients de que ara ens la juguem, li diu la directora al cap de recursos humans.

Potser estic malalta, potser es riuran de mi, potser perdo el meu treball, potser el meu fill tindrà dificultats, potser la tasca no es farà…pensen aquests personatges. Es preocupen de situacions que no estan sota el seu control, ja que ningú es pot ocupar de coses que encara no han arribat, o que depenen de l’acció d’altres. De igual manera que no podem refer una situació que ja es va donar, no podem pre-realitzar quelcom que encara no s’ha produït. Sovint quan estem preocupats no podem diferenciar la nostra experiència del pensament i l’emoció, i aquests acaben tenyint la nostra mirada sobre les nostres vivències.

 

El nostres personatges han oblidat que tenim influència en una part de la nostra vida, la relativa al “JO”, a la nostra conducta, als nostres pensaments i emocions, però que el control dels esdeveniments només és una fantasia omnipotent. Paradoxalment,  abandonem les accions que sí són possibles i depenen de l’esforç personal, com la Nora, que evita anar a fer-se les probes mèdiques, o el Robert, que evita anar a l’institut. Sovint podem observar com la por de la preocupació ens fa evitar allò que hauríem d’afrontar quan arribi el moment.

Et convido a que durant aquesta setmana paris atenció als teus pensaments: et preocupes freqüentment? Quin és el motiu de la teva preocupació? Quina actitud adoptes front a les teves preocupacions? Les alimentes amb la teva atenció? Evites les situacions que identifiques amb elles? Com reacciones a les preocupacions dels altres? De què et pots ocupar en aquest moment?
 

La pràctica que et proposo és observar en tu l’efecte de la preocupació, reconeixent els primers pensaments, observar com ressona en el teu cos la preocupació i també les conseqüències que tenen per a tu i pels que t’envolten. Oberva’t.

Una altre pràctica és estar conscient de la preocupació i decidir apreciar si en el teu moment present està succeint o  és una projecció adreçada al futur. Llavors experimenta el moment present tal i com és.

Si observes una tendència a preocupar-te, pots centrar la teva atenció en  l’aquí i ara, arrelant-te en allò que veritablement està succeint. Centrat en el teu cercle d’influència.

ESTIC DEPRIMIT

En la primera sessió amb la psicòloga començo a explicar el meu desànim. Em resulta difícil saber amb exactitud quan va començar, probablement fa anys, d’una manera insidiosa i lenta es va anar covant aquesta sensació que tot plegat és absurd, de què res val la pena. Ara fa un mes que estic de baixa, em passo el dia al llit i en el millors moments al sofà. No tinc esma per fer res.

Què ha passat? Ara no res en especial, fa dos anys em vaig separar, la meva dona em va deixar, però ho vaig superar, sortint amb els amics, de festa. Sovint prenia algunes copes de més. Fa un any va morir el pare, portava temps malalt, jo ja estava preparat. En els últims mesos a la feina han començat a acomiadar gent, potser el proper seré jo.

 Com em sento?

Aquesta pregunta m’irrita, com vol que em senti! Com una pelleringa, com un inútil, com un fracassat, també enganyat, estafat, decebut. Quants adjectius necessita, li retorno la pregunta. He vingut perquè la metgessa de capçalera m’ha dit que estic deprimit i que necessito ajuda, i aquí estic, escèptic que amb les paraules sigui suficient, què pot fer aquesta dona per canviar el fàstic de la meva vida, penso mentre educadament vaig responent les seves preguntes. Em vol conèixer, diu que forma part del tractament.

Com em descriuria? Aquesta sí que és bona! No ho sé, ara no em reconec a mi mateix, hi ha l’Oriol d’abans i l’Oriol d’ara. És clar, vol les dues versions. L’Oriol d’abans era més alegre, amb més energia, més obert, amb confiança, sentia interès pel que l’envoltava i per les activitats que realitzava, creia que si feia les coses bé obtindria la seva recompensa, que si s’esforçava prou, tot aniria bé i que el món era un lloc habitable. Però res va bé, ni jo, ni la meva vida ni el món, és una sensació d’anar caient en un pou que no s’acaba mai, i vull arribar al final per veure si hi ha alguna manera de sortir, però el descens continua, i estic tan cansat… M’he perdut en un laberint i no trobo el fill…

Ara res em motiva, la gent em fatiga i m’enfado per qualsevol cosa, així que he decidit aïllar-me, tancar-me i viure amb mi mateix, però hi ha dies que no em suporto. La psicòloga m’explica en què consisteix la psicoteràpia, la defineix com un procés d’aprenentatge, què és la depressió, com si jo no fos ja un expert, i em demana si estic disposat a treballar amb ella, com si fossin un equip. Però si ara no puc ni anar a la feina!

Quina petita acció, si la portés a terme, suposaria un canvi per a mi durant la setmana que ve?

Em quedo callat, i penso… Hi ha una batalla en els meus pensaments, una part de mi que crida una cosa com «Si ho sabés ja ho hauria fet, es pensa que sóc imbècil?» I una altra que intenta trobar la resposta… Quines coses m’han reportat satisfacció abans? Abans moltes, llegia, escoltava música, sortia a passejar fins a arribar al mar, veure el mar sempre em resultava gratificant. D’acord, d’acord, sortiré a passejar durant aquesta setmana i aniré a veure el mar.

Em proposa portar un registre diari dels meus pensaments, diu que aquí està el problema, i que els pensaments es poden canviar, que a cada pensament irracional puc crear un altre d’alternatiu, més realista… Però què diu? La realitat és que tot és una merda. Em proposa treballar amb aquest pensament… Veure si efectivament aquesta és la conclusió… Està bé, ho provaré…
Quan la sessió està a punt de finalitzar, em pregunta què té de positiu la situació que visc. Em desconcerta aquesta pregunta… Positiu? Em fa ballar el cap, la resposta immediata i fàcil és res, però ella insisteix… Potser –li dic- aquesta situació em fa replantejar-me tota la meva vida… Bé, es una bona conclusió –em respon. Fins a la setmana vinent!

APRENDRE A VIURE SENSE ANSIETAT

 

L’Anna va arribar a la consulta perquè patia d’una ansietat generalitzada des de feia anys. Aquesta situació li comportava un conjunt de sensacions físiques i de malestar emocional, des de tremolors, calfreds, tensió muscular, neguit, taquicàrdia, suors, sensació de tenir un nus a la gola, dificultats de concentració i irritabilitat. L’Anna havia desenvolupat una sèrie d’hàbits perjudicials per intentar evitar el seu patiment, com ara menjar quan no tenia gana, fumar cànnabis per relaxar-se, i negar sistemàticament els problemes.

El Miquel patia atacs de pànic, consistents en episodis de por intensa i fort malestar sense causa aparent, i diferents fòbies. La primera vegada que va tenir un atac de pànic va pensar que patia un atac de cor perquè va sentir forts dolors al pit, dificultat per a respirar i una forta sudoració. En Miquel pensava que es moria; quan va anar a l’hospital i li van diagnosticar l’atac de pànic, la por a morir-se va ser substituïda per la por a tornar-se boig i a la pèrdua de control. Llavors el Miquel va anar reduint i limitant els seus moviments per tal d’evitar els atacs de pànic. El resultat va ser una vida cada cop més empobrida i en la que cada vegada hi havia més situacions que es convertien en una amenaça.

La paraula ansietat prové del llatí anxietas, i significa angoixa i aflicció. En l’actualitat s’estima que més d’un 20% de la població pateix d’algun trastorn d’ansietat i és un dels símptomes que porten a les persones a iniciar una psicoteràpia.

L’ansietat es relaciona amb les nostres pors i temors i com les gestionem

Tothom experimentem pors i neguits de diferents intensitats cada dia: por del dolor, de la malaltia, de la mort, de ser abandonats, de la solitud, podem tenir por del fracàs, de tenir èxit, de ser agredits, de sentir, dels canvis, de les pèrdues i podem tenir por de la por. Cadascú de nosaltres conviu amb les seves pors que surten a la superfície en determinades circumstàncies i les afrontem de formes diverses. Moltes vegades les ignorem i intentem ocultar-les als altres, en d’altres desenvolupem pautes de comportament que com en el cas de l’Anna i en Miquel resulten inadequades i afegeixen més problemes.

Si observem el desenvolupament del nostre pensament, podem adonar-nos de les diferents càrregues emocionals que suposa. Alguns pensaments són molt negatius i pessimistes, i ens generen ansietat, inseguretat, por, ens sentim perduts. D’altres són positius, optimistes, alegres, i oberts. Els pensaments que tenen un elevat contingut emocional acostumen a repetir-se una vegada i una altra. Quan arriben, capten tota la nostra atenció i arrosseguen la nostra ment.

Observar els pensaments sense identificar-nos amb ells

Quan podem veure els nostres pensaments com a simples pensaments, sense reaccionar al seu contingut ni a la seva càrrega emocional ens alliberem de la seva atracció o repulsió.

Probablement no ens veurem absorbits per ells tan sovint ni amb tanta intensitat.

Una forma molt efectiva de disminuir l’ansietat i el grau de malestar associat amb ella, és observar els nostres pensaments i deixar-los anar sense reaccionar, i així aconseguim no alimentar la força dels pensaments que ens fan mal. Si els veiem com un producte més de la nostra ment, sense identificar-nos amb ells, els pensaments perden la seva força. Una manera que facilita no quedar-nos atrapats en els nostres pensaments és portar la nostra atenció a un altre focus, donar la nostra energia a un altre producte de la nostra ment, com per exemple portar la nostra atenció a la respiració, i a la informació del nostre cos. A vegades confonem qui som amb què pensem. Però els pensaments, com les emocions i els sentiments estan contínuament canviant. Puc sentir tristesa però jo no sóc la tristesa, puc tenir pensaments plens de por, però jo no sóc aquests pensaments.

Si la nostra vida està pendolant entre fugir del que ens desagrada i perseguir el que ens agrada, tindrem pocs moments de pau i de felicitat. La manera de no ser esclaus dels nostres processos de pensament és observar-los sense judici i no reaccionar, deixar-los passar, com si estiguéssim veient les onades que trenquen a la platja.

L’ACCEPTACIÓ O VIURE PLENAMENT LES EXPERIÈNCIES

Només quan l’home accepta íntegrament el seu ésser,
comença a viure de forma plena
María Zambrano

Quan una persona no està disposada a tenir una determinada emoció o pensament, justament obtindrà aquesta emoció o pensament

 

Perquè en l’àmbit de l’experiència interna «no estar disposat a X» implica necessàriament «estar en relació amb X». Si una persona no desitja sentir-se com se sent i vol canviar deliberadament el seu estat d’ànim probablement l’èxit sigui efímer, mentre que a llarg termini l’estat d’ànim no desitjat es farà més freqüent i afectarà altres àrees de la seva vida. La mateixa acció d’intentar deliberadament no sentir quelcom en un moment particular, resulta contradictòria amb l’objectiu que persegueix, ja que no estar amb alguna cosa és estar amb aquella cosa. Un exemple d’això és quan una persona està cada vegada més ansiosa per no voler estar ansiosa. L’evitació emocional és també font de patiment quan el canvi que es vol aconseguir és possible, però l’esforç requerit condueix a formes d’evitació no saludables. Per exemple, quan una persona intenta no recordar o eliminar el record d’un episodi determinat a través del consum de drogues. El consum de drogues pot ser eficaç per inhibir un record, però el cost personal pot ser molt alt. L’evitació dels records o circumstàncies que provoquen determinats sentiments restringeix l’acceptació de la pròpia història i limita l’autoconeixement sobre les reaccions al que hom pensa i sent.

Quan l’episodi que es vol eliminar no pot ser canviat, l’evitació és igualment perjudicial. Fugir o lluitar contra el dolor d’una pèrdua, pot convertir la pèrdua en un trauma i a qui practica l’evitació en una víctima de la seva pròpia estratègia. Quan la persona vol eliminar aquest esdeveniments mitjançant el control, aquesta solució és converteix en el problema.

Quan acceptem, podem diferenciar el nostre jo de la seva conducta, sigui privada o pública. Podem diferenciar allò que està present i allò que es fa present pel llenguatge. Podem tractar els pensaments com a pensaments, les valoracions com a valoracions com a records.

Podem aprendre a estar oberts a allò que la vida ens porta en cada moment, en qualsevol experiència i àrea

 

 

De vegades l’acceptació és comparable a l’experiència de ser com una flassada estesa sobre l’herba, que accepta, rep, les fulles i les gotes de pluja que cauen sobre ella. La flassada no es resisteix a les fulles, ni «les tolera», no desitja les fulles, ni intenta atreure-les, ni les controla. L’acceptació és com un contenidor de pensaments, emocions, records i d’altres experiències sense intentar controlar-los.

LA TERANYINA DE LA PREOCUPACIÓ

 

La ment pot funcionar com una llança en direcció a la seva presa quan una persona busca resoldre un problema. La ment pot funcionar com una papallona saltant de flor en flor quan una persona no sap el que busca i també pot actuar com si es tractés d’una rentadora quan una persona dóna voltes i voltes sobre el mateix punt. Què passa quan la ment actua com si fos una rentadora? Per què les persones ens preocupem? On està el límit entre la preocupació necessària i el pensament obsessiu? Aquesta metàfora de la ment com una rentadora permet identificar el pensament obsessiu que està relacionat amb les preocupacions. Un nivell alt de preocupació està correlacionat amb l’ansietat. Doncs, de què serveix preocupar-se si apareix l’ansietat?

És interessant conèixer i identificar la diferència entre la preocupació i l’ocupació. Hi ha una diferència principal entre el pensament que pertany a la preocupació i l’acció que li correspon a l’ocupació.

 

Una bona manera de gestionar els estats d’ànims és ocupar-se de les preocupacions

 

Preocupar-se li permet a una persona preparar-se per passar a l’acció. Quan una persona destina una quantitat important d’energia a la preocupació, evita resoldre allò que el preocupa i és una important font de malestar. La preocupació pot ser útil per pensar, reflexionar i aturar-se; però, pot ser una font de malestar produint paràlisi a l’hora de passar a l’acció.

Com que no hi ha una correlació entre preocupacions i control, és necessari aprendre a conviure amb la incertesa, els dubtes i la sorpresa.

 

La preocupació patològica no redueix la probabilitat de resultats negatius ni augmenta la probabilitat d’un enfrontament exitós ni és efectiva per resoldre problemes concrets (Roemer i Orsillo, 2002, Wells, 2004)

 

Una bona estratègia terapèutica per disminuir el nivell d’ansietat produït pel pensament obsessiu és el Mindfulness: meditació per aconseguir la consciència plena. Aquesta tècnica permet posar distància als pensaments, acceptar la incertesa, augmentar la consciència plena per desenvolupar la creativitat i per no rumiar.

A Espai de Psicoteràpia Quantum busquem solucions. Per això, donem recursos i espai per aprendre a ocupar-se de les preocupacions. Una bona filosofia del que busquem es pot resumir amb la següent reflexió:
Si un problema té solució, per què preocupar-se?
Si un problema no té solució, per què preocupar-se?

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?