• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

T’AGRADA EL NADAL?

 S’apropa el Nadal, amb les seves festes, reunions familiars i d’amics, regals, tradicions… El Nadal arriba per tothom però no arriba igual per tothom. Hi han persones que gaudeixen d’aquestes festes, que tenen allò que diem esperit nadalenc. Persones que gaudeixen de decorar les seves cases, de trobar-se amb les seves families, de comprar regals, viuen amb alegria aquestes dates. En canvi, a altres persones no els hi agraden, desitgen que s’acabin perquè ho passen malament. El Nadal és de contrastos, de persones que l’estimen i persones que més aviat l’odien. De persones que els agradava de petites i ara d’adultes ja no i de persones que els ha tornat a agradar al tenir als seus fills.

Sigui com sigui, El Nadal mou les emocions.

Existeixen dades que indiquen que aproximadament un 44% de la població pateix el que s´anomena “depressió blanca” que és la tristesa que moltes persones senten al Nadal i que és semblant als símptomes depressius comuns.

Quines són les causes de la tristesa al Nadal?

La tristesa en aquestes dates s’associa a diferents motius.

  • Reunions familiars: Per moltes famílies no hi ha excusa és Nadal i ens hem de reunir si o si. El problema és quan hi han persones que no s’aguanten que no es veuen durant tot l’any i tenen l’obligació de trobar-se aquests dies. Això genera tensió, incomoditat i possiblement esclatarà en conflictes.
  • Nostàlgia del passat: El Nadal activa els records de persones importants que ja no estan, sentim el buit i enyorem Nadals feliços que ja no tornaran.
  • La soledat: hi han persones que no tenen a prop a la seva família i no poden passar aquests dies junts. Persones que no tenen família per reunir-se aquests dies.
  • L’economia: El Nadal suposa una despesa econòmica, dinars, regals, trobades amb amistats. No poder portar el ritme d’aquestes festes pot generar tristesa a moltes persones.
  • La feina: No totes les persones tenen vacances al Nadal i això fa que no puguin gaudir del temps com voldrien.

Què podem fer per viure millor aquestes dates?

  • Com t’agradaria que fos el teu Nadal? Fes el Nadal que tu vols no el Nadal establert. Pot ser difícil fer canvis i anar contracorrent a les costums establertes, però viure un Nadal rere d’un altre de forma trista passa factura.
  • Viu el Nadal amb les persones que vulguis. Escull quines són les persones amb les que et sents bé i disfruta aquests dies d’aquestes trobades.
  • Valora si és beneficiós parlar de segons quins temes aquests dies. Hi han famílies que ho tenen clar ni política, ni futbol… Pensa si et va bé treure o discutir sobre segons quins temes aquests dies. No vull dir que has d’evitar resoldre temes, però possiblement no siguin els millors dies per fer-ho, tenint en compte que mengem i bevem més que la resta de dies de l’any.
  • No et sentis obligat/da a ser feliç aquestes dates. Ens bombardegen amb missatges de felicitat per Nadal, no podem ser felices per obligació, ho sents o no ho sents. No et sentis culpable per no sentir allò que es suposa que has de sentir, escolta’t i dóna’t el permís per sentir el que necessitis.

Si no t’agrada el Nadal o et posa trist/a pensa que això si que són uns dies i passen, saber que té una data límit sempre ajuda. I si gaudeixes del Nadal no pensis que s’acaben aviat, gaudeix-les sense dates.

Lola Guerra Ruiz. Psicològa nº Col 11389

ETS UNA PERSONA FORTA

A vegades, he escoltat i també he dit «Ets una persona forta, jo no hagués pogut amb aquesta situació». Crec que moltes vegades, dividim les persones en dos tipus: les persones débils i les persones fortes. És com si algunes persones haguéssin desenvolupat recursos que les fan més fortes davant situacions i altres no. Però, què pensem quan diem que una persona és forta? Normalment, l’atribuim característiques com la capacitat de superació, de sortir endavant, de no venir-se a baix, mantenir la calma i la fermesa.

Els trets de les persones emocionalment fortes no tenen res a veure amb la duresa del caracter, la inflexibilitat o la tendencia a imposar-se a la resta de persones. Tot el contrari. Les persones emocionalment fortes tendeixen a ser moderades i a estar en equilibri. L’autocontrol és la clau per la fortalesa emocional, l’autocontrol no és la repressió, l’autocontrol és tenir l’habilitat per identificar les emocions i saber expresar-les.

Sentir tristesa forma part de la vida de les persones, la persona forta plora, clar que plora i expressa aquesta tristesa perquè així és la manera que pogui sortir la emoció i s’alliberi.

A vegades penso que estem invaits per una tendencia al positivisme irreal i a mostrar sempre que estem feliços i això limita la nostra necessitat d’estar tristos.

Quines són les característiques de les persones emocionalment fortes?

1. Són emocionalment intel.ligents. Són persones que saben mantenir la calma en les situacions díficils, tenen equilibri emocional i estan preparades davant el canvi.

2. No depenen de la opinió de les altres persones. A tothom ens agrada caure bé, però aquestes persones no depenen d’això, una cosa és el desig i una altra diferent és la necessitat, la necessitat ens fa aferrar-nos i això és el que fa mal.

3. Accepten bé les crítiques constructives. Comenten errors com tothom i davant les crítiques constructives aprenen d´això.

4. Assumeixen les equivocacions tenint compassió d´elles mateixes i empatia amb les altres persones

5. Tenen objectius clars que els motiven sempre a seguir per aquests camins

6. Mantenen la calma davant de situacions díficils, poden estar tristes, rabioses, engoixades però sense desbordar-se davant de les situacions.

7. Creuen en les seves capacitats de superació, recorden que han pogut sortir d´altres situacions i això els ajuda a tirar cap endavant.

8. Encara que tinguin por fan les coses amb por.

És cert que hi han persones que sembla que de forma innata tinguin aquestes característiques però també és veritat que les poden desenvolupar. Per la meva experiència com a psicol.loga he vist persones que s´han enfortit emocionalment al haver passat per diferents situacions de la vida. Crec que en general les persones aprenem de les situacions i quan es repeteixen o tenim situacions semblants ja tenim més recursos del que teniem al principi.

Lola Guerra

VOLER ÉS PODER?

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

  • Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
  • Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
  • Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
  • Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
  • La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
  • La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
  • Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
  • Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

QUÈ FEM AMB EL DUBTE?

El dubte forma part de les nostres vides, totes les persones dubten cada dia. Hi han dubtes fàcils de resoldre com: “Em compro això o és molt car?”, “Surto  avui a comprar o espero a demà?”, però també hi han dubtes més existencials que ens generen incomoditat.

Però QUÈ ÉS UN DUBTE? Per definició, un dubte és una situació en la qual la persona no sap per quina de dues opcions decantar-se, està incert entre el SI i el NO.

Què ens passa quan apareix el dubte?

  • Ens fa pensar en les diferents opcions que se´ns planteja la situació.
  • No sabem quines seran les conseqüències que tindrà escollir cada opció
  • Sentim incomoditat al no controlar la situació.

És cert que totes les persones dubtem però és diferent la nostra actitud davant el dubte. Les persones que són més propenses a dubtar poden patir més fàcilment ansietat i depressió. Mantenir-se al dubte pot fer que estiguem al “limbo” permanent i això pot ocasionar esperar que alguna persona decideixi per nosaltres. Totes les persones preguntem a les nostres persones de confiança davant del dubte, però és bó que la decisió sigui nostra.

El dubte es manté per no escollir, escollir suposa perdre alguna cosa. La por a la pèrdua és proporcional al grau de la importància que té allò que perdem.

En una situació de crisis hem d’incorporar la decissió no només des del pensament sino també des de l’aspecte afectiu. És necessari perdre algunes coses per tenir altres. Si no assumim cap risc, tampoc serem capaços d’arribar enlloc.

El dubte quan es queda atrapat a la nostra ment ens paral.litza, fa que no podem donar un pas per resoldre la situació. Aquesta situació fa un bucle a la nostra ment que provoca molta angoixa a la persona que ho pateix. Des de la teràpia cognitiva s’ha vist que és productiu dubtar del dubte per poder escapar dels efectes paral.litzants. Sembla contraditori però dubtar d’allò que dubtem li treu pes al dubte, és una manera de poder controlar la ment i no que la ment ens controli i ens deixi atrapats.

Dubtar és necessari, saludable i ens ajuda a aclarir aspectes de la nostra vida. Com tot, portat al extrem és el que fa que ens perjudiqui.

Què fer davant el dubte?

  • Valorar les diferents opcions que se’ns plantegen
  • Escriure els pros i contres de cada opció
  • Decidir aquella opció més satisfactòria
  • No buscar la seguretat al 100% ja que no existeix però si confiar amb l’opció que més probabilitat té en aquest moment.
  • Actuar, donar el primer pas per sortir del dubte

Hem d’aprendre a acceptar el dubte perquè sorgirà moltes vegades, però podem fer-li front. En cada moment de la nostra vida, fem allò que creiem millor per nosaltres amb els recursos que tenim i segur que aprenem de la situació per la pròxima vegada.

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Nº Col. 11389

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

SERÉ DEPENDENT EMOCIONAL?

Si alguna vegada t’has preguntat per què les teves relacions de parella són insatisfactòries, per què sempre pateixes per amor i per què tot i això no vols estar sol o sola, i sempre estàs en una relació; potser aquest article pugui ajudar-te a entendre què et passa.

El desig d’estar acompanyat, de tenir una relació amb algú és normal i sa, a la majoria de les persones els agrada sentir-se especials per a algú, estimar i ser estimats. Pel que si tens una relació en la que sents això, que és equilibrada i satisfactòria per a tots dos, no tens que preocupar-te.

 

Però una cosa és el desig d’estar en una relació i una altra la necessitat d’estar acompanyat

El problema és quan s’estableix una relació desequilibrada, on un dels membres és més important o té més drets que l’altre, o on un domina l’altre. El desequilibri sol anar acompanyat d’insatisfacció per part de la persona submisa, de dependència i de por a la pèrdua o al rebuig. És llavors quan es pateix per amor. I l’amor sa no fa mal.

Si s’estableix aquest tipus de relació i aquesta se sosté tot i el patiment, estaríem parlant d’una situació de dependència emocional o afectiva.

Si bé hi ha diversos tipus de dependents emocionals, dominants o submisos, hi ha un tipus de dependència afectiva més clàssica que és la que es dóna en major mesura i de la qual parlaré aquí.

 

Diem que una persona és dependent emocional quan intenta satisfer les seves necessitats o mancances afectives de manera desadaptativa amb altres persones, ja sigui amb la parella, la família o amics

Jorge Castelló Blasco, especialista en dependència emocional diu que «l’essència d’aquest problema és que el dependent presenta una frustració o una insatisfacció en la seva àrea afectiva que pretén compensar centrant-se preferentment en les seves relacions de parella».

A aquest problema Walter Riso l’anomena aferrament afectiu, perquè per aquest autor la persona s’aferra a una vinculació obsessiva, permanent, insistent atès que no concep poder viure sense això. La persona dependent creu que aquesta vinculació la farà feliç, que li donarà seguretat i que li donarà sentit a la seva vida.

Aquest autor ens recorda que l’aferrament és la incapacitat a renunciar a un desig quan s’ha de fer. En aquest sentit parla d’aferrament desadaptatiu, quan genera patiment i malgrat això la persona no pot separar-se, o no té control sobre la seva conducta.

Quines són les característiques de la dependència emocional?

  • Establir relacions de parella desequilibrades
  • La parella ocupa un lloc molt important en la vida de la persona
  • El seu estat d’ànim va en funció d’aquesta relació
  • El seu temps es dedica a l’altra persona
  • Idealització de l’altra persona
  • Submissió cap a la parella
  • Els seus pensaments giren al voltant de l’acceptació o rebuig del company o companya
  • Desig insaciable d’estar amb la parella
  • Sentir-se malament, amb ansietat o inseguretat si no s’està amb l’altra persona
  • Necessitat d’estar en contacte amb la parella quan s’està lluny, a través de trucades o missatges
  • Necessitat d’estar en contacte físic quan s’està a prop de la parella
  • Por a l’abandó, a la ruptura i / o al rebuig
  • Por a estar sol o sola
  • Encadenar una relació després d’una altra
  • Baixa autoestima
  • Recerca de validació externa, complaença, necessitat d’agradar
  • Síndrome d’abstinència després de la ruptura

Si t’has sentit identificat o identificada amb algunes o vàries d’aquestes característiques és molt probable que tinguis un perfil de dependent emocional. En aquest cas has de saber que no cal patir per amor i que pots superar aquest problema. Amb ajuda professional d’un psicòleg o psiquiatre entrenat pots vèncer aquesta dependència. També hi ha abundant biobliografía sobre aquest tema, que pot ser-te d’utilitat per autoconeixement i/o per adquirir eines que t’ajudin a superar-te.

Laura López Galarza

Psicòloga Col. 17.148

 

Bibliografia

  • Bowlby, J. Una base segura: aplicacions clíniques d’una teoria de l’aferrament. Ed. Paidós, 1989.
  • Castelló Blasco, J. Dependència emocional: característiques i tractament. Ed. Alianza Ensayo. 2005
  • Castelló Blasco, J. La superació de la dependència emocional. Edicions Corona Borealis. Màlaga, 2012.
  • Mansukhani, A. Curs «Tractament de la dependència interpersonal i els traumes d’aferrament a adults». Barcelona, 15 i 16 de juliol del 2016.
  • Riso, W. ¿Estimar o dependre?: com superar l’aferrament afectiu i fer de l’amor una experiència plena i saludable (9edª). Ed. Zenith, 2014

 

 

L´AMIC PELUT

Avui el meu gos Bico (petó en gallec) fa tres anys, fa dos anys que el vaig adoptar. Són molts dies de compartir estones i establir una relació amb ell. És veritat que es va formant una relació entre els animals i les persones, una relació diferent a altres relacions. Els animals ocupen una posició emocional de gran importància per les persones que els tenim. Es converteixen en un membre més de la familia i proporciona beneficis a la vida de les persones.

Sempre es diu que els animals tenen un amor incondicional amb les persones, t´estimen per sobre dels teus dies dolents, per sobre del teu mal humor a vegades, per sobre de que el poguis renyar per alguna trastada que hagi fet. Per sobre de tot, t´estimen cada dia i a cada moment.

Cada dia et reben a casa amb alegria, s´emocionen només quan obres la porta i allà estan per rebre´t amb tot un seguit d´afectes. És el que diem les persones que tenim animals: Qui et rep d´aquesta manera tan carinyosa quan arribes a casa? Són ells els que monten una festa de benvinguda només per que arribes i fa una estona que no t´havien vist.

Cada vegada hi han més persones que decideixen compartir la vida amb un animal sigui gos o gat o altre tipus d´animals. Diversos estudis han comprovat els efectes positius que té tenir un animal a casa:

  1. Redueixen l’estrès, ansietat i depressió
  2. Augmenten l’activitat física, i molt significativament si l’animal s’ha de treure a passejar.
  3. Milloren el comportament d’adolescents i joves amb problemes, ja que els fa més empàtics i per tant els ajuda en les seves relacions socials.
  4. Creen un ambient més agradable i acollidor, especialment a les cases on hi viuen persones soles o gent gran.
  5. Ens fa estar actius i ocupats, ja que ens hem de tenir cura d’ells.
  6. Milloren i motiven de manera positiva les relacions entre persones humanes.
  7. Contribueixen en l’aprenentatge de les habilitats socials, sobretot en la comunicació, i especialment amb els infants.
  8. Augmenten l’autoestima de les persones, però sobretot d’aquelles que la tenen baixa.
  9. Ajuden a la recuperació de persones amb malalties.
  10. Milloren l’estat d’ànim dels seus propietaris.

Tenir un gos suposa també un fet social. Sortir a passejar no és només que el gos faci les seves necessitats, també suposa parlar amb les persones sobre els gossos, sobre les seves rutines, sobre com es relacionen entre ells. De fet, quan tens un gos, et relaciones amb més persones del teu barri i això fa que sortir a passejar comporti també sensacions agradables i fins i tot desenvolupar amistats entre les persones.

És ben cert que les persones que tenim animals els parlem, els expliquem coses, i ens miren com escoltant. De fet, moltes vegades ens desfoguem dels nostres problemes amb ells com si fós un amic amb el que compartim estones, de fet és un amic pelut però un amic.

Tenir un animal, no és només que estigui a casa, que li donem de beure i menjar, que sortim al carrer. És molt més que tot això, és una relació emocional, un donar i rebre afecte sense parlar o millor dit amb una parla diferent. Tots sabem la importància de la comunicació no verbal, tot el que es pot transmetre amb mirades, carícies, moviments corporals i els animals són experts en comunicar-se amb nosaltres sense necessitat de paraules.

Tenir un animal suposa unes obligacions i responsabilitats, però els efectes positius estan molt per sobre d´això.

Lola Guerra Ruiz

Psicóloga NºCol. 11389

 

 

 

LA FIGURA DEL MALTRACTADOR: QUINA MENA DE PERSONA MALTRACTA ALGÚ ALTRE?

Tot hi esta vivint en una societat “civilitzada” no són pocs els actes d’agressió i violència que es donen cada dia, tot hi que els casos de delinqüència amb violència i assassinats siguin molt menors que en altres llocs del món, hi han altres formes de violència que persisteixen incansablement. Estic parlant de la violència masclista, un tipus de violència que té moltes cares i formes d’expressió, de la més subtil a la més violenta.

Són múltiples els motius per els quals es pot intentar explicar per què el masclisme persisteix i fins i tot incrementa dia a dia: mesures insuficients per part de les autoritats, culpabilitzar a la víctima, falses creences en relació als rols de gènere, falta d’educació emocional, etc. No obstant, la primera pregunta que sorgeix després de conèixer un cas de violència masclista és: cóm ho ha pogut fer? Quin tipus de persona fa això?

La resposta a aquestes preguntes no és senzilla, ja que actualment no es pot parlar d’un perfil concret de maltractador, els casos mostren una gran varietat tant en el perfil del maltractador com en el de la víctima, per aquest motiu, únicament es pot parlar de característiques que es presenten amb més freqüència que d’altres. Diferents estudis han intentat trobar aquestes característiques sovint comunes en les persones maltractadores, en aquest cas concretament, d’homes que han infligit violència masclista contra les seves parelles, així com la possible relació d’aquests actes de violència amb trastorns mentals (Amor, Echeburúa y Loinaz, 2009). Algunes d’aquestes característiques són les següents:

Falta de regulació sobre la ira

Molts dels homes violents amb les seves parelles mostren majors nivells d’ira i hostilitat que aquells que no ho són, així com nivells significatius d’impulsivitat i pèrdua de control sobre la ira (Norlander i Eckhardt, 2005)

Distorsions cognitives sobre la dona i les relacions de parella

Sovint manifesten creences falses sobre la dona i el seu rol dins a parella, així com idees distorsionades sobre la legitimació de l’ús de la violència com a forma de solucionar els conflictes.

Dins el context de violència en la parella, molts agressors utilitzen estratègies d’afrontament per tal d’eludir la responsabilitat dels seus actes, mitjançant la negació, minimització (“Totes les parelles tenen problemes”) o justificació (“Els problemes de la feina em tenen molt estressat i em fan perdre el control”). Aquests mecanismes eludeixen la responsabilitat o minimitzen les conseqüències negatives per la víctima amb l’objectiu de que la persona agressora no pateixi emocionalment davant la violència que exerceix sobre la seva parella.

Trastorns de personalitat

Tot hi que no hi ha cap trastorn mental que expliqui el maltracte cap a la parella, s’ha observat la presència d’alguns trastorns de personalitat del grup B, que es caracteritzen per la immaduresa, la emotivitat i la inestabilitat. Concretament, el trastorn antisocial de la personalitat, característic per la manipulació, la falta d’empatía i l’absència de remordiment per el dany causat. El trastorn narcisista de la personalitat, caracteritzat per la manipulació i instrumentalització dels demés, falta d’empatia, creença de ser superior a la resta i la gran necessitat d’estimació permanent. I el trastorn límit de la personalitat, caracteritzat per l’impulsivitat, por a l’abandonament i inestabilitat emocional.

Dificultats en l’expressió i captació d’emocions

També manifesten una falta d’habilitats socials i emocionals, en el que no han après a expressar adequadament les seves emocions, i probablement tampoc a captar les emocions de la seva parella. Aquesta falta d’intel·ligència emocional sumada a la falta de control de la ira i/o a la percepció distorsionada de la realitat (perceben el món com a una amenaça), facilita que davant un conflicte actuin de forma violenta.

Consum d’alcohol i drogues

La presència del consum d’alcohol vinculades directament amb els actes de violència en la parella poden variar molt, des del 40% al 90% dels casos (Stuart, 2005) Mentre que en el consum de drogues oscil·la entre el 13% i el 35%. No obstant, de la mateixa manera que els trastorns de personalitat, la presència d’alcohol o drogues no explica el maltracte en la seva totalitat, però la seva presència actua com a deshinibidor del comportament violent, que generalment deriva de conductes agressives prèvies. Tanmateix, també incrementa el risc de reincidència en les conductes violentes i suposa un pitjor pronòstic terapèutic

Aquestes són algunes de les característiques comuns entre els maltractadors, s’ha de tenir en compte però que la presència d’algunes, o fins i tot totes, d’aquestes característiques no obliga a la persona a cometre actes de violència contra la seva parella, és a dir, no és una relació causa-efecte en la que la persona agressora no té opció ni alternativa per actuar d’una altre manera, sinó que aquestes característiques serien factors de risc, que predisposen i faciliten la decisió de la persona agressora a cometre un acte de violència.

BIBLIOGRAFIA

Amor,P.J., Echeburúa, E. (2016). Hombres violentos contra la pareja: ¿tienen un trastorno mental y requieren tratamiento psicológico?. Terapia psicológica, vol. 34, nº 1, 31-40.

Amor, P. J., Echeburúa, E., y Loinaz, I. (2009). ¿Se puede establecer una clasificación tipológica de los hombres violentos contra su pareja? International Journal of Clinical and Health Psychology, 9, 519-539.

Norlander, B., y Eckhardt, C. (2005). Anger, hostility, and male perpetrators of intimate partner violence: a meta-analytic review. Clinical Psychology Review, 25, 119-152.

Stuart, g. l. (2005). Improving violence intervention outcomes by integrating alcohol treatment. Journal of Interpersonal Violence, 20, 388-393

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies