LA MENT IL·LUSÒRIA

Un dia un home va preguntar al mestre:

  • Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

  • Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

  • Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

  • Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica  és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar  per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca  sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden  tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i  cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

  • Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
  • Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
  • Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
  • Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

MINDFULNESS I PENSAMENT

La meva vida ha estat plena de desgràcies,

la majoria de les quals mai van succeir

 

Michael de Montaigne

 

A partir de Descartes, en la filosofia moderna s’equipara la identidat amb el pensament. Sartre, tres segles més tard, es va adonar que la consciència que diu “existeixo” no és el mateix que el pensament. I al 1994, Antonio Damasio publica L’Error de Descartes, en el que qüestiona la separació ment-cos i dona evidències de com les emocions i les sensacions estan implicades en accions com la presa de decisions.

Quan som conscients de què estem pensant, es posa de manifest un tipus de consciència que no forma part del pensament. Si no tinguéssim més que pensaments no sabríem que estem pensant. Qui observa el pensament? Un tipus de consciència contemplativa.

 

En Mindfulness podem triar diferents objectes d’atenció: el pensament és un d’ells

Una de les múltiples pràctiques de l’Atenció Plena, és observar els pensaments com si fossin una pel·lícula que es projecta en la nostra ment. Quan observem els nostres pensaments, què succeeix? Van i venen, no són permanents, s’esvaeixen com onades en la platja, i com el moviment del mar, torna a formar-se un altre. D’on venen aquests pensaments? Sóc jo qui pensa o és la meva ment qui ho fa?

Asseguda observo la seva mutabilitat, tot el que haig de fer és observar-los i veure com passen. No ignorar-los, perquè seria contraproduent -encara hi pensaria més. I no desenvolupar-los, no quedar-me enganxada. Només això, veure com el pensament arriba… i se’n va. És tan senzill i alhora tan complicat. Quan ens aturem a observar un pensament, què succeeix?

El patiment que s’origina amb el propi pensament disminueix considerablement si no ens identifiquem amb ell: Jo no sóc aquest pensament, aquest pensament és un producte de la meva ment que la meva consciència contempla.

La pràctica de Mindfulness permet aquesta desidentificació amb el pensament. Com en moltes altres pràctiques, l’atenció al pensament aviat serà interrompuda per la distracció, la nostra ment s’anirà a algun altre estímul intern o extern, o s’enredarà amb el propi pensament. Això no suposa que “ho fem malament”, sinó que la nostra ment divaga d’una cosa a l’altre. Quan ens adonem d’aquesta distracció, tornem una vega i un altre a l’observació del pensament.

 

La ment no és quelcom separat del cos

Puc observar el tipus de pensaments que apareixen: són descriptius? Són imatges? Són records? Són pensament per fer plans? Són judicis? Són anticipacions? Són comparacions?

Què apareix en el contingut dels pensaments que la teva ment elabora? Idees, creences, preocupacions? Què predomina en el teu pensament? El deseig d’experiències agradables? l’evitació d’experiències desagradables?

D’aquesta manera, podem adonar-nos de la connexió dels pensaments amb les emocions i amb les sensacions físiques del cos. Com ressona aquest pensament en el cos? Quines sensacions provoca?

En moltes ocasions els pensaments no estan vinculats al que estem vivint en aquell moment, només són fantasies, però el costum d’identificar-nos amb el pensament fa que els confonem amb la realitat, com si fossin un fet indiscutible. Desenganxar-nos del pensament obre una nova finestra que potser ens farà pensar millor.

 

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13.541

Tel. 639.366.105

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?