EVITACIÓ EXPERIENCIAL: SI NO HO VEIG, NO FA MAL

Segur que alguna vegada has sentit a dir allò de “el remei és pitjor que la malaltia.” Doncs resulta que és precisament el que passa amb molts problemes als que ens enfrontem a la nostra vida.

Amb la millor de les intencions pensem que evitar una situació, un pensament o una conducta determinada ens aportarà satisfacció o que resoldrà els problemes que tenim, i al principi pot semblar que és així, però a la llarga ens trobem que acabem tenint dos problemes en comptes d’un: el que ja coneixíem inicialment i la necessitat de fugir que hem generat.

On trobem aquesta evitació de forma molt evident, és en aquelles persones que pateixen algun tipus d’addicció. La lògica interna d’aquestes seria: quan consumeixo m’evadeixo d’una realitat difícil i no penso en el meu patiment. Un alleujament momentani amb un preu molt car al final.

Això també passa en situacions molt menys greus: la persona que canvia de conversa cada vegada que es parla d’un tema tabú, el que no tolera les discussions i ha de sortir de la sala perquè es posa nerviós, el que canvia de vorera quan hi ha un gos passejant en la seva direcció, o aquell que es queda tancat a casa per no haver d’enfrontar-se a una situació social compromesa.

Es tracta d’un mecanisme d’acció que es reforça cada vegada que l’utilitzem. Com qui es pren un medicament sempre que es troba malament; al veure que efectivament, la pastilla alleuja els símptomes, la següent vegada que comenci a notar aquest malestar anirà corrents a la farmàcia; fins que al final, no només generarà una dependència a aquest remei, sinó que es deixarà de plantejar que aquest malestar podria tenir algun motiu d’existir, o que amaga una infecció o una al·lèrgia de les quals si no se’n tracten les causes, podrien deixar seqüeles perennes.

L’error és qualificar una sèrie d’emocions i experiències internes com a negatives i pretendre viure només allò que ens produeix satisfacció; evitant la resta que ens incomoda, ja sigui deixant de fer coses, utilitzant fàrmacs o anant al psicòleg amb l’esperança de trobar una solució instantània i indolora. De mica en mica ens anem tornant més vulnerables i cecs davant d’una realitat que tard o d’hora acaba esclatant-nos als nassos: que el patiment és necessari per créixer.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691

Per por a patir

Et limiten les teves pors? T’has plantejat alguna vegada quines coses faries si no tinguessis por a perdre, al que diran, a equivocar-te i en definitiva a passar-ho malament i patir? Ara potser pensaràs en l’excusa que els psicòlegs defensem freqüentment; sí,  allò de que “la por és necessària” i que sense por ens hauríem exposat a riscos desmesurats que posen en perill la nostra supervivència i benestar. Però resulta que entre aquesta por adaptativa i la por limitant hi ha un gran repertori de possibilitats on situar-nos a nosaltres mateixos i les fronteres del que considerem acceptable.

El que he observat és que la por te una gran influència en la majoria de decisions que prenem en el nostre dia a dia, i curiosament m’atreviria a dir que poques vegades aquesta por quotidiana es podria considerar adaptativa, bona i saludable. Però ja que és una opinió personal, et convido a fer l’experiment per tu mateix: pensa en aquelles decisions que has pres últimament, les més importants podrien girar entorn a l’amor (la parella, la família, els amics) o la feina, però també pensa en aquelles decisions que has pres de manera quasi automàtica com el camí que has escollit per arribar a un lloc, el menú que has menjat la última setmana o fins i tot els canals de tv, llibres o blogs que has decidit consultar. Hi ha algun residu de por en alguna d’aquestes decisions?

La por és una motivació amagada extremadament poderosa. Tenim por d’admetre les nostres pors, i això fa que passin desapercebudes, que tinguem por de mirar a la por als ulls i confrontar-la. Llavors com ho hem de fer per vèncer-les? Primer de tot indentificant-les tal i com has fet al analitzar les decisions que has pres recentment; i després acostant-nos-hi a poc a poc, sense defugir-ne les conseqüències.

Si a alguna cosa hauríem de tenir por és a les limitacions que ens generen les mateixes pors, ja que restringeixen la nostra experiència vital i ens allunyen de les possibilitats d’aprenentatge que ofereix el patiment; perquè el patiment productiu és una eina diametralment oposada a les pors limitants, és una experiència que ens ajuda a créixer, a madurar i a viure.

I és que, tal com deia el gran pensadors alemany del S.XIX:

“Viure és patir, sobreviure és trobar alguna cosa significativa en el patiment” F. Nietzsche

 

Esteve Planadecursach

Psicòleg col. núm. 21.691

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?