CREAR UN ESPAI DE COMUNICACIÓ DE PARELLA

Amb tota la bona intenció del món, des de la psicologia hem fet difusió d’un tópic: a la parella cal comunicació. És veritat però incomplert. A la parella el que cal és BONA comunicació, aquella que fa que la parella entre altres coses, sigui un espai segur on poder ser, deixar-se anar i estar en relax. 

Comunicar, ho fa tot acte humà, tota acció és comunicació. Parlar ho és, callar, també ho és. Per exemple, quan et deixen en vist al whatsapp i no et responen tu sents alguna cosa, per exemple, que t’ignoren? Tot comunica. Com diu un dels principis de la Teoria de la Comunicació Humana. “És impossible no comunicar”.

Un altre tòpic és que tot a la parella es soluciona parlant. Això tampoc és cert del tot. Hi ha moltes coses en les que no s’aconseguirà estar d’acord perquè som (mínim, quan parlem de no-monogàmies) dues persones diferents i ho seguirem sent, el que passa és que hi ha prou punts en comú com perquè la parella es mantingui. El que fem amb allò que no som iguals és negociar i acceptar. 

I d’altra banda, hi ha assumptes que no tenen solució immediata per molt que vulguem i ho parlem. Si una persona s’enfada perquè l’altre l’ha ferit, per molt que es vulgui i parlin les coses no es solucionen immediatament, cada persona té els seus temps emocionals. Esperar que després de parlar estigui “solucionat” per art de màgia pot ser molt frustrant.

Dic aquests tòpics (tot es soluciona parlant i ja, després de parla-ho ja està arreglat) perquè quan es posen a la pràctica son font de malestar i de discussions que poden no dur enlloc. Discutir és necessari perquè com dic, cal que la parella sigui un espai segur on ser-hi, també per parlar del que em fa mal o em molesta.

Com fer que la parella sigui un bon espai de comunicació?

Calen dues claus bàsiques:

1.- Que la relació sigui un espai segur i tranquil on poder expressar el que es necessita, els afectes, els temors, allò que fa bé i fa mal. On poder mostrar afecte i rebre’l amb serenor i amb entusiasme, passió i alegria, també. 

2.- Que la comunicació no sigui tan sols parlar per tal de solucionar problemes. Ens trobem que hi ha parelles que quan més parlen és per solucionar coses. I ja, no es parla del que vull i el que m’agrada. Moltes vegades es dona per sabut. Pensar i fer així pot dur més problemes a la llarga que solucions. Primer, perquè com deia no tots els problemes es poden solucionar immediatament i parlant i segon, perquè es pot arribar a la conclusió que que sempre que hi ha una conversa és perquè hi ha algun problema a resoldre.

També és veritat que de vegades i més avui en dia, valorem més un espai propi. Entre altres coses perquè per la pandèmia em estat 24/7 amb l’altre i de vegades n’hem tingut prou. No és incompatible. El que jo proposo és recuperar si s’ha perdut el «parlar per parlar»el que ens du a les bromes, les complicitats, les estonetes.

Hem d’evitar que el parlar amb la parella signifiqui sempre que hi ha “un problema”. Quan és així, s’hi entra ja amb tensió i molt probablement s’acabarà tenint la temuda discussió.

Quan s’associa a que sols hi ha problemes, l’espai de parella en comptes de ser un lloc segur, tranquil, de complicitat i cooperació esdevé com el llit de claus d’un fakir, o un camp de mines: no trepitges segur, perquè s’anticipa que alguna cosa que no es veu pot explotar. Això és esgotador, ens enfada, ens frustra, ens desanima i ens distancia.

I què fem? Una manera de provocar el “parlar per parlar”.

A consulta proposo un exercici per tal de crear un espai segur on parlar, no de les dificultats, sinò de totes aquelles coses que no parlem quan parlem de problemes: De cadascú, del que fa, del que desitja, del que vol, del que li agrada i el que no, el que disfruta i el que l’amoïna. Un espai segur on parlar i que l’altre escolti. 

Aquestes son les passes per crear aquest espai:

Cal un lloc tranquil i dedicar un temps que sols es dedicarà a l’exercici. Intentar les interrupcions imprescindibles (siguem realistes, si hi ha criatures és molt més complicat). I treure tota pantalla, mòbils fora. 

Amb una alarma, posar temps de 10 minuts. 

1.- En el primer temps, un parla durant 10 minuts i l’altre escolta, posant atenció sense interrompre. Qui parla, ho farà des del JO ”jo sento, jo visc, jo he fet, jo veig, a mi em passa”. No es pot fer servir el TU “Tu em fas,tu em dius, tu em fas fer”. La cosa va de parlar d’une, no d’assenyalar l’altre.

L’altre escolta atentament, sense jutjar, sense interrompre, sense fer gestos de desaprovació i sense pensar resposta. 

2.- Acabats els 10 minuts, qui escolta fa un resum del que ha escoltat i de la visió. Sense atacar, sense corregir.

3.- es canvien els papers. Qui ha escoltat té 10 minuts per parlar, amb les mateixes normes. Qui ha parlat ara escolta, amb les mateixes normes. 

4.- Si es treuen conclusions i algun acord, s’apunten.

Sabem que sempre esperem que aquestes coses sorgeixin espontàniament, però l’experiència en consulta ens demostra que de vegades cal una empenteta i fer espais «expressament». 

Si et resulta interessant l’exercici o tens dubtes, els espero encantada per respondre’ls. 

Marina Vivó Aznar, Psicòloga col·legiada 17.478 COPC 

Twitter: @marinavivo_  Instagram: @marinavivo

Foto: Kelly Sikkema per Unsplash

T’ESTIMO O ET NECESSITO?

Sabies que som l’espècie més social que existeix a la terra? Això significa que no entenem la vida sense vincles, som éssers totalment interdependents. Si recordes el que va ocórrer a l’inici del confinament, la necessitat d’establir contacte amb les nostres relacions interpersonals va ocupar un paper protagonista a través de videotrucades fent-nos experts en noves tecnologies per satisfer aquesta necessitat relacional. Quan som persones adultes, transformem la dependència amb els nostres progenitors que tenim durant la nostra infància per la independència adulta; però, realment són independents quan arribem en aquesta etapa?

El que passa quan som persones adultes és que modifiquem el tipus de dependència

Existeixen dos tipus de dependència:

  • Dependència vertical: es refereix a la dependència que s’estableix durant la criança amb els nostres progenitors perquè els necessitem per créixer. És imprescindible per la nostra supervivència, és una etapa que s’allarga en el temps perquè no tenim autonomia suficient com quan passa quan som persones adultes. Per això, s’anomena vertical.
  • Dependència horitzontal: es refereix a la interdependència entre dues persones en el moment de cercar algú a qui estimem perquè ens cuidi o a qui cuidar, ens proveeixi o a qui proveir. Ja no és necessària l’anterior dependència vertical perquè ja som persones autònomes.

El problema sorgeix quan, en una relació de parella, apareixen altres necessitats que promouen de nou una dependència vertical. La necessitat de salvar, complaure o de dominar a algú altre són ingredients per establir de nou una relació de dependència emocional.

La intimitat, una bona autoestima i l’autonomia individual són les bases per establir una relació de parella sana i feliç

Quins són els elements que afavoreixen una dependència horitzontal?

  • Regulació emocional és un element clau perquè una parella funcioni adequadament i, sobretot, que sigui feliç. Es refereix a la combinació entre tot allò que puc fer per mi per gestionar les meves emocions (autoregulació) amb el que necessito dels demés per ajudar-me a gestionar el que estic sentint (co-regulació). Quan una persona no disposa d’aquests recursos, té dificultats en resoldre els conflictes que apareixen en la parella o els evita perquè s’aïlla de forma individual.
  • Seguretat emocional és un altre element clau que es pot observar quan una persona té capacitat per gestionar els seus sentiments de soledat de forma autònoma i té les habilitats suficients per establir relacions amb intimitat expressant les seves emocions, realitzar peticions, acceptar les crítiques o mostrar la seva vulnerabilitat.

Em trobo molt sovint a la consulta relacions de dependència emocional on, per una banda, hi ha un membre de la parella que té por a l’abandonament i por de deixar de ser estimat/da oblidant-se de les seves pròpies necessitats per complaure a la parella amb un comportament submís i, per altra banda, l’altre membre de la parella té por a perdre la seva individualitat posant distància emocional en el seu vincle amb un comportament evitatiu i/o dominant. Aquests dos perfils que, aparentment semblen oposats, encaixen perquè sigui possible un vincle. El problema apareix perquè el vincle no es satisfactori per cap d’ambdues persones.

Com puc saber si estic en una relació depenent?

La incapacitat per posar fi a una relació que no em fa feliç com si es tractés d’una addicció, la no correspondència entre el que dono i rebo, la dificultat en créixer a nivell personal, laboral i social, l’aïllament social i el maltractament físic i psicològic (insults, menyspreu, poca validació, etc.) són alguns dels indicadors que em poden ajudar a reconèixer que estic amb tu perquè et necessito, no perquè t’estimo.

La parella ideal és aquella que sap treure el millor de tu, no el pitjor

En moltes ocasiones, m’agrada oferir analogies quan parlo de determinats conceptes quan estic en psicoteràpia. Per explicar què significa la dependència emocional, exposo la situació d’anar al supermercat amb gana. Què succeeix quan anem al supermercat amb la sensació de fam? El nostre criteri segurament és diferent ja que, amb molta probabilitat, buscaré satisfer de forma immediata la gana, més enllà d’escollir algun aliment que em nodreixi realment. Això també pot passar a l’hora d’escollir una parella. Quan la por a la soledat o la incapacitat d’identificar quan una relació no funciona es converteix en el que m’uneix a tu, la necessitat de seguretat emocional i la capacitat de regulació emocional no està ben coberta.

Si et sents identificat/da amb alguns d’aquest trets o tens dubtes sobre la teva relació de parella, el millor que pots fer és parlar-ne amb algú del teu entorn més proper. Prendre consciència del que estàs vivint és el primer pas. En cas que no sigui suficient per sortir-te’n i te’n adones que ho estàs vivint com una addicció, pots demanar ajuda professional per recuperar-te i, sobretot, sortir-ne reforçat/da.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg sanitari i psicoterapeuta

danielborrell@quantumpsicologia.com

IG @danielborrellgiro

Aquest article ha estat possible gràcies a la conferència TEDx Talks «Dependencia emocional» (2019) d’Arun Mansukhani i a la conversa «Claves para evitar la dependencia emocional» (2020) de BBVA amb Sílvia Congost.

LA DECISIÓ DE SEPARAR-SE

Estar en parella forma part del projecte vital de moltes persones, a través d’ella busquem certa plenitud existencial. Però, com a moltes coses a la vida, la parella també està subjecte a canvis. Canvis que poden ser deguts a múltiples factors: econòmics, familiars, malalties, la vinguda de fills…
Després de grans canvis la parella ha de trobar la seva nova estabilitat, però no sempre ho aconsegueix i pot trobar-se davant dels seus propis límits i entrar en crisi.

Aquests límits es poden agrupar en tres grups:

  • Conjunturals: els que es deuen als elements externs, com són els econòmics, la malaltia d’un familiar, l’entrada d’una altra persona a la convivència…
  • Incompatibilitat dels caràcters: amb el transcurs del temps pot anar augmentant la sensibilitat davant determinats trets o comportaments de l’altre.
  • Canvi en el rol del sistema familiar: a causa del naixement o adopció de fills apareixen els rols de mare/pare, afegint noves funcions a la relació que no sempre s’assimilen bé.

Quan la parella arriba al seu límit podem veure’ns incapaços de gestionar-ho per nosaltres mateixos i entrem en un estat on cadascú viu el seu grau d’insatisfacció i solitud. És quan comencem a viure el desamor.

Es produeix la situació paradoxal en la qual no es trenca la parella per por a la solitud, però per altra banda es cau en una solitud compartida, entrant en una rutina sense sentit que fa que encara augmenti més el sentiment de buidor existencial.

Habitualment no afrontem aquesta insatisfacció i desamor, però això no evitarà que l’anem expressant indirectament, fent que augmenti la tensió i fent que cada cop la relació sigui més tòxica.

Arribat a aquest punt és el moment de prendre decisions si no volem fer més insostenible la situació en la qual vivim.

  • Acudir als professionals. Sempre és aconsellable per tenir una visió més completa del que pot estar passant i amb l’ajuda del terapeuta mirar de trobar possibles solucions per recuperar el benestar perdut.
  • Separar-se. Quan no es troben les solucions o aquestes ja han resultat ineficaces el millor és plantejar-nos seriosament i de forma conscient la separació.

La separació pot espantar molt i és un difícil procés de canvi que cadascú viu com pot i a la seva manera, però amb ella busquem trobar una millora en la situació vital. La decisió ha de sorgir d’una deliberació responsable per part dels dos integrants de la parella com a una forma de solució digna per seguir vivint de forma saludable.

QUÈ PASSA AMB ELS FILLS?

A vegades es posa l’excusa dels fills i no s’afronta la separació, però només s’està continuant amb la situació de buidor i insatisfacció amb la corresponent tensió. Per veure-ho més clar, plantegem-nos què pot significar pels fills viure en un ambient tens, sense amor i amb algun grau de violència explícita o implícita. Així doncs, els fills no poden ser l’excusa per perpetuar una situació de desamor.

Les separacions són dramàtiques, algunes més que altres, i en elles podem abocar una quantitat increïble d’odi i destructivitat que estaven latents i correm el risc de convertir als fills en instruments de xantatge i destructivitat cap a l’altre. No hem de perdre de vista que tal cosa mai serà just per als fills.

Arribat el moment de donar la notícia als fills ho hem de fer els dos pares a la vegada i a tots els fills també a la vegada. En aquest moment hem d’oblidar les nostres diferències i posar-nos d’acord en com fer-ho.

Podem fer participar als nens i nenes a partir dels quatre anys, i demanar opinió sobre el seu futur en funció del seu grau de maduresa i al seu ritme. Podem anar informant de forma progressiva de com s’aniran desenvolupant els aspectes fonamentals de la separació.

És important tenir en compte que si no els hem parlat amb claredat ni tampoc els hem permès viure el procés de separació de forma natural, com un fet humà més, tendiran a sentir-se culpables de la nostra separació.

No informar els fills és una equivocació, ja que els nens i nenes són perfectament capaços d’assumir la nova realitat sempre que s’humanitzi el procés de separació, permetent l’expressió de les seves emocions i oferint la seguretat necessària perquè puguin anar integrant progressivament els canvis.

Hi ha pares que busquen que els fills escullin un bàndol, res més desaconsellable, ja que a la llarga els fills es culparan per haver pres partit per un dels dos.

La separació hauria de poder fer-se, al contrari del que passa sovint, des de la tranquil·litat i la serenitat, actuant més des d’una posició raonable que des d’una d’irracional i sense perdre de vista el benestar i interessos dels nostres fills i filles.

Sergi Palma

Psicòleg Col. Núm. 10621

LA SEXUALITAT EN TEMPS DE COVID

Ja han passat més sis mesos des que van decretar l’estat d’alarma i vam estar confinats/es en el nostre domicili. En tot aquest temps, hem seguit moltes recomanacions per protegir la nostra salut física, així com la dels demés. Utilitzar la mascareta, mantenir una distància física d’1,5 metres quan parlem amb una altra persona o rentar-nos les mans són les mesures més escoltades en el que portem d’any; en canvi, si ens referim a la salut sexual, no hem escoltat missatges que ens permetin gaudir de la sexualitat amb la tranquil·litat de protegir-nos del contagi del COVID.

Des de l’inici de la pandèmia, es van difondre guies a Nova York i a Irlanda. Justament aquesta setmana l’Agència de Salut Pública de Barcelona també s’hi ha sumat exposant mesures similars a les anteriors:

  • Es recomana no besar-se ni intercanviar saliva amb qui no es convisqui
  • Utilitzar preservatius pel sexe anal i barreres dentals pel sexe oral
  • Dutxar-se, rentar-se les mans i les joguines sexuals, en cas d’utilitzar-se, amb aigua i sabó abans i després de tenir relacions sexuals
  • Es recomana reduir al mínim les relacions sexuals amb persones no convivents
  • Espais oberts, grans i ben ventilats són aconsellables per mantenir relacions sexuals
  • Les pràctiques sexuals més segures són la masturbació individual, visionar pornografia, sexting i cibersexe

El COVID no és una infecció de transmissió sexual, encara que es pot transmetre per via sexual

Aquestes mesures i recomanacions en matèria de salut sexual es basen únicament en la seguretat i la prevenció del contagi del virus sense tenir en compte la satisfacció, la intimitat i la comunicació que s’estableix en una parella sigui estable o, fins i tot, esporàdica. Entre l’extrem de tenir relacions sexuals amb mascareta vigilant les postures sexuals i tenir una llista d’amants interminable sense prendre cap mesura, cal assumir que la sexualitat en època de pandèmia segurament no serà com ens agradaria. La seguretat tampoc no la tenim en una relació de parella estable perquè el confinament es va acabar el mes de maig. Ens relacionem amb altres persones, això significa assumir el risc de contagi perquè la vida segueix endavant i, al mateix temps, prendre les mesures necessàries per reduir el risc quan tenim relacions sexuals sentint-nos còmodes en aquest intercanvi íntim.

La forma de treballar, viatjar, reunir-nos amb més de 10 persones, ballar i, per suposat, la forma de lligar ha sofert canvis en els últims mesos. Els espais on habitualment es lligava han desaparegut perquè els locals d’oci nocturn, festes i discoteques estan tancades. Si li sumes anar amb mascareta, la dificultat per interactuar amb altres persones es fa més complexa actualment. A no ser que hi hagi alguna alteració emocional, el que no ha canviat és la necessitat de conèixer gent nova, el desig d’enamorar-se i les ganes de tenir relacions sexuals. Lligar en un bar, a la cua del supermercat o a la parada del bus continua sent possible, encara que la mascareta enmascari el nostre somriure.

Atreveix-te a donar un primer pas si uns ulls et sedueixen amb la seva mirada!

Com que els éssers humans tenim més capacitat d’adaptació del que la nostra ment creu, les opcions de lligar a través de les xarxes socials i d’aplicacions s’estan convertint en la forma de lligar predominant.

Quins avantatges e inconvenients té lligar virtualment? En una enquesta recent en el meu perfil d’Instagram @danielborrellgiro, un 65% ha contestat que és més selectiu/va abans de tenir una cita amb una persona desconeguda i un 38% expressa tenir por al contagi. Actualment, tot va més a poc a poc en el moment de conèixer algú. Ja no importa tant col·leccionar amants en forma de trofeus o números, sinó tenir converses més íntimes abans de decidir tenir una primera cita presencial. Durant el confinament, havia augmentat un 22% la durada dels xats i un 9% havien utilitzat el vídeo xat per tenir un primer contacte audio-visual. Això significa que es comença a buscar quelcom diferent.

La pantalla ens ofereix la possibilitat de pensar més les respostes, estar més còmode i també lligar de dia

Val la pena recordar que una sexualitat satisfactòria influeix positivament en el nostre estat d’ànim, benestar emocional (alleugeriment de pensaments depressius, recàrrega de la capacitat memorística, conciliar la son o, fins i tot, augment de l’esperança de vida) i en el nostre cos (prevenció d’infarts, augment de la musculatura, tonificació del sòl pelvià i augment de les defenses, entre d’altres). Malgrat tots aquests avantatges, és comprensible sentir por al contagi perquè tenir relacions sexuals implica fer-se petons, estar molt a prop l’un de l’altre, acariciar-se amb les mans, realitzar pràctiques sexuals intercanviant fluids, etc. No hi ha una evidència que el virus es transmeti a través del sexe vaginal o anal, tot i que s’ha trobat en persones que han donat positiu; en canvi, exposar-se a la respiració o la saliva durant les relacions sexuals fan més probable un possible contagi.

De la mateixa manera que les persones ens protegim de les ITS amb mètodes de barrera o del VIH amb la PReP, la sexualitat és una font inesgotable de plaer, comunicació, intimitat i benestar. Per això, tenir relacions sexuals de forma responsable i segura sempre ens permet gaudir-la més i millor. No importa si ho fas en companyia o amb la teva pròpia mà, el que importa és actuar des de la consciència, responsabilitat i sentit comú tenint tota la informació necessària per prendre les decisions més adequades.

Aquí us deixo amb el curtmetratge HIDROALCOHÓLICO (2020) on apareix el desig i la por en una trobada sexual de dos nois que s’han conegut a través d’una app.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, terapeuta sexual i de parella danielborrell@quantumpsicologia.com

DUBTES EN L’AMOR

La Marta porta 3 mesos sortint amb un noi, s’estimen i s’ho pasen bé junts. Però ella dubte de si la relació va bé o no, si tenen futur, si estan fets l’un per l’altre… I així li explica al Raul que està una mica cansat dels dubtes de la Marta ja que ell pensa que la relació va bé i no hi ha motius perque dubtar i que s’ha de gaudir del present.

La Marta enten al Raul, però li costa parar els seus dubtes per molt que ho intenta tornen sobretot quan està sola i no tant quan està amb ell. Els dubtes en les relacions de parella són normals, de fet per la meva experiència com a psicòloga puc dir que la relació de parella és la més complicada ja que hi han molts factors que intervenen. Però també pot ser la relació més enriquidora i completa. El que li passa a la Marta ve molt influenciat pel que ens han vengut en les pel.licules i moltes cançons, un amor idílic i dependent… que fins i tot podria ser tòxic.

La Marta podria tenir un TOC DE L’AMOR, un pensament obsessiu de dubtes que no li deixen gaudir de la seva relació de parella. La Marta necessitaria parar aquest bucle de dubtes per poder estar bé en la seva relació amb el Raul. Però la Marta no és la única que té dubtes en una relació de parella hi han més dubtes que poden sorgir quan estem en parella.

Dins d’aquests dubtes estan:

Por al compromís: dubtar si la relació pot passar a una fase diferent i comprometre’s amb aquesta persona ja sigui donant un pas de viure junts o bé formalitzar la relació.

Dubte de si és la persona adequada: hi han persones que dubten si la persona és la que hauria de ser com si hagués un estándar únic de la persona amb la que “deurien estar”.

Dubtes si agradarà a la familia i als amics: moltes persones pensen en la seva parella i no poden evitar el fet de pensar si agradarà al seu grup familiar i d’amics de fet hi han persones que deixen relacions pels comentaris del seu entorn.

Dubtes si la relació funciona: és normal que les relacions passin per crisis i això pot enfortir o no la relació.

– Dubtes si deixar la relació: si no es supera una crisis o bé hi han coses importants que no es donen en la relació hi han dubtes de si és el moment o no de deixar la relació.

Dubtes si m’estima o l’estimo: A vegades sorgeixen els dubtes propis si realment estimem a la parella o bé si la parella ens estima.

Això només és un recull de possibles dubtes que poden sorgir al món de la parella potser t’has identificat amb algún dubte o bé tens uns altres… L’important és saber que poden aparèixer i el que hem de fer és no atascar-nos i valorar allò que si que tenim, tenir un espai per pensar però sense fer bucles si no per aclarir-nos. És bó dubtar si ens ajuda a replantejar-nos coses que després ens aporten alternatives de millora. Deixar la perspectiva de la parella idílica que tant de mal ens ha fet i ens continua fent de forma inconscient.

Lola Guerra Ruiz

ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

EN PARELLA, SANAMENT

Tant en treball individual com amb parelles, un tema que sorgeix sovint a consulta és el de com dur les queixes de la parella (convivint o no). Altres relacionades son o bé com aconseguir que l’altri entengui les pròpies necessitats o bé com aconseguir que faci alguns canvis importants per tal d’estar a gust. Les queixes, tant emeses com rebudes, són un motiu habitual de malestar i preocupació, ja sigui per com es comuniquen, pel perjudici que ens provoquen, per com les rebem, o també perquè ens en volem defensar o directament, eliminar-les.

En aquest sentit, és força útil i clarificador tot el treball d’investigació i terapèutic sobre parelles que van fer el matrimoni John Gottman i Julie Schwarz i que van donar a conèixer els passats anys 90. Durant 30 anys van estar observant, avaluant, registrant i analitzant les converses de parelles mentres discutien d’assumptes a resoldre i que les separaven. Algunes conclusions a les quals van arribar son tant de sentit comú com desmitificadores:

Una relació sana és aquell que dura molts anys?

No necessàriament. Les relacions sanes son aquelles el les que l’amor es sosté en el respecte i en la coneixença de l’altre. Això permet que qui en forma part n’obté ser vist/a per qui és, i és tant reconegut/da com validat/da per això, on tant pot rebre atenció i nutrició emocional com també donar-ne, en mutualitat i igualtat. Una relació sana és aquella que permet a les dues persones crèixer i desenvolupar-se.

En parella, hi ha coses que no poden donar-se:

Per bé que vagi una parella, és impossible que mai discuteixi, o bé que no es tinguin queixes l’un/a de l’altre/a. El que diferencia una unió sana d’aquella que manté una relació perjudicial -o bé tant deteriorada que està a punt de separar-se- és com gestiona els conflictes.

Les parelles que perduren en una relació positiva i mútua enfronten els conflictes de manera positiva i suau.

Reconeixen que el conflicte és inevitable, que sempre hi haurà algun punt en que estaran en desacord. Fins i tot poden admetre que hi ha coses que sempre les veuran diferent i que per tant potser no tenen solució. El que procuren, tantmateix, és no mantenir-se en una posició estancada o en una trinxera respecte a aquell assumpte. Procuren mantenir una postura respectuosa i empàtica amb l’altre. Segueixen parlant, procurant evitar la crítica o la desqualificació. Dialoguen, encara que costi, i busquen acords que si més no del tot, puguin acontentar a ambdues parts.

De fet, Gottman&Schwarz quantifiquen que aproximadament el 69% dels conflictes en parella no son solucionables. On es posa el focus, doncs? En donar molt valor, molta validesa i molta importància a aquest 31% restant que sí es pot resoldre, i que sigui allò verdaderament important i nuclear de la parella. Donar-li un valor del 100%.

En aquest procés de diàleg, són molt importants els termes de la conversa: les parelles que mantenen una relació sana intenten mantenir una actitud oberta, interessant-se pels sentiments de l’altre. Li reforcen també que l’altre és important i li validen i reconeixen les seves qualitats i esforços. Intenten deixar de banda les ironies que poden ferir i els sarcasmes. Procuren desdramatitzar les situacions no importants amb una mica d’humor.

No són els únics elements, però si alguns dels fonamentals. I ja se sap que sense bons fonaments, cap estructura aguanta, per molta bona voluntat -en aquest cas, estima- que hi posem.

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478 COPC

BIBLIOGRAFIA: Gottman, J. M. Gottman, J. S., Declaire, J. “Diez claves para transformar tu matrimonio. Cómo reforzar las relaciones de pareja.” Ed Paidós.

LA RELACIÓ MONÒGAMA ESTÀ PASSANT A LA HISTÒRIA?

Cada cop és més freqüent llegir o escoltar històries entre persones que no tenen relacions monògames. Últimament, sento que la societat o un sector de la societat està canviant en la relació sexoafectiva. S´estan descobrint noves formes de relacionar-se en parella que surten de l´esquema de dos persones monògames.

Es parla de diferents relacions no monògames:

  • Swingers o intercanvi de parella
    L’intercanvi es defineix com el joc exclusivament sexual que poden gaudir els membres d’una parella, normalment junts, en companyia d’una altra persona o d’una altra parella. Es pot donar tant en espais privats com en locals d’intercanvi. Generalment no implica cap relació afectiva amb altres persones.
  • Relació oberta
    La parella “obre” la seva relació de manera que cada membre tingui permís per interactuar i jugar (normalment només sexualment) amb altres persones, ja sigui junts o per separat, sense que es consideri infidelitat. Cada relació pot establir les seves pròpies regles del que està permés o no.
  • Poliamor jeràrquic
    El poliamor es defineix com la capacitat d’estimar vàries persones alhora de manera consensuada entre totes les implicades. En el cas de que hi hagi una jerarquia, s’estableix una parella o relació principal i d’altres secundàries.
  • Poliamor no jeràrquic
    Quan tenim més d’una relació íntima, sexual i amorosa al mateix temps amb el coneixement i consens de totes les persones involucrades, sense que existeixi cap jerarquia més enllà de les jerarquies implícites que es donen segons la vinculació es tingui amb cada una (convivència, fills en comú, economia compartida, …) es parla de poliamor no jeràrquic, on no existeixen normes restrictives per cada membre de la relació.
  • Anarquia relacional
    L’anarquia relacional s’entén com la pràctica de formar relacions que no estiguin sotmeses a un conjunt de regles preestablertes. És una forma d’entendre les relacions que intenta posar menys pes en les relacions sexo-afectives, validant i donant espai i importància a cada persona, independentment de si encaixen o no en una etiqueta determinada (parella, amic, amant, etc…)

Per mi, no és qüestió de dir que una manera de relacionar-se està bé i la resta està malament. Em trobo moltes vegades amb aquest tipus de conversa en la qual les persones només defensen una postura com única, exclusiva i valida. Com moltes coses a la vida, crec que no és qüestió de tenir la raó ja que tothom tenim la nostra, per mi és més aviat reflexionar sobre quina és la relació o vincle que volem establir amb una altra o altres persones.

Les relacions no són fàcils, tenen molts aspectes implicats que s´han de saber portar. Hi han diferents factors que poden ajudar a tenir una relació saludable: l´equilibri entre el donar i el rebre, una bona comunicació,empatia, respecte, llibertat, aprenentatge…

D´alguna manera, s´està obrint el concepte de la monogàmia i cada persona pot escollir amb qui i com vol relacionar-se, tot és lícit des del respecte a l´altra o altres persones. Les persones que tenen relacions no monògames parlem de diferents aspectes com : la honestedat, una bona comunicació, l´acceptació incondicional, la valentia i el coratge per afrontar les dificultats… Aquest tipus de relacions comporten també dificultats ja que s´han d´afrontar les dificultats d´aprenentatge personal que aniran sorgint.

Un cop em van dir: “ Les relacions duren mentre que aprenguem de l´altra persona” em sembla un bon lema, les relacions com a font d´aprenentatge mutu.

Així que escollis la relació que volguis i que aprenguis molt!

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Col.legiada 11389

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort