• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com.  Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació. 

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella. 

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics. 

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible. 

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

EN PARELLA, SANAMENT

Tant en treball individual com amb parelles, un tema que sorgeix sovint a consulta és el de com dur les queixes de la parella (convivint o no). Altres relacionades son o bé com aconseguir que l’altri entengui les pròpies necessitats o bé com aconseguir que faci alguns canvis importants per tal d’estar a gust. Les queixes, tant emeses com rebudes, són un motiu habitual de malestar i preocupació, ja sigui per com es comuniquen, pel perjudici que ens provoquen, per com les rebem, o també perquè ens en volem defensar o directament, eliminar-les.

En aquest sentit, és força útil i clarificador tot el treball d’investigació i terapèutic sobre parelles que van fer el matrimoni John Gottman i Julie Schwarz i que van donar a conèixer els passats anys 90. Durant 30 anys van estar observant, avaluant, registrant i analitzant les converses de parelles mentres discutien d’assumptes a resoldre i que les separaven. Algunes conclusions a les quals van arribar son tant de sentit comú com desmitificadores:

Una relació sana és aquell que dura molts anys?

No necessàriament. Les relacions sanes son aquelles el les que l’amor es sosté en el respecte i en la coneixença de l’altre. Això permet que qui en forma part n’obté ser vist/a per qui és, i és tant reconegut/da com validat/da per això, on tant pot rebre atenció i nutrició emocional com també donar-ne, en mutualitat i igualtat. Una relació sana és aquella que permet a les dues persones crèixer i desenvolupar-se.

En parella, hi ha coses que no poden donar-se:

Per bé que vagi una parella, és impossible que mai discuteixi, o bé que no es tinguin queixes l’un/a de l’altre/a. El que diferencia una unió sana d’aquella que manté una relació perjudicial -o bé tant deteriorada que està a punt de separar-se- és com gestiona els conflictes.

Les parelles que perduren en una relació positiva i mútua enfronten els conflictes de manera positiva i suau.

Reconeixen que el conflicte és inevitable, que sempre hi haurà algun punt en que estaran en desacord. Fins i tot poden admetre que hi ha coses que sempre les veuran diferent i que per tant potser no tenen solució. El que procuren, tantmateix, és no mantenir-se en una posició estancada o en una trinxera respecte a aquell assumpte. Procuren mantenir una postura respectuosa i empàtica amb l’altre. Segueixen parlant, procurant evitar la crítica o la desqualificació. Dialoguen, encara que costi, i busquen acords que si més no del tot, puguin acontentar a ambdues parts.

De fet, Gottman&Schwarz quantifiquen que aproximadament el 69% dels conflictes en parella no son solucionables. On es posa el focus, doncs? En donar molt valor, molta validesa i molta importància a aquest 31% restant que sí es pot resoldre, i que sigui allò verdaderament important i nuclear de la parella. Donar-li un valor del 100%.

En aquest procés de diàleg, són molt importants els termes de la conversa: les parelles que mantenen una relació sana intenten mantenir una actitud oberta, interessant-se pels sentiments de l’altre. Li reforcen també que l’altre és important i li validen i reconeixen les seves qualitats i esforços. Intenten deixar de banda les ironies que poden ferir i els sarcasmes. Procuren desdramatitzar les situacions no importants amb una mica d’humor.

No són els únics elements, però si alguns dels fonamentals. I ja se sap que sense bons fonaments, cap estructura aguanta, per molta bona voluntat -en aquest cas, estima- que hi posem.

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478 COPC

BIBLIOGRAFIA: Gottman, J. M. Gottman, J. S., Declaire, J. “Diez claves para transformar tu matrimonio. Cómo reforzar las relaciones de pareja.” Ed Paidós.

LA RELACIÓ MONÒGAMA ESTÀ PASSANT A LA HISTÒRIA?

Cada cop és més freqüent llegir o escoltar històries entre persones que no tenen relacions monògames. Últimament, sento que la societat o un sector de la societat està canviant en la relació sexoafectiva. S´estan descobrint noves formes de relacionar-se en parella que surten de l´esquema de dos persones monògames.

Es parla de diferents relacions no monògames:

  • Swingers o intercanvi de parella
    L’intercanvi es defineix com el joc exclusivament sexual que poden gaudir els membres d’una parella, normalment junts, en companyia d’una altra persona o d’una altra parella. Es pot donar tant en espais privats com en locals d’intercanvi. Generalment no implica cap relació afectiva amb altres persones.
  • Relació oberta
    La parella “obre” la seva relació de manera que cada membre tingui permís per interactuar i jugar (normalment només sexualment) amb altres persones, ja sigui junts o per separat, sense que es consideri infidelitat. Cada relació pot establir les seves pròpies regles del que està permés o no.
  • Poliamor jeràrquic
    El poliamor es defineix com la capacitat d’estimar vàries persones alhora de manera consensuada entre totes les implicades. En el cas de que hi hagi una jerarquia, s’estableix una parella o relació principal i d’altres secundàries.
  • Poliamor no jeràrquic
    Quan tenim més d’una relació íntima, sexual i amorosa al mateix temps amb el coneixement i consens de totes les persones involucrades, sense que existeixi cap jerarquia més enllà de les jerarquies implícites que es donen segons la vinculació es tingui amb cada una (convivència, fills en comú, economia compartida, …) es parla de poliamor no jeràrquic, on no existeixen normes restrictives per cada membre de la relació.
  • Anarquia relacional
    L’anarquia relacional s’entén com la pràctica de formar relacions que no estiguin sotmeses a un conjunt de regles preestablertes. És una forma d’entendre les relacions que intenta posar menys pes en les relacions sexo-afectives, validant i donant espai i importància a cada persona, independentment de si encaixen o no en una etiqueta determinada (parella, amic, amant, etc…)

Per mi, no és qüestió de dir que una manera de relacionar-se està bé i la resta està malament. Em trobo moltes vegades amb aquest tipus de conversa en la qual les persones només defensen una postura com única, exclusiva i valida. Com moltes coses a la vida, crec que no és qüestió de tenir la raó ja que tothom tenim la nostra, per mi és més aviat reflexionar sobre quina és la relació o vincle que volem establir amb una altra o altres persones.

Les relacions no són fàcils, tenen molts aspectes implicats que s´han de saber portar. Hi han diferents factors que poden ajudar a tenir una relació saludable: l´equilibri entre el donar i el rebre, una bona comunicació,empatia, respecte, llibertat, aprenentatge…

D´alguna manera, s´està obrint el concepte de la monogàmia i cada persona pot escollir amb qui i com vol relacionar-se, tot és lícit des del respecte a l´altra o altres persones. Les persones que tenen relacions no monògames parlem de diferents aspectes com : la honestedat, una bona comunicació, l´acceptació incondicional, la valentia i el coratge per afrontar les dificultats… Aquest tipus de relacions comporten també dificultats ja que s´han d´afrontar les dificultats d´aprenentatge personal que aniran sorgint.

Un cop em van dir: “ Les relacions duren mentre que aprenguem de l´altra persona” em sembla un bon lema, les relacions com a font d´aprenentatge mutu.

Així que escollis la relació que volguis i que aprenguis molt!

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Col.legiada 11389

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

LA IDEALITZACIÓ DE L´AMOR

L´altre dia, un grup de joves d´una formació em preguntaven : Per què es separen tantes parelles? La meva resposta va ser la relació de parella és la més completa i també la més complexa. Crec que en una relació de parella hi han molts components: amor, amistat, sexe, acceptació, passió, tendresa, comprensió… I a tot això li afegim les relacions socials que envolten a les parelles: les families de cada persona, els amics de cadascú, les relacions de feina. Doncs si hi han molts ingredients que s´han de combinar bé perquè la parella sigui una relació equilibrada i satisfactòria.

Les relacions de parella són un sistema que està en constant moviment, passem per diferents etapes que s´han de viure i que van construïnt o destruïnt la parella. La primera etapa de la parella és la IDEALITZACIÓ DE L´ALTRA PERSONA. Quan coneixem una persona que ens atrau i comencem una relació, veiem a l´altra persona com una persona perfecta, plena de virtuts i que ens satisfà plenament. Aquesta idealització fa que desitgem estar amb l´altra persona en tot moment, que no podem passar un dia sense veure-la, que tots els moments amb ella són màgics. La idelització forma part de l´enamorament que sentim al principi de la relació.

Les nostres hormones i neurones es posen en marxa per l´enamorament, i a la vegada, l´altra persona mostra la seva part més bona que justament encaixa en la idealització que fem. Tot això fa que estem en la etapa que m´atreviria a nomenar com especial, aquella etapa que les emocions estan per sobre de la raó, que ens fa pujar als núvols i tenir un somriure permanent. Aquesta fase és necessària i molt positiva per la parella.

Com he dit abans, la parella és un sistema que es mou per construir o no la relació. Tot i que la idealització ens dóna sensacions meravelloses no pot continuar per sempre ja que llavors no podriem veure com és realment l´altra persona. Com sabem ningú és perfecte i això ho veiem quan anem sortint de la idealització i veiem l´altra persona amb totes les seves virtuts i defectes. La relació no passa d´un dia per l´altre de la idealització a la realitat, si no que és un procés que ens ajuda a anar ajustant les nostres expectatives.

Quan ens traiem la bena de la idealització podem veure la realitat de l´altra persona i és aquí quan podem valorar de veritat l´altra persona i la nostra relació amb ella. Si la realitat satisfà les nostres expectatives continuarem la relació amb aquesta persona. Si la realitat no satisfà possiblement la relació no continuarà.

QUÈ PASSA QUAN LA IDEALITZACIÓ NO S´ACABA? Hi han persones que no surten de la idealització de l´altre, li atribueixen característiques que no tenen, la mantenen pujada a un pedestal. Normalment, són persones que pensen que l´altra persona és superior a elles. Aquestes persones acostumen a tenir baixa autoestima creient que els altres són sempre millors. Si la idealització no s’acaba es crea una relació desequilibrada, on sempre hi ha una persona superior a l´altra i això pot generar una dependència que no és sana i pot haver-hi una relació tòxica. També pot passar que la persona que no vol sortir de la idealització es doni un xoc amb la realitat i llavors deixi la relació fins trobar una altra persona per idealitzar i així repetidament.

En conclusió, la idealització és necessària ja que forma part del procés de la parella i s´ha de viure en plenitud. Però progressivament, la relació va incorporant la realitat de l´altra persona i passa per una etapa més sòlida que va formant la base de la relació. Una relació que no sabem el futur que tindrà però que si necessita evolucionar per saber si aquesta relació serà satisfactòria i realista.

Lola Guerra Ruiz

Psicologa núm Col. 11389

SERÉ DEPENDENT EMOCIONAL?

Si alguna vegada t’has preguntat per què les teves relacions de parella són insatisfactòries, per què sempre pateixes per amor i per què tot i això no vols estar sol o sola, i sempre estàs en una relació; potser aquest article pugui ajudar-te a entendre què et passa.

El desig d’estar acompanyat, de tenir una relació amb algú és normal i sa, a la majoria de les persones els agrada sentir-se especials per a algú, estimar i ser estimats. Pel que si tens una relació en la que sents això, que és equilibrada i satisfactòria per a tots dos, no tens que preocupar-te.

 

Però una cosa és el desig d’estar en una relació i una altra la necessitat d’estar acompanyat

El problema és quan s’estableix una relació desequilibrada, on un dels membres és més important o té més drets que l’altre, o on un domina l’altre. El desequilibri sol anar acompanyat d’insatisfacció per part de la persona submisa, de dependència i de por a la pèrdua o al rebuig. És llavors quan es pateix per amor. I l’amor sa no fa mal.

Si s’estableix aquest tipus de relació i aquesta se sosté tot i el patiment, estaríem parlant d’una situació de dependència emocional o afectiva.

Si bé hi ha diversos tipus de dependents emocionals, dominants o submisos, hi ha un tipus de dependència afectiva més clàssica que és la que es dóna en major mesura i de la qual parlaré aquí.

 

Diem que una persona és dependent emocional quan intenta satisfer les seves necessitats o mancances afectives de manera desadaptativa amb altres persones, ja sigui amb la parella, la família o amics

Jorge Castelló Blasco, especialista en dependència emocional diu que «l’essència d’aquest problema és que el dependent presenta una frustració o una insatisfacció en la seva àrea afectiva que pretén compensar centrant-se preferentment en les seves relacions de parella».

A aquest problema Walter Riso l’anomena aferrament afectiu, perquè per aquest autor la persona s’aferra a una vinculació obsessiva, permanent, insistent atès que no concep poder viure sense això. La persona dependent creu que aquesta vinculació la farà feliç, que li donarà seguretat i que li donarà sentit a la seva vida.

Aquest autor ens recorda que l’aferrament és la incapacitat a renunciar a un desig quan s’ha de fer. En aquest sentit parla d’aferrament desadaptatiu, quan genera patiment i malgrat això la persona no pot separar-se, o no té control sobre la seva conducta.

Quines són les característiques de la dependència emocional?

  • Establir relacions de parella desequilibrades
  • La parella ocupa un lloc molt important en la vida de la persona
  • El seu estat d’ànim va en funció d’aquesta relació
  • El seu temps es dedica a l’altra persona
  • Idealització de l’altra persona
  • Submissió cap a la parella
  • Els seus pensaments giren al voltant de l’acceptació o rebuig del company o companya
  • Desig insaciable d’estar amb la parella
  • Sentir-se malament, amb ansietat o inseguretat si no s’està amb l’altra persona
  • Necessitat d’estar en contacte amb la parella quan s’està lluny, a través de trucades o missatges
  • Necessitat d’estar en contacte físic quan s’està a prop de la parella
  • Por a l’abandó, a la ruptura i / o al rebuig
  • Por a estar sol o sola
  • Encadenar una relació després d’una altra
  • Baixa autoestima
  • Recerca de validació externa, complaença, necessitat d’agradar
  • Síndrome d’abstinència després de la ruptura

Si t’has sentit identificat o identificada amb algunes o vàries d’aquestes característiques és molt probable que tinguis un perfil de dependent emocional. En aquest cas has de saber que no cal patir per amor i que pots superar aquest problema. Amb ajuda professional d’un psicòleg o psiquiatre entrenat pots vèncer aquesta dependència. També hi ha abundant biobliografía sobre aquest tema, que pot ser-te d’utilitat per autoconeixement i/o per adquirir eines que t’ajudin a superar-te.

Laura López Galarza

Psicòloga Col. 17.148

 

Bibliografia

  • Bowlby, J. Una base segura: aplicacions clíniques d’una teoria de l’aferrament. Ed. Paidós, 1989.
  • Castelló Blasco, J. Dependència emocional: característiques i tractament. Ed. Alianza Ensayo. 2005
  • Castelló Blasco, J. La superació de la dependència emocional. Edicions Corona Borealis. Màlaga, 2012.
  • Mansukhani, A. Curs «Tractament de la dependència interpersonal i els traumes d’aferrament a adults». Barcelona, 15 i 16 de juliol del 2016.
  • Riso, W. ¿Estimar o dependre?: com superar l’aferrament afectiu i fer de l’amor una experiència plena i saludable (9edª). Ed. Zenith, 2014

 

 

LA FIGURA DEL MALTRACTADOR: QUINA MENA DE PERSONA MALTRACTA ALGÚ ALTRE?

Tot hi esta vivint en una societat “civilitzada” no són pocs els actes d’agressió i violència que es donen cada dia, tot hi que els casos de delinqüència amb violència i assassinats siguin molt menors que en altres llocs del món, hi han altres formes de violència que persisteixen incansablement. Estic parlant de la violència masclista, un tipus de violència que té moltes cares i formes d’expressió, de la més subtil a la més violenta.

Són múltiples els motius per els quals es pot intentar explicar per què el masclisme persisteix i fins i tot incrementa dia a dia: mesures insuficients per part de les autoritats, culpabilitzar a la víctima, falses creences en relació als rols de gènere, falta d’educació emocional, etc. No obstant, la primera pregunta que sorgeix després de conèixer un cas de violència masclista és: cóm ho ha pogut fer? Quin tipus de persona fa això?

La resposta a aquestes preguntes no és senzilla, ja que actualment no es pot parlar d’un perfil concret de maltractador, els casos mostren una gran varietat tant en el perfil del maltractador com en el de la víctima, per aquest motiu, únicament es pot parlar de característiques que es presenten amb més freqüència que d’altres. Diferents estudis han intentat trobar aquestes característiques sovint comunes en les persones maltractadores, en aquest cas concretament, d’homes que han infligit violència masclista contra les seves parelles, així com la possible relació d’aquests actes de violència amb trastorns mentals (Amor, Echeburúa y Loinaz, 2009). Algunes d’aquestes característiques són les següents:

Falta de regulació sobre la ira

Molts dels homes violents amb les seves parelles mostren majors nivells d’ira i hostilitat que aquells que no ho són, així com nivells significatius d’impulsivitat i pèrdua de control sobre la ira (Norlander i Eckhardt, 2005)

Distorsions cognitives sobre la dona i les relacions de parella

Sovint manifesten creences falses sobre la dona i el seu rol dins a parella, així com idees distorsionades sobre la legitimació de l’ús de la violència com a forma de solucionar els conflictes.

Dins el context de violència en la parella, molts agressors utilitzen estratègies d’afrontament per tal d’eludir la responsabilitat dels seus actes, mitjançant la negació, minimització (“Totes les parelles tenen problemes”) o justificació (“Els problemes de la feina em tenen molt estressat i em fan perdre el control”). Aquests mecanismes eludeixen la responsabilitat o minimitzen les conseqüències negatives per la víctima amb l’objectiu de que la persona agressora no pateixi emocionalment davant la violència que exerceix sobre la seva parella.

Trastorns de personalitat

Tot hi que no hi ha cap trastorn mental que expliqui el maltracte cap a la parella, s’ha observat la presència d’alguns trastorns de personalitat del grup B, que es caracteritzen per la immaduresa, la emotivitat i la inestabilitat. Concretament, el trastorn antisocial de la personalitat, característic per la manipulació, la falta d’empatía i l’absència de remordiment per el dany causat. El trastorn narcisista de la personalitat, caracteritzat per la manipulació i instrumentalització dels demés, falta d’empatia, creença de ser superior a la resta i la gran necessitat d’estimació permanent. I el trastorn límit de la personalitat, caracteritzat per l’impulsivitat, por a l’abandonament i inestabilitat emocional.

Dificultats en l’expressió i captació d’emocions

També manifesten una falta d’habilitats socials i emocionals, en el que no han après a expressar adequadament les seves emocions, i probablement tampoc a captar les emocions de la seva parella. Aquesta falta d’intel·ligència emocional sumada a la falta de control de la ira i/o a la percepció distorsionada de la realitat (perceben el món com a una amenaça), facilita que davant un conflicte actuin de forma violenta.

Consum d’alcohol i drogues

La presència del consum d’alcohol vinculades directament amb els actes de violència en la parella poden variar molt, des del 40% al 90% dels casos (Stuart, 2005) Mentre que en el consum de drogues oscil·la entre el 13% i el 35%. No obstant, de la mateixa manera que els trastorns de personalitat, la presència d’alcohol o drogues no explica el maltracte en la seva totalitat, però la seva presència actua com a deshinibidor del comportament violent, que generalment deriva de conductes agressives prèvies. Tanmateix, també incrementa el risc de reincidència en les conductes violentes i suposa un pitjor pronòstic terapèutic

Aquestes són algunes de les característiques comuns entre els maltractadors, s’ha de tenir en compte però que la presència d’algunes, o fins i tot totes, d’aquestes característiques no obliga a la persona a cometre actes de violència contra la seva parella, és a dir, no és una relació causa-efecte en la que la persona agressora no té opció ni alternativa per actuar d’una altre manera, sinó que aquestes característiques serien factors de risc, que predisposen i faciliten la decisió de la persona agressora a cometre un acte de violència.

BIBLIOGRAFIA

Amor,P.J., Echeburúa, E. (2016). Hombres violentos contra la pareja: ¿tienen un trastorno mental y requieren tratamiento psicológico?. Terapia psicológica, vol. 34, nº 1, 31-40.

Amor, P. J., Echeburúa, E., y Loinaz, I. (2009). ¿Se puede establecer una clasificación tipológica de los hombres violentos contra su pareja? International Journal of Clinical and Health Psychology, 9, 519-539.

Norlander, B., y Eckhardt, C. (2005). Anger, hostility, and male perpetrators of intimate partner violence: a meta-analytic review. Clinical Psychology Review, 25, 119-152.

Stuart, g. l. (2005). Improving violence intervention outcomes by integrating alcohol treatment. Journal of Interpersonal Violence, 20, 388-393

LLICÈNCIA PER A SEDUIR

La Laura acostuma a quedar amb les seves amigues els divendres al vespre en un bar a prop de la Rambla del Raval. S’han enviat 32 whatsapps per concretar la hora ja que la Lídia tenia una entrevista de feina després de 8 mesos a l’atur, la Pilu tenia una entrevista amb la profe de dansa de la seva filla i la Cristina està missing per problemes personals. Com que la Laura és de bons costums, ha preferit anar-hi abans encara que s’hagués d’esperar sola. Quina ha estat la sorpresa quan ha vist entrar una noia molt atractiva que ha vist en el Tinder amb un vestit de flors i un somriure d’orella a orella… 

En el terreny de les relacions afectives i sexualitat, l’habilitat per saber despertar l’interès de la persona que li agrada a la Laura és clau. Per altra banda, la por al fracàs i al rebuig acostumen a ser un dels principals obstacles a l’hora d’apropar-se a la persona que desperta el propi interès.

 

Factors com un bon autoconcepte, autoestima i seguretat faciliten aquesta habilitat de seduir

Quan la necessitat d’aprovació i d’agradar als demés està molt present, això dificulta sentir-se competent en matèria de seducció ja que tenir habilitats de seducció no significa ni molt menys agradar o atraure a tothom. Les noves tecnologies han propiciat que aquestes habilitats es desenvolupin en un contacte a través de la pantalla gràcies a aplicacions específiques per lligar, xats o xarxes socials i, per altra banda, ha fet disminuir les habilitats en el contacte en directe a través de la mirada, el contacte amb els sentits, la veu, la distància corporal, el somriure, etc. Què pot fer la Laura en una situació com aquesta per apropar-se a ella? Et proposo un exercici, pensa en la teva capacitat de lligar e identifica quines característiques formen part de la teva personalitat més seductora i quines consideres que podrien millorar:

  • Capacitat per a tenir iniciativa
  • Crear una ocasió enlloc de confiar en l’atzar
  • Disposició a conèixer gent nova
  • Vivència de la seducció com un joc, no com un examen
  • Habilitats assertives per a posar límits
  • Bona autoestima i confiança en si mateixa

Estar en connexió permament amb els propis sentits com el gust, l’olfacte, l’oïda, el tacte i la vista és molt beneficiós alhora de despertar els senits d’una altra persona.

Si algú té la creença que, en definitiva, saber lligar és només una qüestió de bellesa, d’alçada o de pes, és important no creure’s-ho. També és important recordar que que seduir no és manipular a ningú ja que una persona amb una bona autoestima és capaç d’acceptar el no i no posa a prova la seva vàlua personal perquè no coincideixi amb el gust, atracció o desig d’algú altra. La seducció, la capacitat de despertar els sentits dels demés i saber lligar és més una actitud desperta i vàlida en altres àmbits de la vida com seduir en una entrevista de feina, defensar una opinió en un sopar o conèixer amistats noves.

Veiem, doncs, com acaba la història de la Laura:

…. el somriure de la Laura també va aparèixer en la seva cara i, per això, va esperar uns minuts abans de dedicir què fer ja que la noia que havia entrat pel bar on estava estava sola en una taula molt a prop seu i no sabia si havia quedat amb algú altre. Estava mirant el mòbil i, en una ocasió, li va deixar anar una mirada suggerent. Llavors, va decidir apropar-se sense esperar res, simplement donar-se la oportunitat de conèixer algú que li semblava molt interessant. «Hola, com estàs? No he pogut deixar de mirar-te tota l’estona…» li va deixar anar observant la seva reacció inicial al pronunciar aquestes primeres paraules. 

Daniel Borrell, psicòleg col. 12.866, terapeuta sexual i de parella

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?