• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

EL PARE I LA MARE INTERIORS

En les sessions amb pares i mares, solem reflexionar sobre si el model que han tingut de pare i mare, té a veure amb el que fan o deixen de fer amb els seus fills i filles: si! El nostre estil educatiu té a veure amb la construcció que tinguem de la nostra mare i el nostre pare interiors; més enllà de com siguin els nostres pares reals ens hem construït una idea i figura d’un pare i una mare que caminen amb nosaltres.

Quan els pares consulten per un fill o filla amb una problemàtica concreta, tenim un síntoma que parla d’un malestar que té a veure amb el mateix nen/a i amb el sistema familiar. Aleshores s’inicia un treball familiar per abordar la situació de forma profunda i coherent, treballant en sessions individuals amb els pares i el nen/a, i en sessions conjuntes per anar posant paraules, accions, sensacions, emocions a allò que la problemàtica té a dir­nos.

Per poder relacionar­nos d’una manera sana amb els altres (parella, fills, amistats, companys i caps de feina…), és bo revisar el nostre pare i mare interiors. Segons el psicoterapeuta Samuel Osherson: “Existeixen moltes situacions en la vida d’un adult que revifen sentiments infantils de dependència, inseguretat i impotència. No és fàcil reconciliar­nos amb la pròpia dependència i vulnerabilitat, perquè, sovint, els nostres pares ens varen ensenyar que aquests sentiments són inacceptables, que per tenir èxit i per obtenir aprovació paterna, l’únic que compta són els assoliments personals. La nostra vulnerabilitat i dependència passen a un segon pla, no madurem de forma saludable o bé ens concentrem en allò que podem fer bé: treballar. Però la competitivitat laboral pot desassossegar­nos i posar en entredit la nostra identitat.“Cada día me siento más y más como si fuera una afinada herramienta de mi jefe, es como un padre para mi”. És indubtable que la capacitat de ser autònom e independent i la sensació clara de la propia identitat són essencials per tenir una vida adulta saludable. La vulnerabilitat té a veure amb les primeres experiències infantils de separació i pèrdua. I d’adults ens cal afrontar repetidament assumptes relacionats amb el procès de separació i individuació respecte als nostres pares. Sanar el pare interior ferit requereix temps, exploració de la pròpia història personal, la recerca d’una nova sensació d’identitat i la comprensió de les complexes contracorrents que afectaven a la nostra família i varen influir sobre el nostre creixement. També implica l’acceptació dels sentiments de dependència i enuig generats en l’àmbit laboral i familiar, i els sentiments d’impotència. La dificultat de molts homes per dissociar­se de la seva mare sembla sovint una espècie de premi de consolació per l’absència d’una sensació d’aprovació paterna: “Me di cuenta de que, con todo lo que me irritaba el rostro impotente y triste de mi padre en el hogar de mi infancia, aquella faceta suya pervivía en mí”. Us convido a reconciliar­vos amb aquella persona desvirtuada a la que mai acabarem de conèixer el suficient: el nostre pare.” Samuel Osherson (“El padre interior herido”).

Nenes i nens necessiten identificar­se amb el pare i la mare per protecció, per tenir un punt de referència i suport i per sentir­se estimats. S’identifiquen i imiten els pares i això mateix els permetrà la posterior separació i individuació.

Quan arribem a l’adolescència trenquem amb la idealització dels pares i ens plantegem qui som: els nostres referents passen a ser els amics, amigues, i altres personatges externs a la família com els components de grups de música. I amb l’adultesa podem ser més conscients dels nostres condicionaments familiars (“vaig estudiar medicina perquè el meu pare era metge, ara veig que no m’agrada”), i veure el que realment JO VULL. Desidentificar­nos dels pares des de l’amor i el respecte creant una família positiva en el nostre interior farà que el nostre entorn i exterior també canvi (Exemple: Quan iniciem una psicoteràpia, la nostra relació amb la mare comença a canviar).

A nivell simbòlic la MARE és la connexió amb el nostre interior, la creativitat, sentir que tinc un lloc per expressar la meva feminitat, la bellesa, la gràcia, la força vital. La relació amb la mare és cel∙lular (venim del seu úter) i afecta el nostre sistema immunològic. El PARE té a veure amb la connexió amb el món exterior (socialització) i l’acció. El pare i la mare es relacionen amb nosaltres també a través de les seves ferides amb els seus pares (és una cadena). En el nostre interior tenim una família simbòlica (pare i mare) i ens tractem a nosaltres mateixos en funció d’aquesta. El nostre nen o nena interior és la suma de totes les vivències (psíquiques, emocionals, físiques i espirituals) que vaig viure de petit/a. “Sólo cuando escucho la voz del niño que hay en mi interior puedo sentirme auténtica y creativa” Alice Miller.

A partir del meu nen interior, la meva nena interior i la mare i pare interiors, definiré el meu estil educatiu. Us convido a revisar on us trobeu en aquest moment. Ens adonarem de les coses que faig perquè he cregut què “així havia de ser”, perquè “toca”, perquè “és el que hi ha” o el que “he de fer”. Del que faig de diferent dels meus pares i del que repeteixo (vull repetir­ho?). I del que faig i he escollit lliurement i conscientment, per mi mateix o mateixa des de la meva essència.

FALSES CREENCES AMB NENS I NENES

“No entenem perquè té gelos dels germans, perquè els tractem igual”

Els gelos tenen un valor adaptatiu: són un sistema de regulació de nens i nenes per afrontar una nova situació, com el naixement d’una germana o d’un germà. Si permeto que el fill/a els expressi i li ofereixo escolta i contenció, veurem com la gelosia anirà desapareixent.

Si no ens agrada veure la gelosia que senten els fills/es i la intentem reprimir,o bé castiguem quan una nena o un nen sent gelos, aquest sentiment, creixerà o s’expressarà d’altres formes poc saludables.

 

“No ens hem d’enfadar” Ràbia i rabietes.

Vivim l’enuig, ràbia i la ira, com emocions negatives, estàn mal vistes. Enfadar-se és saludable. Vol dir que tinc bona connexió amb mi mateix/a i que activo un mecanisme de defensa front el que em disgusta, desagrada, em molesta.

La ira, és una emoció tan vàlida com l’alegria. L’aprenentatge és poder expressar-la de forma saludable, sense fer-nos mal a nosaltres ni als altres i entorn.

L’energia agressiva em serveix per construir el sentit de mi mateix/a i per dur a terme accions que em permeten sentir bé.

Si no expresso la meva ràbia, puc començar a sentir mal de panxa, sentir-me trista, i la relació amb l’altre es tenyirà d’un tel obscur. Premo les dents, els llavis, les entranyes, en l’intent d’amagar el sentiment. Potser per por a no agradar a l’altre, per por a la meva reacció (potser tinc tanta ràbia acumulada que tinc la fantasia que si em dono permís per treure-la, seria capaç d’actes terribles).

A més, la ràbia va lligada a la tristesa. A vegades ens podem sentir trist@s, i si ens connectem amb la ràbia que hi ha amagada al darrera, la tristesa cedirà. I al revés.  

Et convidem a sentir la ràbia en tu mateixa i en escoltar la ràbia de l’altre i dels nens, nenes i adolescents.

Quan un nen o nena fa una “pataleta”, està expressant el seu enfado. Enlloc de passar-ho malament i castigar, ajuda’l a posar paraules a la seva emoció (“Entenc que estàs enfadat perquè avui no t’he comprat cromos”) i després posa el límit (“El pare no et pot comprar cromos cada dia, te’n compra els divendres”).

 

“No passa res”.

Sovint, quan els infants ploren, cauen i es fan mal, o es disgusten, els hi diem: “no passa res”, amb un intent de calmar-los.

Sempre passa alguna cosa. I aleshores l’infant sent una gran contradicció: m’he fet mal, estic enfadat, estic trista, i em diuen: no passa res?!

Proposem alternatives: “Uix, has caigut, et fa mal el genoll, oi? No et preocupis, ara el curem i d’aquí una estona ja no et farà tan mal.” Permeten acollir l’emoció, i posar paraules al que està passant: reflexar l’emoció, descriure el succés. Els infants, ràpidament identificaràn si el que diem li encaixa amb el que li passa, i podrà expressar el seu malestar, disgust o conflicte.

Això enriqueix als petits, a nosaltres i enforteix la relació.

 

“Em provoca tirant les coses a terra un i altre cop”

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de permanència de l’objecte, aprenent que les coses i les persones segueixen existint encara que ells no els vegin. És en aquest moment que comencen el joc de “llançar” els objectes al terra des de la trona, cadireta, taula… Un i altre cop, esperant que l’adult li reculli.

Et convidem a jugar al joc!

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?