• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

AUTOESTIMA i ADOLESCÈNCIA

Naixem amb sentiments positius de nosaltres mateixos/es i de nadons pensem que som meravellosos/es. És sobretot a través dels missatges que de ben petits i petites captem de la nostra mare i del nostre pare, com ens anirem creant una idea i anirem sentint-nos d’una manera o d’un altre amb nosaltres mateixos/es. Cada un i una de nosaltres farem una traducció dels missatges rebuts, és a dir, que també compta com interpretem el missatge que pare i mare ens dóna. I per últim, escollirem del medi ambient allò que reforci els missatges paterns i materns. És a dir que l’autoestima es compon bàsicament dels missatges paterns i materns que interioritzem de ben petits i petites (i en un segon lloc de situacions i esdeveniments que també ens poden marcar) i de la nostra lectura (inclòs el material de fantasia que hi podem posar).

Construïm una forta idea de nosaltres mateixos/es i no hi ha paraules ni fets que ens facin canviar de forma immediata la nostra autoimatge. Quan hi ha aspectes que no ens agraden de nosaltres i ens fan sentir malament ens caldrà temps i a vegades ajuda d’un procés terapèutic per assumir-los o canviar-los.

L’adolescència és una etapa de la vida on ens preguntem qui som, com volem ser i si ens agradem. I molts pares i mares es preocupen per veure els seus fills i filles que semblen perduts i perdudes, tancats/des en si mateixos/es, enfadats/es amb el món, rebels, amb alts i baixos… Hi ha algunes pautes bàsiques per a que els pares i mares puguem reforçar els bons sentiments dels fills i filles:

 

  • Escoltar, reconèixer i acceptar els seus sentiments (encara que no ens agradin)
  • Acceptar-lo com és (fàcil de dir i a vegades no tan fàcil de fer de veritat doncs ens pot recordar alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixes/os)
  • Fer elogis descriptius (no generalitzats), com per exemple: «Gràcies per haver rentat els plats, m’agrada com llueixen», en lloc de dir-li: «Quin noi tan meravellós ets, ets el millor netejador del món»
  • Ser sincers amb ells i elles
  • Fer servir missatges «Jo» en lloc de missatges «Tu»: «Jo estic molesta pel soroll de la música», en lloc de dir: «Tu ets un sorollós».
  • Donar-li responsabilitats, independència i llibertat per escollir. Els adolescents necessiten regles i algun espai de la seva vida on aprendre a manegar-se ell/a mateix/a.
  • Ser un bon model pensant bé de nosaltres mateixes/os i fent coses per nosaltres (tenint nosaltres una bona autoestima)
  • Escoltar els seus missatges negatius sobre si mateix i no contradir-lo. El canvi ha de venir de dins seu. Acompanyar-lo en el procés.
  • com diu Arnold Beisser: «El canvi es dóna quan un es converteix en el que és, no quan intenta convertir-se en el que no és». 

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EXCÉS DE MADURESA: La importància de gaudir de la incomoditat

Quan estem nerviosos, ens sentim vius.
Quan estem alerta, ho donem tot.
Quan estem lluny de la nostra zona de confort, creixem.
Normalment acostumo a reforçar als meus pacients sempre que demostren signes de maduresa, quan són capaços de sobreposar-se a les exigències de les pulsions i els instints que el seu nen interior crida per satisfer; però aquest reforç no sempre és positiu. És fàcil reconèixer el síndrome de Peter Pan en aquells homes que tenen por al compromís o els que no expressen el que senten per por de mostrar-se vulnerables; també en aquelles dones neuròtiques que no aconsegueixen posar-se a la pell dels altres i que viuen una constant muntanya russa emocional.

La immaduresa és molt evident.

Però què passa amb les persones massa madures? Existeixen. I com en tots els extrems, de sobte troben que no encaixen, alguna cosa falla i no s’ajusta bé, però aquesta vegada  d’una manera molt més subtil. L’excés de maduresa pren la forma d’insatisfacció existencial, un malestar sempre present a la perifèria del nostre pensament, anhedònia, sentiments depressius i ansietat al adonar-se que no s’és qui realment voldria ser.
Les persones excessivament madures que he conegut es preocupen del que les envolta fins al punt d’oblidar-se d’elles mateixes, s’emmotllen a unes rutines perquè és el que convé, el millor a llarg termini; són aquelles persones que fan el que s’ha de fer, el que els manen, el més pràctic ¿el correcte? Tenen les coses clares, massa clares. Potser els molesta perdre el temps, deixar de ser productius, no atendre el suficientment les seves obligacions familiars o decepcionar als amics i coneguts. Qui es pot queixar d’algú sobradament autocrític, comprensiu, educat i reflexiu?
El que recomano a aquestes persones és no descuidar al “nen interior” que habitualment acostumem a alliçonar. La part infantil vol jugar i no te por als canvis perquè està en constant moviment, no gaudeix quedant-se en una zona de confort, necessita reptes que la posin a proba i sap que qui no s’arrisca no pisca!
Aquest nen coneix una cosa que molts adults ignorem o hem oblidat: que sentir-nos incòmodes significa que encara hi ha coses per aprendre i que això també pot ser fascinant.

EL PARE I LA MARE INTERIORS

En les sessions amb pares i mares, solem reflexionar sobre si el model que han tingut de pare i mare, té a veure amb el que fan o deixen de fer amb els seus fills i filles: si! El nostre estil educatiu té a veure amb la construcció que tinguem de la nostra mare i el nostre pare interiors; més enllà de com siguin els nostres pares reals ens hem construït una idea i figura d’un pare i una mare que caminen amb nosaltres.

Quan els pares consulten per un fill o filla amb una problemàtica concreta, tenim un síntoma que parla d’un malestar que té a veure amb el mateix nen/a i amb el sistema familiar. Aleshores s’inicia un treball familiar per abordar la situació de forma profunda i coherent, treballant en sessions individuals amb els pares i el nen/a, i en sessions conjuntes per anar posant paraules, accions, sensacions, emocions a allò que la problemàtica té a dir­nos.

Per poder relacionar­nos d’una manera sana amb els altres (parella, fills, amistats, companys i caps de feina…), és bo revisar el nostre pare i mare interiors. Segons el psicoterapeuta Samuel Osherson: “Existeixen moltes situacions en la vida d’un adult que revifen sentiments infantils de dependència, inseguretat i impotència. No és fàcil reconciliar­nos amb la pròpia dependència i vulnerabilitat, perquè, sovint, els nostres pares ens varen ensenyar que aquests sentiments són inacceptables, que per tenir èxit i per obtenir aprovació paterna, l’únic que compta són els assoliments personals. La nostra vulnerabilitat i dependència passen a un segon pla, no madurem de forma saludable o bé ens concentrem en allò que podem fer bé: treballar. Però la competitivitat laboral pot desassossegar­nos i posar en entredit la nostra identitat.“Cada día me siento más y más como si fuera una afinada herramienta de mi jefe, es como un padre para mi”. És indubtable que la capacitat de ser autònom e independent i la sensació clara de la propia identitat són essencials per tenir una vida adulta saludable. La vulnerabilitat té a veure amb les primeres experiències infantils de separació i pèrdua. I d’adults ens cal afrontar repetidament assumptes relacionats amb el procès de separació i individuació respecte als nostres pares. Sanar el pare interior ferit requereix temps, exploració de la pròpia història personal, la recerca d’una nova sensació d’identitat i la comprensió de les complexes contracorrents que afectaven a la nostra família i varen influir sobre el nostre creixement. També implica l’acceptació dels sentiments de dependència i enuig generats en l’àmbit laboral i familiar, i els sentiments d’impotència. La dificultat de molts homes per dissociar­se de la seva mare sembla sovint una espècie de premi de consolació per l’absència d’una sensació d’aprovació paterna: “Me di cuenta de que, con todo lo que me irritaba el rostro impotente y triste de mi padre en el hogar de mi infancia, aquella faceta suya pervivía en mí”. Us convido a reconciliar­vos amb aquella persona desvirtuada a la que mai acabarem de conèixer el suficient: el nostre pare.” Samuel Osherson (“El padre interior herido”).

Nenes i nens necessiten identificar­se amb el pare i la mare per protecció, per tenir un punt de referència i suport i per sentir­se estimats. S’identifiquen i imiten els pares i això mateix els permetrà la posterior separació i individuació.

Quan arribem a l’adolescència trenquem amb la idealització dels pares i ens plantegem qui som: els nostres referents passen a ser els amics, amigues, i altres personatges externs a la família com els components de grups de música. I amb l’adultesa podem ser més conscients dels nostres condicionaments familiars (“vaig estudiar medicina perquè el meu pare era metge, ara veig que no m’agrada”), i veure el que realment JO VULL. Desidentificar­nos dels pares des de l’amor i el respecte creant una família positiva en el nostre interior farà que el nostre entorn i exterior també canvi (Exemple: Quan iniciem una psicoteràpia, la nostra relació amb la mare comença a canviar).

A nivell simbòlic la MARE és la connexió amb el nostre interior, la creativitat, sentir que tinc un lloc per expressar la meva feminitat, la bellesa, la gràcia, la força vital. La relació amb la mare és cel∙lular (venim del seu úter) i afecta el nostre sistema immunològic. El PARE té a veure amb la connexió amb el món exterior (socialització) i l’acció. El pare i la mare es relacionen amb nosaltres també a través de les seves ferides amb els seus pares (és una cadena). En el nostre interior tenim una família simbòlica (pare i mare) i ens tractem a nosaltres mateixos en funció d’aquesta. El nostre nen o nena interior és la suma de totes les vivències (psíquiques, emocionals, físiques i espirituals) que vaig viure de petit/a. “Sólo cuando escucho la voz del niño que hay en mi interior puedo sentirme auténtica y creativa” Alice Miller.

A partir del meu nen interior, la meva nena interior i la mare i pare interiors, definiré el meu estil educatiu. Us convido a revisar on us trobeu en aquest moment. Ens adonarem de les coses que faig perquè he cregut què “així havia de ser”, perquè “toca”, perquè “és el que hi ha” o el que “he de fer”. Del que faig de diferent dels meus pares i del que repeteixo (vull repetir­ho?). I del que faig i he escollit lliurement i conscientment, per mi mateix o mateixa des de la meva essència.

ÉS ESTIU: DESCONGELEM EL “TDA/H”!

Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que la infància aprengui ràpidament i ho faci al mateix ritme.

El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.

Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.

El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil.litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).

Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.

Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.

Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el contexte familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.

De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:

  • “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
  • Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
  • Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
  • “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.

I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:

Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).

Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:

  • Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
  • Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
  • Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.

Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.

Bon estiu!!!!!!!

Almudena Muñoz

Psicòloga (nº COPC 12812)

Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies

 

FALSES CREENCES AMB NENS I NENES

“No entenem perquè té gelos dels germans, perquè els tractem igual”

Els gelos tenen un valor adaptatiu: són un sistema de regulació de nens i nenes per afrontar una nova situació, com el naixement d’una germana o d’un germà. Si permeto que el fill/a els expressi i li ofereixo escolta i contenció, veurem com la gelosia anirà desapareixent.

Si no ens agrada veure la gelosia que senten els fills/es i la intentem reprimir,o bé castiguem quan una nena o un nen sent gelos, aquest sentiment, creixerà o s’expressarà d’altres formes poc saludables.

 

“No ens hem d’enfadar” Ràbia i rabietes.

Vivim l’enuig, ràbia i la ira, com emocions negatives, estàn mal vistes. Enfadar-se és saludable. Vol dir que tinc bona connexió amb mi mateix/a i que activo un mecanisme de defensa front el que em disgusta, desagrada, em molesta.

La ira, és una emoció tan vàlida com l’alegria. L’aprenentatge és poder expressar-la de forma saludable, sense fer-nos mal a nosaltres ni als altres i entorn.

L’energia agressiva em serveix per construir el sentit de mi mateix/a i per dur a terme accions que em permeten sentir bé.

Si no expresso la meva ràbia, puc començar a sentir mal de panxa, sentir-me trista, i la relació amb l’altre es tenyirà d’un tel obscur. Premo les dents, els llavis, les entranyes, en l’intent d’amagar el sentiment. Potser per por a no agradar a l’altre, per por a la meva reacció (potser tinc tanta ràbia acumulada que tinc la fantasia que si em dono permís per treure-la, seria capaç d’actes terribles).

A més, la ràbia va lligada a la tristesa. A vegades ens podem sentir trist@s, i si ens connectem amb la ràbia que hi ha amagada al darrera, la tristesa cedirà. I al revés.  

Et convidem a sentir la ràbia en tu mateixa i en escoltar la ràbia de l’altre i dels nens, nenes i adolescents.

Quan un nen o nena fa una “pataleta”, està expressant el seu enfado. Enlloc de passar-ho malament i castigar, ajuda’l a posar paraules a la seva emoció (“Entenc que estàs enfadat perquè avui no t’he comprat cromos”) i després posa el límit (“El pare no et pot comprar cromos cada dia, te’n compra els divendres”).

 

“No passa res”.

Sovint, quan els infants ploren, cauen i es fan mal, o es disgusten, els hi diem: “no passa res”, amb un intent de calmar-los.

Sempre passa alguna cosa. I aleshores l’infant sent una gran contradicció: m’he fet mal, estic enfadat, estic trista, i em diuen: no passa res?!

Proposem alternatives: “Uix, has caigut, et fa mal el genoll, oi? No et preocupis, ara el curem i d’aquí una estona ja no et farà tan mal.” Permeten acollir l’emoció, i posar paraules al que està passant: reflexar l’emoció, descriure el succés. Els infants, ràpidament identificaràn si el que diem li encaixa amb el que li passa, i podrà expressar el seu malestar, disgust o conflicte.

Això enriqueix als petits, a nosaltres i enforteix la relació.

 

“Em provoca tirant les coses a terra un i altre cop”

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de permanència de l’objecte, aprenent que les coses i les persones segueixen existint encara que ells no els vegin. És en aquest moment que comencen el joc de “llançar” els objectes al terra des de la trona, cadireta, taula… Un i altre cop, esperant que l’adult li reculli.

Et convidem a jugar al joc!

 

DESBORDADA: LES TRAMPES DE LA SUPERWOMAN

 

Ahir vaig acabar la feina a dos quart d’una de la matinada. Refeia un projecte a l’ordinador de casa, després de sopar i de que la canalla anés al llit, el tele-treball és un invent del diable perquè la jornada no s’acaba en les parets del despatx sinó que envaeix casa meva. Durant la nit, el Martí ha tingut otitis i els plors han despertat també a la seva germana Andrea. Ni el Joan ni jo hem pogut dormir. Cansada, irritada i amb un fort sentiment de culpa per a sobre voler dormir mentre el meu fill petit es regirava de dolor, he començat el dia corrents i tractant de que algú es pogués quedar amb el Martí, que avui no anirà a l’escola, mentre preparava a l’Andrea. El Joan no pot portar-los al col·legi, als nens. Ha de fitxar a les nou del matí i no acaba la jornada fins a les set i mentre arriba i no arriba a vegades són les nou de la nit.

A la tarda continuo corrent per poder recollir-los i portar-los a les activitats extraescolars i d’aquestes cap a casa, per fer deures, banyeres i sopar i quan ja s’han dormit dedicar-me a les tasques de la meva feina.

Més que amb el rellotge, la meva vida sembla guiada per un cronòmetre, en el que les dècimes de segon són vitals.

Quan els nens juguen i es barallen, o estan cansats, o no em fan cas, perdo els estreps i m’espanto de la meva reacció. I sovint quan per fi arriba el Joan, estic enfadada amb ell, em sento sola davant la tota la feinada de casa i ell em respon que no pot fer-hi res amb el seu horari i que és una avantatge que jo treballi pel meu compte. Quina gran sort la meva! La meva feina m’apassiona i si em despisto em passo hores i hores que trec de la meva son, i  sé que van en contra de la meva salut. Quan el meu cos ja no pot més, emmalalteix i no tinc més remei que quedar-me a casa. Però tot i així, no puc aturar-me perquè la resta de temes no s’aturen: els nens necessiten d’algú i al despatx haig de continuant donant resposta.

Vull fer-ho tot i tot d’una manera perfecta

Vull se una bona mare, una bona professional, i una bona esposa…bé això últim ja em dona igual. M’adono com la relació es ressent amb tants fronts oberts, i com he perdut l’interès en el Joan, que em deixa amb la major part de la responsabilitat domèstica sobre les meves espatlles i quan em queixo es posa a la defensiva i és incapaç de donar-me’n suport, diu que sempre m’estic queixant.

De tant en tant esgarrapo algunes hores per anar a dinar o fer un cafè amb les amigues. La meva amiga Montse em diu que no puc continuar així, que cauré malalta d’estrès. El passat diumenge vam fer una té juntes, també va venir la Carme i quan em va preguntar com estava, vaig començar a plorar i no podia parar, i quan més m’esforçava per asserenar-me més fort plorava. Em sentia ridícula allà a la cafeteria. La Montse no deia res i només m’agafava la ma, realment era el que necessitava. Quan em vaig calmar una mica, vaig sentir la veu de la Carme, que suaument em preguntava: «de què et pots fer càrrec i de què no?».

La Carme no esperava una resposta, però en el meu cap, els pensaments continuaven el seu curs. És veritat, perdo de vista els meus límits i crec que podré amb tot. En algunes ocasions no sé valorar prou bé tota la feina que implica assumir alguna cosa, em costa demanar ajuda, i un cop estic ficada no sé com sortir-me’n. Em sento atrapada en un munt de papers d’obligat compliment, intentant un equilibri cada vegada més precari, sense vida personal, amb nostàlgia d’una vida més simple, amb menys exigències.

Sí, simplificar, d’això es tracta

La Montse em passa un article sobre Mindfulness.

Parla de com ajuda a calmar la ment, de com centrar-se totalment en una activitat, i de com aquest tipus de presència ens fa afrontar les situacions estresants d’una manera diferent, i com canvia la relació amb els nostres pensaments.

M’adono que mentre el meu cos fa qualsevol cosa, per exemple, el sopar, estic pensant en l’agenda de demà, sempre un pas després del que estic fent.

Ella ha començat a practicar-ho, diu que no suposa afegir una tasca més a l’agenda, sinó de triar una activitat quotidiana per realitzar-la d’una manera diferent, amb tota l’atenció posada en ella.

Per exemple, durant 3 cops al dia, tres minuts d’atenció en la respiració. Respirar, sí, ho provaré.

 

QUÈ SÓN ELS ESTATS DEL JO?

 

Què són els Estats del Jo? Els Estats del Jo pertanyen a la teoria de personalitat elaborada per l’Anàlisi Transaccional. Segons Eric Berne, el creador de l’AT, «dins de cada persona, hi ha una part Adulta, Nen i Pare». Doncs, estem parlant de tres estats del jo: Estat Pare, Estat Adult i Estat Nen. A continuació, exposo les funcions de cada un dels estats del jo:

 
ESTAT PARE
Crec que… Haig de…

Representa l’enregistrament educacional, la transmissió de valors i la cultura rebuts durant la infància. Aquest nivell comença a formar-se al voltant dels 8 anys i finalitza als 18. Està conformat per aquelles persones que hagin tingut funcions parentals en relació al nen/a. Aquestes figures poden ser positives o negatives. Les funcions del Pare són: protegir, educar, controlar, dirigir, modelar i educar. Pel que fa al Pare Crític, conté les normes, tradicions de la família i la societat. És la part que permet posar límits, argumentar crítiques constructives i mantenir tradicions. Té una part positiva (fermesa, ordre, posar límits de manera sana) i negativa (rigidesa, prejudicis, poca flexibilitat i autoritari). El Pare Nutritiu s’encarrega de protegir, alleujar angoixes del fill/a, commoure pels altres i resoldre problemes aliens. Té una part positiva (comportaments afectius, d’ajuda, llibertat i tolerància) i negativa (sobreprotecció, oblit de les seves pròpies necessitats).

 
ESTAT ADULT
Penso… Decideixo…
És part racional de cada persona. Aquest nivell es comença a formar al voltant dels 3-4 anys i pot continuar desenvolupant-se al llarg de tota la vida. Està format per tot el que sigui raonament. Amb l’Adult, es pensa, es contabilitza, es decideix, es reflexiona, etc. Les funcions de l’Adult són resoldre situacions o problemes, prendre decisions, pensar les coses i analitzar les situacions objectivament.

 

ESTAT NEN
Necessito… Sento…

És la part infantil de cada persona, més enllà de l’edat. És l’únic Estat del Jo que hi ha al néixer i s’acaba de formar al voltant dels 8 anys. Es regeix pel plaer i la seva funció és sentir les emocions autèntiques. També li pertany la creativitat. El Nen només sent, no raona. Això vol dir que no s’han de prendre decisions amb el Nen. Les funcions del Nen són obtenir plaer, sentir les emocions, divertir-se i mantenir relacions sexuals, entre d’altres. El Nen Lliure espontaneïtat, instints, emocions, emocions sense control, innocència, sexualitat, creativitat, etc. És l’estat que ens acosta més a la felicitat. El Nen Adaptat pot ser submís o rebel. El Nen Submís té la seva part positiva (disciplina, respecte cap als altres) i negativa (confusió i retret). Un excés de NAS pot desenvolupar una personalitat depenent i/o evitativa. El Nen Rebel té la seva part positiva (defensa davant una agressió) i negativa (hostil, opositor). Un excés de NAR pot desenvolupar una personalitat asocial.

La piràmide dels Estats del Jo de J. Jolovi permet observar les càrregues de cadascun d’ells.

 

 

No hi ha estats del Jo bons o dolents

 

 

Els tres són necessaris per a un equilibri personal

 

 

La clau és utilitzar els tres en el moment adequat i oportú. Per saber com són els teus estats del jo, pots fer un exercici pràctic que consisteix en descriure’t a través de les funcions de cada estat. Quina és el teu Estat del Jo més desenvolupat? Hi ha algun Estat del Jo que impedeix el teu creixement personal?

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?