CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

ÉS ESTIU: DESCONGELEM EL “TDA/H”!

Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que la infància aprengui ràpidament i ho faci al mateix ritme.

El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.

Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.

El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil.litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).

Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.

Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.

Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el contexte familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.

De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:

  • “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
  • Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
  • Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
  • “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.

I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:

Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).

Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:

  • Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
  • Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
  • Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.

Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.

Bon estiu!!!!!!!

Almudena Muñoz

Psicòloga (nº COPC 12812)

Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies

 

COACHING PER A MARES I PARES AMB FILLS I FILLES ADOLESCENTS

 

Avui la neurociència ens mostra la importància del vincle mare-pare-fill en la configuració del cervell i la creació de xarxes neuronals, i de sinapsis entre neurones. També sabem que el cervell és d’una gran plasticitat i canvia en cada nou aprenentatge. Conscients d’aquesta possibilitat, com a mares i pares hem de conrear espais de relació, de comunicació, de suport dels seus somnis i projectes i això és una tasca per a tota la vida.

Quan els fills i les filles arriben a l’adolescència tenen una edat en les quals ja són responsables de la seva conducta: decideixen si estudien o no, si surten o no, quan veuen els amics i els seus hàbits.

Quin és el paper com a mares i pares en aquest moment de la seva vida?

Com a mares i pares, hem de ser conscients que serem models en les seves vides, sigui per imitar o per rebutjar i per tant, els nostres actes amb ells han de tenir un propòsit educatiu.

En algunes ocasions podem victimitzar-nos per les conductes dels adolescents: no han seguit les nostres indicacions, ens volen desafiar o ens volen fer mal, però també podem atribuir un significat diferent de les conductes dels fills: han fet uns aprenentatges determinats, necessiten fer-ne d’altres, ells tracen ara el seu camí i fan els seus errors i equivocacions, que formen part del seu recorregut. I nosaltres podem ser els seus entrenadors en la vida.

La decepció i frustració que sentim com a mares i pares és una responsabilitat nostra.

Té a veure amb les nostres expectatives, el que esperem d’ells i d’elles que a vegades ens impossibilita per veure les seves. També les nostres pors són responsabilitat nostra. La gestió de les nostres emocions passa per nosaltres com adults.
És important veure també els seus talents, les seves potencialitats, conèixer com s’imaginen el seu futur i acompanyar-los; en definitiva què en pensen d’ells i d’elles, ajudar que descobreixin quin és el seu projecte personal i afavorir el seu desenvolupament.

Com podem acompanyar-los en el seu trajecte vital?

La comunicació basada en l’assertivitat, en la nostra, ens ajudarà en el camí. Parleu amb ells des de la primera persona (jo en aquesta situació em sento d’aquesta manera).

A vegades com a mares i pares confonem les peticions amb les exigències i les ordres.

Per mantenir una bona relació, cal parlar, i sobretot cal escoltar-los, ensenyar a escoltar i crear un clima a favor de la relació. Sempre és positiu expressar la nostra estimació cap amb ells, abraçar-los, donar-los petons i deixar-nos estimar també. Cal que acceptem com se senten i les seves emocions i observar què volen comunicar-nos, atenen de forma especial a la comunicació no verbal: els seus gestos, el to de veu, la seva postura corporal.

Hem de predicar amb l’exemple, mantenir les decisions que hem pres, poder rectificar quan ens equivoquem, demanar perdó i expressar-nos sense agressivitat enfront dels disgustos i l’enuig i mostrar la nostra paciència.

És convenient mantenir alguna activitat comuna entre mares, pares i fills, del tipus que sigui, esportiva, domèstica o lúdica, això ens servirà per crear el context de la relació.

D’igual manera ens hem de mantenir ferms en els criteris educatius, els límits són igual de necessaris, límits a les conductes violentes, a la presència de drogues a casa, als robatoris. Cal seriositat i plantejar accions reparadores quan s’han traspassat els límits fixats. De vegades, la millor solució és una modificació en la convivència. Heu de posar el límit en el que no penseu tolerar i explicitar les conseqüències per a ells si ho fan.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?