LES EMOCIONS EN TRES COMPASSOS

Surto al carrer i veig els parcs on tant he jugat, tancats. Crido a la mare i li dic per vintena vegada si fem una carrera. Em diu que esperi una mica. Està ocupada. Quin rotllo. No puc esperar, li torno a preguntar. Escridassa dient que un moment que està parlant amb la tieta per telèfon que quan parla m’haig d’esperar. Fa molt temps que espero. Estic fart. El parc tancat, el cole tancat, els amics i les amigues, on s’han posat? I me mare sembla tenir el cap molt lluny, a vegades. Mare, fem una carrera? No vull portar la mascareta, vull un gelat. Per fi em deixa menjar gelat. Què passa amb aquest virus, està fins i tot als gelats? Tinc por, no toco el terra per si de cas no el veig el virus, i està esperant-me. No em vull posar malalt. Odio prendre xarops amargs. Fa tant que no veig als avis…diuen que aquest virus els ataca a ells i elles sobretot, somio amb l’avi. L’estimo taaaaant, i ell a mi. Jo els protegiré, amb els meus dinosaures faré tanta força que mataré al virus. Mare, a qui estimes més, al pare o a mi? Mama… Papa… 

Estic tan content, avui he vist i he jugat amb la meva amiga Lucía. Hem fet totes les carreres del món. Ara som a la platja. Fem un forat a la sorra per trobar el tresor. Lucía, vine, mira que bona que està l’aigua. Poso els peus a l’aigua i quin gust, em vull ficar sencer a l’aigua!!!!! No em deixen. Vine, vine, vine a trobar el tresor. No vull marxar a casa!!! Perquè s’ha acabat el temps? Si encara fa sol i és de dia? L’hora dels avis? No entenc res i la meva mare s’enfada amb mi perquè no li faig cas. Ploro. Arribem a casa i com no he tingut prou escalo pel sofà, per la taula i salto el més lluny que puc. Que bé que això sí que m’ho deixen fer a casa. Em sento tan agust…vull dormir amb el pare i la mare. 

Ja puc sortir de casa. Uf, que fort, després de 50 dies sense sortir ni al replà de casa. Em fa por sortir, aniré prou protegida? I la meva família, va ben protegida? Uf, vinga, surto. La pau del carrer, la buidor de soroll, cotxes i gent, em tranquil·litza. Tot i així no toco res, respiro poc i em netejo les mans amb gel cada dos per tres. També les mans de la meva filla i les del meu company. Estarem bé obrint-nos de nou al món i al contacte amb l’exterior? Me n’adono que he formulat frases que mai hagués pensat i que no vull seguir pronunciant com: encara no es pot tocar a la gent. La por estava instal·lada en la meva pell i ànima. Buff, ja no puc més. I poc a poc començo a reestructurar els pensaments, emocions i paraules missatgeres: Quan em trobi algú el tocaré amb la mirada, amb les paraules. Amb petons i abraçades en forma de mímica, gestos i expressions. No és possible seguir aïllada, sense contacte. Deixo la por per connectar-me amb un dels plaers més importants de la vida: les relacions humanes. Em reafirmo en el fet que el més important en la meva vida són els vincles afectius. Vull retrobar-me amb els amics, les amigues, germans, germanes, nebodes, nebots, cunyats i cunyades, cosines, cosins, el meu pare, la meva mare, la meva sogra… Amb prudència aniré fent.

Tornem als carrers, a les terrasses, a trepitjar la sorra de la platja. Quin plaer. Ens trobem cares d’amics i amigues amb mascaretes protectores de riscos, que amaguen pors i sospirs. Altres cares caminen lliures de pors i prudències. Criden al vent i al bronzejat total. Penso que ens protegim més o menys en funció de la nostra situació personal, de les nostres creences, de les nostres pors i fantasmes. De la nostra relació amb la malaltia, la mort, la vida, el plaer i tantes coses més. Un amic m’abraça i em clava dos petons amb tota la seva força, quina alegria pel cos! Quant ho necessitava! En algun moment tinc un amag de por… Però m’ha sentat tan bé que no hi ha por que valgui!!

 Reviso els meus vincles… 

Amistats de llarg recorregut, fa anys i panys que ens coneixem. Quants dies, experiències de tots colors i moments especials compartits. Estem sempre que ens necessitem i ho sabem. Han resistit el pas del temps, els conflictes i moments de distanciament. Acumulen tants records i bons moments i em fan suau i alegre la vida. De nou, han estat pilars per aquesta nova crisis, compartir el què ens passa profundament, la fa més fàcil. 

Amistats noves, m’aporten lleugeresa i aires nous. Alimenten el meu dia a dia més familiar i personal. Poder ser de nou, col·locar-me en altres llocs i rebre mirades diferents. M’ajuda a veure altres matisos de la vida i oferir noves mirades.

Amistats, familiars que trobo a faltar, per distància física. I altres per la distància emocional: fa temps, sense acabar de trencar-se el vincle aquest pendula entre la nostàlgia dels bons records i el dolor d’allò mal encaixat del passat que fa que en el present alguna cosa s’hagi perdut. Potser arribarà el dia que en puguem parlar o simplement alguna cosa es mourà de nou.

També hi ha hagut alguna amistat que s’ha trencat. M’ha calgut temps per acceptar-ho. La tristesa s’ha convertit en ràbia, fins que he deixat anar.

He tingut alguna bona sorpresa amb l’aparició d’una amistat silenciada molt de temps. On només ha calgut un senyal per reprendre la connexió amb l’afecte com vencedor. Quina alegria compartir de nou! I que reparador tancar ferides del passat.

Després estan els vincles familiars. Amb la família d’origen. De nou poder comptar amb els germans, hi ha qui sempre està disposat a ajudar, qui demana protecció i intentant solucionar un cop més vells conflictes, aprenent de nou. Sonric pensant com les noves amistats, tenen similituds amb les velles i com aquestes amistats velles i noves s’assemblen en alguns aspectes amb la família d’origen. Aquesta etapa de pandèmia també ha comportat algun moviment en com em relaciono ara amb la família. Quan em trobo amb els meus pares, la mare i el pare, intento practicar molt l’actitud del “carpe diem”. Perquè ara sóc més conscient encara, que són grans i no infinits… També penso quines coses els hi vull dir, preguntar, transmetre…el temps que estem junts, juntes. Em costa valor dir-les i penso que seria bo.

Més temps amb la família construïda, ha donat lloc a noves coneixences, noves situacions, nous límits i a reafirmar el meu amor cap a ells i cap a mi mateixa. A casa, el refugi necessari per abordar la vida interior i exterior.

Això és pitjor que la segona Guerra Mundial. Vaig decidir anar a viure a una Residència per no viure sola i ara m’han deixat sola, totalment aïllada durant dues setmanes en una habitació, perquè he donat positiu en aquest virus que sento dir que és tan perillós. Sóc forta i em trobo bé, jo vull sortir, però no em deixen. No puc veure als meus fills, a la meva filla, ja farà 3 mesos que no els veig. És el pitjor moment de la meva vida. Em sento en una presó. M’aferro als meus records per respirar. Aviat tornarem a sortir i a veure’ns, estimats fills, estimada filla. 

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

LA PÈRDUA DE LA INGENUÏTAT

La maduresa té un revers obscur del que no n’he sentit gaire a parlar entre els meus col·legues i que jo tampoc menciono gaire sovint de fet. Això últim segurament és perquè em considero un promotor del creixement i la maduresa com claus del benestar psicològic. Ho són!

Tot i així, el fet que madurar sigui quelcom desitjable, no implica que sigui sempre agradable. Madurar te un preu: esforç, patiment i temps. Però encara hi ha una última cosa igualment amarga d’aquest procés: la pèrdua de la ingenuïtat.

Quan el nen descobreix que els reis mags no existeixen, ja no pot tornar enrere i desaprendre allò que sap. La ingenuïtat idíl·lica deixa lloc a una complexa realitat que no és ni de bon tros tant reconfortant com ho era el desconeixement. “Ulls que no hi veuen, cor que no dol” podria ser el lema del perfecte Peter Pan. El que en Peter no volia reconèixer és que doldre és necessari per poder madurar, i madurar és necessari per viure sense neurotitzar-se. Per tant, això que comença a la infància és un procés que durarà tota la vida.

A mesura que creixem, perdem la ingenuïtat de manera progressiva: un dia de petits ens n’adonem que els pares no són aquells superherois omnipotents que idolatràvem, l’adolescent es troba que els seus amics també el poden fallar, o que l’amor de la seva vida potser no dura per sempre; i justament de coses que no duren per sempre tracta una de les més crues revelacions que ens planteja l’edat adulta, i és que la vida tampoc és per sempre.

Indubtablement, després de la revelació més o menys traumàtica, hi ha un procés de dol. El nen te un disgust al saber la veritat sobre els reis, ho nega al principi i després plora o potser ja ho venia sospitant feia temps i s’ha anat desencantant a poc a poc. Afortunadament, tard o d’hora arribem a integrar aquesta realitat i es produeix una reacomodació: potser no puc tornar a gaudir d’aquella experiència de la mateixa manera, però no significa que no en pugui seguir gaudint. Dit d’una altre manera, que deixi de dur la carta als reis no significa que no gaudeixi veient els somriures durant la cavalcada.

Si. La vida es complexa i fins i tot la pròpia maduresa té els seus clar-obscurs; però si pels motius que sigui et trobes enfrontant un d’aquests moments de patiment i et sents desencantat, et recomano deixar de perseguir aquella ingenuïtat perduda i buscar noves formes de gaudir.

 

Esteve Planadecursach Soler

Psicòleg col. 21691

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

DROGAR-SE ÉS COSA DE NENS

La preocupació augmenta cada vegada que relacionem el tema de les drogues amb els més joves. Els professionals i professors estem alarmats per les edats en que s’inicia el consum, els veïns s’afanyen a comentar escandalitzats la situació quan veuen a un grup d’adolescents fumant en l’espai públic ¡En públic! I amb tot aquest merder, els pares es plantegen què han de fer quan enganxen al seu fill amb material sospitós: el castigo, el renyo o l’hi compro jo per poder-ho controlar?

El problema, per dir-ne d’alguna manera, és que l’adolescència està desapareixent tal i com la coneixíem. El pas de l’infància a l’edat adulta és fugaç i no admet gaire marge de maniobra. I si per als joves això és ràpid i intens, imagineu-vos pels seus progenitors que de sobte es troben al seu nen/a considerant-se un membre de ple dret de la societat amb tot el que això comporta.

Veient l’estat de la qüestió doncs i havent tret l’adolescent de l’equació, la pregunta que em faig és la següent: entre l’adult i el nen, qui és més propens a drogar-se?

Amb el títol de l’article ja intueixes quina n’és la meva opinió al respecte. Però deixa’m explicar-te per què penso que és el nen.

  • El nen descobreix el món a través de l’experimentació, és una etapa d’aprenentatges on tot és nou i excitant; un moment on hem de veure-ho per creure-ho. Precisament és així com comencen els consums (experimental>ocasional>habitual>abusiu>dependent). Això no significa que hagi d’avançar a altres etapes i desenvolupar una dependència, però experimentar és el que toca en aquesta
  • El nen és qui viu el present sense preocupar-se del que pugui passar “ho vull, i ho vull ara!” oblidant les conseqüències de les seves accions, i en el cas de les drogues això es traduiria en no pensar en el rebuig social, desenvolupar una dependència, riscos per la salut…
  • I per acabar, el nen es regeix pel principi de plaer. O en altres paraules: s’ho vol passar bé i punt. Si una cosa l’hi agrada, la farà. Si te gana, menjarà. Si te mono, es drogarà.

Això explicaria alguns dels motius pels quals ens trobem amb una edat cada vegada menor en l’inici dels consums, però també serveix per explicar els demés consums: Els adults que es droguen són aquells que es deixen emportar per la part més infantil del seu “Jo”

Per això la única manera per prevenir i solucionar de veritat aquestes situacions és madurar. Cal que un mateix es responsabilitzi de les seves conductes, el consum i l’abstinència entre elles, des d’una perspectiva adulta que tingui en compte les conseqüències, els deures i els valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691

EL MILLOR QUE ENS PODIA PASSAR: SENTIR-NOS CULPABLES

Pot ser que et sentis culpable per alguna cosa que vas fer, alguna cosa que no vas fer o fins i tot alguna cosa que vas pensar; potser ets dels que es castiguen per no haver fet prou o per no merèixer el que tens. Sigui com sigui, tens davant teu una oportunitat d’experimentar el creixement personal que ens ofereix el sentiment de culpa, així que et convido a aprofitar-lo.

Sol començar amb un «hauria …?.» Una conversa amb nosaltres mateixos en què posem en dubte les nostres accions o decisions, ens jutgem i renyem per alguna cosa que no encaixa amb els nostres valors o la pròpia percepció:hauria d’haver reaccionat millor, no haver-me saltat la dieta, hauria d’haver anat a veure a aquesta persona quan ho necessitava …

Aparentment pot semblar una font de patiment, però ningú ha dit que fos agradable. De fet és precisament això el que fa de la culpa un sentiment valuós: és una senyal d’alerta que ens fa reaccionar, i ben gestionada i elaborada pot tenir els següents beneficis:

Ens ajuda a actuar de forma pro-social: no perjudicar als altres o ajudar-los és una bona forma de mantenir allunyada la culpa o de esmenar-la. Una mena d’altruisme egoista.

Educa l’autocontrol: per no caure en el parany de la culpabilitat cal pensar en les conseqüències dels nostres actes, cosa que requereix d’empatia, anticipació i una certa planificació o control de les nostres accions i decisions.

És un signe de maduresa: ser coherents amb les nostres idees, valors i tenir sota control els instints que ens farien caure en contradiccions, és un senyal de maduresa emocional. Al sentir-nos culpables, ens estem responsabilitzant dels nostres actes.

Reforça el sistema de valors i la identitat: al capdavall, no hi ha res més gratificant que complir amb les conviccions morals que cadascú te; i això és precisament el que promou aquest sentiment: a ser coherent amb la nostra escala de valors. Quan ho fem, no sentim culpa sinó satisfacció i això reforça qui som.

Què he de fer si em sento culpable?

  1. Reconèixer l’origen d’aquest sentiment i les seves manifestacions: assegura’t d’estar entenent el que passa al teu interior quan et sents culpable: cap a on dirigeixes aquesta culpabilitat? què l’origina i com reacciona el teu cos en consonància? Pot ser que et sentis ansiós/a, que et costi agafar el son, que et notis abatut o trist … ¿Es tracta realment d’un mal dia a la feina o és que en el fons penses que no mereixes ostentar la posició en què et trobes?
  1. Acceptar que vas fer alguna cosa malament (incongruent amb els teus valors): ara que ho has identificat, has de ser capaç d’entendre-ho. Pels motius que sigui, no vas actuar d’acord amb el que creus correcte i amb qui ets, però això forma part del passat i no ha de perpetuar-se o repetir-se.
  1. Esmenar els errors: no es pot canviar el passat, però pots compensar-ho. De fet la culpa és una via per comunicar-nos que hem d’actuar de manera diferent, això pot començar ara mateix: prenent responsabilitats pel succeït. A vegades resultarà tan simple com demanar perdó, confessar la veritat o renunciar a la causa d’aquesta incongruència; en d’altres, pot ser més profund i complex d’esmenar.
  1. Aprendre de l’experiència: pregunta’t què has tret d’aquesta experiència. T’ha ensenyat alguna cosa de tu mateix, dels altres o del món que t’envolta? Si davant d’una altra situació similar, ara respons de forma diferent significarà que hi ha hagut un aprenentatge.
  1. perdonar i seguir endavant: tothom comet errors. Entendre això i ser benevolent amb tu mateix et permetrà sortir del pou del remordiment i avançar. Si en cas contrari, el sentiment de culpa es manté, pot ser que hagis de tornar al punt 1 per identificar adequadament el que ha passat i sanejar qualsevol residu d’aquest sentiment.

Es tracta d’un procés pel qual tots passem, en millors o pitjors condicions, alguna vegada al llarg de les nostres vides. Això no vol dir que sigui senzill o fàcil, de fet pot resultar molt confús més aviat. Per això, si estàs experimentant dificultats en avançar per aquest camí, la figura d’un terapeuta pot ajudar-te a aprofundir en aquests sentiments, acompanyar-te en el seu curs i treure el màxim profit del viscut.
Esteve Planadecursach

Psicòleg col. núm. 21.691

Bibliografia:

«When Guilt begets pleasure: the positive effect of a negative emotion» KELLY GOLDSMITH, EUNICE KIM CHO, RAVI Dhar (2012)

EXCÉS DE MADURESA: La importància de gaudir de la incomoditat

Quan estem nerviosos, ens sentim vius.

Quan estem alerta, ho donem tot.

Quan estem lluny de la nostra zona de confort, creixem.

Normalment acostumo a reforçar als meus pacients sempre que demostren signes de maduresa, quan són capaços de sobreposar-se a les exigències de les pulsions i els instints que el seu nen interior crida per satisfer; però aquest reforç no sempre és positiu. És fàcil reconèixer el síndrome de Peter Pan en aquells homes que tenen por al compromís o els que no expressen el que senten per por de mostrar-se vulnerables; també en aquelles dones neuròtiques que no aconsegueixen posar-se a la pell dels altres i que viuen una constant muntanya russa emocional. La immaduresa és molt evident.
Però què passa amb les persones massa madures? Existeixen. I com en tots els extrems, de sobte troben que no encaixen, alguna cosa falla i no s’ajusta bé, però aquesta vegada  d’una manera molt més subtil. L’excés de maduresa pren la forma d’insatisfacció existencial, un malestar sempre present a la perifèria del nostre pensament, anhedònia, sentiments depressius i ansietat al adonar-se que no s’és qui realment voldria ser.
Les persones excessivament madures que he conegut es preocupen del que les envolta fins al punt d’oblidar-se d’elles mateixes, s’emmotllen a unes rutines perquè és el que convé, el millor a llarg termini; són aquelles persones que fan el que s’ha de fer, el que els manen, el més pràctic ¿el correcte? Tenen les coses clares, massa clares. Potser els molesta perdre el temps, deixar de ser productius, no atendre el suficientment les seves obligacions familiars o decepcionar als amics i coneguts. Qui es pot queixar d’algú sobradament autocrític, comprensiu, educat i reflexiu?
El que recomano a aquestes persones és no descuidar al “nen interior” que habitualment acostumem a alliçonar. La part infantil vol jugar i no te por als canvis perquè està en constant moviment, no gaudeix quedant-se en una zona de confort, necessita reptes que la posin a proba i sap que qui no s’arrisca no pisca!
Aquest nen coneix una cosa que molts adults ignorem o hem oblidat: que sentir-nos incòmodes significa que encara hi ha coses per aprendre i que això també pot ser fascinant.


Esteve Planadecursach Soler
Psicòelg col. núm. 21.691

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?