• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LA MENT IL·LUSÒRIA

El filòsof George Berkeley deia que només coneixem el que percebem, de manera que els seus contemporanis van discutir si quan queia un arbre al bosc i ningú fos present per escoltar, faria algun soroll.

Pel que avui sabem no hi hauria cap soroll, ja que el so no és cap qualitat de la realitat absoluta, sinó només de la nostra. Els colors, els sons, els gustos i les olors són atribucions de la nostra ment.

Aquí fora no hi ha més que radiacions electromagnètiques de diferents longituds d’ona que incidint sobre els nostres receptors produeixen potencials elèctrics, els potencials d’acció, que són tots iguals provinguin de l’ull, l’oïda, del gust, l’olfacte o del tacte. És en les diferents regions del nostre cervell on s’atribueixen les qualitats secundàries. Per aquest motiu, una lesió en la regió cortical on es processa la visió cromàtica té com a resultat que la persona es torni acromàtica i no només no vegi colors, sinó que ni tan sols somiï amb ells.

En la construcció d’aquest món interior, si manca alguna informació, el cervell la supleix per generar una història plausible encara que no sigui completament exacta.

El cervell crea la ment

De la mateixa manera, el cervell crea el jo conscient, tot i que encara no sapiguem com, i a partir de l’activitat neuronal es passa a un concepte tan abstracte com aquest.

El jo seria una construcció il·lusòria que aïlla al subjecte del seu entorn fent-li creure que té una autonomia que no és real.

Quin sentit tindria aquesta il·lusió del jo? S’ha argumentat que la raó és simplement la funció de predir la conducta dels altres. Si crec que dins meu hi ha una persona que es comporta com qualsevol altra, puc predir el comportament dels altres observant aquesta persona dins meu. La autoconsciència seria, doncs, l’invent del jo per saber què faran els altres, un sistema per generar representacions.

Avui sabem que tot el que experimentem es processa en patrons d’activitat neural que conformen la nostra vida mental. I no tenim cap connexió directa amb la realitat exterior. Vivim, doncs, en una realitat virtual.

Quants “jo” hi ha dins teu?

Caldria preguntar-se si hi ha només un jo. No fa tant de temps es buscava afanyosament la memòria, assumint que era una sola entitat. Avui sabem que hi ha diferents tipus de memòria amb diferents localitzacions en el cervell.

El mateix ha passat amb la intel·ligència, i avui es defineixen diversos tipus d’intel·ligència. Per això cal preguntar-se si no passarà el mateix amb el jo.

Coneixem diferents aspectes del jo, com ara el sentit d’unitat, la multitud de sensacions i creences, el sentit de la continuïtat en el temps, el control de les pròpies accions ( això últim relacionat amb el tema de la llibertat o lliure albir), el sentit d’estar ancorat en el cos, el sentit de la pròpia vàlua, dignitat i mortalitat o immortalitat.
Cadascun d’aquests aspectes pot estar mediat per centres diferents en diferents parts del cervell i que, per conveniència, els prenem tots en una sola paraula: jo.

Hi ha casos clínics que mostren que hi ha moltes regions cerebrals que juguen un paper en la creació i manteniment del jo, però no hi ha cap centre on es reuneixi tot físicament.

En molts experiments es pot observar la capacitat d’interpretació de l’hemisferi esquerre de la conducta iniciada per l’hemisferi dret.
Si se li enviava un senyal a l’hemisferi dret que deia «caminar», el subjecte es posava en marxa. I preguntat el subjecte verbalment que per què ho feia, l’hemisferi esquerre parlant responia que anava a buscar una beguda, o simplement que tenia ganes de fer-ho.

L’hemisferi esquerre, quan no coneix les raons de la conducta de l’organisme, s’inventa una història plausible per interpretar-la. En altres paraules: per a aquest jo l’hemisferi esquerre una història plausible, però falsa, és millor que cap.

En un experiment, es projecta a una persona un paisatge nevat a l’hemisferi dret i el cap d’una gallina a l’hemisferi esquerre i després se li demana que triï amb cada mà entre diverses imatges que se’ls projecta la qual estigués més relacionada amb el que havien vist, la mà dreta, controlada per l’hemisferi esquerre, triava una gallina, i la mà esquerra, controlada per l’hemisferi dret, una pala.

Però si se li preguntava a la persona que per què havia triat amb la mà esquerra una pala responia que per netejar la porqueria del galliner.

Així la nostra ment fabrica històries que li semblen plausibles però que no corresponen a la realitat, que no podem copsar amb el nostre aparell perceptiu. És tot una ficció. Hi ha històries, que com en la literatura o el cinema, són terrorífiques, o còmiques, o drames. Potser podem narrar d’una altre manera, potser podem reescriure el guió.

VULL TORNAR A SER «JO»

A vegades sentim que ens hem perdut en el camí, que alguna cosa de nosaltres no acaba d’encaixar com voldríem o que directament no ens agrada la persona en la que ens hem convertit. Si alguna vegada has pensat o dit en veu alta aquesta frase “vull tornar a ser jo” et recomano seguir llegint.

 

Potser mai has estat “tu”

Alguna vegada t’has sentit de la manera que busques? O dit d’una altra forma: Ja has estat “tu mateix/a” en algun punt? Si la resposta és negativa, podríem tenir un problema, ja que potser estem posant-nos com a objectiu un estat ideal i irreal. Una idea platònica molt bonica, però inassumible que ens generarà frustració perquè podria ser impossible d’atrapar.

 

Una cosa és com sóc, i l’altre: com m’agradaria ser

Per tant abans d’obsessionar-nos amb el “jo” que volem arribar a ser, caldrà que mirem cap endins. Cap al “jo” que sóc ara i el que he estat al llarg de la meva vida.

Només partint de l’autoconeixement podrem posar-nos metes apropiades i començar a treballar.

Cal tenir una idea clara de com sóc ara: el que m’agrada de mi, i el que no; però també cal ser concret en el projecte que busquem. Si aquest “tornar a ser jo” és molt abstracte i difús, serà impossible saber si ens hi estem apropant o allunyant.

 

El temps passat sempre envejat:

La memòria juga males passades, i com diu el refrany, solem recordar aquelles coses bones del passat sobre les dolentes – idealitzem el passat.

A vegades l’objectiu de “tornar a ser jo” és un crit d’alerta d’una part reprimida de nosaltres mateixos. Si anhelem la nostra infància, potser és el nen/a interior demanant atenció, i si en canvi volem recuperar aquella època d’ordre i disciplina podria ser el nostre “pare intern” qui reclama el seu espai.

Cal ser conscients que les coses mai tornaran a ser exactament com havien estat, ja que per bé o per mal, el temps passa i hem d’anar integrant noves vivències que tindran un efecte en la manera com ens relacionem amb el món i amb un mateix.

 

M’afecta com em veuen els altres?

Hi ha qui busca canviar per agradar als demés, i aquesta imatge del que un vol arribar a ser es basa en premisses que ens imposa l’entorn. En aquests casos no s’està perseguint realment un canvi, sinó una necessitat d’aprovació.

Hem de ser molt conscients que és impossible agradar a tothom i que si això és el que ens fa falta per estar bé, mai ens agradarem a nosaltres mateixos. Per no dir que intentar agradar constantment als altres ha de ser colossalment esgotador!

 

La perfecció no existeix

Sempre es pot seguir progressant, tant en aquells aspectes de nosaltres que no ens fan el pes, com aquells en els que estem còmodes però creiem millorables. La idea és aquesta, anar millorant pas a pas i cada vegada estar més satisfets amb el que ens anem convertint. Si esperem arribar a un “jo” perfecte on ja no hem de preocupar-nos per seguir avançant, mai arribarem al nostre destí. Igualment, si les nostres expectatives de canvi són molt altes i ens exigim més del que estem disposats a fer, el més segur és que perdrem la motivació i abandonarem aquest projecte de retrobar-nos a nosaltres mateixos.

 

Fa por canviar, però a vegades acceptar-se encara en fa més

Sortir de la zona de confort és difícil per més pèssima que sigui la situació que ens envolta. Podem arribar-nos a odiar a nosaltres mateixos, i al mateix temps no fer res per canviar-ho perquè ens fa por el desconegut o perquè l’esforç necessari és massa gran.

Però és que a vegades estem tant pendents d’empoderar-nos, vèncer les pors i motivar-nos pel canvi, que oblidem que hi ha una altre alternativa: acceptar-nos tal com sóm. Acceptar que aquest “jo” que busco és un ideal, o que forma part del passat. Que potser les coses no canviaran radicalment, i que hauré d’aprendre a viure amb les coses que m’agraden i també aquelles que no ho fan tant del “jo” que sóc avui en dia.

 

Al final, tant canviar com acceptar-se són dues bones opcions que parteixen de l’autoconeixement i la consciència de que em passa alguna cosa quan dic la frase que titula aquest article.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691 

FALSES CREENCES AMB NENS I NENES

“No entenem perquè té gelos dels germans, perquè els tractem igual”

Els gelos tenen un valor adaptatiu: són un sistema de regulació de nens i nenes per afrontar una nova situació, com el naixement d’una germana o d’un germà. Si permeto que el fill/a els expressi i li ofereixo escolta i contenció, veurem com la gelosia anirà desapareixent.

Si no ens agrada veure la gelosia que senten els fills/es i la intentem reprimir,o bé castiguem quan una nena o un nen sent gelos, aquest sentiment, creixerà o s’expressarà d’altres formes poc saludables.

 

“No ens hem d’enfadar” Ràbia i rabietes.

Vivim l’enuig, ràbia i la ira, com emocions negatives, estàn mal vistes. Enfadar-se és saludable. Vol dir que tinc bona connexió amb mi mateix/a i que activo un mecanisme de defensa front el que em disgusta, desagrada, em molesta.

La ira, és una emoció tan vàlida com l’alegria. L’aprenentatge és poder expressar-la de forma saludable, sense fer-nos mal a nosaltres ni als altres i entorn.

L’energia agressiva em serveix per construir el sentit de mi mateix/a i per dur a terme accions que em permeten sentir bé.

Si no expresso la meva ràbia, puc començar a sentir mal de panxa, sentir-me trista, i la relació amb l’altre es tenyirà d’un tel obscur. Premo les dents, els llavis, les entranyes, en l’intent d’amagar el sentiment. Potser per por a no agradar a l’altre, per por a la meva reacció (potser tinc tanta ràbia acumulada que tinc la fantasia que si em dono permís per treure-la, seria capaç d’actes terribles).

A més, la ràbia va lligada a la tristesa. A vegades ens podem sentir trist@s, i si ens connectem amb la ràbia que hi ha amagada al darrera, la tristesa cedirà. I al revés.  

Et convidem a sentir la ràbia en tu mateixa i en escoltar la ràbia de l’altre i dels nens, nenes i adolescents.

Quan un nen o nena fa una “pataleta”, està expressant el seu enfado. Enlloc de passar-ho malament i castigar, ajuda’l a posar paraules a la seva emoció (“Entenc que estàs enfadat perquè avui no t’he comprat cromos”) i després posa el límit (“El pare no et pot comprar cromos cada dia, te’n compra els divendres”).

 

“No passa res”.

Sovint, quan els infants ploren, cauen i es fan mal, o es disgusten, els hi diem: “no passa res”, amb un intent de calmar-los.

Sempre passa alguna cosa. I aleshores l’infant sent una gran contradicció: m’he fet mal, estic enfadat, estic trista, i em diuen: no passa res?!

Proposem alternatives: “Uix, has caigut, et fa mal el genoll, oi? No et preocupis, ara el curem i d’aquí una estona ja no et farà tan mal.” Permeten acollir l’emoció, i posar paraules al que està passant: reflexar l’emoció, descriure el succés. Els infants, ràpidament identificaràn si el que diem li encaixa amb el que li passa, i podrà expressar el seu malestar, disgust o conflicte.

Això enriqueix als petits, a nosaltres i enforteix la relació.

 

“Em provoca tirant les coses a terra un i altre cop”

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de permanència de l’objecte, aprenent que les coses i les persones segueixen existint encara que ells no els vegin. És en aquest moment que comencen el joc de “llançar” els objectes al terra des de la trona, cadireta, taula… Un i altre cop, esperant que l’adult li reculli.

Et convidem a jugar al joc!

 

14 BENEFICIS DE LA PRÀCTICA DE MINDFULNESS

Seguint amb els beneficis o conseqüències de la pràctica de Mindfulness a les nostres vides, una de les més sorprenents és la desidentificació amb les nostres idees sobre nosaltres mateix@s. A aquest benefici ens agrada anomenar-lo:

Desenganxar-se del «jo»

Després de buscar-durant més d’un segle, els investigadors del cervell
fa temps que han arribat a la conclusió
que no hi ha un lloc concebible on es pugui localitzar al jo,
i que simplement no existeix.

Revista Time, 2002

Et proposo que examinis les teves idees, sentiments, creences sobre tu. Qui ets? Ets les sensacions del teu cos? Ets els teus sentiments? Ets teves les emocions? Ets teus els pensaments? Els teus judicis i valoracions? Quines històries t’expliques sobre tu?

Totes aquestes experiències són canviants, són estats temporals de la nostra percepció. El nostre «jo» és una ficció, en el sentit més literari del terme, vam construir un guió, una història, potser el problema és que creiem que aquesta és la «veritat». Mentre que quan veiem una pel·lícula, llegim una novel·la, o anem al teatre sabem que allò no és sinó una representació, les nostres històries les confonem amb alguna cosa perdurable i estable. El jo és com el gel, se solidifica, però el gel és només aigua. El jo és com els núvols del cel, passatgeres, que s’evaporen. O és que potser, sempre penses el mateix, sents el mateix, t’emociones de la mateixa manera o actues igual? Les creences sobre tu es solidifiquen perquè t’identifiques amb elles.

Si observes la teva història, la teva evolució, podràs detectar situacions en què eres d’una manera, que han canviat. Un exemple clar, és quan vam superar alguna de les nostres pors, les més fòbiques o evitatives, aquestes pors que ens porten a creure que «no podré fer-ho, sóc covard» i un bon dia ho fas i encara que la por persisteix, cada vegada t’ho creus menys.

Desidentificarnos amb el jo no és negar la nostra singularitat i essència, sinó descobrir que la nostra personalitat no és una cosa tan definitiva i rígida.

Una altra confusió en la identificació amb el «jo» és assimilar als rols o papers que portem a terme: «fills», mare, pare, treballador/a, estudiant, membre de determinat grup, associació, territori, classe social, professió i un llarg etcètera.

Un altre dels avantatges de la pràctica de l’Atenció Plena, és:

Desenvolupament d’equilibri i llibertat

Hi ha persones que esperen que les pràctiques meditatives els donin calma i pau. Quan les inicien, observen que això no es produeix, sinó que el que passa és que als breus segons la nostra ment està divagant, la nostra ment no para de fer plans, estem agitats/des, o avorrits/des, o directament ens quedem adormits/des. O recordem una discussió amb algú, i estem enfadats/des. El que pot passar, és que ens adonem de tot aquest rebombori mental i tornem a centrar l’atenció en la nostra respiració o qualsevol altra cosa que hàgim triat deliberadament.

Aquesta pràctica sostinguda fa que observem amb més perspectiva els nostres judicis, comentaris, expectatives, i crítiques, sense reaccionar-hi

El procés que es desenvolupa el podríem sintetitzar així:

1. Reconec el meu estat mental
2. No lluito contra ell, ni m’aferro a ell, ho accepto
3. Observo com està el meu cos, quines emocions, quins pensaments hi ha en aquest instant
4. No m’identifico amb ell

Et proposo que estableixis un espai d’atenció plena diària, tria el moment, el lloc, el temps que li destinaràs. Pots començar amb 10 minuts, asseient-se en un coixí o en una cadira amb el cos recte, recolzat en les plantes dels peus de forma ferma, les mans descansen relaxades, l’esquena dreta. I en aquest temps centra’t en la teva respiració, cada vegada que la teva ment divagui, torna a ella una vegada i una altra, les vegades necessàries. Des d’aquesta atenció, acull les altres experiències que sorgeixin, centrant-te en la respiració davant la teva vida canviant.

LA RESSACA DE L’ESTIU

 

L’estiu ja s’ha acabat per la majoria de persones. Encara que quedin pocs dies d’estació, estem en una època de molts canvis: tornar a la feina, deixar les vacances enrere, continuar buscant feina, recuperar les rutines diàries, el retorn de l’escola pels més menuts,... Durants aquesta quinzena de setembre, aquest fet ve acompanyat d’un altre. Els mitjans de comunicació ens alerten amb articles, estudis i entrevistes a experts sobre la síndrome postvacacional i de l’augment de separacions després de l’estiu. Com és que passa tot això? Què hi ha de cert en aquestes notícies?

Gràcies a la reorganització del temps laboral, l’estiu ens permet tenir més temps lliure per l’oci, la família, la parella, el sexe, etc. Fins i tot, el desig sexual augmenta perquè hi ha més testosterona estimulada pel sol, més hormones sexuals, més exhibicionisme en homes i dones i es produeix una disminució de l’estrès provocant més ereccions. Tot això és cert; però…
Segons algunes dades publicades als mitjans de comunicació, la síndrome postvacacional afecta a un 35-40% de la població. S’entén com la incapacitat d’adaptació després de les vacances. Els símptomes van des de desequilibris físics (cansament, fatiga i/o insomni) fins a psíquics (irritabilitat, ansietat i/o tristesa). Aquesta síndrome pot durar unes dues setmanes aproximadament. Quan es parla d’aquesta síndrome, crec que hi ha un error de concepte. Generalment, hi ha un tall enorme entre les vacances i el treball provocant unes expectatives molt altes de cara a l’estiu que són difícils de complir. Per evitar-ho, s’ha d’aprendre a equilibrar l’oci amb la feina i les obligacions amb les distraccions al llarg de tot l’any.No s’ha de separar de manera tan dràstica. Hi ha parelles que, quan arriba l’estiu, s’obliguen a aprofitar el temps. «Ara que podem hem de tenir relacions sexuals» o «Hem de fer tot allò que no hem pogut fer al llarg de l’any» poden ser alguns dels pensaments d’aquest tipus de parelles.

 

 

L’aparició d’aquesta síndrome pot amagar algun trastorn depressiu o d’ansietat que pot ser causat per la insatisfacció laboral, un mal ambient laboral, la inestabilitat laboral o un excés de responsabilitats

 

Per altra banda, una de cada tres parelles es separa després dels mesos d’estiu. Després de les il·lusions projectades en les vacances, l’amor s’acaba? Segons un estudi realitzat per Antoni Bolinches, el setembre és el mes que es produeixen més separacions seguit del gener. Quin és el motiu? Com és que passa això? Durant l’any, hi ha persones que creuen que la seva insatisfacció de parella ve derivada de l’estrès o la manca de temps confiant en què l’estiu proporcionarà allò que ha faltat. I… on està el problema? La sorpresa arriba quan les parelles prenen consciència que tenen un problema no resolt i, com que la negació disminueix a l’estiu, això provoca una crisi de parella. No s’ha d’esperar a l’estiu a resoldre-ho perquè hi ha parelles on el deteriorament és massa greu per resoldre-ho.
Espero que a ningú se li acudeixi creure que el problema és l’estiu o fer vacances.

 

Hem de tenir clares les expectatives: l’estiu no es pot fer càrrec d’allò que no s’ha resolt al llarg de l’any, sigui la vida laboral, sentimental o sexual

ESTAR PRESENTS

 

L’Alba és una nena de 12 anys, filla d’una mare que té èxit en la seva empresa i d’un pare molt ocupat. Els seus pares estan poc a casa i quan hi són, no estan presents, sempre pensant en els problemes de la feina, aclaparats per fer front als pagaments, a les demandes dels clients i a la por de les pèrdues en la facturació. La mare de l’Alba li pregunta sobre què desitja per al seu aniversari, que serà aviat. Què vols que et compri, li demana. L’Alba s’ho rumia, té de tot, i després de reflexionar li diu: Et vull a tu!

Sobre-estimulació

La nostra cultura està plena d’estímuls per distreure’ns de les crisis personals i col·lectives: el consum il·limitat, l’entreteniment digital del món virtual, les addiccions, l’afany de diners, són una mostra de succedanis per despistar-nos. Normalment posem les nostres esperances de plenitud i realització en objectes externs, els quals són absolutament transitoris i moltes vegades estan fora del nostre control. En aquesta cultura consumista hem posat molt d’èmfasi en l’adquisició de coses i en perseguir experiències plaents, que ara es mostra insostenible i veiem la seva cara més depredadora en l’avidesa d’alguns per obtenir més i més. Mentre vivim amb poca consciència, amb la ment posada en altres temps i experiències d’allò que succeeix, ens perdem de les delícies constants de la vida. Vivim anestesiats i necessitem molts estímuls externs per sentir-nos vius. El que ahir ens satisfeia, avui ja no ho fa, i hem d’incrementar la dosi d’estímul, caient en comportaments addictius, en allò que la Sharon Salzberg anomena «una interminable cadena d’anhels». En aquest context, detenir-se, simplificar, fer silenci i aliar-se amb la veritat, és un gest digne, i revolucionari que ens permet una millora continua.

Una ment distreta és una ment infeliç

Fa dos anys, la revista Science publicà un article sobre un estudi d’un grup d’investigadors de Harvard, titulat «Una ment distreta és una ment infeliç» (A wandering Mind in an Unhappy One). Amb una mostra de 2.250 persones voluntàries, aquestes havien de respondre en moments imprevistos del dia què estaven fent, en què estaven pensant i quin era el seu grau de felicitat en una escala d’1 a 5. Els resultats mostraven que un 47% dels subjectes estaven pensant en una cosa diferent a la qual estaven realitzant, és a dir, que la meitat del temps no hi eren presents. El segon resultat important d’aquesta investigació era que el grau de felicitat no estava relacionat amb l’activitat que estiguessin realitzant, sinó amb el grau de connexió amb allò que estaven fent. És el grau de presència en allò que fem el que aporta major benestar. Si estem realitzant una activitat, per exemple, estar amb algú de la nostra família i la nostra ment està divagant sobre un altre tema com sobre el que hem de fer després o demà, o imaginant-nos en un altre lloc, això rebaixa el nostre nivell de felicitat. No és el que fem, sinó com ens vinculem amb aquella activitat el que ens reporta un major benestar. Això és així inclús quan la divagació o distracció mental té continguts o pensaments «positius».

La pràctica de l’atenció plena ens convida a observar la manera en què donem resposta als esdeveniments que ens toca viure, per conrear una actitud d’acceptació i obertura enfront de les dificultats. L’acceptació no és resignació ni passivitat, és el reconeixement veritable del qual ens succeeix per tal de poder actuar de forma adaptativa a les circumstàncies, i obrir-nos a possibilitats diferents, integrant en el nostre cervell tota la informació de l’experiència viscuda.

En aquests moments, més que mai, podem veure que les pedres formen part del camí, i com diu William James recordar que «la facultat de tornar de forma deliberada l’atenció errant, una vegada i una altra, és el fonament del discerniment, del caràcter i de la voluntat. Ningú és mestre de si mateix si no la té».

I és aquesta atenció plena la que permetrà que l’Alba obtingui el millor regal: la presència dels seus pares.

LA TÈCNICA PSICOLÒGICA DE LA INTEGRACIÓ DEL CICLE VITAL

 

En la psicoteràpia amb ICV, aquesta eina es converteix en un «pont emocional» per trobar un record que estigui connectat amb el problema actual. El/la psicoterapeuta guia a la persona que consulta per tornar a visitar, amb la seva imaginació, els records del passat, portant al passat el que calgui per a una bona resolució d’aquest episodi. S’utilitza la Línia del Temps, amb imatges visuals d’esdeveniments de la vida de la persona que consulta, i aquesta repetició de la Línea del Temps ajuda a la ment de la persona a entendre que el temps ha passat i que la seva vida ara és diferent.

Contruir una Línea del Temps

Al llarg de la Línia del Temps, la persona produeix i veu una pel·lícula de la seva vida, i aquestes imatges o seqüències estan relacionades amb el problema actual.

Les persones que van patir abús o negligència en la seva infància, semblen estar programades per interpretar els esdeveniments de forma «negativa», i reaccionen de la mateixa forma que en el passat a situacions presents. Continuar amb aquests patrons repetitius i autodestructius només fa que la persona se senti pitjor i impotent.

La Línia del Temps cura profundament i sense retraumatitzar, ja que treballa a un nivell neuronal profund que possibilita el canvi de respostes obsoletes estratègies defensives desadaptatives.

Després de diverses sessions amb la tècnica de la Integració del Cicle Vital, les persones informen que se senten més a gust amb les seves vides, s’incrementa el grau d’acceptació i són més capaços de gaudir de les seves relacions. Després de realitzar una psicoteràpia amb la Integració del Cicle Vital les persones poden respondre a una situació d’estrès d’una forma més apropiada al moment actual i amb els recursos de què disposa ara. Desapareixen les sensacions físiques associades al problema i els nivells d’ansietat disminueixen de forma notable.

Un nou aprenentatge neuronal

Sembla que la ICV treballa donant coherència i establint una relació segura entre els diferents estats del jo, entre l’estat nen/a, l’adult i l’estat pare/mare, i això permet que el «jo central» s’enforteixi. Aquesta relació i aquesta repetició d’imatges sobre la seva vida, van creant un nou aprenentatge neuronal en la persona, més adaptatiu i que deixa disponibles els seus recursos.

La Integració del Cicle Vital es pot utilitzar en nombrosos problemes psicològics que tenen la seva arrel en una integració neuronal insuficient, com l’ansietat, la depressió, les dificultats de regulació emocional, els trastorns del vincle, i pels estats dissociats del jo.

QUÈ SÓN ELS ESTATS DEL JO?

 

Què són els Estats del Jo? Els Estats del Jo pertanyen a la teoria de personalitat elaborada per l’Anàlisi Transaccional. Segons Eric Berne, el creador de l’AT, «dins de cada persona, hi ha una part Adulta, Nen i Pare». Doncs, estem parlant de tres estats del jo: Estat Pare, Estat Adult i Estat Nen. A continuació, exposo les funcions de cada un dels estats del jo:

 
ESTAT PARE
Crec que… Haig de…

Representa l’enregistrament educacional, la transmissió de valors i la cultura rebuts durant la infància. Aquest nivell comença a formar-se al voltant dels 8 anys i finalitza als 18. Està conformat per aquelles persones que hagin tingut funcions parentals en relació al nen/a. Aquestes figures poden ser positives o negatives. Les funcions del Pare són: protegir, educar, controlar, dirigir, modelar i educar. Pel que fa al Pare Crític, conté les normes, tradicions de la família i la societat. És la part que permet posar límits, argumentar crítiques constructives i mantenir tradicions. Té una part positiva (fermesa, ordre, posar límits de manera sana) i negativa (rigidesa, prejudicis, poca flexibilitat i autoritari). El Pare Nutritiu s’encarrega de protegir, alleujar angoixes del fill/a, commoure pels altres i resoldre problemes aliens. Té una part positiva (comportaments afectius, d’ajuda, llibertat i tolerància) i negativa (sobreprotecció, oblit de les seves pròpies necessitats).

 
ESTAT ADULT
Penso… Decideixo…
És part racional de cada persona. Aquest nivell es comença a formar al voltant dels 3-4 anys i pot continuar desenvolupant-se al llarg de tota la vida. Està format per tot el que sigui raonament. Amb l’Adult, es pensa, es contabilitza, es decideix, es reflexiona, etc. Les funcions de l’Adult són resoldre situacions o problemes, prendre decisions, pensar les coses i analitzar les situacions objectivament.

 

ESTAT NEN
Necessito… Sento…

És la part infantil de cada persona, més enllà de l’edat. És l’únic Estat del Jo que hi ha al néixer i s’acaba de formar al voltant dels 8 anys. Es regeix pel plaer i la seva funció és sentir les emocions autèntiques. També li pertany la creativitat. El Nen només sent, no raona. Això vol dir que no s’han de prendre decisions amb el Nen. Les funcions del Nen són obtenir plaer, sentir les emocions, divertir-se i mantenir relacions sexuals, entre d’altres. El Nen Lliure espontaneïtat, instints, emocions, emocions sense control, innocència, sexualitat, creativitat, etc. És l’estat que ens acosta més a la felicitat. El Nen Adaptat pot ser submís o rebel. El Nen Submís té la seva part positiva (disciplina, respecte cap als altres) i negativa (confusió i retret). Un excés de NAS pot desenvolupar una personalitat depenent i/o evitativa. El Nen Rebel té la seva part positiva (defensa davant una agressió) i negativa (hostil, opositor). Un excés de NAR pot desenvolupar una personalitat asocial.

La piràmide dels Estats del Jo de J. Jolovi permet observar les càrregues de cadascun d’ells.

 

 

No hi ha estats del Jo bons o dolents

 

 

Els tres són necessaris per a un equilibri personal

 

 

La clau és utilitzar els tres en el moment adequat i oportú. Per saber com són els teus estats del jo, pots fer un exercici pràctic que consisteix en descriure’t a través de les funcions de cada estat. Quina és el teu Estat del Jo més desenvolupat? Hi ha algun Estat del Jo que impedeix el teu creixement personal?

DORMIR PER SOMIAR

En la festa d’aniversari dels nou anys del Marc, la seva mare va decidir regalar-li un coixí. En el moment d’obrir el seu regal, el Marc li va preguntar:
Per què m’has regalat un coixí si ja en tinc un?
Marc, aquest coixí és molt especial. És tan especial que t’explica històries d’herois, aventures en illes desertes i viatges a l’espai, entre altres. L’únic que has de fer perquè aquest coixí t’expliqui tot això és tancar els ulls quan vagis a dormir. Si tanques els ulls i escoltes profundament el coixí, tindràs moltes coses per explicar quan et desperti l’endemà.

Tot seguit, el Marc va agafar el coixí i se’l va endur a la seva habitació impacient perquè arribés el moment d’anar a somiar.

Dormim per somiar. Aquesta idea és clau per entendre el regal de la mare del Marc en la festa del seu aniversari. Per què tenim somnis durant la nit? Quines funcions tenen els somnis? Per què no recordo els somnis quan em desperto? Què vol dir somiar que volo per sobre una ciutat? Aquestes i moltes altres preguntes ens desperten la curiositat per aprendre sobre el món dels somnis.

Hi ha somnis de molts tipus: somnis repetitius, premonitoris, recurrents, universals, telepàtics i lúcids. Els somnis serveixen per intentar resoldre o solucionar problemes que no es tanquen durant el dia. Un somni repetitiu pot ser indicador d’algun bloqueig o limitació personal que no s’ha pogut assumir, per tant el somni ofereix un cop de mà en aquest tipus de dificultats. Quan una persona està vivint una època de canvi o algun bloqueig emocional, és probable que hi hagi molta producció de somnis. Per tant, per què tenir-li por als somnis? Una persona pot actuar a la vida gràcies al que ha somiat. Els somnis poden permetre un moviment cap endavant en aquella relació que no funciona, aquell desig que no s’escolta, aquella necessitat que es nega o aquella por que ens informa d’un perill.

Tot el que passa en un somni sóc jo, afirmava el creador de la Gestalt, Fritz Pearls

 

Aquest autor ens explica que tots els elements que formen part d’un somni són parts de la persona. Per exemple, una persona pot tenir un somni en forma de fantasia sexual amb el president del govern. Més enllà del desig sexual conscient, aquest personatge pot representar el desig cap al poder o l’ambició. Per tant, es pot entendre aquest somni en relació amb el poder que necessita tenir en la seva vida i que potser li manca. Això ens demostra que la interpretació del somni no només es pot fer de manera objectiva analitzant els personatges, el contingut i el desenvolupament de la història, sinó també amb el que representa cada un dels elements que formen part de l’escenografia del somni. S’ha de tenir en compte el significat del somier, la seva història, el seu moment actual, etc.

No es poden interpretar gratuïtament els somnis sense escoltar res més

 

Tots hem tingut a les nostres mans algun diccionari sobre el significat dels somnis que ens ha despertat la curiositat. En aquest diccionari, podem trobar que somiar amb un ascensor pot connectar amb els instints de la persona o un estancament amb qüestions mentals. Aquells aspectes de mi que no vull reconèixer i que no m’agraden apareixen en els somnis de persecució. Somiar amb la capacitat de volar pot ser un somni compensatori quan una persona s’està sentint atrapada. De totes maneres, el record del somni és fràgil. Per aquest motiu, les persones oblidem els somnis al cap de pocs minuts de despertar si no s’utilitza una llibreta per descriure el somni. Segons Freud, es pot entendre l’oblit com un mecanisme de defensa per treure fora el que s’ha somiat i equilibrar a la persona. És important aturar-te un moment per permetre apuntar el record del somni en un full en blanc.

Recorda que, quan vas a dormir, vas a somiar. Dóna-li la benvinguda al teu inconscient abans d’anar a dormir pensant en el que et ve de gust que t’expliqui aquesta nit quan tanquis els ulls. L’endemà sempre et poden preguntar què t’ha explicat el coixí aquesta nit, tal com li pregunta la mare del Marc cada matí quan el desperta. Aprofitant la intervenció del psicòleg expert en la matèria Jordi Borràs en el programa «Divendres» de TV3, et deixo amb el video per continuar-hi reflexionant.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/divendres/que-volen-dir-els-nostres-somnis-(i)/video/3726650/

POSICIÓ EXISTENCIAL DAVANT LA VIDA

14.50 h

Avui dilluns el Joan i el Marc han quedat per dinar després d’un mes sense haver-se vist. Són bons amics des que anaven a l’institut, ara ja fa deu anys. Parlen sovint per telèfon i s’escriuen algun correu electrònic; però, en aquest últim mes, no ha estat possible aquesta comunicació perquè el Marc té últimament molta feina i el Joan acaba de ser pare per segona vegada. De totes maneres, sempre tenen el costum de fer un forat a les seves agendes i aquesta vegada no han volgut deixar escapar l’ocasió de veure’s i parlar. En el trajecte cap al restaurant, el Joan comença a pensar en la trobada d’avui i es comença a fer les següents preguntes: com s’ho fa el Marc perquè tot li vagi bé? com és que sempre aconsegueix el que es proposa? per què és capaç de fer sentir bé als demés? i… per què em costa tant a mi que les coses em surtin bé?. Per més voltes que li dóna, no aconsegueix trobar una altra resposta: qüestió de sort. Per altra banda, després de sortir de la feina, el Marc se sent una persona afortunada per mantenir l’amistat amb el Joan. Malgrat tota la responsabilitat de la feina i l’estrès que està vivint, té ganes d’explicar-li el nou projecte que li han encarregat i sent curiositat per saber com el Joan està vivint aquesta segona paternitat.

 

Com se situa el Joan i el Marc davant del món? Hi ha diferències? Què ofereix de si mateix el Joan? I el Marc? Com es veuen a si mateixos i als demés? Quina és la seva posició davant la vida? Aquestes preguntes extretes de la vinyeta del dinar del Joan i del Marc ens porten a pensar en el concepte de la posició existencial de l’Anàlisis Transaccional. Segons Eric Berne, un nen petit té certes conviccions sobre si mateix i sobre la gent que l’envolta. Aquestes conviccions que probablement es quedaran amb ell durant tota la seva vida són les següents: Estic bé, No estic bé, Tu estàs bé i Tu no estàs bé. Quan unim aquests conceptes, obtenim quatre posicions existencials sobre un mateix i sobre els altres. Per tant, això ens pot ajudar a pensar en quina poden ser les diferents posicions davant la vida per part del Joan i del Marc.

 

Què és una posició existencial? Representa la posició fonamental que una persona adopta sobre el valor essencial que es percep en si mateix i en els altres. Està unida a la identitat personal, creences, valors i sentiments. És, en definitiva, una manera de situar-se davant la vida. Aquesta posició s’adopta a la infància per poder justificar una decisió basada en experiències primerenques: «No m’arriscaré a estimar algú perquè la mare em va ensenyar que no m’estimava» o «No puc confiar en els homes perquè el meu pare està malalt». La seva construcció es pot situar entre els tres i set primers anys de vida.

 

 

1. – Jo estic bé – Tu estàs bé

Qui té aquesta posició existencial, es veu a si mateix com una persona adorable i bona. Segurament construirà un guió de persona guanyadora. Aquesta posició pot ser realista si inclou situacions en les quals una persona es pot sentir malament i els altres també. Quan una persona sempre està bé i els altres també, la posició s’anomena maníaca, ja que hi ha una negació del dolor.

 

 

2. – Jo no estic bé – Tu estàs bé

Qui té aquesta posició existencial, se situa com una persona víctima i perdedora. S’anomena posició depressiva.

3. – Jo estic bé – Tu no estàs bé

Una persona amb aquesta posició existencial considera que s’ha de col·locar en una posició de superioritat davant dels altres per poder tractar als altres en condicions d’inferioritat. S’anomena posició paranoica.

 

 

4. – Jo no estic bé – Tu no estàs bé

El guió de vida d’una persona perdedora forma part d’aquesta posició existencial. Es situa en una posició d’inferioritat sense esperança que els altres el puguin ajudar perquè també estan malament. S’anomena posició nihilista.

 
15.30 h
El Joan mira al rellotge i veu que se li està fent tard. Demana el compte al cambrer perquè té una reunió a la feina a les quatre. Se n’adona que s’ha passat bona part del dinar queixant-se de la segona paternitat; en canvi, el Marc no s’ha contagiat d’aquesta energia negativa i ha pogut compartir l’alegria del nou projecte que li han confiat. El Joan es pregunta: com és que no em sento tan afortunat com el Marc? Abans de reflexionar-hi, rep una trucada urgent i s’acomiada ràpidament del Marc que es queda al restaurant pensant en les converses amb el Joan i es pregunta: com és que jo em sento tan afortunat? Mira al rellotge i marxa cap a casa perquè ha demanat la tarda lliure a la feina.

Malgrat la poca informació que disposem sobre la vida d’aquests dos personatges, podem dir que el Joan probablement té una posició existencial de Jo no estic bé, Tu estàs bé; en canvi, el Marc se situa en un Jo estic bé, Tu estàs bé.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?