• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

FARMACIOLA DE PRIMERS AUXILIS PSICOLÒGICS PER AFRONTAR LES CONSEQÜÈNCIES DEL COVID-19

Estem vivint un moment excepcional i nou com humans, l’arribada del coronavirus ha alterat tota la nostra vida, i ha generat noves situacions per a les que no estaven preparats. És un moment per posar en marxa tota la nostra capacitat d’adaptació i d’autocura. 

Com podem tenir cura de la nostra salut mental?

Estructurar el nostre temps

La nostra activitat ha canviat, les criatures no van a l’escola, les persones adultes estem sumides en el teletreball, moltes persones estan afectades per un ERTE o han perdut la seva feina, tots el plans d’oci han quedat en suspens almenys de forma presencial. Per això és fonamental desenvolupar una rutina diària, i una gestió del temps que vingui marcada per lo important. I lo important, ja ho sabem ara, és la salut. Marcar-se un horari per despertar-se, portar a terme activitats per aconseguir que l’espai que habitem sigui agradable, tenir cura de nosaltres i dels altres, marcar-se un horari destinat a la feina, a l’activitat física, a l’aprenentatge, a les relacions i també a estones per gaudir i descansar. Cal evitar destinar massa temps a la informació sobre la pandèmia, evitar estar connectats tot el dia a les notícies, això només ajudarà a incrementar la por, que pot convertir-se en pànic.

Cuidar les nostres relacions En aquests moments, hi ha persones que estan passant soles el confinament, és el moment d’enfortir la nostra xarxa d’amistats, d’estar en contacte amb els altres de la forma que és possible. D’altre banda, les famílies i nuclis de convivència, ens veiem obligades a compartir tot el temps i l’espai en situacions estressants. És fàcil enredar-se en discussions inútils. Per això és l’ocasió perfecta per ser conscients de la dificultat  del moment -per cadascú de nosaltres- i intentar aportar des del millor que tenim, amb amor, molt humor i molta paciència.  Ser conscients de les nostres dificultats i de les del demés, dels nostres límits. 

Sabem que moltes dones estan en situació d’especial vulnerabilitat en les seves relacions. Si algun membre de la teva família o nucli de convivència exerceix violència sobre tu o d’altres pots demanar ajuda mitjançant el telèfon d’atenció 900 900 120 (Línia d’atenció contra la violència masclista) o al 016.

Tenir cura de l’alimentació i de la son

Aquests són dos dels pilars de la salut física i psíquica, i quan es trastoquen acaben generant símptomes a tots els nivell i afectant la nostra salut mental. Cal respectar els horaris dels àpats, i que aquests siguin equilibrats. 

La fruita, els fermentats o la fruita seca (de manera moderada) són bones opcions per combatre les baixades anímics. L’ideal és optar per aliments que poden tenir un efecte positiu en l’estat d’ànim: peixos grassos (rics en àcids grassos omega-3 i associats a un menor risc de depressió),xocolata negra (conté compostos relacionats amb el benestar) o peix blau.

I de la mateixa manera cal dormir bé. Practicar exercici físic també contribueix al fet que el cervell realitzi els processos de regulació dels ritmes dels cicles de la son i la vigília. Una dutxa amb aigua calenta abans d’anar a dormir pot contribuir-hi, ja que augmenta la temperatura del cos. El cervell interpreta que s’ha fet un esforç i activa mecanismes per a la recuperació del cos.

A més, fixar un ritual relaxant abans d’anar a dormir resulta beneficiós. Llegir o escoltar música tranquil·la mitja hora abans d’anar a dormir ajuda a eliminar tensions. Aquestes activitats ajuden a la nostra escorça cerebral a sincronitzar els seus patrons d’activació, de manera que és més fàcil la inducció de la son.

Gestionar les nostres emocions 

Moltes persones han perdut algú en aquesta pandèmia, o han estat hospitalitzats o encara ho estan a la UCI, sense possibilitats de contacte ni visites de la família o de les seves amistats. Estem travessant un moment de dol com a societat i algunes vegades de forma traumàtica. Ens hem de poder permetre sentir i acollir les emocions i alhora no quedar-nos atrapats per elles. Això té a veure amb la intensitat de l’emoció i no amb quina emoció és. Quan tenim una emoció intensa, en el nostre cervell pren el comandament el nostre sistema límbic o cervell emocional, i en aquell instant perdem la possibilitat d’utilitzar també el nostre còrtex, reduint els nostres recursos mentals. Com ja he anat exposant en d’altres escrits, sabem que la pràctica de l’Atenció Plena ajuda a reduir la reactivitat i la impulsivitat, fruit d’una intensitat emocional molt elevada. Podem aprofitar moltes activitats del dia a dia,  per convertir-les en una pràctica de Mindfulness, com ara la dutxa -portant la nostra atenció a la informació dels sentits: olors, temperatura, el contacte de l’aigua i sortint de la “ment que divaga o el pilot automàtic”-, rentar-se les dents -d’igual manera concentrem l’atenció en les sensacions del cos, de la boca quan ens rentem les dents- o l’atenció a la informació interoceptiva, es a dir, a les sensacions físiques del nostre cos en aquest moment. També podem fer pràctiques de Mindfulness utilitzant guies, com les que pots trobar al nostre canal de Youtube: https://www.youtube.com/feed/my_videos.

I també moments per relaxar-nos amb alguna activitat que ens produeixi calma. Però si vols també pot utilitzar alguna relaxació guiada: 

 

Saber demanar ajuda

Potser no pots seguir aquestes recomanacions, i ets conscient que et costa dormir, o potser estàs bevent més alcohol, o fumes més, o la teva alimentació s’ha trastocat o notes el teu estat d’ànim alterat, o tens més conflictes en les teves relacions. És el moment de demanar ajuda a professionals de la psicologia. L’atenció precoç millora el pronòstic de les malalties en salut mental. Ara hem traslladat les consultes al format on-line, que també té els seus avantatges, com eliminar els desplaçaments i per això et podem atendre visquis on visquis.

Soledad Calle Fernández Psicóloga Col. núm. 13.541

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

SABER DIR ADÉU

SABER DIR ADÉU

Perdre una persona estimada és una situació que ens connecta amb la tristesa com a emoció primària. També apareix quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, l’acomiadament d’una feina, tancar un negoci que no ha funcionat, l’emancipació de fills/es, la salut perduda com a conseqüència de l’edat o el dolor, una amistat que ha marxat a viure a una altra ciutat, un avortament o una primera cita amb qui no hi hagut connexió malgrat dues setmanes parlant amb el mòbil. Totes aquestes experiències comparteixen el denominador comú de perdre quelcom que se sent com a valuós.

«Si no vols viure un dol, no estableixis relacions»

Eric Fromm

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, sent tristesa i aquesta emoció necessita ser escoltada. El consol és una forma de donar permís a l’expressió de la tristesa. Sentir que algú està a prop teu, present i de forma comprensiva és una forma de respectar el que et demana la tristesa. Una de les conseqüències de no elaborar un dol és patir un dol crònic que no arriba a una conclusió satisfactòria o un dol emmascarat a través de símptomes psicosomàtics que no es relacionen amb la pèrdua. Hi ha persones que se senten tan desbordades davant la pèrdua que recorren a conductes desadaptatives com adiccions a l’alcohol o la feina, atacs d’ansietat o conductes fòbiques.

En cas que hi hagi una dificultat per gestionar l’emoció de la tristesa sigui per obstacles per connectar-hi o sigui per una reacció molt intensa en altres situacions, és probable que la dinàmica interna d’aquesta persona sigui la de no acceptar les separacions com a part de la naturalesa humana. Per això, és interessant prendre consciència de com em relaciono amb la tristesa. Et proposo que reflexionis sobre aquestes preguntes que fan referència al grau de connexió que experimentes amb l’emoció de la tristesa:

  • Em permeto moments de tranquil·litat per estar en soledat?
  • Em resisteixo als canvis quan apareixen?
  • Li dones la mateixa importància a saludar que acomiadar-te?
  • M’acomiado d’una persona que sé que no tornaré a veure més?
  • Em sento més còmode dient Fins aviat que Adéu?
  • Postergo el que tinc pendent de fer per no quedar-me sense res a fer?
  • Acabo el que començo o ho deixo a mitges?
  • Quin sentit li atorgo a les pèrdues viscudes?
  • Em dono el permís de plorar si ho necessito?
  • M’enfado amb mi mateix/a quan em sento trist/a?
  • Necessito canviar de tema quan algú està expressant tristesa?

Tal i com comenta Alba Payàs (2010), les respostes d’afrontament que té cada persona són intents homoestàtics de gestionar el dolor emocional i protegir-se de la fragmentació. Per això, és necessari respectar les necessitats que té cada persona sigui parlar-ne constantment, treballar molt, no moure cap objecte relacionat amb la pèrdua durant un temps o, fins i tot, parlar-li a les cendres. Des de la compassió, cal recordar que cada persona fa el que pot ja que són reaccions naturals i comprensives davant del dolor.

Des del Mindfulness, es busca prendre consciència del que estic sentint en les diferents fases del dol acollint la ràbia, la culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la soledat o la confusió. La pràctica de Mindfulness és l’eina que permet observar les emocions i la seva regulació. També permet observar quines són les creences i els pensaments que apareixen, el significat de la pèrdua, els conflictes que deixa sense resoldre la pèrdua i la naturalesa de l’aferrament.

Elaborar el dol a través del Mindfulness implica identificar quina emoció estic sentint i acceptar-la sense judicis ni crítiques, sense esperar que sigui diferent a la que és i sense fugir d’ella, malgrat pugui resultar dolorós connectar-hi.

Les investigacions realitzades ens confirmen que aquest tipus de pràctiques aporten:

  • Major consciència de la mort i la impermanència
  • Claredat mental i equilibri interior
  • Disminució dels estats mentals negatius
  • Alliberació dels pensaments i emocions que generen patiment
  • Major discriminació d’un/a mateix/a i de l’entorn

La pràctica de Mindfulness en un procés d’elaboració del dol acompanya a la persona en el seu camí de cicatrització de la ferida integran tota la xarxa de sentiments i emocions que sorgeixen al llarg de les diferents etapes que cal atravessar per la seva resolució. Permet que la persona pugui viure-ho tal i com és respectant les seves necessitats i els seus mecanismes de defensa. Observar, atravessar, fluir, autoreconèixer-se, acceptar, connectar amb l’autocompassió, perdonar i perdonar-se i integrar són algunes de les eines que faciliten una sana integració de la pèrdua en la vida de la persona. A més, és important estar en atenció plena en les sensacions corporals perquè permet la connexió entre l’hemisferi esquerre amb el dret del cervell amb el propi cos.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i col·legiat núm. 12.866

LA POR AL REBUIG

La Fariza s’acaba de baixar una app per lligar perquè li ha recomanat un company de feina que té un munt de cites i, després d’una setmana on ha contactat amb diferents perfils que li han despertat interès, no ha obtingut resposta per part de cap. Se sent frustrada i deixa de valorar-se perquè sent que no agrada a les noies. La Paula ha començat una nova feina aquest mes de març on ha d’aconseguir captar nous clients pel carrer per una ONG que vetlla per eradicar la pobresa del tercer món. El supervisor de la seva zona li ha cridat l’atenció perquè no està aconseguint els resultats esperats. Avui ha acabat la seva jornada dolguda, frustrada i trista perquè reconeix que, quan rep un no per part de la ciutadania, li afecta massa. L’Andreu li ha demanat al seu germà petit que l’acompanyi a veure una pel·lícula que acaben d’estrenar i li ha tornat a dir que no li ve de gust. Se’n adona que, quan una persona li importa, se sent menyspreat i no pot evitar enfadar-se amb el seu germà per rebutjar la seva invitació.

Totes aquestes històries quotidianes tenen un denominador comú que es basen en rebre una negativa per part dels demés i sentir-se rebutjat/da. Un cop escoltat aquest no, el significat que cada persona li atribueix i les creences que s’activen provoquen un malestar que pot desencadenar en frustració, impotència i, en moltes ocasiones, un atac a la pròpia autoestima. Quan et preocupa caure bé als demés, no sentir-se acceptat/da socialment i la opinió que els demés tenen sobre tu, la por al rebuig es converteix en una autèntica bofetada. Segons un estudi realitzat a la Universitat de Michigan, el teu cos allibera les mateixes substàncies quan vius una situació de rebuig que quan algú et dóna un cop de puny. El sistema analgèsic que s’activa quan una persona se sent rebutjada és el mateix que quan es produeix una agressió física.

QUÈ VOL DIR SENTIR POR AL REBUIG?

La por al rebuig s’experimenta quan una persona se sent avaluada o jutjada pels demés. Aquesta por s’activa quan et vols apropar a una persona que t’agrada en un bar i et preocupa que et rebutgi o quan postergues l’elaboració d’un projecte per la nota que et puguin posar. La ment anticipa una realitat imaginària i fa real el que no ho és, per això hi ha persones que deixen de banda les seves necessitats i desitjos per ser acceptats/des i d’altres que eviten al màxim aquest tipus de situacions. Malgrat totes les persones tenim aquesta por, el problema apareix quan aquesta por és tan intensa que et limita certes conductes i et paralitza.

QUINES SÓN LES POSSIBLES CAUSES?

Les experiències de rebuig viscudes en el passat condicionen el present quan la por al rebuig és molt intensa. Si t’has sentit rebutjat/da quan has tingut una primera cita o en entrevistes de feina, aquestes experiències reforcen aquesta por. Haver patit assetjament escolar durant la infància o, fins i tot, agressions psicològiques i/o físiques poden condicionar aquest tipus de comportament com un mecanisme de defensa davant de l’agressió a la pròpia autoestima. Per això, quan una persona li dóna molta importància a la opinió sobre un/a mateix/a, no agradar es converteix en una amenaça ja que mai es pot agradar a tothom, de la mateixa manera que hi ha persones que no t’agraden a tu. Quan es cerca la validació i no es pot tenir la certesa del significat de les paraules, gestos o mirades, es busquen senyals constantment i no es deixa de pensar què pot està pensant l’altre de mi. Que sigui possible no vol dir que sigui probable. El més important davant d’aquesta por és l’acceptació d’un/a mateix/a com a bon antídot.

La interpretació que es fa de l’experiència de rebuig és determinant ja que no és el mateix creure’m que no valc perquè m’han rebutjat en una entrevista de feina que pensar que el meu perfil no encaixa en el que està buscant aquesta empresa. Quan una persona es creu que em rebutgen per tot el que sóc és diferent a pensar que em rebutgen pel que estic fent en aquests moments.

QUAN EL FRACÀS ES CONVERTEIX EN L’ÈXIT

Les experiències de fracàs són una nova oportunitat per assolir l’èxit. Sabies que J.K. Rowling, l’autora dels llibres de «Harry Potter», va ser rebutjada per anys per un munt d’editorials? Walt Disney va rebre 300 negatives de diferents inversors per crear els famosos parcs d’atraccions. Quants intents va realitzar Thomas Edison abans de crear la llum? Una de les històries més conegudes de fracassos convertits en noves oportunitats és les 1000 creacions prèvies per part de Thomas Edison abans d’inventar la llum. Estic segur que tu també en tens de pròpies!

QUÈ EM POT AJUDAR A SUPERAR AQUESTA POR?

Deixar de ser qui és per agradar és una decisió perillosa que et col·loca en un escenari on la teva identitat es dilueix en benefici de likes de plàstic. Sigues conscient de la quantitat de persones al teu voltant que t’accepta com ets ja que, en moltes ocasions, la ment només es centra en aquelles persones que no ho fan. El comportament dels demés no depen només de tu, per això obtenir un Sí o un No ve determinat per altres factores que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar com, per exemple, si acaba de deixar una relació de més de 15 anys o si no li agrada el tipus de cinema que li proposes. Creure que el motiu només depen d’un/a mateix/a és un error. Per això, és necessari que, malgrat la por, enfrontar-se a aquest tipus de situacions perquè aquesta por pugui disminuir de mica en mica.

El rebuig forma part de la vida i cal conviure amb ell de forma amigable, comprensiva i objectiva sense viure-ho com un atac o quelcom personal. Val la pena convertir el rebuig en un aliat enlloc d’un enemic. Tenir un bon autoconcepte i confiança en un/a mateix/a són els millors ingredients per fer front a situacions de rebuig que hem viscut, vivim i viurem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg col. 12.866

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

VULL SER UN/A PRINCIPIANT!

Què passaria si haguessis sortit avui de casa mirant el paisatge que envolta el paisatge cap a l’escola on portes els més menuts de casa? Com et sents quan centres la teva atenció en el sabor del kiwi que et menges cada dia a l’hora d’esmorzar? Què succeeix en el teu interior quan els teus sentits estan connectats quan et dutxes? Què passa en el teu interior quan no deixes acabar una frase que recordes haver sentit amb anterioritat?

 

La ment del principiant consisteix en una actitud marcada per la indagació i descoberta constant sense necessitat que siguin experiències noves.

A què es refereix quan es parla de la ment del principiant? Es refereix a un dels set factors que composen una actitud per la pràctica de Mindfulness. És possible que, quan comences a dominar una matèria sigui relacionada amb la teva professió o una afició, segurament deixes de dedicar la teva atenció al que fas de la mateixa manera que quan no et senties al principi. Per una banda, et proporciona seguretat; però, per altra banda, deixes de banda la teva mirada com a principiant.

Si mai coneixes persones dedicades a la vida monàstica o mestres de tradició zen veuràs que et diuen que en saben molt poc de meditació i, fins i tot, et recomanin que millor que estudiessis amb una altra persona. No ho diuen pas per falsa modèstia, sinó perquè tenen activada la ment del principiant. No t’ha passat mai que, quan fas un viatge, la teva mirada cap a tot allò que t’envolta sigui el menjar, el paisatge, l’arquitectura o les persones que coneixes és diferent que durant el teu dia a dia. Com seria un dia si focalitzessin la teva atenció en el que vius i experimentes com quan viatges fora de la teva zona de confort? Fes l’experiment de sentir-te turista en la teva pròpia ciutat.

La ment del principiant és una actitud. No vol dir que no sàpigues res, sinó que en aquell moment tens espai per o deixar-te atrapar pel que saps, pel que has experimentat o per idees preconcebudes. A més, no saber res no té res de dolent, és bàsicament sentir honestedat amb un/a mateix/a. Encara que moltes persones experimenten vergonya perquè tenen la creença que ja ho haurien de saber o la por a ser jutjat/da com una persona ignorant. Tothom qui treballa en ciència ha de reconèixer el que no sap i tenir-ho ben present per poder aconseguir a descobrir coses molt rellevants. Si una persona està massa preocupada pel que ja sap, no podrà fer el salt a la dimensió de la creativitat.

En moltes ocasions, quan ja has viscut algunes situacions i les repeteixes, no li dediques suficient atenció al que passa perquè ja ho has fet anteriorment. Apareix en la teva ment la frase «Ja ho conec». La ment del principiant et deixa que vingui la curiositat i alegria que té una criatura davant la vida i els reptes que li ofereix com si fos la primera vegada sortint del pilot automàtic. El repte que tenim les persones adultes és viure la vida i cada un dels seus moments com a nous.

 

Què has fet avui per primera vegada?

T’havies fet mai aquesta pregunta abans? Si, atures a reflexionar la resposta des de la ment del principiant la resposta és TOT! El mestre zen japonès Suzuki Roshi va afirmar que «en la ment del principiant hi ha moltes possibilitats, en la de la persona experta n’hi ha molt poques«. Les persones principiants arriben a la nova experiència sense tenir-ne coneixement ni experiència, doncs hi arriben amb una actitud oberta i creativa. Estem parlant d’una qualitat innata de la ment ja que el moment present és una constant sorpresa. Sempre és nou! Per això, vull ser una persona principiant!

Extret del llibre de Kabat-Zinn, Jon (2012). Mindfulness per a principiants. Ed. Kairós. Barcelona.

FACIS EL QUE FACIS, ESTARÉ AQUI

La vida a vegades ens posa en situacions que no hem viscut mai, hem de prendre decissions i actuar sense saber ben bé com fer-ho. Cadascú de nosaltres som diferents i davant de les situacions reaccionem de diferents maneres. A vegades ens sorprenem perquè fem alguna cosa que no pensàvem que faríem mai però és veritat que no sabem que farem fins que ens trobem en la situació. Quantes vegades diem: “ jo mai faria això…” i la vida et posa a proba i resulta que ho fas. La Programació NeuroLingüística explica que davant d´una situació fem sempre el millor que sabem amb els recursos i aprenentatges que tenim en aquell moment. Per això, si ens tornés a passar la mateixa situació estaríem en un altre moment vital i possiblement ho faríem diferent.

Quan expliquem a algú el que estem vivint normalment ens vols ajudar i ens podem trobar en diferents respostes:

  • La persona que ens diu el que pensa que hem de fer en aquella situació
  • La persona que ens diu : Com estàs? Et va bé fer-ho així?
  • La persona que no s´ha trobat mai però et dóna un consell de com ho faria si en un futur es trobés.
  • La persona que et dóna diferents alternatives davant d´aquesta situació.

El que està clar és que la vida no és 2+2=4, és molt més complicada i moltes vegades no hi ha una solució perfecta si no que cadascú fem allò que ens surt de dins.

Una vegada em van dir és millor no donar consells si no te´ls demanen, perque si el dónes i surt bé ets fantàstica però si surt malament és culpa teva. Els consells són una arma de doble fil i moltes vegades no volem consells, només volem que ens escoltin i que no ens diguim el que hem de fer. És molt més constructiu per cadascú de nosaltres viure segons el que reflexionem i sentim en aquell moment.

Crec que en general donem opinions sense saber ja que no estem en la situació de l´altra persona i encara que estem serà diferent perquè estem vivint un moment diferent depenent del nostre creixement. Hi han persones que són molt més sensibles a les opinions dels altres i això fa que poguin dubtar més o pensar que no estan fent el que és correcte. Realment, no hi ha una resposta correcta o incorrecta, hi han experiències.

Possiblement seria millor demanar allò que necessitem, m´agradaria que em donessis la teva opinió o un consell o per una altra banda poder preguntar si l´altra persona necessita la nostra opinió.

Com a psicologa moltes vegades els pacients demanen una resposta del que han de fer però no li podem donar perque li estaríem donant una resposta des de la nostra visió de la vida i és la pròpia persona que ha de trobar la seva resposta. El que si pot ajudar és fer reflexionar a la persona per guiar-la i que així pogui arribar a la resposta que en aquell moment és més adequada i l´ajudarà a aprendre.

El que si que ajuda és : Facis el que facis, estaré aqui.

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Nº Col. 11389

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?