CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

AUTOESTIMA i ADOLESCÈNCIA

Naixem amb sentiments positius de nosaltres mateixos/es i de nadons pensem que som meravellosos/es. És sobretot a través dels missatges que de ben petits i petites captem de la nostra mare i del nostre pare, com ens anirem creant una idea i anirem sentint-nos d’una manera o d’un altre amb nosaltres mateixos/es. Cada un i una de nosaltres farem una traducció dels missatges rebuts, és a dir, que també compta com interpretem el missatge que pare i mare ens dóna. I per últim, escollirem del medi ambient allò que reforci els missatges paterns i materns. És a dir que l’autoestima es compon bàsicament dels missatges paterns i materns que interioritzem de ben petits i petites (i en un segon lloc de situacions i esdeveniments que també ens poden marcar) i de la nostra lectura (inclòs el material de fantasia que hi podem posar).

Construïm una forta idea de nosaltres mateixos/es i no hi ha paraules ni fets que ens facin canviar de forma immediata la nostra autoimatge. Quan hi ha aspectes que no ens agraden de nosaltres i ens fan sentir malament ens caldrà temps i a vegades ajuda d’un procés terapèutic per assumir-los o canviar-los.

L’adolescència és una etapa de la vida on ens preguntem qui som, com volem ser i si ens agradem. I molts pares i mares es preocupen per veure els seus fills i filles que semblen perduts i perdudes, tancats/des en si mateixos/es, enfadats/es amb el món, rebels, amb alts i baixos… Hi ha algunes pautes bàsiques per a que els pares i mares puguem reforçar els bons sentiments dels fills i filles:

 

  • Escoltar, reconèixer i acceptar els seus sentiments (encara que no ens agradin)
  • Acceptar-lo com és (fàcil de dir i a vegades no tan fàcil de fer de veritat doncs ens pot recordar alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixes/os)
  • Fer elogis descriptius (no generalitzats), com per exemple: «Gràcies per haver rentat els plats, m’agrada com llueixen», en lloc de dir-li: «Quin noi tan meravellós ets, ets el millor netejador del món»
  • Ser sincers amb ells i elles
  • Fer servir missatges «Jo» en lloc de missatges «Tu»: «Jo estic molesta pel soroll de la música», en lloc de dir: «Tu ets un sorollós».
  • Donar-li responsabilitats, independència i llibertat per escollir. Els adolescents necessiten regles i algun espai de la seva vida on aprendre a manegar-se ell/a mateix/a.
  • Ser un bon model pensant bé de nosaltres mateixes/os i fent coses per nosaltres (tenint nosaltres una bona autoestima)
  • Escoltar els seus missatges negatius sobre si mateix i no contradir-lo. El canvi ha de venir de dins seu. Acompanyar-lo en el procés.
  • com diu Arnold Beisser: «El canvi es dóna quan un es converteix en el que és, no quan intenta convertir-se en el que no és». 

MARES I PARES EN L’ADOLESCÈNCIA DELS SEUS FILLS I FILLES: entre la sobreprotecció i la desprotecció

Sovint trobem articles, llibre i materials per comprendre què passa a l’adolescència, però poques vegades trobem literatura especialitzada sobre què els hi passa als pares i les mares en aquesta etapa.

 

Els pares i les mares també han d’adaptar-se a un nou moment

 

Quan els fills i les filles arriben a l’adolescència, els pares i les mares també han d’adaptar-se a aquest nou moment del cicle vital. I a vegades no resulta fàcil pels progenitors, que poden quedar-se atrapats en el desig de protecció de la infància o bé, ignorar les necessitats d’acompanyament que encara hi són presents. Ajustar la presència dels adults en aquest moment de canvi, implica acceptar que ja no són tan necessaris –créixer és anar-se separant del pare i la mare en les necessitats de dependència- però no poden desaparèixer perquè no han arribat a una situació d’autonomia. Així podem dir que s’inicia un ball, un moviment entre la dependència-independència, en el que les negociacions de quanta dependència o quanta independència es requereix són diàries.

 

A tall d’exemple ens trobem mares i pares que assumeixen aspectes de la vida dels seus fills i les seves filles que són responsabilitat d’aquests, com ara fer els treballs de l’institut per evitar que suspenguin, o comprar les begudes per a que puguin fer “el botellón”, o prendre decisions que no els hi corresponen –perquè els pares i les mares saben el què és el millor per llurs fills i filles. O bé, deixen de posar límits en un moment que ho requereix –volen ser amics i amigues dels seus fills i filles- o comparteixen informació de la seva vida personal, com ara els seus problemes o conflictes de parella, esperant a canvi confidències de l’altre.

 

Els sentiments que desperta entre les mares i pares l’adolescència dels seus fills i filles també són un còctel. Tenen por de les conseqüències dels seus actes i com poden repercutir en el seu futur, senten ràbia amb freqüència relacionada amb el repartiment de les activitats domèstiques, senten decepció perquè el fill o la filla no s’ajusta a les seves expectatives, senten tristesa en relació a la pèrdua del seu paper cabdal en la infància dels seus fills i filles, també alleujament d’això mateix. Què fer amb tot això? Culpabilitzar dels nostres sentiments als altres? Deixar-se portar per les emocions? Com ho gestionen els adults?

 

L’acceptació es la forma més elevada de l’amor

 

En l’adolescència es fa més evident que les criatures s’han convertit en un altre diferent, amb el seu punt de vista, les seves opinions, la seva manera de ser i estar en el món, i potser el treball més important per als pares i mares és el de l’acceptació. L’acceptació és l’expressió més elevada de l’amor, i el camí més segur per ajudar-los a construir una sana autoestima. L’acceptació no és resignar-se des de la impotència, sinó acollir el que l’altre és en aquest moment. No és envair-ho amb el propi desig –de com hauria de ser, de com hauria de comportar-se- des de l’exigència, sinó acompanyar quan calgui, en els moments que ho precisa, des d’una presència no invasiva i respectuosa, deixant que sigui. I alhora encara no són adults i necessiten referents. A més, no expressaran aquesta necessitat, no ho demanaran –com sí ho feien en la infància. I per afegir complexitat, tot això és dinàmic i la resposta d’ahir no serveix per avui. Les mares i pares han de donar més espai, però no tot l’espai. A vegades els pares i les mares presenten signes de cansament en l’educació i en la convivència dels seus fills i filles amb desig de claudicar de les seves funcions. És l’indicador que assenyala el moment de demanar ajudar. També els pares i les mares es desborden emocionalment amb l’adolescència dels seus fills i filles. És l’oportunitat de les persones adultes per regular les emocions intenses.

 

Deixar de controlar, respectar la seva intimitat i alhora estar pendents dels senyals de perill, fer-se a un costat perquè pugui seguir endavant, i no oblidar que el més important és el que fem, que sempre són un model, encara que en aquesta etapa sigui per rebutjar-ho. Ells i elles s’obren al món, de forma insegura, necessiten recolzament, ànims, encoratjar-se en els seus reptes, i comptar amb el lloc segur de l’estimació familiar.

 

 

Soledad Calle Fernández

Psicòloga General Sanitària Col. Núm. 13.541

Tel. 639.366.105

 

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

ÉS ESTIU: DESCONGELEM EL “TDA/H”!

Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que la infància aprengui ràpidament i ho faci al mateix ritme.

El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.

Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.

El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil.litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).

Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.

Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.

Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el contexte familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.

De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:

  • “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
  • Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
  • Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
  • “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.

I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:

Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).

Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:

  • Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
  • Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
  • Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.

Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.

Bon estiu!!!!!!!

Almudena Muñoz

Psicòloga (nº COPC 12812)

Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies

 

FALSES CREENCES AMB NENS I NENES

“No entenem perquè té gelos dels germans, perquè els tractem igual”

Els gelos tenen un valor adaptatiu: són un sistema de regulació de nens i nenes per afrontar una nova situació, com el naixement d’una germana o d’un germà. Si permeto que el fill/a els expressi i li ofereixo escolta i contenció, veurem com la gelosia anirà desapareixent.

Si no ens agrada veure la gelosia que senten els fills/es i la intentem reprimir,o bé castiguem quan una nena o un nen sent gelos, aquest sentiment, creixerà o s’expressarà d’altres formes poc saludables.

 

“No ens hem d’enfadar” Ràbia i rabietes.

Vivim l’enuig, ràbia i la ira, com emocions negatives, estàn mal vistes. Enfadar-se és saludable. Vol dir que tinc bona connexió amb mi mateix/a i que activo un mecanisme de defensa front el que em disgusta, desagrada, em molesta.

La ira, és una emoció tan vàlida com l’alegria. L’aprenentatge és poder expressar-la de forma saludable, sense fer-nos mal a nosaltres ni als altres i entorn.

L’energia agressiva em serveix per construir el sentit de mi mateix/a i per dur a terme accions que em permeten sentir bé.

Si no expresso la meva ràbia, puc començar a sentir mal de panxa, sentir-me trista, i la relació amb l’altre es tenyirà d’un tel obscur. Premo les dents, els llavis, les entranyes, en l’intent d’amagar el sentiment. Potser per por a no agradar a l’altre, per por a la meva reacció (potser tinc tanta ràbia acumulada que tinc la fantasia que si em dono permís per treure-la, seria capaç d’actes terribles).

A més, la ràbia va lligada a la tristesa. A vegades ens podem sentir trist@s, i si ens connectem amb la ràbia que hi ha amagada al darrera, la tristesa cedirà. I al revés.  

Et convidem a sentir la ràbia en tu mateixa i en escoltar la ràbia de l’altre i dels nens, nenes i adolescents.

Quan un nen o nena fa una “pataleta”, està expressant el seu enfado. Enlloc de passar-ho malament i castigar, ajuda’l a posar paraules a la seva emoció (“Entenc que estàs enfadat perquè avui no t’he comprat cromos”) i després posa el límit (“El pare no et pot comprar cromos cada dia, te’n compra els divendres”).

 

“No passa res”.

Sovint, quan els infants ploren, cauen i es fan mal, o es disgusten, els hi diem: “no passa res”, amb un intent de calmar-los.

Sempre passa alguna cosa. I aleshores l’infant sent una gran contradicció: m’he fet mal, estic enfadat, estic trista, i em diuen: no passa res?!

Proposem alternatives: “Uix, has caigut, et fa mal el genoll, oi? No et preocupis, ara el curem i d’aquí una estona ja no et farà tan mal.” Permeten acollir l’emoció, i posar paraules al que està passant: reflexar l’emoció, descriure el succés. Els infants, ràpidament identificaràn si el que diem li encaixa amb el que li passa, i podrà expressar el seu malestar, disgust o conflicte.

Això enriqueix als petits, a nosaltres i enforteix la relació.

 

“Em provoca tirant les coses a terra un i altre cop”

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de permanència de l’objecte, aprenent que les coses i les persones segueixen existint encara que ells no els vegin. És en aquest moment que comencen el joc de “llançar” els objectes al terra des de la trona, cadireta, taula… Un i altre cop, esperant que l’adult li reculli.

Et convidem a jugar al joc!

 

LÍMITS: AUTOESTIMA EN NENS/ES I ADOLESCENTS

Imagina que vas a llençar-te en paracaigudes per primer cop a la vida i et trobes un monitor que no t’explica les passes a seguir i et diu que quan et faci el senyal, saltis. Què sentiries? Por, angoixa, confusió? Saltaries?

Ara imagina que el monitor, en terra ferma, et fa saber què has de fer i com ho has de fer, i què és el que no pots fer (riscos). Escolta les teves preguntes en relació a la nova activitat i t’orienta en el que per a tu és important. A més, et comunica que saltarà amb tu, i que t’acompanyarà en aquest primer viatge, fins que aprenguis a saltar sol o sola. Què sentiries? Confiança, seguretat, contenció? Saltaries?

També pot passar que el monitor et digués que confiïs en ell, que ho  té tot sota control,  que tu no pots fer res, i que et prohibeix fer qualsevol cosa de forma estricta. Què et passaria? Sentiries vergonya de fer qualsevol cosa, dubtaries de la teva pròpia capacitat?

Els pares, mares, mestres i adults tenim diferents models d’acompanyar en el creixement de la infància i les persones adolescents. Dependrà, entre d’altres coses, de la nostra història i del nostre posicionament front els límits i normes. També hi ha factors històrics i socioculturals: un model anterior molt autoritari, i el moment actual on hi ha molta informació i els límits són uns altres i de vegades confusos.

Recordes com et va guiar la teva mare, el teu pare, o tutor/a? Amb quin dels tres models t’identifiques més?

Podem dir que el segon model és el més saludable, i no sempre és fàcil posar límits i manegar-nos amb la no acceptació “immediata” per part dels nens/es i adolescents, i amb els conflictes que es generen amb el seu establiment.

Us proposo un passeig reflexiu envers els límits i l’autoestima.

Els límits, posats amb fermesa i serenitat, permeten que nens/es i adolescents, se sentin segurs i protegits. El límit és la interiorització d’una norma posada de forma clara, coherent i consistent.

Amb els límits establim un marc de seguretat prou ample per poder experimentar i posar en joc el desig, i prou delimitat  per oferir contenció.

Els rituals familiars (i també els escolars), estructuren el dia a dia, serveixen per sostenir els fills i filles. Pels nens i nenes és molt important saber quines són les normes i el que succeirà després. Això els donarà tranquilitat i preparació pel que vingui. Amb normes, horaris i costums, NOs que protegeixen i eduquen, troben el seu camí. La fermesa dels adults els treu del seu funcionament anàrquic, sobretot en certes etapes (els 2 anys i l’adolescència).

Com es relacionen els límits amb l’autoestima? Un nen/a o adolescent amb límits clars, se sent contingut. Això li permet desenvolupar la capacitat d’autocontrol que té a veure amb apendre que: “jo puc desitjar moltes coses però la realitat és la que és, i m’haig d’ajustar a ella. Puc gestionar la situació i no que la situació em controli (per exemple, perdre un partit de futbol)”. Si el nen/a i adolescent, desenvolupa l’autocontrol, la tolerància a la frustració i aprèn a esperar (no voler les coses aquí i ara), tindrà millor relació amb els altres i això es traduirà en autoestima: es valorarà pel que és i el que fa i podrà veure’s a si mateix i als altres.

A vegades, ens costa posar límits, creient que si diem que NO, el nostre fill/a ens odiarà i això ens fa por. Potser volem compensar, que passem molt temps fora de casa, i l’estona que estem junts desitgem que tot vagi rodat. Si podem sostenir el nostre malestar i gestionar el conflicte, podrem mantenir els límits, sabent que signifiquen AMOR i ESTIMA.

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?