EL PARE I LA MARE INTERIORS

En les sessions amb pares i mares, solem reflexionar sobre si el model que han tingut de pare i mare, té a veure amb el que fan o deixen de fer amb els seus fills i filles: si! El nostre estil educatiu té a veure amb la construcció que tinguem de la nostra mare i el nostre pare interiors; més enllà de com siguin els nostres pares reals ens hem construït una idea i figura d’un pare i una mare que caminen amb nosaltres.

Quan els pares consulten per un fill o filla amb una problemàtica concreta, tenim un síntoma que parla d’un malestar que té a veure amb el mateix nen/a i amb el sistema familiar. Aleshores s’inicia un treball familiar per abordar la situació de forma profunda i coherent, treballant en sessions individuals amb els pares i el nen/a, i en sessions conjuntes per anar posant paraules, accions, sensacions, emocions a allò que la problemàtica té a dir­nos.

Per poder relacionar­nos d’una manera sana amb els altres (parella, fills, amistats, companys i caps de feina…), és bo revisar el nostre pare i mare interiors. Segons el psicoterapeuta Samuel Osherson: “Existeixen moltes situacions en la vida d’un adult que revifen sentiments infantils de dependència, inseguretat i impotència. No és fàcil reconciliar­nos amb la pròpia dependència i vulnerabilitat, perquè, sovint, els nostres pares ens varen ensenyar que aquests sentiments són inacceptables, que per tenir èxit i per obtenir aprovació paterna, l’únic que compta són els assoliments personals. La nostra vulnerabilitat i dependència passen a un segon pla, no madurem de forma saludable o bé ens concentrem en allò que podem fer bé: treballar. Però la competitivitat laboral pot desassossegar­nos i posar en entredit la nostra identitat.“Cada día me siento más y más como si fuera una afinada herramienta de mi jefe, es como un padre para mi”. És indubtable que la capacitat de ser autònom e independent i la sensació clara de la propia identitat són essencials per tenir una vida adulta saludable. La vulnerabilitat té a veure amb les primeres experiències infantils de separació i pèrdua. I d’adults ens cal afrontar repetidament assumptes relacionats amb el procès de separació i individuació respecte als nostres pares. Sanar el pare interior ferit requereix temps, exploració de la pròpia història personal, la recerca d’una nova sensació d’identitat i la comprensió de les complexes contracorrents que afectaven a la nostra família i varen influir sobre el nostre creixement. També implica l’acceptació dels sentiments de dependència i enuig generats en l’àmbit laboral i familiar, i els sentiments d’impotència. La dificultat de molts homes per dissociar­se de la seva mare sembla sovint una espècie de premi de consolació per l’absència d’una sensació d’aprovació paterna: “Me di cuenta de que, con todo lo que me irritaba el rostro impotente y triste de mi padre en el hogar de mi infancia, aquella faceta suya pervivía en mí”. Us convido a reconciliar­vos amb aquella persona desvirtuada a la que mai acabarem de conèixer el suficient: el nostre pare.” Samuel Osherson (“El padre interior herido”).

Nenes i nens necessiten identificar­se amb el pare i la mare per protecció, per tenir un punt de referència i suport i per sentir­se estimats. S’identifiquen i imiten els pares i això mateix els permetrà la posterior separació i individuació.

Quan arribem a l’adolescència trenquem amb la idealització dels pares i ens plantegem qui som: els nostres referents passen a ser els amics, amigues, i altres personatges externs a la família com els components de grups de música. I amb l’adultesa podem ser més conscients dels nostres condicionaments familiars (“vaig estudiar medicina perquè el meu pare era metge, ara veig que no m’agrada”), i veure el que realment JO VULL. Desidentificar­nos dels pares des de l’amor i el respecte creant una família positiva en el nostre interior farà que el nostre entorn i exterior també canvi (Exemple: Quan iniciem una psicoteràpia, la nostra relació amb la mare comença a canviar).

A nivell simbòlic la MARE és la connexió amb el nostre interior, la creativitat, sentir que tinc un lloc per expressar la meva feminitat, la bellesa, la gràcia, la força vital. La relació amb la mare és cel∙lular (venim del seu úter) i afecta el nostre sistema immunològic. El PARE té a veure amb la connexió amb el món exterior (socialització) i l’acció. El pare i la mare es relacionen amb nosaltres també a través de les seves ferides amb els seus pares (és una cadena). En el nostre interior tenim una família simbòlica (pare i mare) i ens tractem a nosaltres mateixos en funció d’aquesta. El nostre nen o nena interior és la suma de totes les vivències (psíquiques, emocionals, físiques i espirituals) que vaig viure de petit/a. “Sólo cuando escucho la voz del niño que hay en mi interior puedo sentirme auténtica y creativa” Alice Miller.

A partir del meu nen interior, la meva nena interior i la mare i pare interiors, definiré el meu estil educatiu. Us convido a revisar on us trobeu en aquest moment. Ens adonarem de les coses que faig perquè he cregut què “així havia de ser”, perquè “toca”, perquè “és el que hi ha” o el que “he de fer”. Del que faig de diferent dels meus pares i del que repeteixo (vull repetir­ho?). I del que faig i he escollit lliurement i conscientment, per mi mateix o mateixa des de la meva essència.

ÉS ESTIU: DESCONGELEM EL “TDA/H”!

Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que la infància aprengui ràpidament i ho faci al mateix ritme.

El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.

Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.

El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil.litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).

Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.

Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.

Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el contexte familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.

De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:

  • “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
  • Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
  • Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
  • “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.

I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:

Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).

Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:

  • Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
  • Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
  • Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.

Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.

Bon estiu!!!!!!!

Almudena Muñoz

Psicòloga (nº COPC 12812)

Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?