• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

QUÈ FEM AMB L’ESTRÈS

En Santi camina ràpid pel centre de Barcelona mentre arriba tard a una cita. Va amoïnat: acaba el seu contracte en 2 setmanes i encara no li han dit res de renovar. No és la feina de la seva vida, però de moment no té res més i no paguen malament. Tan sols li alegraria no continuar per la seva cap, que és bastant tirana quan té un mal dia i això passa sovint. I ademès ha de buscar company de pis, que la Laura marxa d’aquí res i ell sol no pot amb totes les despeses gaire temps…

De sobte, s’espanta i surt dels seus pensaments: un noi amb un patinet elèctric li ha passat per davant a tota velocitat quan estava a punt de creuar un semàfor. Ha anat d’un pèl que no topen. Instintivament ha fet un salt enrera. Sort. S’enràbia de cop i crida insultant al noi, tot i que sap que ja ni el pot sentir. “-Serà possible??!!”

Arriba amb la Mercè, que està mosca perquè ella és força puntual i ja li ha dit sovint que no la faci esperar. Per això, triga una mica a adonar-se que està alterat. En Santi intenta explicar-li què passa i ella intenta ajudar-lo però impacient, l’interromp. Així va anar part de la conversa:

Mercè: Mira Santi, el que tens que fer és tranquil·litzar-te i no prendre-t’ho…

Santi: Mercè, ara mateix l’últim que necessito que em diguis és que em tranquilitzi, m’entens??!!

M: D’acord, doncs què fem, què necessites?

S: ets amiga meva i no ho vull pagar amb ningú, necessito que m’escoltis i treure-ho tot, sense que em diguis què he de fer.

M: Vinga, fet. Digues…

En Santi va parlar, es va tranquil·litzar i van acabar rient explicant-se les seves coses. En Santi no va poder solucionar res en aquell moment, està clar, però va poder baixar la seva tensió i fins i tot se li va acudir parlar amb un ex-company de feina que treballava amb una empresa que li interessava. Va aconseguir reduir l’estrès que duia els darrers dies.

En què consisteix l’estrès?

Igual que els animals, les persones ens trobem en el nostre dia a dia amb fets i esdeveniments que percebem com a amenaces. Aquest tema el desenvolupa molt bé el Biòleg i Neuròleg Robert M. Sapolsky en el seu llibre “¿Por qué las cebras no tienen úlcera?”.

La diferència principal entre les amenaces animals i les nostres és que, al contrari que la dels animals, moltes de les humanes no tenen una resolució inmediata: una zebra podrà fugir ràpid d’un depredador o d’un foc, o bé moure’s llargues distàncies per buscar menjar. En això invertirà grans quantitats d’atenció i d’energia del seu cos que ha movilitzat posant-se en alerta.

Les persones ho tenim més complicat. Tenim amenaces que percebem com a perills al nostre benestar, però solucionar-les és força més complicat que atacar a algú o sortir corrents. En ocasions, des de que ens alterem fins a que hem pogut resoldre el problema -si és que hem pogut- ha passat força temps. Per tant, què fem o bé què podem fer? Tornem al cas d’en Santi.

Treure frustració i suport social

Aquell dia, en Santi va fer dues coses que -entre moltes altres- en Sapolsky defineix com a vies de gestió psicològiques i humanes per a l’estrès.

1.- Va descarregar la seva frustració. Estava amoïnat per la feina, el pis, la cap -a qui no pot respondre com voldria-, la puntualitat… tot això feia que s’anès preocupant i la seva freqüència cardíaca anava augmentant. Per tant, tenia mes energia disponible als músculs. Potser corria més pel carrer i tot, però no era suficient per alliberar-la tota.

En un dia normal, al Santi li hagués anat molt bé fer una mica d’esport: la descàrrega energètica li hagués provocat més calma i fins i tot alliberar endorfines, una de les hormones associades al plaer. Però no va tenir ocasió: el que va fer va ser llençar la seva frustració contra qui podia: el noi del monopatí i després, en part, cap a la Mercè. La seva cap feia el mateix: no sabien perquè, però quan tenia mal dia pels seus motius d’estrès, descarregava la seva frustració on podia, a la feina. D’aquesta reacció se’n diu desplaçament de l’agressió.

2.- Buscar i aconseguir suport social. Sapolsky explica que en investigacions amb primats, quan aquests estan en una situació estressant però amb altres primats coneguts, la resposta cardíaca es redueix i es tranquilitzen. Quan la Mercè va parar i escoltar en Santi, va activar aquesta resposta. I moltes vegades no cal gaire més que això i és el que podem fer entre nosaltres: construïr xarxes de suport. Una bona xarxa de suport fa que esdeveniments estressants tinguin menys impacte en la nostra salut encara que siguin desagradables. Una escolta acollidora i comprensiva fa molt de bé.

Aquests son tan sols dos factors que modulen la resposta de l’estrès, però son prou importants. Se t’acut alguna més? Quines accions dus a terme quan et sents estressat/da?

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sapolsky, Robert M. «Por qué las cebras no tienen úlcera?». Alianza Editorial. Madrid, 2008.

Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

TENS PROBLEMES D’ANSIETAT?

La Maria s’ha despertat aquesta setmana una hora abans que li soni el despertador del mòbil i no pot conciliar més la son sense saber per què. La Naiala ara balla swing els dimecres en el casal del seu poble gràcies a un regal d’aniversari, però comença a suar i experimenta una sensació d’ofec cada vegada més intensa quan li toca de parella un noi que li agrada. La Sarah ha rebut el diagnòstic d’un segon tumor en el pit i se sent neguitosa quan pensa que li ha d’explicar al seu pare ja que la mare va morir de càncer fa dos anys. L’Enrique ha arribat a la consulta perquè està de baixa laboral per un atac d’angoixa quan estava a punt de fer una ponència en anglès en el Mobile Congress dimarts passat. 

La Maria, la Naiala, la Sarah i l’Enrique ens han arribat a la consulta perquè tenen símptomes d’un dels trastorns més prevalents en la nostra societat actual, estan patint símptomes d’ansietat. De què parlem quan parlem d’ansietat? L’ansietat humana és molt àmplia i abarca des de reaccions normals de por que ajuden a evitar un perill clar i present fins el pànic incontrolable i l’evitació inapropiada de persones, llocs i coses en un esforç per sentir-se fora de perill de tot mal. La sensació de por aguda i ansietat de lleu a moderada està omnipresent en la condició humana. Això vol dir que cert nivell d’ansietat és bo i necessari com, per exemple, a l’hora de parlar en públic, realitzar un examen o quan hi ha una primera cita amb una persona desconeguda, una altra aspecte és la intensitat d’aquesta ansietat que pot paralitzar els mecanismes cognitius, psicofisiològics i emocionals. No obstant això, quan l’ansietat és injustificada, excessiva i persistent, o bé quan interfereixen en el dia a dia, es pot categoritzar com a trastorn.

 

Els trastorns d’ansietat es solen conceptualitzar com la por a la por que produeix nivells elevats de malestar subjectiu, manifestació de símptomes somàtics i disrupció de la vida quotidiana.

La preocupació s’ha descrit com una activació persistent de la representació cognitiva d’un/a mateix/a de l’ansietat, inclosos pensaments inquietants, històries o imatges sobre un possible perill o amenaça. Quan l’amenaça supera la capacitat de l’individu d’escapar o de fer-la front, pot produir-se immobilitat comportamental o hipervigilància cognitiva, en un intent per danyar el dany passivament. És com si un sistema d’alarma a la llar s’activés amb freqüència malgrat no haver-hi senyals reals d’intent de robatori. Cada vegada són més els estudis en humans i animals que indiquen que l’activació repetida, exagerada o perllongada de la fisiologia de l’estrès, a més de la recuperació endarrerida de respostes biològiques davant de situacions d’estrès, poden contribuir al fracàs prematur de sistemes d’òrgans que poden augmentar la susceptibilitat a malalties afectant directament a la salut.

Quan una persona té l’atenció centrada en els aspectes negatius de la pròpia experiència, se sent preocupada sobre una possible desgràcia futura o distorsiona la magnitud d’un problema real a través de la catastrofització, és probable que estigui patint problemes d’ansietat ja que, en aquestes situacions, es tendeix a interpretar de forma poc ajustada l’amenaça en absència d’un perill real.

 

Mentre que la percepció de por i d’ansietat succeeix en el cervell, la resposta també s’experimenta en el cos.

La inducció de por i altres formes d’efectivitat negativa estimulen una àmplia activació simpàtica que s’origina en rutes de l’escorça cerebral i d’estructures subcorticals i que baixa a través del tronc encefàlic, la medul·la espinal i els nervis simpàtics perifèrics als òrgans de tot el cos. Aquest es tradueix en símptomes somàtics com tensió muscular dolorosa, acceleració del pols, pressió arterial alta, arítmia cardíaca, dificultat per respirar i trastorns gastrointestinals. Atès que aquestes sensacions interiors són desagradables, la ment tendeix a distreure l’atenció intentant prevenir l’ansietat evitant persones, lloc, objectes, animals, etc.

Per això, les pràctiques de Mindfulness ofereixen una orientació on l’ansietat és observada, permesa i resposta deliberadament amb franquesa, curiositat i acceptació a diferència d’evitar-ho ja que encara reforça més el patró ansiògen. Practicar Mindfulness augmenta la tolerància a l’angoixa, interrompre l’evitació habitual i potenciar l’autoregulació adaptativa i el funcionament saludable del cos i la ment. Si vols entrenar la teva capacitat mindful, et recomano que entris en el nostre Canal de Youtube on trobaràs pràctiques centrades en la respiració, les sensacions corporals i les emocions.

 

Daniel Borrell, psicòleg col·legiat núm. 12.866

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

«Mama: no vull anar a l’escola»

“L’Eric fa dies que es mostra trist a l’aula i a l’hora del pati es queda a prop de les professores, no vol jugar. Demana als pares que l’acompanyin a l’escola, no hi vol anar sol. Sovint arriba a casa amb algun llibre trencat.”

El Fred s’aixeca amb molta ràbia del llit. Surt sense esmorzar de casa i va cap a l’Institut. No sap ni quin dia és i li és igual. Busca ser el protagonista del grup i estar el més actiu possible, té ganes de trencar-ho tot. Si es queda quiet sent un nus al pit que no el deixa respirar. La Noa i el Miquel senten alguna cosa semblant i també por a no seguir les idees i accions del Fred, perquè si no ho fan, s’enfada.

El Harif ha vist la següent escena al pati de l’escola: quan l’Eric ha arribat, el seguien el Fred, la Noa i el Miquel. Li han dit: “Lleig, idiota, que fas aquí! Surt que fas nosa!” Li han tirat la motxilla a terra i l’han fet fora amb empentes”.

Aquesta és una situació d’assetjament escolar, de maltractament entre alumnes: comportament agressiu que realitza repetidament un grup d’alumnes/as cap a un o una alumne/a. En la relació es dóna un desequilibri de poders, on la víctima té dificultats per defensar-se de l’abús d’agressors i/o agressores. Quan parlem d’aquesta problemàtica, cal tenir en compte que es dóna de forma gradual: no ens tornem agressius de cop i volta, sinó que anem donant senyals, i ens cal un entorn que ens sàpiga llegir i de contenció per no anar escalant cap a actes cada cop més violents. D’aquí la importància de la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, monitors… per junts facilitar els factors que poden evitar l’assetjament (comunicació assertiva, empatia, ambient de seguretat i tolerància, treballar l’energia agressiva de forma constructiva, etc.).

Va ser el psicòleg Dan Olweus l’any 1973 a Noruega, qui va començar a estudiar la violència escolar i amb molt més interès a partir de 1982 fruit del suïcidi de tres joves.

Segons una enquesta realitzada a 21.487 alumnes de secundària l’any 2015 (“Save the Children”), 1 de cada 10 alumnes ha sofert assetjament escolar, un terç reconeix haver agredit físicament a un/a altre company/a i la meitat reconeix que ha insultat. Les edats amb major incidència són entre els 11 i 14 anys. Les dades són significatives, l’assetjament escolar no és un problema aïllat ni recent.

Enfadar-se, la ira, la ràbia, la força que dóna l’energia agressiva estan mal vistos, quan són sentiments tan lícits com l’alegria o la tranquil·litat.

Sovint de petits/es aprenem a reprimir sentiments de ràbia tot i que veiem com el món dels adults sol expressar-la directa o indirectament i també cap a nosaltres. Podrem empassar-nos la ràbia i començar a tenir mal de panxa o bé podrem iniciar lluites de poder, baralles, diferentes formes de canalitzar de forma desadaptativa l’energia agressiva reprimida o bloquejada.

L’energia agressiva positiva, adaptativa, és la que es requereix per expressar un sentiment fort i la que ens dóna el suport necessari per emprendre una acció. És l’energia que s’utilitza per mossegar una poma, un tros de carn. Els nens i nenes que peguen, ataquen, que tenen manifestes lluites de poder, que solen actuar de forma agressiva els hi manca l’energia agressiva positiva. Están actuant més enllà de les seves fronteres i no des d’un lloc sòlid i fort dintre de sí mateixos/es. Els nens i nenes temerosos/es, tímids/es, retraiguts/des, que semblen tenir un jo fràgil tampoc tenen ben desenvolupada l’energia agressiva adaptativa.

El problema no és l’energia agressiva en si, el problema radica en una energia agressiva descontrolada o reprimida.

Un nen/a, una noia, un noi que agredeix a un altre, que té conductes hostils, intrusives, destructives, té profunds sentiments d’ira, de rebuig, inseguretat, angoixa i un difús sentit de la pròpia identitat. Té molt mala opinió d’ella mateixa o ell mateix, és a dir una baixa autoestima. Ha escollit l’agressió com el seu mètode de supervivència, abans de poder sentir i expressar el que realment li passa. Aquell mal que fa a l’altre amb l’assetjament escolar, el sent ell mateix, ella mateixa. Té mancances per enfrontar-se a un entorn escolar, en aquest cas, que li provoca fúria i temor. El medi el pertorba. Amb aquestes conductes agressives està fent un intent més (cada cop més exagerat) de cridar l’atenció, com un intent desesperat de restablir el contacte social. De moment és l’únic canal que troba o té per relacionar-se, i s’està fent mal a ell/a i a la persona que hagi triat com a víctima.

Les causes de sentir una ira descontrolada són diverses i dependrà de cada nen/a, noi/a i del seu context. Una de les causes pot ser un model educatiu, referent per als infants, on hi ha absència o deficiència de valors de respecte i tolerància, de límits i normes posades amb amor i fermesa, on es reben càstigs a través de la violència o intimidació i on s’aprèn a resoldre problemes i dificultats amb la violència.

Les persones més susceptibles de ser triades com a diana per rebre insults, males paraules, cops, ser exclosos del grup, intimidacions, tenen dificultats per defensar-se, molta inseguretat i baixa autoestima. Poden ser nens/es, nois/es temerosos, retraiguts, amb poques amistats, que destaquen per ser diferents de la majoria, i que a l’igual que els agressors/es, tenen dificultats per contactar amb l’energia agressiva i parar els atacs. Es poden inhibir, bloquejar i fins i tot creure´s mereixedors del maltracte. També necessiten que altres companys i adults els ajudin a denunciar i posar fi al seu paper de víctima (i evitar el profund malestar i l’estrès postraumàtic que pot ocasionar un assetjament). Cal estar en un ambient que ofereixi protecció i seguretat, mitjançant adults que estan atents a l’estat interior dels infants i adolescents.

Poder parlar i permetre sentir i expressar la ràbia de forma constructiva (sense fer-me mal a mi ni als altres), és el punt d’inici per no bolcar la meva ira contra l’altre, en aquest cas un alumne/a, com una manera enganyosa d’intentar desfer el meu malestar.

Les famílies i les escoles poden crear espais per parlar d’aquest sentiment i permetre l’expressió dels sentiments de ràbia, ira (por) i enuig de cada nen i nena. Com? Una manera pot ser crear “L’hora de l’expressió de la ira”, on els nens i nenes poden dir totes les coses que els hi ha passat al dia que els ha enfadat, en relació amb els altres, ells mateixos, mestres, pares i mares, entorn escolar… El poder ser escoltats i continguts amb els sentiments, és un antídot de ser agressiu o ser agredit.

 

 

 

TOT ÉS PER ARA MATEIX!

 

«Si vostè es troba en un pot que fa aigua de forma crònica, l’energia que dediqui a canviar el vaixell probablement serà més productiva que l’energia que dediqui a tapar els forats»

Warren Buffet

La teva organització o empresa està estressada?

Igual que les persones, hi ha empreses que viuen en l’estrès, en les que tot és per ja! Són organitzacions que estan situades en la urgència, i la planificació no és útil o no es compleix. Són organitzacions que desprenen una certa hostilitat vers allò que les envolta, que és percebut com a font de problemes, i que sobretot es tracta d’evitar: els clients, els proveïdors, els usuaris, o la ciutadania. Són organitzacions basades en l’exigència i l’explotació dels recursos, en lloc de cuidar-los, i conrear-los per a què donin els seus fruits.

Igual que les persones afectades per estrès, aquests entorns laborals no poden pensar, i van responent de forma reactiva als «focs» que apareixen en el dia a dia, perden recursos mentals i incrementen la probabilitat d’emmalaltir. Hi ha una sensació de no donar l’abast a tot el que s’ha d’atendre. Les persones que lideren les organitzacions necessiten propiciar un canvi de cultura mitjançant el mateix procés de lideratge.

 

NECESSITEN DESENVOLUPAR UN LIDERATGE ATENT I COMPASSIU

 

Sovint es tendeix a creure que és una mala gestió del temps, amb un enfocament centrat en una idea tipus «hi ha alguna manera de fer més en menys temps» centrada en la productivitat o resultats. Hi ha una altra forma, que consisteix a canviar la perspectiva, i connectar-se de forma autèntica i amable amb les persones que hi treballen. Les organitzacions són éssers vius, un ecosistema a on tothom que hi és està interconnectat. Aquest tipus de lideratge desenvolupa l’empatia i les accions positives vers els altres.

 

Les nostres ments interactuen i tenen un impacte en la resta de ments. Com vols que sigui aquest impacte? Amenaçador? Que generi alerta? O que generi inspiració i ganes d’aportar? Creus que si penses en el teu equip, l’empresa no obtindrà bons resultats? Avui sabem per la investigació en neurociència de la importància dels vincles. Com són els vincles en la teva empresa? En què es basen? Quina emoció es promou en la teva organització? Com és la comunicació en la teva empresa?

 

Christina Boedker, docent a la «Australian School of Business» i líder d’un estudi d’investigació que està analitzant les opinions de més de 5600 professionals de 77 organitzacions sobre els factors que juguen un paper més important en la relació entre lideratge i desenvolupament organitzacional, planteja que hi ha un poderós nexe d’unió entre productivitat i el que s’està considerant com «lideratge compassiu» en les organitzacions.

Els resultats de la investigació esmentada posen de manifest el valor d’adoptar una actitud «compassiva».

 

Les organitzacions d’alt rendiment mostraven que:

 

1.- Els líders dedicaven més temps que en les de baix rendiment a liderar als seus col·laboradors.

2.- Els líders posseïen valors ètics i eren coherents amb el que predicaven.

3.- Els professionals sèniors facilitaven que els de menor experiència fossin liderant projectes.

4.- Els líders fomentaven el desenvolupament i l’aprenentatge dels seus col·laboradors.

5.- Els líders estaven oberts a rebre feedback i crítiques dels seus col·laboradors, considerant que oferien oportunitats d’aprenentatge.

6.- Els líders reconeixien la feina ben feta dels seus professionals.

7.- Els líders estimulaven la col·laboració entre els seus col·laboradors.

8.- Els líders comunicaven visions i metes clares per al futur.

9.- Els líders són innovadors i fomenten la creativitat dels seus professionals.

Per a què la nostra ment pugui entomar aquests objectius i es pugui protegir dels perills, necessita connectar també amb un estat de calma i tranquil·litat. D’igual manera, aquesta ment col·lectiva que és una organització humana, precisa espais per poder connectar també amb aquesta funció del nostre cervell.

Quin espai de calma i tranquil·litat hi ha a la teva organització?

Des de Quantum hem desenvolupat un programa basat en Mindfulness i Lideratge per afavorir l’amabilitat als entorns laborals. Si encara penses que l’amabilitat és enemiga de la producció, t’animen a experimentar-ho!

ELS BENEFICIS DEL MINDFULNESS PER ELS/LES PROFESSIONALS DE LA SALUT

 

Quines implicacions té l’Atenció Plena en l’exercici professional?

Si prenem la definició de Mindfulness com la Consciència de l’experiència present amb acceptació (Germer, 2005), podem albirar que estarem atenent allò que succeeix, sense donar-li voltes al que va succeir o al que creurem que succeirà, reduint el risc d’equivocar-nos a l’hora d’establir diagnòstics i tractaments. També reduirem les expectatives del / la professional de com hauria d’evolucionar, o el que hauria de fer la persona tractada, per l’acceptació radical del que aquesta persona ÉS, sense judicis.

Els professionals de la salut necessiten desenvolupar la introspecció, que consisteix a poder adonar-se dels pensaments i sentiments que ens produeix el pacient i de com la nostra conducta es veu, sovint, afectada per ells. No hi ha sistemes senzills per desenvolupar aquestes habilitats i actituds, tot i que es consideren imprescindibles.

Els estudis en professionals sanitaris confirmen que les tècniques de meditació serveixen per millorar l’afrontament davant l’estrès i l’empatia

Cal ressaltar que el fet d’estar presents i amb atenció redueix la tendència a carregar amb les emocions negatives d’altres. Però Mindfulness no només millora el funcionament i la qualitat de vida del professional sanitari, sinó que aconsegueix millorar el pronòstic dels malalts en aspectes avaluats pel professional (impressió clínica global) o pel mateix pacient (ansietat, somatització, ira / hostilitat, fòbies i objectivitat).

Dos estudis van demostrar els efectes positius de Programa MBSR a estudiants de medicina. El primer estudi va ser realitzat amb estudiants de medicina en el seu primer i segon any que van participar durant 7 setmanes en un Programa de Reducció d’Estrès basat en Mindfulness. Aquest estudi va demostrar que disminuïa significativament el nivell de depressió i ansietat i millorava l’empatia i l’habilitat per manejar l’estrès (Shapiro, Schwartz and Bonner, 1998).

L’any 2004 aquestes evidències van ser replicades en una altra investigació amb estudiants de medicina (Jain, Shapiro, Swanick, Bell, & amp; Schwartz, 2004).

Els resultats suggereixen que una intervenció de 8 setmanes de MBSR pot ser efectiva per reduir l’estrès augmentar la qualitat de vida i l’auto-compassió en professionals de la salut.

Shapiro va estudiar l’efecte d’aplicar un programa basat en mindfulness sobre professionals i estudiants de medicina, trobant una reducció en trastorns psicològics juntament amb augment dels nivells d’empatia en el grup d’intervenció.

En els programes formatius es comença a reflexionar i emfatitzar en el benestar personal dels metges residents i la prevenció del burnout. Basades en mindfulness, hi ha intervencions per als professionals d’atenció primària que han demostrat millorar el benestar professional i l’eficàcia en la lluita contra el burnout i la fatiga.

Groupman suggereix que la majoria dels errors diagnòstics no són resultats de l’escassetat de coneixement, sinó de defectes en els processos de pensament (judicis de valor, estereotips i altres alteracions cognitives); proposa que aquests defectes poden ser mitigats prestant atenció a aquests processos de pensament, i això es pot abordar amb la pràctica de mindfulness.

En recents treballs, realitzats en unitats de Psiquiatria, s’ha comprovat que l’ús de pràctiques d’atenció plena en els i les professionals augmenta la satisfacció del pacient

El Comitè especialitzat en Psiquiatria del Reial Col·legi de Metges i Cirurgians de Canadà ha reconegut la importància creixent de mindfulness, i en els objectius del 2009 va incloure com a requisit la incorporació de coneixements introductoris en mindfulness per als psiquiatres que comencin la seva formació.

Cal comptar amb més estudis en els anys vinents que permetin aprofundir aquests resultats i explorar els efectes a llarg termini fent un seguiment dels i les professionals i examinar els efectes sobre la seva qualitat de vida i sobre la seva pràctica professional.

En resum, les investigacions realitzades suggereixen que la incorporació de Mindfulness en professionals de la salut promou:

  • Major concentració i claredat
  • Millora en l’habilitat en la presa de decisions
  • Major empatia cap als pacients
  • Major capacitat d’estar més present i en connexió en l’intercanvi amb pacients i col·legues
  • Major habilitat per afrontar amb l’estrès associat a la professió
  • Fomenta la resiliència i prevé el burnout professional

LA RESSACA DE L’ESTIU

 

L’estiu ja s’ha acabat per la majoria de persones. Encara que quedin pocs dies d’estació, estem en una època de molts canvis: tornar a la feina, deixar les vacances enrere, continuar buscant feina, recuperar les rutines diàries, el retorn de l’escola pels més menuts,... Durants aquesta quinzena de setembre, aquest fet ve acompanyat d’un altre. Els mitjans de comunicació ens alerten amb articles, estudis i entrevistes a experts sobre la síndrome postvacacional i de l’augment de separacions després de l’estiu. Com és que passa tot això? Què hi ha de cert en aquestes notícies?

Gràcies a la reorganització del temps laboral, l’estiu ens permet tenir més temps lliure per l’oci, la família, la parella, el sexe, etc. Fins i tot, el desig sexual augmenta perquè hi ha més testosterona estimulada pel sol, més hormones sexuals, més exhibicionisme en homes i dones i es produeix una disminució de l’estrès provocant més ereccions. Tot això és cert; però…
Segons algunes dades publicades als mitjans de comunicació, la síndrome postvacacional afecta a un 35-40% de la població. S’entén com la incapacitat d’adaptació després de les vacances. Els símptomes van des de desequilibris físics (cansament, fatiga i/o insomni) fins a psíquics (irritabilitat, ansietat i/o tristesa). Aquesta síndrome pot durar unes dues setmanes aproximadament. Quan es parla d’aquesta síndrome, crec que hi ha un error de concepte. Generalment, hi ha un tall enorme entre les vacances i el treball provocant unes expectatives molt altes de cara a l’estiu que són difícils de complir. Per evitar-ho, s’ha d’aprendre a equilibrar l’oci amb la feina i les obligacions amb les distraccions al llarg de tot l’any.No s’ha de separar de manera tan dràstica. Hi ha parelles que, quan arriba l’estiu, s’obliguen a aprofitar el temps. «Ara que podem hem de tenir relacions sexuals» o «Hem de fer tot allò que no hem pogut fer al llarg de l’any» poden ser alguns dels pensaments d’aquest tipus de parelles.

 

 

L’aparició d’aquesta síndrome pot amagar algun trastorn depressiu o d’ansietat que pot ser causat per la insatisfacció laboral, un mal ambient laboral, la inestabilitat laboral o un excés de responsabilitats

 

Per altra banda, una de cada tres parelles es separa després dels mesos d’estiu. Després de les il·lusions projectades en les vacances, l’amor s’acaba? Segons un estudi realitzat per Antoni Bolinches, el setembre és el mes que es produeixen més separacions seguit del gener. Quin és el motiu? Com és que passa això? Durant l’any, hi ha persones que creuen que la seva insatisfacció de parella ve derivada de l’estrès o la manca de temps confiant en què l’estiu proporcionarà allò que ha faltat. I… on està el problema? La sorpresa arriba quan les parelles prenen consciència que tenen un problema no resolt i, com que la negació disminueix a l’estiu, això provoca una crisi de parella. No s’ha d’esperar a l’estiu a resoldre-ho perquè hi ha parelles on el deteriorament és massa greu per resoldre-ho.
Espero que a ningú se li acudeixi creure que el problema és l’estiu o fer vacances.

 

Hem de tenir clares les expectatives: l’estiu no es pot fer càrrec d’allò que no s’ha resolt al llarg de l’any, sigui la vida laboral, sentimental o sexual

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?