• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LA PÈRDUA DE LA INGENUÏTAT

La maduresa té un revers obscur del que no n’he sentit gaire a parlar entre els meus col·legues i que jo tampoc menciono gaire sovint de fet. Això últim segurament és perquè em considero un promotor del creixement i la maduresa com claus del benestar psicològic. Ho són!

Tot i així, el fet que madurar sigui quelcom desitjable, no implica que sigui sempre agradable. Madurar te un preu: esforç, patiment i temps. Però encara hi ha una última cosa igualment amarga d’aquest procés: la pèrdua de la ingenuïtat.

Quan el nen descobreix que els reis mags no existeixen, ja no pot tornar enrere i desaprendre allò que sap. La ingenuïtat idíl·lica deixa lloc a una complexa realitat que no és ni de bon tros tant reconfortant com ho era el desconeixement. “Ulls que no hi veuen, cor que no dol” podria ser el lema del perfecte Peter Pan. El que en Peter no volia reconèixer és que doldre és necessari per poder madurar, i madurar és necessari per viure sense neurotitzar-se. Per tant, això que comença a la infància és un procés que durarà tota la vida.

A mesura que creixem, perdem la ingenuïtat de manera progressiva: un dia de petits ens n’adonem que els pares no són aquells superherois omnipotents que idolatràvem, l’adolescent es troba que els seus amics també el poden fallar, o que l’amor de la seva vida potser no dura per sempre; i justament de coses que no duren per sempre tracta una de les més crues revelacions que ens planteja l’edat adulta, i és que la vida tampoc és per sempre.

Indubtablement, després de la revelació més o menys traumàtica, hi ha un procés de dol. El nen te un disgust al saber la veritat sobre els reis, ho nega al principi i després plora o potser ja ho venia sospitant feia temps i s’ha anat desencantant a poc a poc. Afortunadament, tard o d’hora arribem a integrar aquesta realitat i es produeix una reacomodació: potser no puc tornar a gaudir d’aquella experiència de la mateixa manera, però no significa que no en pugui seguir gaudint. Dit d’una altre manera, que deixi de dur la carta als reis no significa que no gaudeixi veient els somriures durant la cavalcada.

Si. La vida es complexa i fins i tot la pròpia maduresa té els seus clar-obscurs; però si pels motius que sigui et trobes enfrontant un d’aquests moments de patiment i et sents desencantat, et recomano deixar de perseguir aquella ingenuïtat perduda i buscar noves formes de gaudir.

 

Esteve Planadecursach Soler

Psicòleg col. 21691

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?