I ARA, QUÈ FAIG AMB MI?

Aquest any hem viscut molts canvis en diferents àrees de la nostra vida fruit de l’aparició d’un virus que ja coneixem amb totes les seves sigles. Hem passat de la por del contagi el mes de març a la ràbia actual per totes les mesures que hem d’adoptar per protegir la nostra salut i la dels demés. Ara hem d’estar a casa a les 22h i no podem sortir els caps de setmana del nostre municipi, així com hem après a conviure amb una mascareta al nostre rostre que ens dificulta comunicar-nos i, fins i tot, reconèixer-nos pel carrer.

En sabem molt dels aerosols, de la distància de seguretat i de la prova PCR; però, no se’ns parla gaire de com ens està afectant a nivell emocional tot el que estem vivint.

La preocupació per estar en contacte amb una persona que ha donat positiu i confinar-se a casa, l’aïllament social al que estem sotmesos/es, els problemes econòmics derivats de negocis que no han aixecat la persiana, treballadors/es que estan cobrant d’un ERTO de forma irregular, el dol complicat per haver perdut a un/a familiar sense poder-se acomiadar o la incertesa del futur que ens espera són alguns dels aspectes que deterioren el nostre benestar psicològic i del que cal parlar amb claredat, rigorositat i transparència.

Estem vivint una realitat que no és fàcil de gestionar i els estudis preliminars realitzats fins ara només fan que confirmar-ho. La taxa dels trastorns d’ansietat s’ha multiplicat per quatre, així com els trastorns depressius que s’han triplicat. Encara no tenim estadístiques sobre el nombre de suïdicis perquè continua sent un tema del que no se’n vol parlar per por al mimetisme. L’augment de psicofàrmacs s’ha disparat per poder conciliar la son i reduir els sentiments d’angoixa. Tot això succeeix en un context social amb altra prevalença de problemes de salut mental.

No hi ha salut sense salut mental!

No podem concebre la salut sense una bona salut mental. Segons una investigació recent realitzada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el 46% de la població està en risc de patir simptomatologia ansiògena que comporta deteriorament cognitiu amb dificultats de concentració, més irritabilitat, major dificultat en prendre decisions i unes emocions que apareixen amb més intensitat. En un altre estudi sobre la salut de treballadors/es realitzat a diferents universitats espanyoles durant els mesos d’abril i juny del 2020, s’ha identificat que el 41,9% presenta símptomes d’ansietat i un 27,3% considera que la seva salut ha empitjorat durant les últimes setmanes.

La pandèmia ens ha regalat la oportunitat de poder visitar de forma virtual amb la mateixa eficàcia que una sessió presencial.

Des del desconfinament, hem notat que el nombre de consultes s’ha duplicat en el nostre centre de forma directa o indirecta amb el que estem vivint, és a dir, que no tothom necessita gestionar la por al contagi del virus. La salut mental està ocupant més importància i major atenció en la vida de les persones sigui per dificultats de regulació emocional, situaciones traumàtiques no resoltes, problemes de parella, conflictes familiars que han sortit a la llum, dols no elaborats o disfuncions sexuals enterrades en el passat.

A qui està afectant més?

  • Afecta més a dones que a homes. La major càrrega de les cures de familiars i fills/es, el repartiment de les tasques domèstiques de forma poc equitativa i les exigències del teletreball són alguns dels factors que expliquen que les dones sentin que ha empitjorat la seva vitalitat i energia. Les desigualtats de gènere i actituds masclistes continuen estan present en moltes de les nostres llars.
  • Joves de 18 a 25 anys són el grup d’edat que presenta més símptomes d’estrès fruit de la precarietat laboral, l’aïllament social, el trencament de les seves perspectives de futur i la renúncia a la llibertat de viure la seva joventut com els hi pertocaria.
  • Professionals sanitaris i socials que han estat en contacte directe amb el virus, familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, persones amb un trastorn mental previ o les persones que han perdut la seva feina també són les persones a qui els hi està afectant més.

Què podem fer davant de tot això?

Després de tot el que has llegit en aquest article, potser s’ha activat el teu malestar, t’has sentit identificat/da experimentant alleugeriment o potser pensaràs erròniament que no hi podem fer res per gestionar aquesta muntanya russa emocional. Si aquesta última creença fos certa, la nostra tasca professional no tindria massa sentit. No vull acabar sense donar-te 6 recursos que pots incorporar avui mateix en la teva farmaciola:

  • Diferenciar entre el que em puc ocupar i el que em puc preocupar. Quan només m’instal·lo en el que no puc canviar i el que no està a les mans, entro en la preocupació despertant sentiments d’impotència i inseguretat. Per això, cal preguntar-me: Què puc fer? Què depen de mi?
  • Mesurar bé el nivell d’informació que vull rebre cada dia per part dels mitjans de comunicació. Estar infoxicat/da augmenta significativament la prevalença de símptomes d’ansietat i depressió. Per això, cal mesurar de forma honesta quin és el nivell d’informació que estàs disposat/da a absorbir.
  • Entendre que el dolor és inevitable i que el patiment és evitable. El dolor forma part de la vida i lluitar contra la realitat no és una bona solució. Enfadar-nos de manera excessiva, culpabilitzar-nos o resistir ens desgasta. Recorda’t cada dia que el que persisteix, resisteix.
  • Agafar perspectiva del que està passant. El que si sabem és que la pandèmica té data de caducitat, encara que no la sabem avui mateix. Pensar que això no s’acabarà mai és una trampa mental que cal evitar. Pregunta’t cada dia què és el que realment importa la vida? Quins són els meus valors?
  • Compartir el que estic sentint amb les persones que tinc al meu voltant, sigui de forma presencial o virtual. Posar nom a les teves emocions, expressar-les en veu alta, donar-lis veu i demanar que algú les escolti són estratègies saludables de regulació emocional.
  • Realitzar diàriament pràctiques formals o informals de Mindfulness ens permet prendre consciència del que estàs sentint en el moment present allunyant-te del passat i del futur incert. És un entrenament que et permet acollir el que estàs experimentant, sigui agradable o desagradable sense jutjar-ho.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules que acabes de llegir es converteixin en un bàlsam pel teu malestar. Confia en els teus recursos personals i, en cas que s’esgotin, no oblidis que sempre n’hi ha al teu abast sigui amb ajuda professional o amb les persones que tens més a prop.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari col·legiat núm. 12.866 danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrelgiro

LA DECISIÓ DE SEPARAR-SE

Estar en parella forma part del projecte vital de moltes persones, a través d’ella busquem certa plenitud existencial. Però, com a moltes coses a la vida, la parella també està subjecte a canvis. Canvis que poden ser deguts a múltiples factors: econòmics, familiars, malalties, la vinguda de fills…
Després de grans canvis la parella ha de trobar la seva nova estabilitat, però no sempre ho aconsegueix i pot trobar-se davant dels seus propis límits i entrar en crisi.

Aquests límits es poden agrupar en tres grups:

  • Conjunturals: els que es deuen als elements externs, com són els econòmics, la malaltia d’un familiar, l’entrada d’una altra persona a la convivència…
  • Incompatibilitat dels caràcters: amb el transcurs del temps pot anar augmentant la sensibilitat davant determinats trets o comportaments de l’altre.
  • Canvi en el rol del sistema familiar: a causa del naixement o adopció de fills apareixen els rols de mare/pare, afegint noves funcions a la relació que no sempre s’assimilen bé.

Quan la parella arriba al seu límit podem veure’ns incapaços de gestionar-ho per nosaltres mateixos i entrem en un estat on cadascú viu el seu grau d’insatisfacció i solitud. És quan comencem a viure el desamor.

Es produeix la situació paradoxal en la qual no es trenca la parella per por a la solitud, però per altra banda es cau en una solitud compartida, entrant en una rutina sense sentit que fa que encara augmenti més el sentiment de buidor existencial.

Habitualment no afrontem aquesta insatisfacció i desamor, però això no evitarà que l’anem expressant indirectament, fent que augmenti la tensió i fent que cada cop la relació sigui més tòxica.

Arribat a aquest punt és el moment de prendre decisions si no volem fer més insostenible la situació en la qual vivim.

  • Acudir als professionals. Sempre és aconsellable per tenir una visió més completa del que pot estar passant i amb l’ajuda del terapeuta mirar de trobar possibles solucions per recuperar el benestar perdut.
  • Separar-se. Quan no es troben les solucions o aquestes ja han resultat ineficaces el millor és plantejar-nos seriosament i de forma conscient la separació.

La separació pot espantar molt i és un difícil procés de canvi que cadascú viu com pot i a la seva manera, però amb ella busquem trobar una millora en la situació vital. La decisió ha de sorgir d’una deliberació responsable per part dels dos integrants de la parella com a una forma de solució digna per seguir vivint de forma saludable.

QUÈ PASSA AMB ELS FILLS?

A vegades es posa l’excusa dels fills i no s’afronta la separació, però només s’està continuant amb la situació de buidor i insatisfacció amb la corresponent tensió. Per veure-ho més clar, plantegem-nos què pot significar pels fills viure en un ambient tens, sense amor i amb algun grau de violència explícita o implícita. Així doncs, els fills no poden ser l’excusa per perpetuar una situació de desamor.

Les separacions són dramàtiques, algunes més que altres, i en elles podem abocar una quantitat increïble d’odi i destructivitat que estaven latents i correm el risc de convertir als fills en instruments de xantatge i destructivitat cap a l’altre. No hem de perdre de vista que tal cosa mai serà just per als fills.

Arribat el moment de donar la notícia als fills ho hem de fer els dos pares a la vegada i a tots els fills també a la vegada. En aquest moment hem d’oblidar les nostres diferències i posar-nos d’acord en com fer-ho.

Podem fer participar als nens i nenes a partir dels quatre anys, i demanar opinió sobre el seu futur en funció del seu grau de maduresa i al seu ritme. Podem anar informant de forma progressiva de com s’aniran desenvolupant els aspectes fonamentals de la separació.

És important tenir en compte que si no els hem parlat amb claredat ni tampoc els hem permès viure el procés de separació de forma natural, com un fet humà més, tendiran a sentir-se culpables de la nostra separació.

No informar els fills és una equivocació, ja que els nens i nenes són perfectament capaços d’assumir la nova realitat sempre que s’humanitzi el procés de separació, permetent l’expressió de les seves emocions i oferint la seguretat necessària perquè puguin anar integrant progressivament els canvis.

Hi ha pares que busquen que els fills escullin un bàndol, res més desaconsellable, ja que a la llarga els fills es culparan per haver pres partit per un dels dos.

La separació hauria de poder fer-se, al contrari del que passa sovint, des de la tranquil·litat i la serenitat, actuant més des d’una posició raonable que des d’una d’irracional i sense perdre de vista el benestar i interessos dels nostres fills i filles.

Sergi Palma

Psicòleg Col. Núm. 10621

LES EMOCIONS EN TRES COMPASSOS

Surto al carrer i veig els parcs on tant he jugat, tancats. Crido a la mare i li dic per vintena vegada si fem una carrera. Em diu que esperi una mica. Està ocupada. Quin rotllo. No puc esperar, li torno a preguntar. Escridassa dient que un moment que està parlant amb la tieta per telèfon que quan parla m’haig d’esperar. Fa molt temps que espero. Estic fart. El parc tancat, el cole tancat, els amics i les amigues, on s’han posat? I me mare sembla tenir el cap molt lluny, a vegades. Mare, fem una carrera? No vull portar la mascareta, vull un gelat. Per fi em deixa menjar gelat. Què passa amb aquest virus, està fins i tot als gelats? Tinc por, no toco el terra per si de cas no el veig el virus, i està esperant-me. No em vull posar malalt. Odio prendre xarops amargs. Fa tant que no veig als avis…diuen que aquest virus els ataca a ells i elles sobretot, somio amb l’avi. L’estimo taaaaant, i ell a mi. Jo els protegiré, amb els meus dinosaures faré tanta força que mataré al virus. Mare, a qui estimes més, al pare o a mi? Mama… Papa… 

Estic tan content, avui he vist i he jugat amb la meva amiga Lucía. Hem fet totes les carreres del món. Ara som a la platja. Fem un forat a la sorra per trobar el tresor. Lucía, vine, mira que bona que està l’aigua. Poso els peus a l’aigua i quin gust, em vull ficar sencer a l’aigua!!!!! No em deixen. Vine, vine, vine a trobar el tresor. No vull marxar a casa!!! Perquè s’ha acabat el temps? Si encara fa sol i és de dia? L’hora dels avis? No entenc res i la meva mare s’enfada amb mi perquè no li faig cas. Ploro. Arribem a casa i com no he tingut prou escalo pel sofà, per la taula i salto el més lluny que puc. Que bé que això sí que m’ho deixen fer a casa. Em sento tan agust…vull dormir amb el pare i la mare. 

Ja puc sortir de casa. Uf, que fort, després de 50 dies sense sortir ni al replà de casa. Em fa por sortir, aniré prou protegida? I la meva família, va ben protegida? Uf, vinga, surto. La pau del carrer, la buidor de soroll, cotxes i gent, em tranquil·litza. Tot i així no toco res, respiro poc i em netejo les mans amb gel cada dos per tres. També les mans de la meva filla i les del meu company. Estarem bé obrint-nos de nou al món i al contacte amb l’exterior? Me n’adono que he formulat frases que mai hagués pensat i que no vull seguir pronunciant com: encara no es pot tocar a la gent. La por estava instal·lada en la meva pell i ànima. Buff, ja no puc més. I poc a poc començo a reestructurar els pensaments, emocions i paraules missatgeres: Quan em trobi algú el tocaré amb la mirada, amb les paraules. Amb petons i abraçades en forma de mímica, gestos i expressions. No és possible seguir aïllada, sense contacte. Deixo la por per connectar-me amb un dels plaers més importants de la vida: les relacions humanes. Em reafirmo en el fet que el més important en la meva vida són els vincles afectius. Vull retrobar-me amb els amics, les amigues, germans, germanes, nebodes, nebots, cunyats i cunyades, cosines, cosins, el meu pare, la meva mare, la meva sogra… Amb prudència aniré fent.

Tornem als carrers, a les terrasses, a trepitjar la sorra de la platja. Quin plaer. Ens trobem cares d’amics i amigues amb mascaretes protectores de riscos, que amaguen pors i sospirs. Altres cares caminen lliures de pors i prudències. Criden al vent i al bronzejat total. Penso que ens protegim més o menys en funció de la nostra situació personal, de les nostres creences, de les nostres pors i fantasmes. De la nostra relació amb la malaltia, la mort, la vida, el plaer i tantes coses més. Un amic m’abraça i em clava dos petons amb tota la seva força, quina alegria pel cos! Quant ho necessitava! En algun moment tinc un amag de por… Però m’ha sentat tan bé que no hi ha por que valgui!!

 Reviso els meus vincles… 

Amistats de llarg recorregut, fa anys i panys que ens coneixem. Quants dies, experiències de tots colors i moments especials compartits. Estem sempre que ens necessitem i ho sabem. Han resistit el pas del temps, els conflictes i moments de distanciament. Acumulen tants records i bons moments i em fan suau i alegre la vida. De nou, han estat pilars per aquesta nova crisis, compartir el què ens passa profundament, la fa més fàcil. 

Amistats noves, m’aporten lleugeresa i aires nous. Alimenten el meu dia a dia més familiar i personal. Poder ser de nou, col·locar-me en altres llocs i rebre mirades diferents. M’ajuda a veure altres matisos de la vida i oferir noves mirades.

Amistats, familiars que trobo a faltar, per distància física. I altres per la distància emocional: fa temps, sense acabar de trencar-se el vincle aquest pendula entre la nostàlgia dels bons records i el dolor d’allò mal encaixat del passat que fa que en el present alguna cosa s’hagi perdut. Potser arribarà el dia que en puguem parlar o simplement alguna cosa es mourà de nou.

També hi ha hagut alguna amistat que s’ha trencat. M’ha calgut temps per acceptar-ho. La tristesa s’ha convertit en ràbia, fins que he deixat anar.

He tingut alguna bona sorpresa amb l’aparició d’una amistat silenciada molt de temps. On només ha calgut un senyal per reprendre la connexió amb l’afecte com vencedor. Quina alegria compartir de nou! I que reparador tancar ferides del passat.

Després estan els vincles familiars. Amb la família d’origen. De nou poder comptar amb els germans, hi ha qui sempre està disposat a ajudar, qui demana protecció i intentant solucionar un cop més vells conflictes, aprenent de nou. Sonric pensant com les noves amistats, tenen similituds amb les velles i com aquestes amistats velles i noves s’assemblen en alguns aspectes amb la família d’origen. Aquesta etapa de pandèmia també ha comportat algun moviment en com em relaciono ara amb la família. Quan em trobo amb els meus pares, la mare i el pare, intento practicar molt l’actitud del “carpe diem”. Perquè ara sóc més conscient encara, que són grans i no infinits… També penso quines coses els hi vull dir, preguntar, transmetre…el temps que estem junts, juntes. Em costa valor dir-les i penso que seria bo.

Més temps amb la família construïda, ha donat lloc a noves coneixences, noves situacions, nous límits i a reafirmar el meu amor cap a ells i cap a mi mateixa. A casa, el refugi necessari per abordar la vida interior i exterior.

Això és pitjor que la segona Guerra Mundial. Vaig decidir anar a viure a una Residència per no viure sola i ara m’han deixat sola, totalment aïllada durant dues setmanes en una habitació, perquè he donat positiu en aquest virus que sento dir que és tan perillós. Sóc forta i em trobo bé, jo vull sortir, però no em deixen. No puc veure als meus fills, a la meva filla, ja farà 3 mesos que no els veig. És el pitjor moment de la meva vida. Em sento en una presó. M’aferro als meus records per respirar. Aviat tornarem a sortir i a veure’ns, estimats fills, estimada filla. 

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

PARELLES EN CRISI

 

Quina és la motivació per establir una relació de parella? Segurament moltes persones respondríem inicialment que és un sentiment amorós cap a algú. Tot i que sabem que això és una condició necessària però no suficient per establir una parella. A més, s’ha de crear un projecte conjunt i compartit que no exclogui els projectes personals, sinó que els integri i doni suport a una relació d’iguals i en aquest compartir estan també els valors. Aquesta premissa no es compleix en moltes relacions, perquè no hi ha un projecte comú o perquè no és una relació igualitària, o ambdues coses. I aquí sorgeixen les primeres crisis, negociacions implícites tipus: Per què estem junts/es? I acords més o menys pactats sobre: Com estarem junts/es?

És obvi que en les respostes a aquestes qüestions intervenen factors culturals, de gènere i m’atreviria a dir econòmics i de classe social. I evidentment si mirem cap enrere en la història, aquestes preguntes no tenien cabuda, ja que només hi havia una resposta, la parella era l’avantsala del matrimoni heterosexual en què la dona donava suport als projectes del marit, i els rols i funcions estaven definits per la variable gènere. Quan això va canviar, la diversitat en les relacions créixer exponencialment.

Iniciar una parella és una tasca molt més fàcil que mantenir-la

Moltes relacions no resisteixen el final de l’enamorament, quan per fi aconseguim percebre al / a altre / a. I clar, mai és com havíem imaginat o pretès, sinó com ÉS. Aquí sorgeixen les primeres dificultats serioses i algunes batalles perquè l’altre/a canviï i s’adapti als nostres esquemes. Quan poder ACCEPTAR les diferències resultarà crucial per desenvolupar una relació de parella duradora. Cada membre veu a la parella amb els seus esquemes preconcebuts i moltes vegades es dóna per suposades coses que en absolut ho són, i quan no som conscients dels nostres propis esquemes les coses poden complicar-se bastant.

A les parelles de llarga durada cada membre va canviant amb la seva pròpia història i amb el cicle vital de la parella. Les negociacions inicials no serveixen per a tota la vida, no és el mateix una parella sense convivència, que quan s’inicia la convivència, o si la parella decideix tenir descendència, o el moment de la família. Hi ha un cicle vital en la parella que, igual que en el cicle vital de les persones, va modificant la pròpia estructura. Cada canvi en el cicle vital de la parella suposen nous reajustaments i pactes, de vegades d’aspectes centrals i nuclears en la vida de la parella.

Moltes persones no es fan prou responsables de la relació de parella. Ho podem observar en pensaments tipus «Ja no sento el mateix». Com si l’amor fos una cosa externa, o com si la persona responsable de les nostres decepcions fos  l’altre / a, ha estat l’altre / a qui no ha cuidat la relació.

Una qüestió primordial que aprenem en la teràpia de parella és que no és l’amor el que sustenta la relació, sinó que és LA RELACIÓ LA QUE SUSTENTA L’AMOR

En teràpia de parella m’agrada utilitzar la metàfora de la relació com una planta, un ésser viu, que necessita cures per mantenir-se i créixer.

Així que us deixo amb unes preguntes:
Com està la vostra planta? Com cuides la teva planta? ¿La regues? Busques l’espai adequat per a ella, en el qual tingui la suficient llum? Li dónes adobament a la planta? ¿Quan creix, la trasplantes? Li treus les fulles marcides? Està malalta?

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?