• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

PARELLES EN CRISI

 

Quina és la motivació per establir una relació de parella? Segurament moltes persones respondríem inicialment que és un sentiment amorós cap a algú. Tot i que sabem que això és una condició necessària però no suficient per establir una parella. A més, s’ha de crear un projecte conjunt i compartit que no exclogui els projectes personals, sinó que els integri i doni suport a una relació d’iguals i en aquest compartir estan també els valors. Aquesta premissa no es compleix en moltes relacions, perquè no hi ha un projecte comú o perquè no és una relació igualitària, o ambdues coses. I aquí sorgeixen les primeres crisis, negociacions implícites tipus: Per què estem junts/es? I acords més o menys pactats sobre: Com estarem junts/es?

És obvi que en les respostes a aquestes qüestions intervenen factors culturals, de gènere i m’atreviria a dir econòmics i de classe social. I evidentment si mirem cap enrere en la història, aquestes preguntes no tenien cabuda, ja que només hi havia una resposta, la parella era l’avantsala del matrimoni heterosexual en què la dona donava suport als projectes del marit, i els rols i funcions estaven definits per la variable gènere. Quan això va canviar, la diversitat en les relacions créixer exponencialment.

Iniciar una parella és una tasca molt més fàcil que mantenir-la

Moltes relacions no resisteixen el final de l’enamorament, quan per fi aconseguim percebre al / a altre / a. I clar, mai és com havíem imaginat o pretès, sinó com ÉS. Aquí sorgeixen les primeres dificultats serioses i algunes batalles perquè l’altre/a canviï i s’adapti als nostres esquemes. Quan poder ACCEPTAR les diferències resultarà crucial per desenvolupar una relació de parella duradora. Cada membre veu a la parella amb els seus esquemes preconcebuts i moltes vegades es dóna per suposades coses que en absolut ho són, i quan no som conscients dels nostres propis esquemes les coses poden complicar-se bastant.

A les parelles de llarga durada cada membre va canviant amb la seva pròpia història i amb el cicle vital de la parella. Les negociacions inicials no serveixen per a tota la vida, no és el mateix una parella sense convivència, que quan s’inicia la convivència, o si la parella decideix tenir descendència, o el moment de la família. Hi ha un cicle vital en la parella que, igual que en el cicle vital de les persones, va modificant la pròpia estructura. Cada canvi en el cicle vital de la parella suposen nous reajustaments i pactes, de vegades d’aspectes centrals i nuclears en la vida de la parella.

Moltes persones no es fan prou responsables de la relació de parella. Ho podem observar en pensaments tipus «Ja no sento el mateix». Com si l’amor fos una cosa externa, o com si la persona responsable de les nostres decepcions fos  l’altre / a, ha estat l’altre / a qui no ha cuidat la relació.

Una qüestió primordial que aprenem en la teràpia de parella és que no és l’amor el que sustenta la relació, sinó que és LA RELACIÓ LA QUE SUSTENTA L’AMOR

En teràpia de parella m’agrada utilitzar la metàfora de la relació com una planta, un ésser viu, que necessita cures per mantenir-se i créixer.

Així que us deixo amb unes preguntes:
Com està la vostra planta? Com cuides la teva planta? ¿La regues? Busques l’espai adequat per a ella, en el qual tingui la suficient llum? Li dónes adobament a la planta? ¿Quan creix, la trasplantes? Li treus les fulles marcides? Està malalta?

FELIÇ BLUE MONDAY

 

Avui ens hem aixecat amb la notícia que el dilluns 19 de gener és el dia més trist de l’any segons una fórmula matemàtica que té en compte les següents variables: la finalització de l’època nadalenca, l’aparició del fred, les poques hores de llum de l’hivern, la famosa cuesta de enero que s’allarga unes setmanes més fins al mes de febrer, la decepció per no haver complert amb els bons propòsits de l’inici del nou any, el sou mensual, la motivació, etc. Avui ha plogut i tot a la ciutat de Barcelona. Com que m’ha semblat una notícia curiosa, he decidit investigar quines són les raons que ens porten a crear aquest tipus de notícies des de fa 10 anys i que es mostren a través dels mitjans de comunicació amb tanta convicció i credibilitat perquè em recorda a l’enrenou que es crea cada mes de setembre amb la famosa síndrome postvacacional.

 

Aquesta creença va ser identificada per primera vegada el 2005 per un psicòleg anomenat Cliff Arnal expert en motivació de la Universitat de Cardiff que va arribar a aquesta conclusió després d’estudiar aquestes variables. Malgrat pugui semblar molt científica aquesta fórmula matemàtica, la realitat ens demostra el contrari. Un altre psicòleg que col·labora amb The Guardian afirma que el Blue Monday que correspon al tercer dilluns del mes de gener no té res de científic. La motivació la podem trobar en la nota de premsa d’una agència de comunicació que recollia aquesta investigació d’Arnall durant el 2005 on exposava que la millor manera de combatre aquesta jornada trista era fer les maletes i anar de viatge utilitzant uns serveis d’una operadora de viatges. Curiosament aquest estudi va ser finançat per aquesta mateixa empresa. Aquesta fórmula pseudomatemàtica també es va calcular al cap d’un any amb el dia més feliç de l’any que, segons aquest autor, correspon al tercer divendres del mes de juny. Com que vivim en una societat capitalista amb el lema «Tant tens, tant vals», aquest invent del Blue Monday només serveix perquè, en un dia com avui, s’hagin fet més de 17.000 piulades al Twitter només durant el matí i moltes pertanyen a marques que t’ofereixen productes per superar-la com batuts, llibres i agències de viatges, etc. La pseudofórmula matemàtica en qüestió va ser la següent:

W = Temps atmosfèric
D = Deute
T = Temps transcorregut des de Nadal
Q = Temps que fa que no s’han assolit els bons propòsits de l’any
M = Motivació
Na = Necessitat de fer quelcom per posar-hi remei

 

Les emocions són relacionals i contagioses tant les agradables com les desagradables. Ja ho diu la mateixa paraula emovere en llatí que significa agitar. Les emocions són respostes que dóna l’organisme i que ens impulsen a emprendre accions. Això significa que les emocions que nosaltres sentim i expressem afecten als altres i, tanmateix, les emocions que les altres persones senten i expressen també ens influeixen a nosaltres. Per altra banda, la nostra pell emocional més o menys gruixuda també ens ajuda a protegir-nos si tenim estratègies de regulació emocional suficient adaptatives, el pensament positiu o optimisme, la certesa que tot anirà bé, la confiança en un/a mateix/a o la pròpia vàlua, entre d’altres.

 

 

No ens podem deixar influir per notícies com aquestes que generen malestar en les persones, a més que no són certes!

 

 
Feliç Blue Monday!
Feliç Red Tuesday!
Feliç Yellow Wednesday!
Feliç Green Thursday!
Feliç Black Friday!
Feliç Pink Saturday!
Feliç Orange Sunday!

ESTIC DEPRIMIT

En la primera sessió amb la psicòloga començo a explicar el meu desànim. Em resulta difícil saber amb exactitud quan va començar, probablement fa anys, d’una manera insidiosa i lenta es va anar covant aquesta sensació que tot plegat és absurd, de què res val la pena. Ara fa un mes que estic de baixa, em passo el dia al llit i en el millors moments al sofà. No tinc esma per fer res.

Què ha passat? Ara no res en especial, fa dos anys em vaig separar, la meva dona em va deixar, però ho vaig superar, sortint amb els amics, de festa. Sovint prenia algunes copes de més. Fa un any va morir el pare, portava temps malalt, jo ja estava preparat. En els últims mesos a la feina han començat a acomiadar gent, potser el proper seré jo.

 Com em sento?

Aquesta pregunta m’irrita, com vol que em senti! Com una pelleringa, com un inútil, com un fracassat, també enganyat, estafat, decebut. Quants adjectius necessita, li retorno la pregunta. He vingut perquè la metgessa de capçalera m’ha dit que estic deprimit i que necessito ajuda, i aquí estic, escèptic que amb les paraules sigui suficient, què pot fer aquesta dona per canviar el fàstic de la meva vida, penso mentre educadament vaig responent les seves preguntes. Em vol conèixer, diu que forma part del tractament.

Com em descriuria? Aquesta sí que és bona! No ho sé, ara no em reconec a mi mateix, hi ha l’Oriol d’abans i l’Oriol d’ara. És clar, vol les dues versions. L’Oriol d’abans era més alegre, amb més energia, més obert, amb confiança, sentia interès pel que l’envoltava i per les activitats que realitzava, creia que si feia les coses bé obtindria la seva recompensa, que si s’esforçava prou, tot aniria bé i que el món era un lloc habitable. Però res va bé, ni jo, ni la meva vida ni el món, és una sensació d’anar caient en un pou que no s’acaba mai, i vull arribar al final per veure si hi ha alguna manera de sortir, però el descens continua, i estic tan cansat… M’he perdut en un laberint i no trobo el fill…

Ara res em motiva, la gent em fatiga i m’enfado per qualsevol cosa, així que he decidit aïllar-me, tancar-me i viure amb mi mateix, però hi ha dies que no em suporto. La psicòloga m’explica en què consisteix la psicoteràpia, la defineix com un procés d’aprenentatge, què és la depressió, com si jo no fos ja un expert, i em demana si estic disposat a treballar amb ella, com si fossin un equip. Però si ara no puc ni anar a la feina!

Quina petita acció, si la portés a terme, suposaria un canvi per a mi durant la setmana que ve?

Em quedo callat, i penso… Hi ha una batalla en els meus pensaments, una part de mi que crida una cosa com «Si ho sabés ja ho hauria fet, es pensa que sóc imbècil?» I una altra que intenta trobar la resposta… Quines coses m’han reportat satisfacció abans? Abans moltes, llegia, escoltava música, sortia a passejar fins a arribar al mar, veure el mar sempre em resultava gratificant. D’acord, d’acord, sortiré a passejar durant aquesta setmana i aniré a veure el mar.

Em proposa portar un registre diari dels meus pensaments, diu que aquí està el problema, i que els pensaments es poden canviar, que a cada pensament irracional puc crear un altre d’alternatiu, més realista… Però què diu? La realitat és que tot és una merda. Em proposa treballar amb aquest pensament… Veure si efectivament aquesta és la conclusió… Està bé, ho provaré…
Quan la sessió està a punt de finalitzar, em pregunta què té de positiu la situació que visc. Em desconcerta aquesta pregunta… Positiu? Em fa ballar el cap, la resposta immediata i fàcil és res, però ella insisteix… Potser –li dic- aquesta situació em fa replantejar-me tota la meva vida… Bé, es una bona conclusió –em respon. Fins a la setmana vinent!

SUPERAR UNA RUPTURA DE PARELLA

«No ho superaré mai», «No em tornaré a enamorar» o «Sense tu no sóc res» del grup musical Amaral són expressions que es poden escoltar quan alguna persona viu un trencament de parella. Les amistats, els i les familiars són les persones que acostumen a escoltar aquestes frases quan hi ha una separació. Superar aquesta ruptura és un procés dolorós que requereix temps.

 
No totes les separacions són igual. Infidelitat, discussions, conflictes no resoltes, necessitats diferents, projectes de vida allunyats o problemes de comunicació poden ser motius que porten a una parella o un dels seus membres a prendre la decisió de trencar la relació. Quan la ruptura es produeix de manera mútua, hi ha un convenciment que això no hagues funcionat. Quan això no passa, és més dolorós per part de la persona que rep la notícia del trencament. De totes maneres, encara que produeixi dolor, és necessari explicar els motius reals que han impulsat a prendre aquesta decisió perquè l’altra persona pugui entendre-ho i, posteriorment, elaborar-ho. La tristesa és l’emoció que apareix més sovint en un trencament i, fins i tot, acaba fent que es dubti de si es trobarà a una altra persona.

Superar un trencament d’una relació de parella implica elaborar un dol per aquesta pèrdua

 

 
En un principi, no t’ho acabes de creure i no pots deixar de pensar-hi. Comences a pensar en què ha passat, com és que no te’n havies adonat, què has fet malament… Expressar aquest desconcert i dolor és una bona forma d’assimilar-ho. Posteriorment a aquest desconcert inicial, apareixen les emocions de la tristesa, la ràbia i, fins i tot, el sentiment de culpa. Finalment, pots arribar a una etapa de serenitat on la pèrdua es pot convertir en un guany i, fins i tot, sentir que aquesta pèrdua ha significat un aprenentatge que et permetrà sentir-me millor amb tu mateix/a.

 

Què és necessari fer per enfrontar-se a la separació? Hi ha moltes formes de gestionar el dolor per una pèrdua, però el més important és que et puguis enfrontar al dolor assumint els teus propis sentiments. Travessar el teu dolor amb calma i paciència et pot permetre quedar-te amb el millor de la relació de parella. Acceptar el sentiment de pèrdua i tristesa és un bon pas per superar el dolor. Expressar la ràbia és una altra manera d’exterioritzar el que sents en aquests moments. Una bona estratègia és escriure una carta terapèutica dirigida a la teva exparella explicant-li tot el mal que t’ha fet i la ràbia que estàs sentint. Una vegada hagis escrit la carta, pots decidir cremar-la. És necessari no idealitzar l’altra persona per evitar reforçar el sentiment de culpa que hi pugui haver dins teu. Tal com diu l’idioma xinès, la paraula crisi es pot utilitzar en dos significats: perill i oportunitat. Quina vols escollir?

 

 

Recorda que la clau és la superació, no l’oblit

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?