LA SEXUALITAT EN TEMPS DE COVID

Ja han passat més sis mesos des que van decretar l’estat d’alarma i vam estar confinats/es en el nostre domicili. En tot aquest temps, hem seguit moltes recomanacions per protegir la nostra salut física, així com la dels demés. Utilitzar la mascareta, mantenir una distància física d’1,5 metres quan parlem amb una altra persona o rentar-nos les mans són les mesures més escoltades en el que portem d’any; en canvi, si ens referim a la salut sexual, no hem escoltat missatges que ens permetin gaudir de la sexualitat amb la tranquil·litat de protegir-nos del contagi del COVID.

Des de l’inici de la pandèmia, es van difondre guies a Nova York i a Irlanda. Justament aquesta setmana l’Agència de Salut Pública de Barcelona també s’hi ha sumat exposant mesures similars a les anteriors:

  • Es recomana no besar-se ni intercanviar saliva amb qui no es convisqui
  • Utilitzar preservatius pel sexe anal i barreres dentals pel sexe oral
  • Dutxar-se, rentar-se les mans i les joguines sexuals, en cas d’utilitzar-se, amb aigua i sabó abans i després de tenir relacions sexuals
  • Es recomana reduir al mínim les relacions sexuals amb persones no convivents
  • Espais oberts, grans i ben ventilats són aconsellables per mantenir relacions sexuals
  • Les pràctiques sexuals més segures són la masturbació individual, visionar pornografia, sexting i cibersexe

El COVID no és una infecció de transmissió sexual, encara que es pot transmetre per via sexual

Aquestes mesures i recomanacions en matèria de salut sexual es basen únicament en la seguretat i la prevenció del contagi del virus sense tenir en compte la satisfacció, la intimitat i la comunicació que s’estableix en una parella sigui estable o, fins i tot, esporàdica. Entre l’extrem de tenir relacions sexuals amb mascareta vigilant les postures sexuals i tenir una llista d’amants interminable sense prendre cap mesura, cal assumir que la sexualitat en època de pandèmia segurament no serà com ens agradaria. La seguretat tampoc no la tenim en una relació de parella estable perquè el confinament es va acabar el mes de maig. Ens relacionem amb altres persones, això significa assumir el risc de contagi perquè la vida segueix endavant i, al mateix temps, prendre les mesures necessàries per reduir el risc quan tenim relacions sexuals sentint-nos còmodes en aquest intercanvi íntim.

La forma de treballar, viatjar, reunir-nos amb més de 10 persones, ballar i, per suposat, la forma de lligar ha sofert canvis en els últims mesos. Els espais on habitualment es lligava han desaparegut perquè els locals d’oci nocturn, festes i discoteques estan tancades. Si li sumes anar amb mascareta, la dificultat per interactuar amb altres persones es fa més complexa actualment. A no ser que hi hagi alguna alteració emocional, el que no ha canviat és la necessitat de conèixer gent nova, el desig d’enamorar-se i les ganes de tenir relacions sexuals. Lligar en un bar, a la cua del supermercat o a la parada del bus continua sent possible, encara que la mascareta enmascari el nostre somriure.

Atreveix-te a donar un primer pas si uns ulls et sedueixen amb la seva mirada!

Com que els éssers humans tenim més capacitat d’adaptació del que la nostra ment creu, les opcions de lligar a través de les xarxes socials i d’aplicacions s’estan convertint en la forma de lligar predominant.

Quins avantatges e inconvenients té lligar virtualment? En una enquesta recent en el meu perfil d’Instagram @danielborrellgiro, un 65% ha contestat que és més selectiu/va abans de tenir una cita amb una persona desconeguda i un 38% expressa tenir por al contagi. Actualment, tot va més a poc a poc en el moment de conèixer algú. Ja no importa tant col·leccionar amants en forma de trofeus o números, sinó tenir converses més íntimes abans de decidir tenir una primera cita presencial. Durant el confinament, havia augmentat un 22% la durada dels xats i un 9% havien utilitzat el vídeo xat per tenir un primer contacte audio-visual. Això significa que es comença a buscar quelcom diferent.

La pantalla ens ofereix la possibilitat de pensar més les respostes, estar més còmode i també lligar de dia

Val la pena recordar que una sexualitat satisfactòria influeix positivament en el nostre estat d’ànim, benestar emocional (alleugeriment de pensaments depressius, recàrrega de la capacitat memorística, conciliar la son o, fins i tot, augment de l’esperança de vida) i en el nostre cos (prevenció d’infarts, augment de la musculatura, tonificació del sòl pelvià i augment de les defenses, entre d’altres). Malgrat tots aquests avantatges, és comprensible sentir por al contagi perquè tenir relacions sexuals implica fer-se petons, estar molt a prop l’un de l’altre, acariciar-se amb les mans, realitzar pràctiques sexuals intercanviant fluids, etc. No hi ha una evidència que el virus es transmeti a través del sexe vaginal o anal, tot i que s’ha trobat en persones que han donat positiu; en canvi, exposar-se a la respiració o la saliva durant les relacions sexuals fan més probable un possible contagi.

De la mateixa manera que les persones ens protegim de les ITS amb mètodes de barrera o del VIH amb la PReP, la sexualitat és una font inesgotable de plaer, comunicació, intimitat i benestar. Per això, tenir relacions sexuals de forma responsable i segura sempre ens permet gaudir-la més i millor. No importa si ho fas en companyia o amb la teva pròpia mà, el que importa és actuar des de la consciència, responsabilitat i sentit comú tenint tota la informació necessària per prendre les decisions més adequades.

Aquí us deixo amb el curtmetratge HIDROALCOHÓLICO (2020) on apareix el desig i la por en una trobada sexual de dos nois que s’han conegut a través d’una app.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, terapeuta sexual i de parella danielborrell@quantumpsicologia.com

LES EMOCIONS EN TRES COMPASSOS

Surto al carrer i veig els parcs on tant he jugat, tancats. Crido a la mare i li dic per vintena vegada si fem una carrera. Em diu que esperi una mica. Està ocupada. Quin rotllo. No puc esperar, li torno a preguntar. Escridassa dient que un moment que està parlant amb la tieta per telèfon que quan parla m’haig d’esperar. Fa molt temps que espero. Estic fart. El parc tancat, el cole tancat, els amics i les amigues, on s’han posat? I me mare sembla tenir el cap molt lluny, a vegades. Mare, fem una carrera? No vull portar la mascareta, vull un gelat. Per fi em deixa menjar gelat. Què passa amb aquest virus, està fins i tot als gelats? Tinc por, no toco el terra per si de cas no el veig el virus, i està esperant-me. No em vull posar malalt. Odio prendre xarops amargs. Fa tant que no veig als avis…diuen que aquest virus els ataca a ells i elles sobretot, somio amb l’avi. L’estimo taaaaant, i ell a mi. Jo els protegiré, amb els meus dinosaures faré tanta força que mataré al virus. Mare, a qui estimes més, al pare o a mi? Mama… Papa… 

Estic tan content, avui he vist i he jugat amb la meva amiga Lucía. Hem fet totes les carreres del món. Ara som a la platja. Fem un forat a la sorra per trobar el tresor. Lucía, vine, mira que bona que està l’aigua. Poso els peus a l’aigua i quin gust, em vull ficar sencer a l’aigua!!!!! No em deixen. Vine, vine, vine a trobar el tresor. No vull marxar a casa!!! Perquè s’ha acabat el temps? Si encara fa sol i és de dia? L’hora dels avis? No entenc res i la meva mare s’enfada amb mi perquè no li faig cas. Ploro. Arribem a casa i com no he tingut prou escalo pel sofà, per la taula i salto el més lluny que puc. Que bé que això sí que m’ho deixen fer a casa. Em sento tan agust…vull dormir amb el pare i la mare. 

Ja puc sortir de casa. Uf, que fort, després de 50 dies sense sortir ni al replà de casa. Em fa por sortir, aniré prou protegida? I la meva família, va ben protegida? Uf, vinga, surto. La pau del carrer, la buidor de soroll, cotxes i gent, em tranquil·litza. Tot i així no toco res, respiro poc i em netejo les mans amb gel cada dos per tres. També les mans de la meva filla i les del meu company. Estarem bé obrint-nos de nou al món i al contacte amb l’exterior? Me n’adono que he formulat frases que mai hagués pensat i que no vull seguir pronunciant com: encara no es pot tocar a la gent. La por estava instal·lada en la meva pell i ànima. Buff, ja no puc més. I poc a poc començo a reestructurar els pensaments, emocions i paraules missatgeres: Quan em trobi algú el tocaré amb la mirada, amb les paraules. Amb petons i abraçades en forma de mímica, gestos i expressions. No és possible seguir aïllada, sense contacte. Deixo la por per connectar-me amb un dels plaers més importants de la vida: les relacions humanes. Em reafirmo en el fet que el més important en la meva vida són els vincles afectius. Vull retrobar-me amb els amics, les amigues, germans, germanes, nebodes, nebots, cunyats i cunyades, cosines, cosins, el meu pare, la meva mare, la meva sogra… Amb prudència aniré fent.

Tornem als carrers, a les terrasses, a trepitjar la sorra de la platja. Quin plaer. Ens trobem cares d’amics i amigues amb mascaretes protectores de riscos, que amaguen pors i sospirs. Altres cares caminen lliures de pors i prudències. Criden al vent i al bronzejat total. Penso que ens protegim més o menys en funció de la nostra situació personal, de les nostres creences, de les nostres pors i fantasmes. De la nostra relació amb la malaltia, la mort, la vida, el plaer i tantes coses més. Un amic m’abraça i em clava dos petons amb tota la seva força, quina alegria pel cos! Quant ho necessitava! En algun moment tinc un amag de por… Però m’ha sentat tan bé que no hi ha por que valgui!!

 Reviso els meus vincles… 

Amistats de llarg recorregut, fa anys i panys que ens coneixem. Quants dies, experiències de tots colors i moments especials compartits. Estem sempre que ens necessitem i ho sabem. Han resistit el pas del temps, els conflictes i moments de distanciament. Acumulen tants records i bons moments i em fan suau i alegre la vida. De nou, han estat pilars per aquesta nova crisis, compartir el què ens passa profundament, la fa més fàcil. 

Amistats noves, m’aporten lleugeresa i aires nous. Alimenten el meu dia a dia més familiar i personal. Poder ser de nou, col·locar-me en altres llocs i rebre mirades diferents. M’ajuda a veure altres matisos de la vida i oferir noves mirades.

Amistats, familiars que trobo a faltar, per distància física. I altres per la distància emocional: fa temps, sense acabar de trencar-se el vincle aquest pendula entre la nostàlgia dels bons records i el dolor d’allò mal encaixat del passat que fa que en el present alguna cosa s’hagi perdut. Potser arribarà el dia que en puguem parlar o simplement alguna cosa es mourà de nou.

També hi ha hagut alguna amistat que s’ha trencat. M’ha calgut temps per acceptar-ho. La tristesa s’ha convertit en ràbia, fins que he deixat anar.

He tingut alguna bona sorpresa amb l’aparició d’una amistat silenciada molt de temps. On només ha calgut un senyal per reprendre la connexió amb l’afecte com vencedor. Quina alegria compartir de nou! I que reparador tancar ferides del passat.

Després estan els vincles familiars. Amb la família d’origen. De nou poder comptar amb els germans, hi ha qui sempre està disposat a ajudar, qui demana protecció i intentant solucionar un cop més vells conflictes, aprenent de nou. Sonric pensant com les noves amistats, tenen similituds amb les velles i com aquestes amistats velles i noves s’assemblen en alguns aspectes amb la família d’origen. Aquesta etapa de pandèmia també ha comportat algun moviment en com em relaciono ara amb la família. Quan em trobo amb els meus pares, la mare i el pare, intento practicar molt l’actitud del “carpe diem”. Perquè ara sóc més conscient encara, que són grans i no infinits… També penso quines coses els hi vull dir, preguntar, transmetre…el temps que estem junts, juntes. Em costa valor dir-les i penso que seria bo.

Més temps amb la família construïda, ha donat lloc a noves coneixences, noves situacions, nous límits i a reafirmar el meu amor cap a ells i cap a mi mateixa. A casa, el refugi necessari per abordar la vida interior i exterior.

Això és pitjor que la segona Guerra Mundial. Vaig decidir anar a viure a una Residència per no viure sola i ara m’han deixat sola, totalment aïllada durant dues setmanes en una habitació, perquè he donat positiu en aquest virus que sento dir que és tan perillós. Sóc forta i em trobo bé, jo vull sortir, però no em deixen. No puc veure als meus fills, a la meva filla, ja farà 3 mesos que no els veig. És el pitjor moment de la meva vida. Em sento en una presó. M’aferro als meus records per respirar. Aviat tornarem a sortir i a veure’ns, estimats fills, estimada filla. 

CURES EN TEMPS DE QUARANTENA PER COVID19. ALGUNES REFLEXIONS.

Quan escric aquest article, just encetem la tercera setmana de confinament de la població a casa decretat a causa de la pandèmia del COVID19. A dia d’avui sabem que en tenim com a mínim per dues setmanes més.

La situació que estem vivint és excepcional, nova per a tothom i sense precedents que ens serveixin de referència. Estem gestionant i adaptant-nos a una gran incertesa. Ademés, durant els primers moments d’aquesta crisi pensàvem -jo la primera- que aquesta seria una alerta sanitària més ordinària, com una grip. Gairebé de sobte ens hem trobat que estem en confinament i en quarantena, noms nous que hem hagut d’incorporar al nostre vocabulari a marxes forçades. A la incertesa hi hem de sumar la sorpresa. I després de la sorpresa, moltes altres sensacions i emocions que ens han assaltat: inquietud, tristesa, de vegades ansietat, de vegades hiperactivitat, de vegades apatia, potser ira i afartament, de vegades una enorme soledat i d’altres unes grans ganes d’estar sol/a. Algunes sensacions ens estàn desbordant, altres les estem trobant moltíssim a faltar.

Cadascú sap de sobres com li està afectant aquesta situació, no puc dir res sobre cap en particular perquè cadascun de nosaltres som els veritables experts en la nostra vida. Per tant, des del coneixement d’algunes coses i la ignorància de moltíssimes altres, voldria fer algunes reflexions i recomanacions que espero que siguin útils, tant per posar a lloc els dies que hem passat com per a dur els que tenim pel davant.

On som, què ens està passant

Estem enmig d’una situació extranya, que ens ha canviat les rutines i l’estil de vida, el seu origen és extern a nosaltres i ademés tenim una sèrie d’instruccions rígides a seguir també externes que hem de seguir per obligació. La nostra reacció és la més humana que hi ha: l’adaptació. Ens estem acomodant i adaptant cada dia i a cada instant. Això requereix un gran esforç constant, que cadascú fa a la seva manera i de la millor manera que sap des de les seves pròpies habilitats.

Ademés, venim de dues setmanes en que per tendència general, ens hem dedicat a fer moltes coses per distreu-re’ns i a omplir el temps. Pel que estic veient, en aquesta 3a setmana estem tenint la baixada després del «subidón». La gent estem més inactius, potser més tristos.

Amb tota la prudència, sembla ser una fase més d’aquest procés nou que anem transitant. Si tens la percepció de que la situació no està bé, el més saludable és reaccionar no sentint-se del tot bé. Reconèixer aquest estat i donar-li un espai és també cuidar-se. Lluitar contra nosaltres mateixos ens pot fer més mal que bé.

Estic reaccionant com toca?

Baixem l’exigència de “fer-ho bé”. Ningú ho està fent del tot bé perquè tothom ho està fent com pot i sap i això, ara mateix, és suficient. Més que mai cal fer certa aquella dita catalana: qui dia passa, any empeny. Estem en això. Exigir-se fer-ho tot bé és massa a assumir. Exigir-se estar “sempre bé” pot ser excessiu i poc sostenible. Si de “normal” tenim canvis d’humor, ara tenir diferents estats d’ánim en un mateix dia és símptoma de que s’està viu i reacciones al que passa a l’entorn. Toca donar-se permís de no estar sempre bé. Sentir-se desbordat no és senyal de feblesa, sino d’haver sigut capaç d’aguantar i sostenir. Si avui no s’estava bé, demà potser s’estarà millor. Acceptar el com ens sentim no és rendir-se, és donar-nos afecte, acollida i comprensió.

Puc fer alguna cosa específica?

Estem tenint molta por, el que és molt coherent amb la situació d’incertesa actual i del futur. Si negem la por, aquesta creixerà. Si l’alimentem massa amb excés d’informacions, se’ns desbordarà perquè el pànic creix de manera exponencial. En aquest sentit son útils algunes recomanacions:

1.- Intentar restringir el estar tot el dia pendent de les xarxes socials i de les notícies. Fer dieta informativa. Limitar les notícies a informar-te en canals oficials de les recomanacions a seguir i de mesures que afectin per si cal fer tràmits o gestions. La resta del temps és millor dedicar espai a altres coses: altres converses, potser la feina si serveix per desconnectar, potser alguna afició que es pugui fer a casa, potser una mica d’exercici o simplement posar-te música i ballar.

2.- Fer una mica d’assaig i error de qué ens fa sentir bé i fomentar-ho. No té perquè ser el mateix que a qualsevol persona que vegis per xarxes socials. Amb tantes coses que no podem controlar podem perdre el focus de les coses que sí. Pots dedicar un moment cada tant per fer una pausa i reflexió, preguntar-t’ho i si et cal fer-te una llista del que pots controlar i el que no. Centrar la nostra atenció en les coses que estan al nostre abast ens retorna l’agència, la sensació de ser capaços.

3.- Quan es parli amb altra gent intentar parlar d’altres coses, que el problema no sigui l’únic present. Potser costa, però de vegades cal fer l’esforç per guanyar espai i encabir-hi altres coses diferents.

4.- Fer un ús responsable de la informació. Estan circulant moltes informacions falses i alarmistes aprofitant que les crisis criden al millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Una manera de cuidar-se i cuidar la nostra gent és també filtrant. No compartir informacions que no tinguin una font fiable i contrastada. Demanar que no t’enviïn porqueria. D’altra banda també circulen molts memes i acudits. L’humor és una eina contra l’ansietat i la por. És molt més útil enviar acudits que informació falsa.

5.- Cuidar-se però seguint la tendència que t’apuntava més amunt: no per exigir-se fer moltes coses sinò fer un manteniment d’allò que et fa sentir bé i et sosté. Potser no té sentit imposar-se dietes estrictes si no serveix més que per estressar-se per no complir-les, potser no cal exigir-se dormir 8 hores. Cuidar-se pot ser sentir-se bé sense exigència, ara cal limitar la culpa per “no complir”.

6.- Si se li dona moltes voltes a les idees dins del cap, qui em coneix sap que recomano molt escriure-les. Agafar una llibreta i boli. Escriure sense filtre el que passa i allò que amoïna. Donar-li sortida al hàmster dins la roda que en ocasions és la nostra ment. Una bona idea també pot ser acabar aquestes anotacions amb una idea d’alguna cosa que agradaria fer quan això s’acabi. Ajuda a tenir una visió “fora del túnel”.

No sabem quan aquesta situació acabarà i com. Avui una persona em deia: «no tenim data oficial, cadascú anem fent amb la idea al calendari que cadascú té al cap». M’ha semblat una reflexió molt encertada: l que sí sabem és que cada dia passat és un menys fins arribar-hi.

Espero que aquestes reflexions siguin útils. Cuidem. Cuidem-nos. Ajudem a que ens cuidin. I si el desbordament és excessiu, no dubtis en demanar ajuda.

Imatge de Markus Distelrath a Pixabay  

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?