• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

EL CERCLE DE LA PREOCUPACIÓ

 

“La meva vida ha estat plena de terribles desgràcies, la majoria de les quals mai van succeir”

Montaigne (1533-1592)

 
Tinc por de fer-me la revisió, la primera analítica ha sortit bé, però potser la metgessa m’amaga alguna cosa per no espantar-me, rumia la Nora a casa seva.

No vull anar a l’institut, em neguiteja l’opinió dels altres sobre el meu aspecte, segur que avui també em faran comentaris sobre la meva roba, pensa el Robert mentre enfila el camí cap al metro.

Tothom diu que l’any vinent serà pitjor, no sé si me’n sortiré a la feina. Si em quedo sense treball, què farem a casa? Si no tenim diners per pagar l’hipoteca ho perdrem tot, ens quedarem sense res.

Aquest fill meu si continua així no farà res a la vida! No sé com no s’adona de la situació, només fa que perdre el temps amb la música i els seus amics.

El personal està desmotivat, em preocupa que no portin a terme el nou encàrrec, no són conscients de que ara ens la juguem, li diu la directora al cap de recursos humans.

Potser estic malalta, potser es riuran de mi, potser perdo el meu treball, potser el meu fill tindrà dificultats, potser la tasca no es farà…pensen aquests personatges. Es preocupen de situacions que no estan sota el seu control, ja que ningú es pot ocupar de coses que encara no han arribat, o que depenen de l’acció d’altres. De igual manera que no podem refer una situació que ja es va donar, no podem pre-realitzar quelcom que encara no s’ha produït. Sovint quan estem preocupats no podem diferenciar la nostra experiència del pensament i l’emoció, i aquests acaben tenyint la nostra mirada sobre les nostres vivències.

 

El nostres personatges han oblidat que tenim influència en una part de la nostra vida, la relativa al “JO”, a la nostra conducta, als nostres pensaments i emocions, però que el control dels esdeveniments només és una fantasia omnipotent. Paradoxalment,  abandonem les accions que sí són possibles i depenen de l’esforç personal, com la Nora, que evita anar a fer-se les probes mèdiques, o el Robert, que evita anar a l’institut. Sovint podem observar com la por de la preocupació ens fa evitar allò que hauríem d’afrontar quan arribi el moment.

Et convido a que durant aquesta setmana paris atenció als teus pensaments: et preocupes freqüentment? Quin és el motiu de la teva preocupació? Quina actitud adoptes front a les teves preocupacions? Les alimentes amb la teva atenció? Evites les situacions que identifiques amb elles? Com reacciones a les preocupacions dels altres? De què et pots ocupar en aquest moment?
 

La pràctica que et proposo és observar en tu l’efecte de la preocupació, reconeixent els primers pensaments, observar com ressona en el teu cos la preocupació i també les conseqüències que tenen per a tu i pels que t’envolten. Oberva’t.

Una altre pràctica és estar conscient de la preocupació i decidir apreciar si en el teu moment present està succeint o  és una projecció adreçada al futur. Llavors experimenta el moment present tal i com és.

Si observes una tendència a preocupar-te, pots centrar la teva atenció en  l’aquí i ara, arrelant-te en allò que veritablement està succeint. Centrat en el teu cercle d’influència.

QUAN L’OPINIÓ DELS DEMÉS IMPORTA EN EXCÉS

 

L’Esther és una dona de trenta i pocs anys  que es troba organitzant una festa d’aniversari per a la seva parella. Li fa molta il•lusió, està plena d’idees i somriu quan s’imagina la cara que posarà l’Albert. Un dia, l’Esther està comentant amb la seva mare les idees sobre el regal que ha pensant: les persones que vulguin oferiran la quantitat de diners que vulguin i amb el que es reculli entre tothom li regalaran un viatge. Quina ximpleria! –li diu la mare. Així no sabrà que ha posat cadascú, a la gent li agrada personalitzar el seu regal. Confosa amb aquest comentari, l’Esther canvia d’estratègia i decideix que cadascú aporti el present que estimi convenient.

Així li diu al seu sogre que vagin pensant en el regal que volen fer a l’Albert per a la seva festa sorpresa.  Nosaltres li farem un bon regal, però amb aquesta idea s’omplirà d’objectes innecessaris i sobretot que no li agradaran, diu el pare de l’Albert. Ja veuràs com cauran un munt de coses tipus porta fotos, gots per al whisky i coses per l’estil. La gent no pensa a qui farà el regal, sinó què és còmode de comprar!

Potser té raó el seu pare, pensa l’Esther. Quan ens van anar a viure junts vam arreplegar tres jocs de Café. El millor serà que faci una llista de coses que sé que a l’Albert li agraden i que els convidats triïn una, com en una llista de noces, això és molt pràctic, va reflexionar l’Esther.

I l’Esther va confeccionar la llista i li va oferir al millor amic de l’Albert, en Pere. Quina cara més dura que tens, Esther!  -li diu el Pere. Així tothom sabrà el que cada persona ha gastat i la situació donarà pas a un munt de comentaris malintencionats. Ostres, no havia caigut –es va disculpar l’Esther.

Hores d’ara, la nostra protagonista està desanimada, dubte de sí mateixa i està a punt de llençar la tovallola. Quants mals de cap per organitzar un festa, es diu. És en aquest moment que es troba amb la seva amiga Lídia, amb la que comparteix el seu neguit. Crec que ho deixaré córrer en aquesta ocasió, diu l’Esther amb veu baixeta i el cap cot. Saps –parla la seva amiga- de vegades volem complaure a tothom, amb la pretensió de deixar contents a tots, i que la seva opinió sigui favorable als nostres actes. És la millor manera de no fer res,  i quedar-te bloquejada, com ara t’està passant.  I com em surto d’aquest embolic? –va demanar-li l’Esther.

Hi ha un conte zen que parla d’això –li respon la Lidia. Es titula “Tanca les orelles” i la lliçó que ensenya aquest relat és que et guiïs pel teu criteri,  que confiïs en la teva veu interior, en la teva ment sàvia, diferent a la ment racional i a la ment emocional.

En ocasions a les persones els passa com a la protagonista d’aquesta història, que actuen mogudes per mandats o guions dels que els resulta difícil ensortir-se. El mandat del conte és el de Complaure, però podem identificar d’altres com ara Sigues perfecte, Esforça’t, Dóna’t pressa o Siguis una persona fortaAquests guions funcionen com a creences irracionals, en les que la persona «deu», de forma obligatòria, respondre a idees rígides i absolutes, que s’han de complir sempre, amb tothom i en qualsevol situació. A més pressuposen l’eliminació o negació de parts de la pròpia persona, com les seves equivocacions, la seva necessitat de descans, la seva tranquil•litat o la seva vulnerabilitat. Aquesta manca d’acceptació i l’evitació i integració de tot el seu jo, porta com a conseqüència un nivell de patiment afegit, en les moltes situacions que el mandat no es pot assolir.
 

Els mandants d’exigència limiten i impedeixen actuar de forma autèntica i lliure o de forma adient a la situació que es presenta.

 
Aquests mandats actuen com estressors interns, incrementant la sensació d’urgència. Aquests guions apresos en la primera infància, i mantinguts en l’edat adulta deixen de banda la funció de presa de decisions i de pensament de la persona, que actua de forma automàtica, sota una creença d’un temps passat i que anul·la a la pròpia persona. El primer pas per canviar aquesta situació és poder identificar-ho i observar com es posa en acció front a determinades situacions. El segon pas és escoltar la nostra pròpia veu i plantejar la nostra conducta d’acord amb ella.

Pots identificar quin és el teu mandat d’exigència?

LA OPORTUNITAT DEL CONFLICTE

 

«Hi havia una vegada sis savis que vivien en la mateixa ciutat. Els sis eren cecs. Un bon dia un elefant va aparèixer en la ciutat. Els sis savis volien saber com era un elefant. De manera que, cecs com eren, cadascú es va apropar a l’elefant i va començar a tocar-ho. El primer va tocar l’orella gran i plana de l’elefant. Va notar com es movia cap endavant i cap enrere. L’elefant és un ventall, va dir. El segon va tocar una de les potes de l’elefant. L’elefant és com un arbre, va dir. El tercer li va tocar la cua. Esteu ben equivocats, l’elefant és com una corda. El quart li va tocar la trompa. Esteu equivocats, l’elefant és com una serp. El cinquè va tocar un dels seus ullals. L’elefant és com una llança, va manifestar. No, no… va cridar el sisè. Esteu tots bojos! L’elefant és com una paret molt alta. Havia tocat l’elefant pel costat. Ventall!, Arbre!, Entenimentada!, Serp!, Llança!, Paret!… I mai es van posar d’acord en com era l’elefant.»

Què s’entén per conflicte?

Aquest conte posa de manifest el conflicte i un element molt important: la percepció. Hi ha diferents definicions de conflicte, però l’element comú és la confrontació d’interessos, percepcions o actituds entre dues o més parts. Els conflictes es presenten al llarg de tota la vida. És un fenòmen que afecta a totes les persones, amb independència de la seva edat, raça, ideologia…. i que estan presents en totes les relacions humanes, amb la parella, amb la família, amb els companys de treball, amb els nostres superiors, amb els veïns… fins a arribar als conflictes entre estats. Per tant, els conflictes no es poden evitar, formen part de nosaltres, és intrínsec al ser humà. Tal i com expressa la paraula conflicte en l’idioma xinès, té dos significats ben diferents: crisi i oportunitat.

En general, el conflicte ha tingut una connotació negativa en la majoria de les societats; en canvi, se li pot donar una altra perspectiva perquè serà la gestió del conflicte el que li farà veure-li com a negatiu o positiu. Des del punt de vista positiu, el conflicte es pot concebre com una oportunitat, com la possibilitat de fer un canvi en la nostra vida, en la nostra relació amb la parella, fills, companys de treball, amics, caps, etc. El conflicte ens dóna l’oportunitat d’avançar, de créixer… En tots els temps i en totes les societats hi ha i han existit formes per a resoldre els conflictes que es plantejaven. En la nostra societat algunes d’aquestes formes són: el sistema judicial, la negociació, la mediació… poden ser adversarials o no, però totes es caracteritzen per unir a les persones per a resoldre el conflicte.

És necessari no oblidar que, sense les persones no hi ha conflicte. Aquest és intrínsec a les persones, des del moment que hi ha dues persones apareix el conflicte. És important analitzar quantes persones hi ha en un conflicte, el seu nivell d’implicació, el seu poder per a resoldre’l…. Les parts s’han de sentir implicades en el procés, s’ha de millorar la comunicació i conèixer els interessos de les parts.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies