• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EN PARELLA, SANAMENT

Tant en treball individual com amb parelles, un tema que sorgeix sovint a consulta és el de com dur les queixes de la parella (convivint o no). Altres relacionades son o bé com aconseguir que l’altri entengui les pròpies necessitats o bé com aconseguir que faci alguns canvis importants per tal d’estar a gust. Les queixes, tant emeses com rebudes, són un motiu habitual de malestar i preocupació, ja sigui per com es comuniquen, pel perjudici que ens provoquen, per com les rebem, o també perquè ens en volem defensar o directament, eliminar-les.

En aquest sentit, és força útil i clarificador tot el treball d’investigació i terapèutic sobre parelles que van fer el matrimoni John Gottman i Julie Schwarz i que van donar a conèixer els passats anys 90. Durant 30 anys van estar observant, avaluant, registrant i analitzant les converses de parelles mentres discutien d’assumptes a resoldre i que les separaven. Algunes conclusions a les quals van arribar son tant de sentit comú com desmitificadores:

Una relació sana és aquell que dura molts anys?

No necessàriament. Les relacions sanes son aquelles el les que l’amor es sosté en el respecte i en la coneixença de l’altre. Això permet que qui en forma part n’obté ser vist/a per qui és, i és tant reconegut/da com validat/da per això, on tant pot rebre atenció i nutrició emocional com també donar-ne, en mutualitat i igualtat. Una relació sana és aquella que permet a les dues persones crèixer i desenvolupar-se.

En parella, hi ha coses que no poden donar-se:

Per bé que vagi una parella, és impossible que mai discuteixi, o bé que no es tinguin queixes l’un/a de l’altre/a. El que diferencia una unió sana d’aquella que manté una relació perjudicial -o bé tant deteriorada que està a punt de separar-se- és com gestiona els conflictes.

Les parelles que perduren en una relació positiva i mútua enfronten els conflictes de manera positiva i suau.

Reconeixen que el conflicte és inevitable, que sempre hi haurà algun punt en que estaran en desacord. Fins i tot poden admetre que hi ha coses que sempre les veuran diferent i que per tant potser no tenen solució. El que procuren, tantmateix, és no mantenir-se en una posició estancada o en una trinxera respecte a aquell assumpte. Procuren mantenir una postura respectuosa i empàtica amb l’altre. Segueixen parlant, procurant evitar la crítica o la desqualificació. Dialoguen, encara que costi, i busquen acords que si més no del tot, puguin acontentar a ambdues parts.

De fet, Gottman&Schwarz quantifiquen que aproximadament el 69% dels conflictes en parella no son solucionables. On es posa el focus, doncs? En donar molt valor, molta validesa i molta importància a aquest 31% restant que sí es pot resoldre, i que sigui allò verdaderament important i nuclear de la parella. Donar-li un valor del 100%.

En aquest procés de diàleg, són molt importants els termes de la conversa: les parelles que mantenen una relació sana intenten mantenir una actitud oberta, interessant-se pels sentiments de l’altre. Li reforcen també que l’altre és important i li validen i reconeixen les seves qualitats i esforços. Intenten deixar de banda les ironies que poden ferir i els sarcasmes. Procuren desdramatitzar les situacions no importants amb una mica d’humor.

No són els únics elements, però si alguns dels fonamentals. I ja se sap que sense bons fonaments, cap estructura aguanta, per molta bona voluntat -en aquest cas, estima- que hi posem.

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478 COPC

BIBLIOGRAFIA: Gottman, J. M. Gottman, J. S., Declaire, J. “Diez claves para transformar tu matrimonio. Cómo reforzar las relaciones de pareja.” Ed Paidós.

EL PARE I LA MARE INTERIORS

En les sessions amb pares i mares, solem reflexionar sobre si el model que han tingut de pare i mare, té a veure amb el que fan o deixen de fer amb els seus fills i filles: si! El nostre estil educatiu té a veure amb la construcció que tinguem de la nostra mare i el nostre pare interiors; més enllà de com siguin els nostres pares reals ens hem construït una idea i figura d’un pare i una mare que caminen amb nosaltres.

Quan els pares consulten per un fill o filla amb una problemàtica concreta, tenim un síntoma que parla d’un malestar que té a veure amb el mateix nen/a i amb el sistema familiar. Aleshores s’inicia un treball familiar per abordar la situació de forma profunda i coherent, treballant en sessions individuals amb els pares i el nen/a, i en sessions conjuntes per anar posant paraules, accions, sensacions, emocions a allò que la problemàtica té a dir­nos.

Per poder relacionar­nos d’una manera sana amb els altres (parella, fills, amistats, companys i caps de feina…), és bo revisar el nostre pare i mare interiors. Segons el psicoterapeuta Samuel Osherson: “Existeixen moltes situacions en la vida d’un adult que revifen sentiments infantils de dependència, inseguretat i impotència. No és fàcil reconciliar­nos amb la pròpia dependència i vulnerabilitat, perquè, sovint, els nostres pares ens varen ensenyar que aquests sentiments són inacceptables, que per tenir èxit i per obtenir aprovació paterna, l’únic que compta són els assoliments personals. La nostra vulnerabilitat i dependència passen a un segon pla, no madurem de forma saludable o bé ens concentrem en allò que podem fer bé: treballar. Però la competitivitat laboral pot desassossegar­nos i posar en entredit la nostra identitat.“Cada día me siento más y más como si fuera una afinada herramienta de mi jefe, es como un padre para mi”. És indubtable que la capacitat de ser autònom e independent i la sensació clara de la propia identitat són essencials per tenir una vida adulta saludable. La vulnerabilitat té a veure amb les primeres experiències infantils de separació i pèrdua. I d’adults ens cal afrontar repetidament assumptes relacionats amb el procès de separació i individuació respecte als nostres pares. Sanar el pare interior ferit requereix temps, exploració de la pròpia història personal, la recerca d’una nova sensació d’identitat i la comprensió de les complexes contracorrents que afectaven a la nostra família i varen influir sobre el nostre creixement. També implica l’acceptació dels sentiments de dependència i enuig generats en l’àmbit laboral i familiar, i els sentiments d’impotència. La dificultat de molts homes per dissociar­se de la seva mare sembla sovint una espècie de premi de consolació per l’absència d’una sensació d’aprovació paterna: “Me di cuenta de que, con todo lo que me irritaba el rostro impotente y triste de mi padre en el hogar de mi infancia, aquella faceta suya pervivía en mí”. Us convido a reconciliar­vos amb aquella persona desvirtuada a la que mai acabarem de conèixer el suficient: el nostre pare.” Samuel Osherson (“El padre interior herido”).

Nenes i nens necessiten identificar­se amb el pare i la mare per protecció, per tenir un punt de referència i suport i per sentir­se estimats. S’identifiquen i imiten els pares i això mateix els permetrà la posterior separació i individuació.

Quan arribem a l’adolescència trenquem amb la idealització dels pares i ens plantegem qui som: els nostres referents passen a ser els amics, amigues, i altres personatges externs a la família com els components de grups de música. I amb l’adultesa podem ser més conscients dels nostres condicionaments familiars (“vaig estudiar medicina perquè el meu pare era metge, ara veig que no m’agrada”), i veure el que realment JO VULL. Desidentificar­nos dels pares des de l’amor i el respecte creant una família positiva en el nostre interior farà que el nostre entorn i exterior també canvi (Exemple: Quan iniciem una psicoteràpia, la nostra relació amb la mare comença a canviar).

A nivell simbòlic la MARE és la connexió amb el nostre interior, la creativitat, sentir que tinc un lloc per expressar la meva feminitat, la bellesa, la gràcia, la força vital. La relació amb la mare és cel∙lular (venim del seu úter) i afecta el nostre sistema immunològic. El PARE té a veure amb la connexió amb el món exterior (socialització) i l’acció. El pare i la mare es relacionen amb nosaltres també a través de les seves ferides amb els seus pares (és una cadena). En el nostre interior tenim una família simbòlica (pare i mare) i ens tractem a nosaltres mateixos en funció d’aquesta. El nostre nen o nena interior és la suma de totes les vivències (psíquiques, emocionals, físiques i espirituals) que vaig viure de petit/a. “Sólo cuando escucho la voz del niño que hay en mi interior puedo sentirme auténtica y creativa” Alice Miller.

A partir del meu nen interior, la meva nena interior i la mare i pare interiors, definiré el meu estil educatiu. Us convido a revisar on us trobeu en aquest moment. Ens adonarem de les coses que faig perquè he cregut què “així havia de ser”, perquè “toca”, perquè “és el que hi ha” o el que “he de fer”. Del que faig de diferent dels meus pares i del que repeteixo (vull repetir­ho?). I del que faig i he escollit lliurement i conscientment, per mi mateix o mateixa des de la meva essència.

PARAULES I SIGNIFICATS

 

«El llenguatge és el vestit del pensament«

S. Johnson

 

Allò que diem ens mostra, posa en evidència qui som i com ens relacionem amb el món i amb nosaltres. El llenguatge anomena l’experiència, la construeix, encara que no és l’experiència en si mateixa. El que diem i el que no diem, la manera en com ho diem, l’entonació, la qualitat emocional, la postura que adopta el nostre cos al parlar amb l’altre o quan l’escoltem.

De quantes maneres diferents podem dir una mateixa frase?

Amb quants significats podem expressar una frase corrent, com ara, avui fa un bon dia?

Parlem de forma personal o eliminem el subjecte en les nostres frases?

Parlem des del «tu» o des del «jo»?
La comunicació des del «tu» responsabilitza a l’altre dels nostres pensaments, emocions o conductes; li atribuïm la reacció del nostre jo, eludint la possibilitat de triar la nostra resposta; la conseqüència és una pèrdua de llibertat i de poder, que deleguem en l’altre.
Convertim els verbs en substantius? O a l’inrevés? Quan parlem des del verb, parlem des de l’acció o des d’un procés en desenvolupament, mentre que el nom és estàtic. Per exemple, puc dir, tinc mala memòria, però per saber realment què significa això, puc preguntar-me quina informació em costa de memoritzar i el que faig per memoritzar-la.

Hi ha paraules com no es pot, o no és possible, o no s’hauria, que impliquen límits governats per regles no explicitades: Sóc així, no puc canviar; no hauries de parlar amb aquests. El no puc es pot prendre com un estat d’incompetència sense possibilitat de canvi. És molt diferent dir no puc a no ho faré. En l’ultima frase existeix la possibilitat d’elecció. Els «hauria» poden limitar de forma important les nostres opcions i comportaments, a més si utilitzem «hauries» en el nivell de capacitats es pren com un retret o com una censura: hauries de ser capaç de fer quelcom, però no pots. És una bona manera d’atreure la culpabilitat, i de crear un buit artificial entre les expectatives i la realitat. «Hauries» és sovint una resposta culpabilitzadora d’algun que no admet el seu enuig ni les seves expectatives i que no té cap responsabilitat sobre elles.

Parlem d’una forma generalitzada o específica? Utilitzem paraules com tot, sempre, mai, ningú, tothom?

Richard Bandler explica la història d’una pacient que va anar a la seva consulta per un problema de falta de seguretat en si mateixa. Ell li va preguntar:

Ha tingut algun moment en la seva vida en què s’hagi sentit segura de si mateixa?

– No.

– Vol dir que mai en la seva vida s’ha sentit segura de si mateixa?

– Exactament.

– Ni tan sols una vegada?

– No

– Està segura?

– Absolutament!

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?