• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

LLICÈNCIA PER A SEDUIR

La Laura acostuma a quedar amb les seves amigues els divendres al vespre en un bar a prop de la Rambla del Raval. S’han enviat 32 whatsapps per concretar la hora ja que la Lídia tenia una entrevista de feina després de 8 mesos a l’atur, la Pilu tenia una entrevista amb la profe de dansa de la seva filla i la Cristina està missing per problemes personals. Com que la Laura és de bons costums, ha preferit anar-hi abans encara que s’hagués d’esperar sola. Quina ha estat la sorpresa quan ha vist entrar una noia molt atractiva que ha vist en el Tinder amb un vestit de flors i un somriure d’orella a orella… 

En el terreny de les relacions afectives i sexualitat, l’habilitat per saber despertar l’interès de la persona que li agrada a la Laura és clau. Per altra banda, la por al fracàs i al rebuig acostumen a ser un dels principals obstacles a l’hora d’apropar-se a la persona que desperta el propi interès.

 

Factors com un bon autoconcepte, autoestima i seguretat faciliten aquesta habilitat de seduir

Quan la necessitat d’aprovació i d’agradar als demés està molt present, això dificulta sentir-se competent en matèria de seducció ja que tenir habilitats de seducció no significa ni molt menys agradar o atraure a tothom. Les noves tecnologies han propiciat que aquestes habilitats es desenvolupin en un contacte a través de la pantalla gràcies a aplicacions específiques per lligar, xats o xarxes socials i, per altra banda, ha fet disminuir les habilitats en el contacte en directe a través de la mirada, el contacte amb els sentits, la veu, la distància corporal, el somriure, etc. Què pot fer la Laura en una situació com aquesta per apropar-se a ella? Et proposo un exercici, pensa en la teva capacitat de lligar e identifica quines característiques formen part de la teva personalitat més seductora i quines consideres que podrien millorar:

  • Capacitat per a tenir iniciativa
  • Crear una ocasió enlloc de confiar en l’atzar
  • Disposició a conèixer gent nova
  • Vivència de la seducció com un joc, no com un examen
  • Habilitats assertives per a posar límits
  • Bona autoestima i confiança en si mateixa

Estar en connexió permament amb els propis sentits com el gust, l’olfacte, l’oïda, el tacte i la vista és molt beneficiós alhora de despertar els senits d’una altra persona.

Si algú té la creença que, en definitiva, saber lligar és només una qüestió de bellesa, d’alçada o de pes, és important no creure’s-ho. També és important recordar que que seduir no és manipular a ningú ja que una persona amb una bona autoestima és capaç d’acceptar el no i no posa a prova la seva vàlua personal perquè no coincideixi amb el gust, atracció o desig d’algú altra. La seducció, la capacitat de despertar els sentits dels demés i saber lligar és més una actitud desperta i vàlida en altres àmbits de la vida com seduir en una entrevista de feina, defensar una opinió en un sopar o conèixer amistats noves.

Veiem, doncs, com acaba la història de la Laura:

…. el somriure de la Laura també va aparèixer en la seva cara i, per això, va esperar uns minuts abans de dedicir què fer ja que la noia que havia entrat pel bar on estava estava sola en una taula molt a prop seu i no sabia si havia quedat amb algú altre. Estava mirant el mòbil i, en una ocasió, li va deixar anar una mirada suggerent. Llavors, va decidir apropar-se sense esperar res, simplement donar-se la oportunitat de conèixer algú que li semblava molt interessant. «Hola, com estàs? No he pogut deixar de mirar-te tota l’estona…» li va deixar anar observant la seva reacció inicial al pronunciar aquestes primeres paraules. 

Daniel Borrell, psicòleg col. 12.866, terapeuta sexual i de parella

S’HA DE JUBILAR LA SEXUALITAT?

 

La vellesa s’inicia als 65 anys i acaba amb la mort. Aquesta classificació no correspon amb el procés d’envelliment fisiològic ni amb la vida sexual, només amb el criteri de l’edat. Per tant, és una construcció social. Cal tenir present que el nombre de persones grans augmenta, doncs ha deixat de ser una minoria social per passar a ser una de les majories socials. A més, la duració de la vida és cada vegada més major. Per tant, la vellesa és un període llarg i important de la vida que no es pot veure com una involució ni com un final.

Malauradament, el model de valors dominants és un model jove amb la consegüent por a envellir que considera aquesta etapa com un període d’involució o deteriorament

 

Quan parlem de la sexualitat en la tercera edat no es tracta d’imposar un model jove de sexualitat a les persones grans, sinó donar l’oportunitat de compartir la intimitat amb una altra persona. Per tant, s’entén l’activitat sexual no com una activitat orientada al coit, sinó en un sentit més ampli relacionat amb la comunicació, afecte, contacte corporal, seguretat emocional i sentir-se estimat/da. No s’ha d’imposar un model jove d’activitat sexual fent-los sentir persones incapaces. Les necessitats emocionals de l’individu a la vellesa es poden cobrir a través d’una relació sexual que no sempre acaba en coit. Quines són aquestes necessitats emocionals? Estem parlant d’abraçades, afecte, expressió d’emocions, relacions socials, etc.. per tant, no hem d’obligar ni s’han d’obligar les persones grans a practicar el coit ja que estan jubilades de tota exigència sexual! Els hi hem i s’han de donar la possibilitat de tocar-se, enamorar-se, atreure’s, acariciar-se, etc. La sexualitat és molt més que la suma del coit, les pràctiques sexuals i l’edat.

L’adaptació als canvis fisiològics i psicològics que apareixen a la vellesa pot afavorir un enriquiment de la sexualitat perquè aquesta està lliure de la por a l’embaràs i es caracteritza per un desig menys controlat de la descàrrega ejaculatòria per part de l’home. Si hi ha problemes per acceptar l’envelliment, dolor en les relacions sexuals, rebuig o inhibició per part de la parella, l’adaptació serà més complexa d’assumir. Per tant, la satisfacció sexual està relacionada amb la qualitat de les relacions interpersonals.

 
Una de les característiques és que la gent gran amaga els seus desitjos i manifestacions sexuals als joves i adults, perquè aquests neguen la seva sexualitat i critiquen a la gent gran que s’interessa per ella. De totes maneres, la sexualitat en la vellesa és molt variable d’unes persones a unes altres perquè no hi ha patrons comuns.

 

Atribuir un model únic de viure la sexualitat és un error propi dels estereotips

 
La necessitat de contacte íntim i comunicació és el més important. A més, la satisfacció sexual no disminueix necessàriament al llarg dels anys, en bastants casos millora. El 40% de les dones afirmen una millora en la satisfacció i el 27% dels homes també ho afirma. Pel que fa a les diferències entre homes i dones, l’activitat sexual de la dona dol dependre dels desitjos i capacitats de l’home més que de si mateixa per la doble repressió: ser dona i ser gran. Pel que fa al sexe masculí, el seu principal problema psicològic és la por a perdre la seva capacitat erèctil.

 
Les persones grans tenen la mateixa necessitat d’intimitat que a la infància, joventut i etapa adulta; però, tenen més dificultats socials per resoldre-la. Algunes de les creences entorn a la sexualitat són les següents:
– La gent gran no té interessos sexuals
– Les persones grans que s’interessen per la sexualitat són immadurs o perversos
– La gent gran no té capacitat fisiològica per tenir conductes sexuals
– L’activitat sexual debilita, doncs és dolenta per la salut
– La satisfacció sexual disminueix després de la menopausa
– Els homes grans tenen interès per la sexualitat, però les dones grans no
– La masturbació és una activitat que desapareix en la vida adulta
– La vida sexual es perllonga amb la inactivitat i l’abstinència

Algunes estratègies que es poden utilitzar per millorar la vida sexual són les següents: cuidar-se l’atractiu corporal evitant situacions d’abandonament, utilitzar estímuls sexuals externs, utilitzar lubricants pe resoldre els problemes de sequedat vaginal, teràpia hormonal sota prescripció mèdica, posar l’èmfasi en la qualitat de la relació, practicar els exercicis de Kegel, prioritzar les activitats sexuals que no requereixin erecció, acceptar que la dificultat en mantenir l’erecció és una limitació de l’edat, aprofitar el moment d’erecció matutina, i donar-se un permís social per establir relacions noves i acceptar la llibertat entre ells i elles, entre d’altres.

ECONOMIA DE CARÍCIES

En Joan creu que no cal que li digui a la seva parella que T’ESTIMO perquè ja ho sap. La Maria li ha agradat molt com la seva professora d’història ha explicat el mòdul sobre la Primera Guerra Mundial; però, no li vol dir perquè no cregui que li fa la pilota per pujar-li la nota. La Jenny li ha dit a la seva millor amiga que és molt generosa i li ha contestat que s’ha de graduar la vista perquè no hi veu massa bé. El Víctor ha acabat la presentació del seu projecte i, com que ningú li ha donat la seva opinió, no la vol demanar perquè considera que hauria de sortir d’ells. Malgrat que aquestes situacions són inventades, estan basades en situacions que passen cada dia.

Aquest tipus de situacions posen de manifest l’escassetat de carícies que les persones donen i reben en les seves relacions interpersonals

 

Per què es dóna aquesta situació? Segons Claude Steiner (1971), existeixen una sèrie de normes irracionals i prejudicis que impedeixen un lliure intercanvi d’estímuls socials constructius que obliga a les persones a buscar-les de manera forçada, artificial i complicada. Malgrat això, aquestes normes són acceptades per la majoria de les cultures, grups i organitzacions provocant danys que van des de la simple insatisfacció fins a infelicitat, depressions, addiccions, alcoholisme, obesitat, trastorns psicosomàtics, etc. Aquesta sèrie de normes s’agrupen amb el nom de lleis d’economia de carícies.

Per què existeix aquesta economia de carícies? Steiner creu que els pares utilitzen aquestes lleis com una forma de mantenir controlats als seus fills/es. A l’ensenyar que el subministrament de carícies és baix, els pares guanyen la posició de monopoli.

 

Sabent que les carícies són essencials, el nen aprèn aviat a aconseguir-les actuant de la manera que la mare o el pare ho demani

 

La normativa de l’economia de carícies és la següent:
1) No donar carícies quan tens per donar
2) No demanar-les quan les necessites
3) No acceptar-les encara que les necessitis
4) No rebutjar-les quan no les vulguis
5) No donar-se autocarícies

Què podem fer davant aquesta economia de carícies? Hem de tenir present que podem donar una carícia sempre que vulguem. No importa quantes siguin perquè no s’acaben mai. Quan vulguem una carícia, podem demanar-la lliurement i podem agafar-la quan ens l’ofereixen. Si no ens agrada la carícia que ens han ofert, podem rebutjar-la obertament. I podem gaudir de la possibilitat de donar-nos carícies a nosaltres mateixos.

EL PODER D’UNA CARÍCIA

Ostres, Marta quin jersei més bonic que portes avui! – li diu la Sònia a la Marta quan la veu entrar per la porta de l’hospital.
Realment, ets una persona amb qui es pot confiar plenament – li expressa l’Arnau al seu germà Pau després d’haver-li cuidat el seu gos durant la setmana que ha estat de vacances a Praga.
Una senyora de 85 anys li somriu a un adolescent de 14 anys després de cedir-li el seu seient a l’autobús.
Avui estàs castigat sense sortir al carrer perquè la senyoreta m’ha dit que t’has portat malament a l’hora del pati! – li diu enfadada la Stephanie al seu fill Anthony.

Aquests exemples de la vida quotidiana de moltes persones ens parlen d’un concepte que pertany a l’Anàlisi Transaccional anomenat carícies.

 

S’entén per carícia qualsevol estímul gestual, escrit, verbal, físic i simbòlic que impliqui el reconeixement de la presència de l’altre

 
Qualsevol ésser humà té una sèrie de fams bàsiques que necessita cobrir. Segons l’Anàlisi Transaccional, les principals fams del ser humà són les fams d’estímul, reconeixement i estructuració del temps. La fam d’estímul és la necessitat de ser tocats físicament durant la infància. Acariciar i xuclar el pit matern durant la lactància, estar ben alimentat/da, sentir la calor d’un ésser humà o rebre una abraçada després d’haver menjat són necessitats primàries d’un nounat. La fam de reconeixement és la necessitat humana de ser reconeguts pels altres. A mesura que el nen creix, es substitueix la fam d’estímul o de contacte físic per la fam de reconeixement. Un aplaudiment, un càstig, un somriure, un elogi… reemplacen a les carícies físiques i serveixen perquè la persona se senti alimentada.

 
La necessitat de reconeixement implica reconèixer l’existència d’un ésser humà. Sé que existeixes és el missatge implícit del reconeixement. El procés de transformació de la fam d’estímuls al de reconeixement és el següent: si el nen es troba en un ambient adequat on els pares i la resta del grup familiar tenen el que necessita, aquest aprendrà a estar bé i percebrà que els seus pares també ho estan. Si el nen no rep reconeixement, anticiparà conductes que siguin susceptibles de premi com ésser obedient, respectuós o ordenat per a complaure als pares. Per tant, aprendrà a estar bé quan realitza el que volen els altres. Si aquesta conducta adaptativa tampoc duu a la satisfacció de la seva fam, el nen anticiparà conductes susceptibles de càstig per a aconseguir reconeixement negatiu que, almenys, serveixen per a alimentar la seva fam bàsica. Si això tampoc succeeix, llavors és possible que emmalalteixi somatitzant així el seu desassossec interior per a aconseguir, almenys, carícies de llàstima o de rebot. Aprendrà així a estar malament perquè és d’aquesta manera aconsegueix ser reconegut pels altres. La necessitat de carícies ve de la fam de reconeixement. Un insult, una abraçada, un somriure o una crítica són actes que reconeixen l’existència d’una persona.

 

És tan necessària aquesta fam que és millor qualsevol carícia que cap

 

Existeixen diferents tipus de carícies:

1- Pel mitjà de transmissió
Físiques: un petó, una encaixada, una palmellada, etc.
Gestuals: mirades, gestos, un somriure, una inclinació de cap, etc.
Verbals: ús del llenguatge oral
Escrites: una postal de record, un correu electrònic, un SMS, etc.

2- Per l’emoció o sensació que conviden a viure
Positives: produeixen emocions o sensacions agradables
Negatives: provoquen emocions o sensacions desagradables

3- Per les condicions per a donar-les o rebre-les
Incondicionals: es donen o reben pel fet d’existir o d’ésser
Condicionals: es donen o reben per conductes objectives
Atributives: s’ofereixen per les qualitats o característiques de la persona

4- Per la sinceritat
Autèntiques: neixen de sentiments reals del que les dóna
Falses: són les aduladores o agressives encobertes que oculten hostilitat
Mecàniques: són reconeixements rutinaris i ritualistes

5- Per la seva influència en el benestar
Adequades (o sanes): augmenten el benestar a llarg termini
Inadequades (o malsanes): provoquen el malestar a curt o llarg termini

A ON RESIDEIX LA FELICITAT?

A la recerca de la felicitat

Segurament tothom ens hem formulat alguna vegada la pregunta de què és la felicitat, en què consisteix ser feliç. És la felicitat l’absència de dificultats? Està relacionada amb el fet de tenir coses, com creia el rei Midas? Té a veure amb la sort, allò que ens ha tocat viure o amb qui som, allò que fem amb el que ens ha tocat viure? Es tracta de viure de forma hedonista, des del plaer?
Si recordem quan som feliços de forma autèntica, potser trobarem alguna pista per aquests interrogants. Ara que l’estiu acaba i la majoria tornem de les vacances, és un bon moment per replantejar-nos aquesta qüestió. Si gaudim molt a les vacances però a la tornada se’ns cau el món a sobre, tenim un problema seriós. Si confonem felicitat amb plaer també. Sembla que la felicitat duradora té més a veure amb qui som i què fem amb la nostra vida que amb els fets que vivim.

Martin Seligman, catedràtic de Psicologia a la universitat de Pensilvania, va esbrinar quines eren les fortaleses personals que contribueixen a una vida feliç.

 

La clau, a les fortaleses personals

Llegint textos claus de les diferents tradicions religioses i filosòfiques, Seligman ens proposa les següents fortaleses:

Saviesa i coneixement: curiositat, amor pel coneixement i l’aprenentatge, pensament crític, mentalitat oberta, capacitat de judici, creativitat, originalitat, intel·ligència pràctica, perspectiva.

Coratge: valentia, integritat, perseverança, diligència, integritat, honestedat, vitalitat, passió.

Amor i humanitat: amor, capacitat de vincular-se, simpatia, amabilitat, intel·ligència emocional, intel·ligència social.

Justícia: lleialtat, treball en equip, lideratge, civisme, equitat, deure.

Moderació: capacitat de perdonar, autocontrol, prudència, discreció, humilitat, modèstia.

Espiritualitat i transcendència: apreciació de la bellesa, excel·lència, esperança, optimisme, previsió, propòsit de vida, fe, sentit de l’humor, entusiasme, gratitud.

A partir d’aquí, es tracta de reconèixer les fortaleses més representatives de cadascú, i utilitzar-les cada dia en els diferents àmbits de la vida per aconseguir gratificacions abundants i assolir la veritable felicitat.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?