• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL MALEÏT “…ÉS QUE SÓC AIXÍ”

¿Es pot canviar la nostra manera de ser?

Segur que ho has sentit alguna vegada d’aquell amic o amiga massa sincers “sóc així, ja saps que dic les coses com les penso” o el despistat que sempre arriba tard: “no sé per què t’enfades, ja saps com sóc” o el clàssic impulsiu: “faig el que sento i punt. Sóc així”.

Aquestes etiquetes no estan malament i tenen una funció. Reforcen la nostra identitat i ens ofereixen un patró de conducta clar i fàcil d’entendre per tots

El problema el tenen els altres quan els “sóc així” es converteix en carta blanca i són l’excusa perfecte per no assumir responsabilitats: si sóc extremadament sincer, puc ferir als altres; com que mai sóc puntual puc faltar als compromisos; i com que sóc impulsiu faig el que em dóna la gana sense pensar en les conseqüències.

Encara que sembli un problema greu (i ho és) la gent no sol portar els “sóc així” a teràpia per aquesta raó, sinó per un segon tipus de problema:

Quan el “Sóc Així” es converteix en un mur infranquejable

De sobte l’etiqueta que ens havíem posat no és prou pràctica davant alguna situació: l’excessiva sinceritat em porta problemes a la feina, la impulsivitat em fa caure en relacions tòxiques, o la falta de compromís fa que la meva parella em posi un ultimàtum.

Com l’hi passava al cavaller de l’armadura oxidada, quan fa massa temps que portem posades les etiquetes correm el perill d’oblidar com viure sense elles.

Dit d’una altra manera: m’he cregut tant que “sóc així”, que ja no sé ser d’una altra forma.

Arribats a aquest punt ens deixem emportar pel pessimisme, ens enfonsem i pensem que no hi ha res a fer. Potser és aquí quan en un intent desesperat, però amb molt bon criteri, acudim a teràpia.

I és que la resposta és rotundament afirmativa. Si, és clar que es pot canviar la nostra manera de ser i trencar amb les etiquetes i amb tots aquests “sóc així”

Si no cregués en la possibilitat de canvi de la gent, no em podria dedicar a la psicoteràpia.

Afortunadament aquesta professió em permet veure com cada dia hi ha gent que aconsegueix aquests propòsits i s’acosta més a l’objectiu de canvi que s’havia marcat.

No és fàcil: el “sóc així” s’ha emmotllat a nosaltres i nosaltres a ell d’una manera pràcticament fusional. És el nostre vestit preferit, amb els que ens sentim més còmodes i hi ha una part de nosaltres que s’hi troba molt a gust. De fet, segurament portem tant de temps amb aquesta regla auto-imposada (dient-nos que som així) que resulta realment fàcil recaure en les maneres de fer a les que ens havíem acostumat. Però,

Que hagis estat així fins ara, no implica que ho hagis de ser sempre.

Som lliures. Potser no hem triat les situacions que ens envolten o les que en el passat ens han portat a ser com som, però si que podem escollir com actuem AQUÍ i ARA.

No vull enganyar a ningú, els canvis de 180º segurament no estan a l’abast de tothom: l’impulsiu extrem no es convertirà en una persona completament prudent i reflexiva pel simple fet de voler-ho i esforçar-s’hi. 

Hi ha molts factors que intervenen i forgen la manera en la qual ens comportem, però alguns d’aquests sens dubte estan al nostre abast. Al final, la decisió última d’actuar d’una manera o una altra l’acabem executant de manera voluntària i conscient. Per tant,

El principal és la voluntat de canvi

i directament suprimim aquesta possibilitat de canvi quan ens auto-limitem amb el maleït “sóc així”. Perquè “ser així” implica que no depèn de mi, que no ho he triat. Que he estat, sóc i seguiré sent de la mateixa manera, peti qui peti i passi el que passi. 

I això no és necessàriament cert, perquè tots coneixem gent que ha aconseguit fer canvis. Ni tan sols tu mateix ets igual que com eres 5 anys enrere.

El que passa és que resignar-se a no canviar a vegades és menys costós que fer l’esforç de fer-ho.

Per tant, si no t’agrada “ser així” o creus que et sentiries millor actuant d’una altra manera, comença per canviar el “sóc així” per: he estat així fins ara, però a partir d’aquí… comencem a treballar.

Escrit per: Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

L´ALEGRIA NO ES POT COMPRAR

L´alegria és la emoció que experimentem quan alguna cosa ens provoca felicitat. Quan una persona sent alegria sent plenitud ja que viu un moment agradable. L´alegria igual que la resta d´emocions no és permanent, no la sentim sempre, però si les persones busquem tenir aquesta emoció a la nostra vida.

L´alegria no es pot comprar, és cert que ens comprem alguna cosa que desitjavem i sentim alegria però també hem comprovat que aquesta alegria és bastant efímera. No podem condicionar la nostra alegria a la compra de coses si no acabarem desenvolupant una adicció compulsiva a consumir i a la llarga deixarem de sentir alegria.

L´alegria està dins nostre, l´hem sentit, la sentim i la sentirem. És una emoció agradable que ens acompanya però que a vegades sentim que s´ha oblidat de nosaltres, que l´hem perdut i no la tornarem a trobar. Però si ho pensem bé, ens adonarem que si que torna, que hem passat moments complicats que pensavem que no acabarien i han acabat i l´alegria ha tornat.

Com activar l´alegria?

  • Acompanya´t de persones alegres. Jim Rohn deia “ets la mitja de les cinc persones amb les que passes més temps”. Pensa amb les cinc persones que passes més temps: Com són? Quines emocions et proporcionen? És cert que no pots escollir totes les persones amb les que passes més estones al dia, però també és cert que si que pots escollir algunes d´elles. Si pots evita passar molta estona amb persones que només es queixen, que només veuen la part negativa, que sempre estant preocupant-se per tot. Recorda que tu també ets una de les cinc persones d´una altra persona, llavors intenta també cultivar l´alegria.
  • Fes la llista dels teus petits plaers .Petits plaers, coses senzilles que ens provoquen l´alegria. Prendre consciència d´aquestes coses e intentar incorporar-les a la vida quotidiana ens ajudaran a sentir més alegria. Normalment, són coses petites però a la vegada són les més grans, coses com prendre un café tranquilament, llegir un bon llibre, escoltar la teva cançó preferida…
  • Fes alguna bogeria .Només vivim una vegada, si la teva vida és només obligació i rutina no sentiràs alegria. Recordo una professora de Psicobiologia, que deia una campana de tant en tant és anti-cancer. Permitir-se alguna bogeria de tant en tant dóna alegria a la vida. Escull la teva bogeria, allò que saps que t´atrau i et dóna “vidilla”, fes-ho i gaudeix!
  • Apren alguna cosa nova.L´aprenentatge i el coneixement de coses noves genera benestar. El cervell necessita alimentar-se de coses diferents.
  • Mou-te!Fer exercici activa el cos i la ment, caminar una estona dóna aire a la teva ment i ajuda a desfer preocupacions. El pitjor és quedar-se parat i deixa que la ment doni voltes sense límit.
  • Comparteix l´alegria. Compartir l´alegria genera benestar en les altres persones.

No sempre estarem alegres però podem intentar cultivar l´alegria per que ens acompanyi i poder gaudir de les petites alegries de la vida.

Lola Guerra Ruiz

Psicòloga NºCol. 11389

 

 

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

JA NO ETS LA MATEIXA, HAS CANVIAT MOLT

 

Probablement has sentit o has dit a alguna persona ja no ets la mateixa, has canviat molt” és un retret bastant freqüent en les relacions personals. La persona ho diu amb un sentiment de desil.lusió, ràbia, insatisfacció… Amb aquesta frase no s´aprova el canvi de l´altra persona, com un intent de que torni a ser la persona que va conéixer fa temps.

Quan una persona fa teràpia o bé fa canvis per si mateixa és molt probable que acabi escoltant aquesta expressió. Si ens diu això una persona que estimem, inevitablement ens podem sentir malament i mirar cap endins. La idea és que al reflexionar sobre nosaltres mateixos ens podem adonar de que si hem canviat. Fins i tot, podem estar contents del nostre canvi, requereix un esforç arribar a canviar allò que no ens agradava o ens feia patir de nosaltres mateixos.

Llavors ens trobem en una contradicció de sentiments: les altres persones estan descontentes pel nostre canvi i nosaltres podem estar contents d´haver-ho aconseguit.

Hi han persones que pensen que la personalitat no canvia, fins i tot, els psicòlegs durant molt de temps consideraven que la personalitat era inmutable. Però s´ha comprovat per diferents estudis que les persones poden canviar per les circumstàncies de la vida,com la nostra manera d´enfrontar-nos ens va modelant al llarg dels anys. És normal que canviem amb el temps, que desitgem altres coses, que canviïn els nostres pensaments i creences.

Totes les persones tenim dret a canviar

No deixis que et culpin.

No hem de permetre que aquesta recriminació ens faci sentir culpables. Tenim el dret de canviar, el canvi forma part de la vida.

Possiblement les persones que no accepten el teu canvi el que volen és que la relació segueixi com abans. El canvi d´una persona suposa un canvi en la relació, llavors es troben en una situació en la qual obligatòriament també han de variar i possiblement no volen ja que estaven millor o bé es sentien comodes abans.

Tanca una etapa de la teva vida.

Quan el canvi suposa una insatisfacció en alguna relació, i això provoca un constant rebuig al canvi, ens hem de plantejar si aquesta relació pot continuar convivint amb el nostre canvi o bé és un moment de tancar una etapa.

Accepta el teu canvi.

Encara que hagi sigut un canvi desitjat i que t´ha costat un esforç la no acceptació d´alguna persona pot fer-te dubtar. Valora el teu canvi, quins motius tens per fer-ho, que avantatges trobes, saps que facis el que facis no pots agradar a tothom. Possiblement has decidit deixar de viure per complir les expectatives de les altres persones.

Gaudeix de les relacions.

Hi han relacions que queden enfortides pel canvi, creixen i es transformen. Podràs veure que el canvi també té aquesta part positiva. Hi hauran persones que s’interessen i volen gaudir del teu procés.

 

Lola Guerra Ruiz

Psicològa nºCol.11389

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?