• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

CONEIXENT ELS JOC DE PODER, part III

Després d’haver parlat, en articles anteriors, de què són els jocs de poder i d’haver fet una descripció d’alguns dels jocs de poder psicològics, em proposo en aquesta tercera part desenvolupar dos tipus més de jocs de poder psicològics segons la classificació de Claude Steiner, i proposar els possibles tipus de respostes a aquests jocs.

3) Jocs de poder de les Mentides

La mentida descarada i la gran mentida: per a la seva efectivitat aquest tipus de mentida depèn de la confiança i de la manca d’informació de la víctima. De vegades la mentida és tan gran que no és possible creure que pugui ser una mentida, encara que tampoc es cregui que sigui veritat.

Mentides per omissió, mitges veritats, secrets: Steiner diu que «no dir tota la veritat és tan mentida com dir una mentida descarada», també és una mentida guardar informació, és a dir l’omissió de la veritat.

Estadístiques: existeixen estadístiques veritables i falses que es poden utilitzar per donar-li validesa a un argument, i també és possible ‘maquillar’ les estadístiques per aconseguir els resultats desitjats.

Rumors: és un joc de poder que utilitza les mentides, s’introdueix informació falsa en la ment d’altres persones per manipular-les.

4) Jocs de Poder Passius

 Aquesta classe de jocs de poder no són agressius com els anteriors, sinó que són defensius i permeten aconseguir els objectius de manera passiva.

Ningú al pis alt: si una persona vol que una altra persona faci una cosa determinada, i la segona persona no vol fer-ho pot fer servir diferents maneres de persuadir la primera o també pot no reconèixer la petició. Com per exemple: no escoltar, fer-se el/la distret/a, o fer una altra cosa mentre la primera persona parla; oblidar cites, instruccions o compromisos, és una altra manera de jugar aquest joc; com també ignorar les negatives i les regles no escrites.

M’ho has de: aquest joc de poder utilitza el sentit de l’obligació d’un altre per aconseguir els fins proposats. És a dir que la persona fa una sèrie de coses per crear un sentiment d’obligació o deute que es pugui utilitzar en el futur.

Fins aquí hem vist els diferents jocs de poder psicològics que poden jugar-se per intentar controlar a una altra persona, ara ens toca veure quines són les respostes a aquests jocs i quins tipus de respostes serien les més adequades.

Les respostes possibles que planteja Steiner són quatre:

  • Sotmetre’s
  • Escalar en el joc responent amb un altre joc de poder
  • Fer servir una antítesi
  • Respondre cooperant

Sometiment o submissió

La submissió és una estratègia fallida per Steiner ja que en si mateixa no implica una solució quan s’està sent víctima d’un joc de poder psicològic, tot i que en algun moment el sometiment pot evitar enfrontaments innecessaris.

Escalada

Es tracta de reaccionar a un joc de poder amb un altre major, aquesta resposta porta a una reacció encara més gran, i els jocs de poder continuen escalant fins que un dels jugadors es sotmeti o sigui assassinat. És a dir que es tracta d’una estratègia fallida.

Si bé aquest tipus de resposta es porta a terme en molts àmbits, potser sigui fàcil relacionar-la amb els conflictes armats, on un país o un grup de països aliats porten la presència militar a una zona i el o els contrari/s fan el mateix però a més porten la marina o l’aeronàutica, escalant en el conflicte i mostrant el seu poder al o els adversari/s. Si a aquesta resposta li segueix una escalada més gran i esclata el conflicte armat, el joc segueix en escalada fins la submissió o la pèrdua d’una de les parts, que sempre implica mort i destrucció.

Usar una antítesi

Aquest procediment es fa servir per neutralitzar un joc de poder. Al altre costat del poder Steiner afirma que «L’antítesi és una forma verbal d’art marcial que, com en l’Aikido, ensenya només la defensa i treballa moviments no ofensius».

Per exemple una manera de respondre als jocs de poder ‘tot o res’ consisteix a prescindir d’allò que es torna escàs, ja siguin béns, afecte, diners, carícies, treball, seguretat, etc. Deixar de necessitar això que s’utilitza per manipular fa que es col·lapsi l’estratègia del joc de poder.

Solució cooperativa

L’objectiu d’aquesta estratègia és que ambdues parts resultin satisfetes, per arribar a això es busca generar un terreny comú de necessitats i negociar sobre aquesta base. Steiner diu que aquest tipus de solució requereix més compromís i creativitat que l’escalada o l’antítesi.

 

«Aquest tipus de resposta no és ni submissió ni escalada al moviment de poder. Treu la transacció d’un mode de control o de competència a un mode cooperatiu» (Steiner).

Resumint sobre els quatre tipus de respostes, trobem que la submissió i l’escalada són respostes competitives que reforcen i mantenen la manera de control del poder. L’antítesi és una resposta d’autodefensa on el jugador continua en la manera de control perquè encara veu a l’altre jugador de poder com un adversari.

En canvi en la solució cooperativa Steiner diu que «és una aplicació d’un poder d’una altra classe: L’Altre costat del poder. Contra el poder de la intimidació fa servir la desobediència, la confrontació amable, l’educació emocional, fermesa, comunicació, transcendència, saviesa i cooperació, totes poderoses facultats que usades conjuntament poden desarmar el joc de poder més intens «.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

 

Bibliografía:

Berne, Eric. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones humanas. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. El otro lado del poder, análisis transaccional del poder personal. Ed. Jeder libros. Sevilla, 2010.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part II

En l’article anterior vaig escriure una introducció sobre què són els jocs de poder, en què consisteixen i alguns tipus de jocs segons la descripció de Claude Steiner. Si vols, pots llegir-lo en el aquest enllaç:
https://www.quantumpsicologia.com/2018/06/11/coneixent-els-jocs-de-poder-part-i/

Descriuré aquí algunes de les diferents maniobres de poder a nivell psicològic. Però abans recordem què és un joc poder? és un intent conscient de controlar a una altra persona, ja sigui que l’altre faci alguna cosa que no vol fer, o evitar que l’altra persona faci alguna cosa que vol fer.

Jocs de poder psicològics

L’objectiu dels jocs psicològics és superar la resistència d’una altra persona sense utilitzar mitjans físics, es pot aconseguir persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.
Claude Steiner diferencia el que ell anomena quatre famílies de jocs de poder psicològics, ja siguin grollers o subtils, descriuré aquí les dues primeres famílies.

1) Tot o res, jocs de poder de l’escassetat
2) Jocs de poder de la intimidació
3) Jocs de poder de les mentides
4) Jocs de poder passius

1. Tot o res: jocs de poder basats en l’escassetat

Aquests jocs aprofiten la por de les persones a l’escassetat, a ser privades d’alguna cosa que necessiten, s’utilitzen en diferents àmbits, conjugal (marits i esposes), laboral (treballadors i caps), familiar (pares i fills) i a les corporacions.

Estima’m o deixa’m: és un mètode usat per obtenir seguretat, sota l’amenaça de deixar la relació si no s’obté un compromís per part de l’altre, creant l’escassetat de qualitat i sexualitat. O en persones que volen sexe i amenacen d’abandonar la seva presència física i suport si no s’aconsegueix aquest objectiu.

Ho agafes o ho deixes: el missatge que es dóna en aquest cas és ara o mai, estàs amb mi o contra mi. També és un recurs que s’utilitza en diferents àmbits com el conjugal, laboral, etc.

L’escassetat de carícies; l’economia de carícies: Eric Berne va definir el terme carícies en l’anàlisi transaccional com la unitat de reconeixement social. Hi ha dues maneres de carícies: la carícia positiva com unitat d’afecte o amor i la carícia negativa com a unitat d’aversió humana o odi.

 

El subministrament de carícies positives podria estar a l’abast de tothom i ser il·limitat, però no és així per una economia artificial de carícies que redueix la seva disponibilitat.

Llavors podem entendre que hi hagi també una fam de carícies al no tenir el reconeixement i amor que es necessita. D’aquesta manera també apareix la por a l’escassetat de carícies i això genera una avarícia de carícies. En les persones que sempre volen tenir la raó, el que realment hi ha és una necessitat de ser validades o aprovades, o dit d’una altra manera una necessitat de carícies.

Salvar la cara: és un aspecte de la necessitat de tenir raó, se sosté un error encara que aquest sigui evident.

2) Jocs de poder de la Intimidació

A nivell psicològic aquests jocs manipulen la por a la violència emocional com ser denigrat / a, insultat /a, humiliat /a o criticat/a.

Metàfores: són formes lingüístiques que s’utilitzen per afirmar o descriure sentiments positius o negatius, però quan s’està enfadat o quan es vol manipular a un altre, les metàfores es fan servir per intimidar. Dir per exemple: si fas això ‘em partiràs el cor’ o ‘m’has donat una punyalada per l’esquena’ segurament farà sentir culpable a l’altra persona, o entrarà en dubtes sobre si les seves accions són o no correctes.

Metàfores polítiques i propaganda: les campanyes polítiques utilitzen aquests jocs en els eslògans, o en imatges utilitzades per desacreditar individus o grups.

Tapapensaments: s’utilitzen amb l’objecte de controlar la conversa i fer perdre el fil del pensament de la víctima, per exemple: interrompre, parlar ràpid, elevar el to de veu, gesticular (en alguns casos de manera amenaçadora), cridar i/o utilitzar insults o paraules fortes.

Estàs fent broma oi?: consisteix a fer sentir culpable a l’altra persona respecte a la seva intenció de fer una cosa determinada. En aquest joc es fingeix estar sorprès i no poder creure el que s’escolta.

Jocs de poder basats en la lògica: es confon a l’altra persona utilitzant el mètode de la lògica que en si mateix és una eina per a la recerca de la veritat, fent creure a l’altre/a que la conclusió és veritat.

Si no ho pots provar, no: en aquest joc de poder es desacrediten les fonts o les premisses d’algú. S’utilitza el llenguatge de la lògica fent semblar que l’argument és vàlid i refutant la posició de l’altra persona.

Desacreditar les fonts: s’invalida del punt de vista d’algú restant crèdit a les premisses sobre les que es sustenta la seva posició. D’aquesta manera és invàlida l’argumentació.

Redefinició: en aquest joc de poder existeix una negació a continuar amb les premisses controladores de l’altra persona, és a dir que es canvien les premisses, es re defineixen, i es continua amb la conversa. Qui defineix les premisses possiblement pugui controlar el resultat.

Focus de poder, intimidació física subtil: aquests jocs de poder tenen a veure amb qüestions físiques com la vestimenta, o el lloc que s’ocupa en una sala o oficina per tal de causar una aparença més gran i més intimidació. Per exemple: situar-se físicament per sobre d’altres, o anar acompanyat de gent que li donarà protecció i ajuda.

Els jocs de poder de la intimidació són efectius perquè inciten a l’obediència i estimulen la culpa, en la mesura que el poder es fa més evident, més augmenta l’explotació de la por a la violència. En el següent article descriuré les altres dues famílies de jocs de poder. L’autor de L’altre costat del poder planteja quatre formes de respondre a aquests jocs, dels quals parlaré també.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part I

Et pot sorprendre descobrir la quantitat de vegades que ens hem vist jugant jocs de poder, ja sigui perquè seguim el joc d’altres o perquè nosaltres mateixos els plantegem, i en moltes ocasions sense ser-ne conscients. Entendre què són aquests jocs posa una mica de llum a la manera en què ens relacionem, i a partir de llavors podem decidir de manera conscient si volem seguir o deixar de jugar.

Per començar és important saber que les persones que juguen jocs de poder ho fan perquè anteriorment algú els va sotmetre a aquests jocs, i va ser quan van aprendre a jugar. Si en la infància nostres pares jugaven jocs de poder entre ells i / o amb els fills, és lògic que el nen o la nena aprengui a jugar sense ser-ne conscient, i que continuï amb aquesta manera d’interacció en la seva vida adulta.

 

Steiner declara que «difícilment notem com treballa la dominació, ja que estem immersos en ella des del naixement».

Els jocs de poder, que són transaccions entre les persones, s’utilitzen en diferents nivells: en les relacions personals, laborals, en la política, en la publicitat, etc.

Però … què és un joc de poder?

Claude Steiner diu que quan volem alguna cosa d’una altra persona i pensem que no ho aconseguirem si ho demanem de manera directa, o que l’altra persona es resistirà, llavors juguem un joc de poder per obtenir allò que volem a través d’altres mitjans i sense resistència .

 

«Els jocs de poder estan dedicats a deshabilitar a una altra gent forçant els nostres desitjos sobre ells (Steiner)».

Els jocs de poder poden ser actius o passius. Els primers fan referència a allò que fem quan esperem resistència de l’altra persona. Els jocs de poder passius s’utilitzen per resistir els desitjos d’altres.

Steiner divideix els jocs de poder en quatre quadrants classificant-los en Físics o Psicològics i Bastos o Subtils.

1) Físics i Bastos: són evidents a simple vista per la seva violència o crueltat, per exemple: assassinat, violació, empresonament, segrest, tortura, cops, empentes, cops de porta, etc.

2) Físics i Subtils: són maniobres de control no tan visibles a simple vista però també depenen de mitjans físics per provocar la submissió, per exemple: tocar, abalançar, envair l’espai, prendre del braç, fer algú seure o aixecar-se, ocupar un espai visible, usar entonacions agressives de la veu, estrènyer els punys o mandíbules, altres gestos facials com estrènyer els llavis, etc.

Psicològics: estan dirigits a superar la resistència sense utilitzar mitjans físics. Això s’aconsegueix persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.

3) Psicològics i Bastos: insultar, elevar la veu, mirar i / o parlar amb to amenaçador, enutjar, ignorar clarament, interrompre mentre algú parla, mentir descaradament, etc.

4) Subtils i Psicològics: gestos gairebé desapercebuts, lògica falsa, humor sarcàstic, mentides hàbils, mentides per omissió, xafardeig, publicitat, propaganda, etc.

Vegem un exemple senzill: un nen li demana a un altre durant l’esbarjo que li doni el seu esmorzar, l’altre es nega a fer-ho i llavors el nen ho amenaça que li donarà una pallissa al sortir de l’escola ja que sap que ningú va a buscar-lo, llavors el nen davant la por cedeix i li lliura l’esmorzar. En aquest cas el nen aconsegueix vèncer la resistència de l’altre utilitzant un joc de poder psicològic. Si el nen s’hagués negat a lliurar l’esmorzar segurament la situació hagués escalat cap a un joc de poder físic i bast, és a dir que el nen podria haver rebut intimidacions físiques com empentes, cops, etc.

La tendència dels jocs de poder és a escalar del subtil al bast i del psicològic al físic, per tal de guanyar la partida fins que un o l’altre es rendeixi.

En el proper article descriuré les diferents maniobres de poder a nivell psicològic que es poden dur a terme i com tractar-les. La comprensió dels jocs de poder ens dóna la possibilitat de prendre consciència d’ells i saber com usar-los. Per Steiner una vegada iniciat el joc, el receptor té quatre opcions: sotmetre’s, escalar en el joc responent amb un altre joc de poder, fer servir una antítesi i respondre cooperant.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

 

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

SERÉ DEPENDENT EMOCIONAL?

Si alguna vegada t’has preguntat per què les teves relacions de parella són insatisfactòries, per què sempre pateixes per amor i per què tot i això no vols estar sol o sola, i sempre estàs en una relació; potser aquest article pugui ajudar-te a entendre què et passa.

El desig d’estar acompanyat, de tenir una relació amb algú és normal i sa, a la majoria de les persones els agrada sentir-se especials per a algú, estimar i ser estimats. Pel que si tens una relació en la que sents això, que és equilibrada i satisfactòria per a tots dos, no tens que preocupar-te.

 

Però una cosa és el desig d’estar en una relació i una altra la necessitat d’estar acompanyat

El problema és quan s’estableix una relació desequilibrada, on un dels membres és més important o té més drets que l’altre, o on un domina l’altre. El desequilibri sol anar acompanyat d’insatisfacció per part de la persona submisa, de dependència i de por a la pèrdua o al rebuig. És llavors quan es pateix per amor. I l’amor sa no fa mal.

Si s’estableix aquest tipus de relació i aquesta se sosté tot i el patiment, estaríem parlant d’una situació de dependència emocional o afectiva.

Si bé hi ha diversos tipus de dependents emocionals, dominants o submisos, hi ha un tipus de dependència afectiva més clàssica que és la que es dóna en major mesura i de la qual parlaré aquí.

 

Diem que una persona és dependent emocional quan intenta satisfer les seves necessitats o mancances afectives de manera desadaptativa amb altres persones, ja sigui amb la parella, la família o amics

Jorge Castelló Blasco, especialista en dependència emocional diu que «l’essència d’aquest problema és que el dependent presenta una frustració o una insatisfacció en la seva àrea afectiva que pretén compensar centrant-se preferentment en les seves relacions de parella».

A aquest problema Walter Riso l’anomena aferrament afectiu, perquè per aquest autor la persona s’aferra a una vinculació obsessiva, permanent, insistent atès que no concep poder viure sense això. La persona dependent creu que aquesta vinculació la farà feliç, que li donarà seguretat i que li donarà sentit a la seva vida.

Aquest autor ens recorda que l’aferrament és la incapacitat a renunciar a un desig quan s’ha de fer. En aquest sentit parla d’aferrament desadaptatiu, quan genera patiment i malgrat això la persona no pot separar-se, o no té control sobre la seva conducta.

Quines són les característiques de la dependència emocional?

  • Establir relacions de parella desequilibrades
  • La parella ocupa un lloc molt important en la vida de la persona
  • El seu estat d’ànim va en funció d’aquesta relació
  • El seu temps es dedica a l’altra persona
  • Idealització de l’altra persona
  • Submissió cap a la parella
  • Els seus pensaments giren al voltant de l’acceptació o rebuig del company o companya
  • Desig insaciable d’estar amb la parella
  • Sentir-se malament, amb ansietat o inseguretat si no s’està amb l’altra persona
  • Necessitat d’estar en contacte amb la parella quan s’està lluny, a través de trucades o missatges
  • Necessitat d’estar en contacte físic quan s’està a prop de la parella
  • Por a l’abandó, a la ruptura i / o al rebuig
  • Por a estar sol o sola
  • Encadenar una relació després d’una altra
  • Baixa autoestima
  • Recerca de validació externa, complaença, necessitat d’agradar
  • Síndrome d’abstinència després de la ruptura

Si t’has sentit identificat o identificada amb algunes o vàries d’aquestes característiques és molt probable que tinguis un perfil de dependent emocional. En aquest cas has de saber que no cal patir per amor i que pots superar aquest problema. Amb ajuda professional d’un psicòleg o psiquiatre entrenat pots vèncer aquesta dependència. També hi ha abundant biobliografía sobre aquest tema, que pot ser-te d’utilitat per autoconeixement i/o per adquirir eines que t’ajudin a superar-te.

Laura López Galarza

Psicòloga Col. 17.148

 

Bibliografia

  • Bowlby, J. Una base segura: aplicacions clíniques d’una teoria de l’aferrament. Ed. Paidós, 1989.
  • Castelló Blasco, J. Dependència emocional: característiques i tractament. Ed. Alianza Ensayo. 2005
  • Castelló Blasco, J. La superació de la dependència emocional. Edicions Corona Borealis. Màlaga, 2012.
  • Mansukhani, A. Curs «Tractament de la dependència interpersonal i els traumes d’aferrament a adults». Barcelona, 15 i 16 de juliol del 2016.
  • Riso, W. ¿Estimar o dependre?: com superar l’aferrament afectiu i fer de l’amor una experiència plena i saludable (9edª). Ed. Zenith, 2014

 

 

EXCÉS DE MADURESA: La importància de gaudir de la incomoditat

Quan estem nerviosos, ens sentim vius.
Quan estem alerta, ho donem tot.
Quan estem lluny de la nostra zona de confort, creixem.
Normalment acostumo a reforçar als meus pacients sempre que demostren signes de maduresa, quan són capaços de sobreposar-se a les exigències de les pulsions i els instints que el seu nen interior crida per satisfer; però aquest reforç no sempre és positiu. És fàcil reconèixer el síndrome de Peter Pan en aquells homes que tenen por al compromís o els que no expressen el que senten per por de mostrar-se vulnerables; també en aquelles dones neuròtiques que no aconsegueixen posar-se a la pell dels altres i que viuen una constant muntanya russa emocional.

La immaduresa és molt evident.

Però què passa amb les persones massa madures? Existeixen. I com en tots els extrems, de sobte troben que no encaixen, alguna cosa falla i no s’ajusta bé, però aquesta vegada  d’una manera molt més subtil. L’excés de maduresa pren la forma d’insatisfacció existencial, un malestar sempre present a la perifèria del nostre pensament, anhedònia, sentiments depressius i ansietat al adonar-se que no s’és qui realment voldria ser.
Les persones excessivament madures que he conegut es preocupen del que les envolta fins al punt d’oblidar-se d’elles mateixes, s’emmotllen a unes rutines perquè és el que convé, el millor a llarg termini; són aquelles persones que fan el que s’ha de fer, el que els manen, el més pràctic ¿el correcte? Tenen les coses clares, massa clares. Potser els molesta perdre el temps, deixar de ser productius, no atendre el suficientment les seves obligacions familiars o decepcionar als amics i coneguts. Qui es pot queixar d’algú sobradament autocrític, comprensiu, educat i reflexiu?
El que recomano a aquestes persones és no descuidar al “nen interior” que habitualment acostumem a alliçonar. La part infantil vol jugar i no te por als canvis perquè està en constant moviment, no gaudeix quedant-se en una zona de confort, necessita reptes que la posin a proba i sap que qui no s’arrisca no pisca!
Aquest nen coneix una cosa que molts adults ignorem o hem oblidat: que sentir-nos incòmodes significa que encara hi ha coses per aprendre i que això també pot ser fascinant.

LÍMITS: AUTOESTIMA EN NENS/ES I ADOLESCENTS

Imagina que vas a llençar-te en paracaigudes per primer cop a la vida i et trobes un monitor que no t’explica les passes a seguir i et diu que quan et faci el senyal, saltis. Què sentiries? Por, angoixa, confusió? Saltaries?

Ara imagina que el monitor, en terra ferma, et fa saber què has de fer i com ho has de fer, i què és el que no pots fer (riscos). Escolta les teves preguntes en relació a la nova activitat i t’orienta en el que per a tu és important. A més, et comunica que saltarà amb tu, i que t’acompanyarà en aquest primer viatge, fins que aprenguis a saltar sol o sola. Què sentiries? Confiança, seguretat, contenció? Saltaries?

També pot passar que el monitor et digués que confiïs en ell, que ho  té tot sota control,  que tu no pots fer res, i que et prohibeix fer qualsevol cosa de forma estricta. Què et passaria? Sentiries vergonya de fer qualsevol cosa, dubtaries de la teva pròpia capacitat?

Els pares, mares, mestres i adults tenim diferents models d’acompanyar en el creixement de la infància i les persones adolescents. Dependrà, entre d’altres coses, de la nostra història i del nostre posicionament front els límits i normes. També hi ha factors històrics i socioculturals: un model anterior molt autoritari, i el moment actual on hi ha molta informació i els límits són uns altres i de vegades confusos.

Recordes com et va guiar la teva mare, el teu pare, o tutor/a? Amb quin dels tres models t’identifiques més?

Podem dir que el segon model és el més saludable, i no sempre és fàcil posar límits i manegar-nos amb la no acceptació “immediata” per part dels nens/es i adolescents, i amb els conflictes que es generen amb el seu establiment.

Us proposo un passeig reflexiu envers els límits i l’autoestima.

Els límits, posats amb fermesa i serenitat, permeten que nens/es i adolescents, se sentin segurs i protegits. El límit és la interiorització d’una norma posada de forma clara, coherent i consistent.

Amb els límits establim un marc de seguretat prou ample per poder experimentar i posar en joc el desig, i prou delimitat  per oferir contenció.

Els rituals familiars (i també els escolars), estructuren el dia a dia, serveixen per sostenir els fills i filles. Pels nens i nenes és molt important saber quines són les normes i el que succeirà després. Això els donarà tranquilitat i preparació pel que vingui. Amb normes, horaris i costums, NOs que protegeixen i eduquen, troben el seu camí. La fermesa dels adults els treu del seu funcionament anàrquic, sobretot en certes etapes (els 2 anys i l’adolescència).

Com es relacionen els límits amb l’autoestima? Un nen/a o adolescent amb límits clars, se sent contingut. Això li permet desenvolupar la capacitat d’autocontrol que té a veure amb apendre que: “jo puc desitjar moltes coses però la realitat és la que és, i m’haig d’ajustar a ella. Puc gestionar la situació i no que la situació em controli (per exemple, perdre un partit de futbol)”. Si el nen/a i adolescent, desenvolupa l’autocontrol, la tolerància a la frustració i aprèn a esperar (no voler les coses aquí i ara), tindrà millor relació amb els altres i això es traduirà en autoestima: es valorarà pel que és i el que fa i podrà veure’s a si mateix i als altres.

A vegades, ens costa posar límits, creient que si diem que NO, el nostre fill/a ens odiarà i això ens fa por. Potser volem compensar, que passem molt temps fora de casa, i l’estona que estem junts desitgem que tot vagi rodat. Si podem sostenir el nostre malestar i gestionar el conflicte, podrem mantenir els límits, sabent que signifiquen AMOR i ESTIMA.

 

S’HA DE JUBILAR LA SEXUALITAT?

 

La vellesa s’inicia als 65 anys i acaba amb la mort. Aquesta classificació no correspon amb el procés d’envelliment fisiològic ni amb la vida sexual, només amb el criteri de l’edat. Per tant, és una construcció social. Cal tenir present que el nombre de persones grans augmenta, doncs ha deixat de ser una minoria social per passar a ser una de les majories socials. A més, la duració de la vida és cada vegada més major. Per tant, la vellesa és un període llarg i important de la vida que no es pot veure com una involució ni com un final.

Malauradament, el model de valors dominants és un model jove amb la consegüent por a envellir que considera aquesta etapa com un període d’involució o deteriorament

 

Quan parlem de la sexualitat en la tercera edat no es tracta d’imposar un model jove de sexualitat a les persones grans, sinó donar l’oportunitat de compartir la intimitat amb una altra persona. Per tant, s’entén l’activitat sexual no com una activitat orientada al coit, sinó en un sentit més ampli relacionat amb la comunicació, afecte, contacte corporal, seguretat emocional i sentir-se estimat/da. No s’ha d’imposar un model jove d’activitat sexual fent-los sentir persones incapaces. Les necessitats emocionals de l’individu a la vellesa es poden cobrir a través d’una relació sexual que no sempre acaba en coit. Quines són aquestes necessitats emocionals? Estem parlant d’abraçades, afecte, expressió d’emocions, relacions socials, etc.. per tant, no hem d’obligar ni s’han d’obligar les persones grans a practicar el coit ja que estan jubilades de tota exigència sexual! Els hi hem i s’han de donar la possibilitat de tocar-se, enamorar-se, atreure’s, acariciar-se, etc. La sexualitat és molt més que la suma del coit, les pràctiques sexuals i l’edat.

L’adaptació als canvis fisiològics i psicològics que apareixen a la vellesa pot afavorir un enriquiment de la sexualitat perquè aquesta està lliure de la por a l’embaràs i es caracteritza per un desig menys controlat de la descàrrega ejaculatòria per part de l’home. Si hi ha problemes per acceptar l’envelliment, dolor en les relacions sexuals, rebuig o inhibició per part de la parella, l’adaptació serà més complexa d’assumir. Per tant, la satisfacció sexual està relacionada amb la qualitat de les relacions interpersonals.

 
Una de les característiques és que la gent gran amaga els seus desitjos i manifestacions sexuals als joves i adults, perquè aquests neguen la seva sexualitat i critiquen a la gent gran que s’interessa per ella. De totes maneres, la sexualitat en la vellesa és molt variable d’unes persones a unes altres perquè no hi ha patrons comuns.

 

Atribuir un model únic de viure la sexualitat és un error propi dels estereotips

 
La necessitat de contacte íntim i comunicació és el més important. A més, la satisfacció sexual no disminueix necessàriament al llarg dels anys, en bastants casos millora. El 40% de les dones afirmen una millora en la satisfacció i el 27% dels homes també ho afirma. Pel que fa a les diferències entre homes i dones, l’activitat sexual de la dona dol dependre dels desitjos i capacitats de l’home més que de si mateixa per la doble repressió: ser dona i ser gran. Pel que fa al sexe masculí, el seu principal problema psicològic és la por a perdre la seva capacitat erèctil.

 
Les persones grans tenen la mateixa necessitat d’intimitat que a la infància, joventut i etapa adulta; però, tenen més dificultats socials per resoldre-la. Algunes de les creences entorn a la sexualitat són les següents:
– La gent gran no té interessos sexuals
– Les persones grans que s’interessen per la sexualitat són immadurs o perversos
– La gent gran no té capacitat fisiològica per tenir conductes sexuals
– L’activitat sexual debilita, doncs és dolenta per la salut
– La satisfacció sexual disminueix després de la menopausa
– Els homes grans tenen interès per la sexualitat, però les dones grans no
– La masturbació és una activitat que desapareix en la vida adulta
– La vida sexual es perllonga amb la inactivitat i l’abstinència

Algunes estratègies que es poden utilitzar per millorar la vida sexual són les següents: cuidar-se l’atractiu corporal evitant situacions d’abandonament, utilitzar estímuls sexuals externs, utilitzar lubricants pe resoldre els problemes de sequedat vaginal, teràpia hormonal sota prescripció mèdica, posar l’èmfasi en la qualitat de la relació, practicar els exercicis de Kegel, prioritzar les activitats sexuals que no requereixin erecció, acceptar que la dificultat en mantenir l’erecció és una limitació de l’edat, aprofitar el moment d’erecció matutina, i donar-se un permís social per establir relacions noves i acceptar la llibertat entre ells i elles, entre d’altres.

PSICOTERÀPIA AMB ADOLESCENTS: QUAN ÉS NECESSARI CONSULTAR

Etapa de canvis

L’adolescència és una etapa de transició entre la infantesa i l’edat adulta, i que ve acompanyada de grans canvis físics, psicològics i socials.

Aquest moment de la vida es caracteritza per la crisi, el desconcert i el desequilibri

És habitual que el o l’adolescent se sentin confosos, angoixats i estranys, amb fortes emocions, amb ambivalència i dolor. Moltes persones adolescents no saben determinar ni expressar què necessiten i què els hi passa. Per això és important, la presencia no invasiva de les figures materna i paterna, intentant comprendre i acaptar els canvis que estan succeint en la vida del seu fill o filla.

En el terreny psicològic, els canvis que experimenten estan relacionats amb la pròpia identitat, a la relació amb la família i l’entorn i amb qui volen ser. És un moment d’una major afirmació en les seves idees i qüestionament del món dels adults, especialment el representant pels pares i el professorat. En la recerca de la pròpia identitat, els adolescents es mouen entre l’impuls cap a la vida adulta i l’abandó dels privilegis de la vida infantil. Aquest dilema, s’expressa sovint en forma d’una independència desafiant i una dependència infantil de manera alterna i és una de les raons més freqüents de discussió amb els adults del seu entorn. Les persones adolescents comencen a pensar en el seu futur, en el que volen fer i aconseguir, primer d’una forma utòpica i de mica en mica, més realista, donant resposta a les preguntes de qui sóc i qui vull ser.

No tots els adolescents viuen aquests processos de la mateixa manera, factors com la seva personalitat, les seves experiències, les característiques de la seva família i del grup al qual pertanyen tindran també la seva influència.

No és una època fàcil, ni per als propis adolescents, ni per a la família ni per al professorat

De vegades, tant els pares com l’adolescent, poden necessitar suport i orientació psicològica. A vegades els pares se’n senten sobrepassats i desbordats, o es perceben com ineficients i impotents, amb dificultats per adaptar-se al canvi de relació que els hi proposen els seus fills, més crítics i rebels. És important recordar, com a mares i pares, les pròpies vivències adolescents i els conflictes que van viure en aquell moment. Pot ser que el o l’adolescent es senti massa confós i incomprès o necessiti a algú que no sigui de la família per poder parlar de les seves coses. En aquesta etapa, la separació amb els pares és necessària per poder-se individualitzar i a molts el resulta complicat parlar dels seus problemes amb els seus pares; això pot resultar dolorós per al pare i la mare. De forma orientativa, podem assenyalar una sèrie d’indicadors per aclarir quan pot resultar necessari demanar ajuda psicològica:

• L’estat d’ànim afecta negativament el rendiment escolar, familiar o social.

episodis d’ira i mal humor i canvis sobtats en l’estat d’ànim.

• Baixa autoestima, conductes autodestructives.

• Alteracions en els hàbits d’alimentació i/o de la son.

• Abandó de certes activitats, amistats o familiars, aïllament, sentiments de solitud, timidesa, dificultat per incorporar-se a grups.

• Conflictes de relació amb els seus iguals.

• Canvis en el rendiment escolar.

• Conductes addictives en relació a l’alcohol, les drogues, el sexe, l’ús d’internet.

• Conducta desafiant als adults.

• Dificultats importants en la relació amb la mare, el pare, o tots dos.

• Idees persistents sobre la mort.

• Processos de dol en l’entorn familiar que afecten l’adolescent.

• Manca d’habilitats socials.

Amb la psicoteràpia es treballa per a què el o l’adolescent tingui un espai de reflexió sobre si mateix, les seves relacions, sentiments, conductes i pensaments, que l’ajudi a definir la construcció de la seva identitat, de les seves relacions, i del seu projecte de futur de forma positiva.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?