DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM D’AUTOCURA?

L’autocura abasta diversos aspectes de la persona, es tracta d’una cura integral del self (sí mateix). González, Mosquera, Knipe i Leeds (2012) diferencien tres aspectes fonamentals de l’autocura: “1) una actitud o estat mental de voler i valorar al self (postura que porta a l’individu al fet que cuidi bé de si mateix); 2) no barallar-se amb un mateix; i 3) desenvolupar accions específiques que aportin beneficis, creixement o valor a l’individu”.  

Llavors, en parlar d’autocura, es fa referència a portar un patró de conductes que inclou els següents elements:

1. Tenir una bona relació a un/a mateix/a[1]

Això significa ser amic d’un mateix, tractar-se amb afecte, compassió i empatia. De la mateixa manera en què es tractaria a un amic o a algú per qui se sent afecte i a qui es desitja ajudar, així hauria de ser el tracte amb un mateix. Mirar-nos amb bons ulls de manera incondicional.

Autocura física

Una bona relació amb un mateix implica realitzar accions per a cuidar la salut física, com anar al metge quan sigui necessari, dormir i descansar suficients hores, portar una alimentació sana i equilibrada, realitzar exercici físic regularment i mantenir unes pautes d’higiene personal i de l’entorn.

No fer-se mal

Aquest aspecte implica observar la qualitat de les relacions emocionals que es mantenen; si és amb individus que no són positius per a la persona; si s’aguanten relacions nocives o, simplement, insatisfactòries durant molt de temps; o si es duen a terme conductes perjudicials, com posar-se en situacions de perill, consumir drogues o alcohol, infligir-se mal físic (autolesions), maltractar-se quan es comet un error o s’està anímicament malament.

2. Tenir una visió realista d’un mateix

Reconèixer les pròpies equivocacions, que no s’és perfecte, sense auto castigar-se per això, amb una actitud compassiva cap a un mateix és un aspecte elemental per a tenir una bona relació amb un mateix, però també és important ser realista, sense exagerar o engrandir les pròpies virtuts i reparar en les necessitats dels altres com a vàlides i significants.

3. Reconèixer i respectar les necessitats pròpies

Es tracta de sintonitzar amb les pròpies emocions, reconèixer-les i validar-les per a així saber què necessitem. La comprensió de les pròpies necessitats ha d’anar acompanyada d’un respecte d’aquestes, és a dir, reparar en elles per a poder satisfer-les. 

No hi ha autocura si no hi ha satisfacció del que es necessita.

4. Saber protegir-se de manera adequada, entendre i establir límits 

Mantenir vincles sans 

Com deia en un ítem anterior, és fonamental mantenir relacions emocionals satisfactòries, en les quals hi hagi empatia, interès i respecte mutus, en les quals sigui possible ser un mateix sense haver d’adaptar-se als altres i ser valorat per qui i com s’és.

Rebre un tracte afectuós i respectuós, genera que la pròpia autoestima es vegi reforçada i fa que qui el rep se senti mereixedor d’aquest tracte.  

Dur a terme activitats positives

Per a les persones que estan molt orientades en deure o en fer sempre una cosa productiva, es tractaria que poguessin dedicar temps a l’oci o a fer activitats que els resultin plaents.

Per a les persones que solen dedicar tot el seu temps a estar actives, tenen agendes plenes, fins i tot amb activitats plaents, es tractaria que dediquessin temps al descans, a no fer res, ja que aquesta relaxació també és necessària.

Per això és tan important conèixer els propis límits, per a no auto exigir-se tant, saber parar o fer activitats que ajudin a recarregar les piles sense tenir la sensació que s’està perdent el temps.

Tenir la capacitat de demanar i acceptar ajuda

En molts moments de la vida, es necessita d’altres persones, però hi ha els qui viuen aquest fet com un senyal de feblesa. Es tractaria d’aprendre a demanar i acceptar ajuda quan sigui necessari, per a poder relaxar-se i permetre’s ser ajudat, sense que això impliqui una sensació de vulnerabilitat.

5. Mantenir un equilibri entre les necessitats pròpies i les dels altres 

Mantenir límits apropiats

Algunes persones exerceixen un exagerat rol de cuidador, anteposen el benestar dels altres enfront del seu propi, a través de la cura dels altres minimitzen o neguen les seves pròpies necessitats.

També, pot tractar-se de persones que necessiten complaure a uns altres per a ser acceptades i evitar que els facin mal.

En tots dos casos és necessari prendre consciència d’aquests comportaments per a poder reconèixer les pròpies necessitats i no extralimitar-se en cures i atenció als altres. Es tracta de girar la mirada, posada en un/s altre/s, cap a un mateix.

De la mateixa manera, les persones que tenen la tendència a carregar amb molt (treball, família, economia, etc.) o a aguantar massa, han de prendre consciència d’aquest patró de funcionament i fer canvis que els permetin reconèixer les pròpies necessitats i els propis límits per a saber parar a temps, deixar anar càrregues, allunyar-se de persones i relacions nocives i, en definitiva, acte cuidar-se.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

González, A. Mosquera, D. «EMDR i Dissociació. L’abordatge progressiu «. Edicions Plèiades, Madrid 2012.


[1] D’ara endavant s’usarà el masculí genèric per a facilitar la lectura.

UNA TACA NO HO EMBRUTA TOT

Un bri de palla, per més menut que sigui, pot tapar-nos el paisatge sencer si el posem suficientment a prop de l’ull.

Quantes vegades ens hem sentit sense sortida, com si el món ens caigués a sobre o hem repetit allò de «Per què sempre em passa a mi?» i hem perdut els ànims per continuar?

No vull dir amb això que aquests problemes siguin insignificants com un bri de palla, potser eren enormes quan han aparegut; el que vull apuntar amb aquestes línies és que per més que t’enfrontessis a una muntanya de problemes, més enllà d’aquest turó hi ha un paisatge espectacular i a vegades ens n’oblidem. ¿Com és possible?

  • Biaix negatiu

Així és com hem anomenat des de la psicologia a aquesta tendència que tenim  les persones de centrar tota la nostra atenció cap a les coses que no van bé, més que en aquelles que són bones i funcionen. Les males notícies, per exemple, tenen més força que les bones. Ens inclinem cap al negatiu.

I té molt de sentit a nivell evolutiu: si sabem veure allò negatiu, tenim més possibilitats d’adaptar-nos, protegir-nos i sobreviure. Però com sempre, si portem aquest biaix a l’extrem, és fàcil topar amb resultats totalment oposats. Quan aquesta visió negativa omple cada espai de la nostra vida, ens impedeix viure amb plenitud i ens bloqueja. Arribant a pensar coses com: «si tot el que m’envolta és dolent, no val la pena viure»

  • Autoexigència limitant

Ens exigim molt més a nosaltres mateixos del que exigiríem mai a la resta: «He de ser guapo/a, he de tenir èxit, he de ser íntegre i tenir valors, entregat/da amb la família, bon/a amant, alegre, puntual, llest/a, tenir el millor horari, el millor cotxe, el millor sou…» i si falla qualsevol d’aquestes exigències, caiem en la desesperació. Com més perfeccionistes ens tornem, amb més força embat la frustració i els sentiments de fracàs quan no aconseguim els nostres objectius per petits que siguin. Llavors apareixen aquelles situacions on ens desesperem perquè hem estat 3 segons més a la cua del super al coincidir amb una senyora gran al davant, quan el nostre dia és una ruïna perquè hem hagut d’utilitzar les escales a causa d’una averia de l’ascensor o ens toca passadís en comptes de finestra en un vol regular.

  • Sóm un tot canviant

A hores d’ara ja sabem que no som només la suma de les petites parts que ens conformen i per tant no té cap sentit amargar-se i permetre que un dels aspectes disfuncionals de la nostra persona ens defineixi.

Hi ha moltes maneres de disfressar aquesta taca de tinta que ha caigut sobre el quadre de la teva vida: la pots intentar tapar, esborrar o adornar… però si t’ofusques i només estàs pendent d’aquesta taca, és probable que no siguis capaç de veure els altres colors de l’obra, i creu-me que n’hi ha un munt.

Qui sap, potser d’aquí un temps tornes a mirar aquesta part del quadre i t’adones que la famosa taca al final hi queda bé i tot, que no et desagrada. Que no t’estranyi. Les persones canviem constantment i també ho fan els nostres gustos i la manera que tenim de veure el món. Per tant,

no deixis que una taca ho embruti tot.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort