• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

T’AGRADA EL NADAL?

 S’apropa el Nadal, amb les seves festes, reunions familiars i d’amics, regals, tradicions… El Nadal arriba per tothom però no arriba igual per tothom. Hi han persones que gaudeixen d’aquestes festes, que tenen allò que diem esperit nadalenc. Persones que gaudeixen de decorar les seves cases, de trobar-se amb les seves families, de comprar regals, viuen amb alegria aquestes dates. En canvi, a altres persones no els hi agraden, desitgen que s’acabin perquè ho passen malament. El Nadal és de contrastos, de persones que l’estimen i persones que més aviat l’odien. De persones que els agradava de petites i ara d’adultes ja no i de persones que els ha tornat a agradar al tenir als seus fills.

Sigui com sigui, El Nadal mou les emocions.

Existeixen dades que indiquen que aproximadament un 44% de la població pateix el que s´anomena “depressió blanca” que és la tristesa que moltes persones senten al Nadal i que és semblant als símptomes depressius comuns.

Quines són les causes de la tristesa al Nadal?

La tristesa en aquestes dates s’associa a diferents motius.

  • Reunions familiars: Per moltes famílies no hi ha excusa és Nadal i ens hem de reunir si o si. El problema és quan hi han persones que no s’aguanten que no es veuen durant tot l’any i tenen l’obligació de trobar-se aquests dies. Això genera tensió, incomoditat i possiblement esclatarà en conflictes.
  • Nostàlgia del passat: El Nadal activa els records de persones importants que ja no estan, sentim el buit i enyorem Nadals feliços que ja no tornaran.
  • La soledat: hi han persones que no tenen a prop a la seva família i no poden passar aquests dies junts. Persones que no tenen família per reunir-se aquests dies.
  • L’economia: El Nadal suposa una despesa econòmica, dinars, regals, trobades amb amistats. No poder portar el ritme d’aquestes festes pot generar tristesa a moltes persones.
  • La feina: No totes les persones tenen vacances al Nadal i això fa que no puguin gaudir del temps com voldrien.

Què podem fer per viure millor aquestes dates?

  • Com t’agradaria que fos el teu Nadal? Fes el Nadal que tu vols no el Nadal establert. Pot ser difícil fer canvis i anar contracorrent a les costums establertes, però viure un Nadal rere d’un altre de forma trista passa factura.
  • Viu el Nadal amb les persones que vulguis. Escull quines són les persones amb les que et sents bé i disfruta aquests dies d’aquestes trobades.
  • Valora si és beneficiós parlar de segons quins temes aquests dies. Hi han famílies que ho tenen clar ni política, ni futbol… Pensa si et va bé treure o discutir sobre segons quins temes aquests dies. No vull dir que has d’evitar resoldre temes, però possiblement no siguin els millors dies per fer-ho, tenint en compte que mengem i bevem més que la resta de dies de l’any.
  • No et sentis obligat/da a ser feliç aquestes dates. Ens bombardegen amb missatges de felicitat per Nadal, no podem ser felices per obligació, ho sents o no ho sents. No et sentis culpable per no sentir allò que es suposa que has de sentir, escolta’t i dóna’t el permís per sentir el que necessitis.

Si no t’agrada el Nadal o et posa trist/a pensa que això si que són uns dies i passen, saber que té una data límit sempre ajuda. I si gaudeixes del Nadal no pensis que s’acaben aviat, gaudeix-les sense dates.

Lola Guerra Ruiz. Psicològa nº Col 11389

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

ETS UNA PERSONA FORTA

A vegades, he escoltat i també he dit «Ets una persona forta, jo no hagués pogut amb aquesta situació». Crec que moltes vegades, dividim les persones en dos tipus: les persones débils i les persones fortes. És com si algunes persones haguéssin desenvolupat recursos que les fan més fortes davant situacions i altres no. Però, què pensem quan diem que una persona és forta? Normalment, l’atribuim característiques com la capacitat de superació, de sortir endavant, de no venir-se a baix, mantenir la calma i la fermesa.

Els trets de les persones emocionalment fortes no tenen res a veure amb la duresa del caracter, la inflexibilitat o la tendencia a imposar-se a la resta de persones. Tot el contrari. Les persones emocionalment fortes tendeixen a ser moderades i a estar en equilibri. L’autocontrol és la clau per la fortalesa emocional, l’autocontrol no és la repressió, l’autocontrol és tenir l’habilitat per identificar les emocions i saber expresar-les.

Sentir tristesa forma part de la vida de les persones, la persona forta plora, clar que plora i expressa aquesta tristesa perquè així és la manera que pogui sortir la emoció i s’alliberi.

A vegades penso que estem invaits per una tendencia al positivisme irreal i a mostrar sempre que estem feliços i això limita la nostra necessitat d’estar tristos.

Quines són les característiques de les persones emocionalment fortes?

1. Són emocionalment intel.ligents. Són persones que saben mantenir la calma en les situacions díficils, tenen equilibri emocional i estan preparades davant el canvi.

2. No depenen de la opinió de les altres persones. A tothom ens agrada caure bé, però aquestes persones no depenen d’això, una cosa és el desig i una altra diferent és la necessitat, la necessitat ens fa aferrar-nos i això és el que fa mal.

3. Accepten bé les crítiques constructives. Comenten errors com tothom i davant les crítiques constructives aprenen d´això.

4. Assumeixen les equivocacions tenint compassió d´elles mateixes i empatia amb les altres persones

5. Tenen objectius clars que els motiven sempre a seguir per aquests camins

6. Mantenen la calma davant de situacions díficils, poden estar tristes, rabioses, engoixades però sense desbordar-se davant de les situacions.

7. Creuen en les seves capacitats de superació, recorden que han pogut sortir d´altres situacions i això els ajuda a tirar cap endavant.

8. Encara que tinguin por fan les coses amb por.

És cert que hi han persones que sembla que de forma innata tinguin aquestes característiques però també és veritat que les poden desenvolupar. Per la meva experiència com a psicol.loga he vist persones que s´han enfortit emocionalment al haver passat per diferents situacions de la vida. Crec que en general les persones aprenem de les situacions i quan es repeteixen o tenim situacions semblants ja tenim més recursos del que teniem al principi.

Lola Guerra

VOLER ÉS PODER?

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

  • Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
  • Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
  • Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
  • Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
  • La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
  • La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
  • Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
  • Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

Com parlar de sexualitat amb els fills/es?

La sexualitat no és una cosa que tenim, sino és quelcom que sóm. La sexualitat és la forma en la qual cada persona expresa, comunica, sent, dóna i rep plaer amb la paraula i amb els cinc sentits del seu cos.

Em trobo sovint amb la dificultat que tenen les mares i els pares per parlar de sexualitat amb els seus fill/es. Com fer-ho? Quan s´ha de fer? Què s´ha d´explicar?

Les principals barreres que no ens deixen parlar obertament de la sexualitat són: la por, la falta d´informació, els mites i les idees equivocades.

La sexualitat no comença quan s´inicien les relacions sexuals, els nens/es experimenten sexualitat des de petits/es, comencen a explorar el seu cos, a sentir plaer al tocar-se, sense saber que és la sexualitat però si aproximant-se a sentir el seu cos. La educació sexual és un procés que dura tota la vida. No es limita només a explicar com “venen els nens/es”. Té com objectiu mostrar com adquirir información, formar actituds i valors sobre la identitat, les relacions i la intimitat. Inclou les relacions interpersonals, l´afecte, la imatge corporal, el gènere, entre altres aspectes.

Moltes vegades, els adults parlem de sexe als petits centrant-se més en els perills i no en les emocions. És important que els petits poguin saber sobre les malalties sexuals, embarassos no desitjats però també és important que sapiguen les emocions que es mouen a la sexualitat: el plaer, l´autoestima, l´acceptació corporal, el desig…

Us exposo algunes pautes que poden ajudar a les mares i pares a parlar de sexualitat amb els petits:

  • És important que els adults tinguin la iniciativa. Si els vostres fills/es no han fet cap pregunta sobre sexualitat, s´ha d´aprofitar qualsevol oportunitat que sorti. Si no parlem fins que mostrin interés això pot portar al fill/a a sentir que les persones adultes no els hi agrada parlar d´això i per tant no preguntaran.
  • Explicar la sexualitat: se´ls ha d´explicar la biologia relacionada amb el sexe, però també que les relacions sexuals impliquen estima, atenció i responsabilitat. Amb els nens/es a partir de 12 anys les converses han d´incloure la llibertat d´escollir una parella amb la que viure una relació sexual, la importància que sigui consentida i que s´arribi amb alegria i seguretat.
  • No preocupar-se si no coneixem totes les respostes a les preguntes dels nostres fills/es. El que sabem és molt menys important que la manera com responem. Sabran que no hi ha temes prohibits a casa.
  • Tractar el tema dels abusos sexuals: transmetre´ls la idea que la sexualitat és íntima i consentida. No censurar la masturbació però si educar-la des de la intimitat.
  • Donar-lis informació segons la edat però no pensar que tenen tota la informació que volguin. La majòria d´adolescents han rebut poca educació sexual, moltes vegades ha sigut facilitada per amics amb el risc que no sigui la correcta.
  • La educació sexual ha de ser una tasca compartida entre els pares i les mares i la escola.
  • La educació sexual afavoreix la responsabilitat no la promiscuitat. És una creença falsa pensar que parlar de sexualitat inicitarà a practicar-la abans.

Com per la majòria de temes poder tractar-los des de la naturalitat i sinceritat ajuda als petits/es a entendre. És important escoltar i respondre les seves inquietuds, d´aquesta manera podem crear un clima de confiança amb els petits/es.

Per més informació us recomano el llibre: Tot el que necessites saber sobre la sexualitat. Editorial: Rosa dels vents

Lola Guerra Ruiz

Psicòloga Col. Nº 11389

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

LA POR AL REBUIG

La Fariza s’acaba de baixar una app per lligar perquè li ha recomanat un company de feina que té un munt de cites i, després d’una setmana on ha contactat amb diferents perfils que li han despertat interès, no ha obtingut resposta per part de cap. Se sent frustrada i deixa de valorar-se perquè sent que no agrada a les noies. La Paula ha començat una nova feina aquest mes de març on ha d’aconseguir captar nous clients pel carrer per una ONG que vetlla per eradicar la pobresa del tercer món. El supervisor de la seva zona li ha cridat l’atenció perquè no està aconseguint els resultats esperats. Avui ha acabat la seva jornada dolguda, frustrada i trista perquè reconeix que, quan rep un no per part de la ciutadania, li afecta massa. L’Andreu li ha demanat al seu germà petit que l’acompanyi a veure una pel·lícula que acaben d’estrenar i li ha tornat a dir que no li ve de gust. Se’n adona que, quan una persona li importa, se sent menyspreat i no pot evitar enfadar-se amb el seu germà per rebutjar la seva invitació.

Totes aquestes històries quotidianes tenen un denominador comú que es basen en rebre una negativa per part dels demés i sentir-se rebutjat/da. Un cop escoltat aquest no, el significat que cada persona li atribueix i les creences que s’activen provoquen un malestar que pot desencadenar en frustració, impotència i, en moltes ocasiones, un atac a la pròpia autoestima. Quan et preocupa caure bé als demés, no sentir-se acceptat/da socialment i la opinió que els demés tenen sobre tu, la por al rebuig es converteix en una autèntica bofetada. Segons un estudi realitzat a la Universitat de Michigan, el teu cos allibera les mateixes substàncies quan vius una situació de rebuig que quan algú et dóna un cop de puny. El sistema analgèsic que s’activa quan una persona se sent rebutjada és el mateix que quan es produeix una agressió física.

QUÈ VOL DIR SENTIR POR AL REBUIG?

La por al rebuig s’experimenta quan una persona se sent avaluada o jutjada pels demés. Aquesta por s’activa quan et vols apropar a una persona que t’agrada en un bar i et preocupa que et rebutgi o quan postergues l’elaboració d’un projecte per la nota que et puguin posar. La ment anticipa una realitat imaginària i fa real el que no ho és, per això hi ha persones que deixen de banda les seves necessitats i desitjos per ser acceptats/des i d’altres que eviten al màxim aquest tipus de situacions. Malgrat totes les persones tenim aquesta por, el problema apareix quan aquesta por és tan intensa que et limita certes conductes i et paralitza.

QUINES SÓN LES POSSIBLES CAUSES?

Les experiències de rebuig viscudes en el passat condicionen el present quan la por al rebuig és molt intensa. Si t’has sentit rebutjat/da quan has tingut una primera cita o en entrevistes de feina, aquestes experiències reforcen aquesta por. Haver patit assetjament escolar durant la infància o, fins i tot, agressions psicològiques i/o físiques poden condicionar aquest tipus de comportament com un mecanisme de defensa davant de l’agressió a la pròpia autoestima. Per això, quan una persona li dóna molta importància a la opinió sobre un/a mateix/a, no agradar es converteix en una amenaça ja que mai es pot agradar a tothom, de la mateixa manera que hi ha persones que no t’agraden a tu. Quan es cerca la validació i no es pot tenir la certesa del significat de les paraules, gestos o mirades, es busquen senyals constantment i no es deixa de pensar què pot està pensant l’altre de mi. Que sigui possible no vol dir que sigui probable. El més important davant d’aquesta por és l’acceptació d’un/a mateix/a com a bon antídot.

La interpretació que es fa de l’experiència de rebuig és determinant ja que no és el mateix creure’m que no valc perquè m’han rebutjat en una entrevista de feina que pensar que el meu perfil no encaixa en el que està buscant aquesta empresa. Quan una persona es creu que em rebutgen per tot el que sóc és diferent a pensar que em rebutgen pel que estic fent en aquests moments.

QUAN EL FRACÀS ES CONVERTEIX EN L’ÈXIT

Les experiències de fracàs són una nova oportunitat per assolir l’èxit. Sabies que J.K. Rowling, l’autora dels llibres de «Harry Potter», va ser rebutjada per anys per un munt d’editorials? Walt Disney va rebre 300 negatives de diferents inversors per crear els famosos parcs d’atraccions. Quants intents va realitzar Thomas Edison abans de crear la llum? Una de les històries més conegudes de fracassos convertits en noves oportunitats és les 1000 creacions prèvies per part de Thomas Edison abans d’inventar la llum. Estic segur que tu també en tens de pròpies!

QUÈ EM POT AJUDAR A SUPERAR AQUESTA POR?

Deixar de ser qui és per agradar és una decisió perillosa que et col·loca en un escenari on la teva identitat es dilueix en benefici de likes de plàstic. Sigues conscient de la quantitat de persones al teu voltant que t’accepta com ets ja que, en moltes ocasions, la ment només es centra en aquelles persones que no ho fan. El comportament dels demés no depen només de tu, per això obtenir un Sí o un No ve determinat per altres factores que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar com, per exemple, si acaba de deixar una relació de més de 15 anys o si no li agrada el tipus de cinema que li proposes. Creure que el motiu només depen d’un/a mateix/a és un error. Per això, és necessari que, malgrat la por, enfrontar-se a aquest tipus de situacions perquè aquesta por pugui disminuir de mica en mica.

El rebuig forma part de la vida i cal conviure amb ell de forma amigable, comprensiva i objectiva sense viure-ho com un atac o quelcom personal. Val la pena convertir el rebuig en un aliat enlloc d’un enemic. Tenir un bon autoconcepte i confiança en un/a mateix/a són els millors ingredients per fer front a situacions de rebuig que hem viscut, vivim i viurem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg col. 12.866

LA RELACIÓ MONÒGAMA ESTÀ PASSANT A LA HISTÒRIA?

Cada cop és més freqüent llegir o escoltar històries entre persones que no tenen relacions monògames. Últimament, sento que la societat o un sector de la societat està canviant en la relació sexoafectiva. S´estan descobrint noves formes de relacionar-se en parella que surten de l´esquema de dos persones monògames.

Es parla de diferents relacions no monògames:

  • Swingers o intercanvi de parella
    L’intercanvi es defineix com el joc exclusivament sexual que poden gaudir els membres d’una parella, normalment junts, en companyia d’una altra persona o d’una altra parella. Es pot donar tant en espais privats com en locals d’intercanvi. Generalment no implica cap relació afectiva amb altres persones.
  • Relació oberta
    La parella “obre” la seva relació de manera que cada membre tingui permís per interactuar i jugar (normalment només sexualment) amb altres persones, ja sigui junts o per separat, sense que es consideri infidelitat. Cada relació pot establir les seves pròpies regles del que està permés o no.
  • Poliamor jeràrquic
    El poliamor es defineix com la capacitat d’estimar vàries persones alhora de manera consensuada entre totes les implicades. En el cas de que hi hagi una jerarquia, s’estableix una parella o relació principal i d’altres secundàries.
  • Poliamor no jeràrquic
    Quan tenim més d’una relació íntima, sexual i amorosa al mateix temps amb el coneixement i consens de totes les persones involucrades, sense que existeixi cap jerarquia més enllà de les jerarquies implícites que es donen segons la vinculació es tingui amb cada una (convivència, fills en comú, economia compartida, …) es parla de poliamor no jeràrquic, on no existeixen normes restrictives per cada membre de la relació.
  • Anarquia relacional
    L’anarquia relacional s’entén com la pràctica de formar relacions que no estiguin sotmeses a un conjunt de regles preestablertes. És una forma d’entendre les relacions que intenta posar menys pes en les relacions sexo-afectives, validant i donant espai i importància a cada persona, independentment de si encaixen o no en una etiqueta determinada (parella, amic, amant, etc…)

Per mi, no és qüestió de dir que una manera de relacionar-se està bé i la resta està malament. Em trobo moltes vegades amb aquest tipus de conversa en la qual les persones només defensen una postura com única, exclusiva i valida. Com moltes coses a la vida, crec que no és qüestió de tenir la raó ja que tothom tenim la nostra, per mi és més aviat reflexionar sobre quina és la relació o vincle que volem establir amb una altra o altres persones.

Les relacions no són fàcils, tenen molts aspectes implicats que s´han de saber portar. Hi han diferents factors que poden ajudar a tenir una relació saludable: l´equilibri entre el donar i el rebre, una bona comunicació,empatia, respecte, llibertat, aprenentatge…

D´alguna manera, s´està obrint el concepte de la monogàmia i cada persona pot escollir amb qui i com vol relacionar-se, tot és lícit des del respecte a l´altra o altres persones. Les persones que tenen relacions no monògames parlem de diferents aspectes com : la honestedat, una bona comunicació, l´acceptació incondicional, la valentia i el coratge per afrontar les dificultats… Aquest tipus de relacions comporten també dificultats ja que s´han d´afrontar les dificultats d´aprenentatge personal que aniran sorgint.

Un cop em van dir: “ Les relacions duren mentre que aprenguem de l´altra persona” em sembla un bon lema, les relacions com a font d´aprenentatge mutu.

Així que escollis la relació que volguis i que aprenguis molt!

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Col.legiada 11389

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies