• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

VOLER ÉS PODER?

Existeix un missatge força estès que proclama que podem aconseguir totes les fites que ens proposem i superar totes les limitacions que ens puguem trobar. Aquest es pot trobar en diversos eslògans publicitaris, llibres d’autoajuda, aforismes apoderadors o conferències/xerrades inspiradores. Aquesta creença no és nova, però el bombardeig massiu amb el que s’inculca, sí. Sens dubte, aquesta interpel·lació dirigida a superar dificultats i barreres és mobilitzadora.

No hem de perdre de vista que aquesta crida a la voluntat té les seves llums i ombres. La determinació, la motivació i l’esforç són elements claus per assolir els objectius que ens proposem. Davant els entrebancs, doncs, és important mantenir el compromís amb la nostra causa i seguir endavant.

Quines són les ombres i paranys d’aquesta crida?

  • Creure que la motivació és suficient en si mateixa. Així, pot semblar que només amb desitjar i persistir tot és possible. Però la preparació i la planificació són essencials per saber les passes a seguir, per anticipar les possibles dificultats que poden aparèixer i dissenyar plans de contingència, o per aplanar el camí. En aquest sentit, pot resultar molt útil plantejar-se objectius a curt, mig i llarg termini.
  • Pretendre tenir una voluntat fèrria i sense esquerdes. Això no és possible. Tot esforç té un cost, i és inevitable defallir, desmotivar-se, recular, dubtar, equivocar-se… Pretendre el contrari és ciència ficció. Cal acceptar que hi haurà moments en els que ens mancarà l’energia i l’empenta per continuar. Per això és necessari conèixer-nos bé i d’aquesta manera permetre’ns descansar, desconnectar de la lluita. Fins i tot pot ser útil imposar-nos el repòs.
  • Pensar en termes absoluts, de tot-o-res. Hem de diferenciar entre determinació i obcecació. Els propòsits són orientadors, i també orientatius. Són una fantasia que hem construït, i que volem instaurar. Però la fantasia s’ha de poder acomodar a l’espai exterior (i aliè) al nostre món interior. Això pot requerir reestructurar, adaptar, flexibilitzar o revisar les nostres pretensions. I fer-ho no implica renúncia o derrota.
  • Els conflictes amb qui ens envolta. Pot ser que per aconseguir el que volem restringim la nostra vida a aquell objectiu. També pot succeir que per assolir-lo perjudiquem a d’altres persones. Sigui com sigui, acabaríem generant efectes colaterals que hem de valorar si estem disposats/des a provocar.
  • La culpabilitat. Si “només” cal voler per poder, però ens trobem que no arribem, ens podríem dir (o sentir) que potser no estem “volent” de manera suficient, i sentir-nos culpables en conseqüència. En aquest sentit, cal valorar, per exemple, si realment hem donat el que podíem donar o si podríem fer més, així com si el nostre desig és genuí o induït. És a dir si parteix de nosaltres o una altra persona ens està empenyent a tenir-lo.
  • La ràbia. Hem d’estar preparats per gestionar la frustració. Aquesta pot aparèixer a petita escala davant els contratemps, o a gran escala si no hi ha possibilitat d’aconseguir el que ens hem proposat de la manera com ens ho hem plantejat.
  • Aferrar-se a la idea que tot el que volem és possible. Les limitacions existeixen, i el món no gira al nostre voltant. És a dir, hi ha circumstàncies que estan fora del nostre abast i hi ha barreres que són infranquejables. Acceptar-ho no implica resignar-se, sinó ésser-ne conscient per dirigir la nostra energia a potenciar i promoure el que és viable, i guanyar en eficàcia.
  • Convertir l’autosuperació i el creixement personal en una fal·làcia màgica. En ocasions, l’objectiu transformatiu adquireix tonalitats màgiques, de manera que es té la creença que quan s’arribi a la meta, “tot” serà diferent. Cal prendre consciència de les implicacions del canvi, i de les conseqüències realistes que tindrà. El mateix camí del repte forma part del procés d’assoliment, i si hi prestem atenció, veurem els petits canvis que es van produint, i que ens indicaran si val la pena prosseguir per la via empresa.

Per tot plegat, potser es tractaria més aviat de “saber voler abans de poder”. I tenint present les consideracions esmentades, donant-hi més llum i apaivagant les ombres.

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

VULL SER UN/A PRINCIPIANT!

Què passaria si haguessis sortit avui de casa mirant el paisatge que envolta el paisatge cap a l’escola on portes els més menuts de casa? Com et sents quan centres la teva atenció en el sabor del kiwi que et menges cada dia a l’hora d’esmorzar? Què succeeix en el teu interior quan els teus sentits estan connectats quan et dutxes? Què passa en el teu interior quan no deixes acabar una frase que recordes haver sentit amb anterioritat?

 

La ment del principiant consisteix en una actitud marcada per la indagació i descoberta constant sense necessitat que siguin experiències noves.

A què es refereix quan es parla de la ment del principiant? Es refereix a un dels set factors que composen una actitud per la pràctica de Mindfulness. És possible que, quan comences a dominar una matèria sigui relacionada amb la teva professió o una afició, segurament deixes de dedicar la teva atenció al que fas de la mateixa manera que quan no et senties al principi. Per una banda, et proporciona seguretat; però, per altra banda, deixes de banda la teva mirada com a principiant.

Si mai coneixes persones dedicades a la vida monàstica o mestres de tradició zen veuràs que et diuen que en saben molt poc de meditació i, fins i tot, et recomanin que millor que estudiessis amb una altra persona. No ho diuen pas per falsa modèstia, sinó perquè tenen activada la ment del principiant. No t’ha passat mai que, quan fas un viatge, la teva mirada cap a tot allò que t’envolta sigui el menjar, el paisatge, l’arquitectura o les persones que coneixes és diferent que durant el teu dia a dia. Com seria un dia si focalitzessin la teva atenció en el que vius i experimentes com quan viatges fora de la teva zona de confort? Fes l’experiment de sentir-te turista en la teva pròpia ciutat.

La ment del principiant és una actitud. No vol dir que no sàpigues res, sinó que en aquell moment tens espai per o deixar-te atrapar pel que saps, pel que has experimentat o per idees preconcebudes. A més, no saber res no té res de dolent, és bàsicament sentir honestedat amb un/a mateix/a. Encara que moltes persones experimenten vergonya perquè tenen la creença que ja ho haurien de saber o la por a ser jutjat/da com una persona ignorant. Tothom qui treballa en ciència ha de reconèixer el que no sap i tenir-ho ben present per poder aconseguir a descobrir coses molt rellevants. Si una persona està massa preocupada pel que ja sap, no podrà fer el salt a la dimensió de la creativitat.

En moltes ocasions, quan ja has viscut algunes situacions i les repeteixes, no li dediques suficient atenció al que passa perquè ja ho has fet anteriorment. Apareix en la teva ment la frase «Ja ho conec». La ment del principiant et deixa que vingui la curiositat i alegria que té una criatura davant la vida i els reptes que li ofereix com si fos la primera vegada sortint del pilot automàtic. El repte que tenim les persones adultes és viure la vida i cada un dels seus moments com a nous.

 

Què has fet avui per primera vegada?

T’havies fet mai aquesta pregunta abans? Si, atures a reflexionar la resposta des de la ment del principiant la resposta és TOT! El mestre zen japonès Suzuki Roshi va afirmar que «en la ment del principiant hi ha moltes possibilitats, en la de la persona experta n’hi ha molt poques«. Les persones principiants arriben a la nova experiència sense tenir-ne coneixement ni experiència, doncs hi arriben amb una actitud oberta i creativa. Estem parlant d’una qualitat innata de la ment ja que el moment present és una constant sorpresa. Sempre és nou! Per això, vull ser una persona principiant!

Extret del llibre de Kabat-Zinn, Jon (2012). Mindfulness per a principiants. Ed. Kairós. Barcelona.

FACIS EL QUE FACIS, ESTARÉ AQUI

La vida a vegades ens posa en situacions que no hem viscut mai, hem de prendre decissions i actuar sense saber ben bé com fer-ho. Cadascú de nosaltres som diferents i davant de les situacions reaccionem de diferents maneres. A vegades ens sorprenem perquè fem alguna cosa que no pensàvem que faríem mai però és veritat que no sabem que farem fins que ens trobem en la situació. Quantes vegades diem: “ jo mai faria això…” i la vida et posa a proba i resulta que ho fas. La Programació NeuroLingüística explica que davant d´una situació fem sempre el millor que sabem amb els recursos i aprenentatges que tenim en aquell moment. Per això, si ens tornés a passar la mateixa situació estaríem en un altre moment vital i possiblement ho faríem diferent.

Quan expliquem a algú el que estem vivint normalment ens vols ajudar i ens podem trobar en diferents respostes:

  • La persona que ens diu el que pensa que hem de fer en aquella situació
  • La persona que ens diu : Com estàs? Et va bé fer-ho així?
  • La persona que no s´ha trobat mai però et dóna un consell de com ho faria si en un futur es trobés.
  • La persona que et dóna diferents alternatives davant d´aquesta situació.

El que està clar és que la vida no és 2+2=4, és molt més complicada i moltes vegades no hi ha una solució perfecta si no que cadascú fem allò que ens surt de dins.

Una vegada em van dir és millor no donar consells si no te´ls demanen, perque si el dónes i surt bé ets fantàstica però si surt malament és culpa teva. Els consells són una arma de doble fil i moltes vegades no volem consells, només volem que ens escoltin i que no ens diguim el que hem de fer. És molt més constructiu per cadascú de nosaltres viure segons el que reflexionem i sentim en aquell moment.

Crec que en general donem opinions sense saber ja que no estem en la situació de l´altra persona i encara que estem serà diferent perquè estem vivint un moment diferent depenent del nostre creixement. Hi han persones que són molt més sensibles a les opinions dels altres i això fa que poguin dubtar més o pensar que no estan fent el que és correcte. Realment, no hi ha una resposta correcta o incorrecta, hi han experiències.

Possiblement seria millor demanar allò que necessitem, m´agradaria que em donessis la teva opinió o un consell o per una altra banda poder preguntar si l´altra persona necessita la nostra opinió.

Com a psicologa moltes vegades els pacients demanen una resposta del que han de fer però no li podem donar perque li estaríem donant una resposta des de la nostra visió de la vida i és la pròpia persona que ha de trobar la seva resposta. El que si pot ajudar és fer reflexionar a la persona per guiar-la i que així pogui arribar a la resposta que en aquell moment és més adequada i l´ajudarà a aprendre.

El que si que ajuda és : Facis el que facis, estaré aqui.

Lola Guerra Ruiz

Psicologa Nº Col. 11389

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies