L’AUTORESPECTE, UNA DIMENSIÓ DE L’AUTOESTIMA

©Ivelin Radkov - stock.adobe.com

La definició de respecte fa al·lusió a tenir consideració cap a alguna cosa que és digne i ha de ser tolerada, i a no causar-li ofensa o perjudici.

Auto- és un prefix que significa per si mateix o per un mateix.

Llavors, tenim que l’autorespecte és la consideració per nosaltres mateixos, com a éssers dignes i valuosos que som, i queda expressament clar que, si ens respectem, no hem de causar-nos ofensa o perjudici.

L’acceptació i la tolerància d’un mateix, més enllà dels defectes i virtuts que es tinguin, és autorespecte.

Habitualment, veig en la consulta a persones que no se senten bé amb elles mateixes, que s’enfaden, maltracten i agredeixen a si mateixes, i quan els pregunto si tindrien aquests sentiments o conductes amb altres persones, sempre responen que no. Llavors, cal preguntar-se per què, de vegades, és tan fàcil respectar als altres, però costa tant respectar-se a si mateix?

Sembla que el que un fa en la intimitat del seu ésser fos menys important que el que fa amb o als altres, com si estigués permès no respectar-se perquè «total, ningú ho veu». No obstant això, un sap com es tracta i si un no és autorespecte, s’està fent mal a si mateix.

Per arribar a tenir un tracte de consideració amb nosaltres mateixos, és imprescindible conèixer-nos, tenir consciència de què ens agrada i què no, saber com sentim, quins són els nostres valors i conviccions i quines són les nostres necessitats.

Conèixer els nostres límits, és fonamental per prendre decisions encertades, per no excedir-nos i, a el mateix temps, no permetre que altres s’excedeixin amb nosaltres.

Adherir a certs valors, ens porta a tenir conviccions clares i, quan això passa, sabem què podem tolerar i què no; si respectem el límit del que no tolerem, ens respectem a nosaltres mateixos. En cas contrari, estem faltant al nostre respecte. Quan portem a terme conductes que no són coherents amb les nostres conviccions, no actuem d’acord als nostres valors o quan permetem a altres que ens menyspreïn, desvaloritzin o desacreditin, no ens estem respectant.

En el seu llibre Els sis pilars de l’autoestima, Nathaniel Branden dedica un capítol a la integritat personal, la seva pràctica reforça el sentiment de vàlua cap a un mateix. Per contra, la manca de congruència entre el que pensem i el que fem, resulta en una traïció cap a nosaltres mateixos, i en els casos més greus, en una agressió envers nosaltres mateixos.

«La integritat consisteix en la integració d’ideals, conviccions, normes, creences, d’una banda, i la conducta, per una altra. Quan la nostra conducta és congruent amb els nostres valors declarats, quan concorden els ideals i la pràctica, tenim integritat» (Branden, 2017).

Per això, diem que l’autoconeixement és un factor imprescindible, saber què volem, quins són els nostres ideals, els nostres valors i els nostres límits. Més enllà del que hàgim après en la nostra família o, a través de la religió o en la cultura en què ens hàgim desenvolupat, necessitem ser conscients del que ens dicta la nostra pròpia naturalesa.

Si ens deixem portar pels desitjos d’altres, i no pels nostres propis, és possible que entrem en conflicte, i un dels senyals d’això és el malestar, que pot ser tant físic com psicològic.

Recordo una pacient que tenia conviccions clares sobre el que està bé o malament, però els valors del seu home no estaven d’acord amb els d’ella. Ell treballava en una empresa de lloguer de vehicles a la qual no es permetia als empleats utilitzar els cotxes per a ús personal. No obstant això, quan li tocava tancar les instal·lacions el dia dissabte, solia emportar-se un cotxe per utilitzar-lo diumenge, que era el seu dia de festa. Normalment, sortia a passejar amb la meva pacient, qui no estava d’acord amb aquesta conducta, però l’acceptava perquè ell no s’enfadés. Això generava en ella un intens malestar psicològic, sentia que estava fent una cosa dolenta, no gaudia dels passejos i, en ocasions, havia arribat a sentir ansietat.

Aquí, es veu amb claredat com la manca de congruència entre els seus valors i la seva conducta resultaven en un malestar que fins i tot danyaven la seva autoestima. Ella sentia que era dolenta cada vegada que sortien a passejar en un cotxe de l’empresa, però a més estava enfadada amb si mateixa, perquè sentia que es traïa a si mateixa a l’acceptar una cosa que no estava d’acord amb les seves creences.

La consciència dels propis desitjos, necessitats i principis són essencials per pujar a el següent esglaó: el fer, la conducta. Si tots aquests elements estan d’acord estem sent congruents.

 «El viure de manera conscient és alhora causa i efecte de l’eficàcia d’un mateix i del respecte de si mateix» (Branden, 2017).

Branden ens proposa realitzar el següent exercici per treballar la integritat. Completa la frase: «Si jo aporto un 5% més d’integritat a la meva vida …»

Si, en fer aquest exercici, ets sincer amb tu mateix, veuràs com apareixen qüestions que habitualment negues i / o rebutges. En acceptar-les, estàs fent un pas endavant, et responsabilitzes i pots ser més congruent amb els teus valors i, per tant, respectar-te més i millor.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Branden, Nathaniel (2017). Els sis pilars de l’autoestima. Paidós, Barcelona.

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM D’AUTOCURA?

L’autocura abasta diversos aspectes de la persona, es tracta d’una cura integral del self (sí mateix). González, Mosquera, Knipe i Leeds (2012) diferencien tres aspectes fonamentals de l’autocura: “1) una actitud o estat mental de voler i valorar al self (postura que porta a l’individu al fet que cuidi bé de si mateix); 2) no barallar-se amb un mateix; i 3) desenvolupar accions específiques que aportin beneficis, creixement o valor a l’individu”.  

Llavors, en parlar d’autocura, es fa referència a portar un patró de conductes que inclou els següents elements:

1. Tenir una bona relació a un/a mateix/a[1]

Això significa ser amic d’un mateix, tractar-se amb afecte, compassió i empatia. De la mateixa manera en què es tractaria a un amic o a algú per qui se sent afecte i a qui es desitja ajudar, així hauria de ser el tracte amb un mateix. Mirar-nos amb bons ulls de manera incondicional.

Autocura física

Una bona relació amb un mateix implica realitzar accions per a cuidar la salut física, com anar al metge quan sigui necessari, dormir i descansar suficients hores, portar una alimentació sana i equilibrada, realitzar exercici físic regularment i mantenir unes pautes d’higiene personal i de l’entorn.

No fer-se mal

Aquest aspecte implica observar la qualitat de les relacions emocionals que es mantenen; si és amb individus que no són positius per a la persona; si s’aguanten relacions nocives o, simplement, insatisfactòries durant molt de temps; o si es duen a terme conductes perjudicials, com posar-se en situacions de perill, consumir drogues o alcohol, infligir-se mal físic (autolesions), maltractar-se quan es comet un error o s’està anímicament malament.

2. Tenir una visió realista d’un mateix

Reconèixer les pròpies equivocacions, que no s’és perfecte, sense auto castigar-se per això, amb una actitud compassiva cap a un mateix és un aspecte elemental per a tenir una bona relació amb un mateix, però també és important ser realista, sense exagerar o engrandir les pròpies virtuts i reparar en les necessitats dels altres com a vàlides i significants.

3. Reconèixer i respectar les necessitats pròpies

Es tracta de sintonitzar amb les pròpies emocions, reconèixer-les i validar-les per a així saber què necessitem. La comprensió de les pròpies necessitats ha d’anar acompanyada d’un respecte d’aquestes, és a dir, reparar en elles per a poder satisfer-les. 

No hi ha autocura si no hi ha satisfacció del que es necessita.

4. Saber protegir-se de manera adequada, entendre i establir límits 

Mantenir vincles sans 

Com deia en un ítem anterior, és fonamental mantenir relacions emocionals satisfactòries, en les quals hi hagi empatia, interès i respecte mutus, en les quals sigui possible ser un mateix sense haver d’adaptar-se als altres i ser valorat per qui i com s’és.

Rebre un tracte afectuós i respectuós, genera que la pròpia autoestima es vegi reforçada i fa que qui el rep se senti mereixedor d’aquest tracte.  

Dur a terme activitats positives

Per a les persones que estan molt orientades en deure o en fer sempre una cosa productiva, es tractaria que poguessin dedicar temps a l’oci o a fer activitats que els resultin plaents.

Per a les persones que solen dedicar tot el seu temps a estar actives, tenen agendes plenes, fins i tot amb activitats plaents, es tractaria que dediquessin temps al descans, a no fer res, ja que aquesta relaxació també és necessària.

Per això és tan important conèixer els propis límits, per a no auto exigir-se tant, saber parar o fer activitats que ajudin a recarregar les piles sense tenir la sensació que s’està perdent el temps.

Tenir la capacitat de demanar i acceptar ajuda

En molts moments de la vida, es necessita d’altres persones, però hi ha els qui viuen aquest fet com un senyal de feblesa. Es tractaria d’aprendre a demanar i acceptar ajuda quan sigui necessari, per a poder relaxar-se i permetre’s ser ajudat, sense que això impliqui una sensació de vulnerabilitat.

5. Mantenir un equilibri entre les necessitats pròpies i les dels altres 

Mantenir límits apropiats

Algunes persones exerceixen un exagerat rol de cuidador, anteposen el benestar dels altres enfront del seu propi, a través de la cura dels altres minimitzen o neguen les seves pròpies necessitats.

També, pot tractar-se de persones que necessiten complaure a uns altres per a ser acceptades i evitar que els facin mal.

En tots dos casos és necessari prendre consciència d’aquests comportaments per a poder reconèixer les pròpies necessitats i no extralimitar-se en cures i atenció als altres. Es tracta de girar la mirada, posada en un/s altre/s, cap a un mateix.

De la mateixa manera, les persones que tenen la tendència a carregar amb molt (treball, família, economia, etc.) o a aguantar massa, han de prendre consciència d’aquest patró de funcionament i fer canvis que els permetin reconèixer les pròpies necessitats i els propis límits per a saber parar a temps, deixar anar càrregues, allunyar-se de persones i relacions nocives i, en definitiva, acte cuidar-se.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

González, A. Mosquera, D. «EMDR i Dissociació. L’abordatge progressiu «. Edicions Plèiades, Madrid 2012.


[1] D’ara endavant s’usarà el masculí genèric per a facilitar la lectura.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort