• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

LA MENT IL·LUSÒRIA

Un dia un home va preguntar al mestre:

  • Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

  • Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

  • Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

  • Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica  és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar  per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca  sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden  tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i  cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

  • Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
  • Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
  • Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
  • Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

VULL SER UN/A PRINCIPIANT!

Què passaria si haguessis sortit avui de casa mirant el paisatge que envolta el paisatge cap a l’escola on portes els més menuts de casa? Com et sents quan centres la teva atenció en el sabor del kiwi que et menges cada dia a l’hora d’esmorzar? Què succeeix en el teu interior quan els teus sentits estan connectats quan et dutxes? Què passa en el teu interior quan no deixes acabar una frase que recordes haver sentit amb anterioritat?

 

La ment del principiant consisteix en una actitud marcada per la indagació i descoberta constant sense necessitat que siguin experiències noves.

A què es refereix quan es parla de la ment del principiant? Es refereix a un dels set factors que composen una actitud per la pràctica de Mindfulness. És possible que, quan comences a dominar una matèria sigui relacionada amb la teva professió o una afició, segurament deixes de dedicar la teva atenció al que fas de la mateixa manera que quan no et senties al principi. Per una banda, et proporciona seguretat; però, per altra banda, deixes de banda la teva mirada com a principiant.

Si mai coneixes persones dedicades a la vida monàstica o mestres de tradició zen veuràs que et diuen que en saben molt poc de meditació i, fins i tot, et recomanin que millor que estudiessis amb una altra persona. No ho diuen pas per falsa modèstia, sinó perquè tenen activada la ment del principiant. No t’ha passat mai que, quan fas un viatge, la teva mirada cap a tot allò que t’envolta sigui el menjar, el paisatge, l’arquitectura o les persones que coneixes és diferent que durant el teu dia a dia. Com seria un dia si focalitzessin la teva atenció en el que vius i experimentes com quan viatges fora de la teva zona de confort? Fes l’experiment de sentir-te turista en la teva pròpia ciutat.

La ment del principiant és una actitud. No vol dir que no sàpigues res, sinó que en aquell moment tens espai per o deixar-te atrapar pel que saps, pel que has experimentat o per idees preconcebudes. A més, no saber res no té res de dolent, és bàsicament sentir honestedat amb un/a mateix/a. Encara que moltes persones experimenten vergonya perquè tenen la creença que ja ho haurien de saber o la por a ser jutjat/da com una persona ignorant. Tothom qui treballa en ciència ha de reconèixer el que no sap i tenir-ho ben present per poder aconseguir a descobrir coses molt rellevants. Si una persona està massa preocupada pel que ja sap, no podrà fer el salt a la dimensió de la creativitat.

En moltes ocasions, quan ja has viscut algunes situacions i les repeteixes, no li dediques suficient atenció al que passa perquè ja ho has fet anteriorment. Apareix en la teva ment la frase «Ja ho conec». La ment del principiant et deixa que vingui la curiositat i alegria que té una criatura davant la vida i els reptes que li ofereix com si fos la primera vegada sortint del pilot automàtic. El repte que tenim les persones adultes és viure la vida i cada un dels seus moments com a nous.

 

Què has fet avui per primera vegada?

T’havies fet mai aquesta pregunta abans? Si, atures a reflexionar la resposta des de la ment del principiant la resposta és TOT! El mestre zen japonès Suzuki Roshi va afirmar que «en la ment del principiant hi ha moltes possibilitats, en la de la persona experta n’hi ha molt poques«. Les persones principiants arriben a la nova experiència sense tenir-ne coneixement ni experiència, doncs hi arriben amb una actitud oberta i creativa. Estem parlant d’una qualitat innata de la ment ja que el moment present és una constant sorpresa. Sempre és nou! Per això, vull ser una persona principiant!

Extret del llibre de Kabat-Zinn, Jon (2012). Mindfulness per a principiants. Ed. Kairós. Barcelona.

VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

TENS PROBLEMES D’ANSIETAT?

La Maria s’ha despertat aquesta setmana una hora abans que li soni el despertador del mòbil i no pot conciliar més la son sense saber per què. La Naiala ara balla swing els dimecres en el casal del seu poble gràcies a un regal d’aniversari, però comença a suar i experimenta una sensació d’ofec cada vegada més intensa quan li toca de parella un noi que li agrada. La Sarah ha rebut el diagnòstic d’un segon tumor en el pit i se sent neguitosa quan pensa que li ha d’explicar al seu pare ja que la mare va morir de càncer fa dos anys. L’Enrique ha arribat a la consulta perquè està de baixa laboral per un atac d’angoixa quan estava a punt de fer una ponència en anglès en el Mobile Congress dimarts passat. 

La Maria, la Naiala, la Sarah i l’Enrique ens han arribat a la consulta perquè tenen símptomes d’un dels trastorns més prevalents en la nostra societat actual, estan patint símptomes d’ansietat. De què parlem quan parlem d’ansietat? L’ansietat humana és molt àmplia i abarca des de reaccions normals de por que ajuden a evitar un perill clar i present fins el pànic incontrolable i l’evitació inapropiada de persones, llocs i coses en un esforç per sentir-se fora de perill de tot mal. La sensació de por aguda i ansietat de lleu a moderada està omnipresent en la condició humana. Això vol dir que cert nivell d’ansietat és bo i necessari com, per exemple, a l’hora de parlar en públic, realitzar un examen o quan hi ha una primera cita amb una persona desconeguda, una altra aspecte és la intensitat d’aquesta ansietat que pot paralitzar els mecanismes cognitius, psicofisiològics i emocionals. No obstant això, quan l’ansietat és injustificada, excessiva i persistent, o bé quan interfereixen en el dia a dia, es pot categoritzar com a trastorn.

 

Els trastorns d’ansietat es solen conceptualitzar com la por a la por que produeix nivells elevats de malestar subjectiu, manifestació de símptomes somàtics i disrupció de la vida quotidiana.

La preocupació s’ha descrit com una activació persistent de la representació cognitiva d’un/a mateix/a de l’ansietat, inclosos pensaments inquietants, històries o imatges sobre un possible perill o amenaça. Quan l’amenaça supera la capacitat de l’individu d’escapar o de fer-la front, pot produir-se immobilitat comportamental o hipervigilància cognitiva, en un intent per danyar el dany passivament. És com si un sistema d’alarma a la llar s’activés amb freqüència malgrat no haver-hi senyals reals d’intent de robatori. Cada vegada són més els estudis en humans i animals que indiquen que l’activació repetida, exagerada o perllongada de la fisiologia de l’estrès, a més de la recuperació endarrerida de respostes biològiques davant de situacions d’estrès, poden contribuir al fracàs prematur de sistemes d’òrgans que poden augmentar la susceptibilitat a malalties afectant directament a la salut.

Quan una persona té l’atenció centrada en els aspectes negatius de la pròpia experiència, se sent preocupada sobre una possible desgràcia futura o distorsiona la magnitud d’un problema real a través de la catastrofització, és probable que estigui patint problemes d’ansietat ja que, en aquestes situacions, es tendeix a interpretar de forma poc ajustada l’amenaça en absència d’un perill real.

 

Mentre que la percepció de por i d’ansietat succeeix en el cervell, la resposta també s’experimenta en el cos.

La inducció de por i altres formes d’efectivitat negativa estimulen una àmplia activació simpàtica que s’origina en rutes de l’escorça cerebral i d’estructures subcorticals i que baixa a través del tronc encefàlic, la medul·la espinal i els nervis simpàtics perifèrics als òrgans de tot el cos. Aquest es tradueix en símptomes somàtics com tensió muscular dolorosa, acceleració del pols, pressió arterial alta, arítmia cardíaca, dificultat per respirar i trastorns gastrointestinals. Atès que aquestes sensacions interiors són desagradables, la ment tendeix a distreure l’atenció intentant prevenir l’ansietat evitant persones, lloc, objectes, animals, etc.

Per això, les pràctiques de Mindfulness ofereixen una orientació on l’ansietat és observada, permesa i resposta deliberadament amb franquesa, curiositat i acceptació a diferència d’evitar-ho ja que encara reforça més el patró ansiògen. Practicar Mindfulness augmenta la tolerància a l’angoixa, interrompre l’evitació habitual i potenciar l’autoregulació adaptativa i el funcionament saludable del cos i la ment. Si vols entrenar la teva capacitat mindful, et recomano que entris en el nostre Canal de Youtube on trobaràs pràctiques centrades en la respiració, les sensacions corporals i les emocions.

 

Daniel Borrell, psicòleg col·legiat núm. 12.866

EQUANIMITAT I MINDFULNESS

 

«Si tanques els punys,

tan sols obtindràs un grapat de sorra;

si obres les mans,

tota la sorra del desert passarà per elles.»

Dôgen Zenji

 

La paraula equanimitat implica serenitat i justícia en tots els casos i per a tothom. També té a veure amb equilibri, calma, seny i autocontrol.

Des de la perspectiva de Mindfulness es tracta d’un estat mental, en el que no hi ha aferrament ni rebuig. En aquest estat mental no reaccionem davant un esdeveniment que s’experimenta en el propi cos.

 

El primer pas en l’equanimitat és ser conscient de l’experiència

 

No es tracta d’evitar l’experiència –quan la ment la jutja com a “desagradable”, ni d’aferrar-se a ella, quan la ment la jutja com “agradable”. Tot és transitori i pots observar el vaivé de pensaments, emocions i estats d’ànim. Des d’aquí, la nostra acció deixa d’estar guiada per impulsos, per la intensitat emocional o per la passió i és guiada per un estat de tranquil·la observació del que està succeint.

Aquesta pràctica és el que permet experimentar la impermanència, tot canvia a cada moment, cada respiració és diferent a l’anterior, cada pensament o emoció passa i esdevé un altre. En aquesta experiència no hi ha cap JO, només etiquetes a les que la meva ment s’enganxa i que es converteixen en fixacions. Qualsevol tipus de fixacions no fan més que marcar el limitat camp de les nostres il·lusions. Una mirada al nostre passat ens demostra a les clares que, al llarg dels anys, hem estat subjectes a continus canvis: el nostre cos físic està canviant tot el temps, les nostres amistats i relacions pateixen canvis de tant en tant, les nostres aspiracions i els punts de vista polítics o ideològics, com també els de les altres àrees de la vida social i cultural. En resum, no podem estar segurs sobre qui és realment aquest «un/a mateix/a».

L’equanimitat és la clau per alliberar-nos de la ment aferrada, dominada pel desig; de la ment aversiva, dominada pel rebuig i de la ment il·lusòria, dominada per la confusió. Potser fa un dia radiant, o hi ha un cel de tempesta. Potser vols el primer i rebutges el segon, això seria una exemple d’aferrament i d’aversió. La ment il·lusòria és la que creu que pot decidir el temps que farà.

La pràctica equànime consisteix en fluir a cada instant amb la vida canviant.  No hi ha res a obtenir, no hi ha res a desitjar o a rebutjar, sinó experimentar el que és a cada moment.

En la pràctica Mindfulness la persona està oberta a l’experiència present sense reaccionar, observa sense intervenir ni modificar el que és. Asseguda en el coixí, o en la cadira, centra l’atenció en la respiració i deixa d’atendre els pensaments o les emociona, que deixa passar, sense rebutjar-los i sense quedar-se atrapada per ells, en un doble movimiento d’acceptació i desidentificació.

 

L’equanimitat planteja un tracte compassiu amb tothom

 

Quan pensem en les diferents persones, generalment les mirem sempre en relació amb nosaltres mateixos, tenim una opinió formada sobre elles i les mesurem amb els nostres criteris.

La pràctica sobre l’equanimitat és un poderós antídot en contra dels nostres acostumats i fixos punts de vista sobre les nostres persones i sobre els altres.

És harmonia mental, és llibertat de la ment, un estat d’equilibri interior que no és afectat per èxits o fracassos, guany o pèrdua, honor o deshonor, lloances o crítiques, plaer o dolor. No hi ha un ego que fer créixer o que defensar. No hi ha una individualitat des de la qual posicionar-se. En calma, observem la vida en harmonia, sense que «el que diran» condueixi la nostra pauta de comportament. És mantenir l’equilibri en mig dels canvis de la vida. No ser guiats pel plaer o el dolor. La persona equànime no persegueix neuròticament ombres, sinó que accepta el flux de la vida tal com és, sense que les decisions siguin el resultat de fugir de situacions desagradables o de cercar no patir, sinó que accepta amb coratge qualsevol situació tal com ve.  És com la roca sòlida bé enclavada en la terra, que no es commou davant el vent o la tempesta.

Soledad Calle Fernández

Psicóloga General Sanitària

Col. Núm. 13.541

soledadcalle@quantumpsicologia.com

 

 

 

REGULACIÓ EMOCIONAL EN TEMPS DIFÍCILS

Des de fa uns mesos s’han viscut diversos esdeveniments polítics i socials de gran impacte al país, com va ser l’atemptat a Barcelona i el dia 1-O, i se segueix vivint un clima de tensió i incertesa que genera diferents emocions en les persones, com poden ser ràbia, por, angoixa, ansietat, tristesa i desassossec. Sobre això va escriure fa uns dies el meu company Esteve Planadecursach Soler, aquí teniu l’enllaç de l’article https://www.quantumpsicologia.com/2017/10/08/efectes-psicologics-de-l1-o/

Si tenim en compte que a la vida quotidiana de vegades és difícil mantenir l’equilibri emocional per diferents motius.

 

Podem entendre que en temps de crisi social això pot empitjorar i convertir-se en una situació de risc per a la salut mental

Així ens trobem amb sensacions o emocions no adaptatives, és a dir que poden a més de dificultar el benestar de la pròpia persona dur-la a tenir conductes reactives, d’impuls, que denoten una desproporció a la situació i que fan difícil al seu torn les interaccions personals. És per això que en aquests moments és important realitzar un treball personal per mantenir la regulació emocional. Però, què significa aquest concepte?

La regulació emocional que també es coneix com a habilitat emocional es defineix com «la destresa de les persones i el procés deliberat que requereix esforç per atendre i percebre els sentiments de forma apropiada i precisa, la capacitat per assimilar-los i comprendre’ls de manera adequada i la destresa per regular i modificar el nostre estat d’ànim o el dels altres de manera voluntària»(Mayer, Caruso & Salovey, 2000; Cabell, Fernández-Berrocal, Ruiz & Extremera, 2006; Eisenberg & Spinrad, 2004; Kooler, 2009) (Ribero -Marulanda & Vargas Gutiérrez, 2013, pp. 498).

Això vol dir que per mantenir-se en estat de calma o de regulació emocional es necessita d’una participació activa per part de la persona, és una habilitat que permet un ajust o adaptació al context, i evita la reactivitat quan aquesta no és necessària.

Com saber si s’està desregulat/da?

Quan això es passa poden aparèixer els següents símptomes d’hiperactivació: augment de les sensacions com tensió muscular, acceleració del pols, tremolors, respiració entretallada, imatges intrusives, reactivitat emocional, hipervigilància, dificultats per raonar, elevació de la pressió sanguínia, entre d’altres.

La desregulació també pot manifestar-se amb signes de hipoactivación com: absència relativa o entumiment de les emocions, reducció dels moviments físics, amnèsia, confusió, dèficit d’atenció i dificultat per pensar i per prendre decisions. (Ogden, P. 2009)

Per qui tenen dificultats de regulació de manera habitual, les situacions de crisi i / o de convulsió social poden ser especialment difícils, a hores d’ara les emocions es viuen amb més intensitat i pot arribar a generar desequilibri intern i per tant desregulació emocional. Quan les emocions desadaptatives s’instal·len, la salut de la persona i les seves relacions interpersonals perillen. En aquests estats disminueix l’atenció, la capacitat per raonar, l’empatia i augmenta la reactivitat emocional i poden augmentar també emocions com ràbia, tristesa, sensació d’incertesa o ansietat, o altres símptomes com insomni, tensió muscular, mals de cap, entre d’altres.

 

Part de la feina conscient per mantenir la calma passa per identificar les emocions, observar-les i decidir activament si romandre en aquest estat

No seria adaptatiu alimentar les emocions desagradables, mirar constantment les notícies en els diferents mitjans, parlar de la situació o pensar en tot allò que generi malestar.

Què cal fer per mantenir la regulació emocional?

  • Identificar si les sensacions corporals augmenten o disminueixen produint malestar
  • Atendre aquestes sensacions per poder modificar-les
  • Prendre consciència dels pensaments, si són negatius o pessimistes
  • Prendre distància de la situació o temàtica que provoca malestar
  • Focalitzar l’atenció en una activitat agradable
  • Posar en pràctica recursos com respiracions diafragmàtiques, tècniques de relaxació o exercici físic que ajudi a aconseguir un estat de calma
  • Practicar Mindfulness o Atenció plena

Bibliografia:

Gaggino,M.http://www.cienciapsicologica.org/pubs/notas/clinica/item/104-regulacion-emocional.

Ogden, P. Minton, K. Pain, Clare. El trauma y el cuerpo. Un modelo sensoriomotriz de psicoterapia. Ed. Desclée de Brouwer, 2009.

Laura López Galarza

Psicòloga. Terapeuta EMDR.

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

LA COMPASSIÓ COM ESTAT MENTAL

“Tot acte perceptiu és un acte creatiu”

Edelman

 

 

Podem situar-nos de manera intencionada en un ventall immens d’estat mentals, d’emocions. Podem decidir si contribuïm a fomentar la por, el ressentiment o l’odi amb tòpics i típics prejudicis.

 

Des quin estat mental et situes davant del món?

 

Podem deixar que els altres ens contagiïn seu estat mental o podem centrar-nos en un en què volem estar, ni que sigui per alguns moments.

Considero que en aquest moment -amb tantes persones interessades en fomentar l’odi i la por- és necessari i urgent desenvolupar la nostra compassió. Potser a algunes persones que llegeixen aquestes paraules, els soni malament i en el seu cap comencin a disparar-judicis i crítiques. Però la compassió és un producte avançat de la nostra espècie, que ens ajuda a sobreviure. Implica almenys tres moviments: el primer és que identifico l’emoció -la meva i / o la dels altres. El segon és que comprenc d’on sorgeix aquesta emoció, entenc la narració -la història que m’explico o que m’expliquen, que ja sabeu que no és el mateix que estar d’acord o compartir l’ficció- i el tercer moviment és la realització de alguna acció per reduir el sofriment – el meu o el dels altres.

 

Etimològicament, en el vocable compassió trobem un doble origen semàntic. D’una banda, procedeix del llatí cum-passio, i faria al·lusió al sofriment compartit amb un altre. D’aquesta manera, com-passio seria acompanyar a l’altre en el seu drama interior caldria completar aquesta definició inicial assenyalant que la compassió és la participació en el patiment de l’altre, i diferent d’aquest mateix patiment, ja que la compassió no és sinònim d’identificació anímica amb la persona que pateix, sinó que implica la mobilització activa de tots els recursos, per tal de transformar en el possible aquesta situació de dolor.

 

 

Qui està al comandament de la teva vida, la teva por o tu?

 

Qui governa teus actes, el teu ràbia o tu? O teus gelosia, o la teva enveja, o la impaciència o qualsevol altre estat mental?

 

Tots i totes tenim aquestes experiències, sentim aquestes coses, però podem triar no reaccionar-hi, tenim un espai de llibertat per decidir des d’on em vull relacionar amb el món.

 

El desenvolupament de la compassió comença amb el bon tracte cap al nostre ésser, amb dosis d’amabilitat i cordialitat, entenent el que ens passa, explicant-nos una història comprensiva, amb poc enjudiciament, amb paciència , obrint-se a les experiències, sense forçar, sense exigir, amb sentit de l’humor.

 

Des d’aquest lloc potser puguem acollir tot el que hi ha en nosaltres, i contemplar la nostra ombra.

 

Ser conscients del nostre estat mental és el primer pas per tal de poder transformar-lo. L’observació i descripció del seu contingut és el que ens permet no reaccionar de forma impulsiva, sinó triar la conducta més adaptativa en l’esdeveniment que experimentem. És la consciència de la ment que contempla la ment. L’atenció està associada amb l’experiència subjectiva de «caure en el compte» o «adonar-se», és a dir, la consciència de l’estímul. Es des d’aquí que podem reduir la impulsivitat, pròpia d’emocions intenses i passar a un procés de presa de decisions, per escollir el comportament més convenient al moment.

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13.541

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies