• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

CONEIXENT ELS JOC DE PODER, part III

Després d’haver parlat, en articles anteriors, de què són els jocs de poder i d’haver fet una descripció d’alguns dels jocs de poder psicològics, em proposo en aquesta tercera part desenvolupar dos tipus més de jocs de poder psicològics segons la classificació de Claude Steiner, i proposar els possibles tipus de respostes a aquests jocs.

3) Jocs de poder de les Mentides

La mentida descarada i la gran mentida: per a la seva efectivitat aquest tipus de mentida depèn de la confiança i de la manca d’informació de la víctima. De vegades la mentida és tan gran que no és possible creure que pugui ser una mentida, encara que tampoc es cregui que sigui veritat.

Mentides per omissió, mitges veritats, secrets: Steiner diu que «no dir tota la veritat és tan mentida com dir una mentida descarada», també és una mentida guardar informació, és a dir l’omissió de la veritat.

Estadístiques: existeixen estadístiques veritables i falses que es poden utilitzar per donar-li validesa a un argument, i també és possible ‘maquillar’ les estadístiques per aconseguir els resultats desitjats.

Rumors: és un joc de poder que utilitza les mentides, s’introdueix informació falsa en la ment d’altres persones per manipular-les.

4) Jocs de Poder Passius

 Aquesta classe de jocs de poder no són agressius com els anteriors, sinó que són defensius i permeten aconseguir els objectius de manera passiva.

Ningú al pis alt: si una persona vol que una altra persona faci una cosa determinada, i la segona persona no vol fer-ho pot fer servir diferents maneres de persuadir la primera o també pot no reconèixer la petició. Com per exemple: no escoltar, fer-se el/la distret/a, o fer una altra cosa mentre la primera persona parla; oblidar cites, instruccions o compromisos, és una altra manera de jugar aquest joc; com també ignorar les negatives i les regles no escrites.

M’ho has de: aquest joc de poder utilitza el sentit de l’obligació d’un altre per aconseguir els fins proposats. És a dir que la persona fa una sèrie de coses per crear un sentiment d’obligació o deute que es pugui utilitzar en el futur.

Fins aquí hem vist els diferents jocs de poder psicològics que poden jugar-se per intentar controlar a una altra persona, ara ens toca veure quines són les respostes a aquests jocs i quins tipus de respostes serien les més adequades.

Les respostes possibles que planteja Steiner són quatre:

  • Sotmetre’s
  • Escalar en el joc responent amb un altre joc de poder
  • Fer servir una antítesi
  • Respondre cooperant

Sometiment o submissió

La submissió és una estratègia fallida per Steiner ja que en si mateixa no implica una solució quan s’està sent víctima d’un joc de poder psicològic, tot i que en algun moment el sometiment pot evitar enfrontaments innecessaris.

Escalada

Es tracta de reaccionar a un joc de poder amb un altre major, aquesta resposta porta a una reacció encara més gran, i els jocs de poder continuen escalant fins que un dels jugadors es sotmeti o sigui assassinat. És a dir que es tracta d’una estratègia fallida.

Si bé aquest tipus de resposta es porta a terme en molts àmbits, potser sigui fàcil relacionar-la amb els conflictes armats, on un país o un grup de països aliats porten la presència militar a una zona i el o els contrari/s fan el mateix però a més porten la marina o l’aeronàutica, escalant en el conflicte i mostrant el seu poder al o els adversari/s. Si a aquesta resposta li segueix una escalada més gran i esclata el conflicte armat, el joc segueix en escalada fins la submissió o la pèrdua d’una de les parts, que sempre implica mort i destrucció.

Usar una antítesi

Aquest procediment es fa servir per neutralitzar un joc de poder. Al altre costat del poder Steiner afirma que «L’antítesi és una forma verbal d’art marcial que, com en l’Aikido, ensenya només la defensa i treballa moviments no ofensius».

Per exemple una manera de respondre als jocs de poder ‘tot o res’ consisteix a prescindir d’allò que es torna escàs, ja siguin béns, afecte, diners, carícies, treball, seguretat, etc. Deixar de necessitar això que s’utilitza per manipular fa que es col·lapsi l’estratègia del joc de poder.

Solució cooperativa

L’objectiu d’aquesta estratègia és que ambdues parts resultin satisfetes, per arribar a això es busca generar un terreny comú de necessitats i negociar sobre aquesta base. Steiner diu que aquest tipus de solució requereix més compromís i creativitat que l’escalada o l’antítesi.

 

«Aquest tipus de resposta no és ni submissió ni escalada al moviment de poder. Treu la transacció d’un mode de control o de competència a un mode cooperatiu» (Steiner).

Resumint sobre els quatre tipus de respostes, trobem que la submissió i l’escalada són respostes competitives que reforcen i mantenen la manera de control del poder. L’antítesi és una resposta d’autodefensa on el jugador continua en la manera de control perquè encara veu a l’altre jugador de poder com un adversari.

En canvi en la solució cooperativa Steiner diu que «és una aplicació d’un poder d’una altra classe: L’Altre costat del poder. Contra el poder de la intimidació fa servir la desobediència, la confrontació amable, l’educació emocional, fermesa, comunicació, transcendència, saviesa i cooperació, totes poderoses facultats que usades conjuntament poden desarmar el joc de poder més intens «.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

 

Bibliografía:

Berne, Eric. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones humanas. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. El otro lado del poder, análisis transaccional del poder personal. Ed. Jeder libros. Sevilla, 2010.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part II

En l’article anterior vaig escriure una introducció sobre què són els jocs de poder, en què consisteixen i alguns tipus de jocs segons la descripció de Claude Steiner. Si vols, pots llegir-lo en el aquest enllaç:
https://www.quantumpsicologia.com/2018/06/11/coneixent-els-jocs-de-poder-part-i/

Descriuré aquí algunes de les diferents maniobres de poder a nivell psicològic. Però abans recordem què és un joc poder? és un intent conscient de controlar a una altra persona, ja sigui que l’altre faci alguna cosa que no vol fer, o evitar que l’altra persona faci alguna cosa que vol fer.

Jocs de poder psicològics

L’objectiu dels jocs psicològics és superar la resistència d’una altra persona sense utilitzar mitjans físics, es pot aconseguir persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.
Claude Steiner diferencia el que ell anomena quatre famílies de jocs de poder psicològics, ja siguin grollers o subtils, descriuré aquí les dues primeres famílies.

1) Tot o res, jocs de poder de l’escassetat
2) Jocs de poder de la intimidació
3) Jocs de poder de les mentides
4) Jocs de poder passius

1. Tot o res: jocs de poder basats en l’escassetat

Aquests jocs aprofiten la por de les persones a l’escassetat, a ser privades d’alguna cosa que necessiten, s’utilitzen en diferents àmbits, conjugal (marits i esposes), laboral (treballadors i caps), familiar (pares i fills) i a les corporacions.

Estima’m o deixa’m: és un mètode usat per obtenir seguretat, sota l’amenaça de deixar la relació si no s’obté un compromís per part de l’altre, creant l’escassetat de qualitat i sexualitat. O en persones que volen sexe i amenacen d’abandonar la seva presència física i suport si no s’aconsegueix aquest objectiu.

Ho agafes o ho deixes: el missatge que es dóna en aquest cas és ara o mai, estàs amb mi o contra mi. També és un recurs que s’utilitza en diferents àmbits com el conjugal, laboral, etc.

L’escassetat de carícies; l’economia de carícies: Eric Berne va definir el terme carícies en l’anàlisi transaccional com la unitat de reconeixement social. Hi ha dues maneres de carícies: la carícia positiva com unitat d’afecte o amor i la carícia negativa com a unitat d’aversió humana o odi.

 

El subministrament de carícies positives podria estar a l’abast de tothom i ser il·limitat, però no és així per una economia artificial de carícies que redueix la seva disponibilitat.

Llavors podem entendre que hi hagi també una fam de carícies al no tenir el reconeixement i amor que es necessita. D’aquesta manera també apareix la por a l’escassetat de carícies i això genera una avarícia de carícies. En les persones que sempre volen tenir la raó, el que realment hi ha és una necessitat de ser validades o aprovades, o dit d’una altra manera una necessitat de carícies.

Salvar la cara: és un aspecte de la necessitat de tenir raó, se sosté un error encara que aquest sigui evident.

2) Jocs de poder de la Intimidació

A nivell psicològic aquests jocs manipulen la por a la violència emocional com ser denigrat / a, insultat /a, humiliat /a o criticat/a.

Metàfores: són formes lingüístiques que s’utilitzen per afirmar o descriure sentiments positius o negatius, però quan s’està enfadat o quan es vol manipular a un altre, les metàfores es fan servir per intimidar. Dir per exemple: si fas això ‘em partiràs el cor’ o ‘m’has donat una punyalada per l’esquena’ segurament farà sentir culpable a l’altra persona, o entrarà en dubtes sobre si les seves accions són o no correctes.

Metàfores polítiques i propaganda: les campanyes polítiques utilitzen aquests jocs en els eslògans, o en imatges utilitzades per desacreditar individus o grups.

Tapapensaments: s’utilitzen amb l’objecte de controlar la conversa i fer perdre el fil del pensament de la víctima, per exemple: interrompre, parlar ràpid, elevar el to de veu, gesticular (en alguns casos de manera amenaçadora), cridar i/o utilitzar insults o paraules fortes.

Estàs fent broma oi?: consisteix a fer sentir culpable a l’altra persona respecte a la seva intenció de fer una cosa determinada. En aquest joc es fingeix estar sorprès i no poder creure el que s’escolta.

Jocs de poder basats en la lògica: es confon a l’altra persona utilitzant el mètode de la lògica que en si mateix és una eina per a la recerca de la veritat, fent creure a l’altre/a que la conclusió és veritat.

Si no ho pots provar, no: en aquest joc de poder es desacrediten les fonts o les premisses d’algú. S’utilitza el llenguatge de la lògica fent semblar que l’argument és vàlid i refutant la posició de l’altra persona.

Desacreditar les fonts: s’invalida del punt de vista d’algú restant crèdit a les premisses sobre les que es sustenta la seva posició. D’aquesta manera és invàlida l’argumentació.

Redefinició: en aquest joc de poder existeix una negació a continuar amb les premisses controladores de l’altra persona, és a dir que es canvien les premisses, es re defineixen, i es continua amb la conversa. Qui defineix les premisses possiblement pugui controlar el resultat.

Focus de poder, intimidació física subtil: aquests jocs de poder tenen a veure amb qüestions físiques com la vestimenta, o el lloc que s’ocupa en una sala o oficina per tal de causar una aparença més gran i més intimidació. Per exemple: situar-se físicament per sobre d’altres, o anar acompanyat de gent que li donarà protecció i ajuda.

Els jocs de poder de la intimidació són efectius perquè inciten a l’obediència i estimulen la culpa, en la mesura que el poder es fa més evident, més augmenta l’explotació de la por a la violència. En el següent article descriuré les altres dues famílies de jocs de poder. L’autor de L’altre costat del poder planteja quatre formes de respondre a aquests jocs, dels quals parlaré també.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part I

Et pot sorprendre descobrir la quantitat de vegades que ens hem vist jugant jocs de poder, ja sigui perquè seguim el joc d’altres o perquè nosaltres mateixos els plantegem, i en moltes ocasions sense ser-ne conscients. Entendre què són aquests jocs posa una mica de llum a la manera en què ens relacionem, i a partir de llavors podem decidir de manera conscient si volem seguir o deixar de jugar.

Per començar és important saber que les persones que juguen jocs de poder ho fan perquè anteriorment algú els va sotmetre a aquests jocs, i va ser quan van aprendre a jugar. Si en la infància nostres pares jugaven jocs de poder entre ells i / o amb els fills, és lògic que el nen o la nena aprengui a jugar sense ser-ne conscient, i que continuï amb aquesta manera d’interacció en la seva vida adulta.

 

Steiner declara que «difícilment notem com treballa la dominació, ja que estem immersos en ella des del naixement».

Els jocs de poder, que són transaccions entre les persones, s’utilitzen en diferents nivells: en les relacions personals, laborals, en la política, en la publicitat, etc.

Però … què és un joc de poder?

Claude Steiner diu que quan volem alguna cosa d’una altra persona i pensem que no ho aconseguirem si ho demanem de manera directa, o que l’altra persona es resistirà, llavors juguem un joc de poder per obtenir allò que volem a través d’altres mitjans i sense resistència .

 

«Els jocs de poder estan dedicats a deshabilitar a una altra gent forçant els nostres desitjos sobre ells (Steiner)».

Els jocs de poder poden ser actius o passius. Els primers fan referència a allò que fem quan esperem resistència de l’altra persona. Els jocs de poder passius s’utilitzen per resistir els desitjos d’altres.

Steiner divideix els jocs de poder en quatre quadrants classificant-los en Físics o Psicològics i Bastos o Subtils.

1) Físics i Bastos: són evidents a simple vista per la seva violència o crueltat, per exemple: assassinat, violació, empresonament, segrest, tortura, cops, empentes, cops de porta, etc.

2) Físics i Subtils: són maniobres de control no tan visibles a simple vista però també depenen de mitjans físics per provocar la submissió, per exemple: tocar, abalançar, envair l’espai, prendre del braç, fer algú seure o aixecar-se, ocupar un espai visible, usar entonacions agressives de la veu, estrènyer els punys o mandíbules, altres gestos facials com estrènyer els llavis, etc.

Psicològics: estan dirigits a superar la resistència sense utilitzar mitjans físics. Això s’aconsegueix persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.

3) Psicològics i Bastos: insultar, elevar la veu, mirar i / o parlar amb to amenaçador, enutjar, ignorar clarament, interrompre mentre algú parla, mentir descaradament, etc.

4) Subtils i Psicològics: gestos gairebé desapercebuts, lògica falsa, humor sarcàstic, mentides hàbils, mentides per omissió, xafardeig, publicitat, propaganda, etc.

Vegem un exemple senzill: un nen li demana a un altre durant l’esbarjo que li doni el seu esmorzar, l’altre es nega a fer-ho i llavors el nen ho amenaça que li donarà una pallissa al sortir de l’escola ja que sap que ningú va a buscar-lo, llavors el nen davant la por cedeix i li lliura l’esmorzar. En aquest cas el nen aconsegueix vèncer la resistència de l’altre utilitzant un joc de poder psicològic. Si el nen s’hagués negat a lliurar l’esmorzar segurament la situació hagués escalat cap a un joc de poder físic i bast, és a dir que el nen podria haver rebut intimidacions físiques com empentes, cops, etc.

La tendència dels jocs de poder és a escalar del subtil al bast i del psicològic al físic, per tal de guanyar la partida fins que un o l’altre es rendeixi.

En el proper article descriuré les diferents maniobres de poder a nivell psicològic que es poden dur a terme i com tractar-les. La comprensió dels jocs de poder ens dóna la possibilitat de prendre consciència d’ells i saber com usar-los. Per Steiner una vegada iniciat el joc, el receptor té quatre opcions: sotmetre’s, escalar en el joc responent amb un altre joc de poder, fer servir una antítesi i respondre cooperant.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

 

TAN A PROP I TAN LLUNY

Qui no recorda la frase «Lejos… cerca…» que van popularitzar els famosos habitants del Barrio Sésamo? Dues paraules que ens van ajudar quan érem infants a diferenciar quan una persona estava situada lluny i quan estava situada a prop. Vam aprendre a utilitzar aquest dos termes en forma de binomi, però què passa quan aquests dos adverbis es troben? Aquest record de la meva infància m’ha transportat a una altra realitat on és possible estar a prop i lluny al mateix.

En la nostra ciutat, en el barri on vivim o en l’entorn laboral, la diversitat cultural és més que una realitat. Persones que han vingut d’altres regions, països, cultures i religions formen part del nostre teixit social; però, com ens relacionem els uns amb els altres en aquesta convivència?

 

En moltes ocasions, la cultura occidental es posiciona des d’una mirada crítica ja que tendeix a jutjar els comportaments i valors d’altres cultures sense tenir l’empatia suficient per entendre-ho.

També existeix la creença que la cultura occidental és millor que la resta i que té la missió d’ajudar a la resta perquè segueixen el bon camí. Totes aquetes premisses ens permeten comprendre de quina manera es cultiven els prejudicis que circulen en el nostre dia a dia sobre les persones que provenen d’altres cultures i amb qui convivim. A partir d’aquí, apareixen els prejudicis que es consideren actituds hostils i desconfiades envers a una persona que pertany a un col·lectiu i els estereotips com les atribucions generalitzades de determinades característiques d’alguns membres al seu conjunt. Aquests estereotips i prejudicis es converteixen en rumors i es transmeten sense, moltes vegades, haver tingut un contacte i una experiència directe. Doncs, no és fàcil detectar-los i qüestionar-los perquè en circulen molts. Ningú està exempt d’haver-se sentit discriminat per un prejudici i/o estereotip ja que n’hi ha a tots els grups siguis home, dona, gai, immigrant, una persona gran, independentista, policia, català, andalús, unionista, pobre o adolescent.

 

La  por al que és desconegut per la resta és un dels principals motius que explica la presència de prejudicis en qualsevol societat.

Per tant, això vol dir que ningú està exempt de tenir prejudicis sigui quin sigui el seu origen cultural. El principal problema d’aquesta realitat és l’estigmatització de veïns i veïnes, les conductes discriminatòries i, sobretot, l’odi cap a persones només per pertànyer a una religió, cultura o classe social.

És molt curiós identificar com existeixen certs rumors que alimenten aquest tipus d’actituds com les ajudes socials específiques a les persones immigrades, l’augment de la delinqüència i la inseguretat ciutadana o l’augment de les llistes d’espera en les operacions per l’arribada de persones de contextos culturals diversos. Malauradament, aquests prejudicis s’han multiplicat arrel dels atemptats a Catalunya durant el mes d’agost jutjant a les persones musulmanes com a terroristes.

 

T’has parat mai a pensar si has estat mai víctima d’un prejudicis?

No t’has sentit mai jutjat/da per pretànyer a un col·lectiu? Hi ha persones adolescents que se senten discriminades en un supermercat per si robaven, a persones unionistes per ser defensors de la tauromàquia o a una persona gay per ser promíscua sexualment. Això vol dir que ens pot passar a tothom.

La diversitat cultural permet conèixer altres cultures, llengües i tradicions, així com augmenta la natalitat a Catalunya ja que, sense les persones provinents d’altres regions, la població seria actualment de 2,5 milions. Descobrir noves gastronomies i la creació de nous vincles i amistats són altres de les aportacions de la diversitat cultural. Les millors eines per combatre els rumors és preguntar, tenir sentit crític, investigar, buscar altres fonts per validar la informació i qüestionar tot allò que ens diuen.

Daniel Borrell, psicòleg col.legiat núm. 12.866

danielborrell@quantumpsicologia.com

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

“ÉS IMPOSSIBLE PARLAR AMB TU!” COM MILLORAR LA COMUNICACIÓ EN LA PARELLA?

“El lenguaje nos ayuda a capturar el mundo, y cuanto menos lenguaje tengamos, menos mundo capturamos. O más deficientemente. Una mayor capacidad expresiva supone una mayor capacidad de comprensión de las cosas. Si se empobrece la lengua se empobrece el pensamiento.” 
Fernando Lázaro Carreter
Constantment ens topem amb el tema de la comunicació al parlar sobre problemàtiques entre relacions interpersonals, especialment quan aquestes relacions comporten convivència i emocions intenses entre les dues persones, com és el cas de les relacions de parella. En teràpia de parella podem observar moltes vegades que, tot i la problemàtica principal estigui en un altre banda, millorant la comunicació entre els dos freqüentment millora el problema, o si més no, afavoreix molt les condicions perquè aquest es solucioni.
Moltes altres vegades ens trobem que la parella enfoca la seva energia i frustració en un problema que resulta ser la conseqüència d’una mala comunicació, però que aquesta es manté inadvertida o menyspreada per la parella davant altres conflictes aparentment més urgents. Sembla ser que la millora de la comunicació pateix el mateix destí que la promesa de fer més esport, menjar més verdura o dormir 8 hores diàries, és conegut per tothom de que és un tema important per la nostra qualitat en les relacions personals, però moltes vegades acaba sent un tema pendent en la llista de millores personals.
I de la mateixa manera que fer més esport o menjar més sa són sovint temes pendents perquè ens obliguen a canviar els nostres hàbits per adoptar-ne uns de nous, millorar la nostre habilitat comunicativa també implica canviar els nostres hàbits comunicatius, i això no és fàcil. Així com una persona amb hàbits sedentaris li resultarà molt difícil sortir a córrer cada dia durant el primer mes, de la nit al dia, únicament perquè sap que li convé fer més esport, una persona amb habilitats comunicatives deficients en algunes situacions difícilment podrà millorar-les de forma permanent de la nit al dia.
Primer de tot, per tal de poder millorar els nostres hàbits comunicatius hem de saber de quin tipus de recurs comunicatiu fem ús normalment, descobrir això no és sempre fàcil, perquè no sempre reaccionem igual en totes les situacions o a vegades descobrim que allò que rep l’altre persona és totalment diferent al que volíem expressar. No obstant, de manera més o menys subtil acabem enfrontant-nos als conflictes de la mateixa manera, ja siguem persones més evitatives, que ens costi enfrontar-nos directament al problema, com persones més agressives, que ràpidament ens enervem davant la rèplica del altre. Si ens és difícil definir quins trets generals ens caracteritzen a l’hora de discutir o enfrontar-nos a un conflicte, podem preguntar a la nostre parella com es sent quan discuteix amb nosaltres: es sent atacat/a, jutjat/a, com si no ens importés el que diu, …?
El motiu pel qual ens relacionem com ens relacionem és molt divers, varia en funció de la nostra personalitat, del que hem vist i après des de petits, de la nostra pròpia seguretat i autoestima, de la nostra cultura, etc. I tot aquest cúmul de factors acaba desembocant en pensaments que ens fan reaccionar d’una determinada manera. Ser conscients d’aquests pensaments, juntament amb la pràctica de fàcils eines de resolució de conflictes, pot millorar notablement la comunicació amb la nostra parella:
  1. Evitar generalitzacions i comparatives: freqüentment utilitzem paraules generalistes per descriure el comportament, ja sigui el propi o el del altre, aquestes generalitzacions i comparatives no faciliten l’empatia, sinó tot el contrari, afavoreixen que l’altre es senti jutjat/a i en conseqüència es posi a la defensiva. Exemples: Mai fas res per solucionar els problemes, sempre sóc jo qui fa tota la feina, sempre estàs de mal humor.
  2. Parlar des del “Jo”: Per tal d’evitar aquestes generalitzacions i acusacions sobre la conducta del altre, podem utilitzar el llenguatge del “Jo”. Amb aquest llenguatge comuniquem com ens sentim i actuem, amb sinceritat i honestedat, afavorint l’empatia entre la parella i evitant els judicis de valor sobre els pensaments, sentiments o conductes del altre.  Exemples: “És impossible parlar amb tu – M’està costant entendre’t”, “Això que dius és una tonteria – No penso igual que tu, per mi significa una altre cosa”.
  3. Senyalar els punts positius del altre: En etapes de crisi freqüentment la parella s’embrolla amb retrets mutus, constantment senyalant a la parella allò que no li agrada que faci o digui. És tant important tenir confiança per dir allò que no ens agrada com per dir allò que sí ens agrada, sobretot en moments en que la part negativa està molt present per sí mateixa. Cuidant la part afectiva expressant aquelles coses positives que ens agraden, per molt quotidianes que siguin, mitigarà la sensació de que tot el que un/a fa o diu molesta a l’altre.
  4. Mantenir les discussions productives: A vegades podem notar com una discussió se’ns està escapant de les mans quan aquesta deriva únicament a tirar-se mútuament acusacions, insults i/o amenaces, en aquest punt, la discussió està resultant ser més perjudicial que productiva, i difícilment es podrà trobar una solució al problema si ens mantenim en aquesta postura. Per tal de poder evitar aquestes discussions improductives podem fer ús d’algunes tècniques de control d’activació:
    • Respirar profundament: parar i respirar profundament entre 5 i 10 vegades.
    • Time out: allunyar-nos durant alguns minuts de l’escena per calmar-nos i tornar a la discussió amb el “cap fred”.
    • Distreure’ns: en el cas de que ens siguin insuficients les dos tècniques anteriors, podem augmentar el temps abans de tornar a parlar del tema i fer alguna activitat que ens ajudi a calmar-nos i veure el problema més fredament. Per exemple podem fer esport, llegir o sortir a donar un passeig.
Aquestes són algunes de les eines que podem utilitzar per millorar la comunicació amb la parella, per descomptat mantenint sempre el respecte cap un mateix i cap a l’altre. Finalment, hem de tenir en compte que els problemes i les veritats no són sempre blanc o negre, i que cada un/a pot tenir una percepció diferent a l’altre de la realitat sense que cap dels dos estiguin equivocats del tot, per aquest motiu estimular l’empatia i la comprensió entre els/les dos és tant important. Estem molt acostumats a pensar que la nostra manera d’interpretar els fets és la correcte o la mateixa per tothom, però no és així, quan deixem de prejutjar i endevinar els pensaments, sentiments i futures accions dels altres podrem realment mantenir una escolta activa de les percepcions del altre i empatitzar amb ell/a.

AUTOCOMPASSIÓ DAVANT LA VERGONYA I L’AUTOCRÍTICA

 

«La compassió és el cor de Mindfulness«
Jack Kornfield

Sofia fa 10 minuts que parla sobre ella de manera dura, exigent, autocrítica, percep que fa moltes coses malament. «Sóc un desastre», em resumeix. Pau anhela tenir relacions profundes amb altres persones, però un fort sentiment de vergonya li ho impedeix, vergonya de mostrar-se davant dels altres tal com és, com si hi hagués alguna cosa nociva en el seu ésser.

Aquestes experiències són comunes en les persones i comporten sovint una percepció d’incompetència, d’incapacitat i de por a ser jutjats. Davant aquests pensaments i emocions, moltes persones s’amaguen o es disfressen de personatges i màscares diverses. I sobretot pateixen. Una de les qüestions clau en el sofriment humà és el rebuig de qui som, la manca d’autoacceptació.

 

Construir i desenvolupar la compassió és una cosa fonamental com a espècie, una qüestió bàsica per a la nostra supervivència. Sense ella, les conductes altruistes i cooperatives no serien possible

 

Algunes persones rebutgen d’entrada el concepte de COMPASSIÓ. Si aquest és el teu cas, et convido que ho tradueixis per amabilitat. La compassió és el desig de reduir o alleujar el sofriment i realitzar alguna acció que millori el seu estat. Encara que hi ha persones que tenen creences que els impedeixen obrir-se a l’experiència compassiva com per exemple, si connecto amb el sofriment, tindré malestar, o la compassió és de persones «febles». Aquí hem de recordar que els pensaments i creences, no són fets, són només un producte de la nostra ment.

Podem desgranar diversos components en la compassió:

• Un component emocional que, davant la presència d’un estímul, que provoca un impuls a actuar. En aquest sentit la compassió és una emoció que sorgeix davant la percepció del sofriment aliè i ens provoca un impuls dirigit a pal·liar el sofriment que percebem. La conducta compassiva genera fortes reaccions emocionals associades al sistema neurològic del benestar.
• Un component conductual que inclou el compromís i la decisió de realitzar accions dirigides a eliminar el sofriment.
• Un component cognitiu que inclou diverses facetes:
o L’atenció al sofriment aliè.
o L’avaluació d’aquest sofriment.
o L’avaluació de les nostres habilitats i recursos per intervenir de forma adequada.

Com en gairebé tot en aquesta vida, si no podem tenir autocompassió, serà impossible tenir-la cap als altres.

Aquest sentiment pot desenvolupar-se, amb amabilitat i afecte cap a un/a mateix/a.

Et proposo els següents passos:

– Observa amb atenció el teu sofriment, els pensaments i emocions que sorgeixen en les situacions que pateixes.
– Ara intenta comprendre’t, redueix els pensaments en els quals et jutges o valores, i augmenta aquells en què t’entens o entens. No es tracta de condemnar ni de justificar-te, sinó de comprendre.
– El següent pas seria, què faries si et tractessis bé? ¿De quina manera podries pal·liar el teu sofriment? Si entenguessis «els teus errors» o «incompetències» com actuaries?
– Una pràctica d’atenció plena en l’autocompassió. Recorda un moment d’afecte, bondat, amor, que vas rebre d’algú. Roman amb l’atenció en aquest instant i sigues conscient de les sensacions i emocions que et produeix. Imagina ara que aquest sentiment t’ho dónes a tu mateix. Imagina que en cada respiració, quan inspires, inhales teu patiment i exhales calma i benestar.

 

DEIXA ANAR  ELS TEUS JUDICIS, PERMET QUE ENTRI LA COMPRENSIÓ

PARELLES EN CRISI

 

Quina és la motivació per establir una relació de parella? Segurament moltes persones respondríem inicialment que és un sentiment amorós cap a algú. Tot i que sabem que això és una condició necessària però no suficient per establir una parella. A més, s’ha de crear un projecte conjunt i compartit que no exclogui els projectes personals, sinó que els integri i doni suport a una relació d’iguals i en aquest compartir estan també els valors. Aquesta premissa no es compleix en moltes relacions, perquè no hi ha un projecte comú o perquè no és una relació igualitària, o ambdues coses. I aquí sorgeixen les primeres crisis, negociacions implícites tipus: Per què estem junts/es? I acords més o menys pactats sobre: Com estarem junts/es?

És obvi que en les respostes a aquestes qüestions intervenen factors culturals, de gènere i m’atreviria a dir econòmics i de classe social. I evidentment si mirem cap enrere en la història, aquestes preguntes no tenien cabuda, ja que només hi havia una resposta, la parella era l’avantsala del matrimoni heterosexual en què la dona donava suport als projectes del marit, i els rols i funcions estaven definits per la variable gènere. Quan això va canviar, la diversitat en les relacions créixer exponencialment.

Iniciar una parella és una tasca molt més fàcil que mantenir-la

Moltes relacions no resisteixen el final de l’enamorament, quan per fi aconseguim percebre al / a altre / a. I clar, mai és com havíem imaginat o pretès, sinó com ÉS. Aquí sorgeixen les primeres dificultats serioses i algunes batalles perquè l’altre/a canviï i s’adapti als nostres esquemes. Quan poder ACCEPTAR les diferències resultarà crucial per desenvolupar una relació de parella duradora. Cada membre veu a la parella amb els seus esquemes preconcebuts i moltes vegades es dóna per suposades coses que en absolut ho són, i quan no som conscients dels nostres propis esquemes les coses poden complicar-se bastant.

A les parelles de llarga durada cada membre va canviant amb la seva pròpia història i amb el cicle vital de la parella. Les negociacions inicials no serveixen per a tota la vida, no és el mateix una parella sense convivència, que quan s’inicia la convivència, o si la parella decideix tenir descendència, o el moment de la família. Hi ha un cicle vital en la parella que, igual que en el cicle vital de les persones, va modificant la pròpia estructura. Cada canvi en el cicle vital de la parella suposen nous reajustaments i pactes, de vegades d’aspectes centrals i nuclears en la vida de la parella.

Moltes persones no es fan prou responsables de la relació de parella. Ho podem observar en pensaments tipus «Ja no sento el mateix». Com si l’amor fos una cosa externa, o com si la persona responsable de les nostres decepcions fos  l’altre / a, ha estat l’altre / a qui no ha cuidat la relació.

Una qüestió primordial que aprenem en la teràpia de parella és que no és l’amor el que sustenta la relació, sinó que és LA RELACIÓ LA QUE SUSTENTA L’AMOR

En teràpia de parella m’agrada utilitzar la metàfora de la relació com una planta, un ésser viu, que necessita cures per mantenir-se i créixer.

Així que us deixo amb unes preguntes:
Com està la vostra planta? Com cuides la teva planta? ¿La regues? Busques l’espai adequat per a ella, en el qual tingui la suficient llum? Li dónes adobament a la planta? ¿Quan creix, la trasplantes? Li treus les fulles marcides? Està malalta?

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies