EL PROCÉS DE REPARACIÓ EN LES RELACIONS

Sovint en la consulta les persones amb les que treballo parlen que necessiten fer alguna cosa per remeiar el mal que van causar a algú, de vegades fa molt de temps i tot i així senten com una pisa que els pesa; en altres, guarden ressentiment per alguna cosa que els van fer, i encara que hagi passat el temps refereixen que es continuen sentint ferits i no poden oblidar.

És llavors quan parlem de la reparació en les relacions, perquè en moltes ocasions es pot fer alguna cosa per esmenar l’error.

En aquests casos m’agrada fer la metàfora del Kintsugi, una tècnica japonesa centenària que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades amb un vernís empolvorat en or, plata o platí. El resultat és que l’objecte queda restaurat però amb les seves cicatrius visibles que el fan més bell i més valuós.

De la mateixa manera que els objectes trencats, les persones patim ferides internes que en la majoria dels casos s’intenten dissimular o amagar, però les cicatrius són el resultat de la sanació emocional. La metàfora que planteja el kintsugi és que aquestes marques tenen una bellesa que fan únic a l’objecte, són part de la seva història i li confereixen una identitat, de la mateixa manera que la nostra història i les nostres cicatrius ens fan únics, i més forts.

Per això aquesta tècnica sempre es vincula amb el concepte de resiliència, però també m’agrada relacionar-la amb el concepte de reparació, perquè

igual que passa amb els objectes, en les relacions també tenim la possibilitat de restaurar i enfortir així el vincle.

Tots podem causar danys a les persones que estimem en algun moment, dir alguna cosa que pugui ferir a l’altre, ignorar les seves necessitats, no tenir-lo/a en compte, no escoltar o no complir una norma de la relació com ser infidel, mentir, manipular, etc. Per descomptat hi ha diferents graus en què es pot fer mal a algú, i d’acord a l’esmentat dany la relació es pot veure més o menys afectada.

També és possible fer mal a algú que no es coneix, com en casos de guerres, dictadures militars, o terrorisme en què es tortura o mata a altres persones per ser ‘del bàndol oposat’, en aquests casos les víctimes o familiars de les víctimes queden ferides, danyades ja sigui pel trauma, el dolor viscut i/o per les pèrdues que els toca patir.

Però ja sigui que el greuge es produeixi en relacions properes o en casos generats per situacions polítiques o socials, hi ha la possibilitat de reparar aquest dany en alguna mesura. Tot i que no es torni als éssers estimats, el temps perdut, ni s’evitin les ferides causades pel trauma i/o el dolor, si és possible alleujar, calmar el patiment a través de la reparació.

Melanie Klein va designar reparació al procés pel qual s’intenta restaurar un objecte estimat i danyat, sorgeix com a reacció a sentiments d’angoixa i culpa.

En altres paraules això significa que quan una persona sap que ha fet mal a un ésser estimat, pot sentir la necessitat de remeiar l’error comès, o reparar la prejudici provocat.

En aquest sentit, qui ha estat causant del dany viu un procés, comença una travessia darrere de restaurar el que s’ha espatllat:

Aquesta es pot iniciar a partir d’identificar l’angoixa i la culpa que genera en un/a mateix/a el mal causat, es buscaria llavors realitzar un esforç per mitigar el malestar.

• Una altra manera d’iniciar aquest procés seria prendre consciència de quins danys ha causat el seu comportament en l’altra persona, i poder percebre o comprendre quines emocions va poder haver generat aquest dany en l’altre.

• I finalment poder reconèixer i responsabilitzar-se davant de la persona del perjudici causat i disculpar-se amb veritable penediment i sinceritat.

• Una altra manera de reparació seria fer algun tipus de treball en benefici de les víctimes, com pot ser donar suport o assistència a les víctimes, o tasques de reparació dels danys ocasionats.

El procés de reparació no necessàriament implica que es rebrà el perdó de l’altra part, més enllà del resultat, el procés en si mateix suposa tenir consciència dels propis aspectes destructius, i iniciar un treball per modificar-los. Aquesta tasca permet continuar la vida amb la confiança de conservar la capacitat d’estimar i poder construir en les relacions amb els altres.

Com podem veure el procés de reparació és beneficiós per a ambdues parts, pot permetre la sanació personal i del vincle, i la reconstrucció i l’enfortiment de la relació, igual que els objectes reparats amb la tècnica de Kintsugi.

En l’àmbit de relacions afectives és essencial tenir la capacitat de reparar, com en el cas de la parella, la família i també en les amistats.

El contrari al reconeixement és la negació del mal, aquesta pot perpetuar sentiments com dolor, ràbia, ressentiment i impotència en la/es víctima/es, i en el/la victimari/a amb consciència sentiments de culpa i vergonya.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

BIBLIOGRAFIA

Klein, M. “Amor, culpa y reparació”. Editorial: Edicions Paidós, 2016.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

AVUI EM FAIG 3 REGALS (DE REIS)

Avui és una nit màgica perquè arriben els tres Reis Mags d’Orient. Els carrers de moltes ciutats i pobles s’ompliran de nens i nenes acompanyats dels seus pares, mares i familiars que viuran en primera persona la màgia de trobar-se amb aquests tres personatges ben a prop amb carrosses espectaculars. No fa massa dies que han escrit un munt de cartes on aquests infants han demanat quins són els desitjos que volen que es facin realitat i els hi han fet arribar als propis Reis o als seus patges. Han fet bona lletra perquè ses majestats comprenguin el que volen i han exposat de manera precisa i concreta allò que volen trobar-se sota l’arbre de Nadal quan es despertin demà al matí. N’hi haurà que no podran dormir durant tota la nit, alguns que miraran si s’han begut el que els hi havien deixat i d’altres que es despertaran molt aviat per poder jugar amb els regals dels Reis.

Si deixem de banda la màgia infantil dels Reis, les persones adultes també ens fem regals els uns als altres. N’hi ha de tot tipus com unes entrades a platea per veure el musical de Priscilla, una camisa que va de conjunt amb els pantalons del tió de Nadal, una cafetera nova perquè la que tenia es va espatllar, l’última novel·la guanyadora del Premi Planeta, una colònia fresca o els clàssics mitjons que moltes mares li regalen als seus fills encara que ja tinguin més de 40 anys. De totes maneres, hi ha regals que no tenen tiquet de compra ni necessiten mena de devolució en el termini de 15 dies. Hi ha regals que també ens podem fer a nosaltres mateixos durant la nit de Reis i que són vàlids durant la resta de l’any. Saps de què estic parlant? Em refereixo als 3 regals que porten Melcior, Gaspar i Baltasar que també els podem transformar en regals tan preuats o més respecte els que haurem de desembolicar demà. No sé si sabies que cada un dels tres regals dels Reis Mags d’Orient tenen una simbologia diferent:

  1. OR és el metall noble per excel·lència de la Antiguitat identificat amb la llum solar i celestial. Els humans sempre li hem atribuit propietats especials a l’or sospirant apropiar-se de les seves qualitats. Aquest metall representa el poder, divinitat i la riquesa.
  2. ENCENS és un símbol d’adoració i representa el sacrifici ofert al poder diví. El seu significat simbòlic és l’ampliació de la consciència i la purificación que va més enllà dels desitjos quotidians.
  3. MIRRA és un bàlsam molt preuat i aromàtic que representa la condició humana i amb el que s’embalsamaven els difunts. La mirra s’utilitzava com anestèstic normalment barrejat amb vi relacionant-ho amb l’alleugeriment del dolor i del patiment dels humans. Encara que no se sap els seu significat, també hi ha hipòtesis que apunta sobre la mortalitat de l’ésser humà.

L’or representa tot allò que valorem positivament de nosaltres, virtuts, talents, capacitats, aprenentatges realitzats i la nostra essència com a individus.

Això significa que la simbologia dels regals d’Orient la podem transformar en una sèrie de regals que ens podem fer a nosaltres mateixos. Tens 365 dies per connectar amb aquella part de tu que et fa sentir valuosa com a persona potenciant aquells aspectes de tu que et fan ser qui són i oferint la possibilitat que creixin cada dia. L’or representa la puresa ja que no es pot trencar ni es pot alterar. L’incens de Baltasar ens col·loca davant de la notra part més espiritual. De quina manera puc agumentar la meva consciència com a individu? Em puc regalar moments de silenci i de contacte amb la natura que em poden permetre connectar amb el meu ser. La gent que practica una espiritualitat es mostra compresa, corresponsable i participativa amb el món que l’envolta, per tant ens ajuda a connectar amb l’entorn. La mirra ens connecta amb que som éssers finits i amb el sofriment. Aquí el repte que ens ofereix aquest regal és aprendre a relacionar-nos de manera més sana amb allò que no ens agrada i amb el que ens fa patir sigui propi o aliè. Desenvolupar la compassió cap als demés i, sobretot, cap a un/a mateix/a és necessari per acceptar el que és més enllà de les expectatives i judicis.

Encara que ho vivim com a regals, realment aquests 3 regals ens pertanyen a nosaltres mateixos. Per això, et desitjo una Feliç Nit de Reis plena d’OR, INCENS I MIRRA!

Daniel Borrell Giró, psicòleg núm. 12.866

Per por a patir

Et limiten les teves pors? T’has plantejat alguna vegada quines coses faries si no tinguessis por a perdre, al que diran, a equivocar-te i en definitiva a passar-ho malament i patir? Ara potser pensaràs en l’excusa que els psicòlegs defensem freqüentment; sí,  allò de que “la por és necessària” i que sense por ens hauríem exposat a riscos desmesurats que posen en perill la nostra supervivència i benestar. Però resulta que entre aquesta por adaptativa i la por limitant hi ha un gran repertori de possibilitats on situar-nos a nosaltres mateixos i les fronteres del que considerem acceptable.

El que he observat és que la por te una gran influència en la majoria de decisions que prenem en el nostre dia a dia, i curiosament m’atreviria a dir que poques vegades aquesta por quotidiana es podria considerar adaptativa, bona i saludable. Però ja que és una opinió personal, et convido a fer l’experiment per tu mateix: pensa en aquelles decisions que has pres últimament, les més importants podrien girar entorn a l’amor (la parella, la família, els amics) o la feina, però també pensa en aquelles decisions que has pres de manera quasi automàtica com el camí que has escollit per arribar a un lloc, el menú que has menjat la última setmana o fins i tot els canals de tv, llibres o blogs que has decidit consultar. Hi ha algun residu de por en alguna d’aquestes decisions?

La por és una motivació amagada extremadament poderosa. Tenim por d’admetre les nostres pors, i això fa que passin desapercebudes, que tinguem por de mirar a la por als ulls i confrontar-la. Llavors com ho hem de fer per vèncer-les? Primer de tot indentificant-les tal i com has fet al analitzar les decisions que has pres recentment; i després acostant-nos-hi a poc a poc, sense defugir-ne les conseqüències.

Si a alguna cosa hauríem de tenir por és a les limitacions que ens generen les mateixes pors, ja que restringeixen la nostra experiència vital i ens allunyen de les possibilitats d’aprenentatge que ofereix el patiment; perquè el patiment productiu és una eina diametralment oposada a les pors limitants, és una experiència que ens ajuda a créixer, a madurar i a viure.

I és que, tal com deia el gran pensadors alemany del S.XIX:

“Viure és patir, sobreviure és trobar alguna cosa significativa en el patiment” F. Nietzsche

 

Esteve Planadecursach

Psicòleg col. núm. 21.691

FALSES CREENCES AMB NENS I NENES

“No entenem perquè té gelos dels germans, perquè els tractem igual”

Els gelos tenen un valor adaptatiu: són un sistema de regulació de nens i nenes per afrontar una nova situació, com el naixement d’una germana o d’un germà. Si permeto que el fill/a els expressi i li ofereixo escolta i contenció, veurem com la gelosia anirà desapareixent.

Si no ens agrada veure la gelosia que senten els fills/es i la intentem reprimir,o bé castiguem quan una nena o un nen sent gelos, aquest sentiment, creixerà o s’expressarà d’altres formes poc saludables.

 

“No ens hem d’enfadar” Ràbia i rabietes.

Vivim l’enuig, ràbia i la ira, com emocions negatives, estàn mal vistes. Enfadar-se és saludable. Vol dir que tinc bona connexió amb mi mateix/a i que activo un mecanisme de defensa front el que em disgusta, desagrada, em molesta.

La ira, és una emoció tan vàlida com l’alegria. L’aprenentatge és poder expressar-la de forma saludable, sense fer-nos mal a nosaltres ni als altres i entorn.

L’energia agressiva em serveix per construir el sentit de mi mateix/a i per dur a terme accions que em permeten sentir bé.

Si no expresso la meva ràbia, puc començar a sentir mal de panxa, sentir-me trista, i la relació amb l’altre es tenyirà d’un tel obscur. Premo les dents, els llavis, les entranyes, en l’intent d’amagar el sentiment. Potser per por a no agradar a l’altre, per por a la meva reacció (potser tinc tanta ràbia acumulada que tinc la fantasia que si em dono permís per treure-la, seria capaç d’actes terribles).

A més, la ràbia va lligada a la tristesa. A vegades ens podem sentir trist@s, i si ens connectem amb la ràbia que hi ha amagada al darrera, la tristesa cedirà. I al revés.  

Et convidem a sentir la ràbia en tu mateixa i en escoltar la ràbia de l’altre i dels nens, nenes i adolescents.

Quan un nen o nena fa una “pataleta”, està expressant el seu enfado. Enlloc de passar-ho malament i castigar, ajuda’l a posar paraules a la seva emoció (“Entenc que estàs enfadat perquè avui no t’he comprat cromos”) i després posa el límit (“El pare no et pot comprar cromos cada dia, te’n compra els divendres”).

 

“No passa res”.

Sovint, quan els infants ploren, cauen i es fan mal, o es disgusten, els hi diem: “no passa res”, amb un intent de calmar-los.

Sempre passa alguna cosa. I aleshores l’infant sent una gran contradicció: m’he fet mal, estic enfadat, estic trista, i em diuen: no passa res?!

Proposem alternatives: “Uix, has caigut, et fa mal el genoll, oi? No et preocupis, ara el curem i d’aquí una estona ja no et farà tan mal.” Permeten acollir l’emoció, i posar paraules al que està passant: reflexar l’emoció, descriure el succés. Els infants, ràpidament identificaràn si el que diem li encaixa amb el que li passa, i podrà expressar el seu malestar, disgust o conflicte.

Això enriqueix als petits, a nosaltres i enforteix la relació.

 

“Em provoca tirant les coses a terra un i altre cop”

Entre els 4 i els 7 mesos, els nadons desenvolupen el sentit de permanència de l’objecte, aprenent que les coses i les persones segueixen existint encara que ells no els vegin. És en aquest moment que comencen el joc de “llançar” els objectes al terra des de la trona, cadireta, taula… Un i altre cop, esperant que l’adult li reculli.

Et convidem a jugar al joc!

 

CULPABLE TU o JO…? LES DUES CARES DE LA CULPA

 

Em sento culpable perquè li he dit que no li podia deixar el meu cotxe a la meva germana
Marta, li has de demanar perdó perquè això no es fa de dir mentides!
He xatejat amb altres noies i em sento malament per haver-ho fet perquè tinc parella
Li he dit una mentida a la meva cap i ara tinc un nus a l’estómac que no m’agrada
Com és que l’altre dia no em vas contestar al whatsapp si estaves en línia? No ho entenc…

 

De què parlem quan parlem de culpa? Tots i totes hem experimentat en més d’un moment de la nostra vida el sentiment de culpa com pots llegir en alguns d’aquests exemples. Per tant, estaríem d’acord en afirmar que és una sensació molt desagradable, negativa, destructiva… però, realment què s’hi amaga darrere d’aquest sentiment? Té alguna part positiva? Per què em sento culpable tan sovint? Què puc fer per deixar de sentir-me culpable? Ens podem sentir culpables per quelcom que hem fet o quan no hem estat capaços de fer quelcom i també poder fer sentir culpables als altres quan han fet quelcom que ens ha fet sentir malament o no ens ha agradat. Quan hi ha conflictes, hi ha persones que només busquen culpables en lloc de buscar responsabilitats. Si busquem una definició concreta, molts autors coincideixen a definir la culpa com un afecte dolorós que sorgeix de la creença o sensació d’haver traspassat les normes ètiques, personals o socials, especialment si s’ha perjudicat a algú. Per tant, és necessària per una sana adaptació al nostre entorn, ens permet respectar-nos els uns als altres i ens ajuda a reparar el dolor que hem pogut ocasionar. Quan som infants, aprenem a desenvolupar una consciència moral del que està bé i malament amb comentaris que escoltem de les figures significatives.

 
Si la culpa té una cara A sana, per què hi ha persones que se senten tan malament? La Cara B és quan apareix amb freqüència o per defecte. Quan una persona se sent culpable constantment, podem deduir que hi ha alteracions psicològiques com la depressió. En aquest sentit, s’entén el sentiment de culpa com un sentiment de responsabilitat mal administrat perquè, si la responsabilitat de la comunicació sempre és d’un 50%, quan una persona se sent massa culpable del que diu, fa o sent, vol dir que està assumint més del 50% del que està passant.

 

Cal disminuir la càrrega que hi ha al darrere

 

En canvi, quan una persona no experimenta aquest sentiment, podem atribuir-ho a una personalitat narcisista, perfeccionista o, fins i tot, psicòpata ja que aquesta està mancada d’aquesta empatia o consideració envers una altra persona. Ni tot és blanc ni tot és negre quan parlem de la culpa.

Hi ha altres emocions implicades en la culpa? En una formació de professionals de psicoteràpia, recordo una professora que vaig tenir que ens ho va deixar molt clar «Sempre que una persona se sent culpable, s’hi amaga l’emoció de la ràbia que està bloquejada. Deixa que surti aquesta emoció i ja veureu com la culpa desapareix».

 

Gràcies a aquest comentari, vaig entendre que la culpa és un sentiment paràsit que amaga una de les quatre emocions bàsiques i que ens paralitza a l’acció; en canvi, sentir l’emoció de la ràbia ens permet actuar i expressar en veu alta el que ens ha molestat. Les persones que es culpen molt sovint del que els hi passa acostumen a ser molt autoexigents, perfeccionistes i tenir un nivell baix d’autoestima.

 

 

La culpa no facilita l’aprenentatge, si no genera un malestar emocional que no es transforma en quelcom constructiu, sinó més aviat destructiu

 

 

Per altra banda, la culpa es pot utilitzar per manipular als altres i aconseguir dels altres el que una persona vulgui. Cal tenir cura de les persones que no reconeixen els seus erros i que et fan sentir culpable.

Què podem fer quan ens sentim culpables? Aquí teniu algunes reflexions i suggeriments sobre una òptima gestió del sentiment de culpa:

  • És important prevenir la cara B de la culpa, ja que, tal com he exposat, hi ha una cara sana que cal valorar com a positiva perquè denota que tenim empatia envers els altres
  • Tot el que ens passa al nostre voltant no ho podem controlar, per tant és necessari repartir la responsabilitat de forma equitativa ni més ni menys del que toca transformant la culpa en responsabilitat
  • Expressa verbalment el que estàs sentint quan consideres que has perjudicat una altra persona des de la primera persona del singular
  • El perdó és necessari sempre i quan sigui honest i sincer amb un/a mateix/a, per tant revisa si l’expressió d’aquesta acció és autèntica

QUÈ T’ESTÀ PASSANT SEXUALITAT?

 

Com és que hi ha problemes sexuals actualment? Com ens podem explicar que, malgrat tenir més informació, llibertat i educació sexual, continuen existint disfuncions sexuals? De quina manera la nostra societat actual pot estar afavorint l’aparició de problemes sexuals? Per què li diem sexe quan realment volem dir amor? O era al revés la pregunta? Estem vivint una etapa definida com d’alliberament sexual després d’haver viscut la repressió sexual per la influència de la moral judeo-cristiana. Doncs, què t’està passant actualment sexualitat?

Malgrat l’alliberament sexual, la incitació a la sexualitat pot jugar en contra com un efecte paradoxal. Segons Giorgio Nardone, el potent mecanisme neuroendocrí que regula el comportament sexual és també molt delicat i la interferència per part de la ment conscient pot alterar de manera notable el funcionament sexual. Una possible resposta a aquestes preguntes pot ser raonada a través de la paradoxa «Sigues feliç!». Hem passat del no has al has de gaudir de la sexualitat. Només és necessari observar la quantitat d’informació que arriba a les nostres mans sobre tècniques per a arribar a l’orgasme, joguines sexuals per a practicar la masturbació, receptes per a no caure en la rutina sexual, pàgines de contactes sexuals a través d’Internet, programes de ràdio i televisió on ofereixen recursos per a gaudir d’una sexualitat plena, etc.

 

Malgrat és necessari tenir informació sobre com millorar la nostra sexualitat dia a dia, succeeix que el nostre inconscient escolta aquests missatges i ho viu com una obligació

Hi ha persones que es preocupen si no tenen relacions sexuals amb una freqüència de dues vegades a la setmana o se senten frustrats/des si no lliguen en un dissabte a la nit pel que pensaran la resta de les seves amistats. La primera cita en una relació acaben al llit en la majoria d’ocasions passant per alt la seducció, així com d’altres que es frustren perquè no reben una trucada després d’una cita malgrat haver dit explícitament que no volia una relació formal.

 

Totes aquestes contradiccions generen insatisfacció sexual. Una de les conseqüències d’aquesta situació és que, cada vegada més, els homes no sempre estan disponibles per tenir relacions sexuals perquè tenen por. Malgrat que aquesta conseqüència té aspectes positius, faig una pregunta: pot ser que estiguem passant a l’obligació de la felicitat sexual?
Algunes de les percepcions socials són les següents:

– Sexe com primera meta en la realització de la felicitat personal
– Idealització dels models sexuals proposats per la ficció i la publicitat
– Dificultat per escoltar les pròpies necessitats i desitjos

 

L’obligatorietat és un potent antiafrodisíac. Per tant, la sexualitat és un espai de llibertat, no d’obligació. Segons l’Anàlisi Transaccional, és necessari estimular l’ESTAT NEN que és la part infantil de cadascú de nosaltres, més enllà de l’edat. És l’únic estat del jo que hi ha en néixer i s’acaba de formar al voltant dels 8 anys. Es regeix pel plaer i la seva funció és sentir les emocions autèntiques. El Nen només sent. Les funcions del Nen són: obtenir plaer, sentir les emocions, divertir-se, mantenir relacions sexuals, etc. Quan parlem de sexualitat, ens estem referint a l’Estat del jo Nen Natural: instints, emocions, emocions sense control, innocència, sexualitat, creativitat, etc. Aquest estat del Jo pot permetre connectar amb l’essència de la sexualitat fugint de les exigències actuals que estan contaminant el plaer. Cada persona ha de trobar el seu propi camí en la sexualitat perquè sigui satisfactòria tenint en compte els seus valors i creences personals sense deixar-se dominar per la por o les pressions socials. La felicitat no depèn de la quantitat de relacions sexuals que has tingut durant l’última setmana, doncs és una recepta que necessita diferents ingredients.

 

Què et ve de gust? Què necessites per sentir-te satisfet/a sexualment? Què busques en una relació sexual?

 

Abans d’acabar, us deixo amb el podcast del passat 17 de gener que vaig estar col·laborant en el programa de Catalunya Ràdio «Les mil i una nits de la Maria de la Pau Janer» parlant del sexe tràmit amb la bloggera Venus O’Hara.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/titol-programa/titol-audio/audio/784637/

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?