• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

VÈNCER LA PREOCUPACIÓ

És normal preocupar-se, forma part de la naturalesa humana: la família, les relacions, els diners, la salut, etc. Si no ens preocupéssim del cotxe que es salta el semàfor a l’altre costat de la carretera, la nostra vida podria estar en perill. Així doncs, la preocupació pot ser fins i tot adaptativa. Però què passa quan traspassem la no-tant-fina línia del que és adaptatiu? Quan tot ens preocupa? La política internacional, les mirades de la gent pel carrer, l’esperança de vida, la contaminació, el patiment animal… apareix l’ansietat.

Per tal de vèncer les preocupacions o prevenir-les abans de que es converteixin en patològiques, proposo dues mesures que si bé són de aparença simple i escueta, poden comportar una considerable lluita i dificultat.

1- Prendre consciència del nostre estat emocional.

Moltes vegades al analitzar les nostre preocupacions, ens n’adonem que: Ens preocupem per coses que estan fora del nostre abast.

Això ho veig especialment en les mares d’adolescents. Els és difícil assumir que els seus fills comencen a ser individus independents que prenen les seves pròpies decisions, i per més que es preocupin i es desvisquin per ells, moltes vegades això no afectarà de manera decisiva al resultat final. Les preocupacions aquí giren en torn a situacions fora del seu abast: provarà les drogues? Tornarà tard a casa? Triarà la carrera que espero? Sortirà amb la persona que l’hi convé?

Una vegada haguem detectat què ens preocupa, còm ens afecta i si aquesta preocupació és adaptativa o desmesurada, sota el nostre control o fora, podrem passar al següent pas.

 

2- Exposar-se a la incertesa.

Les persones que viuen estats de preocupació poc saludables tenen molt poca tolerància a la incertesa. Això és degut a que han realitzat un llarg aprenentatge (potser de tota una vida) on la millor manera de sentir-se tranquils és minimitzant al màxim les incerteses: tenint-ho tot sota control.

Tot i que en un primer moment sembla que la preocupació desaparegui, paradoxalment el que estem fent al intentar controlar-ho tot, és reforçar la creença: Benestar=Control i seguint la lògica matemàtica: Malestar=Incertesa. Una creença altament nociva tenint en compte que vivim en un món ple d’incerteses.

Per tant la recomanació per disminuir les preocupacions és enfrontar-se amb incerteses. Acceptant-les sense intentar dominar-les. Quan ens n’adonem que podem viure situacions incertes i no en sortim malparats, estem creant el contra-aprenentatge que ens permetrà abandonar progressivament els pensaments desmesurats sobre el futur que tant ens castiguen, i en conseqüència podrem viure el present amb plenitud.

 

Esteve Planadecursach Soler, psicòleg col·legiat nº 21.691

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

EFECTES PSICOLÒGICS DE L’1-O

Mentre escric aquest article, la meva ciutat encara intenta recuperar-se de les conseqüències de la violència policial contra civils que ha trasvalsat el país. Una violència que s’escampa per platós de televisió, grups de whatsapp, murs de facebook, twitter, instagram… i també per les consultes dels psicòlegs.

Evidentment, tot allò que ens afecta en l’àmbit social, també te la seva rèplica a nivell personal i aquesta no n’ha estat l’excepció. No és la primera vegada que em porten a la consulta preocupacions derivades de les noticies; fa poc una de les meves pacients més joves es trobava confrontant-se amb la idea de la mort arrel dels també recents atemptats terroristes que ens ha tocat viure d’aprop. I és que si hem de fer cas a les noticies, vivim temps convulsos: tirotejos massius, atemptats terroristes, l’amenaça latent d’una guerra nuclear, crisis econòmica, política, social… ningú és inmune a aquesta allau de noticies catastròfiques, però còm ens afecten?

Pors – Ansietat – Inseguretat – Pessimisme – Depressió:

Les aportacions del doctor en psicologia Graham Davey, especialista en els efectes psicològics de la violència en els medis de comunicació, revelen que l’exposició a aquests tipus de violència augmenta o contribueix al desenvolupament d’estrès, ansietat, depressió i inclús quadres clínics més severs com el TEPT (Trastorn per Estrès Post-Traumàtic)

«Les noticies negatives poden canviar significativament l’estat d’ànim individual – especialment si hi ha una tendència per part dels noticiaris d’enfatitzar el patiment i els components emocionals de les històries que s’hi relaten» declara Davey.

I és que en el moment que rebem les noticies i imàtges a les nostres tv’s i telèfons mòvils, aquestes automàticament passen a formar part del nostre món. I a diferència del que passa amb els continguts violents que ens trobem en la ficció (películes o videojocs), les emocions que es deriven d’aquestes històries es perceben de forma més intimidant, real i propera. En aquest moment, per a moltes persones la idea de que hi hagi un nou esclat violent, o de que les persones que ens han de protegir ens agredeixin, es converteix automaticament en una possibiliat factible.

Si per moltes persones ja suposava un repte enfrontar-se amb les seves preocupacions habituals, ara cal afegir-hi tot el que aquesta informació els acaba de descobrir.

Polarització Emocional (Sensibilització i Desensibilització):

Aquest esdeveniments que han ocorregut als nostres carrers, no afecten a tothom de la mateixa manera. Segons aquest estudi de la universitat de Toronto sobre l’impacte psicològic de presenciar imatges d’extrema violència, això pot causar-nos processos de sensibilització en els quals ens tornem més susceptibles a l’estrès emocional al voltant d’aquest tipus de fets, imàtges i situacions; o bé una desensibilització, que vindria a ser una anestèsia o embotament emocional que provoca que el cervell mostri una menor activació i resposta davant d’aquests estímuls.

Dos mecanismes de resposta completament comprensibles davant dels perills: o aprenem a detectar-los ràpid per poder fugir-ne i evitarlos, o ens acostumem a la seva presència per poder-los confrontar sense impediments. Respostes molt adaptatives en situacions de risc, però potencialment patològiques fora d’allí.

Podem concloure doncs, que els efectes d’allò que estem vivint no són gens despreciables i que no només resulten en discussions monotemàtiques de sobretaula o records llunyans d’una anecdota que va passar; sino que tenen un ressò intrapersonal important del que cal ser conscients per entendre el nostre món intern i el de les persones que ens envolten.

 

Bibliografia:

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

ÉS ESTIU: DESCONGELEM EL “TDA/H”!

Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que la infància aprengui ràpidament i ho faci al mateix ritme.

El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.

Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.

El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil.litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).

Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.

Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.

Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el contexte familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.

De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:

  • “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
  • Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
  • Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
  • “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.

I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:

Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).

Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:

  • Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
  • Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
  • Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.

Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.

Bon estiu!!!!!!!

Almudena Muñoz

Psicòloga (nº COPC 12812)

Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?