• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat. 

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148


Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.


[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

CONEIXENT ELS JOC DE PODER, part III

Després d’haver parlat, en articles anteriors, de què són els jocs de poder i d’haver fet una descripció d’alguns dels jocs de poder psicològics, em proposo en aquesta tercera part desenvolupar dos tipus més de jocs de poder psicològics segons la classificació de Claude Steiner, i proposar els possibles tipus de respostes a aquests jocs.

3) Jocs de poder de les Mentides

La mentida descarada i la gran mentida: per a la seva efectivitat aquest tipus de mentida depèn de la confiança i de la manca d’informació de la víctima. De vegades la mentida és tan gran que no és possible creure que pugui ser una mentida, encara que tampoc es cregui que sigui veritat.

Mentides per omissió, mitges veritats, secrets: Steiner diu que «no dir tota la veritat és tan mentida com dir una mentida descarada», també és una mentida guardar informació, és a dir l’omissió de la veritat.

Estadístiques: existeixen estadístiques veritables i falses que es poden utilitzar per donar-li validesa a un argument, i també és possible ‘maquillar’ les estadístiques per aconseguir els resultats desitjats.

Rumors: és un joc de poder que utilitza les mentides, s’introdueix informació falsa en la ment d’altres persones per manipular-les.

4) Jocs de Poder Passius

 Aquesta classe de jocs de poder no són agressius com els anteriors, sinó que són defensius i permeten aconseguir els objectius de manera passiva.

Ningú al pis alt: si una persona vol que una altra persona faci una cosa determinada, i la segona persona no vol fer-ho pot fer servir diferents maneres de persuadir la primera o també pot no reconèixer la petició. Com per exemple: no escoltar, fer-se el/la distret/a, o fer una altra cosa mentre la primera persona parla; oblidar cites, instruccions o compromisos, és una altra manera de jugar aquest joc; com també ignorar les negatives i les regles no escrites.

M’ho has de: aquest joc de poder utilitza el sentit de l’obligació d’un altre per aconseguir els fins proposats. És a dir que la persona fa una sèrie de coses per crear un sentiment d’obligació o deute que es pugui utilitzar en el futur.

Fins aquí hem vist els diferents jocs de poder psicològics que poden jugar-se per intentar controlar a una altra persona, ara ens toca veure quines són les respostes a aquests jocs i quins tipus de respostes serien les més adequades.

Les respostes possibles que planteja Steiner són quatre:

  • Sotmetre’s
  • Escalar en el joc responent amb un altre joc de poder
  • Fer servir una antítesi
  • Respondre cooperant

Sometiment o submissió

La submissió és una estratègia fallida per Steiner ja que en si mateixa no implica una solució quan s’està sent víctima d’un joc de poder psicològic, tot i que en algun moment el sometiment pot evitar enfrontaments innecessaris.

Escalada

Es tracta de reaccionar a un joc de poder amb un altre major, aquesta resposta porta a una reacció encara més gran, i els jocs de poder continuen escalant fins que un dels jugadors es sotmeti o sigui assassinat. És a dir que es tracta d’una estratègia fallida.

Si bé aquest tipus de resposta es porta a terme en molts àmbits, potser sigui fàcil relacionar-la amb els conflictes armats, on un país o un grup de països aliats porten la presència militar a una zona i el o els contrari/s fan el mateix però a més porten la marina o l’aeronàutica, escalant en el conflicte i mostrant el seu poder al o els adversari/s. Si a aquesta resposta li segueix una escalada més gran i esclata el conflicte armat, el joc segueix en escalada fins la submissió o la pèrdua d’una de les parts, que sempre implica mort i destrucció.

Usar una antítesi

Aquest procediment es fa servir per neutralitzar un joc de poder. Al altre costat del poder Steiner afirma que «L’antítesi és una forma verbal d’art marcial que, com en l’Aikido, ensenya només la defensa i treballa moviments no ofensius».

Per exemple una manera de respondre als jocs de poder ‘tot o res’ consisteix a prescindir d’allò que es torna escàs, ja siguin béns, afecte, diners, carícies, treball, seguretat, etc. Deixar de necessitar això que s’utilitza per manipular fa que es col·lapsi l’estratègia del joc de poder.

Solució cooperativa

L’objectiu d’aquesta estratègia és que ambdues parts resultin satisfetes, per arribar a això es busca generar un terreny comú de necessitats i negociar sobre aquesta base. Steiner diu que aquest tipus de solució requereix més compromís i creativitat que l’escalada o l’antítesi.

 

«Aquest tipus de resposta no és ni submissió ni escalada al moviment de poder. Treu la transacció d’un mode de control o de competència a un mode cooperatiu» (Steiner).

Resumint sobre els quatre tipus de respostes, trobem que la submissió i l’escalada són respostes competitives que reforcen i mantenen la manera de control del poder. L’antítesi és una resposta d’autodefensa on el jugador continua en la manera de control perquè encara veu a l’altre jugador de poder com un adversari.

En canvi en la solució cooperativa Steiner diu que «és una aplicació d’un poder d’una altra classe: L’Altre costat del poder. Contra el poder de la intimidació fa servir la desobediència, la confrontació amable, l’educació emocional, fermesa, comunicació, transcendència, saviesa i cooperació, totes poderoses facultats que usades conjuntament poden desarmar el joc de poder més intens «.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitaria. Terapeuta EMDR

 

Bibliografía:

Berne, Eric. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones humanas. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. El otro lado del poder, análisis transaccional del poder personal. Ed. Jeder libros. Sevilla, 2010.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part II

En l’article anterior vaig escriure una introducció sobre què són els jocs de poder, en què consisteixen i alguns tipus de jocs segons la descripció de Claude Steiner. Si vols, pots llegir-lo en el aquest enllaç:
https://www.quantumpsicologia.com/2018/06/11/coneixent-els-jocs-de-poder-part-i/

Descriuré aquí algunes de les diferents maniobres de poder a nivell psicològic. Però abans recordem què és un joc poder? és un intent conscient de controlar a una altra persona, ja sigui que l’altre faci alguna cosa que no vol fer, o evitar que l’altra persona faci alguna cosa que vol fer.

Jocs de poder psicològics

L’objectiu dels jocs psicològics és superar la resistència d’una altra persona sense utilitzar mitjans físics, es pot aconseguir persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.
Claude Steiner diferencia el que ell anomena quatre famílies de jocs de poder psicològics, ja siguin grollers o subtils, descriuré aquí les dues primeres famílies.

1) Tot o res, jocs de poder de l’escassetat
2) Jocs de poder de la intimidació
3) Jocs de poder de les mentides
4) Jocs de poder passius

1. Tot o res: jocs de poder basats en l’escassetat

Aquests jocs aprofiten la por de les persones a l’escassetat, a ser privades d’alguna cosa que necessiten, s’utilitzen en diferents àmbits, conjugal (marits i esposes), laboral (treballadors i caps), familiar (pares i fills) i a les corporacions.

Estima’m o deixa’m: és un mètode usat per obtenir seguretat, sota l’amenaça de deixar la relació si no s’obté un compromís per part de l’altre, creant l’escassetat de qualitat i sexualitat. O en persones que volen sexe i amenacen d’abandonar la seva presència física i suport si no s’aconsegueix aquest objectiu.

Ho agafes o ho deixes: el missatge que es dóna en aquest cas és ara o mai, estàs amb mi o contra mi. També és un recurs que s’utilitza en diferents àmbits com el conjugal, laboral, etc.

L’escassetat de carícies; l’economia de carícies: Eric Berne va definir el terme carícies en l’anàlisi transaccional com la unitat de reconeixement social. Hi ha dues maneres de carícies: la carícia positiva com unitat d’afecte o amor i la carícia negativa com a unitat d’aversió humana o odi.

 

El subministrament de carícies positives podria estar a l’abast de tothom i ser il·limitat, però no és així per una economia artificial de carícies que redueix la seva disponibilitat.

Llavors podem entendre que hi hagi també una fam de carícies al no tenir el reconeixement i amor que es necessita. D’aquesta manera també apareix la por a l’escassetat de carícies i això genera una avarícia de carícies. En les persones que sempre volen tenir la raó, el que realment hi ha és una necessitat de ser validades o aprovades, o dit d’una altra manera una necessitat de carícies.

Salvar la cara: és un aspecte de la necessitat de tenir raó, se sosté un error encara que aquest sigui evident.

2) Jocs de poder de la Intimidació

A nivell psicològic aquests jocs manipulen la por a la violència emocional com ser denigrat / a, insultat /a, humiliat /a o criticat/a.

Metàfores: són formes lingüístiques que s’utilitzen per afirmar o descriure sentiments positius o negatius, però quan s’està enfadat o quan es vol manipular a un altre, les metàfores es fan servir per intimidar. Dir per exemple: si fas això ‘em partiràs el cor’ o ‘m’has donat una punyalada per l’esquena’ segurament farà sentir culpable a l’altra persona, o entrarà en dubtes sobre si les seves accions són o no correctes.

Metàfores polítiques i propaganda: les campanyes polítiques utilitzen aquests jocs en els eslògans, o en imatges utilitzades per desacreditar individus o grups.

Tapapensaments: s’utilitzen amb l’objecte de controlar la conversa i fer perdre el fil del pensament de la víctima, per exemple: interrompre, parlar ràpid, elevar el to de veu, gesticular (en alguns casos de manera amenaçadora), cridar i/o utilitzar insults o paraules fortes.

Estàs fent broma oi?: consisteix a fer sentir culpable a l’altra persona respecte a la seva intenció de fer una cosa determinada. En aquest joc es fingeix estar sorprès i no poder creure el que s’escolta.

Jocs de poder basats en la lògica: es confon a l’altra persona utilitzant el mètode de la lògica que en si mateix és una eina per a la recerca de la veritat, fent creure a l’altre/a que la conclusió és veritat.

Si no ho pots provar, no: en aquest joc de poder es desacrediten les fonts o les premisses d’algú. S’utilitza el llenguatge de la lògica fent semblar que l’argument és vàlid i refutant la posició de l’altra persona.

Desacreditar les fonts: s’invalida del punt de vista d’algú restant crèdit a les premisses sobre les que es sustenta la seva posició. D’aquesta manera és invàlida l’argumentació.

Redefinició: en aquest joc de poder existeix una negació a continuar amb les premisses controladores de l’altra persona, és a dir que es canvien les premisses, es re defineixen, i es continua amb la conversa. Qui defineix les premisses possiblement pugui controlar el resultat.

Focus de poder, intimidació física subtil: aquests jocs de poder tenen a veure amb qüestions físiques com la vestimenta, o el lloc que s’ocupa en una sala o oficina per tal de causar una aparença més gran i més intimidació. Per exemple: situar-se físicament per sobre d’altres, o anar acompanyat de gent que li donarà protecció i ajuda.

Els jocs de poder de la intimidació són efectius perquè inciten a l’obediència i estimulen la culpa, en la mesura que el poder es fa més evident, més augmenta l’explotació de la por a la violència. En el següent article descriuré les altres dues famílies de jocs de poder. L’autor de L’altre costat del poder planteja quatre formes de respondre a aquests jocs, dels quals parlaré també.

 

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, part I

Et pot sorprendre descobrir la quantitat de vegades que ens hem vist jugant jocs de poder, ja sigui perquè seguim el joc d’altres o perquè nosaltres mateixos els plantegem, i en moltes ocasions sense ser-ne conscients. Entendre què són aquests jocs posa una mica de llum a la manera en què ens relacionem, i a partir de llavors podem decidir de manera conscient si volem seguir o deixar de jugar.

Per començar és important saber que les persones que juguen jocs de poder ho fan perquè anteriorment algú els va sotmetre a aquests jocs, i va ser quan van aprendre a jugar. Si en la infància nostres pares jugaven jocs de poder entre ells i / o amb els fills, és lògic que el nen o la nena aprengui a jugar sense ser-ne conscient, i que continuï amb aquesta manera d’interacció en la seva vida adulta.

 

Steiner declara que «difícilment notem com treballa la dominació, ja que estem immersos en ella des del naixement».

Els jocs de poder, que són transaccions entre les persones, s’utilitzen en diferents nivells: en les relacions personals, laborals, en la política, en la publicitat, etc.

Però … què és un joc de poder?

Claude Steiner diu que quan volem alguna cosa d’una altra persona i pensem que no ho aconseguirem si ho demanem de manera directa, o que l’altra persona es resistirà, llavors juguem un joc de poder per obtenir allò que volem a través d’altres mitjans i sense resistència .

 

«Els jocs de poder estan dedicats a deshabilitar a una altra gent forçant els nostres desitjos sobre ells (Steiner)».

Els jocs de poder poden ser actius o passius. Els primers fan referència a allò que fem quan esperem resistència de l’altra persona. Els jocs de poder passius s’utilitzen per resistir els desitjos d’altres.

Steiner divideix els jocs de poder en quatre quadrants classificant-los en Físics o Psicològics i Bastos o Subtils.

1) Físics i Bastos: són evidents a simple vista per la seva violència o crueltat, per exemple: assassinat, violació, empresonament, segrest, tortura, cops, empentes, cops de porta, etc.

2) Físics i Subtils: són maniobres de control no tan visibles a simple vista però també depenen de mitjans físics per provocar la submissió, per exemple: tocar, abalançar, envair l’espai, prendre del braç, fer algú seure o aixecar-se, ocupar un espai visible, usar entonacions agressives de la veu, estrènyer els punys o mandíbules, altres gestos facials com estrènyer els llavis, etc.

Psicològics: estan dirigits a superar la resistència sense utilitzar mitjans físics. Això s’aconsegueix persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.

3) Psicològics i Bastos: insultar, elevar la veu, mirar i / o parlar amb to amenaçador, enutjar, ignorar clarament, interrompre mentre algú parla, mentir descaradament, etc.

4) Subtils i Psicològics: gestos gairebé desapercebuts, lògica falsa, humor sarcàstic, mentides hàbils, mentides per omissió, xafardeig, publicitat, propaganda, etc.

Vegem un exemple senzill: un nen li demana a un altre durant l’esbarjo que li doni el seu esmorzar, l’altre es nega a fer-ho i llavors el nen ho amenaça que li donarà una pallissa al sortir de l’escola ja que sap que ningú va a buscar-lo, llavors el nen davant la por cedeix i li lliura l’esmorzar. En aquest cas el nen aconsegueix vèncer la resistència de l’altre utilitzant un joc de poder psicològic. Si el nen s’hagués negat a lliurar l’esmorzar segurament la situació hagués escalat cap a un joc de poder físic i bast, és a dir que el nen podria haver rebut intimidacions físiques com empentes, cops, etc.

La tendència dels jocs de poder és a escalar del subtil al bast i del psicològic al físic, per tal de guanyar la partida fins que un o l’altre es rendeixi.

En el proper article descriuré les diferents maniobres de poder a nivell psicològic que es poden dur a terme i com tractar-les. La comprensió dels jocs de poder ens dóna la possibilitat de prendre consciència d’ells i saber com usar-los. Per Steiner una vegada iniciat el joc, el receptor té quatre opcions: sotmetre’s, escalar en el joc responent amb un altre joc de poder, fer servir una antítesi i respondre cooperant.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. terapeuta EMDR

 

Bibliografia:

Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.

Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.

 

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

QUÈ T’ESTÀ PASSANT SEXUALITAT?

 

Com és que hi ha problemes sexuals actualment? Com ens podem explicar que, malgrat tenir més informació, llibertat i educació sexual, continuen existint disfuncions sexuals? De quina manera la nostra societat actual pot estar afavorint l’aparició de problemes sexuals? Per què li diem sexe quan realment volem dir amor? O era al revés la pregunta? Estem vivint una etapa definida com d’alliberament sexual després d’haver viscut la repressió sexual per la influència de la moral judeo-cristiana. Doncs, què t’està passant actualment sexualitat?

Malgrat l’alliberament sexual, la incitació a la sexualitat pot jugar en contra com un efecte paradoxal. Segons Giorgio Nardone, el potent mecanisme neuroendocrí que regula el comportament sexual és també molt delicat i la interferència per part de la ment conscient pot alterar de manera notable el funcionament sexual. Una possible resposta a aquestes preguntes pot ser raonada a través de la paradoxa «Sigues feliç!». Hem passat del no has al has de gaudir de la sexualitat. Només és necessari observar la quantitat d’informació que arriba a les nostres mans sobre tècniques per a arribar a l’orgasme, joguines sexuals per a practicar la masturbació, receptes per a no caure en la rutina sexual, pàgines de contactes sexuals a través d’Internet, programes de ràdio i televisió on ofereixen recursos per a gaudir d’una sexualitat plena, etc.

 

Malgrat és necessari tenir informació sobre com millorar la nostra sexualitat dia a dia, succeeix que el nostre inconscient escolta aquests missatges i ho viu com una obligació

Hi ha persones que es preocupen si no tenen relacions sexuals amb una freqüència de dues vegades a la setmana o se senten frustrats/des si no lliguen en un dissabte a la nit pel que pensaran la resta de les seves amistats. La primera cita en una relació acaben al llit en la majoria d’ocasions passant per alt la seducció, així com d’altres que es frustren perquè no reben una trucada després d’una cita malgrat haver dit explícitament que no volia una relació formal.

 

Totes aquestes contradiccions generen insatisfacció sexual. Una de les conseqüències d’aquesta situació és que, cada vegada més, els homes no sempre estan disponibles per tenir relacions sexuals perquè tenen por. Malgrat que aquesta conseqüència té aspectes positius, faig una pregunta: pot ser que estiguem passant a l’obligació de la felicitat sexual?
Algunes de les percepcions socials són les següents:

– Sexe com primera meta en la realització de la felicitat personal
– Idealització dels models sexuals proposats per la ficció i la publicitat
– Dificultat per escoltar les pròpies necessitats i desitjos

 

L’obligatorietat és un potent antiafrodisíac. Per tant, la sexualitat és un espai de llibertat, no d’obligació. Segons l’Anàlisi Transaccional, és necessari estimular l’ESTAT NEN que és la part infantil de cadascú de nosaltres, més enllà de l’edat. És l’únic estat del jo que hi ha en néixer i s’acaba de formar al voltant dels 8 anys. Es regeix pel plaer i la seva funció és sentir les emocions autèntiques. El Nen només sent. Les funcions del Nen són: obtenir plaer, sentir les emocions, divertir-se, mantenir relacions sexuals, etc. Quan parlem de sexualitat, ens estem referint a l’Estat del jo Nen Natural: instints, emocions, emocions sense control, innocència, sexualitat, creativitat, etc. Aquest estat del Jo pot permetre connectar amb l’essència de la sexualitat fugint de les exigències actuals que estan contaminant el plaer. Cada persona ha de trobar el seu propi camí en la sexualitat perquè sigui satisfactòria tenint en compte els seus valors i creences personals sense deixar-se dominar per la por o les pressions socials. La felicitat no depèn de la quantitat de relacions sexuals que has tingut durant l’última setmana, doncs és una recepta que necessita diferents ingredients.

 

Què et ve de gust? Què necessites per sentir-te satisfet/a sexualment? Què busques en una relació sexual?

 

Abans d’acabar, us deixo amb el podcast del passat 17 de gener que vaig estar col·laborant en el programa de Catalunya Ràdio «Les mil i una nits de la Maria de la Pau Janer» parlant del sexe tràmit amb la bloggera Venus O’Hara.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/titol-programa/titol-audio/audio/784637/

ELS DESCOMPTES DE LA VIDA

 

Els descomptes, les segones rebaixes, les promocions i els saldos no arribaran fins al mes de juliol; però, de totes maneres, existeixen altre tipus de descomptes que apareixen al llarg de tot l’any i que són psicològics.

 

 

Segons l’Anàlisi Transaccional, un descompte és un fet on s’ignora inconscientment informació rellevant per la solució d’un problema

 

 

Una persona es pot descomptar a si mateixa, els altres i la situació. No fer res davant una situació que requereix tu, sobreadaptar-se, incapacitar la pròpia habilitat per a solucionar un problema o riure’s d’alguna cosa greu són formes d’expressar els descomptes. A continuació, t’exposo quatre exemples de descomptes de les vacances d’aquest estiu d’Artur a Londres amb la seva parella Jordi per a poder entendre millor aquest concepte tan interessant.

 

Artur arriba a la T1 de l’aeroport del Prat i comença a fer cua per a facturar la maleta. Observa que la seva cua no avança comparant-la amb les altres cues de la mateixa companyia. Li diu al Jordi: «Quin desastre de tio el qual està facturant l’equipatge!». En aquest moment, el Jordi se’n adona que hi ha hagut un problema amb uns passatgers que han arribat tard i el seu vol ja està tancat. No li diu res. El descompte d’Artur va dirigit a una altra persona sense observar què està passant realment a la situació. Per altra banda, Jordi descompta la capacitat de reconèixer un error per part d’Artur i, per aquest motiu, es manté en silenci.

 

Quan arriben a l’hotel, Artur se’n adona que els de l’hotel s’han equivocat perquè l’habitació que els estan oferint té dos llits en lloc del llit de matrimoni que havien reservat per Internet; però, no li importa dormir en dos llits i, fins i tot, diu: «Això pot servir per a canviar la rutina». Malgrat reconèixer l’existència de l’estímul, el descompte està relacionat amb què l’estímul representa un problema perquè, en aquests moments, la parella precisament necessita intimitat sexual.

 

Artur està fent cua per entrar a l’exposició de Rubens a la Nacional Gallery de Londres. A la taquilla, observa que hi ha un descompte en el preu de l’entrada com a estudiant que podria demanar. De totes maneres, no es veu capaç de demanar el descompte perquè no se sent còmode parlant anglès i li demana al Jordi que li lliuri el seu carnet d’estudiant. El Jordi accepta la proposta d’Artur. Aquest descompte és cap a si mateix a través del missatge: «No sóc capaç de parlar en anglès prou bé per a demanar un descompte». Una bona manera de buscar més opcions podria haver estat preguntar al Jordi com es demana el descompte del carnet d’estudiant en anglès.

 

Al sortir del museu, Artur descobreix una botiga de cookies i no pot evitar la temptació de comprar-se un parell de galetes per a berenar. Entra en la botiga i assenyala amb el dit el que vol a la dependenta i, després d’haver pagat, observa que li han retornat malament el canvi de les lires. «Quin enrenou amb això del canvi de moneda… no entenc per què aquests anglesos no s’han canviat a l’euro… no hi ha qui s’aclareixi… jejeje?!», li diu rient al Jordi mentre s’està menjant una cookie. El descompte que trobem en aquest exemple està relacionat amb la incongruència entre el riure d’Artur i l’error de la dependenta que no ha vist. També se li coneix com el riure del penjat/da perquè Artur riu mentre està explicant un error. A més, com que el Jordi ha rigut, això significa que ha acceptat la invitació no verbal reforçant el comandament de guió de «no ho facis».

 

Espero que aquest article et permeti reflexionar i, sobretot, adonar-te del tipus de descomptes que utilitzes en la teva vida diària: un/a mateix/a, els altres i/o la situació.

ECONOMIA DE CARÍCIES

En Joan creu que no cal que li digui a la seva parella que T’ESTIMO perquè ja ho sap. La Maria li ha agradat molt com la seva professora d’història ha explicat el mòdul sobre la Primera Guerra Mundial; però, no li vol dir perquè no cregui que li fa la pilota per pujar-li la nota. La Jenny li ha dit a la seva millor amiga que és molt generosa i li ha contestat que s’ha de graduar la vista perquè no hi veu massa bé. El Víctor ha acabat la presentació del seu projecte i, com que ningú li ha donat la seva opinió, no la vol demanar perquè considera que hauria de sortir d’ells. Malgrat que aquestes situacions són inventades, estan basades en situacions que passen cada dia.

Aquest tipus de situacions posen de manifest l’escassetat de carícies que les persones donen i reben en les seves relacions interpersonals

 

Per què es dóna aquesta situació? Segons Claude Steiner (1971), existeixen una sèrie de normes irracionals i prejudicis que impedeixen un lliure intercanvi d’estímuls socials constructius que obliga a les persones a buscar-les de manera forçada, artificial i complicada. Malgrat això, aquestes normes són acceptades per la majoria de les cultures, grups i organitzacions provocant danys que van des de la simple insatisfacció fins a infelicitat, depressions, addiccions, alcoholisme, obesitat, trastorns psicosomàtics, etc. Aquesta sèrie de normes s’agrupen amb el nom de lleis d’economia de carícies.

Per què existeix aquesta economia de carícies? Steiner creu que els pares utilitzen aquestes lleis com una forma de mantenir controlats als seus fills/es. A l’ensenyar que el subministrament de carícies és baix, els pares guanyen la posició de monopoli.

 

Sabent que les carícies són essencials, el nen aprèn aviat a aconseguir-les actuant de la manera que la mare o el pare ho demani

 

La normativa de l’economia de carícies és la següent:
1) No donar carícies quan tens per donar
2) No demanar-les quan les necessites
3) No acceptar-les encara que les necessitis
4) No rebutjar-les quan no les vulguis
5) No donar-se autocarícies

Què podem fer davant aquesta economia de carícies? Hem de tenir present que podem donar una carícia sempre que vulguem. No importa quantes siguin perquè no s’acaben mai. Quan vulguem una carícia, podem demanar-la lliurement i podem agafar-la quan ens l’ofereixen. Si no ens agrada la carícia que ens han ofert, podem rebutjar-la obertament. I podem gaudir de la possibilitat de donar-nos carícies a nosaltres mateixos.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?