LES EMOCIONS EN TRES COMPASSOS

Surto al carrer i veig els parcs on tant he jugat, tancats. Crido a la mare i li dic per vintena vegada si fem una carrera. Em diu que esperi una mica. Està ocupada. Quin rotllo. No puc esperar, li torno a preguntar. Escridassa dient que un moment que està parlant amb la tieta per telèfon que quan parla m’haig d’esperar. Fa molt temps que espero. Estic fart. El parc tancat, el cole tancat, els amics i les amigues, on s’han posat? I me mare sembla tenir el cap molt lluny, a vegades. Mare, fem una carrera? No vull portar la mascareta, vull un gelat. Per fi em deixa menjar gelat. Què passa amb aquest virus, està fins i tot als gelats? Tinc por, no toco el terra per si de cas no el veig el virus, i està esperant-me. No em vull posar malalt. Odio prendre xarops amargs. Fa tant que no veig als avis…diuen que aquest virus els ataca a ells i elles sobretot, somio amb l’avi. L’estimo taaaaant, i ell a mi. Jo els protegiré, amb els meus dinosaures faré tanta força que mataré al virus. Mare, a qui estimes més, al pare o a mi? Mama… Papa… 

Estic tan content, avui he vist i he jugat amb la meva amiga Lucía. Hem fet totes les carreres del món. Ara som a la platja. Fem un forat a la sorra per trobar el tresor. Lucía, vine, mira que bona que està l’aigua. Poso els peus a l’aigua i quin gust, em vull ficar sencer a l’aigua!!!!! No em deixen. Vine, vine, vine a trobar el tresor. No vull marxar a casa!!! Perquè s’ha acabat el temps? Si encara fa sol i és de dia? L’hora dels avis? No entenc res i la meva mare s’enfada amb mi perquè no li faig cas. Ploro. Arribem a casa i com no he tingut prou escalo pel sofà, per la taula i salto el més lluny que puc. Que bé que això sí que m’ho deixen fer a casa. Em sento tan agust…vull dormir amb el pare i la mare. 

Ja puc sortir de casa. Uf, que fort, després de 50 dies sense sortir ni al replà de casa. Em fa por sortir, aniré prou protegida? I la meva família, va ben protegida? Uf, vinga, surto. La pau del carrer, la buidor de soroll, cotxes i gent, em tranquil·litza. Tot i així no toco res, respiro poc i em netejo les mans amb gel cada dos per tres. També les mans de la meva filla i les del meu company. Estarem bé obrint-nos de nou al món i al contacte amb l’exterior? Me n’adono que he formulat frases que mai hagués pensat i que no vull seguir pronunciant com: encara no es pot tocar a la gent. La por estava instal·lada en la meva pell i ànima. Buff, ja no puc més. I poc a poc començo a reestructurar els pensaments, emocions i paraules missatgeres: Quan em trobi algú el tocaré amb la mirada, amb les paraules. Amb petons i abraçades en forma de mímica, gestos i expressions. No és possible seguir aïllada, sense contacte. Deixo la por per connectar-me amb un dels plaers més importants de la vida: les relacions humanes. Em reafirmo en el fet que el més important en la meva vida són els vincles afectius. Vull retrobar-me amb els amics, les amigues, germans, germanes, nebodes, nebots, cunyats i cunyades, cosines, cosins, el meu pare, la meva mare, la meva sogra… Amb prudència aniré fent.

Tornem als carrers, a les terrasses, a trepitjar la sorra de la platja. Quin plaer. Ens trobem cares d’amics i amigues amb mascaretes protectores de riscos, que amaguen pors i sospirs. Altres cares caminen lliures de pors i prudències. Criden al vent i al bronzejat total. Penso que ens protegim més o menys en funció de la nostra situació personal, de les nostres creences, de les nostres pors i fantasmes. De la nostra relació amb la malaltia, la mort, la vida, el plaer i tantes coses més. Un amic m’abraça i em clava dos petons amb tota la seva força, quina alegria pel cos! Quant ho necessitava! En algun moment tinc un amag de por… Però m’ha sentat tan bé que no hi ha por que valgui!!

 Reviso els meus vincles… 

Amistats de llarg recorregut, fa anys i panys que ens coneixem. Quants dies, experiències de tots colors i moments especials compartits. Estem sempre que ens necessitem i ho sabem. Han resistit el pas del temps, els conflictes i moments de distanciament. Acumulen tants records i bons moments i em fan suau i alegre la vida. De nou, han estat pilars per aquesta nova crisis, compartir el què ens passa profundament, la fa més fàcil. 

Amistats noves, m’aporten lleugeresa i aires nous. Alimenten el meu dia a dia més familiar i personal. Poder ser de nou, col·locar-me en altres llocs i rebre mirades diferents. M’ajuda a veure altres matisos de la vida i oferir noves mirades.

Amistats, familiars que trobo a faltar, per distància física. I altres per la distància emocional: fa temps, sense acabar de trencar-se el vincle aquest pendula entre la nostàlgia dels bons records i el dolor d’allò mal encaixat del passat que fa que en el present alguna cosa s’hagi perdut. Potser arribarà el dia que en puguem parlar o simplement alguna cosa es mourà de nou.

També hi ha hagut alguna amistat que s’ha trencat. M’ha calgut temps per acceptar-ho. La tristesa s’ha convertit en ràbia, fins que he deixat anar.

He tingut alguna bona sorpresa amb l’aparició d’una amistat silenciada molt de temps. On només ha calgut un senyal per reprendre la connexió amb l’afecte com vencedor. Quina alegria compartir de nou! I que reparador tancar ferides del passat.

Després estan els vincles familiars. Amb la família d’origen. De nou poder comptar amb els germans, hi ha qui sempre està disposat a ajudar, qui demana protecció i intentant solucionar un cop més vells conflictes, aprenent de nou. Sonric pensant com les noves amistats, tenen similituds amb les velles i com aquestes amistats velles i noves s’assemblen en alguns aspectes amb la família d’origen. Aquesta etapa de pandèmia també ha comportat algun moviment en com em relaciono ara amb la família. Quan em trobo amb els meus pares, la mare i el pare, intento practicar molt l’actitud del “carpe diem”. Perquè ara sóc més conscient encara, que són grans i no infinits… També penso quines coses els hi vull dir, preguntar, transmetre…el temps que estem junts, juntes. Em costa valor dir-les i penso que seria bo.

Més temps amb la família construïda, ha donat lloc a noves coneixences, noves situacions, nous límits i a reafirmar el meu amor cap a ells i cap a mi mateixa. A casa, el refugi necessari per abordar la vida interior i exterior.

Això és pitjor que la segona Guerra Mundial. Vaig decidir anar a viure a una Residència per no viure sola i ara m’han deixat sola, totalment aïllada durant dues setmanes en una habitació, perquè he donat positiu en aquest virus que sento dir que és tan perillós. Sóc forta i em trobo bé, jo vull sortir, però no em deixen. No puc veure als meus fills, a la meva filla, ja farà 3 mesos que no els veig. És el pitjor moment de la meva vida. Em sento en una presó. M’aferro als meus records per respirar. Aviat tornarem a sortir i a veure’ns, estimats fills, estimada filla. 

VIURE SENSE AIRE

Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.

 

A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.

 

Amb  24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.

 

Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.

 

El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.

Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.

 

La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal «enganxar-nos» a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.

 

Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.

 

La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.

Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.

AUTOESTIMA i ADOLESCÈNCIA

Naixem amb sentiments positius de nosaltres mateixos/es i de nadons pensem que som meravellosos/es. És sobretot a través dels missatges que de ben petits i petites captem de la nostra mare i del nostre pare, com ens anirem creant una idea i anirem sentint-nos d’una manera o d’un altre amb nosaltres mateixos/es. Cada un i una de nosaltres farem una traducció dels missatges rebuts, és a dir, que també compta com interpretem el missatge que pare i mare ens dóna. I per últim, escollirem del medi ambient allò que reforci els missatges paterns i materns. És a dir que l’autoestima es compon bàsicament dels missatges paterns i materns que interioritzem de ben petits i petites (i en un segon lloc de situacions i esdeveniments que també ens poden marcar) i de la nostra lectura (inclòs el material de fantasia que hi podem posar).

Construïm una forta idea de nosaltres mateixos/es i no hi ha paraules ni fets que ens facin canviar de forma immediata la nostra autoimatge. Quan hi ha aspectes que no ens agraden de nosaltres i ens fan sentir malament ens caldrà temps i a vegades ajuda d’un procés terapèutic per assumir-los o canviar-los.

L’adolescència és una etapa de la vida on ens preguntem qui som, com volem ser i si ens agradem. I molts pares i mares es preocupen per veure els seus fills i filles que semblen perduts i perdudes, tancats/des en si mateixos/es, enfadats/es amb el món, rebels, amb alts i baixos… Hi ha algunes pautes bàsiques per a que els pares i mares puguem reforçar els bons sentiments dels fills i filles:

 

  • Escoltar, reconèixer i acceptar els seus sentiments (encara que no ens agradin)
  • Acceptar-lo com és (fàcil de dir i a vegades no tan fàcil de fer de veritat doncs ens pot recordar alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixes/os)
  • Fer elogis descriptius (no generalitzats), com per exemple: «Gràcies per haver rentat els plats, m’agrada com llueixen», en lloc de dir-li: «Quin noi tan meravellós ets, ets el millor netejador del món»
  • Ser sincers amb ells i elles
  • Fer servir missatges «Jo» en lloc de missatges «Tu»: «Jo estic molesta pel soroll de la música», en lloc de dir: «Tu ets un sorollós».
  • Donar-li responsabilitats, independència i llibertat per escollir. Els adolescents necessiten regles i algun espai de la seva vida on aprendre a manegar-se ell/a mateix/a.
  • Ser un bon model pensant bé de nosaltres mateixes/os i fent coses per nosaltres (tenint nosaltres una bona autoestima)
  • Escoltar els seus missatges negatius sobre si mateix i no contradir-lo. El canvi ha de venir de dins seu. Acompanyar-lo en el procés.
  • com diu Arnold Beisser: «El canvi es dóna quan un es converteix en el que és, no quan intenta convertir-se en el que no és». 

MARES I PARES EN L’ADOLESCÈNCIA DELS SEUS FILLS I FILLES: entre la sobreprotecció i la desprotecció

Sovint trobem articles, llibre i materials per comprendre què passa a l’adolescència, però poques vegades trobem literatura especialitzada sobre què els hi passa als pares i les mares en aquesta etapa.

 

Els pares i les mares també han d’adaptar-se a un nou moment

 

Quan els fills i les filles arriben a l’adolescència, els pares i les mares també han d’adaptar-se a aquest nou moment del cicle vital. I a vegades no resulta fàcil pels progenitors, que poden quedar-se atrapats en el desig de protecció de la infància o bé, ignorar les necessitats d’acompanyament que encara hi són presents. Ajustar la presència dels adults en aquest moment de canvi, implica acceptar que ja no són tan necessaris –créixer és anar-se separant del pare i la mare en les necessitats de dependència- però no poden desaparèixer perquè no han arribat a una situació d’autonomia. Així podem dir que s’inicia un ball, un moviment entre la dependència-independència, en el que les negociacions de quanta dependència o quanta independència es requereix són diàries.

 

A tall d’exemple ens trobem mares i pares que assumeixen aspectes de la vida dels seus fills i les seves filles que són responsabilitat d’aquests, com ara fer els treballs de l’institut per evitar que suspenguin, o comprar les begudes per a que puguin fer “el botellón”, o prendre decisions que no els hi corresponen –perquè els pares i les mares saben el què és el millor per llurs fills i filles. O bé, deixen de posar límits en un moment que ho requereix –volen ser amics i amigues dels seus fills i filles- o comparteixen informació de la seva vida personal, com ara els seus problemes o conflictes de parella, esperant a canvi confidències de l’altre.

 

Els sentiments que desperta entre les mares i pares l’adolescència dels seus fills i filles també són un còctel. Tenen por de les conseqüències dels seus actes i com poden repercutir en el seu futur, senten ràbia amb freqüència relacionada amb el repartiment de les activitats domèstiques, senten decepció perquè el fill o la filla no s’ajusta a les seves expectatives, senten tristesa en relació a la pèrdua del seu paper cabdal en la infància dels seus fills i filles, també alleujament d’això mateix. Què fer amb tot això? Culpabilitzar dels nostres sentiments als altres? Deixar-se portar per les emocions? Com ho gestionen els adults?

 

L’acceptació es la forma més elevada de l’amor

 

En l’adolescència es fa més evident que les criatures s’han convertit en un altre diferent, amb el seu punt de vista, les seves opinions, la seva manera de ser i estar en el món, i potser el treball més important per als pares i mares és el de l’acceptació. L’acceptació és l’expressió més elevada de l’amor, i el camí més segur per ajudar-los a construir una sana autoestima. L’acceptació no és resignar-se des de la impotència, sinó acollir el que l’altre és en aquest moment. No és envair-ho amb el propi desig –de com hauria de ser, de com hauria de comportar-se- des de l’exigència, sinó acompanyar quan calgui, en els moments que ho precisa, des d’una presència no invasiva i respectuosa, deixant que sigui. I alhora encara no són adults i necessiten referents. A més, no expressaran aquesta necessitat, no ho demanaran –com sí ho feien en la infància. I per afegir complexitat, tot això és dinàmic i la resposta d’ahir no serveix per avui. Les mares i pares han de donar més espai, però no tot l’espai. A vegades els pares i les mares presenten signes de cansament en l’educació i en la convivència dels seus fills i filles amb desig de claudicar de les seves funcions. És l’indicador que assenyala el moment de demanar ajudar. També els pares i les mares es desborden emocionalment amb l’adolescència dels seus fills i filles. És l’oportunitat de les persones adultes per regular les emocions intenses.

 

Deixar de controlar, respectar la seva intimitat i alhora estar pendents dels senyals de perill, fer-se a un costat perquè pugui seguir endavant, i no oblidar que el més important és el que fem, que sempre són un model, encara que en aquesta etapa sigui per rebutjar-ho. Ells i elles s’obren al món, de forma insegura, necessiten recolzament, ànims, encoratjar-se en els seus reptes, i comptar amb el lloc segur de l’estimació familiar.

 

 

Soledad Calle Fernández

Psicòloga General Sanitària Col. Núm. 13.541

Tel. 639.366.105

 

ET CAUS BÉ?

Imagina’t l’escena on quedes per sopar amb algú molt especial per tu. Visualitza com reaccionaries si la persona amb qui et trobes té el teu mateix aspecte físic, té els mateixos gustos alhora de vestir, la mateixa mirada, un somriure similar i gesticula de la mateixa manera que tu. Imagina’t que estàs davant d’una persona que es diu de la mateixa manera que tu, té la mateixa professió i que sent, pensa i actua de forma molt similar a la teva. Col·loca’t en la situació d’estar amb una persona que és com tu, com et sentiries? quines sensacions et vindrien En moltes ocasiones, determinem desafortunadament si una persona del nostre entorn ens cau bé o malament; però…

 

T’has fet mai aquesta pregunta dirigida cap a tu? Et caus bé?

Aquesta pregunta ens connecta ràpidament amb el grau d’autoestima ja que no és cert que hi hagi persones que no tenen autoestima. Tots/es tenim autoestima, això no vol dir que el nivell d’autoestima sigui igual per a tothom.  L’autoestima és una peça bàsica i central en el desenvolupament òptim de qualsevol persona i, durant l’adolescència,  pot ser una peça difícil i, al mateix temps, imprescindible d’encaixar. Si haguéssim de buscar una definició concreta, l’autoestima no només consisteix en identificar les qualitats positives i negatives pròpies.

 

Una bona definició d’autoestima és l’acceptació d’un/a mateix/a

Per poder arribar a l’acceptació, cal seguir un camí que consta de tres elements per aconseguir tenir una bona autoestima:

1.      Autoconeixement o, també conegut com a autoconcepte, consta de les percepcions, sentiments, atribucions i imatges referents al propi individu. El primer pas consisteix en conèixer-se ja que, en moltes ocasiones, hi ha persones adolescents que es jutgen sense saber realment com són. I això no només passa a l’adolescència… Aquest autoconeixement es construeix en relacions amb els demés i prové de les influències amb l’entorn. La identitat de la persona adolescent es veu modificada de manera significativa pels canvis físics i psicològics de la pubertat. Aquí et deixem amb aquest curtmetratge d’animanció titulat ORMIE que ens explica totes les opcions que es planteja per aconseguir el seu repte.

 

2.      Autovaloració és la valoració de les pròpies capacitats i fites, és a dir, el valor que se li dóna al que és propi. En aquesta segona part del camí, apareixen elements subjectius on una persona es capaç de veure’s més atributs positius que negatius, més negatius que positius o de forma equilibrada. El problema pot raure quan una persona adolescent veu més els aspectes negatius a diferència dels aspectes positius. La crítica interna en la personalitat ajuda a distorsionar el propi autoconcepte aconseguint que aquest sigui confós, distorsionat i, sobretot, poc objectiu. Per aquest motiu, el conte d’El Buda d’Or ens recorda que les persones podem amagar insconscientment el nostre or intern i el repte justament es troba treure-ho a la llum.

 

3.      Autoacceptació és el tercer element del camí que posa de manifest que s’ha assolit una autovaloració sana. Reconèixer els propis errors, acceptar les crítiques, disculpar-se o saber demanar són característiques d’una persona que s’accepta a si mateixa. Quan una persona adolescent no té un bon autoconcepte de si mateix/a, té més dificultats alhora d’acceptar-se i probablement això tindrà conseqüències en el seu entorn proper. En aquest vídeo basat en el conte El cazo de Lorenzo (2010) escrit per Isabelle Carrier, apareix el personatge de Llorenç que aconsegueix integrar un aspecte de si mateix que no ha sabut acceptar fins que una persona no li ha donat un cop de mà.

 

Aprofito per desitjar-te un camí cap a una bona autoestima ple de reptes, obstacles, oportunitats i dificultats amb l’objectiu de trobar la teva essència i valorant com quelcom únic, especial e irrepetible el que et fa ser la persona que ets.

Daniel Borrell Giró, psicòleg col. núm. 12.866, terapeuta sexual i de parella

EL DOL EN LA INFANTESA

“Todo lo que tú quieras”, del director de cinema Achero Mañas, relata com travessen el dol una nena, Dafne, i el seu pare amb la mort sobtada de la mare i parella. El que fa peculiar el film, que us recomano, és que podem veure com la nena pot fer el seu procés de dol amb un pare que li respecta la seva necessitat: li demana que li faci de mare, que sigui la mare.

El pare a poc a poc anirà entrant en el joc que permetrà transitar la terrible i dolorosa pèrdua de la mare d’un dia per l’altre, sense preparació ni comiat, i el dol en si mateix.

Una nit, Dafne li demana al pare que es pinti els llavis com la mare. El pare, d’entrada es resisteix, però acaba amb els llavis vermells. Això ajuda a Dafne doncs amb la mare més a prop és més fàcil dormir-se. Després arriba la perruca i el pare acaba transformat cada nit amb mare, vestimenta inclosa.

I de l’àmbit privat s’obre el joc a l’àmbit públic, ja que  la nena vol i necessita encara la mare. Quan l’escola i la família veuen el pare disfressat de mare pensen que s’ha tornat boig i que a la nena li està perjudicant. I pensava en aquella cançó de Luis Eduardo Aute: “La locura que todo lo cura”. Com la imaginació, creativitat i fer les coses diferents ens poden ajudar a transitar processos dolorosos. Perquè és sa el que està passant, la nena, lluny d’estar-se tornant boja pensant que la seva mare està viva i que és el seu pare, està a través del joc, el seu recurs principal, fent el procès del dol infantil que té les següents fases, segons John Bowlby (Vínculo, separación y pérdida afectivos, 1973-1983): negació, protesta, desesperació i resolució. La nena està en fase de negació i el pare li està permetent transitar-la d’una forma sana i creativa, respectant el seu ritme. Una delícia de pel·lícula!

 

La pèrdua del pare, mare o germans/es, avis/es, o amics és traumàtica. També hi ha altres pèrdues que afecten profundament als infants: perdre un barri, una professora, una mascota, un progenitor per divorci o separació o per dany físic. Nens i nenes poden presentar símptomes aviat o al cap d’un temps que tenen a veure amb missatges introjectats com: no està bé plorar o enfadar-se per la pèrdua. També hi ha culpa: pot ser que guardi el secret de sentir-se responsables de la pèrdua (donat que són egocèntrics). En aquest sentit els nens i nenes necessiten molt suport i orientació per transitar el dol.

 

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

«Mama: no vull anar a l’escola»

“L’Eric fa dies que es mostra trist a l’aula i a l’hora del pati es queda a prop de les professores, no vol jugar. Demana als pares que l’acompanyin a l’escola, no hi vol anar sol. Sovint arriba a casa amb algun llibre trencat.”

El Fred s’aixeca amb molta ràbia del llit. Surt sense esmorzar de casa i va cap a l’Institut. No sap ni quin dia és i li és igual. Busca ser el protagonista del grup i estar el més actiu possible, té ganes de trencar-ho tot. Si es queda quiet sent un nus al pit que no el deixa respirar. La Noa i el Miquel senten alguna cosa semblant i també por a no seguir les idees i accions del Fred, perquè si no ho fan, s’enfada.

El Harif ha vist la següent escena al pati de l’escola: quan l’Eric ha arribat, el seguien el Fred, la Noa i el Miquel. Li han dit: “Lleig, idiota, que fas aquí! Surt que fas nosa!” Li han tirat la motxilla a terra i l’han fet fora amb empentes”.

Aquesta és una situació d’assetjament escolar, de maltractament entre alumnes: comportament agressiu que realitza repetidament un grup d’alumnes/as cap a un o una alumne/a. En la relació es dóna un desequilibri de poders, on la víctima té dificultats per defensar-se de l’abús d’agressors i/o agressores. Quan parlem d’aquesta problemàtica, cal tenir en compte que es dóna de forma gradual: no ens tornem agressius de cop i volta, sinó que anem donant senyals, i ens cal un entorn que ens sàpiga llegir i de contenció per no anar escalant cap a actes cada cop més violents. D’aquí la importància de la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, monitors… per junts facilitar els factors que poden evitar l’assetjament (comunicació assertiva, empatia, ambient de seguretat i tolerància, treballar l’energia agressiva de forma constructiva, etc.).

Va ser el psicòleg Dan Olweus l’any 1973 a Noruega, qui va començar a estudiar la violència escolar i amb molt més interès a partir de 1982 fruit del suïcidi de tres joves.

Segons una enquesta realitzada a 21.487 alumnes de secundària l’any 2015 (“Save the Children”), 1 de cada 10 alumnes ha sofert assetjament escolar, un terç reconeix haver agredit físicament a un/a altre company/a i la meitat reconeix que ha insultat. Les edats amb major incidència són entre els 11 i 14 anys. Les dades són significatives, l’assetjament escolar no és un problema aïllat ni recent.

Enfadar-se, la ira, la ràbia, la força que dóna l’energia agressiva estan mal vistos, quan són sentiments tan lícits com l’alegria o la tranquil·litat.

Sovint de petits/es aprenem a reprimir sentiments de ràbia tot i que veiem com el món dels adults sol expressar-la directa o indirectament i també cap a nosaltres. Podrem empassar-nos la ràbia i començar a tenir mal de panxa o bé podrem iniciar lluites de poder, baralles, diferentes formes de canalitzar de forma desadaptativa l’energia agressiva reprimida o bloquejada.

L’energia agressiva positiva, adaptativa, és la que es requereix per expressar un sentiment fort i la que ens dóna el suport necessari per emprendre una acció. És l’energia que s’utilitza per mossegar una poma, un tros de carn. Els nens i nenes que peguen, ataquen, que tenen manifestes lluites de poder, que solen actuar de forma agressiva els hi manca l’energia agressiva positiva. Están actuant més enllà de les seves fronteres i no des d’un lloc sòlid i fort dintre de sí mateixos/es. Els nens i nenes temerosos/es, tímids/es, retraiguts/des, que semblen tenir un jo fràgil tampoc tenen ben desenvolupada l’energia agressiva adaptativa.

El problema no és l’energia agressiva en si, el problema radica en una energia agressiva descontrolada o reprimida.

Un nen/a, una noia, un noi que agredeix a un altre, que té conductes hostils, intrusives, destructives, té profunds sentiments d’ira, de rebuig, inseguretat, angoixa i un difús sentit de la pròpia identitat. Té molt mala opinió d’ella mateixa o ell mateix, és a dir una baixa autoestima. Ha escollit l’agressió com el seu mètode de supervivència, abans de poder sentir i expressar el que realment li passa. Aquell mal que fa a l’altre amb l’assetjament escolar, el sent ell mateix, ella mateixa. Té mancances per enfrontar-se a un entorn escolar, en aquest cas, que li provoca fúria i temor. El medi el pertorba. Amb aquestes conductes agressives està fent un intent més (cada cop més exagerat) de cridar l’atenció, com un intent desesperat de restablir el contacte social. De moment és l’únic canal que troba o té per relacionar-se, i s’està fent mal a ell/a i a la persona que hagi triat com a víctima.

Les causes de sentir una ira descontrolada són diverses i dependrà de cada nen/a, noi/a i del seu context. Una de les causes pot ser un model educatiu, referent per als infants, on hi ha absència o deficiència de valors de respecte i tolerància, de límits i normes posades amb amor i fermesa, on es reben càstigs a través de la violència o intimidació i on s’aprèn a resoldre problemes i dificultats amb la violència.

Les persones més susceptibles de ser triades com a diana per rebre insults, males paraules, cops, ser exclosos del grup, intimidacions, tenen dificultats per defensar-se, molta inseguretat i baixa autoestima. Poden ser nens/es, nois/es temerosos, retraiguts, amb poques amistats, que destaquen per ser diferents de la majoria, i que a l’igual que els agressors/es, tenen dificultats per contactar amb l’energia agressiva i parar els atacs. Es poden inhibir, bloquejar i fins i tot creure´s mereixedors del maltracte. També necessiten que altres companys i adults els ajudin a denunciar i posar fi al seu paper de víctima (i evitar el profund malestar i l’estrès postraumàtic que pot ocasionar un assetjament). Cal estar en un ambient que ofereixi protecció i seguretat, mitjançant adults que estan atents a l’estat interior dels infants i adolescents.

Poder parlar i permetre sentir i expressar la ràbia de forma constructiva (sense fer-me mal a mi ni als altres), és el punt d’inici per no bolcar la meva ira contra l’altre, en aquest cas un alumne/a, com una manera enganyosa d’intentar desfer el meu malestar.

Les famílies i les escoles poden crear espais per parlar d’aquest sentiment i permetre l’expressió dels sentiments de ràbia, ira (por) i enuig de cada nen i nena. Com? Una manera pot ser crear “L’hora de l’expressió de la ira”, on els nens i nenes poden dir totes les coses que els hi ha passat al dia que els ha enfadat, en relació amb els altres, ells mateixos, mestres, pares i mares, entorn escolar… El poder ser escoltats i continguts amb els sentiments, és un antídot de ser agressiu o ser agredit.

 

 

 

LÍMITS: AUTOESTIMA EN NENS/ES I ADOLESCENTS

Imagina que vas a llençar-te en paracaigudes per primer cop a la vida i et trobes un monitor que no t’explica les passes a seguir i et diu que quan et faci el senyal, saltis. Què sentiries? Por, angoixa, confusió? Saltaries?

Ara imagina que el monitor, en terra ferma, et fa saber què has de fer i com ho has de fer, i què és el que no pots fer (riscos). Escolta les teves preguntes en relació a la nova activitat i t’orienta en el que per a tu és important. A més, et comunica que saltarà amb tu, i que t’acompanyarà en aquest primer viatge, fins que aprenguis a saltar sol o sola. Què sentiries? Confiança, seguretat, contenció? Saltaries?

També pot passar que el monitor et digués que confiïs en ell, que ho  té tot sota control,  que tu no pots fer res, i que et prohibeix fer qualsevol cosa de forma estricta. Què et passaria? Sentiries vergonya de fer qualsevol cosa, dubtaries de la teva pròpia capacitat?

Els pares, mares, mestres i adults tenim diferents models d’acompanyar en el creixement de la infància i les persones adolescents. Dependrà, entre d’altres coses, de la nostra història i del nostre posicionament front els límits i normes. També hi ha factors històrics i socioculturals: un model anterior molt autoritari, i el moment actual on hi ha molta informació i els límits són uns altres i de vegades confusos.

Recordes com et va guiar la teva mare, el teu pare, o tutor/a? Amb quin dels tres models t’identifiques més?

Podem dir que el segon model és el més saludable, i no sempre és fàcil posar límits i manegar-nos amb la no acceptació “immediata” per part dels nens/es i adolescents, i amb els conflictes que es generen amb el seu establiment.

Us proposo un passeig reflexiu envers els límits i l’autoestima.

Els límits, posats amb fermesa i serenitat, permeten que nens/es i adolescents, se sentin segurs i protegits. El límit és la interiorització d’una norma posada de forma clara, coherent i consistent.

Amb els límits establim un marc de seguretat prou ample per poder experimentar i posar en joc el desig, i prou delimitat  per oferir contenció.

Els rituals familiars (i també els escolars), estructuren el dia a dia, serveixen per sostenir els fills i filles. Pels nens i nenes és molt important saber quines són les normes i el que succeirà després. Això els donarà tranquilitat i preparació pel que vingui. Amb normes, horaris i costums, NOs que protegeixen i eduquen, troben el seu camí. La fermesa dels adults els treu del seu funcionament anàrquic, sobretot en certes etapes (els 2 anys i l’adolescència).

Com es relacionen els límits amb l’autoestima? Un nen/a o adolescent amb límits clars, se sent contingut. Això li permet desenvolupar la capacitat d’autocontrol que té a veure amb apendre que: “jo puc desitjar moltes coses però la realitat és la que és, i m’haig d’ajustar a ella. Puc gestionar la situació i no que la situació em controli (per exemple, perdre un partit de futbol)”. Si el nen/a i adolescent, desenvolupa l’autocontrol, la tolerància a la frustració i aprèn a esperar (no voler les coses aquí i ara), tindrà millor relació amb els altres i això es traduirà en autoestima: es valorarà pel que és i el que fa i podrà veure’s a si mateix i als altres.

A vegades, ens costa posar límits, creient que si diem que NO, el nostre fill/a ens odiarà i això ens fa por. Potser volem compensar, que passem molt temps fora de casa, i l’estona que estem junts desitgem que tot vagi rodat. Si podem sostenir el nostre malestar i gestionar el conflicte, podrem mantenir els límits, sabent que signifiquen AMOR i ESTIMA.

 

LA REALITAT DELS NEOSEXISMES A L’AULA

 

Definició de Neosexismes: Conflicte entre els valors igualitaris juntament amb els sentiments negatius residuals envers les dones (Tougal et al. 1995, p.843).

Glick i Fiske (1996-1999): Existeixen 2 tipus d’actituds sexistes:

Sexisme hostil: Situació d’inferioritat respecte als homes, veient-los com a poderosos i responsables de la relegació de la dona a un estatus inferior

 

Sexisme benevolent: To afectiu positiu, que idealitza els rols tradicionals de les dones. Potencia la debilitat i necessitat de protecció de les dones. Ofereix recompenses de protecció e idealització a les que accepten els rols tradicionals i satisfan als homes

Tant el sexisme hostil com el benevolent giren al voltant de:

El poder social

La identitat de gènere

La sexualitat

 

El sexisme hostil, s’aplica com un càstig a les dones no tradicionals, per què aquestes canvien els rols de gènere tradicionals i les relacions de poder home-dona. El sexisme benvolent, és una recompensa a les dones que compleixen els rols tradicionals per què aquestes accepten la supremacia masculina. Ambdós actuen com un sistema articulat de recompenses i càstigs amb la finalitat que les dones sàpiguen quina és la seva posició a la societat.
Després d’haver fet entrevistes amb professorat i alumnat de centres d’educació secundària i l’experiència de quatre anys realitzant tallers de prevenció de violència de gènere, vam arribar a les següents conclusions:
· Aquest projecte ha permès incrementar la presència del PMD entre el professorat com a referent municipal en el treball de la prevenció de la violència contra les dones.

 

· Importància de la prevenció inespecífica perquè les accions més demandades han estat les més generals o més inespecífiques com, per exemple, autoestima i educació emocional, mentre que les accions oferides que abordaven directament el fenomen de la violència han estat menys demandades.

 

· La visió del professorat coincideix amb la idea que, malgrat que les persones joves no expressen obertament les seves creences sexistes, hi ha un cert grau de ressentiment cap a la pressió que les dones tenen un determinat tipus de comportament quan no s’adapta als estereotips de gènere femení.

 

· La violència contra les dones és responsabilitat de tothom, tothom hi estem implicats; per tant, també és hora d’ampliar l’anàlisi i interrogar-nos per les carències dels homes.
· Observem que, des de les tres òptiques analitzades, hi ha una clara divisió entre les dones bones i dolentes, aspectes relacionats amb el sexisme ambivalent on hi ha un tractament hostil cap a aquesta primera classificació.

 

· Considerem que els comportaments sexistes estan present en la realitat de les persones joves de manera explícita, ja que no s’observen de forma tan subtil com en la població adulta.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?