VACANCES: DESCONNECTAR O CONNECTAR?

Ara que som a l’estiu, que arriben les vacances, solem dir: quines ganes de desconnectar! El llenguatge tecnològic es fa present un cop més i ens podem preguntar: de què ens volem desconnectar? Què vol dir connectar-se o desconnectar-se? Estem cansats/des del nostre dia a dia? Amb què ens connectem?

La temàtica ens pot plantejar un repte: reflexionar sobre la nostra relació amb la xarxa social envers la virtual. Quanta estona passo al dia connectada o connectat al mòbil, Facebook, Instagram, Whatsapp, i quanta en silenci, observant la casa, la meva ciutat, les persones que estimo, el projecte que m’apassiona…

Perquè el que realment ens fa feliços és el contacte amb mi mateix/a, amb persones significatives i amb l’entorn.

L’antropòloga Amber Case està especialitzada en l’efecte de les tecnologies en les persones i comenta com al matí moltes persones miren primer el mòbil que a la seva parella o la persona amb qui convisquin. I com s’està substituint la xarxa social per la virtual, donant lloc a la manca o dificultat de reflexió i a la dificultat d’estar presents.

I veig les xarxes virtuals, les noves tecnologies, com un perillós enemic de la joiosa soledat. La bona soledat que ens permet conèixer-nos, créixer, donar-nos espai per pensar, sentir, actuar conscientment. Perquè amb tant estímul tecnològic és molt difícil connectar-se amb l’interior!!

M’entristeix veure persones adolescents enganxades al mòbil, cremant el seu potencial creatiu, endarrerint el seu desenvolupament i pas cap al món adult, perdent-se en un moment tan complex i ric de vivències interiors i exteriors. Sense oblidar que fer un bon ús de les noves tecnologies té les seves aportacions, cal limitar i limitar-se en la seva utilització. Els límits en l’adolescència tornen a ser fonamentals.

Perquè és fàcil convertir el mòbil (ple de distraccions) en un aliat contra la incertesa, l’angoixa, el dubte, la soledat, la curiositat i creativitat. És més fàcil distreure’s veient passar imatges de la vida, instantànies de la vida dels altres, perdre el temps buscant la millor foto de perfil, per a sentir que estàs molt guapo/a d’algú que potser fa anys que no veus i que has saludat per “whatsapp” el darrer cop.

Les relacions es refreden entre tanta xarxa virtual on el proper queda lluny i allò lluny potser més lluny encara. Diuen que hi ha un fil imaginari que ens connecta amb les persones que estimem i ens estimen: cuidem que no es trenqui amb tanta interferència tecnològica!

Us convido a prendre part de l’estiu per pensar-vos en la vostra connexió-desconnexió!! Bones vacances!!!

LES ADOLESCÈNCIES I LES ACTUALITATS

 

“Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: Quins reptes per als professionals?”, és el títol de les Jornades darreres de la fundació 9 Barris on celebren 25 anys de treball. Vaig tenir el plaer de participar i us vull compartir algunes reflexions.

Reflexions lligades amb el polèmic documental: «Desemparats. El dolor», el dia 22 de Maig a “Sense Ficció”. S’afirma que “el pitjor que li pot passar a una família és que li treguin els fills, les filles”.

Els nens i nenes porten en el cos la decisió de la separació, una difícil decisió presa per professionals, cert. El que també porten gravat en el cos és tot el que és anterior a la decisió, tota la història familiar marcada per greus dificultats. Aquesta segona marca en el documental està silenciada. Amb això no vull dir que no s’hagi de reflexionar sobre el sistema i funcionament dels equips de protecció a la infància, que també tenen història, dificultats i “protocols” a revisar.

La història familiar la portem gravada al cos, i quan som nens, nenes i adolescents, com no la podem narrar (com més traumàtica sigui més dificultat tindrem per posar-hi paraules), apareix en el cos i és el cos qui parla. Ens parla, no perquè l’interpretem, sinó perquè l’acollim. Acollim amb cor, cos i ànima al nen, nena, adolescent que tenim al costat.

 

La filòsofa Marina Garcès aportava les següents reflexions: actualment, la vulnerabilitat, “poblacions vulnerables” s’ha convertit en categoria. Com si fos dolent ser vulnerable, necessitar de l’altre: tots i totes som vulnerables i interdependents. Com concepte oposat a la capacitat de vida, resistència. Comenta que li preocupa, ja que sembla col·locar-nos en la possibilitat de ser ferits/des (passivament) i la necessitat de protecció i a l’hora de ser agressors/es.

Jacques Rancière afirma: “La igualdad de las inteligencias, capacidades, es la premisa ética, política, pedagógica, sólo desde ahí haremos recorridos diversos”. La proposta és: a partir de la igualtat construir la reciprocitat i ajuda mútua, en lloc de categoritzar col·lectius vulnerables.

També parla de la cultura de la seguretat i l’efectivitat (el tecnològic), del “solucionisme”. On la relació amb el problemàtic s’evita. O tinc LA solució o NO LA tinc. Ens hem d’ocupar, en canvi, dels problemes que requereixen solucions pensades, amb temps, incertes i sostindre’ns en aquest lloc.

“En tota piscina plena hi ha l’amenaça d’una piscina buida”, la vida és un risc. Posar-se en risc és part de l’etapa de l’adolescència. El risc es dóna com un ritual iniciàtic al dret de ser adults.

El primer risc que podem caure els professionals, pares, mares, tutors/es que acompanyem als adolescents, i els/les mateixos/es adolescents és parlar des de la certesa. No hi ha certeses absolutes. Créixer comporta un risc. Ens podem preguntar què causa els riscos en cada adolescent concret i en l’època actual.

En referència a l’època actual podem parlar dels següents riscos: una societat individualista, solitària i on hi ha incertesa i falta de referents, una època sense un altre. S’ha perdut allò de: “Yo de mayor haré como mi abuelo…”. La soledat, la urgència i menys temps per a les paraules i la presència real, junt amb una gran sobre exigència són també riscos que col·loquen als adolescents i a les adolescents en llocs complexes. A canvi, necessiten temps de presència, veracitat, espais per a la paraula, la contenció, l’expressió, sentir-se reals, escoltats i escoltades. Que els acompanyem a fer-se responsables de les seves vides, els EMPAREM,  no que els controlem.

En un grup de treball amb professionals, els/les mateixos/es adolescents varen qüestionar el títol: “Adolescències en risc” i van proposar “Riscos en les adolescències”, posant el pes en possibles situacions de risc i no pas en subjectes en risc. Ho trobo interessant i més saludable.

 

Dedico aquest escrit a Soledad Calle, companya de Quantum. Felicitats Sole en aquest dia del teu aniversari tan especial. Una abraçada molt forta amb molt de carinyo. Almudena.

 

ET CAUS BÉ?

Imagina’t l’escena on quedes per sopar amb algú molt especial per tu. Visualitza com reaccionaries si la persona amb qui et trobes té el teu mateix aspecte físic, té els mateixos gustos alhora de vestir, la mateixa mirada, un somriure similar i gesticula de la mateixa manera que tu. Imagina’t que estàs davant d’una persona que es diu de la mateixa manera que tu, té la mateixa professió i que sent, pensa i actua de forma molt similar a la teva. Col·loca’t en la situació d’estar amb una persona que és com tu, com et sentiries? quines sensacions et vindrien En moltes ocasiones, determinem desafortunadament si una persona del nostre entorn ens cau bé o malament; però…

 

T’has fet mai aquesta pregunta dirigida cap a tu? Et caus bé?

Aquesta pregunta ens connecta ràpidament amb el grau d’autoestima ja que no és cert que hi hagi persones que no tenen autoestima. Tots/es tenim autoestima, això no vol dir que el nivell d’autoestima sigui igual per a tothom.  L’autoestima és una peça bàsica i central en el desenvolupament òptim de qualsevol persona i, durant l’adolescència,  pot ser una peça difícil i, al mateix temps, imprescindible d’encaixar. Si haguéssim de buscar una definició concreta, l’autoestima no només consisteix en identificar les qualitats positives i negatives pròpies.

 

Una bona definició d’autoestima és l’acceptació d’un/a mateix/a

Per poder arribar a l’acceptació, cal seguir un camí que consta de tres elements per aconseguir tenir una bona autoestima:

1.      Autoconeixement o, també conegut com a autoconcepte, consta de les percepcions, sentiments, atribucions i imatges referents al propi individu. El primer pas consisteix en conèixer-se ja que, en moltes ocasiones, hi ha persones adolescents que es jutgen sense saber realment com són. I això no només passa a l’adolescència… Aquest autoconeixement es construeix en relacions amb els demés i prové de les influències amb l’entorn. La identitat de la persona adolescent es veu modificada de manera significativa pels canvis físics i psicològics de la pubertat. Aquí et deixem amb aquest curtmetratge d’animanció titulat ORMIE que ens explica totes les opcions que es planteja per aconseguir el seu repte.

 

2.      Autovaloració és la valoració de les pròpies capacitats i fites, és a dir, el valor que se li dóna al que és propi. En aquesta segona part del camí, apareixen elements subjectius on una persona es capaç de veure’s més atributs positius que negatius, més negatius que positius o de forma equilibrada. El problema pot raure quan una persona adolescent veu més els aspectes negatius a diferència dels aspectes positius. La crítica interna en la personalitat ajuda a distorsionar el propi autoconcepte aconseguint que aquest sigui confós, distorsionat i, sobretot, poc objectiu. Per aquest motiu, el conte d’El Buda d’Or ens recorda que les persones podem amagar insconscientment el nostre or intern i el repte justament es troba treure-ho a la llum.

 

3.      Autoacceptació és el tercer element del camí que posa de manifest que s’ha assolit una autovaloració sana. Reconèixer els propis errors, acceptar les crítiques, disculpar-se o saber demanar són característiques d’una persona que s’accepta a si mateixa. Quan una persona adolescent no té un bon autoconcepte de si mateix/a, té més dificultats alhora d’acceptar-se i probablement això tindrà conseqüències en el seu entorn proper. En aquest vídeo basat en el conte El cazo de Lorenzo (2010) escrit per Isabelle Carrier, apareix el personatge de Llorenç que aconsegueix integrar un aspecte de si mateix que no ha sabut acceptar fins que una persona no li ha donat un cop de mà.

 

Aprofito per desitjar-te un camí cap a una bona autoestima ple de reptes, obstacles, oportunitats i dificultats amb l’objectiu de trobar la teva essència i valorant com quelcom únic, especial e irrepetible el que et fa ser la persona que ets.

Daniel Borrell Giró, psicòleg col. núm. 12.866, terapeuta sexual i de parella

BEC PER OMPLIR BUITS?

Quan veiem a un/a adolescent bevent alcohol de forma abusiva, ens podem preguntar: ¿què s’està empassant? O bé el contrari: ¿Què li està costant empassar-se?

Beure alcohol pot ser un intent d’omplir buits, m’empasso allò que em manca o alguna dificultat. Per exemple: si estic en una festa i no m’atreveixo a apropar-me a la persona que m’agrada, bec i m’empasso la vergonya.

També pot ser un intent d’ajudar a empassar-me allò que em costa digerir, a nivell simbòlic, perquè em fa mal, m’enrabia, em provoca una pena molt gran…»si bec em serà més fàcil sostenir la tristesa». Ens referim aquí a quan una persona davant un problema pensa a consumir, creant un vincle de dependència amb aquella substància: aquest és un consum problemàtic.

Què motiva als adolescents a consumir drogues?

L’adolescència ofereix un terreny particularment abonat per provar les drogues, aquests són els motius principals que conviden al consum:

  • L’ansietat i la incomoditat física que caracteritza aquesta edat
  • L’aspecte ritual i màgic de l’ús de les drogues
  • La pressió social
  • La recerca d’una identitat
  • Per provar coses noves i explorar noves sensacions
  • Per sentir-se més independent de l’adult (separar-se dels pares)
  • Per sentir-se més gran (estan en el camí de fer-se adults)
  • Pel desig de fer coses arriscades
  • Pel desig de sentir els efectes de la droga (estimulació, relaxació…)
  • Per sentir-se més integrat/ada en el grup
  • Per evadir-se dels problemes
  • Per creure, falsament, que és una ajuda per enfrontar dificultats, com la timidesa, inhibició, avorriment… (ens pot sortir malament la jugada, i si ens surt bé, un cop passa l’efecte de la droga, què? Tornem a ser nosaltres mateixos/es)

L’alcohol és una droga de molt fàcil accés i el seu ús està socialment acceptat. Cal que els adults estiguem atents i passem a l’acció si veiem que més que un ús hi ha un abús del consum. En aquest cas el que ens ajudarà és tenir una bona comunicació amb el nostre fill/a i ser un model positiu. 

Les mares i els pares posem límits si observem que el nostre fill o la nostra filla està consumint alguna droga. Si no posem límits, quins recursos estem donant als fills i filles per enfrontar la baralla?! Cal que aprenguin a respectar el límit i amb això vagin aprenent a posar-se els límits ells/es mateixos/es. Quan som adolescents ens cal barallar-nos amb els nostres referents per després saber enfrontar els conflictes.

També caldrà revisar l’autoestima i identitat dels adolescents i la seva capacitat de resoldre conflictes, ja que el consum responsable va lligat a la capacitat per enfrontar els problemes de forma saludable i a tenir cura d’un/a mateix/a.

Si veiem que amb això no n’hi ha prou és convenient consultar amb un professional de la psicologia, doncs la teràpia pot ajudar als adolescents a prendre consciència  que estan descontrolant amb el consum i els acompanya a trobar una altre manera de manegar l’ansietat i les diferents problemàtiques particulars que s’amaguen darrera cada «borratxera»; soledat, evasió de la realitat, por, cridar l’atenció…

EL CONSUM DE DROGUES EN L’ADOLESCÈNCIA

“La droga es el producto ideal…La mercancía definitiva. No hace falta literatura para vender. El cliente se arrastrará por una alcantarilla para suplicar que le vendan…El comerciante de droga no vende su producto al consumidor, vende el consumidor a su producto. No mejora ni simplifica su mercancía. Degrada y simplifica al cliente”.

William Burroughs

 

L’adolescència és per definició un període de canvi, recerca d’identitat i rebel·lia, com adolescent busques diferenciar-te dels adults i sentir que formes part d’un grup d’iguals, és llavors quan les relacions interpersonals i l’oci per poder-les desenvolupar agafen un paper primordial. També és durant l’adolescència quan generalment es comença a tenir curiositat i a consumir drogues, però quines són les substancies més buscades per els adolescents? Totes són igual de perilloses? Quan una persona es torna drogoaddicte?

Segons les estadístiques de la FAD, els adolescents s’inicien en el consum a partir de les substancies legals ( alcohol i tabac) amb una mitjana d’edat de 13 anys; el 63% dels adolescents entre 14-18 anys diuen haver fet “botellón” l’últim mes i el 12,5% fuma diàriament.  

Entre les drogues il·legals, la més consumida és el cànnabis, amb una edat d’inici de 15 anys, el 17%  dels adolescents diuen haver-la consumit en l’últim any i un 4% la consumeixen diàriament. Cal esmentar, que tot hi que el consum de drogues il·legals generalment és més freqüent en els nois, s’està observant un increment del consum de cànnabis entre les noies.

A partir dels 15 anys, i a mesura que el poder adquisitiu incrementa, es comença a observar un consum de drogues il·legals com la cocaïna i l’èxtasi entre els joves, sent entre els 20 i 24 anys quan s’observa un major consum, tant en freqüència com en abundància, tant  de drogues legals com il·legals.

Però, totes són igual d’alarmants?

És complicat considerar una jerarquia de perillositat de drogues, ja que totes elles comporten un seguit d’efectes negatius per a la persona consumidora, tant a nivell de salut com a nivell social i econòmic. En algunes d’elles les conseqüències negatives són més notables a curt termini i són socialment més rebutjades, per el que semblen pitjors, no obstant, drogues més acceptades socialment, com el cas del alcohol, el tabac o el cànnabis, en el cos encara en desenvolupament d’un/a adolescent pot ser tant destructiu com el consum d’una droga “dura”.

El fet que una droga sigui més perillosa que una altre en el cas dels adolescents, no únicament s’hauria de tenir en compte els efectes bioquímics del seu consum, sinó també la vulnerabilitat psíquica del adolescent (la seva capacitat de posar-se límits i controlar els seus impulsos, de calcular possibles conseqüències i prendre decisions segons els seus propis valors, podent defensar-los davant situacions socialment difícils), així com la facilitat per aconseguir la droga i l’aprovació i tolerància social davant el seu consum . Sense oblidar que viuen en una incoherència social, on els adults els hi diuen que no poden veure ni fumar però que tant ells com la publicitat que constantment veuen consumeixen aquestes mateixes substàncies de forma natural. El lema de “fes el que jo et digui, no el que jo faci” no és molt efectiu ni coherent.

Com és una persona drogoaddicte?

Un dels problemes que ens podem trobar amb els/les adolescents a l’hora de parlar sobre el consum abusiu de drogues és que la imatge estereotipada que tenen d’una persona drogoaddicte és la del “yonki”, una persona profundament demacrada, psíquicament desestabilitzada i socialment apartada. I clar, no es veuen identificats amb aquesta imatge, per tant, treuen la conclusió de que no es té cap problema si estàs millor que el “yonki”. Però és important entendre que els efectes negatius (físics, psíquics, socials i econòmics) d’un abús van en increment a mesura que passa el temps, i es consumeix cada vegada més per el efecte de tolerància, i que, tot hi ser cert que una persona que abusi del tabac i desenvolupi un càncer, no patirà la degradació social que pateix una persona que abusi de la cocaïna o del alcohol, però el destí final pot ser el mateix, la mort.

La drogoaddicció es veurà condicionada per la quantitat i la freqüència del consum, la presència de síndrome d’abstinència i de tolerància, així com la persistència del consum tot hi la presència d’efectes negatius significatius tant en la salut com a nivell social i econòmic.

És important que els adults tinguin tanta informació com els hi sigui possible per poder respondre a les preguntes dels adolescents, una bona decisió només es pot prendre amb bona informació

 

 

PSICOTERÀPIA AMB ADOLESCENTS: QUAN ÉS NECESSARI CONSULTAR

Etapa de canvis

L’adolescència és una etapa de transició entre la infantesa i l’edat adulta, i que ve acompanyada de grans canvis físics, psicològics i socials.

Aquest moment de la vida es caracteritza per la crisi, el desconcert i el desequilibri

És habitual que el o l’adolescent se sentin confosos, angoixats i estranys, amb fortes emocions, amb ambivalència i dolor. Moltes persones adolescents no saben determinar ni expressar què necessiten i què els hi passa. Per això és important, la presencia no invasiva de les figures materna i paterna, intentant comprendre i acaptar els canvis que estan succeint en la vida del seu fill o filla.

En el terreny psicològic, els canvis que experimenten estan relacionats amb la pròpia identitat, a la relació amb la família i l’entorn i amb qui volen ser. És un moment d’una major afirmació en les seves idees i qüestionament del món dels adults, especialment el representant pels pares i el professorat. En la recerca de la pròpia identitat, els adolescents es mouen entre l’impuls cap a la vida adulta i l’abandó dels privilegis de la vida infantil. Aquest dilema, s’expressa sovint en forma d’una independència desafiant i una dependència infantil de manera alterna i és una de les raons més freqüents de discussió amb els adults del seu entorn. Les persones adolescents comencen a pensar en el seu futur, en el que volen fer i aconseguir, primer d’una forma utòpica i de mica en mica, més realista, donant resposta a les preguntes de qui sóc i qui vull ser.

No tots els adolescents viuen aquests processos de la mateixa manera, factors com la seva personalitat, les seves experiències, les característiques de la seva família i del grup al qual pertanyen tindran també la seva influència.

No és una època fàcil, ni per als propis adolescents, ni per a la família ni per al professorat

De vegades, tant els pares com l’adolescent, poden necessitar suport i orientació psicològica. A vegades els pares se’n senten sobrepassats i desbordats, o es perceben com ineficients i impotents, amb dificultats per adaptar-se al canvi de relació que els hi proposen els seus fills, més crítics i rebels. És important recordar, com a mares i pares, les pròpies vivències adolescents i els conflictes que van viure en aquell moment. Pot ser que el o l’adolescent es senti massa confós i incomprès o necessiti a algú que no sigui de la família per poder parlar de les seves coses. En aquesta etapa, la separació amb els pares és necessària per poder-se individualitzar i a molts el resulta complicat parlar dels seus problemes amb els seus pares; això pot resultar dolorós per al pare i la mare. De forma orientativa, podem assenyalar una sèrie d’indicadors per aclarir quan pot resultar necessari demanar ajuda psicològica:

• L’estat d’ànim afecta negativament el rendiment escolar, familiar o social.

episodis d’ira i mal humor i canvis sobtats en l’estat d’ànim.

• Baixa autoestima, conductes autodestructives.

• Alteracions en els hàbits d’alimentació i/o de la son.

• Abandó de certes activitats, amistats o familiars, aïllament, sentiments de solitud, timidesa, dificultat per incorporar-se a grups.

• Conflictes de relació amb els seus iguals.

• Canvis en el rendiment escolar.

• Conductes addictives en relació a l’alcohol, les drogues, el sexe, l’ús d’internet.

• Conducta desafiant als adults.

• Dificultats importants en la relació amb la mare, el pare, o tots dos.

• Idees persistents sobre la mort.

• Processos de dol en l’entorn familiar que afecten l’adolescent.

• Manca d’habilitats socials.

Amb la psicoteràpia es treballa per a què el o l’adolescent tingui un espai de reflexió sobre si mateix, les seves relacions, sentiments, conductes i pensaments, que l’ajudi a definir la construcció de la seva identitat, de les seves relacions, i del seu projecte de futur de forma positiva.

COACHING PER A MARES I PARES AMB FILLS I FILLES ADOLESCENTS

 

Avui la neurociència ens mostra la importància del vincle mare-pare-fill en la configuració del cervell i la creació de xarxes neuronals, i de sinapsis entre neurones. També sabem que el cervell és d’una gran plasticitat i canvia en cada nou aprenentatge. Conscients d’aquesta possibilitat, com a mares i pares hem de conrear espais de relació, de comunicació, de suport dels seus somnis i projectes i això és una tasca per a tota la vida.

Quan els fills i les filles arriben a l’adolescència tenen una edat en les quals ja són responsables de la seva conducta: decideixen si estudien o no, si surten o no, quan veuen els amics i els seus hàbits.

Quin és el paper com a mares i pares en aquest moment de la seva vida?

Com a mares i pares, hem de ser conscients que serem models en les seves vides, sigui per imitar o per rebutjar i per tant, els nostres actes amb ells han de tenir un propòsit educatiu.

En algunes ocasions podem victimitzar-nos per les conductes dels adolescents: no han seguit les nostres indicacions, ens volen desafiar o ens volen fer mal, però també podem atribuir un significat diferent de les conductes dels fills: han fet uns aprenentatges determinats, necessiten fer-ne d’altres, ells tracen ara el seu camí i fan els seus errors i equivocacions, que formen part del seu recorregut. I nosaltres podem ser els seus entrenadors en la vida.

La decepció i frustració que sentim com a mares i pares és una responsabilitat nostra.

Té a veure amb les nostres expectatives, el que esperem d’ells i d’elles que a vegades ens impossibilita per veure les seves. També les nostres pors són responsabilitat nostra. La gestió de les nostres emocions passa per nosaltres com adults.
És important veure també els seus talents, les seves potencialitats, conèixer com s’imaginen el seu futur i acompanyar-los; en definitiva què en pensen d’ells i d’elles, ajudar que descobreixin quin és el seu projecte personal i afavorir el seu desenvolupament.

Com podem acompanyar-los en el seu trajecte vital?

La comunicació basada en l’assertivitat, en la nostra, ens ajudarà en el camí. Parleu amb ells des de la primera persona (jo en aquesta situació em sento d’aquesta manera).

A vegades com a mares i pares confonem les peticions amb les exigències i les ordres.

Per mantenir una bona relació, cal parlar, i sobretot cal escoltar-los, ensenyar a escoltar i crear un clima a favor de la relació. Sempre és positiu expressar la nostra estimació cap amb ells, abraçar-los, donar-los petons i deixar-nos estimar també. Cal que acceptem com se senten i les seves emocions i observar què volen comunicar-nos, atenen de forma especial a la comunicació no verbal: els seus gestos, el to de veu, la seva postura corporal.

Hem de predicar amb l’exemple, mantenir les decisions que hem pres, poder rectificar quan ens equivoquem, demanar perdó i expressar-nos sense agressivitat enfront dels disgustos i l’enuig i mostrar la nostra paciència.

És convenient mantenir alguna activitat comuna entre mares, pares i fills, del tipus que sigui, esportiva, domèstica o lúdica, això ens servirà per crear el context de la relació.

D’igual manera ens hem de mantenir ferms en els criteris educatius, els límits són igual de necessaris, límits a les conductes violentes, a la presència de drogues a casa, als robatoris. Cal seriositat i plantejar accions reparadores quan s’han traspassat els límits fixats. De vegades, la millor solució és una modificació en la convivència. Heu de posar el límit en el que no penseu tolerar i explicitar les conseqüències per a ells si ho fan.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?