T’ESTIMO O ET NECESSITO?

Sabies que som l’espècie més social que existeix a la terra? Això significa que no entenem la vida sense vincles, som éssers totalment interdependents. Si recordes el que va ocórrer a l’inici del confinament, la necessitat d’establir contacte amb les nostres relacions interpersonals va ocupar un paper protagonista a través de videotrucades fent-nos experts en noves tecnologies per satisfer aquesta necessitat relacional. Quan som persones adultes, transformem la dependència amb els nostres progenitors que tenim durant la nostra infància per la independència adulta; però, realment són independents quan arribem en aquesta etapa?

El que passa quan som persones adultes és que modifiquem el tipus de dependència

Existeixen dos tipus de dependència:

  • Dependència vertical: es refereix a la dependència que s’estableix durant la criança amb els nostres progenitors perquè els necessitem per créixer. És imprescindible per la nostra supervivència, és una etapa que s’allarga en el temps perquè no tenim autonomia suficient com quan passa quan som persones adultes. Per això, s’anomena vertical.
  • Dependència horitzontal: es refereix a la interdependència entre dues persones en el moment de cercar algú a qui estimem perquè ens cuidi o a qui cuidar, ens proveeixi o a qui proveir. Ja no és necessària l’anterior dependència vertical perquè ja som persones autònomes.

El problema sorgeix quan, en una relació de parella, apareixen altres necessitats que promouen de nou una dependència vertical. La necessitat de salvar, complaure o de dominar a algú altre són ingredients per establir de nou una relació de dependència emocional.

La intimitat, una bona autoestima i l’autonomia individual són les bases per establir una relació de parella sana i feliç

Quins són els elements que afavoreixen una dependència horitzontal?

  • Regulació emocional és un element clau perquè una parella funcioni adequadament i, sobretot, que sigui feliç. Es refereix a la combinació entre tot allò que puc fer per mi per gestionar les meves emocions (autoregulació) amb el que necessito dels demés per ajudar-me a gestionar el que estic sentint (co-regulació). Quan una persona no disposa d’aquests recursos, té dificultats en resoldre els conflictes que apareixen en la parella o els evita perquè s’aïlla de forma individual.
  • Seguretat emocional és un altre element clau que es pot observar quan una persona té capacitat per gestionar els seus sentiments de soledat de forma autònoma i té les habilitats suficients per establir relacions amb intimitat expressant les seves emocions, realitzar peticions, acceptar les crítiques o mostrar la seva vulnerabilitat.

Em trobo molt sovint a la consulta relacions de dependència emocional on, per una banda, hi ha un membre de la parella que té por a l’abandonament i por de deixar de ser estimat/da oblidant-se de les seves pròpies necessitats per complaure a la parella amb un comportament submís i, per altra banda, l’altre membre de la parella té por a perdre la seva individualitat posant distància emocional en el seu vincle amb un comportament evitatiu i/o dominant. Aquests dos perfils que, aparentment semblen oposats, encaixen perquè sigui possible un vincle. El problema apareix perquè el vincle no es satisfactori per cap d’ambdues persones.

Com puc saber si estic en una relació depenent?

La incapacitat per posar fi a una relació que no em fa feliç com si es tractés d’una addicció, la no correspondència entre el que dono i rebo, la dificultat en créixer a nivell personal, laboral i social, l’aïllament social i el maltractament físic i psicològic (insults, menyspreu, poca validació, etc.) són alguns dels indicadors que em poden ajudar a reconèixer que estic amb tu perquè et necessito, no perquè t’estimo.

La parella ideal és aquella que sap treure el millor de tu, no el pitjor

En moltes ocasiones, m’agrada oferir analogies quan parlo de determinats conceptes quan estic en psicoteràpia. Per explicar què significa la dependència emocional, exposo la situació d’anar al supermercat amb gana. Què succeeix quan anem al supermercat amb la sensació de fam? El nostre criteri segurament és diferent ja que, amb molta probabilitat, buscaré satisfer de forma immediata la gana, més enllà d’escollir algun aliment que em nodreixi realment. Això també pot passar a l’hora d’escollir una parella. Quan la por a la soledat o la incapacitat d’identificar quan una relació no funciona es converteix en el que m’uneix a tu, la necessitat de seguretat emocional i la capacitat de regulació emocional no està ben coberta.

Si et sents identificat/da amb alguns d’aquest trets o tens dubtes sobre la teva relació de parella, el millor que pots fer és parlar-ne amb algú del teu entorn més proper. Prendre consciència del que estàs vivint és el primer pas. En cas que no sigui suficient per sortir-te’n i te’n adones que ho estàs vivint com una addicció, pots demanar ajuda professional per recuperar-te i, sobretot, sortir-ne reforçat/da.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg sanitari i psicoterapeuta

danielborrell@quantumpsicologia.com

IG @danielborrellgiro

Aquest article ha estat possible gràcies a la conferència TEDx Talks «Dependencia emocional» (2019) d’Arun Mansukhani i a la conversa «Claves para evitar la dependencia emocional» (2020) de BBVA amb Sílvia Congost.

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

  1. No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
  2. Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
  3. Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

  • És addicte qui vol ser-ho
  • Fumar porros és més sa que fumar tabac
  • La timidesa es venç amb l’alcohol
  • Deixar de fumar genera ansietat
  • Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
  • Qui té una addicció és una persona perillosa
  • L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

ETS ADDICTE A LES NOVES TECNOLOGIES?

 

Vivim en una època d’un frenètic creixement tecnològic, en pocs anys les nostres vides han fet un gran canvi quantitatiu a nivell d’obtenció d’informació i comunicació immediata, siguis on siguis pots aconseguir informació de qualsevol lloc, objecte, persona o succés, així com també et pots posar en contacte i mantenir una conversa en viu amb diverses persones de forma simultània a partir de grups de whatsapp. No es pot negar que ara estem més connectats amb la societat que mai, però aquest canvi també és sempre qualitatiu?

Sabem decidir quan volem deixar d’estar en contacte?



Cada vegada veig a més persones centrades en el seu mòbil mentre estan amb companyia d’altres persones. Potser han quedat via whatsapp per fer un café i mentre el fan estan parlant amb terceres persones per quedar un altre dia també a fer un altre café. Què absurd tot plegat! Però aquesta escena només és un reflex de com la nova tecnologia i el fàcil accés a ella ens ha acaparat el nostre dia a dia casi sense donar-nos compte; i l’acceptem i l’adoptem de tal manera que quan una persona ens diu que no està en facebook o twitter la mirem amb cara estranya, com si no entenguéssim quin problema té.

Es tal la presència i acceptació de les noves tecnologies que el tractament en l’addicció d’Internet és incompatible l’abstinència absoluta, com es faria amb l’addicció al joc o a substancies químiques, l’objectiu terapèutic en aquests casos es centra en el reaprenentatge del control de la conducta. Però això significa que ens hem de considerar tots addictes a Internet? No, però s’ha de tenir en compte que qualsevol activitat, per molt inofensiva que sembli, pot arribar a generar un problema d’addicció quan es caracteritza per una pèrdua de control i una dependència a realitzar o estar en contacte amb l’activitat en concret.

Quan l’activitat o la substancia en que es fa abús és acceptada per la societat, resulta complicat definir la línia que separa un ús freqüent però controlat a una addicció. No obstant, existeixen símptomes comuns en totes les addiccions que també presenten les persones que fan un ús abusiu de les noves tecnologies, per exemple el síndrome d’abstinència en el qual la persona es mostra irritable, ansiosa i angustiada en quan deixa de fer ús del mòbil, videojoc o objecte concret. Tanmateix, al principi la persona afectada es connectarà per necessitat acadèmica o professional o per contactar amb amics, produint-li una satisfacció que en el moment de deixar de fer-ho li produirà el síndrome d’abstinència que el portarà a connectar-se no buscant aquesta satisfacció sinó per evitar el malestar emocional. Junt amb el síndrome d’abstinència, també apareix el símptoma de la tolerància, el qual reflecteix la necessitat de la persona afectada a consumir cada vegada més quantitat de temps amb l’objecte de l’addicció per aconseguir el mateix grau de satisfacció.

Les persones més vulnerables a caure en un descontrol en l’ús d’aquestes tecnologies són els adolescents, segons un estudi realitzat per la Fundació Pfizer (2009) el 98% dels joves espanyols de 11 a 20 anys són consumidors d’Internet i entorn el 3 al 6% d’aquests joves fan un ús abusiu. Les respostes ràpides, l’interactivitat, l’accés immediat a moltes activitats són característiques d’Internet molt atractives per els adolescents, així com l’accés a xarxes socials on poden relacionar-se amb un gran volum de persones i escapar de la por a l’anonimat i l’exclusió social amb una certa seguretat, a nivell emocional, al estar darrere una pantalla, no obstant, aquesta sensació de seguretat pot conduir al adolescent a no discernir clarament entre la informació íntima,privada o pública i produir-se una situació de mal ús d’aquesta informació per part d’altres persones. Tanmateix, l’addicció a Internet pot generar aïllament social, baix rendiment acadèmic, desinterès per altres temes, sedentarisme, problemes econòmics (videojocs) i trastorns de conducta.

En resum, en quant a les addiccions a les noves tecnologies, no es tant el tipus de conducte implicada sinó la forma de relació que s’estableix amb ella. En un món connectat com en el que vivim, es fonamental prendre consciencia no únicament dels beneficis que ens aporta la tecnologia, que en son molts, sinó també dels riscos que comporta per tal de poder posar límits a la dependència que en tenim.

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort