• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

COM ET TRACTES QUAN PATEIXES?

«Quan la teva por toca el dolor d’una altra persona, es converteix en llàstima

Quan el teu amor toca el dolor d’una altra persona, es converteix en compassió»

Stephen Levine

La Carme treballa com a enginyera en informàtica i ha creat la seva empresa juntament dues persones ara justament fa quatre anys. En l’últim sopar d’aquest cap de setmana amb les seves amistats del barri, han parlat de les seves llums i, sobretot, de les ombres. La Carme ha reconegut que li costa dedicar-se temps a ella ja que li dedica massa temps a la seva feina. Al seu costat, hi ha el Jofre que ha explicat que li costa acceptar els seus propis errors i aquest malestar li dura més estona del que hauria. La Hannah que viu amb el Jofre acaba de llegir un llibre sobre assertivitat perquè té moltes dificultats per dir que no, explica que acaba fent moltes tasques que no li vénen de gust fer i acaba esgotada al cap del dia. El Joan, que acaba de trencar amb el Martí només fa un mes, ha afegit a la conversa que no li agrada plorar quan està trist perquè li fa sentir feble i vulnerable. Finament, la Maria que escoltava atentament les seves aportacions tan valuoses i honestes, els hi ha parlat d’un concepte que ha après en un curs que està fent de Mindfulness: AUTOCOMPASSIÓ.  Ningú del grup n’havia sentit a parlar…

Per comprendre l’autocompassió de la que parla la Maria en el seu grup, primer cal entendre què és la compassió. El terme compassió prové del llatí i grec patiri i paskein (sofriment) i de l’arel latina com (amb) de manera que compassió vol dir patir amb una altra persona. La compassió posseeix dos aspectes: per una banda, l’empatia que experimentes davant del sofriment d’una altra persona i, per altra banda, el desig d’alleugerir-lo sense fer-te’n responsable. Per això, la compassió té elements de l’empatia, de l’amor entès com el desig que els demés siguin feliços i de l’altruisme entès com la motivació per ajudar als demés. També s’utilitza el terme bondat amorosa al costat de la compassió. En el cursos que realitzo de Mindfulness, moltes persones quan senten aquesta paraula, automàticament la relacionen amb el sentiment de llàstima. Per això, cal aclarir que, malgrat té certes similituds, la diferència és que la llàstima conté un sentiment de superioritat envers l’altra persona que està patint; en canvi, la compassió es viu d’igual a igual. En el 2009, milers de líders religiosos van redactar la Carta de la Compassió en la que la definien de la següent manera:

 

La compassió consisteix en tractar als demés com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos/es.

Què tenen en comú els i les protagonistes del relat d’aquest article? És molt probable que necessitin potenciar l’autocompassió per aconseguir prendre consciència de com es tracten a si mateixos/es davant d’allò que no els hi agrada i els fa patir, encara que identificar-ho és un pas important, valuós i necessari. L’autocompassió permet donar-nos a nosaltres mateixos/es la mateixa serenitat, consol i afecte que els hi fem arribar a les altres persones quan estan passant una situació difícil, han comès un error o se senten perdudes. Difícilment ens atreviríem a tractar als demés, tal i com ho fan moltes persones ja que, si això fos així, és molt probable que es perdessin bona part de les relacions interpersonals. L’autocompassió ens alleugereix el malestar quan hi ha esdeveniments que no podem canviar o quan una persona lluita contra el que sent com és el que li passa al Martí davant d’una pèrdua o quan una persona es comença a criticar a si mateixa creient-se més responsable del que és sobre el que ha passat, com és probablement el que li passa al Jofre a l’hora de gestionar els errors. Davant del patiment, hi ha persones que es critiquen a si mateixes, s’aïllen dels demés refugiant-se en el menjar o la feina igual que li passa a la Carme o també hi ha persones que es pregunten «per què m’ha passat això?«. Té la seva rellevància perquè parla de com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’etapa adulta en la que ja no hi ha una persona que ens cuida a nosaltres, doncs hem d’aprendre a fer-ho per nosaltres mateixos/es.

  • Com et tractes a tu mateix/a quan estàs patint?
  • Reconeixes aquelles actituds internes que et generen sofriment?
  • Com reacciones davant les adversitats de la vida, sigui per estrès, rebuig, dificultats econòmiques o soledat?
  • Què podries fer per relacionar-te millor amb el teu dolor?
  • Tens una actitud crítica davant dels teus errors?
  • Et relaciones de la mateixa manera amb el malestar dels demés?

Posa’t la mà al cor, escolta el que et dius i atura’t a reflexionar sobre aquestes preguntes per conèixer amb deteniment i calma les seves respostes observant les teves emocions, pensaments, sensacions físiques i/o records que apareixen en el teu interior quan identifiques la forma en que et relaciones amb el teu propi dolor.

Com et fa sentir reconèixer els teus errors i límits? Te’n adones que, si et tractes millor, això et fa justament sentir major benestar? Les persones autocompassives compleixen millor amb el que es proposen com, per exemple, fer dieta, deixar de fumar o seguir un entrenament físic perquè saben que és bo per la seva salut i el seu benestar. També està relacionada amb la reducció de l’ansietat, depressió, ressentiment i ràbia fomentant el benestar, satisfacció vital, competència, optimisme i connexió social. Per això, una persona autocompassiva es sap reconfortar a si mateixa quan fracassa, sap animar-se quan ho necessita, creix gràcies als seus errors i es compromet amb les seves fites. Els infants molt petits tenen un tipus d’integritat basada en l’acceptació en si mateixos expressant-se de forma lliure i oberta; però, això canvia més endavant aprenent a no estar amb un/a mateix/a.

 

La investigació ens demostra que, quan una persona més es critica a si mateixa, més difícil ho té per canviar. L’autocompassió és una de les bases del canvi.

Tal com ens va dir Carl Rogers (1961), la curiosa paradoxa de la vida és que, quan més m’accepto com sóc, llavors puc canviar. Per això, et vull proposar 5 accions per millorar la teva autocompassió en diferents aspectes de la teva vida:

  1. Físic_ què pots fer per cuidar millor el teu cos? què necessita el teu cos de tu? què li pot ajudar a calmar-lo?
  2. Mental_ què necessita la teva ment per tenir més harmonia mental? què passaria si deixessis de lluitar?
  3. Emocional_ què passaria si et fessis amic o amiga de les teves emocions?
  4. Relacional_ què podries fer diferent per deixar d’aïllar-te?
  5. Espiritual_ què t’ajudaria a ser més fidel als teus valors?

Daniel Borrell, psicòleg i psicoterapeuta

Extret del capítol 5 sobre COMPASIÓN Y AUTOCOMPASIÓN del llibre Simón, V. & Germer, C.K. (2011). Aprender a practicar mindfulness. Barcelona: Ed. Sello.

QUI TOT SOL S’ACONSELLA, TOT SOL SE’N PENEDEIX?

En el nostre dia a dia sovint ens trobem amb la necessitat de prendre decisions de manera continuada. D’això en diem autonomia.

Aquest funcionament autònom, perquè sigui funcional o adaptatiu, requereix diversos ingredients:

  • D’una banda, serenitat, és a dir, un estat emocional de tranquil·litat. Quan ens activem emocionalment per fer front a una situació (que pot ser agradable o desagradable) es produeix una cadena de canvis metabòlics orientats a donar una resposta ràpida, gairebé automàtica. En determinades ocasions, si l’activació és molt intensa, es produeix el que s’ha anomenat “segrest de l’amígdala”. Aquesta és un component del sistema límbic, una estructura cerebral que regula les nostres emocions. I l’amígdala té un paper central en aquesta tasca. Quan es troba sobreactivada, inhibeix l’àrea frontal del còrtex cerebral, encarregada de la planificació i del pensament lògic.
  • En segon lloc, equanimitat, o la capacitat de pensar i actuar de manera justa i equilibrada. Relacionat amb l’apartat anterior, és necessari que puguem valorar la situació donant un pes proporcionat als diferents factors que hi incideixen. Sovint magnifiquem la influència que tenen determinats elements, mentre que minimitzem el pes d’altres. Habitualment, els primers són de caire negatiu (podent arribar a esdevenir, en conseqüència, catastròfics).
  • En tercer lloc, criteri, o bé disposar d’una opinió pròpia fonamentada. La nostra “manera de veure les coses” depèn de tenir coneixements o informació sobre la matèria. Per tant, de recollir dades, processar-les, analitzar-les. I també d’interpretar-les, de donar un sentit, un significat.
  • Lligat amb l’anterior apartat, convé disposar d’un judici crític sobre els esdeveniments. així com de transmetre de manera assertiva la pròpia visió. Amb independència del que sapiguem, el nostre estil de comunicació influirà en la manera com s’expressarà aquesta capacitat crítica. Un estil agressiu, desconsiderat amb un/a mateix/a i amb les altres persones, serà destructiu. L’agressivitat genera hostilitat, i, arribats a aquest punt, activació emocional.

Clarament, després de prendre una decisió cal emprendre accions coherents amb el que s’ha determinat com a millor opció, o de vegades, la menys dolenta. Una vegada ho hàgim fet, en veurem les conseqüències, que ens serviran per valorar si el que s’ha fet o s’ha decidit era el més adequat.

 

Tinguem present que un pensament ofuscat no és un bon conseller.

Duem a terme aquesta seqüència de fets des del moment en què ens despertem fins que anem a dormir. I la majoria de vegades ho fem de manera funcional. Amb tot, és important tenir present que en ocasions adoptem una “visió de túnel”, quan estem molt capficats/des i només podem atendre a un esdeveniment des d’una única perspectiva. En aquestes ocasions podem estar emocionalment alterats/des, focalitzats/des en la negativitat, recollint/processant una part de la informació però perdent de vista altres components, disposant d’una interpretació esbiaixada dels esdeveniments, i amb una agressivitat dirigida cap a totes bandes. El més probable és que aquest estat ens arrossegui i ens porti a prendre decisions de les que després ens podem penedir.

Sigui com sigui, si detectem o ens diuen que estem ofuscats/des, que estem absents, que tenim el cap a un altre lloc, que estem dubitatius/ves o encallats/des, o que estem “a la que salta” i no “se’ns pot dir res”, és el moment de reconsiderar si algun dels apartats descrits anteriorment està funcionant de manera poc adaptativa.

Una manera de desfer aquesta espiral és seguir les passes següents:

  • Aturar-nos un moment, i dedicar uns minuts a respirar, prestant atenció al procés intrínsec de la respiració. Això ens ajudarà a aïllar-nos de tots aquells elements que ens absorbeixen i provoquen que ens saturem. Podem utilitzar la respiració com una àncora que ens ajudi a centrar-nos en nosaltres mateixos/es i poder recuperar la serenitat.
  • A continuació, podem recordar les nostres prioritats d’acord amb els nostres valors. Freqüentment els perdem de vista i ens focalitzem en activitats i reptes que no contribueixen a estar en consonància amb ells.
  • Seguidament, podem fer un escrutini de les creences i judicis que martellegen el nostre pensament, i detectar quants són negatius i destructius. Aquest és el pas previ a reavaluar-los, des d’una tonalitat emocional diferent.
  • I en aquests moments, més que mai, hem de tenir present la dimensió social de la nostra existència. Vivim en un entorn amb més individus que també prenen decisions diàriament. Aquestes persones ens poden proporcionar la seva perspectiva sobre els mateixos esdeveniments que ens preocupen, així com interpretacions alternatives a les nostres. Podem recollir i acollir aquestes observacions com una guia addicional. La solitud és una opció, no pas un imperatiu.

És important que aprenguem a reconèixer aquestes espirals que ens constrenyen a mesura que ens hi anem endinsant, perquè ens resulti més fàcil sortir-ne.

TENIR PLOMA

Per què es percep a un home amb ploma com a menys viril? Per què un home no es pot pintar les ungles? Per què una dona que no compleix amb els cànons de bellesa es considera menys femenina o, fins i tot, se li diu per què no vesteixes amb ropa més femenina i tacons?  Per què hi ha persones que toleren més les persones homosexuals amb un comportament marcadament masculí que no pas les persones que suposadament se’ls hi nota?

 

La plumofòbia és el despreci i rebuig cap aquelles persones que surten dels rols de gènere femení i masculí

S’associa l’expressió tenir ploma amb determinats gestos, veu aguda, forma de caminar i de parlar. En el cas de les dones lesbianes, s’associa a un comportament més masculí i, en el cas dels homes gais, un comportament més efeminat. Això significa que aquella persona que té un comportament amanerat i/o masculí en funció del seu sexe se li pressuposa una orientació homosexual. Tenir ploma ha estat una forma de visibilitzar el col·lectiu gay i lèsbic a través de l’expressió se li nota que és gay o lesbiana; però, al mateix temps, ha creat un prejudici que no només afecta a persones homosexuals, sinó també a persones heterosexuals.

Tenir ploma és quelcom natural i no s’escull, sinó com es pot explicar que una persona pateixi rebuig, insults i discriminació dins del context escolar si podria escollir no tenir-ne. Segons l’antropòleg americà Marvin Harris, aquest comportament no té una base biològica ni genètica i fa referència a un comportament cultural que s’adquireix per observació i imitació amb l’objectiu de pertànyer a un grup i/o col·lectiu.

Quin és l’origen del terme tenir ploma? Hi ha dues hipòtesis que expliquen aquesta atribució. La primera associa les plomes de les vedettes de la revista que es vestien amb plomes simulant una forma de comportar-se extravagant i exagerada. En segon lloc, els soldats italians feixistes que donaven suport al dictador Franco durant la Guerra Civil espanyola utilitzaven plomes en el seu casc de soldat i utilitzaven perfum. Aquests fet va començar a despertar una mirada cap als soldats com a persones efeminades i amanerades.

Segons un estudi realitzat per Cal Strode (2014) on hi han participat 280 persones homosexuals del Regne Unit i EEUU, un 37% dels homes gais que no s’identifiquen amb tenir ploma afirmen que els homes gays efeminats taquen la imatge del col·lectiu gay i, fins i tot, un 35% dels homes gais que no tenen ploma se senten més identificats amb el col·lectiu heterosexual que no pas amb el col·lectiu gai perquè és menys extravagant.

 

Discriminar a una persona per tenir ploma denota de base una fòbia misògina

Per què molesta que una persona tingui ploma? Quines creences estan en la base d’aquest prejudici? El rebuig i desvalorització d’un determinat comportament femení enlloc d’un comportament masculí ens connecta amb una creença masclista ja que posa de manifest la pèrdua de valor de l’home per ser menys viril i mascle. Estem davant d’un exemple més de l’heteropatriarcat on hi ha supremacia del gènere masculí davant del femení. Un altre exemple de despreci cap a la ploma és l’expressió «Jo respecto la diferència i accepto la gent gai, però no puc amb las locas«. Dins del propi col·lectiu, també existeixen mostres d’homofòbia interioritzada a través de les aplicacions de lligar on cada vegada hi ha més perfils que rebutgen a persones efeminades amb frases com, per exemple «només mascles» o «gent sense ploma». En moltes ocasions, s’associa tenir ploma amb un rol sexual passiu. S’associa el comportament femení amb el ser penetrat/da i, per altra banda, ser mascle amb l’acte de penetrar. No hi ha cap estudi científic que demostri que hi ha relació entre les preferències sexuals i el rol sexual.

Tinguis ploma i et sentis còmode amb ella, et molesti la ploma dels demés o, fins i tot, sents que no et permets la teva pròpia ploma perquè et jutges a tu mateix/a, espero que aquest article d’avui et permeti donar un espai per a la reflexió sobre els arquetips masculins i femenins que, actualment, estan presents en el nostre comportament.

Daniel Borrell Giró, psicòleg col·legiat núm. 12.866

LA IDEALITZACIÓ DE L´AMOR

L´altre dia, un grup de joves d´una formació em preguntaven : Per què es separen tantes parelles? La meva resposta va ser la relació de parella és la més completa i també la més complexa. Crec que en una relació de parella hi han molts components: amor, amistat, sexe, acceptació, passió, tendresa, comprensió… I a tot això li afegim les relacions socials que envolten a les parelles: les families de cada persona, els amics de cadascú, les relacions de feina. Doncs si hi han molts ingredients que s´han de combinar bé perquè la parella sigui una relació equilibrada i satisfactòria.

Les relacions de parella són un sistema que està en constant moviment, passem per diferents etapes que s´han de viure i que van construïnt o destruïnt la parella. La primera etapa de la parella és la IDEALITZACIÓ DE L´ALTRA PERSONA. Quan coneixem una persona que ens atrau i comencem una relació, veiem a l´altra persona com una persona perfecta, plena de virtuts i que ens satisfà plenament. Aquesta idealització fa que desitgem estar amb l´altra persona en tot moment, que no podem passar un dia sense veure-la, que tots els moments amb ella són màgics. La idelització forma part de l´enamorament que sentim al principi de la relació.

Les nostres hormones i neurones es posen en marxa per l´enamorament, i a la vegada, l´altra persona mostra la seva part més bona que justament encaixa en la idealització que fem. Tot això fa que estem en la etapa que m´atreviria a nomenar com especial, aquella etapa que les emocions estan per sobre de la raó, que ens fa pujar als núvols i tenir un somriure permanent. Aquesta fase és necessària i molt positiva per la parella.

Com he dit abans, la parella és un sistema que es mou per construir o no la relació. Tot i que la idealització ens dóna sensacions meravelloses no pot continuar per sempre ja que llavors no podriem veure com és realment l´altra persona. Com sabem ningú és perfecte i això ho veiem quan anem sortint de la idealització i veiem l´altra persona amb totes les seves virtuts i defectes. La relació no passa d´un dia per l´altre de la idealització a la realitat, si no que és un procés que ens ajuda a anar ajustant les nostres expectatives.

Quan ens traiem la bena de la idealització podem veure la realitat de l´altra persona i és aquí quan podem valorar de veritat l´altra persona i la nostra relació amb ella. Si la realitat satisfà les nostres expectatives continuarem la relació amb aquesta persona. Si la realitat no satisfà possiblement la relació no continuarà.

QUÈ PASSA QUAN LA IDEALITZACIÓ NO S´ACABA? Hi han persones que no surten de la idealització de l´altre, li atribueixen característiques que no tenen, la mantenen pujada a un pedestal. Normalment, són persones que pensen que l´altra persona és superior a elles. Aquestes persones acostumen a tenir baixa autoestima creient que els altres són sempre millors. Si la idealització no s’acaba es crea una relació desequilibrada, on sempre hi ha una persona superior a l´altra i això pot generar una dependència que no és sana i pot haver-hi una relació tòxica. També pot passar que la persona que no vol sortir de la idealització es doni un xoc amb la realitat i llavors deixi la relació fins trobar una altra persona per idealitzar i així repetidament.

En conclusió, la idealització és necessària ja que forma part del procés de la parella i s´ha de viure en plenitud. Però progressivament, la relació va incorporant la realitat de l´altra persona i passa per una etapa més sòlida que va formant la base de la relació. Una relació que no sabem el futur que tindrà però que si necessita evolucionar per saber si aquesta relació serà satisfactòria i realista.

Lola Guerra Ruiz

Psicologa núm Col. 11389

EL COR I LES SEVES CUIRASSES

Tots i totes tenim ferides. I moltes vegades esperem que els amics, amigues, i sobretot la parella, en una relació més íntima, en les pugui curar. I…això és tan difícil! Cal que siguem nosaltres mateixos/es qui esdevinguem els protagonistes de desfer dolors i ferides.

 

Marie Lise Labonté profunditza sobre el concepte de cuirassa en el seu llibre: “Liberar las corazas” Editorial Luciérnaga, 2001. Les descriu com les diferents capes d’una ceba. La cuirassa és una armadura, protecció que anem construint per defensar-nos de les nostres ferides. Amb la paradoxa que alhora de protegir-nos fa que bloquegem la nostra essència i el cor del nostre cos queda amagat dins de capes i més capes de “seguretat”. També inhibeix l’expressió corporal del moviment. Nens i nenes que no ploren mai perquè creuen que és dolent han après ràpidament a construir una bona capa de cuirassa. Per això cal d’acollir les “pataletes” dels infants i ajudar-los a canalitzar el missatge que tenen per donar, enlloc de reprimir-les.

 

Les cuirasses es construeixen des de la vida intrauterina fins als 35 anys aproximadament. Tenen diferents dimensions: física, edat, emocions i creences.  En funció del pare, la mare, l’entorn i del/a nen/a es produeix una ferida fonamental en l’amor i aquesta crea una necessitat afectiva a cobrir:

 

Ferida d’amor

Necessitat afectiva
Abandó Seguretat
Rebuig Acollida
No reconeixement Reconeixement
Maltracte Benevolència
Humiliació Respecte
Traïció Confiança
Injustícia Equanimitat

 

En funció de la ferida que tinguem ens relacionarem afectivament amb el món, els altres i amb nosaltres mateixos/es d’una manera determinada. Ningú ens pot donar allò que no ens varen donar… hem de ser nosaltres mateixos/es que ens proporcionem el bàlsam curatiu que permet rebaixar, reconèixer les ferides (no és que les puguem fer desaparèixer màgicament).

 

Podem imaginar el transcurs de la nostra vida com el moviment que fa una espiral: moments d’evolució (on estic creatiu/va, enèrgic/a, altruista…), i d’involució (on les ferides s’obren de nou). La proposta és poder integrar els dos pols oposats, crear un pont entre la meva part evolucionada i la involucionada,  unint la part femenina amb la masculina, l’hemisferi dret i esquerra, el “ying i el yang”. En mig es troba allò que necessito per evolucionar. Tens ganes de descobrir-ho?!

SERÉ DEPENDENT EMOCIONAL?

Si alguna vegada t’has preguntat per què les teves relacions de parella són insatisfactòries, per què sempre pateixes per amor i per què tot i això no vols estar sol o sola, i sempre estàs en una relació; potser aquest article pugui ajudar-te a entendre què et passa.

El desig d’estar acompanyat, de tenir una relació amb algú és normal i sa, a la majoria de les persones els agrada sentir-se especials per a algú, estimar i ser estimats. Pel que si tens una relació en la que sents això, que és equilibrada i satisfactòria per a tots dos, no tens que preocupar-te.

 

Però una cosa és el desig d’estar en una relació i una altra la necessitat d’estar acompanyat

El problema és quan s’estableix una relació desequilibrada, on un dels membres és més important o té més drets que l’altre, o on un domina l’altre. El desequilibri sol anar acompanyat d’insatisfacció per part de la persona submisa, de dependència i de por a la pèrdua o al rebuig. És llavors quan es pateix per amor. I l’amor sa no fa mal.

Si s’estableix aquest tipus de relació i aquesta se sosté tot i el patiment, estaríem parlant d’una situació de dependència emocional o afectiva.

Si bé hi ha diversos tipus de dependents emocionals, dominants o submisos, hi ha un tipus de dependència afectiva més clàssica que és la que es dóna en major mesura i de la qual parlaré aquí.

 

Diem que una persona és dependent emocional quan intenta satisfer les seves necessitats o mancances afectives de manera desadaptativa amb altres persones, ja sigui amb la parella, la família o amics

Jorge Castelló Blasco, especialista en dependència emocional diu que «l’essència d’aquest problema és que el dependent presenta una frustració o una insatisfacció en la seva àrea afectiva que pretén compensar centrant-se preferentment en les seves relacions de parella».

A aquest problema Walter Riso l’anomena aferrament afectiu, perquè per aquest autor la persona s’aferra a una vinculació obsessiva, permanent, insistent atès que no concep poder viure sense això. La persona dependent creu que aquesta vinculació la farà feliç, que li donarà seguretat i que li donarà sentit a la seva vida.

Aquest autor ens recorda que l’aferrament és la incapacitat a renunciar a un desig quan s’ha de fer. En aquest sentit parla d’aferrament desadaptatiu, quan genera patiment i malgrat això la persona no pot separar-se, o no té control sobre la seva conducta.

Quines són les característiques de la dependència emocional?

  • Establir relacions de parella desequilibrades
  • La parella ocupa un lloc molt important en la vida de la persona
  • El seu estat d’ànim va en funció d’aquesta relació
  • El seu temps es dedica a l’altra persona
  • Idealització de l’altra persona
  • Submissió cap a la parella
  • Els seus pensaments giren al voltant de l’acceptació o rebuig del company o companya
  • Desig insaciable d’estar amb la parella
  • Sentir-se malament, amb ansietat o inseguretat si no s’està amb l’altra persona
  • Necessitat d’estar en contacte amb la parella quan s’està lluny, a través de trucades o missatges
  • Necessitat d’estar en contacte físic quan s’està a prop de la parella
  • Por a l’abandó, a la ruptura i / o al rebuig
  • Por a estar sol o sola
  • Encadenar una relació després d’una altra
  • Baixa autoestima
  • Recerca de validació externa, complaença, necessitat d’agradar
  • Síndrome d’abstinència després de la ruptura

Si t’has sentit identificat o identificada amb algunes o vàries d’aquestes característiques és molt probable que tinguis un perfil de dependent emocional. En aquest cas has de saber que no cal patir per amor i que pots superar aquest problema. Amb ajuda professional d’un psicòleg o psiquiatre entrenat pots vèncer aquesta dependència. També hi ha abundant biobliografía sobre aquest tema, que pot ser-te d’utilitat per autoconeixement i/o per adquirir eines que t’ajudin a superar-te.

Laura López Galarza

Psicòloga Col. 17.148

 

Bibliografia

  • Bowlby, J. Una base segura: aplicacions clíniques d’una teoria de l’aferrament. Ed. Paidós, 1989.
  • Castelló Blasco, J. Dependència emocional: característiques i tractament. Ed. Alianza Ensayo. 2005
  • Castelló Blasco, J. La superació de la dependència emocional. Edicions Corona Borealis. Màlaga, 2012.
  • Mansukhani, A. Curs «Tractament de la dependència interpersonal i els traumes d’aferrament a adults». Barcelona, 15 i 16 de juliol del 2016.
  • Riso, W. ¿Estimar o dependre?: com superar l’aferrament afectiu i fer de l’amor una experiència plena i saludable (9edª). Ed. Zenith, 2014

 

 

TAN A PROP I TAN LLUNY

Qui no recorda la frase «Lejos… cerca…» que van popularitzar els famosos habitants del Barrio Sésamo? Dues paraules que ens van ajudar quan érem infants a diferenciar quan una persona estava situada lluny i quan estava situada a prop. Vam aprendre a utilitzar aquest dos termes en forma de binomi, però què passa quan aquests dos adverbis es troben? Aquest record de la meva infància m’ha transportat a una altra realitat on és possible estar a prop i lluny al mateix.

En la nostra ciutat, en el barri on vivim o en l’entorn laboral, la diversitat cultural és més que una realitat. Persones que han vingut d’altres regions, països, cultures i religions formen part del nostre teixit social; però, com ens relacionem els uns amb els altres en aquesta convivència?

 

En moltes ocasions, la cultura occidental es posiciona des d’una mirada crítica ja que tendeix a jutjar els comportaments i valors d’altres cultures sense tenir l’empatia suficient per entendre-ho.

També existeix la creença que la cultura occidental és millor que la resta i que té la missió d’ajudar a la resta perquè segueixen el bon camí. Totes aquetes premisses ens permeten comprendre de quina manera es cultiven els prejudicis que circulen en el nostre dia a dia sobre les persones que provenen d’altres cultures i amb qui convivim. A partir d’aquí, apareixen els prejudicis que es consideren actituds hostils i desconfiades envers a una persona que pertany a un col·lectiu i els estereotips com les atribucions generalitzades de determinades característiques d’alguns membres al seu conjunt. Aquests estereotips i prejudicis es converteixen en rumors i es transmeten sense, moltes vegades, haver tingut un contacte i una experiència directe. Doncs, no és fàcil detectar-los i qüestionar-los perquè en circulen molts. Ningú està exempt d’haver-se sentit discriminat per un prejudici i/o estereotip ja que n’hi ha a tots els grups siguis home, dona, gai, immigrant, una persona gran, independentista, policia, català, andalús, unionista, pobre o adolescent.

 

La  por al que és desconegut per la resta és un dels principals motius que explica la presència de prejudicis en qualsevol societat.

Per tant, això vol dir que ningú està exempt de tenir prejudicis sigui quin sigui el seu origen cultural. El principal problema d’aquesta realitat és l’estigmatització de veïns i veïnes, les conductes discriminatòries i, sobretot, l’odi cap a persones només per pertànyer a una religió, cultura o classe social.

És molt curiós identificar com existeixen certs rumors que alimenten aquest tipus d’actituds com les ajudes socials específiques a les persones immigrades, l’augment de la delinqüència i la inseguretat ciutadana o l’augment de les llistes d’espera en les operacions per l’arribada de persones de contextos culturals diversos. Malauradament, aquests prejudicis s’han multiplicat arrel dels atemptats a Catalunya durant el mes d’agost jutjant a les persones musulmanes com a terroristes.

 

T’has parat mai a pensar si has estat mai víctima d’un prejudicis?

No t’has sentit mai jutjat/da per pretànyer a un col·lectiu? Hi ha persones adolescents que se senten discriminades en un supermercat per si robaven, a persones unionistes per ser defensors de la tauromàquia o a una persona gay per ser promíscua sexualment. Això vol dir que ens pot passar a tothom.

La diversitat cultural permet conèixer altres cultures, llengües i tradicions, així com augmenta la natalitat a Catalunya ja que, sense les persones provinents d’altres regions, la població seria actualment de 2,5 milions. Descobrir noves gastronomies i la creació de nous vincles i amistats són altres de les aportacions de la diversitat cultural. Les millors eines per combatre els rumors és preguntar, tenir sentit crític, investigar, buscar altres fonts per validar la informació i qüestionar tot allò que ens diuen.

Daniel Borrell, psicòleg col.legiat núm. 12.866

danielborrell@quantumpsicologia.com

QUI MOLT ABRAÇA, POC ESTRENY?

El missatge d’error o codi d’estat 503 indica que un servidor d’internet està sobrecarregat i no pot processar la informació que se li està sol·licitant.

Un dels grans generadors de problemes de salut mental i física és l’estrès. En el blog de Quantum ens hi hem referit en nombroses ocasions. De fet, hem reflexionat sobre alguns dels seus diferents orígens:

  • davant situacions d’incertesa o crisi, que ens posen en un estat d’alerta que sembla no tenir fi (Regulació emocional en temps de crisi)
  • com a conseqüència de viure en una societat d’immediatesa amb dificultats per comprendre i acceptar que hi ha resultats que requereixen d’un temps (Tot és per ara mateix!)
  • per voler fer-ho tot i a la perfecció a causa d’una imposició personal i social segons la qual s’ha de ser capaç d’arribar a tot (Desbordada: Les trampes de la superwoman)
  • a causa d’organitzar-nos en base a les nostres obligacions en lloc de fer-ho a partir del nostre temps disponible (Gestió del temps)
  • en no saber dir que no per les possibles repercussions de fer-ho (L’honestedat de l’assertivitat)

Voldria reflexionar sobre un altre motiu que pot trobar-se darrere de l’estrès. La sobrecàrrega d’abraçar massa en lloc d’abraçar allò realment important.

Hi ha moltes situacions que ens condueixen a assumir compromisos i falses necessitats. I com més ens enredem, més difícil ens resulta simplificar les coses i atendre’ns a nosaltres mateixos/es. Això pot semblar que cal centrar-nos en nosaltres, anar a la nostra i desconnectar-nos dels altres. Tot el contrari. Recents estudis en neurociència indiquen que les vies neuronals que ens permeten sintonitzar socialment i estar-amb-els-altres són les mateixes que promouen la salut i el desenvolupament personal.

Tenint cura de nosaltres mateixos/es, abraçar-nos i abraçar, és una potent eina de guarició i desenvolupament. I aquesta abraçada és tant metafòrica com real. Sabem que una abraçada de (mínim) 20 segons genera l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), que contribueix a relaxar-nos i rebaixar el nostre nivell d’ansietat.

El llibre de Mario Salvador “Más allà del Yo” (editorial Eleftheria) reuneix evidències recollides dins del camp de les neurociències per concloure que les relacions poden arribar a ser tremendament terapèutiques. És un llibre de lectura més que recomanable.

Per abraçar els altres i deixar-nos abraçar, és fonamental saber desprendre’ns d’allò que és accessori, que ens ve imposat o “venut” com a indispensable. Cantava el ja immortal Michael Jackson que “si vols fer del món un lloc millor, dóna’t una ullada a tu mateix/a i fes un canvi”. Per què no començar simplificant la nostra vida i recuperar el que és essencial? No cal esperar a que acabi l’any per fer balanç i formular nous propòsits.

Abracem menys i fem-ho millor!

REGULACIÓ EMOCIONAL EN TEMPS DIFÍCILS

Des de fa uns mesos s’han viscut diversos esdeveniments polítics i socials de gran impacte al país, com va ser l’atemptat a Barcelona i el dia 1-O, i se segueix vivint un clima de tensió i incertesa que genera diferents emocions en les persones, com poden ser ràbia, por, angoixa, ansietat, tristesa i desassossec. Sobre això va escriure fa uns dies el meu company Esteve Planadecursach Soler, aquí teniu l’enllaç de l’article https://www.quantumpsicologia.com/2017/10/08/efectes-psicologics-de-l1-o/

Si tenim en compte que a la vida quotidiana de vegades és difícil mantenir l’equilibri emocional per diferents motius.

 

Podem entendre que en temps de crisi social això pot empitjorar i convertir-se en una situació de risc per a la salut mental

Així ens trobem amb sensacions o emocions no adaptatives, és a dir que poden a més de dificultar el benestar de la pròpia persona dur-la a tenir conductes reactives, d’impuls, que denoten una desproporció a la situació i que fan difícil al seu torn les interaccions personals. És per això que en aquests moments és important realitzar un treball personal per mantenir la regulació emocional. Però, què significa aquest concepte?

La regulació emocional que també es coneix com a habilitat emocional es defineix com «la destresa de les persones i el procés deliberat que requereix esforç per atendre i percebre els sentiments de forma apropiada i precisa, la capacitat per assimilar-los i comprendre’ls de manera adequada i la destresa per regular i modificar el nostre estat d’ànim o el dels altres de manera voluntària»(Mayer, Caruso & Salovey, 2000; Cabell, Fernández-Berrocal, Ruiz & Extremera, 2006; Eisenberg & Spinrad, 2004; Kooler, 2009) (Ribero -Marulanda & Vargas Gutiérrez, 2013, pp. 498).

Això vol dir que per mantenir-se en estat de calma o de regulació emocional es necessita d’una participació activa per part de la persona, és una habilitat que permet un ajust o adaptació al context, i evita la reactivitat quan aquesta no és necessària.

Com saber si s’està desregulat/da?

Quan això es passa poden aparèixer els següents símptomes d’hiperactivació: augment de les sensacions com tensió muscular, acceleració del pols, tremolors, respiració entretallada, imatges intrusives, reactivitat emocional, hipervigilància, dificultats per raonar, elevació de la pressió sanguínia, entre d’altres.

La desregulació també pot manifestar-se amb signes de hipoactivación com: absència relativa o entumiment de les emocions, reducció dels moviments físics, amnèsia, confusió, dèficit d’atenció i dificultat per pensar i per prendre decisions. (Ogden, P. 2009)

Per qui tenen dificultats de regulació de manera habitual, les situacions de crisi i / o de convulsió social poden ser especialment difícils, a hores d’ara les emocions es viuen amb més intensitat i pot arribar a generar desequilibri intern i per tant desregulació emocional. Quan les emocions desadaptatives s’instal·len, la salut de la persona i les seves relacions interpersonals perillen. En aquests estats disminueix l’atenció, la capacitat per raonar, l’empatia i augmenta la reactivitat emocional i poden augmentar també emocions com ràbia, tristesa, sensació d’incertesa o ansietat, o altres símptomes com insomni, tensió muscular, mals de cap, entre d’altres.

 

Part de la feina conscient per mantenir la calma passa per identificar les emocions, observar-les i decidir activament si romandre en aquest estat

No seria adaptatiu alimentar les emocions desagradables, mirar constantment les notícies en els diferents mitjans, parlar de la situació o pensar en tot allò que generi malestar.

Què cal fer per mantenir la regulació emocional?

  • Identificar si les sensacions corporals augmenten o disminueixen produint malestar
  • Atendre aquestes sensacions per poder modificar-les
  • Prendre consciència dels pensaments, si són negatius o pessimistes
  • Prendre distància de la situació o temàtica que provoca malestar
  • Focalitzar l’atenció en una activitat agradable
  • Posar en pràctica recursos com respiracions diafragmàtiques, tècniques de relaxació o exercici físic que ajudi a aconseguir un estat de calma
  • Practicar Mindfulness o Atenció plena

Bibliografia:

Gaggino,M.http://www.cienciapsicologica.org/pubs/notas/clinica/item/104-regulacion-emocional.

Ogden, P. Minton, K. Pain, Clare. El trauma y el cuerpo. Un modelo sensoriomotriz de psicoterapia. Ed. Desclée de Brouwer, 2009.

Laura López Galarza

Psicòloga. Terapeuta EMDR.

L´AMIC PELUT

Avui el meu gos Bico (petó en gallec) fa tres anys, fa dos anys que el vaig adoptar. Són molts dies de compartir estones i establir una relació amb ell. És veritat que es va formant una relació entre els animals i les persones, una relació diferent a altres relacions. Els animals ocupen una posició emocional de gran importància per les persones que els tenim. Es converteixen en un membre més de la familia i proporciona beneficis a la vida de les persones.

Sempre es diu que els animals tenen un amor incondicional amb les persones, t´estimen per sobre dels teus dies dolents, per sobre del teu mal humor a vegades, per sobre de que el poguis renyar per alguna trastada que hagi fet. Per sobre de tot, t´estimen cada dia i a cada moment.

Cada dia et reben a casa amb alegria, s´emocionen només quan obres la porta i allà estan per rebre´t amb tot un seguit d´afectes. És el que diem les persones que tenim animals: Qui et rep d´aquesta manera tan carinyosa quan arribes a casa? Són ells els que monten una festa de benvinguda només per que arribes i fa una estona que no t´havien vist.

Cada vegada hi han més persones que decideixen compartir la vida amb un animal sigui gos o gat o altre tipus d´animals. Diversos estudis han comprovat els efectes positius que té tenir un animal a casa:

  1. Redueixen l’estrès, ansietat i depressió
  2. Augmenten l’activitat física, i molt significativament si l’animal s’ha de treure a passejar.
  3. Milloren el comportament d’adolescents i joves amb problemes, ja que els fa més empàtics i per tant els ajuda en les seves relacions socials.
  4. Creen un ambient més agradable i acollidor, especialment a les cases on hi viuen persones soles o gent gran.
  5. Ens fa estar actius i ocupats, ja que ens hem de tenir cura d’ells.
  6. Milloren i motiven de manera positiva les relacions entre persones humanes.
  7. Contribueixen en l’aprenentatge de les habilitats socials, sobretot en la comunicació, i especialment amb els infants.
  8. Augmenten l’autoestima de les persones, però sobretot d’aquelles que la tenen baixa.
  9. Ajuden a la recuperació de persones amb malalties.
  10. Milloren l’estat d’ànim dels seus propietaris.

Tenir un gos suposa també un fet social. Sortir a passejar no és només que el gos faci les seves necessitats, també suposa parlar amb les persones sobre els gossos, sobre les seves rutines, sobre com es relacionen entre ells. De fet, quan tens un gos, et relaciones amb més persones del teu barri i això fa que sortir a passejar comporti també sensacions agradables i fins i tot desenvolupar amistats entre les persones.

És ben cert que les persones que tenim animals els parlem, els expliquem coses, i ens miren com escoltant. De fet, moltes vegades ens desfoguem dels nostres problemes amb ells com si fós un amic amb el que compartim estones, de fet és un amic pelut però un amic.

Tenir un animal, no és només que estigui a casa, que li donem de beure i menjar, que sortim al carrer. És molt més que tot això, és una relació emocional, un donar i rebre afecte sense parlar o millor dit amb una parla diferent. Tots sabem la importància de la comunicació no verbal, tot el que es pot transmetre amb mirades, carícies, moviments corporals i els animals són experts en comunicar-se amb nosaltres sense necessitat de paraules.

Tenir un animal suposa unes obligacions i responsabilitats, però els efectes positius estan molt per sobre d´això.

Lola Guerra Ruiz

Psicóloga NºCol. 11389

 

 

 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies