CREAR UN ESPAI DE COMUNICACIÓ DE PARELLA

Amb tota la bona intenció del món, des de la psicologia hem fet difusió d’un tópic: a la parella cal comunicació. És veritat però incomplert. A la parella el que cal és BONA comunicació, aquella que fa que la parella entre altres coses, sigui un espai segur on poder ser, deixar-se anar i estar en relax. 

Comunicar, ho fa tot acte humà, tota acció és comunicació. Parlar ho és, callar, també ho és. Per exemple, quan et deixen en vist al whatsapp i no et responen tu sents alguna cosa, per exemple, que t’ignoren? Tot comunica. Com diu un dels principis de la Teoria de la Comunicació Humana. “És impossible no comunicar”.

Un altre tòpic és que tot a la parella es soluciona parlant. Això tampoc és cert del tot. Hi ha moltes coses en les que no s’aconseguirà estar d’acord perquè som (mínim, quan parlem de no-monogàmies) dues persones diferents i ho seguirem sent, el que passa és que hi ha prou punts en comú com perquè la parella es mantingui. El que fem amb allò que no som iguals és negociar i acceptar. 

I d’altra banda, hi ha assumptes que no tenen solució immediata per molt que vulguem i ho parlem. Si una persona s’enfada perquè l’altre l’ha ferit, per molt que es vulgui i parlin les coses no es solucionen immediatament, cada persona té els seus temps emocionals. Esperar que després de parlar estigui “solucionat” per art de màgia pot ser molt frustrant.

Dic aquests tòpics (tot es soluciona parlant i ja, després de parla-ho ja està arreglat) perquè quan es posen a la pràctica son font de malestar i de discussions que poden no dur enlloc. Discutir és necessari perquè com dic, cal que la parella sigui un espai segur on ser-hi, també per parlar del que em fa mal o em molesta.

Com fer que la parella sigui un bon espai de comunicació?

Calen dues claus bàsiques:

1.- Que la relació sigui un espai segur i tranquil on poder expressar el que es necessita, els afectes, els temors, allò que fa bé i fa mal. On poder mostrar afecte i rebre’l amb serenor i amb entusiasme, passió i alegria, també. 

2.- Que la comunicació no sigui tan sols parlar per tal de solucionar problemes. Ens trobem que hi ha parelles que quan més parlen és per solucionar coses. I ja, no es parla del que vull i el que m’agrada. Moltes vegades es dona per sabut. Pensar i fer així pot dur més problemes a la llarga que solucions. Primer, perquè com deia no tots els problemes es poden solucionar immediatament i parlant i segon, perquè es pot arribar a la conclusió que que sempre que hi ha una conversa és perquè hi ha algun problema a resoldre.

També és veritat que de vegades i més avui en dia, valorem més un espai propi. Entre altres coses perquè per la pandèmia em estat 24/7 amb l’altre i de vegades n’hem tingut prou. No és incompatible. El que jo proposo és recuperar si s’ha perdut el «parlar per parlar»el que ens du a les bromes, les complicitats, les estonetes.

Hem d’evitar que el parlar amb la parella signifiqui sempre que hi ha “un problema”. Quan és així, s’hi entra ja amb tensió i molt probablement s’acabarà tenint la temuda discussió.

Quan s’associa a que sols hi ha problemes, l’espai de parella en comptes de ser un lloc segur, tranquil, de complicitat i cooperació esdevé com el llit de claus d’un fakir, o un camp de mines: no trepitges segur, perquè s’anticipa que alguna cosa que no es veu pot explotar. Això és esgotador, ens enfada, ens frustra, ens desanima i ens distancia.

I què fem? Una manera de provocar el “parlar per parlar”.

A consulta proposo un exercici per tal de crear un espai segur on parlar, no de les dificultats, sinò de totes aquelles coses que no parlem quan parlem de problemes: De cadascú, del que fa, del que desitja, del que vol, del que li agrada i el que no, el que disfruta i el que l’amoïna. Un espai segur on parlar i que l’altre escolti. 

Aquestes son les passes per crear aquest espai:

Cal un lloc tranquil i dedicar un temps que sols es dedicarà a l’exercici. Intentar les interrupcions imprescindibles (siguem realistes, si hi ha criatures és molt més complicat). I treure tota pantalla, mòbils fora. 

Amb una alarma, posar temps de 10 minuts. 

1.- En el primer temps, un parla durant 10 minuts i l’altre escolta, posant atenció sense interrompre. Qui parla, ho farà des del JO ”jo sento, jo visc, jo he fet, jo veig, a mi em passa”. No es pot fer servir el TU “Tu em fas,tu em dius, tu em fas fer”. La cosa va de parlar d’une, no d’assenyalar l’altre.

L’altre escolta atentament, sense jutjar, sense interrompre, sense fer gestos de desaprovació i sense pensar resposta. 

2.- Acabats els 10 minuts, qui escolta fa un resum del que ha escoltat i de la visió. Sense atacar, sense corregir.

3.- es canvien els papers. Qui ha escoltat té 10 minuts per parlar, amb les mateixes normes. Qui ha parlat ara escolta, amb les mateixes normes. 

4.- Si es treuen conclusions i algun acord, s’apunten.

Sabem que sempre esperem que aquestes coses sorgeixin espontàniament, però l’experiència en consulta ens demostra que de vegades cal una empenteta i fer espais «expressament». 

Si et resulta interessant l’exercici o tens dubtes, els espero encantada per respondre’ls. 

Marina Vivó Aznar, Psicòloga col·legiada 17.478 COPC 

Twitter: @marinavivo_  Instagram: @marinavivo

Foto: Kelly Sikkema per Unsplash

5 RECURSOS PER GESTIONAR EMOCIONS DIFÍCILS

Com et sents? Què estàs sentint en aquests moments? Indagar en aquesta pregunta tan sàvia de forma curiosa et permet saber com et sents i, sobretot, el que necessites fugint del bé, malament o anar tirant. Cada emoció ens convida a explorar el món que ens envolta, protegir-nos dels perills, afrontar una pèrdua o compartir guanys assolits. Prendre consciència de l’emoció que ha sorgit dins meu em permet relacionar-me amb mi de forma amable, bondadosa i sense esperar que sigui diferent del que estic vivint.

Qualsevol emoció que puguis estar sentint dura aproximadament 90 segons

Quan una emoció es dispara, es pot convertir en una experiència difícil de gestionar i pot superar aquesta durada. Quan el que estic sentit és molt intens i freqüent, es transforma en quelcom difícil. Quines són les emocions difícils? Qualsevol emoció pot ser difícil. El que hem descobert és que, si li dediquem la nostra atenció a les emocions difícils sense fer res diferent, el que succeeix és que s’intensifica i el dolor augmenta. A més, pot arribar a ser traumàtica l’experiència si no posem els recursos adequats per calmar la seva intensitat. Per això, et parlaré en aquest article de com gestionar aquelles emocions que són considerades difícils a través de 5 senzills passos.

Ho pots fer de forma formal o informal perquè ho puguis incorporar en qualsevol moment de la teva vida.

No és necessari passar per totes aquestes fases, encara que és recomanable seguir aquest ordre:

  1. ETIQUETAR L’EMOCIÓ

Dóna’t permís per recordar una situació de dificultat mitja o moderada que estiguis experimentant en aquests moments com, per exemple, un problema de salut, una conflicte de parella o un aspecte de la teva personalitat que no t’agradi. Visualitza la situació amb les persones implicades, imatges, paraules i successos. Seguidament, observa quines emocions sorgeixen dins teu i nombra l’emoció que sigui més significativa. Per exemple, tristesa, por, confusió, preocupació o ira.

Un cop l’hagis identificat, repeteix el nom de l’emoció com si estiguessis validant el que pogués estar sentint una amistat teva «això és tristesa» o «el que sento és tristesa». Nombrar el que estic sentint en forma de paraula permet que es disminueixi el tamany de l’amígdala i la reactivitat. La primera fase que cal superar és la resistència que ens bloqueja reconèixer el que estic sentint.

2. IDENTIFICAR L’EMOCIÓ EN EL COS

Un cop he identificar l’emoció que estic sentint, la següent fase consisteix en explorar amb curiositat obrint la consciència a tot el cos. El que busca aquest segon pas és fer un recorregut des del cap fins als peus aturant uns instants en aquelles parts on sentis tensió o incomoditat. Pren consciència del que és capaç de sentir el teu cos ara sense jutjar-hi ni esperar que sigui diferent del que és.

Escull un lloc concret del teu cos on sentis que aquesta emoció difícil s’expressi amb més força i, mentalment, inclina’t suaument cap aquest indret sense fer res més que despertar la teva curiositat.

3. SUAVITZAR

Aquesta fase ajuda a tolerar el que estic sentint. El que et proposa és suavitzar corporalment aquesta zona del cos que has identificat. Permet que els músculs s’afluixin, com si estiguessin en aigua calenta. És important recordar que l’objectiu no és deixar de sentir el que estàs experimentant, sinó relacionar-te amb l’emoció difícil de forma amorosa i curiosa. Pots utilitzar el sentit del tacte per sostenir aquesta part del procés amb la teva mà que es situa allà on sentis el malestar de forma càlida i suau.

4. CALMAR

Quan estem vivint una emoció difícil, el que necessito és també poder calmar la meva ment. Imagina què li diries a una amistat si tingués un problema similar. Quines paraules li diries? Quin missatge li faries arribar davant del seu malestar? Seguidament, es tracta de dir-te a tu aquest mateix missatge amb una veu compassiva. Pots repetir mentalment «calma… calma… calma…» de forma reconfortant. En aquesta part, el que estem fent és utilitzar les emocions per sostenir el patiment, de la mateixa manera que ho hem fet amb el cos en l’anterior fase.

5. PERMETRE

Si has arribat en aquest moment del procés, és bona senyal perquè denota que has començat a acceptar allò que no toleraves a l’inici. Ara el que et proposo és que permetis que el malestar estigui aquí. Dóna-li espai abandonant qualsevol necessitat de que desaparegui. Acull el que estiguis experimentant convertint el patiment en un aliat acceptant-te, tal i com ets. La ment et pot ajudar a donar-te permís comprenent que les emocions són missatgeres i que estan aquí amb tu per algun motiu que cal descobrir.

Aquest procés et pot recordar quan et relaciones amb algú que et cau malament, el mateix passa amb les emocions difícils

Aquest recurs autocompassiu l’he extret de la formació online MINDFUL SELF-COMPASION que he estat realitzant durant les últimes setmanes. Desitjo de tot cor que et sigui útil per tenir una eina pràctica per aprendre a relacionar-te de forma diferent amb les teves emocions.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari i psicoterapeuta Instagram @danielborrellgiro danielborrell@quantumpsicologia.com

RECONÈIXER QUAN ET FAN «LLUM DE GAS», EL GASLIGHTING

La Sonia demana una primera consulta estant molt confusa i ansiosa, pensa que no fa res bé en la seva relació de parella. Va començar molt bé, estan enamorats i s’estimen, però des de fa un bon temps alguna cosa va començar a anar malament i no sap com arreglar-ho. Se sent molt fallida. Hi ha dies que l’Igor està molt animat i carinyós amb ella. Altres dies la ignora, no la parla, i està de morros i males cares. Agafa el mòbil i durant llargues estones ni tan sols sembla notar que ella és a l’habitació. Això passa cada cop més sovint i quan ella li fa notar que això passa, ell li comenta que no, que son imaginacions seves o bé que menteix per cridar l’atenció perquè ell està com sempre. 

Moltes vegades quan li parla és per corregir-la en el que fa, el que diu, el que pensa. Ella no li pot indicar res, sempre canvia de tema o sembla que no l’escolta. Sonia intenta fer-lo sentir bé i s’esforça molt en complaure’l, planificant coses que a ell li agraden, estant atenta a l’ordre, intentant estar de bon humor. Quan ella està de bon humor i està contenta perquè sembla que estan millor, ell troba la manera de ridiculitzar el que fa.

Poques vegades fan el que a ella li ve de gust. L’altre dia li va dir que voldria que fessin més coses junts i l’Igor li va respondre que s’està tornant depenent d’ell. Mai sembla ser el moment de parlar extensament de com ella se sent i el que passa a la parella, sempre sorgeix alguna cosa i ho deixen per un altre moment. Igor cada cop li diu més que s’obsessiona per coses sense importància, que encara s’ho haurà de fer mirar, que cada dia està pitjor emocionalment i de vegades passa vergonya.

Sonia no sap què fer, ni què pensar ni què explicar. D’altra banda té pocs amics, abans en tenia més però a ell criticava el seu cercle social o no s’hi volia juntar i ha anat perdent el contacte. Una amiga, la Marta, després d’un llarg cafè li diu que Igor està fent “Llum de Gas”. Sonia està perplexa. Què és això?

Què és el Gaslighting o Llum de Gas

És una forma de maltractament psicològic que es dona principalment en relacions de parella. Consisteix en una serie d’accions de manipulació de manera que qui la pateix sent que les seves percepcions i manera de ser sempre son incorrectes o a corregir. 

El seu nom ve de l’obra de teatre i pel·lícules clàssiques que l’han adaptat (Tens a Filmin la primera adaptació, de 1940) i on surten molts dels elements de la història de la Sònia i l’Igor.

És força complicada de detectar tant per part de qui la pateix com del seu entorn, ja que es dóna normalment dins de la intimitat i es va fent poc a poc, de manera que la invalidació de la víctima va calant sense adonar-se.

Detectar què ens ocorre és crucial per poder prendre decisions. El cas de Sonia és “inventat” però hi ha moltes de les claus per identificar-ho. Te les detallo a continuació :

Cóm funciona el Llum de Gas

· Les víctimes son principalment dones. Els rols de gènere tradicionals juguen un paper cabdal en l’aparició d’aquesta violència. 

· El victimari alliçona a la víctima “des de dalt cap a baix” i de manera narcissista: critica, no dóna gairebé mai res del que es fa per bo, sempre posa pegues. Molt poques vegades anima i quan ho fa és perquè se li has fet cas en allò que s’ha indicat abans, per tant treu el mèrit. Si hi ha queixes, dona la volta a la situació indicant que el que es fa és intentant ajudar a la víctima.

· El victimari oblida converses que s’ha tingut i acords als que s’havien arribat. Es presenta com una persona dialogant però qüestiona i ridiculitza tot allò amb el que no està d’acord i mai s’arriba a parlar de coses que li incomoden, especialment sobre emocions. Sorgeixen excuses, li dona la volta i hi ha retrets o bé s’ignora el que se li ha dit i respon amb un altre tema. 

· La víctima té la sensació que tot el que està malament a la relació és culpa d’ella. Sent que sempre que hi ha discussions o ell està de mal humor és perquè ella ha fet o deixat de fer alguna cosa importantíssima. Perd espontaneïtat, confiança i alegria.

· Les coses mai estan clares, mai es trepitja un terreny segur. La comunicació és ambigua i poques vegades transparent. Frases molts freqüents són “no cal que et digui què està malament, ho hauries de veure” o “tú sabràs”. El victimari mai reconeix cap responsabilitat ni error, llevat dels que fa per culpa de la víctima. 

· La víctima està molt atenta a fer-ho tot bé i no espifiar-la ni amb res del que diu ni el que fa. Mai s’aconsegueix no espifiar-la en res. Cada cop la cura a l’altre i a la relació treu més espai a la autocura personal. Hi ha el retret per part del victimari perquè no es cuida. La preocupació va creixent i es converteix en angoixa.

L’autoestima i la confiança de la víctima d’aquestes manipulacions decreix desde que s’està a la relació. 

· La víctima dubta de la seva salut mental i depén cada cop més del que diu la seva parella i poc a poc s’hi va sometent. Si es queixa i exposa les contradiccions, el missatge que rep és que es menja massa el cap, que pensa massa i s’imagina coses. Se l’acusa de ser massa sensible i poc fiable, Poc a poc es creu més a l’altre que a una mateixa i es deixa de qüestionar la relació, sols es qüestiona ella.

· L’objectiu per part de l’agressor és la submissió, anular la crítica i la discrepància en la parella, mantenir-se sempre per sobre. Qui fa llum de gas no permet que la seva parella sigui un igual a la relació.

(Cal tenir sempre present que les relacions sanes en parella són d’igual a igual i les dues persones assumeixen responsabilitats i la cura pròpia i de l’altre.)

· La víctima està confosa, passen moltes coses i des de l’angoixa li costa molt ordenar la informació. Ademés, viu amb molta vergonya el estar vivint això. No demana ajuda perquè… no sap amb què. Es viu el patiment però com que es creu que és principalment culpa d’una i és té por d’estar boja i veure-ho tot malament, és difícil demanar ajuda.

Saber que es dona i reconèixer-la és clau per actuar.

Avui 25 de novembre és el Dia internacional per l’eliminació de les violències masclistes. La violència psicològica és de les anomenades invisibles, però igualment deixa impactes importantíssims i duradors en el temps de la vida de la dona.

El que ens trobem a consulta és que la Llum de Gas és una manipulació encara molt desconeguda i per tant, difícil de reconèixer en una mateixa o en els altres. 

Si aquesta llista t’ha servit per veure coses que no et quadren en la teva relació o la d’algú que coneguis, espero que serveixi perquè qui ho necessiti busqui ajuda.  

I ARA, QUÈ FAIG AMB MI?

Aquest any hem viscut molts canvis en diferents àrees de la nostra vida fruit de l’aparició d’un virus que ja coneixem amb totes les seves sigles. Hem passat de la por del contagi el mes de març a la ràbia actual per totes les mesures que hem d’adoptar per protegir la nostra salut i la dels demés. Ara hem d’estar a casa a les 22h i no podem sortir els caps de setmana del nostre municipi, així com hem après a conviure amb una mascareta al nostre rostre que ens dificulta comunicar-nos i, fins i tot, reconèixer-nos pel carrer.

En sabem molt dels aerosols, de la distància de seguretat i de la prova PCR; però, no se’ns parla gaire de com ens està afectant a nivell emocional tot el que estem vivint.

La preocupació per estar en contacte amb una persona que ha donat positiu i confinar-se a casa, l’aïllament social al que estem sotmesos/es, els problemes econòmics derivats de negocis que no han aixecat la persiana, treballadors/es que estan cobrant d’un ERTO de forma irregular, el dol complicat per haver perdut a un/a familiar sense poder-se acomiadar o la incertesa del futur que ens espera són alguns dels aspectes que deterioren el nostre benestar psicològic i del que cal parlar amb claredat, rigorositat i transparència.

Estem vivint una realitat que no és fàcil de gestionar i els estudis preliminars realitzats fins ara només fan que confirmar-ho. La taxa dels trastorns d’ansietat s’ha multiplicat per quatre, així com els trastorns depressius que s’han triplicat. Encara no tenim estadístiques sobre el nombre de suïdicis perquè continua sent un tema del que no se’n vol parlar per por al mimetisme. L’augment de psicofàrmacs s’ha disparat per poder conciliar la son i reduir els sentiments d’angoixa. Tot això succeeix en un context social amb altra prevalença de problemes de salut mental.

No hi ha salut sense salut mental!

No podem concebre la salut sense una bona salut mental. Segons una investigació recent realitzada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el 46% de la població està en risc de patir simptomatologia ansiògena que comporta deteriorament cognitiu amb dificultats de concentració, més irritabilitat, major dificultat en prendre decisions i unes emocions que apareixen amb més intensitat. En un altre estudi sobre la salut de treballadors/es realitzat a diferents universitats espanyoles durant els mesos d’abril i juny del 2020, s’ha identificat que el 41,9% presenta símptomes d’ansietat i un 27,3% considera que la seva salut ha empitjorat durant les últimes setmanes.

La pandèmia ens ha regalat la oportunitat de poder visitar de forma virtual amb la mateixa eficàcia que una sessió presencial.

Des del desconfinament, hem notat que el nombre de consultes s’ha duplicat en el nostre centre de forma directa o indirecta amb el que estem vivint, és a dir, que no tothom necessita gestionar la por al contagi del virus. La salut mental està ocupant més importància i major atenció en la vida de les persones sigui per dificultats de regulació emocional, situaciones traumàtiques no resoltes, problemes de parella, conflictes familiars que han sortit a la llum, dols no elaborats o disfuncions sexuals enterrades en el passat.

A qui està afectant més?

  • Afecta més a dones que a homes. La major càrrega de les cures de familiars i fills/es, el repartiment de les tasques domèstiques de forma poc equitativa i les exigències del teletreball són alguns dels factors que expliquen que les dones sentin que ha empitjorat la seva vitalitat i energia. Les desigualtats de gènere i actituds masclistes continuen estan present en moltes de les nostres llars.
  • Joves de 18 a 25 anys són el grup d’edat que presenta més símptomes d’estrès fruit de la precarietat laboral, l’aïllament social, el trencament de les seves perspectives de futur i la renúncia a la llibertat de viure la seva joventut com els hi pertocaria.
  • Professionals sanitaris i socials que han estat en contacte directe amb el virus, familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, persones amb un trastorn mental previ o les persones que han perdut la seva feina també són les persones a qui els hi està afectant més.

Què podem fer davant de tot això?

Després de tot el que has llegit en aquest article, potser s’ha activat el teu malestar, t’has sentit identificat/da experimentant alleugeriment o potser pensaràs erròniament que no hi podem fer res per gestionar aquesta muntanya russa emocional. Si aquesta última creença fos certa, la nostra tasca professional no tindria massa sentit. No vull acabar sense donar-te 6 recursos que pots incorporar avui mateix en la teva farmaciola:

  • Diferenciar entre el que em puc ocupar i el que em puc preocupar. Quan només m’instal·lo en el que no puc canviar i el que no està a les mans, entro en la preocupació despertant sentiments d’impotència i inseguretat. Per això, cal preguntar-me: Què puc fer? Què depen de mi?
  • Mesurar bé el nivell d’informació que vull rebre cada dia per part dels mitjans de comunicació. Estar infoxicat/da augmenta significativament la prevalença de símptomes d’ansietat i depressió. Per això, cal mesurar de forma honesta quin és el nivell d’informació que estàs disposat/da a absorbir.
  • Entendre que el dolor és inevitable i que el patiment és evitable. El dolor forma part de la vida i lluitar contra la realitat no és una bona solució. Enfadar-nos de manera excessiva, culpabilitzar-nos o resistir ens desgasta. Recorda’t cada dia que el que persisteix, resisteix.
  • Agafar perspectiva del que està passant. El que si sabem és que la pandèmica té data de caducitat, encara que no la sabem avui mateix. Pensar que això no s’acabarà mai és una trampa mental que cal evitar. Pregunta’t cada dia què és el que realment importa la vida? Quins són els meus valors?
  • Compartir el que estic sentint amb les persones que tinc al meu voltant, sigui de forma presencial o virtual. Posar nom a les teves emocions, expressar-les en veu alta, donar-lis veu i demanar que algú les escolti són estratègies saludables de regulació emocional.
  • Realitzar diàriament pràctiques formals o informals de Mindfulness ens permet prendre consciència del que estàs sentint en el moment present allunyant-te del passat i del futur incert. És un entrenament que et permet acollir el que estàs experimentant, sigui agradable o desagradable sense jutjar-ho.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules que acabes de llegir es converteixin en un bàlsam pel teu malestar. Confia en els teus recursos personals i, en cas que s’esgotin, no oblidis que sempre n’hi ha al teu abast sigui amb ajuda professional o amb les persones que tens més a prop.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari col·legiat núm. 12.866 danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrelgiro

ETS UNA PERSONA GELOSA?

Tothom ha viscut algun cop amb un sentiment de gelosia. La gelosia és una resposta emocional que es produeix quan una persona sent una amenaça directe sobre una cosa que pensa que és seva. Dins d´una relació de parella, la gelosia és una resposta natural que es produeix quan tenim la possibilitat de perdre una relació que considerem important o nostra, i la majòria de gent l´experimenta en major o menor mesura. Cal diferenciar entre la gelosia que es pot considerar més aviat normal i la patològica. La gelosia normal és transitòria i puntual en canvi la patològica provoca un malestar molt significatiu en la persona que l´experimenta.

La persona amb una gelosia patològica té diferents trets de personalitat:

– Estat d’hipervigilància permanent

– Sentiment de manca de control propi

– Necessitat de controlar l’altra persona

– Manca de raons justificades

– Abandonaments anteriors

– Falta de confiança i baixa autoestima

– Falsa creença de la gelosia com a proves d’amor

Ningú desitja ser una persona gelosa i la gelosia patològica provoca molt malestar i pot afectar a àrees diverses de funcionament del dia a dia de la persona que la pateix. És important aprendre a gestionar la gelosia, disminuir-la o evitar que es converteixi en una cosa patològica.

Com gestionar la gelosia?

Potencia la teva autoestima. La por a l’abandonament o la solitud es deuen a una baixa autoestima. Treballar l’autoestima i l’autonomia és important per evitar tenir gelosia patològica.

Fomenta la teva autonomia Centrar-te en les teves metes desvia l’atenció excessiva sobre la parella. És important centrar-nos en la nostra pròpia vida i que això sigui el focus i no la nostra parella.

Augmenta el temps amb la teva parella Si el temps en parella és insuficient això pot augmentar la gelosia. Per estar més segures amb la nostra parella hem de tenir temps de qualitat amb ella.

Dedica temps al diàleg en parella. Parlar amb la teva parella de les teves emocions i necessitats fa que es doni un clima de confiança que enforteix a la parella i dóna més seguretat.

Vigila la freqüència de la gelosia. Quan la gelosia és puntual i espontània forma part de les relacions i no requereix més atenció. Però si és una cosa permanent tendeix a desgastar la relació.

Lola Guerra Ruiz

LA SEXUALITAT EN TEMPS DE COVID

Ja han passat més sis mesos des que van decretar l’estat d’alarma i vam estar confinats/es en el nostre domicili. En tot aquest temps, hem seguit moltes recomanacions per protegir la nostra salut física, així com la dels demés. Utilitzar la mascareta, mantenir una distància física d’1,5 metres quan parlem amb una altra persona o rentar-nos les mans són les mesures més escoltades en el que portem d’any; en canvi, si ens referim a la salut sexual, no hem escoltat missatges que ens permetin gaudir de la sexualitat amb la tranquil·litat de protegir-nos del contagi del COVID.

Des de l’inici de la pandèmia, es van difondre guies a Nova York i a Irlanda. Justament aquesta setmana l’Agència de Salut Pública de Barcelona també s’hi ha sumat exposant mesures similars a les anteriors:

  • Es recomana no besar-se ni intercanviar saliva amb qui no es convisqui
  • Utilitzar preservatius pel sexe anal i barreres dentals pel sexe oral
  • Dutxar-se, rentar-se les mans i les joguines sexuals, en cas d’utilitzar-se, amb aigua i sabó abans i després de tenir relacions sexuals
  • Es recomana reduir al mínim les relacions sexuals amb persones no convivents
  • Espais oberts, grans i ben ventilats són aconsellables per mantenir relacions sexuals
  • Les pràctiques sexuals més segures són la masturbació individual, visionar pornografia, sexting i cibersexe

El COVID no és una infecció de transmissió sexual, encara que es pot transmetre per via sexual

Aquestes mesures i recomanacions en matèria de salut sexual es basen únicament en la seguretat i la prevenció del contagi del virus sense tenir en compte la satisfacció, la intimitat i la comunicació que s’estableix en una parella sigui estable o, fins i tot, esporàdica. Entre l’extrem de tenir relacions sexuals amb mascareta vigilant les postures sexuals i tenir una llista d’amants interminable sense prendre cap mesura, cal assumir que la sexualitat en època de pandèmia segurament no serà com ens agradaria. La seguretat tampoc no la tenim en una relació de parella estable perquè el confinament es va acabar el mes de maig. Ens relacionem amb altres persones, això significa assumir el risc de contagi perquè la vida segueix endavant i, al mateix temps, prendre les mesures necessàries per reduir el risc quan tenim relacions sexuals sentint-nos còmodes en aquest intercanvi íntim.

La forma de treballar, viatjar, reunir-nos amb més de 10 persones, ballar i, per suposat, la forma de lligar ha sofert canvis en els últims mesos. Els espais on habitualment es lligava han desaparegut perquè els locals d’oci nocturn, festes i discoteques estan tancades. Si li sumes anar amb mascareta, la dificultat per interactuar amb altres persones es fa més complexa actualment. A no ser que hi hagi alguna alteració emocional, el que no ha canviat és la necessitat de conèixer gent nova, el desig d’enamorar-se i les ganes de tenir relacions sexuals. Lligar en un bar, a la cua del supermercat o a la parada del bus continua sent possible, encara que la mascareta enmascari el nostre somriure.

Atreveix-te a donar un primer pas si uns ulls et sedueixen amb la seva mirada!

Com que els éssers humans tenim més capacitat d’adaptació del que la nostra ment creu, les opcions de lligar a través de les xarxes socials i d’aplicacions s’estan convertint en la forma de lligar predominant.

Quins avantatges e inconvenients té lligar virtualment? En una enquesta recent en el meu perfil d’Instagram @danielborrellgiro, un 65% ha contestat que és més selectiu/va abans de tenir una cita amb una persona desconeguda i un 38% expressa tenir por al contagi. Actualment, tot va més a poc a poc en el moment de conèixer algú. Ja no importa tant col·leccionar amants en forma de trofeus o números, sinó tenir converses més íntimes abans de decidir tenir una primera cita presencial. Durant el confinament, havia augmentat un 22% la durada dels xats i un 9% havien utilitzat el vídeo xat per tenir un primer contacte audio-visual. Això significa que es comença a buscar quelcom diferent.

La pantalla ens ofereix la possibilitat de pensar més les respostes, estar més còmode i també lligar de dia

Val la pena recordar que una sexualitat satisfactòria influeix positivament en el nostre estat d’ànim, benestar emocional (alleugeriment de pensaments depressius, recàrrega de la capacitat memorística, conciliar la son o, fins i tot, augment de l’esperança de vida) i en el nostre cos (prevenció d’infarts, augment de la musculatura, tonificació del sòl pelvià i augment de les defenses, entre d’altres). Malgrat tots aquests avantatges, és comprensible sentir por al contagi perquè tenir relacions sexuals implica fer-se petons, estar molt a prop l’un de l’altre, acariciar-se amb les mans, realitzar pràctiques sexuals intercanviant fluids, etc. No hi ha una evidència que el virus es transmeti a través del sexe vaginal o anal, tot i que s’ha trobat en persones que han donat positiu; en canvi, exposar-se a la respiració o la saliva durant les relacions sexuals fan més probable un possible contagi.

De la mateixa manera que les persones ens protegim de les ITS amb mètodes de barrera o del VIH amb la PReP, la sexualitat és una font inesgotable de plaer, comunicació, intimitat i benestar. Per això, tenir relacions sexuals de forma responsable i segura sempre ens permet gaudir-la més i millor. No importa si ho fas en companyia o amb la teva pròpia mà, el que importa és actuar des de la consciència, responsabilitat i sentit comú tenint tota la informació necessària per prendre les decisions més adequades.

Aquí us deixo amb el curtmetratge HIDROALCOHÓLICO (2020) on apareix el desig i la por en una trobada sexual de dos nois que s’han conegut a través d’una app.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, terapeuta sexual i de parella danielborrell@quantumpsicologia.com

L’AUTORESPECTE, UNA DIMENSIÓ DE L’AUTOESTIMA

©Ivelin Radkov - stock.adobe.com

La definició de respecte fa al·lusió a tenir consideració cap a alguna cosa que és digne i ha de ser tolerada, i a no causar-li ofensa o perjudici.

Auto- és un prefix que significa per si mateix o per un mateix.

Llavors, tenim que l’autorespecte és la consideració per nosaltres mateixos, com a éssers dignes i valuosos que som, i queda expressament clar que, si ens respectem, no hem de causar-nos ofensa o perjudici.

L’acceptació i la tolerància d’un mateix, més enllà dels defectes i virtuts que es tinguin, és autorespecte.

Habitualment, veig en la consulta a persones que no se senten bé amb elles mateixes, que s’enfaden, maltracten i agredeixen a si mateixes, i quan els pregunto si tindrien aquests sentiments o conductes amb altres persones, sempre responen que no. Llavors, cal preguntar-se per què, de vegades, és tan fàcil respectar als altres, però costa tant respectar-se a si mateix?

Sembla que el que un fa en la intimitat del seu ésser fos menys important que el que fa amb o als altres, com si estigués permès no respectar-se perquè «total, ningú ho veu». No obstant això, un sap com es tracta i si un no és autorespecte, s’està fent mal a si mateix.

Per arribar a tenir un tracte de consideració amb nosaltres mateixos, és imprescindible conèixer-nos, tenir consciència de què ens agrada i què no, saber com sentim, quins són els nostres valors i conviccions i quines són les nostres necessitats.

Conèixer els nostres límits, és fonamental per prendre decisions encertades, per no excedir-nos i, a el mateix temps, no permetre que altres s’excedeixin amb nosaltres.

Adherir a certs valors, ens porta a tenir conviccions clares i, quan això passa, sabem què podem tolerar i què no; si respectem el límit del que no tolerem, ens respectem a nosaltres mateixos. En cas contrari, estem faltant al nostre respecte. Quan portem a terme conductes que no són coherents amb les nostres conviccions, no actuem d’acord als nostres valors o quan permetem a altres que ens menyspreïn, desvaloritzin o desacreditin, no ens estem respectant.

En el seu llibre Els sis pilars de l’autoestima, Nathaniel Branden dedica un capítol a la integritat personal, la seva pràctica reforça el sentiment de vàlua cap a un mateix. Per contra, la manca de congruència entre el que pensem i el que fem, resulta en una traïció cap a nosaltres mateixos, i en els casos més greus, en una agressió envers nosaltres mateixos.

«La integritat consisteix en la integració d’ideals, conviccions, normes, creences, d’una banda, i la conducta, per una altra. Quan la nostra conducta és congruent amb els nostres valors declarats, quan concorden els ideals i la pràctica, tenim integritat» (Branden, 2017).

Per això, diem que l’autoconeixement és un factor imprescindible, saber què volem, quins són els nostres ideals, els nostres valors i els nostres límits. Més enllà del que hàgim après en la nostra família o, a través de la religió o en la cultura en què ens hàgim desenvolupat, necessitem ser conscients del que ens dicta la nostra pròpia naturalesa.

Si ens deixem portar pels desitjos d’altres, i no pels nostres propis, és possible que entrem en conflicte, i un dels senyals d’això és el malestar, que pot ser tant físic com psicològic.

Recordo una pacient que tenia conviccions clares sobre el que està bé o malament, però els valors del seu home no estaven d’acord amb els d’ella. Ell treballava en una empresa de lloguer de vehicles a la qual no es permetia als empleats utilitzar els cotxes per a ús personal. No obstant això, quan li tocava tancar les instal·lacions el dia dissabte, solia emportar-se un cotxe per utilitzar-lo diumenge, que era el seu dia de festa. Normalment, sortia a passejar amb la meva pacient, qui no estava d’acord amb aquesta conducta, però l’acceptava perquè ell no s’enfadés. Això generava en ella un intens malestar psicològic, sentia que estava fent una cosa dolenta, no gaudia dels passejos i, en ocasions, havia arribat a sentir ansietat.

Aquí, es veu amb claredat com la manca de congruència entre els seus valors i la seva conducta resultaven en un malestar que fins i tot danyaven la seva autoestima. Ella sentia que era dolenta cada vegada que sortien a passejar en un cotxe de l’empresa, però a més estava enfadada amb si mateixa, perquè sentia que es traïa a si mateixa a l’acceptar una cosa que no estava d’acord amb les seves creences.

La consciència dels propis desitjos, necessitats i principis són essencials per pujar a el següent esglaó: el fer, la conducta. Si tots aquests elements estan d’acord estem sent congruents.

 «El viure de manera conscient és alhora causa i efecte de l’eficàcia d’un mateix i del respecte de si mateix» (Branden, 2017).

Branden ens proposa realitzar el següent exercici per treballar la integritat. Completa la frase: «Si jo aporto un 5% més d’integritat a la meva vida …»

Si, en fer aquest exercici, ets sincer amb tu mateix, veuràs com apareixen qüestions que habitualment negues i / o rebutges. En acceptar-les, estàs fent un pas endavant, et responsabilitzes i pots ser més congruent amb els teus valors i, per tant, respectar-te més i millor.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Branden, Nathaniel (2017). Els sis pilars de l’autoestima. Paidós, Barcelona.

DUBTES EN L’AMOR

La Marta porta 3 mesos sortint amb un noi, s’estimen i s’ho pasen bé junts. Però ella dubte de si la relació va bé o no, si tenen futur, si estan fets l’un per l’altre… I així li explica al Raul que està una mica cansat dels dubtes de la Marta ja que ell pensa que la relació va bé i no hi ha motius perque dubtar i que s’ha de gaudir del present.

La Marta enten al Raul, però li costa parar els seus dubtes per molt que ho intenta tornen sobretot quan està sola i no tant quan està amb ell. Els dubtes en les relacions de parella són normals, de fet per la meva experiència com a psicòloga puc dir que la relació de parella és la més complicada ja que hi han molts factors que intervenen. Però també pot ser la relació més enriquidora i completa. El que li passa a la Marta ve molt influenciat pel que ens han vengut en les pel.licules i moltes cançons, un amor idílic i dependent… que fins i tot podria ser tòxic.

La Marta podria tenir un TOC DE L’AMOR, un pensament obsessiu de dubtes que no li deixen gaudir de la seva relació de parella. La Marta necessitaria parar aquest bucle de dubtes per poder estar bé en la seva relació amb el Raul. Però la Marta no és la única que té dubtes en una relació de parella hi han més dubtes que poden sorgir quan estem en parella.

Dins d’aquests dubtes estan:

Por al compromís: dubtar si la relació pot passar a una fase diferent i comprometre’s amb aquesta persona ja sigui donant un pas de viure junts o bé formalitzar la relació.

Dubte de si és la persona adequada: hi han persones que dubten si la persona és la que hauria de ser com si hagués un estándar únic de la persona amb la que “deurien estar”.

Dubtes si agradarà a la familia i als amics: moltes persones pensen en la seva parella i no poden evitar el fet de pensar si agradarà al seu grup familiar i d’amics de fet hi han persones que deixen relacions pels comentaris del seu entorn.

Dubtes si la relació funciona: és normal que les relacions passin per crisis i això pot enfortir o no la relació.

– Dubtes si deixar la relació: si no es supera una crisis o bé hi han coses importants que no es donen en la relació hi han dubtes de si és el moment o no de deixar la relació.

Dubtes si m’estima o l’estimo: A vegades sorgeixen els dubtes propis si realment estimem a la parella o bé si la parella ens estima.

Això només és un recull de possibles dubtes que poden sorgir al món de la parella potser t’has identificat amb algún dubte o bé tens uns altres… L’important és saber que poden aparèixer i el que hem de fer és no atascar-nos i valorar allò que si que tenim, tenir un espai per pensar però sense fer bucles si no per aclarir-nos. És bó dubtar si ens ajuda a replantejar-nos coses que després ens aporten alternatives de millora. Deixar la perspectiva de la parella idílica que tant de mal ens ha fet i ens continua fent de forma inconscient.

Lola Guerra Ruiz

SORTIR DE L’ARMARI

La Joana s’acaba d’enamorar com si tornés a tenir quinze anys. Des que ho va deixar amb el Kevin ara fa dos mesos, no tenia clar el que sentia perquè estava molt confusa. Creia que la nova relació d’amistat que ha sorgit a la feina era això, només una relació d’amistat. Fins i tot, el Kevin estava gelós d’aquesta nova relació. En la sessió de psicoteràpia d’avui, s’acaba d’adonar que un dels motius inconscients de la seva ruptura ha estat els seus sentiments cap a la Marta, la seva nova companya de feina. Seré lesbiana? Seré bisexual? es pregunta mentre surt de la consulta sense tenir una resposta clara.

Què vol dir sortir de l’armari?

Sortir de l’armari fa referència a la declaració voluntària i pública de l’orientació homosexual. També es refereix a la bisexualitat o a la identitat de gènere d’una persona transgènere. És una expressió que s’utilitza habitualment quan es manté en secret o es nega la pròpia orientació sexual a les altres persones, malgat hi hagi una vida afectiva i/o sexual activa i amagada.

Això és el que ha fet recentment el cantant Pablo Alborán a les xarxes socials. Ha estat notable la repercussió social que ha tingut en molts mitjans de comunicació que, fins i tot, han utilitzat l’expressió de confessió, com si estiguéssim parlant d’un pecat o un crim. El fet més destacat és que s’ha convertit en una notícia.

Aquesta expressió prové de la cultura anglosaxona i combina dos conceptes:

  • SORTIR designa la participació pública i social en actes que reivindiquen la visibilitat i els drets del col·lectiu lgbtiq+. L’origen del terme es remonta al debut al ball de dones joves que es presentaven en la societat.
  • ARMARI parla l’associació irracional entre ser homosexual i un esquelet que existia als anys 60, com si hi hagués un esquelet a l’armari. Un armari és un moble que permet amagar el seu interior a qui el mira des de fora.

L’amor i el desig són massa bonics per tancar-los en un armari

Què els hi passa a les persones que viuen la seva sexualitat en un armari?

Un estudi realitzat a la Universitat de Mont-real va revelar que les persones que vivien la seva sexualitat de forma amagada tenien més nivells d’estrès (major presència de l’hormona del cortisol després de despertar-se) amb símptomes d’ansietat i depressió. Això significa que la salut mental es veu afectada per aquesta realitat. Viure en una mentida provoca que les persones hagin d’empresonar-se en la seva pròpia vida.

La lgbtifòbia interioritzada és una de les raons que porten a una persona a viure la seva sexualitat de forma aïllada

Hi ha persones que no han pogut verbalitzar-ho en l’entorn laboral perquè escolten comentaris i bromes homofòbes massa sovint. En l’entorn familiar, apareix la por al rebuig després d’haver viscut una vida heterosexual o sense haver sabut res de parelles en una vida aparentment soltera.

He conegut a homes gais que han arribat a la consulta amb més de 40 anys i que no sabien com gestionar la seva sortida de l’armari després de separar-se o dones lesbianes que no entenien per què havien de dir-ho a la feina si forma part de la seva intimitat quan estan a punt de ser mares.

La nostra orientació sexual la manifestem constantment en moltes ocasions quan parlem del que hem fet el cap de setmana, amb qui vivim o qui ens atrau quan estem al carrer. El problema rau en que massa vegades existeix una pressumpció d’heterosexualitat i, per això, les persones heterosexual no han de sortir de l’armari. En aquest sentit, cal facilitar que les persones amb qui ens relacionem prenguin consciència dels seus prejudicis i estereotips per visibilitzar la diversistat afectiva i sexual real.

No hi ha una millor edat per fer-ho ja que és una decisió íntima i personal

Quin és el millor moment per fer-ho?

  • No hi ha una millor edat per fer-ho ja que és una decisió íntima i personal. Parteix d’un procés d’autoacceptació, autoestima i superar la por d’un possible rebuig. No és el mateix sortir de l’armari en un pais que aprova el matrimoni entre persones del mateix sexe que castiga amb pena de mort la seva orientació sexual.
  • Cada persona ha de viure-ho al seu ritme i, sobretot, que ningú ho decideixi per tu. Això fa referència a quan algú et treu de l’armari i fa pública la teva orientació homosexula o bisexual. Hi ha persones que poden estar a l’armari en un àmbit i, en canvi, fora de l’armari en d’altres.
  • Actualment, aquest procés es dóna normalment a l’adolescència, durant l’època de l’institut. En la primera dècada del 2000, la mitjana d’edat estava més enllà dels 20 anys. Això és una diferència significativa que visibilitza una major acceptació social al tenir més referències i legislacions.

Per què val la pena sortir de l’armari?

Sortir de l’armari pot tenir els seus riscos, però els beneficis són tan grans que, per això, val la pena assumir i afrontar aquest procés. Sortir de l’armari permet viure la teva vida de forma digna i lliure, a més de poder establir vincles amb major autenticitat i intimitat. Els sentiments de soledat i aïllament que experimenten moltes persones es resolen quan es fa aquest pas tan necessari.

Val la pena!

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, terapeuta sexual i de parella

danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

EL TELETREBALL I LA SALUT EN TEMPS DE CONFINAMENT

Confinar-nos i estar en quarantena tot aquest temps ha sigut un únic fet que ha provocat molts canvis a molts nivells i a moltes vessants de les nostres vides. Estar tancats ha afectat a la nostra vida quotidiana, a les nostres relacions, a la nostra família, al nostre oci i també al nostre treball. Ara amb algunes setmanes de distància (i si la situació personal/vital ho permet), podem començar a valorar alguns d’aquests impactes.

Avui voldria donar un espai al treball, i en especial al teletreball en confinament. Fer teletreball ha estat la opció per a molta gent que ha pogut mantenir la feina, però que s’hagi pogut seguir treballant des de casa no ha fet que això no tingui repercussions sobre la salut ni sobre la vida. Tot el que té a veure amb el treball hi influeix, ja sigui que no en tinguem o que en tinguem però en unes condicions que ens afectin negativament.

Tampoc estàvem preparats per a assumir tot d’una haver de treballar desde casa. Abans de la quarantena ja hi havia gent, la mínima treballant online (principalment, professionals autònoms/es). Molta altra estava demanant a la seva empresa fer-ho, sense gaire èxit. Treballar online té aventatges en la flexibilitat horària, en la conciliació laboral i en l’estalvi en desplaçaments (en temps i a nivell ecològic). Però el com s’ha hagut de fer, agafant el treball de manera forçada i improvitzada, ha dut a moltes complicacions que han recaigut directament en les persones, ha estat una cosa més a gestionar.

Algunes complicacions d’aplicar el teletreball a corre-cuita han estat:

  • Si l’empresa no proveïa de dispositius, s’ha hagut de fer servir els propis, si es tenien. De manera que els ordinadors personals, preparats o no, s’han fet servir per a treballar, amb la manca de separació de vida personal i laboral que això comporta.
  • Això ha dut també a compaginar i haver d’arribar a acords en parella/família per tal de poder teletreballar i estudiar, potser varies persones amb amb el mateix equip. En uns temps en què deiem que era important mantenir rutines i una certa regularitat horària, els torns s’han hagut d’adaptar i s’ha fet el que s’ha pogut, amb conflictes inclosos.
  • No tenir un espai prou separat, ni físic (molta gent no disposa d’un mínim despatx) ni horari ni vital a casa ni familiar.
  • Dificultats per establir o bé mantenir uns límits i desconnectar. La falta d’hores de vegades o que el confinament faci que els dies siguin més iguals ha servit d’excusa per fer o rebre trucades, enviar correus, exigir o fer peticions qualsevol dia a qualsevol hora i sense límits. I molta gent se sent obligada a respondre, sigui quan sigui.

Quines son algunes de les conseqüències que estem afrontant?

  • Moltes persones no han pogut mantenir una jornada laboral i han fet moltes més hores, ja sigui per mantenir un rendiment o bé perquè les interrupcions han allargat molt més la jornada.
  • Més agobiament, ja que costa més desconnectar de la feina, de les obligacions, dels confictes o de les tasques pendents.
  • Més cansament, les reunions poden ser més efectives però les videotrucades esgoten més que les converses que tenim físicament. Mantenir la concentració que requereix una videotrucada ens deixa més cansades.
  • Símptomes físics que dificulten el confort: Dolors d’esquena i de cervicals, cansament als ulls per les pantalles, mals de cap, son alguns exemples. Poca gent tenia una cadira a casa en condicions per treballar-hi 8 hors assegut/da, per exemple.
  • A nivell psicològic: sensació d’impotència, de no fer prou, frustració pels resultats que no acompanyen el sobreesforç, ademés de la fatiga i la sensació de no estar fent-ho prou bé, que augmenta quan també s’està intentant tirar endavant la familia. L’autoestima s’està ressentint, ens sentim poc eficaces.
  • Tot aquest malestar s’afegeix al que ja teníem per l’estrès d’adaptació al confinament i a tota la incertesa i resta de canvis generats.

També s’hi afegeix que moltíssima gent ha hagut de compaginar la tasca laboral i la familiar. Les dones especialment han tingut molta més càrrega de doble o fins i tot triple jornada, ja que també s’ha evidenciat que elles son les que han assumit més les cures i les atencions familiars. Les interrupcions constants també boicotegen la concentració, el rendiment i per tant poden incrementar la frustració per no arribar a tot i la sensació de fracàs i d’esgotament.

Però no tot son inconvenients. Sembla que com a mínim en part, en molts casos sembla que el teletreball es quedarà. Mentre esperem i demanem que les circumstàncies es vagin posant a lloc i les empreses vagin ajustant es condicions de treball, el que sí podem fer és posar énfasi a les nostres accions d’adaptació i d’autocura.

Accions senzilles a tenir presents per cuidar-nos:

  • Planificar un horari clar d’inici i final de jornada. Cal procurar que hi surtin també les pauses i descansos com ara fer un cafè, o dinar o berenar.
  • Separar en el possible tasques laborals-tasques domèstiques: tenir uns horaris per comprar, fer la bugada, fregar plats, cuina, etc., han d’estar separats de les tasques laborals. Separar les tasques ens ajuda a posar-nos en situació.
  • Aprofitar ara, encara més, les pauses planificades per sortir a donar un volt i oxigenar-se, estirar l’esquena, fer un cafè. Sense oxigen no podem respirar. Sense descansos ens cremem.
  • Fer canvis en el possible en l’organització de tasques. Posa les més complicades en les hores en que estiguis més disponible o més actiu/va, i les més rutinàries fluixes en les que menys.
  • Hi ha qui recomana vestir-se com si anessis al teu lloc de treball per posar-t’hi. Potser no cal tant. Pot ser suficient un intermig entre el pijama o la roba d’estar per casa i anar arreglada. Que et posi “en situació” però que també estiguis còmode/a.
  • Cuida l’alimentació. Si et prepares alguna cosa per picotejar, que sigui sa: fruita frescai fruits secs, per exemple. Si et poses xocolates, llaminadures, patates, etc… Son menjars calòrics i que faran que t’aixequis cada 5 minuts per ansietat
  • Dona’t el permís de no ser igual de productiu/va a casa. Tu ets la mateixa persona, el context és el que ha canviat.

I de que si tens criatures petites a casa, començar a acceptar compassivament que potser estàs prioritzant el millor que saps, que estàs fent tot allò humanament possible i que qui fa el que pot, potser no arriba a més.

Com sempre, esperem que aquest article et sigui útil.

Marina Vivó, psicòloga i psicoterapeuta Col. nº 17.478

Instagram @marinavivo

Foto de Charles Deluvio a Unsplash 

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort