SORTIR DE L’ARMARI

La Joana s’acaba d’enamorar com si tornés a tenir quinze anys. Des que ho va deixar amb el Kevin ara fa dos mesos, no tenia clar el que sentia perquè estava molt confusa. Creia que la nova relació d’amistat que ha sorgit a la feina era això, només una relació d’amistat. Fins i tot, el Kevin estava gelós d’aquesta nova relació. En la sessió de psicoteràpia d’avui, s’acaba d’adonar que un dels motius inconscients de la seva ruptura ha estat els seus sentiments cap a la Marta, la seva nova companya de feina. Seré lesbiana? Seré bisexual? es pregunta mentre surt de la consulta sense tenir una resposta clara.

Què vol dir sortir de l’armari?

Sortir de l’armari fa referència a la declaració voluntària i pública de l’orientació homosexual. També es refereix a la bisexualitat o a la identitat de gènere d’una persona transgènere. És una expressió que s’utilitza habitualment quan es manté en secret o es nega la pròpia orientació sexual a les altres persones, malgat hi hagi una vida afectiva i/o sexual activa i amagada.

Això és el que ha fet recentment el cantant Pablo Alborán a les xarxes socials. Ha estat notable la repercussió social que ha tingut en molts mitjans de comunicació que, fins i tot, han utilitzat l’expressió de confessió, com si estiguéssim parlant d’un pecat o un crim. El fet més destacat és que s’ha convertit en una notícia.

Aquesta expressió prové de la cultura anglosaxona i combina dos conceptes:

  • SORTIR designa la participació pública i social en actes que reivindiquen la visibilitat i els drets del col·lectiu lgbtiq+. L’origen del terme es remonta al debut al ball de dones joves que es presentaven en la societat.
  • ARMARI parla l’associació irracional entre ser homosexual i un esquelet que existia als anys 60, com si hi hagués un esquelet a l’armari. Un armari és un moble que permet amagar el seu interior a qui el mira des de fora.

L’amor i el desig són massa bonics per tancar-los en un armari

Què els hi passa a les persones que viuen la seva sexualitat en un armari?

Un estudi realitzat a la Universitat de Mont-real va revelar que les persones que vivien la seva sexualitat de forma amagada tenien més nivells d’estrès (major presència de l’hormona del cortisol després de despertar-se) amb símptomes d’ansietat i depressió. Això significa que la salut mental es veu afectada per aquesta realitat. Viure en una mentida provoca que les persones hagin d’empresonar-se en la seva pròpia vida.

La lgbtifòbia interioritzada és una de les raons que porten a una persona a viure la seva sexualitat de forma aïllada

Hi ha persones que no han pogut verbalitzar-ho en l’entorn laboral perquè escolten comentaris i bromes homofòbes massa sovint. En l’entorn familiar, apareix la por al rebuig després d’haver viscut una vida heterosexual o sense haver sabut res de parelles en una vida aparentment soltera.

He conegut a homes gais que han arribat a la consulta amb més de 40 anys i que no sabien com gestionar la seva sortida de l’armari després de separar-se o dones lesbianes que no entenien per què havien de dir-ho a la feina si forma part de la seva intimitat quan estan a punt de ser mares.

La nostra orientació sexual la manifestem constantment en moltes ocasions quan parlem del que hem fet el cap de setmana, amb qui vivim o qui ens atrau quan estem al carrer. El problema rau en que massa vegades existeix una pressumpció d’heterosexualitat i, per això, les persones heterosexual no han de sortir de l’armari. En aquest sentit, cal facilitar que les persones amb qui ens relacionem prenguin consciència dels seus prejudicis i estereotips per visibilitzar la diversistat afectiva i sexual real.

No hi ha una millor edat per fer-ho ja que és una decisió íntima i personal

Quin és el millor moment per fer-ho?

  • No hi ha una millor edat per fer-ho ja que és una decisió íntima i personal. Parteix d’un procés d’autoacceptació, autoestima i superar la por d’un possible rebuig. No és el mateix sortir de l’armari en un pais que aprova el matrimoni entre persones del mateix sexe que castiga amb pena de mort la seva orientació sexual.
  • Cada persona ha de viure-ho al seu ritme i, sobretot, que ningú ho decideixi per tu. Això fa referència a quan algú et treu de l’armari i fa pública la teva orientació homosexula o bisexual. Hi ha persones que poden estar a l’armari en un àmbit i, en canvi, fora de l’armari en d’altres.
  • Actualment, aquest procés es dóna normalment a l’adolescència, durant l’època de l’institut. En la primera dècada del 2000, la mitjana d’edat estava més enllà dels 20 anys. Això és una diferència significativa que visibilitza una major acceptació social al tenir més referències i legislacions.

Per què val la pena sortir de l’armari?

Sortir de l’armari pot tenir els seus riscos, però els beneficis són tan grans que, per això, val la pena assumir i afrontar aquest procés. Sortir de l’armari permet viure la teva vida de forma digna i lliure, a més de poder establir vincles amb major autenticitat i intimitat. Els sentiments de soledat i aïllament que experimenten moltes persones es resolen quan es fa aquest pas tan necessari.

Val la pena!

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, terapeuta sexual i de parella

danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

EL TELETREBALL I LA SALUT EN TEMPS DE CONFINAMENT

Confinar-nos i estar en quarantena tot aquest temps ha sigut un únic fet que ha provocat molts canvis a molts nivells i a moltes vessants de les nostres vides. Estar tancats ha afectat a la nostra vida quotidiana, a les nostres relacions, a la nostra família, al nostre oci i també al nostre treball. Ara amb algunes setmanes de distància (i si la situació personal/vital ho permet), podem començar a valorar alguns d’aquests impactes.

Avui voldria donar un espai al treball, i en especial al teletreball en confinament. Fer teletreball ha estat la opció per a molta gent que ha pogut mantenir la feina, però que s’hagi pogut seguir treballant des de casa no ha fet que això no tingui repercussions sobre la salut ni sobre la vida. Tot el que té a veure amb el treball hi influeix, ja sigui que no en tinguem o que en tinguem però en unes condicions que ens afectin negativament.

Tampoc estàvem preparats per a assumir tot d’una haver de treballar desde casa. Abans de la quarantena ja hi havia gent, la mínima treballant online (principalment, professionals autònoms/es). Molta altra estava demanant a la seva empresa fer-ho, sense gaire èxit. Treballar online té aventatges en la flexibilitat horària, en la conciliació laboral i en l’estalvi en desplaçaments (en temps i a nivell ecològic). Però el com s’ha hagut de fer, agafant el treball de manera forçada i improvitzada, ha dut a moltes complicacions que han recaigut directament en les persones, ha estat una cosa més a gestionar.

Algunes complicacions d’aplicar el teletreball a corre-cuita han estat:

  • Si l’empresa no proveïa de dispositius, s’ha hagut de fer servir els propis, si es tenien. De manera que els ordinadors personals, preparats o no, s’han fet servir per a treballar, amb la manca de separació de vida personal i laboral que això comporta.
  • Això ha dut també a compaginar i haver d’arribar a acords en parella/família per tal de poder teletreballar i estudiar, potser varies persones amb amb el mateix equip. En uns temps en què deiem que era important mantenir rutines i una certa regularitat horària, els torns s’han hagut d’adaptar i s’ha fet el que s’ha pogut, amb conflictes inclosos.
  • No tenir un espai prou separat, ni físic (molta gent no disposa d’un mínim despatx) ni horari ni vital a casa ni familiar.
  • Dificultats per establir o bé mantenir uns límits i desconnectar. La falta d’hores de vegades o que el confinament faci que els dies siguin més iguals ha servit d’excusa per fer o rebre trucades, enviar correus, exigir o fer peticions qualsevol dia a qualsevol hora i sense límits. I molta gent se sent obligada a respondre, sigui quan sigui.

Quines son algunes de les conseqüències que estem afrontant?

  • Moltes persones no han pogut mantenir una jornada laboral i han fet moltes més hores, ja sigui per mantenir un rendiment o bé perquè les interrupcions han allargat molt més la jornada.
  • Més agobiament, ja que costa més desconnectar de la feina, de les obligacions, dels confictes o de les tasques pendents.
  • Més cansament, les reunions poden ser més efectives però les videotrucades esgoten més que les converses que tenim físicament. Mantenir la concentració que requereix una videotrucada ens deixa més cansades.
  • Símptomes físics que dificulten el confort: Dolors d’esquena i de cervicals, cansament als ulls per les pantalles, mals de cap, son alguns exemples. Poca gent tenia una cadira a casa en condicions per treballar-hi 8 hors assegut/da, per exemple.
  • A nivell psicològic: sensació d’impotència, de no fer prou, frustració pels resultats que no acompanyen el sobreesforç, ademés de la fatiga i la sensació de no estar fent-ho prou bé, que augmenta quan també s’està intentant tirar endavant la familia. L’autoestima s’està ressentint, ens sentim poc eficaces.
  • Tot aquest malestar s’afegeix al que ja teníem per l’estrès d’adaptació al confinament i a tota la incertesa i resta de canvis generats.

També s’hi afegeix que moltíssima gent ha hagut de compaginar la tasca laboral i la familiar. Les dones especialment han tingut molta més càrrega de doble o fins i tot triple jornada, ja que també s’ha evidenciat que elles son les que han assumit més les cures i les atencions familiars. Les interrupcions constants també boicotegen la concentració, el rendiment i per tant poden incrementar la frustració per no arribar a tot i la sensació de fracàs i d’esgotament.

Però no tot son inconvenients. Sembla que com a mínim en part, en molts casos sembla que el teletreball es quedarà. Mentre esperem i demanem que les circumstàncies es vagin posant a lloc i les empreses vagin ajustant es condicions de treball, el que sí podem fer és posar énfasi a les nostres accions d’adaptació i d’autocura.

Accions senzilles a tenir presents per cuidar-nos:

  • Planificar un horari clar d’inici i final de jornada. Cal procurar que hi surtin també les pauses i descansos com ara fer un cafè, o dinar o berenar.
  • Separar en el possible tasques laborals-tasques domèstiques: tenir uns horaris per comprar, fer la bugada, fregar plats, cuina, etc., han d’estar separats de les tasques laborals. Separar les tasques ens ajuda a posar-nos en situació.
  • Aprofitar ara, encara més, les pauses planificades per sortir a donar un volt i oxigenar-se, estirar l’esquena, fer un cafè. Sense oxigen no podem respirar. Sense descansos ens cremem.
  • Fer canvis en el possible en l’organització de tasques. Posa les més complicades en les hores en que estiguis més disponible o més actiu/va, i les més rutinàries fluixes en les que menys.
  • Hi ha qui recomana vestir-se com si anessis al teu lloc de treball per posar-t’hi. Potser no cal tant. Pot ser suficient un intermig entre el pijama o la roba d’estar per casa i anar arreglada. Que et posi “en situació” però que també estiguis còmode/a.
  • Cuida l’alimentació. Si et prepares alguna cosa per picotejar, que sigui sa: fruita frescai fruits secs, per exemple. Si et poses xocolates, llaminadures, patates, etc… Son menjars calòrics i que faran que t’aixequis cada 5 minuts per ansietat
  • Dona’t el permís de no ser igual de productiu/va a casa. Tu ets la mateixa persona, el context és el que ha canviat.

I de que si tens criatures petites a casa, començar a acceptar compassivament que potser estàs prioritzant el millor que saps, que estàs fent tot allò humanament possible i que qui fa el que pot, potser no arriba a més.

Com sempre, esperem que aquest article et sigui útil.

Marina Vivó, psicòloga i psicoterapeuta Col. nº 17.478

Instagram @marinavivo

Foto de Charles Deluvio a Unsplash 

ÉS EFECTIVA LA PSICOTERÀPIA #ONLINE?

Em pot beneficiar realment la psicoteràpia online? És igual d’eficaç que la psicoteràpia presencial? Pot existir una comunicació autèntica si hi ha la pantalla de l’ordinador? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja avui la Carina quan el seu germà li ha recomanat que demanés ajuda professional perquè està molt neguitosa després de quedar-se sense feina com a conseqüència de la crisi sanitària actual. Té problemes d’insomni, un nus a l’estómac que li dificulta respirar i una ment que no pot deixar d’estar preocupada per la incertesa del futur que li espera a partir d’ara.

Aquestes preguntes que es fa la Carina són comprensibles perquè el 100% dels serveis de psicoteràpia han deixat de ser presencials des de fa ara dos mesos i s’han traslladat a la modalitat online a través d’Skype o Zoom. Malgrat que estan permeses les sessions presencials des del dilluns 4 de maig, no se sent còmode sortint de casa per anar a un centre de psicologia pels riscos de contagi que això comporta. Acaba de trucar al nostre centre per demanar més informació sobre la psicoteràpia online ja que li ha recomanat el seu germà. En aquest article, detallo les respostes als seus dubtes:

La psicoteràpia online permet gestionar la càrrega emocional, la soledat, símptomes d’ansietat i/o depressió, addiccions, la pèrdua d’algun ésser estimat i conflictes relacionals, entre d’altres, previs o posteriors al confinament potenciant la resiliència de cada individu.

  • És igual d’efectiva la psicoteràpia online?
  • Té la mateixa eficàcia que la psicoteràpia presencial donant el mateix protagonisme a la relació psicoterapèutica entre psicoterapeuta i pacient. Malgrat no estiguem en el mateix espai, la informació verbal i no verbal continua estant present perquè, actualment, les videotrucades permeten captar quasi tot el que succeeix davant la pantalla de la tauleta o de l’ordenador. És possible aplicar qualsevol tècnica psicològica a través de la connexió digital introduint algun canvi en la seva metodologia. El fet de fer-ho en l’entorn de la pròpia llar ofereix un espai de seguretat i intimitat, exceptuant aquelles persones que no se sentin protegides actualment en el seu domicili i que seria recomanable realitzar-ho de forma presencial.
  • Es manté la confidencialitat?
  • La psicoteràpia online garanteix la confidencialitat i la protecció de dades utilitzant sistemes segurs assegurant que la informació no quedi filtrada digitalment. Continuem protegint les dades de caire personal fent signar el document de protecció de dades del nostre centre i que fem arribar a través del correu electrònic després de la primera entrevista.
  • Quins avantatges ofereix la psicoteràpia online?
  • Un dels avantatges que ofereix la psicoteràpia online és disposar d’un temps abans i després de la sessió permeten que la persona pugui integrar les reflexions, insights i observacions sense la pressa que implica el desplaçament fins al centre i les obligacions quotidianes que hi hagin posteriors. Una de les propostes és tenir a mà un diari de psicoteràpia recollint els aprenentatges assolits i, fins i tot, hi ha persones que ho fan durant la sessió per deixar petjada del seu creixement personal. A més, la psicoteràpia online ens permet connectar amb professionals que viuen fora del nostre territori escollint el català o el castellà com a llengua de preferència a l’hora de comunicar-se. La modalitat virtual trenca les fronteres geogràfiques apropant-nos a possibilitats que, fins ara, no es contemplaven en les sessions presencials. Un altre avantatge és que permet compartir fàcilment recursos digitals a través del xat de la videotrucada.
  • Quin és el millor horari per fer-ho?
  • Ofereix més flexibilitat horària en la nostra agenda per disposar del temps i l’espai necessari per realitzar adequadament la sessió online. És important realitzar la sessió en un espai a la llar on puguis estar sola i demanat que no et molestin durant la propera hora. En cas de viure en parella i/o amb nens/es, es pot aprofitar alguna de les franges horàries on està permès sortir a l’aire lliure per disposar de la intimitat suficient per realitzar la sessió.
  • Quan es reprendran les sessions presencials amb normalitat?
  • Hi ha persones que han optat per suspendre el procés terapèutic fins que no torni la normalitat, el problema és que l’esperada i desitjada normalitat tardarà en que sigui com fins l’ara l’enteníem. Oferir una sessió de psicoteràpia a 2 metres de distància, amb mascareta i amb guants sense possibilitat de contacte físic a l’hora d’obrir la porta o quan sorgeix una emoció molt intensa no és un escenari fàcil de gestionar en el que les dues persones se sentin còmodes. En aquelles persones que estiguin més greus, que tinguin problemes de realitzar les sessions online per les limitacions en la convivència familiar o per impossibilitat a nivell tecnològic, la sessió presencial sempre serà la millor opció. De mica en mica, s’aniran reprenent les sessions de psicoteràpia presencial en el nostre centre prenent totes les mesures de seguretat i protecció necessàries per garantir la salut dels nostres pacients.

Si un tractament psicoterapèutic funciona presencialment, també funciona virtualment mantenint la seva eficàcia.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que una de cada cinc persones patirà una afectació mental, el doble que en circumstàncies normals. Si agafem com a referència el que va succeir en la crisi econòmica més recent del 2009, va créixer un 18% la depressió, un 8% l’ansietat i un 5% els trastorns per abús de l’alcohol, segons un estudi de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Per això, no retardar el moment de demanar ajuda professional és un element clau per reduir l’impacte en la salut mental.

La intervenció primerenca és sempre la millor decisió que pot prendre la Carina en aquests moments reduint la durada i els costos del tractament psicoterapèutic.

La Carina ha agraït tota la informació que li he facilitat telefònicament i, fins i tot, valora molt que la feina que fem es pugui fer virtualment en aquests moments tan difícils per ella. Abans de penjar la trucada, ha decidit que ho vol intentar aquesta setmana fent una primera visita. Un cop ho hagi viscut en primera persona, serà més conscient dels seus prejudicis i sospita que bona part d’aquests dubtes estan més relacionats amb la seva por a demanar ajuda que no pas amb les barreres de la tecnologia «sempre crec que puc amb tot i em costa acceptar aquest sentiment d’impotència». S’ha sentit còmode durant la trucada i s’acomiada més alleugerida.

Pots contactar amb nosaltres a hola@quantumpsicologia.com o al telèfon 93.414.38.95. per demanar una primera visita amb un/a dels nostres professionals del Centre Quantum. Ara més que mai #EstemAmbTu

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari, psicoterapeuta i formador del Centre Quantum danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrellgiro

FARMACIOLA DE PRIMERS AUXILIS PSICOLÒGICS PER AFRONTAR LES CONSEQÜÈNCIES DEL COVID-19

Estem vivint un moment excepcional i nou com humans, l’arribada del coronavirus ha alterat tota la nostra vida, i ha generat noves situacions per a les que no estaven preparats. És un moment per posar en marxa tota la nostra capacitat d’adaptació i d’autocura. 

Com podem tenir cura de la nostra salut mental?

Estructurar el nostre temps

La nostra activitat ha canviat, les criatures no van a l’escola, les persones adultes estem sumides en el teletreball, moltes persones estan afectades per un ERTE o han perdut la seva feina, tots el plans d’oci han quedat en suspens almenys de forma presencial. Per això és fonamental desenvolupar una rutina diària, i una gestió del temps que vingui marcada per lo important. I lo important, ja ho sabem ara, és la salut. Marcar-se un horari per despertar-se, portar a terme activitats per aconseguir que l’espai que habitem sigui agradable, tenir cura de nosaltres i dels altres, marcar-se un horari destinat a la feina, a l’activitat física, a l’aprenentatge, a les relacions i també a estones per gaudir i descansar. Cal evitar destinar massa temps a la informació sobre la pandèmia, evitar estar connectats tot el dia a les notícies, això només ajudarà a incrementar la por, que pot convertir-se en pànic.

Cuidar les nostres relacions En aquests moments, hi ha persones que estan passant soles el confinament, és el moment d’enfortir la nostra xarxa d’amistats, d’estar en contacte amb els altres de la forma que és possible. D’altre banda, les famílies i nuclis de convivència, ens veiem obligades a compartir tot el temps i l’espai en situacions estressants. És fàcil enredar-se en discussions inútils. Per això és l’ocasió perfecta per ser conscients de la dificultat  del moment -per cadascú de nosaltres- i intentar aportar des del millor que tenim, amb amor, molt humor i molta paciència.  Ser conscients de les nostres dificultats i de les del demés, dels nostres límits. 

Sabem que moltes dones estan en situació d’especial vulnerabilitat en les seves relacions. Si algun membre de la teva família o nucli de convivència exerceix violència sobre tu o d’altres pots demanar ajuda mitjançant el telèfon d’atenció 900 900 120 (Línia d’atenció contra la violència masclista) o al 016.

Tenir cura de l’alimentació i de la son

Aquests són dos dels pilars de la salut física i psíquica, i quan es trastoquen acaben generant símptomes a tots els nivell i afectant la nostra salut mental. Cal respectar els horaris dels àpats, i que aquests siguin equilibrats. 

La fruita, els fermentats o la fruita seca (de manera moderada) són bones opcions per combatre les baixades anímics. L’ideal és optar per aliments que poden tenir un efecte positiu en l’estat d’ànim: peixos grassos (rics en àcids grassos omega-3 i associats a un menor risc de depressió),xocolata negra (conté compostos relacionats amb el benestar) o peix blau.

I de la mateixa manera cal dormir bé. Practicar exercici físic també contribueix al fet que el cervell realitzi els processos de regulació dels ritmes dels cicles de la son i la vigília. Una dutxa amb aigua calenta abans d’anar a dormir pot contribuir-hi, ja que augmenta la temperatura del cos. El cervell interpreta que s’ha fet un esforç i activa mecanismes per a la recuperació del cos.

A més, fixar un ritual relaxant abans d’anar a dormir resulta beneficiós. Llegir o escoltar música tranquil·la mitja hora abans d’anar a dormir ajuda a eliminar tensions. Aquestes activitats ajuden a la nostra escorça cerebral a sincronitzar els seus patrons d’activació, de manera que és més fàcil la inducció de la son.

Gestionar les nostres emocions 

Moltes persones han perdut algú en aquesta pandèmia, o han estat hospitalitzats o encara ho estan a la UCI, sense possibilitats de contacte ni visites de la família o de les seves amistats. Estem travessant un moment de dol com a societat i algunes vegades de forma traumàtica. Ens hem de poder permetre sentir i acollir les emocions i alhora no quedar-nos atrapats per elles. Això té a veure amb la intensitat de l’emoció i no amb quina emoció és. Quan tenim una emoció intensa, en el nostre cervell pren el comandament el nostre sistema límbic o cervell emocional, i en aquell instant perdem la possibilitat d’utilitzar també el nostre còrtex, reduint els nostres recursos mentals. Com ja he anat exposant en d’altres escrits, sabem que la pràctica de l’Atenció Plena ajuda a reduir la reactivitat i la impulsivitat, fruit d’una intensitat emocional molt elevada. Podem aprofitar moltes activitats del dia a dia,  per convertir-les en una pràctica de Mindfulness, com ara la dutxa -portant la nostra atenció a la informació dels sentits: olors, temperatura, el contacte de l’aigua i sortint de la “ment que divaga o el pilot automàtic”-, rentar-se les dents -d’igual manera concentrem l’atenció en les sensacions del cos, de la boca quan ens rentem les dents- o l’atenció a la informació interoceptiva, es a dir, a les sensacions físiques del nostre cos en aquest moment. També podem fer pràctiques de Mindfulness utilitzant guies, com les que pots trobar al nostre canal de Youtube: https://www.youtube.com/feed/my_videos.

I també moments per relaxar-nos amb alguna activitat que ens produeixi calma. Però si vols també pot utilitzar alguna relaxació guiada: 

 

Saber demanar ajuda

Potser no pots seguir aquestes recomanacions, i ets conscient que et costa dormir, o potser estàs bevent més alcohol, o fumes més, o la teva alimentació s’ha trastocat o notes el teu estat d’ànim alterat, o tens més conflictes en les teves relacions. És el moment de demanar ajuda a professionals de la psicologia. L’atenció precoç millora el pronòstic de les malalties en salut mental. Ara hem traslladat les consultes al format on-line, que també té els seus avantatges, com eliminar els desplaçaments i per això et podem atendre visquis on visquis.

Soledad Calle Fernández Psicóloga Col. núm. 13.541

COM ÉS LA TEVA COMUNICACIÓ EN SITUACIONS DE TENSIÓ O ESTRÈS?

Davant de les situacions que estem vivint totes les persones, el confinament degut al COVID19 pot tenir reaccions diferents segons cada persona. És una situació que inevitablement ens preocupa i ens pot ocasionar estrés. L’estrés influeix en les nostres relacions, en la manera que ens comuniquem. La comunicació és la base de les relacions personals, sempre ens estem comunicant. Tant sigui de forma verbal com no verbal, el silenci també és comunicació. Cada persona tenim una forma de comunicar-nos, tenim un to de veu, una fluidesa verbal, utilitzem unes paraules més que unes altres.

En aquest moments, moltes persones han optat per comunicar-se també cantant des dels seus balcons per animar aquesta situació. Ara la nostra manera de comunicar-nos ha canviat inevitablement, no podem estar amb les persones estimades i afortunadament la tecnologia ens ajuda amb les videollamades.

Tot això, m’ha fet reflexionar en com és la nostra comunicació en situacions complicades, de preocupació o estrés. La comunicació és la base de les relacions personals, sempre ens estem comunicant. Cada persona tenim una forma de comunicar-nos, tenim un to de veu, una fluidesa verbal, utilitzem unes paraules més que unes altres.

Tant sigui de forma verbal com no verbal, el silenci també és comunicació

Una de les preguntes díficils que em vam fer en un curs va ser: Com és la teva comunicació? No és fàcil definir com ens comuniquem, tot i fer-ho constantment. Totes les persones tenim un patró de comunicació que varia una mica segons amb la persona que ens comuniquem. Però si que aquest patró de comunicació acostuma a canviar en situacions de tensió o conflicte. Com et comuniques en aquestes situacions de tensió o estrés? En aquestes situacions és molt possible que notis que la teva comunicació, hi han persones que prefereixen no parlar per no dir coses que després perjudiquin, hi han persones que es comuniquen “sense filtre” i poden fer mal, hi han persones que es queden bloquejades…

Virginia Satir, psicoterapeuta estadounidense famosa pel seu enfoc en terapia familiar, va estudiar com es comuniquen les persones davant la tensió.

Segons la famosa psicoterapeuta hi han diferents perfils:

Acusadora: Persona que culpa a les altres persones, busca els errors sempre en els altres, és una dictadora. Actua com una persona superior, la seva veu és forta i dura. Critica a tot i a tothom

Conciliadora: Persona que està conforme amb tot, que sempre pensa que és culpa seva, es disculpa, sent que deu favors a tothom i que és responsable de les coses dolentes que passin.

Hiperraonadora: Es mostra freda, rígida, pensa que sempre té raó. No mostra els sentiments.

Distractora: Ignora el conflicte, crida l´atenció per distreure sense respondre a allò que l´altra persona expressa.

Assertiva: La persona que té una comunicació honesta i oberta. Té present les seves opinions i també la de les altres persones. Vol arribar a un acord que sigui equitatiu per totes les parts.

Possiblement t’hauràs trobat en persones de tots aquests perfils o bé tu també t’has identificar en aquests perfils. Com podreu intuir el perfil de la persona assertiva és el més saludable davant les situacions de tensió i conflicte.

És cert que ser assertiva quan hi ha una bona relació és fàcil, el difícil és ser una persona assertiva quan no estem tranquil·les

Per això, és recomanable deixar un espai de temps per parlar quan no estiguis preparada per fer-ho i així poder fer-ho de la forma més assertiva possible. Aquest espai de temps ha de ser pactat, no podem deixar les converses de forma eterna si no posar un temps i fer-ho de la manera més assertiva possible.

Ara és el moment de cuidar les nostres relacions, de poder comunicar-nos de la millor manera per evitar generar més estrés o preocupació del que podem tenir tothom.

Lola Guerra Ruiz. Psicòloga Col. Nº11389

ET DONO LES MEVES PARAULES

La Violeta es passa el dia netejant la casa. Matí, tarda i nit. Al matí treu tota la pols, primer al menjador, la sala d’estar i després a les habitacions. Repassa cada un dels racons de les prestatgeries, les fotografies, les caixes dels records, els llibres, la música. S’emociona en veure la fotografia de quan tenia 15 anys, tot el món pel davant. Neteja amb totes les seves forces intentant protegir a la seva família i a ella mateixa.

Seu per prendre un cafè i un descans i de sobte se sorprèn plorant de tristesa al veure aquells somnis que ha deixat pel camí. Surt a la terrassa i amb l’aire que li toca a la cara i el solet se sent més tranquil·la. Respira a fons i es posa contenta per tot allò que ha aconseguit, els somnis importants que ha pogut realitzar, amb esforç i perseverança, també amb ajuda, ho ha anat aconseguint i ha anat aprenent a gaudir de la vida. 

Mentre neteja la barana de la terrassa i veu la ciutat, torna a tenir por per si li passa res a algú de la seva família, de les seves estimades amistats o a ella mateixa. Neteja fort. 

Després li agrada escombrar la pols i les llàgrimes caigudes a terra i fregar tot el terra de la casa imaginant una nova oportunitat i sobretot, que el virus que la té confinada a casa, a ella i al món sencer, s’ofega i desapareix d’arreu del món amb tanta aigua i llegiu. Netejant creu que pot controlar i fer fora la por que li provoca la situació.

Al migdia, mentre cuina, troba que això de ser mare i d’estar a casa tantes hores i tants dies seguits amb la filla, el marit i amb ella mateixa, a vegades no és fàcil. Les inquietuds que abans podia distreure anant a passejar, al gimnàs, a la feina, a comprar o a fer una cervesa amb les amigues, se li presenten de forma més directa i propera. La seva part fosca ha vingut a visitar-la de nou i ara no té massa escapatòria. 

A vegades perd la paciència, no sap com fer la feina de fora de casa, la de casa i a més atendre, amb temps i calma a la petita de la casa. Ah, i també, a vegades, a les demandes o necessitats de la parella. També vol atendre les seves angoixes i necessitats i les demandes del món extern, que continua rodant, d’alguna manera. La família d’origen, i les amistats. I el país, i Europa i tot el planeta en general, si es posa a pensar no sap on trobar el fil conductor de tot plegat. Com hem arribat fins aquí? 

Es relaxa pensant que és una bona oportunitat per cuidar-se i conèixer-se una vegada més amb la intensitat d’una temporada a casa. Farà neteja interior. Escolta l’espai interior. Revisarà la seva essència, la seva existència actual i la seva relació amb les persones importants que l’envolten. També reflexiona sobre les seves prioritats i decideix en quin ordre atendre les necessitats seves i de la seva família, aquests dies.

Els primers dies del confinament es despertava a les nits, amb malsons i inquieta. Va pensar que si no dormia bé li quedaria poca paciència per la filla, per la parella i per ella i això encara l’angoixa més. Així que va decidir posar ordre al seu malestar.

Cada matí es desperta d’hora per tenir una estona per ella mateixa, a soles. Sense interrupcions com el mòbil o les notícies. Esmorza amb silenci i després realitza una petita meditació i uns exercicis de moviment per tonificar i estirar el cos. Té poc temps però s’ho planteja com un espai i moment sagrat per començar bé el dia.

Després  dedica un temps a la seva feina que ara fa des de casa. Així quan la seva filla es desperta li queda més espai i paciència per estar amb ella sense tenir el cap en les altres coses. Esmorzen juntes, xerrant i mig jugant i després juguen una estona. Després toca preparar el dinar.

En aquest moment tan especial que estem vivint de confinament i amb petits i petites a casa, ens cal buscar una estona per estar amb ells i elles ben presents, amb cor i ànima. Per donar-los espai i temps a què puguin expressar com estan en aquest moment tan nou i especial també per a ells i elles. I perquè ja de per si, els fills i filles ens necessiten al seu costat ben connectats. 

Ens haurem trobat que cada nen i nena té la seva manera d’adaptar-se i de funcionar en aquest moment. Potser ens ha sorprès la rapidesa en que han entès el missatge de quedar-se a casa. Potser es mostren més silenciosos o més sorollosos. Potser els ulls se li posen tristos a estones. Potser no volen parlar per telèfon amb els amics o familiars. Potser estan disfrutant dormir més hores i de tenir als referents més a prop, en una espècie de “vacances a casa”. Potser es desperten més a mitjanit. Potser fan regressions. Ploren més sovint i ens necessiten més presents. Sigui com sigui que el teu fill o la teva filla s’estigui comportant, acull el millor que puguis les seves emocions. I intenta reconduir amb paciència els seus moments de “rabietes”. Per exemple, si no vol menjar en un àpat, intenta que pugui explicar per què: si no té gana, o està enfadat, o té por…Potser també menja de manera diferent aquests dies. Ens cal tenir més paciència amb nosaltres mateixos/es i amb els més petits de la casa.

Per poder acollir les seves emocions, és important acollir les pròpies. Potser ens podem preguntar, què estic sentint amb el confinament? Quina emoció em domina? La por? La ràbia? La tristesa? I dins d’aquest mar d’emocions que puc estar sentint, quines coses si puc fer per sentir-me bé amb la situació. Brindar-nos espais per gaudir a soles i també trobar espais per gaudir amb les altres persones amb qui convivim.

Un cop estic organitzada amb la nova situació com adulta, i ben definides les corresponsabilitats amb la parella i/o les persones adultes amb qui convivim, algunes estratègies que em poden anar bé amb els infants són:

Et dono les meves paraules. Es tracta de poder ajudar als nens i a les nenes a expressar els seus sentiments. Per exemple si li diem: “Imagino que a estones, quan surto a comprar, tens por que agafi el virus, al carrer. És així?” Veureu com sabran la resposta. I obrireu la porta perquè us expliquin com es senten.

Escollir les paraules: preguntar als nens i nenes coses concretes com: Com et sents quan vols sortir al carrer i no pots…? Com un terratrèmol o com un àngel? Posar polaritats i que puguin escollir una.

Moments de descàrrega: per fer fora les tensions i deixar espai pel descans: ballar, guerra de coixins, saltar, córrer… Pensem que els nens i les nenes necessiten moure el cos, és el seu vehicle principal d’expressió.

A més de fer coses, jugar,  fer pastissos, ballar, dibuixar… la vibració i l’energia amb què ho fem serà un bon aspecte a cuidar aquests dies amb els més petits. Per això és important cuidar-nos a nosaltres mateixos/es. I reaprendre amb ells una cosa que de petits fèiem segurament millor que ara com adults: els nens i les nenes viuen el present i per això saben estar a gust amb l’AQUÍ I L’ARA. No estan pensant en el passat ni en el futur. Juguen i ho fan d’una manera molt present. I ens demanen que estiguem amb ells i elles, de la mateixa manera. Si ens distraiem, si mentre estem amb ells i elles el nostre cap està en un altre banda, ho detecten ràpidament i ens fan tornar al present. Això implica que nosaltres podem practicar també l’exercici de fer una cosa i prou, i fer-la de veritat, disfrutant. En una espècie d’actitud meditativa, d’atenció plena. No és fàcil de fer i ho podem intentar en petites dosis.

Molts mimos per tots i totes. Una forta abraçada.

CURES EN TEMPS DE QUARANTENA PER COVID19. ALGUNES REFLEXIONS.

Quan escric aquest article, just encetem la tercera setmana de confinament de la població a casa decretat a causa de la pandèmia del COVID19. A dia d’avui sabem que en tenim com a mínim per dues setmanes més.

La situació que estem vivint és excepcional, nova per a tothom i sense precedents que ens serveixin de referència. Estem gestionant i adaptant-nos a una gran incertesa. Ademés, durant els primers moments d’aquesta crisi pensàvem -jo la primera- que aquesta seria una alerta sanitària més ordinària, com una grip. Gairebé de sobte ens hem trobat que estem en confinament i en quarantena, noms nous que hem hagut d’incorporar al nostre vocabulari a marxes forçades. A la incertesa hi hem de sumar la sorpresa. I després de la sorpresa, moltes altres sensacions i emocions que ens han assaltat: inquietud, tristesa, de vegades ansietat, de vegades hiperactivitat, de vegades apatia, potser ira i afartament, de vegades una enorme soledat i d’altres unes grans ganes d’estar sol/a. Algunes sensacions ens estàn desbordant, altres les estem trobant moltíssim a faltar.

Cadascú sap de sobres com li està afectant aquesta situació, no puc dir res sobre cap en particular perquè cadascun de nosaltres som els veritables experts en la nostra vida. Per tant, des del coneixement d’algunes coses i la ignorància de moltíssimes altres, voldria fer algunes reflexions i recomanacions que espero que siguin útils, tant per posar a lloc els dies que hem passat com per a dur els que tenim pel davant.

On som, què ens està passant

Estem enmig d’una situació extranya, que ens ha canviat les rutines i l’estil de vida, el seu origen és extern a nosaltres i ademés tenim una sèrie d’instruccions rígides a seguir també externes que hem de seguir per obligació. La nostra reacció és la més humana que hi ha: l’adaptació. Ens estem acomodant i adaptant cada dia i a cada instant. Això requereix un gran esforç constant, que cadascú fa a la seva manera i de la millor manera que sap des de les seves pròpies habilitats.

Ademés, venim de dues setmanes en que per tendència general, ens hem dedicat a fer moltes coses per distreu-re’ns i a omplir el temps. Pel que estic veient, en aquesta 3a setmana estem tenint la baixada després del «subidón». La gent estem més inactius, potser més tristos.

Amb tota la prudència, sembla ser una fase més d’aquest procés nou que anem transitant. Si tens la percepció de que la situació no està bé, el més saludable és reaccionar no sentint-se del tot bé. Reconèixer aquest estat i donar-li un espai és també cuidar-se. Lluitar contra nosaltres mateixos ens pot fer més mal que bé.

Estic reaccionant com toca?

Baixem l’exigència de “fer-ho bé”. Ningú ho està fent del tot bé perquè tothom ho està fent com pot i sap i això, ara mateix, és suficient. Més que mai cal fer certa aquella dita catalana: qui dia passa, any empeny. Estem en això. Exigir-se fer-ho tot bé és massa a assumir. Exigir-se estar “sempre bé” pot ser excessiu i poc sostenible. Si de “normal” tenim canvis d’humor, ara tenir diferents estats d’ánim en un mateix dia és símptoma de que s’està viu i reacciones al que passa a l’entorn. Toca donar-se permís de no estar sempre bé. Sentir-se desbordat no és senyal de feblesa, sino d’haver sigut capaç d’aguantar i sostenir. Si avui no s’estava bé, demà potser s’estarà millor. Acceptar el com ens sentim no és rendir-se, és donar-nos afecte, acollida i comprensió.

Puc fer alguna cosa específica?

Estem tenint molta por, el que és molt coherent amb la situació d’incertesa actual i del futur. Si negem la por, aquesta creixerà. Si l’alimentem massa amb excés d’informacions, se’ns desbordarà perquè el pànic creix de manera exponencial. En aquest sentit son útils algunes recomanacions:

1.- Intentar restringir el estar tot el dia pendent de les xarxes socials i de les notícies. Fer dieta informativa. Limitar les notícies a informar-te en canals oficials de les recomanacions a seguir i de mesures que afectin per si cal fer tràmits o gestions. La resta del temps és millor dedicar espai a altres coses: altres converses, potser la feina si serveix per desconnectar, potser alguna afició que es pugui fer a casa, potser una mica d’exercici o simplement posar-te música i ballar.

2.- Fer una mica d’assaig i error de qué ens fa sentir bé i fomentar-ho. No té perquè ser el mateix que a qualsevol persona que vegis per xarxes socials. Amb tantes coses que no podem controlar podem perdre el focus de les coses que sí. Pots dedicar un moment cada tant per fer una pausa i reflexió, preguntar-t’ho i si et cal fer-te una llista del que pots controlar i el que no. Centrar la nostra atenció en les coses que estan al nostre abast ens retorna l’agència, la sensació de ser capaços.

3.- Quan es parli amb altra gent intentar parlar d’altres coses, que el problema no sigui l’únic present. Potser costa, però de vegades cal fer l’esforç per guanyar espai i encabir-hi altres coses diferents.

4.- Fer un ús responsable de la informació. Estan circulant moltes informacions falses i alarmistes aprofitant que les crisis criden al millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Una manera de cuidar-se i cuidar la nostra gent és també filtrant. No compartir informacions que no tinguin una font fiable i contrastada. Demanar que no t’enviïn porqueria. D’altra banda també circulen molts memes i acudits. L’humor és una eina contra l’ansietat i la por. És molt més útil enviar acudits que informació falsa.

5.- Cuidar-se però seguint la tendència que t’apuntava més amunt: no per exigir-se fer moltes coses sinò fer un manteniment d’allò que et fa sentir bé i et sosté. Potser no té sentit imposar-se dietes estrictes si no serveix més que per estressar-se per no complir-les, potser no cal exigir-se dormir 8 hores. Cuidar-se pot ser sentir-se bé sense exigència, ara cal limitar la culpa per “no complir”.

6.- Si se li dona moltes voltes a les idees dins del cap, qui em coneix sap que recomano molt escriure-les. Agafar una llibreta i boli. Escriure sense filtre el que passa i allò que amoïna. Donar-li sortida al hàmster dins la roda que en ocasions és la nostra ment. Una bona idea també pot ser acabar aquestes anotacions amb una idea d’alguna cosa que agradaria fer quan això s’acabi. Ajuda a tenir una visió “fora del túnel”.

No sabem quan aquesta situació acabarà i com. Avui una persona em deia: «no tenim data oficial, cadascú anem fent amb la idea al calendari que cadascú té al cap». M’ha semblat una reflexió molt encertada: l que sí sabem és que cada dia passat és un menys fins arribar-hi.

Espero que aquestes reflexions siguin útils. Cuidem. Cuidem-nos. Ajudem a que ens cuidin. I si el desbordament és excessiu, no dubtis en demanar ajuda.

Imatge de Markus Distelrath a Pixabay  

QUÈ POTS FER AMB EL TEU PATIMENT?

                                                “El dolor és inevitable, el patiment és opcional” Buda

En aquesta ocasió compartiré amb vosaltres els descobriments que la pràctica de Mindfulness m’ha donat per manegar les situacions difícils d’una manera saludable.

Tot passa a la nostra consciència

  • En primer lloc, la situació difícil no està fora de la ment. Afora passen coses que la  ment interpreta d’una determinada manera, hi ha fets que la ment ordena o desordena segons el cas. Així diríem, que el dolor forma part de l’existència, per exemple, tothom hem sentit dolor en alguna part del cos, o hem sentit dolor emocional. El patiment és el que afegeix la ment al nostre dolor, amb la conseqüència d’agreujar-lo. Posarem un exemple quotidià: imagineu que estic tallant verdures amb un ganivet i en una distracció d’un segon em tallo un dit. Això fa mal, és un fet, i quan poso aigua oxigenada a la ferida, encara fa més mal. Imagineu ara, que la meva ment està en un estat de preocupació i comença a generar pensaments tipus “ a veure si se m’infecta, a molta gent una infecció l’ha suposat la pèrdua d’un membre, mira que si m’han de tallar el dit…”. El fet del tall al dit és el dolor, els pensaments sobre el que pot suposar aquesta ferida és el patiment. La vida és neutra, passen coses i és la ment la que interpreta les situacions. Posar-te a observar el que passa a la teva ment, sense jutjar-la, com si fossis algú que la investiga per comprendre-la és un inici per diferenciar el dolor del patiment.
  • En segon lloc, jo no soc els meus pensaments. Aquests són un producte de la meva ment, però no són el “meu jo”, igual que puc sentir una determinada emoció i jo no soc aquesta emoció, o puc sentir una tensió en una zona del cos però no soc aquesta tensió.  Identificar-se amb els pensaments és una de les maneres més fàcils i quotidianes d’incrementar el patiment. En psicoteràpia li diem a això “defusió cognitiva”. La pràctica de Mindfulness desvetlla aquesta experiència, ja que puc observar amb curiositat els pensaments que genera la meva ment com si fossin un relat, o una pel·lícula en lloc de confondre’ls amb la realitat.

Com et pot ajudar la pràctica de Mindfulness

  • Si ja hem aconseguit aquests dos passos amb la nostra pràctica personal de Mindfulness, estem en condicions de fer tres coses amb el nostre patiment:
  1. Podem desviar l’atenció dels pensaments pertorbadors a una altre cosa, per exemple, centrar l’atenció en la respiració o en les sensacions físiques del cos en lloc d’atendre els pensaments. Aquest primer moviment, els meus pacients, el poden fer en dos o tres setmanes de pràctica. Evidentment, sense la pràctica diària de Mindfulness, els pensaments pertorbadors arriben i capturen la nostra atenció amb la qual cosa els incrementem i sovint quedem atrapats. Qui no ha tingut alguna preocupació sobre el futur en la que ens hem passat hores, fent créixer la nostra preocupació fins sentir l’angoixa al cos que aquesta provoca? Si podem identificar els pensaments com la font de la pertorbació, podem desviar l’atenció a una altre cosa.
  • Aquests pensaments pertorbadors tenen un contingut, un relat, una manera de narrar-se. Imagineu que estic preocupada perquè el meu fill ha suspès una assignatura, i estic atrapada -es a dir, li dono la meva atenció a aquests pensaments-, puc estar dient coses com “a veure si li va malament, potser suspèn els curs, i si no li va bé en els estudis, potser és un fracassat a la vida”. Amb la pràctica de l’atenció plena, puc generar un relat diferent, una narració “menys preocupant”. Per exemple, de forma compassiva, puc centrar-me en el que puc fer en aquesta situació, potser contractar una persona de reforç en aquesta assignatura, o ajudar-lo a estudiar d’una forma més efectiva. El relat o la narració de la meva ment canvia, reduint el patiment. Aquest moviment precisa de més temps de pràctica, no perquè sigui més difícil sinó perquè estem més aferrats al pensament que hem confós amb l’existència, però moltes persones que han consultat, en un parell de mesos de pràctica diària i les sessions de psicoteràpia estan en disposició de manegar “el relat intern”. Acostumo a explicar al meu alumnat que tot el que pensem és fals, és una història. Hi ha bones històries i històries molt dolentes -totes són igual d’irreals- però les segones ens generen patiment. Una pacient que vaig atendre en un moment de dol per la mort del seu pare -que sempre implica dolor- deia que no podria viure sense ell -cosa òbviament falsa, ja que ho estava fent- i que la seva vida no tenia sentit, una narració que afegia patiment al seu dolor per la pèrdua del seu pare. Les sessions de psicoteràpia i la seva pràctica personal li van permetre viure un procés de dol amb acceptació de la pèrdua i de transformació personal, ja que va reconstruir un altre sentit per a la seva vida.
  • Les emocions associades als nostres pensaments poden ser un altre punt de partida per reduir el patiment. Si seguim amb l’exemple de la preocupació per les notes del fill, i observem l’emoció d’aquest estat mental, que no és una altre que la por, podem situar-nos en una altre emoció ja que totes les genera la nostra ment, si connectem l’atenció amb un altre producte d’aquesta. Per exemple, podem connectar-nos amb l’agraïment, o amb sentiment compassius. També la pràctica ens permetrà adonar-nos de la relació entre les nostres emocions i pensaments i la nostra conducta. I veure qui està al comandament de la nostra vida. La nostra por o nosaltres? La nostra ràbia o nosaltres?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13541

Directora del Postgrau en Mindfulness i Psicoteràpia i del Màster en Intervencions Basades en Mindfulness d’IL3-Universitat de Barcelona.

LA CUIRASSA SOCIAL

Quina imatge tens del teu interior? Si penses en el teu ésser emocional, com t’imagines per dintre, on situaries la teva part més emocional? De quin color és, on es concentra més l’energia, té alguna forma? I per fora?

Avui retorno a la lectura del llibre “Liberar las Corazas. Método de liberación de corazas al corazón de nuestro cuerpo” de Marie Lise Labonté. (Ediciones Luciérnaga, 2001). Vaig tenir el plaer de conèixer a la Marie Lise i sense parlar el mateix idioma, em va dir unes paraules que mai oblidaré, crec que va poder llegir en el meu cos les paraules balsàmiques que necessitava sentir. Totes les persones parlem amb el nostre cos, més enllà del que diem i com actuem, del que fem, del que diem ser, fer.

Existeix la possibilitat d’escoltar el nostre cos i alliberar dolors a través d’aquest mètode d’alliberació de cuirasses i també a través de la diafreoteràpia. Es tracta de cuidar el cos i l’ànima des de l’escolta, el respecte, la connexió de totes les nostres parts i la consciència de com un mal de cap pot estar aguantant una emoció continguda de ràbia o tristesa.

Marie Lise Labonté ha descrit i classificat les cuirasses corporals en dos grups per ordre de creació: les de base (fonamental, desesperança, mal-estimat, protecció) i les d’identificació (parental, pertinença, narcisista i social).  

Avui us vull parlar de la cuirassa més superficial que es forma, en general, a partir dels 30 anys: la cuirassa social, descrita així per Marie Lise:

“Protegido por su coraza social, el cuerpo adaptado es vulgar, sin diferencia, parecido a todos los demás, la copia exacta de lo que vemos en todas partes. El propietario de este cuerpo no se distingue de la masa. Inconscientemente, busca asegurar que lo acepten”.

La teva vida la vas construint tu a partir de conèixer-te, pensar-te, valorar-te, estimar-te o més aviat la vas construint a partir dels mandants socialment reconeguts per la massa? Què hi pesa més?

Si el que domina és seguir els moviments evolutius de la massa i no et planteges preguntes, segurament tens una cuirassa social força desenvolupada. Si donem per fet que ens cal trobar una “bona feina”, casar-nos, tenir fills/es, i tenir els problemes comuns dels 30, 40, 50, o 60 anys donant per fet que tot el que ens passa és el fet normal, voldrà dir que vivim amb un cos adaptat al preestablert. Tots i totes volem formar part de la societat en què vivim, busquem identificar-nos socialment. Tenim la necessitat d’adaptar el nostre cos a la societat, als seus valors i creences i a donar resposta al que la societat espera de nosaltres. Sentir-nos socialment adaptats ens dóna la sensació de comoditat, seguretat i adaptació. També ens pot portar a conformar-nos i a la il·lusió d’haver donat un sentit a la vida.

Realment el sentit de la pròpia vida pot ser causat pel que dicta la societat on vivim o més aviat ha de venir de dins nostre? Del nostre autèntic ésser i dels nostres desitjos i necessitats?

En tot cas podem revisar els aspectes que comporten viure adaptats socialment: la por a arriscar-nos, la inseguretat, la necessitat d’identificar-nos i perdre’ns per aquest camí, la necessitat de què algú altre es responsabilitzi de nosaltres mateixes/os, de ser iguals i de sotmetre’ns. Com et ressonen en tu mateix/a aquests conceptes?

La cuirassa social busca la realització social. Anem buscant una identitat en el moviment de la massa i la trobem quan ens deixem assimilar. A vegades el que ens trobem es que estem imitant, inconscientment, la vida del nostre pare o de la nostra mare.

Si és així, és important fer una parada en el camí per donar-nos l’oportunitat de permetren’s definir la nostra pròpia trajectòria desde qui som i volem ser ara i aquí. Perquè si no som nosaltres mateixos/es ara i aquí, ens podem preguntar qui som, quan i a on?

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

  1. No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
  2. Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
  3. Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

  • És addicte qui vol ser-ho
  • Fumar porros és més sa que fumar tabac
  • La timidesa es venç amb l’alcohol
  • Deixar de fumar genera ansietat
  • Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
  • Qui té una addicció és una persona perillosa
  • L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?