• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

Cures en temps de quarantena per COVID19. Algunes reflexions.

Quan escric aquest article, just encetem la tercera setmana de confinament de la població a casa decretat a causa de la pandèmia del COVID19. A dia d’avui sabem que en tenim com a mínim per dues setmanes més.

La situació que estem vivint és excepcional, nova per a tothom i sense precedents que ens serveixin de referència. Estem gestionant i adaptant-nos a una gran incertesa. Ademés, durant els primers moments d’aquesta crisi pensàvem -jo la primera- que aquesta seria una alerta sanitària més ordinària, com una grip. Gairebé de sobte ens hem trobat que estem en confinament i en quarantena, noms nous que hem hagut d’incorporar al nostre vocabulari a marxes forçades. A la incertesa hi hem de sumar la sorpresa. I després de la sorpresa, moltes altres sensacions i emocions que ens han assaltat: inquietud, tristesa, de vegades ansietat, de vegades hiperactivitat, de vegades apatia, potser ira i afartament, de vegades una enorme soledat i d’altres unes grans ganes d’estar sol/a. Algunes sensacions ens estàn desbordant, altres les estem trobant moltíssim a faltar.

Saps de sobres com t’està afectant aquesta situació, no puc dir res sobre la teva en particular perquè cadascun de nosaltres som els veritables experts en la nostra vida. Per tant, des del coneixement d’algunes coses i la ignorància de moltíssimes altres, voldria fer algunes reflexions i recomanacions que espero que et siguin útils, tant per posar a lloc els dies que hem passat com per a dur els que tenim pel davant.

On som, què ens està passant

Estem enmig d’una situació extranya, que ens ha canviat les rutines i l’estil de vida, el seu origen és extern a nosaltres i ademés tenim una sèrie d’instruccions rígides a seguir també externes que hem de seguir per obligació. La nostra reacció és la més humana que hi ha: l’adaptació. Ens estem acomodant i adaptant cada dia i a cada instant. Això requereix un gran esforç constant, que cadascú fa a la seva manera i de la millor manera que sap des de les seves pròpies habilitats.

Estic reaccionant com toca?

Baixem l’exigència de “fer-ho bé”. Ningú ho està fent del tot bé perquè tothom ho està fent com pot i sap i això, ara mateix, és suficient. Més que mai cal fer certa aquella dita catalana: qui dia passa, any empeny. Estem en això. Exigir-se fer-ho tot bé és massa a assumir. Exigir-se estar “sempre bé” és la via directa a fer-se mal. Si de “normal” tenim canvis d’humor, ara tenir diferents estats d’ánim en un mateix dia és símptoma de que s’està viu i reacciones al que passa a l’entorn. Toca donar-se permís de no estar sempre bé. Sentir-se desbordat no és senyal de feblesa, sino d’haver sigut capaç d’aguantar i sostenir. Si avui no s’estava bé, demà potser s’estarà millor. Acceptar el com ens sentim no és rendir-se, és donar-nos afecte, acollida i comprensió.

Puc fer alguna cosa específica?

Estem tenint molta por, el que és molt coherent amb la situació d’incertesa actual i del futur. Si negem la por, aquesta creixerà. Si l’alimentem massa amb excés d’informacions, se’ns desbordarà perquè el pànic creix de manera exponencial. En aquest sentit son útils algunes recomanacions:

1.- Intentar restringir el estar tot el dia pendent de les xarxes socials i de les notícies. Fer dieta informativa. Limitar les notícies a informar-te en canals oficials de les recomanacions a seguir i de mesures que afectin per si cal fer tràmits o gestions. La resta del temps és millor dedicar espai a altres coses: altres converses, potser la feina si serveix per desconnectar, potser alguna afició que es pugui fer a casa, potser una mica d’exercici o simplement posar-te música i ballar.

2.- Quan es parli amb altra gent intentar parlar d’altres coses, que el problema no sigui l’únic present. Potser costa, però de vegades cal fer l’esforç per guanyar espai i encabir-hi altres coses diferents.

3.- Fer un ús responsable de la informació. Estan circulant moltes informacions falses i alarmistes aprofitant que les crisis criden al millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Una manera de cuidar-se i cuidar la nostra gent és també filtrant. No compartir informacions que no tinguin una font fiable i contrastada. Demanar que no t’enviïn porqueria. D’altra banda també circulen molts memes i acudits. L’humor és una eina contra l’ansietat i la por. És molt més útil enviar acudits que informació falsa.

4.- Cuidar-se però seguint la tendència que t’apuntava més amunt: no per exigir-se fer moltes coses sinò fer un manteniment d’allò que et fa sentir bé i et sosté. Potser no té sentit imposar-se dietes estrictes si no serveix més que per estressar-se per no complir-les, potser no cal exigir-se dormir 8 hores. Cuidar-se pot ser sentir-se bé sense exigència, ara cal limitar la culpa per “no complir”.

5.- Si se li dona moltes voltes a les idees dins del cap, qui em coneix sap que recomano molt escriure-les. Agafar una llibreta i boli. Escriure sense filtre el que passa i allò que amoïna. Donar-li sortida al hàmster dins la roda que en ocasions és la nostra ment. Una bona idea també pot ser acabar aquestes anotacions amb una idea d’alguna cosa que agradaria fer quan això s’acabi. Ajuda a tenir una visió “fora del túnel”.

No sabem quan aquesta situació acabarà i com. Avui una persona em deia: «no tenim data oficial, cadascú anem fent amb la idea al calendari que cadascú té al cap». M’ha semblat una reflexió molt encertada: l que sí sabem és que cada dia passat és un menys fins arribar-hi.

Espero que aquestes reflexions siguin útils. Cuidem. Cuidem-nos. Ajudem a que ens cuidin. I si el desbordament és excessiu, no dubtis en demanar ajuda.

Imatge de Markus Distelrath a Pixabay  

QUÈ POTS FER AMB EL TEU PATIMENT?

                                                “El dolor és inevitable, el patiment és opcional” Buda

En aquesta ocasió compartiré amb vosaltres els descobriments que la pràctica de Mindfulness m’ha donat per manegar les situacions difícils d’una manera saludable.

Tot passa a la nostra consciència

  • En primer lloc, la situació difícil no està fora de la ment. Afora passen coses que la  ment interpreta d’una determinada manera, hi ha fets que la ment ordena o desordena segons el cas. Així diríem, que el dolor forma part de l’existència, per exemple, tothom hem sentit dolor en alguna part del cos, o hem sentit dolor emocional. El patiment és el que afegeix la ment al nostre dolor, amb la conseqüència d’agreujar-lo. Posarem un exemple quotidià: imagineu que estic tallant verdures amb un ganivet i en una distracció d’un segon em tallo un dit. Això fa mal, és un fet, i quan poso aigua oxigenada a la ferida, encara fa més mal. Imagineu ara, que la meva ment està en un estat de preocupació i comença a generar pensaments tipus “ a veure si se m’infecta, a molta gent una infecció l’ha suposat la pèrdua d’un membre, mira que si m’han de tallar el dit…”. El fet del tall al dit és el dolor, els pensaments sobre el que pot suposar aquesta ferida és el patiment. La vida és neutra, passen coses i és la ment la que interpreta les situacions. Posar-te a observar el que passa a la teva ment, sense jutjar-la, com si fossis algú que la investiga per comprendre-la és un inici per diferenciar el dolor del patiment.
  • En segon lloc, jo no soc els meus pensaments. Aquests són un producte de la meva ment, però no són el “meu jo”, igual que puc sentir una determinada emoció i jo no soc aquesta emoció, o puc sentir una tensió en una zona del cos però no soc aquesta tensió.  Identificar-se amb els pensaments és una de les maneres més fàcils i quotidianes d’incrementar el patiment. En psicoteràpia li diem a això “defusió cognitiva”. La pràctica de Mindfulness desvetlla aquesta experiència, ja que puc observar amb curiositat els pensaments que genera la meva ment com si fossin un relat, o una pel·lícula en lloc de confondre’ls amb la realitat.

Com et pot ajudar la pràctica de Mindfulness

  • Si ja hem aconseguit aquests dos passos amb la nostra pràctica personal de Mindfulness, estem en condicions de fer tres coses amb el nostre patiment:
  1. Podem desviar l’atenció dels pensaments pertorbadors a una altre cosa, per exemple, centrar l’atenció en la respiració o en les sensacions físiques del cos en lloc d’atendre els pensaments. Aquest primer moviment, els meus pacients, el poden fer en dos o tres setmanes de pràctica. Evidentment, sense la pràctica diària de Mindfulness, els pensaments pertorbadors arriben i capturen la nostra atenció amb la qual cosa els incrementem i sovint quedem atrapats. Qui no ha tingut alguna preocupació sobre el futur en la que ens hem passat hores, fent créixer la nostra preocupació fins sentir l’angoixa al cos que aquesta provoca? Si podem identificar els pensaments com la font de la pertorbació, podem desviar l’atenció a una altre cosa.
  • Aquests pensaments pertorbadors tenen un contingut, un relat, una manera de narrar-se. Imagineu que estic preocupada perquè el meu fill ha suspès una assignatura, i estic atrapada -es a dir, li dono la meva atenció a aquests pensaments-, puc estar dient coses com “a veure si li va malament, potser suspèn els curs, i si no li va bé en els estudis, potser és un fracassat a la vida”. Amb la pràctica de l’atenció plena, puc generar un relat diferent, una narració “menys preocupant”. Per exemple, de forma compassiva, puc centrar-me en el que puc fer en aquesta situació, potser contractar una persona de reforç en aquesta assignatura, o ajudar-lo a estudiar d’una forma més efectiva. El relat o la narració de la meva ment canvia, reduint el patiment. Aquest moviment precisa de més temps de pràctica, no perquè sigui més difícil sinó perquè estem més aferrats al pensament que hem confós amb l’existència, però moltes persones que han consultat, en un parell de mesos de pràctica diària i les sessions de psicoteràpia estan en disposició de manegar “el relat intern”. Acostumo a explicar al meu alumnat que tot el que pensem és fals, és una història. Hi ha bones històries i històries molt dolentes -totes són igual d’irreals- però les segones ens generen patiment. Una pacient que vaig atendre en un moment de dol per la mort del seu pare -que sempre implica dolor- deia que no podria viure sense ell -cosa òbviament falsa, ja que ho estava fent- i que la seva vida no tenia sentit, una narració que afegia patiment al seu dolor per la pèrdua del seu pare. Les sessions de psicoteràpia i la seva pràctica personal li van permetre viure un procés de dol amb acceptació de la pèrdua i de transformació personal, ja que va reconstruir un altre sentit per a la seva vida.
  • Les emocions associades als nostres pensaments poden ser un altre punt de partida per reduir el patiment. Si seguim amb l’exemple de la preocupació per les notes del fill, i observem l’emoció d’aquest estat mental, que no és una altre que la por, podem situar-nos en una altre emoció ja que totes les genera la nostra ment, si connectem l’atenció amb un altre producte d’aquesta. Per exemple, podem connectar-nos amb l’agraïment, o amb sentiment compassius. També la pràctica ens permetrà adonar-nos de la relació entre les nostres emocions i pensaments i la nostra conducta. I veure qui està al comandament de la nostra vida. La nostra por o nosaltres? La nostra ràbia o nosaltres?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. Núm. 13541

Directora del Postgrau en Mindfulness i Psicoteràpia i del Màster en Intervencions Basades en Mindfulness d’IL3-Universitat de Barcelona.

LA CUIRASSA SOCIAL

Quina imatge tens del teu interior? Si penses en el teu ésser emocional, com t’imagines per dintre, on situaries la teva part més emocional? De quin color és, on es concentra més l’energia, té alguna forma? I per fora?

Avui retorno a la lectura del llibre “Liberar las Corazas. Método de liberación de corazas al corazón de nuestro cuerpo” de Marie Lise Labonté. (Ediciones Luciérnaga, 2001). Vaig tenir el plaer de conèixer a la Marie Lise i sense parlar el mateix idioma, em va dir unes paraules que mai oblidaré, crec que va poder llegir en el meu cos les paraules balsàmiques que necessitava sentir. Totes les persones parlem amb el nostre cos, més enllà del que diem i com actuem, del que fem, del que diem ser, fer.

Existeix la possibilitat d’escoltar el nostre cos i alliberar dolors a través d’aquest mètode d’alliberació de cuirasses i també a través de la diafreoteràpia. Es tracta de cuidar el cos i l’ànima des de l’escolta, el respecte, la connexió de totes les nostres parts i la consciència de com un mal de cap pot estar aguantant una emoció continguda de ràbia o tristesa.

Marie Lise Labonté ha descrit i classificat les cuirasses corporals en dos grups per ordre de creació: les de base (fonamental, desesperança, mal-estimat, protecció) i les d’identificació (parental, pertinença, narcisista i social).  

Avui us vull parlar de la cuirassa més superficial que es forma, en general, a partir dels 30 anys: la cuirassa social, descrita així per Marie Lise:

“Protegido por su coraza social, el cuerpo adaptado es vulgar, sin diferencia, parecido a todos los demás, la copia exacta de lo que vemos en todas partes. El propietario de este cuerpo no se distingue de la masa. Inconscientemente, busca asegurar que lo acepten”.

La teva vida la vas construint tu a partir de conèixer-te, pensar-te, valorar-te, estimar-te o més aviat la vas construint a partir dels mandants socialment reconeguts per la massa? Què hi pesa més?

Si el que domina és seguir els moviments evolutius de la massa i no et planteges preguntes, segurament tens una cuirassa social força desenvolupada. Si donem per fet que ens cal trobar una “bona feina”, casar-nos, tenir fills/es, i tenir els problemes comuns dels 30, 40, 50, o 60 anys donant per fet que tot el que ens passa és el fet normal, voldrà dir que vivim amb un cos adaptat al preestablert. Tots i totes volem formar part de la societat en què vivim, busquem identificar-nos socialment. Tenim la necessitat d’adaptar el nostre cos a la societat, als seus valors i creences i a donar resposta al que la societat espera de nosaltres. Sentir-nos socialment adaptats ens dóna la sensació de comoditat, seguretat i adaptació. També ens pot portar a conformar-nos i a la il·lusió d’haver donat un sentit a la vida.

Realment el sentit de la pròpia vida pot ser causat pel que dicta la societat on vivim o més aviat ha de venir de dins nostre? Del nostre autèntic ésser i dels nostres desitjos i necessitats?

En tot cas podem revisar els aspectes que comporten viure adaptats socialment: la por a arriscar-nos, la inseguretat, la necessitat d’identificar-nos i perdre’ns per aquest camí, la necessitat de què algú altre es responsabilitzi de nosaltres mateixes/os, de ser iguals i de sotmetre’ns. Com et ressonen en tu mateix/a aquests conceptes?

La cuirassa social busca la realització social. Anem buscant una identitat en el moviment de la massa i la trobem quan ens deixem assimilar. A vegades el que ens trobem es que estem imitant, inconscientment, la vida del nostre pare o de la nostra mare.

Si és així, és important fer una parada en el camí per donar-nos l’oportunitat de permetren’s definir la nostra pròpia trajectòria desde qui som i volem ser ara i aquí. Perquè si no som nosaltres mateixos/es ara i aquí, ens podem preguntar qui som, quan i a on?

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

  1. No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
  2. Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
  3. Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

  • És addicte qui vol ser-ho
  • Fumar porros és més sa que fumar tabac
  • La timidesa es venç amb l’alcohol
  • Deixar de fumar genera ansietat
  • Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
  • Qui té una addicció és una persona perillosa
  • L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

LA MENT IL·LUSÒRIA

Un dia un home va preguntar al mestre:

  • Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

  • Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

  • Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

  • Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica  és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar  per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca  sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden  tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i  cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

  • Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
  • Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
  • Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
  • Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

QUÈ FEM AMB L’ESTRÈS

En Santi camina ràpid pel centre de Barcelona mentre arriba tard a una cita. Va amoïnat: acaba el seu contracte en 2 setmanes i encara no li han dit res de renovar. No és la feina de la seva vida, però de moment no té res més i no paguen malament. Tan sols li alegraria no continuar per la seva cap, que és bastant tirana quan té un mal dia i això passa sovint. I ademès ha de buscar company de pis, que la Laura marxa d’aquí res i ell sol no pot amb totes les despeses gaire temps…

De sobte, s’espanta i surt dels seus pensaments: un noi amb un patinet elèctric li ha passat per davant a tota velocitat quan estava a punt de creuar un semàfor. Ha anat d’un pèl que no topen. Instintivament ha fet un salt enrera. Sort. S’enràbia de cop i crida insultant al noi, tot i que sap que ja ni el pot sentir. “-Serà possible??!!”

Arriba amb la Mercè, que està mosca perquè ella és força puntual i ja li ha dit sovint que no la faci esperar. Per això, triga una mica a adonar-se que està alterat. En Santi intenta explicar-li què passa i ella intenta ajudar-lo però impacient, l’interromp. Així va anar part de la conversa:

Mercè: Mira Santi, el que tens que fer és tranquil·litzar-te i no prendre-t’ho…

Santi: Mercè, ara mateix l’últim que necessito que em diguis és que em tranquilitzi, m’entens??!!

M: D’acord, doncs què fem, què necessites?

S: ets amiga meva i no ho vull pagar amb ningú, necessito que m’escoltis i treure-ho tot, sense que em diguis què he de fer.

M: Vinga, fet. Digues…

En Santi va parlar, es va tranquil·litzar i van acabar rient explicant-se les seves coses. En Santi no va poder solucionar res en aquell moment, està clar, però va poder baixar la seva tensió i fins i tot se li va acudir parlar amb un ex-company de feina que treballava amb una empresa que li interessava. Va aconseguir reduir l’estrès que duia els darrers dies.

En què consisteix l’estrès?

Igual que els animals, les persones ens trobem en el nostre dia a dia amb fets i esdeveniments que percebem com a amenaces. Aquest tema el desenvolupa molt bé el Biòleg i Neuròleg Robert M. Sapolsky en el seu llibre “¿Por qué las cebras no tienen úlcera?”.

La diferència principal entre les amenaces animals i les nostres és que, al contrari que la dels animals, moltes de les humanes no tenen una resolució inmediata: una zebra podrà fugir ràpid d’un depredador o d’un foc, o bé moure’s llargues distàncies per buscar menjar. En això invertirà grans quantitats d’atenció i d’energia del seu cos que ha movilitzat posant-se en alerta.

Les persones ho tenim més complicat. Tenim amenaces que percebem com a perills al nostre benestar, però solucionar-les és força més complicat que atacar a algú o sortir corrents. En ocasions, des de que ens alterem fins a que hem pogut resoldre el problema -si és que hem pogut- ha passat força temps. Per tant, què fem o bé què podem fer? Tornem al cas d’en Santi.

Treure frustració i suport social

Aquell dia, en Santi va fer dues coses que -entre moltes altres- en Sapolsky defineix com a vies de gestió psicològiques i humanes per a l’estrès.

1.- Va descarregar la seva frustració. Estava amoïnat per la feina, el pis, la cap -a qui no pot respondre com voldria-, la puntualitat… tot això feia que s’anès preocupant i la seva freqüència cardíaca anava augmentant. Per tant, tenia mes energia disponible als músculs. Potser corria més pel carrer i tot, però no era suficient per alliberar-la tota.

En un dia normal, al Santi li hagués anat molt bé fer una mica d’esport: la descàrrega energètica li hagués provocat més calma i fins i tot alliberar endorfines, una de les hormones associades al plaer. Però no va tenir ocasió: el que va fer va ser llençar la seva frustració contra qui podia: el noi del monopatí i després, en part, cap a la Mercè. La seva cap feia el mateix: no sabien perquè, però quan tenia mal dia pels seus motius d’estrès, descarregava la seva frustració on podia, a la feina. D’aquesta reacció se’n diu desplaçament de l’agressió.

2.- Buscar i aconseguir suport social. Sapolsky explica que en investigacions amb primats, quan aquests estan en una situació estressant però amb altres primats coneguts, la resposta cardíaca es redueix i es tranquilitzen. Quan la Mercè va parar i escoltar en Santi, va activar aquesta resposta. I moltes vegades no cal gaire més que això i és el que podem fer entre nosaltres: construïr xarxes de suport. Una bona xarxa de suport fa que esdeveniments estressants tinguin menys impacte en la nostra salut encara que siguin desagradables. Una escolta acollidora i comprensiva fa molt de bé.

Aquests son tan sols dos factors que modulen la resposta de l’estrès, però son prou importants. Se t’acut alguna més? Quines accions dus a terme quan et sents estressat/da?

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sapolsky, Robert M. «Por qué las cebras no tienen úlcera?». Alianza Editorial. Madrid, 2008.

Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

EL ROL DE PERSEGUIDOR DEL TRIANGLE DE KARPMAN

Seguint amb els rols que es juguen en el triangle dramàtic: Perseguidor[1], Salvador i Víctima, descriuré aquí el paper de perseguidor o botxí.

En aquests jocs psicològics, que s’excerceixen de manera inconscient, els jugadors tenen uns propòsits encoberts i esperen obtenir beneficis, com ara contactes o transaccions positius. És a dir que són intents equivocats d’obtenir afecte perquè en moltes ocasions s’aconsegueix tot el contrari, interaccions o ‘carícies’ negatives.

El joc del perseguidor és el «ara et tinc» o «et vaig agafar».

Qui juga aquest paper, ho fa mogut per la seva agressivitat interna, i com anteposa les seves pròpies necessitats a les dels altres, posa als altres en situacions complicades o de patiment.

La creença limitant del perseguidor és: «Jo sóc el que sap i l’altre ha de fer-me cas».

Aquest perfil té unes característiques específiques, es tracta de persones amb una actitud crítica, acusadora, agressiva i que maltracta els altres; perceben els altres com inferiors; són proclius a exercir el control i per tant persegueixen; necessiten ser temuts; no es mostren vulnerables ja que els interessa projectar una imatge de perfecció; desitgen que els altres facin el que ells volen i manipulen fent sentir por per aconseguir-ho; fan que les regles es compleixin de manera rígida.

Hi ha tres classes de perseguidors:

Actius: passen per sobre dels altres per tal de satisfer les seves necessitats.

Venjatius: volen castigar els altres per tenir la sensació d’haver guanyat, de triomf.

Passius: persegueixen per defecte, amb el seu comportament irresponsable de no complir les seves obligacions o fer els que els correspon, aconsegueixen generar ansietat o preocupació en els altres ja que els posen en situacions problemàtiques.

Reconeixes alguna d’aquestes figures?

Potser et resulti més fàcil identificar el perseguidor actiu, un bon exemple d’aquest tipus el trobem en el personatge de LaVona, mare de la protagonista en la pel·lícula «Jo, Tonya».

Aquesta cinta, basada en fets reals, relata la història de la patinadora olímpica Tonya Harding que des de nena pateix diferents tipus de maltractaments per part de la seva mare, un perseguidora activa que busca satisfer els seus propis desitjos i motivacions a través de la carrera professional de seva filla.

Veiem en LaVona a una persona dominant, controladora i exigent que s’imposa a força de generar por en la seva filla, verbalment crítica i agressiva, de tracte devaluador i que és capaç d’exercir maltractaments físics i verbals per tal d’obtenir el que vol, ja sigui respecte, obediència o veure satisfets els seus desitjos narcisistes a través d’l’èxit esportiu de la seva filla.

Tonya ocupa el paper de víctima en la dinàmica amb la seva mare, però es converteix en perseguidora d’altres persones com les seves companyes, la seva entrenadora, etc. Després es relaciona afectivament amb un home que, exercint el paper de salvador, l’ajuda a sortir de la relació amb la seva mare, però com també la maltracta física i verbalment, es converteix en perseguidor actiu de Tonya tornant a situar-la en el paper de víctima i fent girar el carrusel.

El cinema, la literatura i la vida real estan plens de perseguidors actius, i en tractar-se d’una figura tan clara és fàcil d’identificar; també resulta senzill reconèixer a la classe de perseguidor venjatiu que obté plaer castigant altres; però … què hi ha dels perseguidors passius?

Fa un temps em  va consultar la Margarida, una dona de mitjana edat, que treballava com a professora, estava divorciada, i tenia un fill adolescent, el Pau. Va portar al seu fill a teràpia perquè aquest presentava símptomes d’ansietat, s’enfadava molt amb la seva mare i constantment li feia recriminacions.

El Pau relatava que la seva mare era molt deixada, no netejava la casa, no desitjava cuinar i llavors ell es feia càrrec d’aquestes tasques domèstiques, com també anar a comprar i arreglar els desperfectes que poguessin sorgir a la casa.

Per al Pau la seva ansietat i fúria es disparaven quan apareixien problemes derivats de la negligència de la seva mare, explicava que els van tallar el subministrament de gas perquè ella va oblidar pagar les factures i tampoc va atendre les reclamacions; o que se’ls van caure les rajoles del bany a causa d’unes humitats antigues que no van ser arreglades perquè la seva mare simplement va deixar passar, per no voler afrontar la situació.

Els símptomes del Pau estaven relacionats amb totes aquelles situacions que l’afectaven a causa de la inacció de la seva mare i que escapaven a la seva àrea de control, convertint-ho d’aquesta manera, en una víctima d’una perseguidora passiva.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en que participem, la psicologia de les relacions”. RBA libros, 2007.

Camino V, LL. El triàngle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona, 1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara Editor, Buenos Aires, 1998.


[1]  D’ara endavant faré servir el masculí genèric.

TRAUMA I SOLEDAT

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

  1. Es una situació de la que no podem escapar.
  2. No tenim els recursos per afrontarla.
  3. Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
  4. No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia. 

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.  

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació 

¿Però per què actúa així el salvador?

  1. Perquè li agrada que el necessitin
  2. Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
  3. Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços. 

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.   

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

  • Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
  • L’ajudador  es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
  •  Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
  •  En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
  • Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.  

 
 
 

RELACIONAR-NOS DES DEL BONTRACTE

Quan sentim la paraula “maltracte”, molt fàcilment ens arriba al cap alguna imatge, comportament, sensació o patiment. Sabem què vol dir, encara que de vegades ens costi identificar-lo o bé defensar-nos-en. És un terme molt popularitzat, i tot just estem començant a ser-ne conscients. Però ja el tenim al diccionari. 

Ara bé, si et dic “exercim el Bontracte”, cóm et quedes? Sabries definir en què consisteix? 

No t’extranyis si no és així. És un concepte que no tenim present, ni tan sols surt al diccionari. A mi em va arribar per la psicòloga, psicoterapeuta i sexòloga Fina Sanz. Com bé ella diu, allò que no anomenem no existeix. 

El bontracte és literalment, l’oposat al maltracte. Parteix del concepte de l’amor. Però no tan sols amor en parella -normalment el primer que entenem-, sinò com a expressió de tots els afectes. En canvi, ell maltracte generalment parteix o bé de l’absència de l’amor o bé -també- del propòsit de tenir o exercir poder sobre l’altre. 

Sanz defineix el Bontracte com “una expressió del respecte i amor que mereixem i que podem manifestar cap al nostre entorn, com un desig de viure en pau, armonia, equilibri, de desenvolupar-nos en salut, benestar i goig. (…) Posar la nostra energia i intenció en el benestar, en la felicitat pròpia i del món que ens envolta.” 

No és un concepte ingenu, té en compte que a la vida hi ha moments difícils, tristos, durs i gent que ens ho posa difícil. El bontracte és un altre enfoc per encarar-ho i gestionar-ho, també per posar límits personals i superar els mals moments.  

Tant el maltracte com el bon tracte es donen en 3 àmbits: el personal (individual i interna), el relacional (amb les persones que ens envolten) i el social (en la nostra societat, cultura i amb les institucions i organitzacions que ens influeixen). En aquest article et posaré alguns punts de en que consisteix el bon tracte relacional per tal que es tingui present en relacions en parella, però també entre familiars, amics, coneguts, amants… Fem tribu?

En un Bontracte Relacional:

1.- Les persones que hi participen han de voler “bentractar-se”, activament i si pot ser, amb ganes. 

2.- És ideal si les persones es donen un bon tracte a elles mateixes. Ho facilita enormement.

3.- Cal respecte mutu. Imprescindible. Aquest es dona escoltant a l’altra persona i les seves necessitats, aprendre a recolzar-la o acompanyar-la segons convingui en les seves dificultats. I sobretot, intentar no canviar o desenvolupar l’altre. Cadascú tenim un camí propi. 

4.- Son relacions de cura mútua. De donar i de rebre. Això implica tenir present el gaudi de rebre cura però també de donar-la (Que també està força bé!). Cal de confiança, Cal d’estar disponible per tenir aquesta bona relació. Això inclou tenir espais propis com respectar els de l’altra.

Per tant tenim que la base de les relacions de bon tracte és el respecte, la disponibilitat i les ganes d’experimentar el plaer tant de donar com de rebre afecte. Tot això es dona en un marc d’acords compartits. No es poden donar aquests acords sense confiança ni respecte.

Trobo molt interessant aquest concepte perquè si no coneixem, vivim i experimentem el bon tracte no podrem substituïr el maltracte per cap pràctica nutritiva i que fomenti el benestar. A la natura no li agrada el buit. Cal que tinguem present per quina alternativa volem canviar el maltracte, també el que ens exercim a nosaltres mateixos.  

Marina Vivó

Psicòloga Col·legiada nº 17.478

BIBLIOGRAFIA: Sanz, F. “El Buentrato como proyecto de vida.” Ed. Kairós (2016).
Imatge de rawpixel a Pixabay

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?