• hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • hola@quantumpsicologia.com
  • 93.414.38.95
  • Estem al costat de Pl. Urquinaona

AMOR EN TEMPS DE TINDER

L’Àlex i el Rafa es van conèixer avui justament fa dos anys a través del Grindr, malgrat haver-se intercanviat mirades en diferents festes on havien coincidit a Girona. Acaben de signar el contracte de lloguer del seu nou pis. La seva amiga Carlota els hi acaba d’enviar un whatsapp per felicitar-los i els hi ha explicat que s’ha instal·lat el Tinder perquè li han recomenat. Afirma que ja està preparada per conèixer a altres persones després de la ruptura amb la Cynthia. Per altra banda, la Cynthia comença a estar cansada de tenir tantes cites a través de l’app Wapa perquè, després de dues cites, els nois amb qui queda desapareixen sense saber-ne el motiu i no li agrada sempre tenir la iniciativa per quedar de nou.

Lligar mai ha estat una tasca fàcil perquè posa a prova habilitats socials, l’autoestima, la pròpia confiança i, sobre tot, la por al rebuig quan no agrades a la persona desitjada.

Actualment, les noves tecnologies han modificat el patró per lligar gràcies a l’aparició de pàgines web i aplicacions que posen més fàcil el camí per conèixer persones noves sense moure’t de casa i amb l’ajuda del teu smartphone. Lligar a través d’Internet ja ha superat lligar en bars i discoteques, així com als contactes que arriben a través d’amistats. Per una part, això ha facilitat poder tenir disponible un catàleg d’opcions molt ampli on pots explicitar el tipus perfil de persona que vols conèixer de forma ràpida reduint la por al rebuig perquè la quantitat de candidats/es és enorme. Per altra banda, aquesta forma d’establir vincles ha provocat que la forma d’establir els vincles sigui més superficial i sense compromís, com li passa a la Cynthia.

El primer que cal fer quan una persona s’instal·la una app per lligar o es crea un perfil en una página web és saber què és el que busca. Això és el que li pot ajudar més a la Carlota ara que ha pres aquesta decisió. Què busco en aquests moments? Busco tenir relacions sexuals sense compromís? En quin moment vital estic? Estic obert/a a tenir una relació de parella? No és el mateix tenir cites just quan m’he separat que quan la meva última relació de parella ja no està present en la meva ment. Tampoc és el mateix si estic vivint una crisi personal que m’ha portat a iniciar un procés de psicoteràpia o si la meva necessitat d’agradar als demés confon als demés per la meva dificultat d’estar bé amb mi. Respondre a aquestes preguntes és fonamental per evitar culpar las demés del que no sabem ni nosaltres.

El mateix que cal fer en una cita és saber escoltar i, al mateix temps, preguntar què és el que està buscant l’altra persona. L’assertivitat és una habilitat de la intel·ligència emocional que permet identificar si les expectatives de les dues persones encaixen en aquest moment.

Agradar-se és necessari, però no és suficient per plantejar-se una relació de parella amb l’altra persona.

Per això, les preguntes que heu trobat en el paràgraf anterior s’han de poder fer a l’altra persona per evitar situacions de confusió i frustració. En cas d’obtenir resposta a aquestes preguntes i veure que no hi ha coherència entre el que es diu i el que es fa, és important identificar aquesta incoherència posant èmfasi en el comportament.

El que ens trobem sovint a la consulta és que aquest tipus de contactes tan fàcils d’assolir i que no impliquen un gran esforç com lligar de forma presencial generin addicció. El cervell es veu estimulat de forma ràpida a través de la dopamina, l’hormona del plaer, de la mateixa forma que ho fa qualsevol altra droga. La necessitat d’aprovació, el desig d’agradar, alimentar l’ego i la gratificació immediata són alguns dels mecanismes que activen aquesta dependència provocant més ansietat i inseguretat en les persones usuàries.

L’atracció inicial d’una trobada casual s’ha substituit pel desig de trobar parella esperant que arribi l’amor com a producte de consum.

Et pots mostrar tal i com ets sense màscares? Observes que hi ha intimitat quan apareixen pors, aspiracions i secrets en els temes de conversa? Hi ha interès en quedar o, de cop i volta, només hi ha obstacles per tenir la següent cita? T’escriu un whatsapp perquè si o desapareix de forma misteriosa unes setmanes sense saber-ne el motiu? Podeu parlar del que feu la resta de la setmana de forma natural? Penses en presentar-li a les teves amistats? Aquestes preguntes són alguns indicadors que et permeten orientar-te en forma de brújula cap a on es dirigeix aquesta relació i si és això el que estàs cercant. Tenint en compte el que estàs buscant, observa si les respostes a aquestes preguntes et permeten satisfer les teves necessitats en aquests moments.

Honestedat, determinació i autoestima són ingredients per conjugar el flirteig amb l’ansietat que pot generar la incertesa de relacions que estan en procés de definir-se. Ah… recorda que també hi ha oportunitats excitants de conèixer persones noves fora de la pantalla i que just estan davant teu. Aprofita-les, potser fas un match!

Daniel Borrell Giró, psicòleg general sanitari col·legiat núm. 12866, terapeuta sexual i de parella

SÓC BISEXUAL!

La Nora va conèixer l’Alicia fa un parell de setmanes en una excursió pel Montseny i va proposar-li sopar al cap d’uns dies. Hi va haver química des del primer moment, fins i tot un dels seus amics li va senyalar de forma subtil. L’Alicia va somriure quan li va fer aquesta petició. Tenia dubtes si valia la pena dir-li en la primera cita que era bisexual ja que, en situacions anteriors, li havien preguntat si era infidel en les seves relacions de parella o si era molt viciosa al llit. Aquest tipus de preguntes la fan sentir incòmode perquè li transmeten desconfiança…

Aquesta situació viscuda per la Nora és un relat que expliquen habitualment moltes persones bisexuals a la consulta quan tenen una primera cita, així com altres situaciones de bromes, insults i, fins i tot, discriminació en l’entorn laboral, familiar i/o personal. En una enquesta realitzada al Regne Unit, un 32% de les persones bisexuals no són obertes en el seu entorn familiar a diferència del 8% de les persones gais i lesbianes. Això es tradueix en que la salut mental de les persones bisexuals queda afectada amb taxes més altes de depressió, ansietat i intents de suïcidi.

Què entenem per BISEXUALITAT?

La bisexualitat és una orientació sexual que fa referència al desig sexual i/o romàntic cap a les persones, independentment del seu gènere. Això no vol dir que sigui de la mateixa forma, intensitat i al mateix temps.

És necessari destacar que, encara que es parla d’orientació sexual, els sentiments, les emocions i l’enamorament també formen part d’aquest concepte. Es dóna en homes i dones, encara que en l’actualitat es coneixen més dones que no pas homes bisexuals. Al llarg de la història, la bisexualitat ha existit sempre, encara que no ha estat sempre visible. Personatges com Alexandre Magne o Juli Cèsar en són un bon exemple. És important entendre que fins el 1890 no va aparèixer el concepte a la literatura biològica ja que es considerava un estat d’interesexualitat patològica.

Quins són els principals TÒPICS que envolten la bisexualitat?

  • Hi ha un sexe que t’agradi més?
  • Deus ser una persona molt viciosa, no?
  • Segur que és bisexual per amagar la seva homosexualitat!
  • Això deu ser una fase!
  • Si tens ploma, com et poden agradar les dones?
  • Ets una persona molt oberta de ment!

El desconeixement, la por al que és desconegut i els prejudicis alimenten aquest tipus de tòpics erronis sobre la bisexualitat. Es pot ser una persona bisexual i, al mateix temps, ser monògama, poliamorosa o fidel com qualsevol altra persona. L’heterosexualitat no és una vacuna contra la infidelitat, doncs el mateix passa amb la bisexualitat perquè té a veure amb la personalitat de cadascú. Una orientació sexual no determina una persona, sinó seria creure que les persones sóm producte d’un únic estereotip. Sembla que el món s’hagi de només mirar en termes binaris, carn o peix, blanc o negre, etc. com si no els grisos no tinguessin vida. Per això, he escollit la foto d’un buffet lliure on no perquè puguis triar tantes opcions et quedis amb totes!

Què vol dir BIFÒBIA?

S’entén per bifòbia la por o el rebuig cap a la bisexualitat i les persones bisexuals.

Parteix de la premissa que les persones hem de pertànyer obligatòriament a una de les dues orientacions sexuals i se’ls exigeix que es defineixin en termes d’homosexualitat o heterosexualitat. Per això, des de 1999, es celebra el 23 de setembre el dia de la visibilitat bisexual per prendre major consciència de realitats tot sovint invisibilitzades i que pateixen més discriminació del que pugi semblar. Aquesta data coincideix amb la mort de Sigmund Freud ja que és una forma de reconèixer la seva aportació en afirmar per primera vegada que la bisexualitat és innata.

Probablement si s’entengués millor la bisexualitat, no ens soprendria tant que una companya de feina casada fa sis anys amb una altra dona s’enamori d’un home o que una parella heterosexual vulgui incorporar una tercera persona en les seves trobades sexuals, així com la Nora li vulgui explicar sense por què vol dir ser bisexual en una primera cita si és que realment cal. El reconeixement social i el respecte per part de l’entorn és imprescindible per un desenvolupament lliure de la pròpia identitat i personalitat.

És important recordar que negar la pròpia identitat pot fer més mal que qualsevol cop!

Daniel Borrell Giró, psicòleg general sanitari col·legiat núm. 12866, terapeuta sexual i de parella

PARLEM-NE CLAR DELS ABUSOS SEXUALS!

«Tenia molta son i els ulls oberts com a pomes, des d’aquella nit només dormia a estones. Una figura en la foscor, estava mort de por«. Així comença la cançó CORVUS de l’últim disc d’Els Pets (2018) que relata els abusos sexuals que va patir el bateria de la banda amb el rector del seu poble i així és com s’inicien molts relats plens de por i sentiment de culpa per part de les persones que han estat víctimes d’abusos sexuals durant la seva infància, una infància que ha estat robada per aquesta experiència traumàtica. Aquestes últimes setmanes estem presenciant als mitjans de comunicació com s’estan destapant casos d’abusos sexuals que han estat enterrats en el dolor, la culpa i el silenci. Segons dades de la Fundació Vicki Bernadet, es calcula 1 de cada 5 nens/es pateix abús sexual infantil abans dels 17 anys i el més greu és que aquests un 60% mai rebrà cap tipus d’ajuda psicològica i el 90% no dirà res fins l’etapa adulta.

Un abús sexual a menors és una forma de maltractament infantil i constitueix un delicte contra la llibertat sexual i integritat de la persona on l’empremta que deixa a la seves vides és un autèntic terratrèmol emocional.

Utilitzar infants per a pornografia infantil, exhibir els genitals en la seva presència i pressionar-los a tenir relacions sexuals són algunes de les accions considerades com abús sexual. Estem parlant d’una relació asimètrica caracteritzada per la desigualtat per edat, poder, estatus i aparentment maduresa. Un/a menor d’edat no està capacitat per comprendre ni té el desenvolupament suficient per consentir aquest tipus de relacions, a més de ser una greu vulneració dels drets dels infants. El més greu és que els abusos sexuals a menors estan presents a totes les cultures, classes socials i races. La llei del silenci que s’imposa ha fet que, en moltes ocasiones, es doni l’esquena a un greu problema social que altera la vida del menor amb efectes a curt i llarg plaç.

Hi ha una eina pedagògica anomenada La regla de Kiko que permet prevenir l’abús sexual a menors d’edat de forma lúdica i senzilla posant regles i límits molt clars sobre quins són els secrets bons i dolents que poden guardar i les diferents formes que una persona pot tocar el seu cos del menor. És una forma d’evitar el silenci que, en moltes ocasions, es dóna per fidelitat, lleialtat, por a no ser cregut/da, vergonya i/o afecte cap a la persona agressora perquè la major part d’aquestes situacions es donen dins del sistema familiar. La frase «No parlis amb desconeguts» no és del tot eficaç per prevenir els abusos sexuals infantils. Una tercera part de les persones agressores tenen un parentiu amb els i les menors, també poden ser amistats de la familia, veïns, sacerdots o cuidadors/des.

«Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu d’olor de préssecs i bicicletes prop del riu, ball a la pista, tardes al tros i avellaners, érem nens empaitant la vida pels carrers«. En el documental «Examen de conciencia» recentment estrenat a Netflix que fa un retrat dels abusos sexuals a menors per part de l’església catòlica, apareixen testimonis de víctimes i agressors sexuals que exposen davant la càmera que no eren conscients del que estaven fent i, fins i tot, justifiquen el seu comportament perquè era una debilitat mostrant una empatia molt fràgil amb un perdó buit i, al mateix temps, necessari per poder reparar el dolor del patiment del menor a qui van agredir.

És important diferenciar la pedofília de la pederàstia. No és el mateix un pedòfil que sent atracció sexual per menors d’edat en forma de fantasia que un pederasta que passa a l’acció i comet un delicte. El més sorprenent és que, si hi hagués un compromís social i polític d’aquest greu problema de salut pública, es podrien tractar amb èxit i evitar que hi hagi més víctimes directes e indirectes. Si un/a agressor es fa responsable del seu comportament, pot evitar ser un futur delinqüent.

En moltes ocasions, s’oblida aquest record com un mecanisme de defensa com a conseqüència del trastorn dissociatiu i l’amnèsia selectiva que acompanya l’esdeveniment traumàtic i pot aparèixer a la vida adulta.


«Una esquela al diari em fa tornar a un vell refugi de muntanya anys enllà, la teva màcula al taüt per sempre més, si també els records el vent se’ls endugués«. La simptomatologia que pot deixar com a seqüeles en una persona és un espectre molt variat arribant a afectar àrees tan diferents com la sexualitat, la personalitat, les relacions interpersonals, la regulació emocional, etc. Quan apareix aquest tipus de record en un procés psicoterapèutic, és necessari poder-ho expressar-ho emocionalment, reparar el dolor ocasionat, revaluar cognitivament l’experiència, elaborar el perdó cap a si mateix/a i, en cas que sigui possible, cap a la persona agressora. Demanar ajuda és un pas necessari per viure en pau amb el present permetent que el passat deixi d’ocupar espai en el present.

Daniel Borrell Giró, psicòleg i psicoterapeuta

CRIANÇA I TRIBU

 

En la jornada “Pensar en la maternitat” organitzada el passat novembre per la Fundació Víctor Grífols i Lucas, vaig escoltar vàries dones parlant de la complexitat de la maternitat en el moment actual, ben allunyada de la idealització.

 

Em va emocionar escoltar a una de les ponents, Eva Gispert (fundadora de l’Institut Família i Adopció), llegint una carta a la seva mare llegida des del cor. Jo vaig prendre les següents anotacions: Només sé que no sé res. El fet de no cuidar-nos com a mares, ens juga males passades. Ens preguntem si la nostra angoixa la sentirà el nostre fill o la nostra filla. Si les nostres pors també seran seves. Ens causa dolor quan fills i filles no accepten la nostra ajuda. La tristesa i el buit que puc sentir passa, el sostinc com puc, confio en la vida mateixa. Em refaig a través dels vincles i les persones amoroses. Sentim culpa per la nostra disponibilitat, per la por a equivocar-nos, i està bé poder-li dir als nostres fills i filles que nosaltres també tenim por.

 

Sobre la taula es posava un tema contrastat pel públic: la soledat en la criança. Carolina del Olmo parlava del seu llibre: ¿Dónde està mi tribu?. Maternidad y crianza en una sociedad individual. Explica que vivim d’esquena a la maternitat, tallant amb la nostra vida laboral i d’oci quan ens convertim amb mares. Han desaparegut les cuidadores constants al costat de la mare (àvies, tietes, veïnes…), hi ha una absència de context i la cura es converteix també en una càrrega. I remarca que qui educa als infants és el grup d’iguals, per això també és tan important trobar grups de referència i criança per mares, pares i fills/es. Si abans aquests grups eren naturals, ara majoritàriament es creen grups artificials de criança en centres de salut. En el debat ens plantejàvem com ens agradaria recuperar la criança amb tribu.

 

La psicòloga Maria Dolors Renau comentava que un fill, una filla suposa una càrrega emocional i històrica. La maternitat afecta a la vida íntima, personal, laboral i a les grans decisions polítiques. La maternitat és una obertura a l’altre, contrari al predominant món econòmic actual que suposa un tancament. El postpart suposa una commoció psicològica i física i l’ajuda que necessita la dona no és una qüestió fàcil. Contrasta a més amb la idealització que es fa dels nadons, com una meravella, una joia vivent amb un mercat sempre a punt per vendre tots de productes per engalanar-los.

 

Si volem tornar a construir un model de maternitat i paternitat més sa, on hi hagi més lloc pel suport i la paraula, cal moure polítiques socials i econòmiques més enllà de les petites accions que anem fent cada família en particular.

TENIR PLOMA

Per què es percep a un home amb ploma com a menys viril? Per què un home no es pot pintar les ungles? Per què una dona que no compleix amb els cànons de bellesa es considera menys femenina o, fins i tot, se li diu per què no vesteixes amb ropa més femenina i tacons?  Per què hi ha persones que toleren més les persones homosexuals amb un comportament marcadament masculí que no pas les persones que suposadament se’ls hi nota?

 

La plumofòbia és el despreci i rebuig cap aquelles persones que surten dels rols de gènere femení i masculí

S’associa l’expressió tenir ploma amb determinats gestos, veu aguda, forma de caminar i de parlar. En el cas de les dones lesbianes, s’associa a un comportament més masculí i, en el cas dels homes gais, un comportament més efeminat. Això significa que aquella persona que té un comportament amanerat i/o masculí en funció del seu sexe se li pressuposa una orientació homosexual. Tenir ploma ha estat una forma de visibilitzar el col·lectiu gay i lèsbic a través de l’expressió se li nota que és gay o lesbiana; però, al mateix temps, ha creat un prejudici que no només afecta a persones homosexuals, sinó també a persones heterosexuals.

Tenir ploma és quelcom natural i no s’escull, sinó com es pot explicar que una persona pateixi rebuig, insults i discriminació dins del context escolar si podria escollir no tenir-ne. Segons l’antropòleg americà Marvin Harris, aquest comportament no té una base biològica ni genètica i fa referència a un comportament cultural que s’adquireix per observació i imitació amb l’objectiu de pertànyer a un grup i/o col·lectiu.

Quin és l’origen del terme tenir ploma? Hi ha dues hipòtesis que expliquen aquesta atribució. La primera associa les plomes de les vedettes de la revista que es vestien amb plomes simulant una forma de comportar-se extravagant i exagerada. En segon lloc, els soldats italians feixistes que donaven suport al dictador Franco durant la Guerra Civil espanyola utilitzaven plomes en el seu casc de soldat i utilitzaven perfum. Aquests fet va començar a despertar una mirada cap als soldats com a persones efeminades i amanerades.

Segons un estudi realitzat per Cal Strode (2014) on hi han participat 280 persones homosexuals del Regne Unit i EEUU, un 37% dels homes gais que no s’identifiquen amb tenir ploma afirmen que els homes gays efeminats taquen la imatge del col·lectiu gay i, fins i tot, un 35% dels homes gais que no tenen ploma se senten més identificats amb el col·lectiu heterosexual que no pas amb el col·lectiu gai perquè és menys extravagant.

 

Discriminar a una persona per tenir ploma denota de base una fòbia misògina

Per què molesta que una persona tingui ploma? Quines creences estan en la base d’aquest prejudici? El rebuig i desvalorització d’un determinat comportament femení enlloc d’un comportament masculí ens connecta amb una creença masclista ja que posa de manifest la pèrdua de valor de l’home per ser menys viril i mascle. Estem davant d’un exemple més de l’heteropatriarcat on hi ha supremacia del gènere masculí davant del femení. Un altre exemple de despreci cap a la ploma és l’expressió «Jo respecto la diferència i accepto la gent gai, però no puc amb las locas«. Dins del propi col·lectiu, també existeixen mostres d’homofòbia interioritzada a través de les aplicacions de lligar on cada vegada hi ha més perfils que rebutgen a persones efeminades amb frases com, per exemple «només mascles» o «gent sense ploma». En moltes ocasions, s’associa tenir ploma amb un rol sexual passiu. S’associa el comportament femení amb el ser penetrat/da i, per altra banda, ser mascle amb l’acte de penetrar. No hi ha cap estudi científic que demostri que hi ha relació entre les preferències sexuals i el rol sexual.

Tinguis ploma i et sentis còmode amb ella, et molesti la ploma dels demés o, fins i tot, sents que no et permets la teva pròpia ploma perquè et jutges a tu mateix/a, espero que aquest article d’avui et permeti donar un espai per a la reflexió sobre els arquetips masculins i femenins que, actualment, estan presents en el nostre comportament.

Daniel Borrell Giró, psicòleg col·legiat núm. 12.866

MATERNITAT: QUI SÓC JO?

La maternitat pot suposar una crisi d’identitat. Ens pot connectar amb la nostra part infantil, fins i tot, amb el bebè que vàrem ser… i això pot comportar tota una revolució. Qui no ha vist o a sentit explicar a una mare, com plorava de desesperació, en algun moment de la criança? Doncs no és que estigui embogint, sinó que a través de l’experiència de cuidar el seu fill o la seva filla, el bebè, reviu la seva arribada a la vida. I estem parlant de sensacions i emocions molt desconegudes des del nostre món adult, guardades en raconets molt amagats del nostre inconscient.
Per tant, si volem escoltar tot això, haurem de ser valentes, i estar disposades a mirar-nos amb molta cura.

Hi ha, per mi, una meravella d’autora i llibre que ens pot ajudar en aquest camí: Laura Guttman, «La maternidad y el encuentro con la propia sombra«, de Laura Gutman (RBA Libros, 2008).
Ella proposa els grups terapèutics de dones i homes, pares i mares, com una bona eina per connectar-se amb el nen i nena interior i des d’aquí, ara ja com persones adultes, cuidar al fill i filla, lliures de càrregues pesades.

Soledat, tristesa, buit, desesperació són sentiments que podem sentir sobretot els primers mesos de la maternitat i són lícits i comprensibles. El part és també un dol, deixem de tenir el nostre fill o la nostra filla dins nostre… Així com l’arribada d’un fill/a adoptat/ada, acollit/da, serà una nova etapa. El buit que deixa el naixement en la nostra panxa, la cosa buida de fora, passa a estar ple, ple de la demanda del nadó que ens reclama en tots els sentits i depèn de nosaltres.
I nosaltres no som les mateixes que abans, ens canvien les necessitats, rutines, desitjos…Ens podem replantejar el perquè de tot plegat…, voler canviar algunes coses importants de la nostre vida.
La relació amb les altres persones també estarà mediatitzada pel nostre fill o filla, voldrem que se la mirin, que se’l mirin i la/ el reconeguin, i ens agradarà que a través dels seus ulls també ens puguin retornar una bona imatge de nosaltres mateixes com a mares. Doncs ens estem construint una nova identitat, la de ser mares, i ens és important posar paraules a com som i volem ser, de nou. A com volem criar. Us animo a fer-ho des de vosaltres mateixes, amb el suport, si cal, de grups terapèutics, de maternitat, o de psicoteràpia individual, és un preciós i remogut viatge interior!

SEXMINDFUL

En què estàs pensant quan tens relacions sexuals? Quines sensacions corporals recordes de la teva última experiència sexual? Quines emocions apareixen en el moment de gaudir d’aquest moment íntim? Quan et masturbes, només estàs pendent d’aconseguir arribar l’orgasme? Aquestes i altres preguntes ens porten a un concepte cada vegada més conegut que uneix els termes de SEXUALITAT I MINDFULNESS. De què parlem quan parlem de Mindfulsex?

 

SEXMINFUL consisteix en la capacitat d’estar en atenció plena alhora de matenir relacions sexuals amb un/a mateix/a i amb una altra persona.

SexMindful aporta consciència al que estem sentit i experimentant de la mà dels propis sentits observant el que està passant en la pròpia ment (preocupacions, pors, el record d’experiències prèvies, anticipació del futur, rol de persona observadora, aconseguir un resultat concret, etc). L’atenció plena durant la pràctica sexual facilita la consciència del propi pilot automàtic i els judicis interns que poden aparèixer aconseguint una sexualitat més plena i satisfactòria. SexMindful permet acceptar tot el que succeeix de forma espontània i natural observant sense jutjar i sense intentar controlar tot allò que passa per la pròpia ment davant l’experiència sensorial, sensual i sexual. En moltes ocasions, poden aparèixer pensaments relacionats amb l’expectativa d’arribar a un orgasme simultani, la creença sobre la pràctica sexual que vindrà després del sexe oral o el càlcul mental de les hores que resten perquè soni el despertador. Per tant, SexMindful aporta una visió d’obertura a la pròpia consciència permetent que les coses siguin, es processin i passin, és a dir, centrar-se en l’AQUÍ i l’ARA!

 

Estudis actuals de neuroimatge demostren que durant l’orgasme el cervell funciona de la mateixa manera que durant la pràctica meditativa.

Aquestes dades ens informen que l’atenció plena és un ingredient imprescindible per gaudir del plaer que ens regala cada una de les experiències sexuals. Quan una persona està pendent de si està ben depilada, de les olor corporals o de la cara que està posant, s’està col·locant en un rol d’espectadora. No podem recordar aquelles sensacions, experiències ni emocions on la nostra ment no està present.

  • És important diferenciar el SexMindful del Tantra ja que, malgrat hi ha similituds en les dues pràctiques, també te les seves diferències. El sexe tàntric proposa introduir una sèrie de pràctiques, així com evitar l’ejaculació masculina perquè es considera una pèrdua d’energia vital. El SexMindful no té un manual de bones pràctiques ja que parla d’acceptar tot allò que passi de forma natural i espontània sense que hi hagi un full de ruta establert.

 

  • Incorporar una pràctica sexual més conscient no implica haver-li de dedicar més temps ja que no és sinònim de sexe lent. El factor clau és la consciència, no el temps dedicat.

 

  • És important aclarir que una bona pràctica diària de Mindfulness facilita aconseguir l’objectiu que pretén el SexMindful ja que el seu entrenament. En la nostra pràctica clínica, el SexMindful facilita el tractament de les persones que arriben a la consulta amb disfuncions sexuals masculines i femenines.

 

Daniel Borrell Giró

Psicòleg col·legiat núm. 12.866, terapeuta sexual i de parella

PERMÍS PER SER SEXY!

Les revistes del quiosc em donen els 10 trucs per ser més sexy, però si porto una faldilla massa curta o una samarreta massa apretada ràpidament se’m qualificarà amb etiquetes poc agradables. Puc ser sexy per carnaval, però no per nadal. Sí amb els amics, però no amb la família; a la discoteca, però no a l’escola, ho puc utilitzar per aconseguir parella, però no per trobar feina… I el paradigma és que amb totes aquestes normes no escrites i evidents contradiccions, encara esperem poder desenvolupar una identitat sexual sana i sense complexes.

Però a tot això… què significa ser sexy?

Diuen que sobretot és una actitud: tenir una bona autoestima i confiança en un mateix.

Però sabem que és molt més que això. La bellesa i l’atractiu físic són components directament relacionats amb aquest adjectiu. De fet hi ha estudis en neurociència que defensen l’existència de patrons de bellesa universals, aquells que tenen a veure amb la biologia, la bona salut o una millor qualitat genètica com la simetria de les faccions, un bon color de pell, dents sanes, etc.

No hem d’oblidar tot i així que hi ha un enorme component cultural i subjectiu en allò que identifiquem atractiu. Un exemple recent el trobem en la sapiosexualitat: l’atracció sexual per la intel·ligència. De fet, quasi tot allò que podem imaginar i valorar és susceptible a ser sexy. Ser carismàtic pot ser sexy, però ser enigmàtic també, tenir sentit de l’humor, ser sensible i comprensiu, seductor, estimulant, musculós, femení, divertit…

És precisament en aquest aspecte sociocultural on es generen les contradiccions, perquè el que pot ser sexy per mi, potser no ho és per tu. I perquè en una societat hipersexualitzada on s’utilitza el sexe per vendre, i cridar l’atenció sobre qualsevol cosa; a la vegada es mantenen els estereotips tradicionals que ho consideren un aspecte privat que comporta riscos per la vida i la salut. Una reflexió que caldria posar en dubte, perquè…

Hi ha alguna cosa realment perjudicial o anti-ètica de ser sexy?

Està clar que tots els extrems piquen, i el “sexy” també pot tenir una cara oculta: anabolitzants, operacions estètiques amb perills innecessaris, trastorns alimentaris i de la imatge, frustració i estrès deguts a l’excessiva auto-exigència…

Per tant, queda a judici de cadascú valorar com viure la pròpia sexualitat segons els valors individuals i donar-se o no permís per ser sexy, però sense dubtes ni hipocresia.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691

SEXE I DIVERSITAT FUNCIONAL: COM AFRONTAR LA SEXUALITAT EN LA [dis]CAPACITAT

L’afrontament davant el despertar de l’interès sexual per part dels fills i filles sempre ha estat un tema complicat per els progenitors, saber trobar el moment, què dir i cóm dir-ho, superar les diferències generacionals i proporcionar i aconseguir informació sense vulnerar la seva privacitat no ha estat mai fàcil. Lamentablement és freqüent que aquest repte acabi sent esquivat per tal de no patir l’ incomoditat, evitant la conversació directe o delegant la responsabilitat de la informació afectivo-sexual a les escoles. I si ja és freqüent la falta d’informació específica i d’atenció personalitzada que reben molts joves amb funcionalitat normativa, l’atenció i informació afectivo-sexual que reben els/les joves amb diversitat funcional sovint és insuficient o simplement inexistent.

La imatge social que s’ha anat formant d’una persona amb diversitat funcional, ja sigui a nivell físic o mental, és la d’una persona asexual, aliena a qualsevol interès eròtic cap a un mateix o cap als altres.

Sobretot en els casos de discapacitats intel·lectuals, freqüentment son encasellats en una imatge angelical, tractats com a nens i nenes amb manca de necessitats eròtiques. No obstant, per por a que la seva condició sexual es descontroli, aquesta és considerada problemàtica, inclòs a vegades malaltissa, quan sorgeix a la llum.

Aquesta por a enfrontar-se a una realitat sexual de la persona discapacitada, no únicament per la confrontació amb les pròpies creences o valors sinó també amb els valors i creences de la societat, sovint repressores i limitades a una falsa realitat homogènia i estàtica, comporta la creació d’un seguit de prejudicis i creences falses entorn a les persones amb diversitat funcional, que conseqüentment desemboquen primer en una desinformació cap a les persones afectades i a les seves famílies, i segon en un rebuig i discriminació generalitzada a tot allò relacionat amb una part essencial que ens defineix com a persones, com a éssers sexuats.

No obstant, aquesta por és totalment comprensible, ja que generalment sorgeix des de l’amor. Sovint les limitacions que poden experimentar les persones amb diversitat funcional, com en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual, pot comportar una dificultat per avaluar les situacions de risc o la dificultat per establir límits en les seves relacions socials. Tot hi així, cal tenir en compte que una excessiva protecció i aïllament comportarà dificultats de més per a la persona afectada en el moment d’establir relacions socials sanes fora de l’entorn familiar, així com una vulneració als seus drets d’equitat sexual (oposició a totes les formes de discriminació, independentment del sexe, gènere, orientació sexual, edat, raça, classe social, religió o limitació física o emocional), privacitat sexual o educació sexual integral, etc. contemplats en la Declaració dels Drets Sexuals per la WAS (Associació Mundial per la Salut Sexual).

Què podem fer?

Davant aquest marc de necessitats legítimes i pors comprensibles, què podem fer al respecte?
Ja sigui com a familiars, professionals, persones amb diversitat funcional o simplement com a part d’aquesta societat, podem intentar aportar el nostre granet de sorra millorant o facilitant alguns aspectes per lluitar per una integració total, com per exemple:

• Fomentar una educació afectivo-sexual integral de qualitat, adequada a cada tipus i nivell de dificultat física o intel·lectual del individu.
• Fomentar actituds d’igualtat, respecte i tolerància davant les expressions afectives i eròtiques pròpies i alienes.
• Ensenyar a valorar correctament les diferents situacions de risc que es puguin donar, així com proporcionar eines per a la bona presa de decisions.
• Facilitar el desenvolupament sexual i explicar el concepte de intimitat, tot oferint un entorn privat i digne per dur a terme aquest descobriment.
• Educar sobre habilitats socials, oferint eines per a la correcte comunicació dels seus desitjos, així com promoure l’empatia i la tolerància a la frustració i a la negativa.
• Fomentar l’integració a la societat ajudant a establir vincles més enllà de l’entorn familiar.

Tanmateix, també es pot optar per la figura de l’assistent sexual, en casos que la persona adulta amb diversitat funcional expressi la seva necessitat i interès per l’exploració de l’autoerotisme i/o el contacte eròtic amb una altre persona i no ho pugui realitzar satisfactòriament per si mateix/a. En el nostre país just es comença a conèixer la figura del assistent sexual, però en altres països europeus aquest servei esta integrat juntament amb els serveis d’assistència personal; l’últim pas per a la seva total integració és a nivell legal, el qual es duu a terme de forma alegal però tolerat per l’Estat en països com Alemanya, Bèlgica o Suècia, sent Suïssa l’únic país que actualment ha regulat en la seva totalitat la creació d’empreses d’assistència sexual.

El debat entorn aquesta assistència sexual sorgeix de la seva similitud amb la prostitució, però no s’han de confondre. L’assistent sexual està format sobre les diferents diversitats funcionals i sensibilitzat amb les seves necessitats tant a nivell afectiu com sexual, així la seva figura es l’adequada per proporcionar el suport quan la persona necessita d’ajuda externa per desenvolupar l’autoerotisme (masturbació) o mantenir relacions sexuals amb la seva parella, també quan vol experimentar la sexualitat compartida però per motius funcionals les vies més tradicionals no resulten efectives.

Actualment en el nostre país Catalunya està sent una de les comunitats més avançades en l’introducció de la figura d’assistent sexual, creant associacions com Tandem Team que faciliten la informació i el contacte amb l’assistència sexual, formant part també de la EPSEAS (European Plataform Sexual Assistence).

En conclusió, la sexualitat en persones amb diversitat funcional és tant subjectiva i variada com ho és per qualsevol altre persona, no totes les persones compartim la mateixa manera de viure la nostre sexualitat ni sentim les mateixes necessitats ni interessos, però sí que compartim el dret a ser respectats i valorats en la nostre totalitat, incloent el nostre desenvolupament sexual sense importar les nostres característiques físiques, psíquiques o socioculturals. Tot hi existir la necessitat de protegir a les persones que presenten més vulnerabilitats davant situacions de risc, ens hem de preguntar si el fi justifica els medis.

Quina és la teva orientació sexual?

Homosexualitat vs. Heterosexualitat, les persones tenim la necessitat d’ordenar i classificar els elements que ens envolten, però aquestes etiquetes poden tenir significats molt diferents segons qui les faci servir.

Són dues categories diferents o tenen alguna relació?

Podem afirmar que algun tipus de relació sí que tenen aquests dos termes, ja que com a mínim els dos figuren i comparteixen titularitat en aquest article. Parlem d’hetero o homo en sexualitat per referir-nos a dues de les categories majoritàries que componen l’orientació sexual, fins aquí tots hi estarem d’acord, però la definició es complica quan concretem una mica més.

Es tracta de l’atracció, desig o afecte que a nivell sexual podem sentir per una persona del mateix o diferent gènere (masculí o femení)

Llavors… qualsevol desig per petit que sigui cap a una persona del nostre sexe ens vincula a l’homosexualitat? I si resulta que mai s’han consumat aquests desitjos? I si ho he fet només una vegada quan era jove? Si sento desitjos per una persona transsexual sóc homo o hetero?

Entrem en un terreny subjectiu. Per exemple, un petó als llavis pot tenir molt o cap significat segons qui sigui el seu receptor (el seu sexe biològic, identitat de gènere, la relació que tinguem amb aquesta persona …), el context en el qual tingui lloc, el tipus d’afecte que hagi lligat a aquest acte, etc.

Això sense tenir en compte que les persones canviem constantment, tant en la forma en què actuem, com en la que pensem i fins i tot en els nostres gustos i preferències, cosa que ens porta al següent punt:

Es tria o es construeix?

En aquest aspecte hi ha dues grans corrents: la biologista y la ambientalista. Els primers donen més pes a l’expressió genètica de la variable «orientació sexual, lligant-la així a una condició innata, o com a mínim; amb una certa predisposició no escollida. Els segons, ho atribueixen al resultat d’un aprenentatge social, familiar i cultural, donant a entendre que aquestes etiquetes són construccións socials i deixant un cert marge a algun grau de flexibilitat pel que fa a l’expressió d’un tipus o un altre d’orientació.

Cal destacar que la majoria d’explicacions a nivell científic són de tipus interaccionista: bio-psico-social, i que les diferents investigacions sobre “l’origen” de l’orientació sexual no han donat conclusións prou contundents per a teoritzar-ho.

* Estudi de la relació entre variables psicosocials i homosexualitat

* Estudi de la relació entre variables biològiques (hormonals) i sexualitat

¿I què passa amb la bisexualitat?

Hi ha qui ho entén com un pas previ a l’homosexualitat, ficar un peu a l’aigua per calibrar la temperatura abans de tirar-se a la piscina. Uns altres ho identifiquen com la tercera via en joc: hi ha qui se sent atret per homes, altres per dones i a aquests tercers els atrauen tots dos per igual.

En canvi, segons es desprèn de la teoria encunyada per Kinsey en un dels estudis més amplis en sexologia humana: tots sóm bisexuals. Aquesta explicació situa homosexualitat i l’heterosexualitat com els dos extrems d’un mateix continu on els absoluts són pràcticament inexistents, i en el qual tots ens movem amb una tendència més o menys pronunciada cap a un dels costats.

Així doncs, malgrat la nostra necessitat per classificacions senzilles, el comportament humà és molt més complex i està més carregat de matisos del que ens pensem, també pel que fa a la sexualitat.

Algunes dades:

–          Es continua produint discriminació per motius d’orientació sexual

–          L’homosexualitat i la bisexualitat no són trastorns mentals, van ser descartats del manual diagnòstic DSM el 1973.

–          L’informe Kinsey (1948) afirma que el 60% dels homes i el 33% de les dones van participar almenys d’una pràctica homosexual des dels 16 anys d’edat

–          S’han observat comportaments homosexuals i / o bisexuals en més de mil cinc-centes espècies

–          No existeix un gen predictor de l’homosexualitat (Xq28)

–          Les persones no heterosexuals tenen una major probabilitat de patir altres trastorns psicològics.

 

Esteve Plandecursach
Psicòleg col. 21.691, terapeuta sexual i de parella

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies