Psicologia archivos - Quantum Psicologia

EINES BÀSIQUES D’HIGIENE PSICOLÒGICA

27 marzo, 2020 por esteve

Allò que tots podem fer per mantenir una bona salut mental

Segurament no t’estigui descobrint res de nou. Tens raó, són conceptes bàsics. Però el cert és que molts dels pacients que arriben a consulta no han estat capaços d’adaptar, trobar o mantenir aquestes senzilles estratègies que no són únicament preventives, sinó que ens poden ajudar moltíssim a millorar en la gestió dels conflictes i les emocions del dia a dia.

Per tant, anem a fer un recordatori dels que en la meva opinió, són els millors hàbits de conducta per viure equilibradament.

La tríada dormir-menjar-exercici és bàsica no només per la salut mental, també és de les més recomanades per experts en medicina general per una gran diversitat de quadres clínics.

Dormir

No em refereixo a dormir moltes hores o despertar-se com si haguéssim tornat a néixer (aquestes expectatives poden dificultar més del que ens ajuden). Jo parlo simplement de valorar el descans nocturn: siguin 4, 6 o 10 hores. Per tant, cuidar que l’espai on passarem la nit sigui confortable, assegurar-se d’evitar interrupcions, establir una rutina per anar a dormir, reservar el llit únicament pel son, etc.

Dormir millor o pitjor moltes vegades no depèn de nosaltres, però que el descans sigui sagrat si que és una decisió que prenem de manera conscient.

Menjar bé

L’alimentació és la gasolina que ens fa funcionar i per tant, la nostra maquinària treballarà molt millor si està ben nodrida. No només hem de pensar en les sensacions físiques de cansament, pesadesa estomacal o fatiga, que evidentment tindran una repercussió en el nostre estat d’ànim. Mantenir una alimentació saludable i equilibrada també té efectes en el sistema nerviós central i les nostres capacitats cognitives: concentració, atenció, rapidesa de processament, memòria, etc.

Fer exercici

Quan fem esport segreguem endorfines i es regula la producció de norepinefrina, és a dir que s’activa una química similar a la que s’utilitza de manera farmacològica per tractar trastorns com la depressió o l’ansietat. És un element de prevenció del deteriorament cognitiu (l’exercici físic redueix el risc de patir demència i alzheimer) i si tot això no et convenç, recorda que l’esport és una alternativa saludable a conductes de risc com el joc o altres addiccions, una via de socialització i una manera de cuidar-se a un mateix que en molts casos té una repercussió positiva en l’autoestima i l’autoconfiança.

Relacionar-se

Necessitem atenció i interacció amb els altres per sentir-nos compresos, validats i estimats. Tenir contacte amb els altres ens permet sortir dels pensaments circulars, agafar perspectiva i reforça un sentiment de pertinença imprescindible per formar-nos una identitat forta i estable.

Practicar la compassió

Fer un esforç per mantenir una actitud bondadosa d’afecte i respecte pels altres i per un mateix és una eina que podem arribar a interioritzar a còpia de repetir-la i que ens ajudarà a millorar la nostra capacitat empàtica i a no castigar-nos tant pels nostres errors. Afavoreix una actitud positiva i pot millorar el nostre rendiment general, tant pel que fa a la gestió emocional, com la dels conflictes interpersonals. Les persones compassives són capaces de deixar anar els retrets i els remordiments del passat, per viure el present amb major plenitud.

Meditar o parlar amb un mateix

No m’estendré a prodigar els beneficis de la meditació, potser això no és lo teu o no fa per a tú. Diga’n d’una altra manera: parlar amb un mateix, mindfulness, fer un «break»… la cosa és que et puguis dedicar uns minuts del dia a tu mateix sense fer res en particular ni haver de ser productiu o útil, només per a reflexionar i agafar aire. La millora en l’estrès i l’ansietat quan s’instaura aquest hàbit és més que evident.

Ser honest

Molts dels problemes psicològics als quals ens enfrontem al llarg de la vida es generen per contradiccions internes: quan la nostra conducta no es correspon amb els valors que tenim. Ens auto-enganyem i enganyem als altres per poder trampejar aquestes incoherències i es va embolicant la troca cada vegada més.

No és fàcil, però sent honestos, sincers i amb la veritat per davant, podem estalviar-nos molts conflictes amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Llegir

També pot servir escoltar música, veure una pel·lícula, escriure poesia, fer un puzle… en definitiva qualsevol activitat d’oci o cultural que activi el nostre cervell. «Ment sana i cos sa.»

Jo m’he decantat per la lectura perquè a molts dels meus pacients els ha servit llegir llibres d’auto-ajuda. És una manera de reflexionar sobre les pròpies vivències al mateix temps que es fa una activitat intel·lectual.

Les persones que en llegeixen, segueixen treballant més enllà de les sessions de psicoteràpia i poden arribar a treure’ls més rendiment.

Així doncs, podríem dir que aquestes poques eines bàsiques estan relacionades entre elles i tenen una cosa en comú: l’autocuidar-se.

Quan ens fixem en què mengem, ens importa el nostre descans i el nostre estat físic i mental, estem sent honestos i compassius amb nosaltres mateixos. És com dir-se a un mateix «m’importo» i això té un gran efecte en com ens sentim.

Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691

COM PODEM CUIDAR A LES PERSONES GRANS DURANT AQUESTS DIES?

26 marzo, 202026 marzo, 2020 por Daniel Borrell

Actualment, estem vivint uns moments difícils de gestionar en molts aspectes com a conseqüència de la pandèmia d’un virus anomenat Covid_19 que va aparèixer a Xina fa uns mesos i que malauradament també ha arribat a casa nostra alterant de dalt a baix els nostres hàbits, rutines, contactes socials, etc. Un dels temes que més preocupen a les autoritats sanitàries és que estem davant d’un virus desconegut del que, de moment, no hi ha vacuna i del que cada dia apareixen nous contagis ocasionant molt dolor en el nostre país. La situació és alarmant i preocupant, per això hem de seguir estrictament tots aquells consells sanitaris i de confinament #Joemquedoacasa que ens diuen constantment a través dels mitjans de comunicació.

La prevenció i la confiança són les úniques vacunes que disposem en aquests moments. I tu, ja les tens?

No només afecta a la salut física, sinó també a la nostra salut emocional. La por al contagi ens ajuda a poder fer cas del que ens diuen, sobretot si som persones grans perquè ens diuen que és una col·lectiu de risc provocant que la sensació de vulnerabilitat pugui ser més gran. Per això, el que us vull traslladar són alguns consells per poder gestionar aquesta situació de la forma més responsable i serena possible per part de les persones més grans.

És normal tenir por a que ens contagiem, sobretot si coneixem alguna persona que ha donat positiu en la prova, una altra cosa és que això ens tregui el son i ens hi preocupem més del que és necessari. Per això, és important evitar mirar constantment les noticies perquè ens crea una sensació d’alarma fent que la por passi de 0 a 100 en segons. És important que tinguem una dosi suficient de por perquè ens permet protegir-nos de la mateixa manera que tenim por a caure’ns quan baixem les escales o arribar tard si hem quedat per fer el cafè amb alguna amistat. He escoltat a persones grans que segueixen anant al supermercat cada dia o a comprar el diari sense respectar la distància d’1’5 metre recomanable pensant que això no els hi passarà. Vaig parlar l’altra dia amb la meva mare que havia anat a visitar una amiga sense ser conscient del perill al que s’exposa.

És un error pensar que a mi no em pot passar i, per això, hem de protegir-nos de forma cívica i disciplinada perquè afecta la salut d’altres persones

Si algú ens ve a cuidar a casa, li hem de demanar que utilitzi guants o mascareta perquè, encara que no hi hagi símptomes, hi ha perill de contagi. Per exemple, els meus pares no havien parlat res de tot això amb la treballadora de llar com si no estigués passant res. Si una persona gran necessita ser atesa per un/a cuidador/a, pot continuar rebent aquesta atenció tenint cura de les mesures recomanades. És important adaptar les nostres rutines i bons hàbits en aquest període de confinament sigui a través de l’alimentació, l’exercici físic, la son i el contacte amb les persones que més estimen a través de trucades, whatsapps i, fins i tot, utilitzant eines que ens permetin veure’ns. És molt gratificant veure el somriure de la neta o escoltar la veu d’un fill que em diu que em troba a faltar.

Les mesures adoptades per part del govern fa que ens hem de quedar a casa havent de passar moltes hores sense poder sortir al carrer anant al Casal a fer les nostres activitats, anant al gimnàs a fer exercici físic, fent la compra aturant-nos a xerrar amb alguna persona coneguda, mantenint les visites amb la família perquè hi ha una celebració, abraçant als nets o netes a la sortida de l’escola, etc. Entenc que és una situació difícil, per això em recordo que la meva salut i la dels demés depèn d’això. Aquelles persones grans que viviu soles us pot afectar més en el vostre estat d’ànim perquè el dia es pot fer molt llarg i, fins i tot, poden aparèixer pensaments més tristos del que és habitual perquè s’ha trencat el vostre dia a dia.

Tinguem cura d’aquelles persones que viuen soles preguntant què necessiten si viuen en el nostre edifici o trucant-les per telèfon cada dia per intentar animar-les i que se sentin una mica menys soles del que estan.

No cal esperar que ens truquin per agafar el telèfon i tenir contacte els nostres éssers estimats. La meva mare m’explica que escolta cada dia música posant-se a ballar al menjador de casa, el meu pare fa cada dia sudokus per continuar exercitant la memòria, etc. Cadascú ha de trobar formes de tenir la ment activa i desperta amb activitats que es poden fer dins de casa.

El que si que sabem és que, encara que no té una data de caducitat molt clara, aquesta situació és temporal i que recuperarem ben aviat la nostra vida anterior. Potser li podem donar la volta a la truita i plantejar-nos què en podem plantejar aprendre de tot això. Tot té les seves dues cares, una més lluminosa i l’altra més fosca. Es tracta de veure on col·loquem la nostra atenció si en la crisi o en l’esperança, en la por o en la confiança, en l’allau de noticies que veiem a la televisió o aplaudiment cada dia a les 20h, en la solidaritat que s’està despertant en moltes persones o el nombre d’empreses que sol·liciten un ERTE, etc.

Espero i desitjo de tot cor que aquestes paraules permetin alleugerir el dolor, la tristesa i/o la por que aquesta situació us pugui estar generant. Us envio una forta abraçada desitjant que les abraçades, les carícies, els petons i el somriure tornin a circular pels nostres carrers ben aviat! Com diuen la cançó del grup de música OBESES: Ens en sortirem!

Daniel Borrell Giró, psicòleg i formador danielborrell@quantumpsicologia.com Instagram @danielborrellgiro

*Aquest article ha estat publicat en el 1r Butlletí de Confinament setmanal que ha creat el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón de Barcelona per a totes les persones grans del barri. Gràcies Estela i Esther per donar-me l’oportunitat de poder fer arribar aquestes paraules!

EL ROL DE VÍCTIMA DEL TRIANGLE DE LA SUPERVIVÈNCIA

6 marzo, 20206 marzo, 2020 por Laura López

Al triangle dramàtic també se’l va anomenar de la supervivència perquè durant la infància els nens necessiten sobreviure emocionalment, quan no reben l’afecte que necessiten aprenen a jugar aquests rols per aconseguir atenció, ja sigui en forma de carícies positives o negatives.

La víctima del triangle dramàtic es refereix a una persona adulta, que juga un paper però que no se situa en un Estat Adult, sinó que espera que algú l’ajudi o rescati, en lloc de fer-ho per si mateixa; com si es trobés en un Estat Infantil, sense mitjans ni recursos per afrontar la situació.

Llavors cal diferenciar el Rol de Víctima del triangle de Karpman, d’una víctima autèntica, algú en situació d’indefensió, com pot ser un/a nen/a[1] que pateix maltractaments o negligència; una persona en condicions de catàstrofe natural, o de guerra; o una víctima de robatori o terrorisme, que estan realment desvalguts i/o en situació de vulnerabilitat.

En el joc psicològic del triangle dramàtic, la víctima és la que domina el joc.

Cal recordar que en última instància aquests tres rols (Perseguidor, Víctima i Salvador) es juguen com a maneres inconscients d’aconseguir amor, però sempre són intents fallits.

Les característiques de la persona en el rol de víctima són: que se sent feble, submisa i indefensa, sense control enfront de les circumstàncies; busca ajuda en altres persones, és dependent; s’equivoca i comet errors perquè la persegueixin o salvin; necessita que la humiliïn o que la cuidin; sobrevalora les seves necessitats; no assumeix responsabilitats; menysprea les seves pròpies capacitats, poder i recursos; al mateix temps que sobrevalora les capacitats i el poder dels altres, d’aquesta manera es col·loca per sota dels demés. Manipula amb la culpa; menysprea les necessitats de les altres persones; mitjançant els seus problemes buscarà, o un perseguidor mostrant la seva por, o un salvador mostrant la seva tristesa.

La víctima té baixa autoestima, se sent inferior respecte als altres, sent culpa i en moltes ocasions també se sent trista per no poder tirar endavant sola.

Però també sent ressentiment contra la vida per les ‘coses’ que li passen, com si ella no tingués res a veure en els successos de la seva vida, no es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Així mateix, se sent ressentida amb els Salvadors que la incapaciten amb la seva ajuda, que no li permeten desenvolupar el seu potencial i posar en pràctica els
seus propis recursos.

La creença limitant de la víctima és: «Els altres són millors que jo perquè tenen la solució que jo no tinc».

Possiblement per la seva inseguretat, la víctima s’equivoca, no fa bé les coses, verbalitza queixes sobre la seva indefensió, es comporta de manera autodestructiva amb la qual cosa provoca que la humiliïn. Se situa en la posició de ‘pobre de mi’. El comportament de la víctima moltes vegades genera ràbia en els qui l’envolten.

En el món dels dibuixos animats o les pel·lícules d’animació trobem nombrosos exemples en els quals apareixen personatges en el rol de víctima, moltes d’elles són dones, perseguides per bruixes, madrastres o altres personatges, i com elles es veuen febles i desvalgudes, sorgeix un salvador disposat a treure a la víctima del destret. La Olivia, la núvia del Popeye es fica en conflictes una vegada i una altra, en ocasions és la víctima del Brutus, i llavors apareix el Popeye disposat a salvar-la, tancant així el triangle dramàtic.

També al cinema, en sèries i en la literatura es pot trobar el triangle dramàtic representat per variats personatges reals o de ficció.

A la sèrie “Els Soprano”, la Livia Soprano, la mare del mafiós Toni Soprano, juga el rol de víctima, com ella es percep sola i indefensa, manipula al seu fill Toni (esdevingut a Salvador) perquè se senti culpable de la seva desgraciada vida, amb això aconsegueix l’atenció del seu fill, com una manera equivocada de rebre amor.

En les paraules de la Livia hi ha ressentiment cap a la vida, ella diu que “el món és la jungla” i “la gent et decebrà”. Se sent trista perquè va perdre al seu marit i ara viu sola, però quan està amb la seva família a casa del seu fill Toni, la Livia diu “una sap quan no és benvinguda”, encara que ningú li hagi donat raons perquè se senti d’aquesta manera, però amb aquests tipus de comentaris o queixes ella es victimitza.

Ancorada cada vegada més en aquest paper de víctima, la Livia va perdent facultats, comet errors i se sent inútil, la qual cosa li genera tristesa i descoratjament, però culpa a la vida i als altres del seu malestar, no assumeix la seva part de responsabilitat.

La Livia està molt centrada en sí mateixa, sobrevalora les seves necessitats i menysprea les dels altres, com per exemple les del seu fill Toni que porta endavant “el negoci de la família”. També dóna més valor a les capacitats dels altres, del seu fill, del seu marit mort i del seu cunyat Júnior per exemple.

Com era d’esperar, el triangle gira, la Livia culpa del seu malestar al seu Salvador Toni, cerca un altre Salvador en el seu cunyat Júnior, conspira contra el seu fill convertint-se en Perseguidora i al seu fill en Víctima, amb la qual cosa es veu un perfecte triangle dramàtic on ningú és feliç.

El Rol de vulnerable/responsable és l’alternativa al Rol de Víctima:

La persona que es desembolica des d’un Estat Adult es converteix en protagonista de la seva vida, pren decisions, es fa responsable dels seus errors i busca solucions als seus problemes. Al mateix temps és possible que demandi ajuda externa en determinades situacions, d’amics, família o professionals, assumint la seva pròpia vulnerabilitat, però sempre buscant solucions a les seves
necessitats.

Laura López Galarza

Psicòloga Col·legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. “Jocs en què participem, la psicologia de les relacions. RBA llibres, 2007.

Camí V, *LL. El triangle dramàtic de S. Karpman, aplicacions pràctiques. Barcelona,
1998.

Steiner, C. “L’educació emocional, una proposta per a orientar les emocions personals”. Javier Bergara *Editor, Buenos Aires, 1998.

[1] D’ara endavant utilitzaré el masculí genèric.

ADDICCIÓ: MALALTIA O VICI?

23 enero, 202023 enero, 2020 por Daniel Borrell

La Joana s’acaba de quedar sense feina perquè no li han renovat el contracte. Ha tingut problemes de parella amb el seu marit des de que va descobrir una infidelitat en el seu mòbil. Porten més de dos anys buscant un embaràs i no ho aconsegueixen. El seu pare acaba de tenir un accident i està molt demandant malgrat tenir un cuidador tots els matins. Se sent desbordada emocionalment amb tot el que està vivint i cada vegada està bebent més del que era habitual. Una amiga li ha dit que, cada vegada que han quedat, ha necessitat acompanyar-la a casa com a conseqüència de l’alcohol… li ha recomanat que demani ajuda.

La Joana té una addicció a l’alcohol, és a dir, estem parlant d’una addicció a una substància de la mateixa manera que podria ser amb la cocaïna, el tabac, les drogues de síntesis o l’heroïna. També hi ha addiccions anomenades <sense substància> que es refereixen a les compres, telèfon mòbil, videojocs, sexe, joc o treball. Hi hagi substància o no, el més important és comprendre que s’han de reunir tres característiques per considerar un comportament com addictiu:

No puc deixar de fer-ho encara que no vulgui_ la necessitat de consumir la substància o realitzar l’activitat es converteix en un pensament obsessiu que envaeix l’individu i, fins i tot, interfereix en les seves activitats quotidianes.
Si ho deixo de fer, no hi ha qui m’aguanti_ apareix el síndrome d’abstinència en forma d’ansietat, dificultat per a dormir, sudoració, vòmits i/o irritabilitat quan deixo de prendre la substància o realitzar aquesta activitat.
Necessito consumir més dosis o fer-ho més vegades perquè tingui el mateix efecte_ la tolerància disminueix i, per això, necessito augmentar la dosi per obtenir els mateixos efectes perquè el mes cos s’ha habituat a la substància i als efectes sobre el funcionament del cervell.

Si a més d’aquestes tres característiques, la persona està abandonant progressivament interessos aliens a la seva conducta addicta i, al mateix temps, li dedica cada vegada més temps malgrat percebre les conseqüències perjudicials físiques, psicològiques i socials que ocasiona el seu consum durant un període de 12 mesos, estem davant d’una addicció. Això explica com és possible que una persona estigui més de 3 hores diàries jugant a videojocs reduint les seves hores de son o que una persona no concebi un cap de setmana sense consum de cocaïna amb el seu grup d’amistats.

Normalitzar el consum de drogues sense consciència dels seus efectes és un risc per la salut bio_psico_social

Ara bé… una addicció realment és una malaltia o un vici? Hi ha una certa tendència a jutjar socialment a una persona que pateix una addicció culpant-la del seu comportament com un acte voluntari i hedonista i, al mateix temps, fent-la responsable d’aquesta decisió sense prendre consciència que estem parlant d’un trastorn que necessita un suport i un tractament adequat per la seva favorable recuperació. En moltes ocasiones, apareixen idees errònies sobre aquest trastorn negant aquesta realitat fent referència a que «només beu una mica», «ho deixaré quan vulgui» o «ho faig per passar-m’ho bé com fan la resta» descomptant la gravetat de la situació i dels riscos que comporta una addicció. Algunes d’aquests mites són els següents:

És addicte qui vol ser-ho
Fumar porros és més sa que fumar tabac
La timidesa es venç amb l’alcohol
Deixar de fumar genera ansietat
Estar molt amb el telèfon mòbil vol dir ser addicte
Qui té una addicció és una persona perillosa
L’addicció al joc no és cap trastorn mental

Ningú escull ser una persona addicte, el problema és que no pot deixar de ser addicte

El comportament addictiu modifica el cervell i segresta la voluntat de la persona addicte encadenant-la. Per això, és necessari revisar les idees que contribueixen a gener un estigma personal, familiar i social davant les addiccions. Què has pensat mentre llegies la història de la Joana? Sense adonar-te’n, l’has culpat de la seva decisió de refugiar-se en l’alcohol? És important comprendre que una persona addicte té dificultats en trencar el seu comportament que li genera molts problemes d’aïllament, econòmics i familiars.

Només el 10% de les persones que prenen drogues es tornen addictes i només el 15% de persones consumidores regulars d’alcohol esdevenen una addicció a l’alcohol, i moltes abandonen l’addicció quan creixen, formen una família o s’esforcen a sortir del cercle viciós, segons explica el psicòleg de Harvard Gene Heyman en el seu llibre Addiction: a Disorder of Choice (2009).

L’addicció és trastorn recuperable i tractable per greu que sigui que necessita d’un compromís per part de la persona

El primer pas consisteix en reconèixer que hi ha un problema que té la seva importància i gravetat per poder demanar l’adequada ajuda professional. L’entorn juga un paper clau per donar el suport necessari en aquest procés de recuperació cap a una vida més lliure i sense esclavitud. El cervell canvia gràcies a la neuroplasticitat de l’aprenentatge, doncs es pot reescriure de nou una vida lliure d’addiccions i plena de llibertat.

Daniel Borrell Giró, psicòleg, terapeuta sexual i de parella

LA MENT IL·LUSÒRIA

13 enero, 202013 enero, 2020 por Soledad Calle

Un dia un home va preguntar al mestre:

Mestre, podria escriure’m algunes màximes sobre la més alta saviesa?

El Mestre va prendre el seu pinzell i va escriure la paraula atenció.

Això és tot ?, va preguntar l’home. No podria afegir alguna cosa més?

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció.

Bé, no veig molta profunditat en el que ha escrit, va respondre l’home una mica enutjat.

Llavors el Mestre va escriure atenció, atenció, atenció.

Què significa atenció? Va preguntar l’home impacient.

Atenció significa atenció, li va respondre el mestre.

En altres escrits, hem vist la ment preocupada i la ment aferrada, i ara li toca el torn a la ment il·lusòria.

El terme il·lusió té el seu origen en el llatí illusio. Es tracta d’un concepte o una imatge que sorgeix de la imaginació o mitjançant un engany dels sentits, però que no és real. Vinculada als sentits, una il·lusió és una distorsió de la percepció. Es pot parlar d’il·lusions òptiques (les més usuals), il·lusions olfactives, il·lusions auditives, il·lusions gustatives o il·lusions tàctils. La il·lusió òptica és la més comuna i porta a percebre la realitat de manera distorsionada a través de la vista. Aquesta distorsió pot ocasionar-se per qüestions fisiològiques (mitjançant una estimulació excessiva en els ulls o al cervell) o cognitives (segons la forma en què percebem el món).

Per a la psicologia, la il·lusió és una esperança que no té fonaments. En un sentit simbòlic, pot dir-se que una il·lusió és un miratge (cosa que sembla real però que no ho és): «Tenia la il·lusió de solucionar les coses amb ells però em vaig adonar que és impossible», «Vaig pensar que podia guanyar el concurs , encara que era només una il·lusió «, “esperava que ell o ella fes tal cosa, però no ha succeït”.

Cal destacar que l’accepció positiva d’il·lusió («La meva il·lusió més gran és viatjar per retrobar-me amb el meu avi») no existeix en altres llengües, en les que el terme sempre està relacionat a allò que li manca sosteniment.

La ment il·lusòria és com el conte de la lletera, en el que una noia imagina tot el què passarà quan vengui la llet, fins que les seves expectatives queden buides quan el recipient que conté la llet es trenca. La base de la ment il·lusòria són les expectatives, que amb tota probabilitat generaran decepció. Sovint en lloc de revisar les expectatives, la ment humana el que fa és acusar a d’altres de la impossibilitat de l’assoliment de les expectatives, generant més patiment. Els pensaments il·lusoris referits als altres són generadors de conflictes en les relacions. Les conductes dels altres queden fora del nostre abast, en canvi poden tenir influència en la nostra conducta, encara que és molt habitual demanar canvis en els altres sense parar atenció a les nostres conductes.

L’EXPERIMENT DE HEIDER-SIMMEL

Els psicòlegs Heider i Simmel van dissenyar un seguit d’imatges a partir de dos triangles, un cercle i cinc rectes, i passaven aquestes imatges a les persones i van comprovar com cada persona generava una història segons com el seu sistema nerviós interpreta, associa i dona sentir al que hi veu. En la fotografia d’aquest escrit hi trobareu un exemple d’aquestes figures.

Us convido a observar quina és la història que munta la vostra ment.

COM DESMUNTAR LA MENT IL·LUSÒRIA

Centrant-se en el present, en el què està succeint ara mateix.
Les il·lusions són diferents als objectius o metes realistes, es a dir, que tenen una base per portar-los a terme.
Quan la ment genera pensaments il·lusoris sobre els altres, podem observar-los i transformar-los en peticions que poden ser acceptades o rebutjades pels demés.
Podem observar amb curiositat i sense judici les nostres expectatives, la ment humana les genera constantment i li agrada autoenganyar-se. De fet, els pensaments són propostes no una realitat, però a la nostra ment li agrada pensar que sap, que sabem. Els pensaments no són fets, el pensament il·lusori és un conte. La nostra ment recull una imatge i inventa una ficció. Quin grau de credibilitat li dones als teus pensaments?

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Col. 13.541 – Tel 639.366.105

ELS TEMPS EN LA SEPARACIÓ

17 diciembre, 201917 diciembre, 2019 por esteve

Quant trigaré a refer la meva vida sense parella?

This image has an empty alt attribute; its file name is dWm5MXed7Z2AHFc0KBb83D2KtYBf7z9yIe8BYWqCaWbJwPvcF-IH9y39963Ga49ZiHWSHVmjV0Q8hGGHD7OiCueeD40cgige5FZvnI8Vb1fRPhJtvWzIV_M_K3l29H7w8MZznznX

No sé si hauria de seguir amb la meva parella, me l’estimo suficient?, tothom em diu que el/la deixi però jo no sé què fer, el/la vull deixar i no sé com. Tots aquests són estadis diferents d’un possible procés de separació.

Encara que algun gènere cinèfil i la cultura popular ens parli del mite de Cupid i l’amor a primera vista, el cert és que les relacions de parella no apareixen espontàniament d’un dia per l’altre: ahir érem solters, però avui ja som una parella consolidada? no sol passar, l’amor madur acostuma a cuinar-se a foc lent.

Per això mateix no és difícil d’entendre que el desamor tampoc arriba de sobte i que el procés de separar-se, pot dur-nos temps.

Fases de la separació:

Potser degut al meu treball amb pacients addictes, em costa ometre els paral·lelismes entre els estadis del canvi en l’abús de substàncies dels que parla Prochaska i Diclemente en el model transteòric del canvi, i les fases d’una ruptura de parella.

This image has an empty alt attribute; its file name is k5XlbLWUmm6qbEbYzPpCalTvWJhkr3SZwPBjn6PTJ1omG5UqI4EniXbZwVhsRgpNRJSAX7bF8tHa8ouO0oN6OESWT3y_UfFphDmg4fbDYlh0IqdcdFwUFhVg-mxhJJRYv-oaia8G

Analitzar en quin estadi es troba cada membre de la parella ens serà molt útil en la teràpia de separació per veure quines necessitats tenen, anticipar els passos que haurem de fer a continuació i valorar si ambdues parts troben en el mateix punt o no.

Sovint, quan les parelles estan en estadis diferents i especialment si la distància entre aquests és major, podem trobar-nos amb confrontacions, falta de comprensió entre les parts i desequilibris jeràrquics.

Imaginem per exemple, aquella parella en la qual una part s’està plantejant la conveniència econòmica de separar-se, mentre l’altre fa mesos que estalvia perquè té claríssim que no seguirà compartint domicili amb la primera.

Per poder progressar caldrà que entenguin i respectin el moment vital de l’altre i que la segona part en aquest cas, no s’aprofiti de l’avantatge d’haver avançat més aviat o més ràpidament.

Separar-se és com el “dol”

Separar-se no deixa de ser un procés de canvi i tots els canvis comporten pèrdues (i també guanys). Però analitzant-ho des de la pèrdua podríem veure el procés de separació com un dol. O més ben dit, molts dols! ja que quan un se separa, no només perd la parella,si no tot el que aquesta aporta o significa en la vida de cadascú: un projecte de vida, la idea de la família unida, suport emocional, companyia, intimitat, sexe, la meva pròpia imatge com “la parella de”, la custòdia completa dels fills, un sou més amb què comptar, etc.

This image has an empty alt attribute; its file name is j-FSM7Ck6O-zcfmpIdI-3aP7vRVLnrEeRyVyYrc6VhTBXYWCYOCFa2YwGrxx9_4ot0zN7TDGl7ABP38KYhkJY9BdNaLcVSa3ROCkCpJKbg95FdzZiBUSjzsVuBmnLa-y_0zp9MB5

Però quant de temps? no t’enrotllis…

La dada numèrica és el que potser t’ha dut al llegir aquest article. Vols tenir una data límit, o potser assegurar-te que no estàs trigant més del compte. El que és segur, és que vols afanyar-te tant com puguis a prendre la decisió o millor encara: a assimilar la que ja has pres i portar-la a terme de la millor manera possible.

Bones notícies: si has llegit tot això, estàs en el camí correcte. El de l’esforç i la gestió de les emocions.

El temps dependrà de diferents variables: trets de la teva personalitat com l’obertura a l’experiència, la història prèvia (especialment sobre parelles), els recolzaments tant externs com interns (autoestima, seguretat, confiança), els processos judicials involucrats, etc.

Per tant, has d’entendre que seria molt arriscat donar una dada concreta però sí que disposo d’una fórmula realment fiable:

Temps + Esforç = Aprenentatge

No sé quant tardaràs en arribar a la fase d’acceptació o de manteniment continuat del canvi, però estic convençut que les energies que poses en treballar sobre el que sents, el que et preocupa i el que et convé a tu i als qui t’envolten, farà que avancis més ràpidament i amb menys dificultats en aquest procés difícil.

Segur que el temps et permetrà agafar perspectiva i veure les coses des d’un prisme diferent, però a vegades amb el temps no n’hi ha prou o no només es tracta de «temps», si no de: què fem amb aquest temps.

La meva recomanació és que l’aprofitis al màxim i converteixis aquesta situació potser desagradable com una oportunitat per millorar i fer les coses bé segons els teus criteris i valors.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691

T’AGRADA EL NADAL?

13 enero, 20205 diciembre, 2019 por Lola Guerra

S’apropa el Nadal, amb les seves festes, reunions familiars i d’amics, regals, tradicions… El Nadal arriba per tothom però no arriba igual per tothom. Hi han persones que gaudeixen d’aquestes festes, que tenen allò que diem esperit nadalenc. Persones que gaudeixen de decorar les seves cases, de trobar-se amb les seves families, de comprar regals, viuen amb alegria aquestes dates. En canvi, a altres persones no els hi agraden, desitgen que s’acabin perquè ho passen malament. El Nadal és de contrastos, de persones que l’estimen i persones que més aviat l’odien. De persones que els agradava de petites i ara d’adultes ja no i de persones que els ha tornat a agradar al tenir als seus fills.

Sigui com sigui, El Nadal mou les emocions.

Existeixen dades que indiquen que aproximadament un 44% de la població pateix el que s´anomena “depressió blanca” que és la tristesa que moltes persones senten al Nadal i que és semblant als símptomes depressius comuns.

Quines són les causes de la tristesa al Nadal?

La tristesa en aquestes dates s’associa a diferents motius.

Reunions familiars: Per moltes famílies no hi ha excusa és Nadal i ens hem de reunir si o si. El problema és quan hi han persones que no s’aguanten que no es veuen durant tot l’any i tenen l’obligació de trobar-se aquests dies. Això genera tensió, incomoditat i possiblement esclatarà en conflictes.
Nostàlgia del passat: El Nadal activa els records de persones importants que ja no estan, sentim el buit i enyorem Nadals feliços que ja no tornaran.
La soledat: hi han persones que no tenen a prop a la seva família i no poden passar aquests dies junts. Persones que no tenen família per reunir-se aquests dies.
L’economia: El Nadal suposa una despesa econòmica, dinars, regals, trobades amb amistats. No poder portar el ritme d’aquestes festes pot generar tristesa a moltes persones.
La feina: No totes les persones tenen vacances al Nadal i això fa que no puguin gaudir del temps com voldrien.

Què podem fer per viure millor aquestes dates?

Com t’agradaria que fos el teu Nadal? Fes el Nadal que tu vols no el Nadal establert. Pot ser difícil fer canvis i anar contracorrent a les costums establertes, però viure un Nadal rere d’un altre de forma trista passa factura.
Viu el Nadal amb les persones que vulguis. Escull quines són les persones amb les que et sents bé i disfruta aquests dies d’aquestes trobades.
Valora si és beneficiós parlar de segons quins temes aquests dies. Hi han famílies que ho tenen clar ni política, ni futbol… Pensa si et va bé treure o discutir sobre segons quins temes aquests dies. No vull dir que has d’evitar resoldre temes, però possiblement no siguin els millors dies per fer-ho, tenint en compte que mengem i bevem més que la resta de dies de l’any.
No et sentis obligat/da a ser feliç aquestes dates. Ens bombardegen amb missatges de felicitat per Nadal, no podem ser felices per obligació, ho sents o no ho sents. No et sentis culpable per no sentir allò que es suposa que has de sentir, escolta’t i dóna’t el permís per sentir el que necessitis.

Si no t’agrada el Nadal o et posa trist/a pensa que això si que són uns dies i passen, saber que té una data límit sempre ajuda. I si gaudeixes del Nadal no pensis que s’acaben aviat, gaudeix-les sense dates.

Lola Guerra Ruiz. Psicològa nº Col 11389

TRAUMA I SOLEDAT

29 noviembre, 201928 noviembre, 2019 por Almudena Muñoz

La paraula trauma prové d’un concepte grec que significa “ferida”.

Des de la psicologia hi ha diferents maneres de veure i abordar els traumes. Vaig participar de la conferència: “Trauma amb T majúscula: com ens afecta i com ho abordem”, per part d’un grup de psicòlogues/eg de la línia de la psicoanàlisis relacional al Col·legi de Psicòlegs/gues de Barcelona.

Des de la psicoanàlisis relacional es posa la RELACIÓ en el centre de la sanació i del procès de teràpia. La ment no funciona aïllada sinó que la ment està en interacció i l’essència del esdevenir humà és la relació i la confrontació.

Des d’aquesta visió, Laura Molet (psicòloga clínica, autora del llibre “El dolor és sordo”, EAE, 2018) exposava que el trauma és una experiència d’afecte insuportable, aclaparadora, desorganitzada. I és més greu quan l’entorn no sintonitza amb el que passa, que el fet en si (podríem pensar que l’entorn també queda adolorit i no pot donar suport?). I sol passar que no hi ha suport social en les situacions traumàtiques i les respostes adaptatives que la persona posa en marxa (fugida, lluita o congelació) les posa en soledat.

El trauma es converteix en trauma perquè es viu en soledat.

És a dir que la clau perquè es doni un trauma és que la persona es troba sola i sense el suport necessari per elaborar la situació. El trauma seria un lloc d’absència, on es dóna la presència fantasmagòrica d’una absència. Es trenca la funció d’un escut protector (matern). Amb el trauma perdem la capacitat de sentir i donar-nos seguretat, tot el contrari de quan tenim una relació basada en l’afecció segur. Gràcies a la psicoteràpia podem integrar l’experiència traumàtica que ens ha deixat dissociats, amb els records trencats i per això tants cops oblidats. També ajuda el suport social: les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de grup, mai es deixava a ningú sol amb la seva desgràcia. A l’acabar el ritual col·lectiu, començava el dol personal. Què bonic.

A més de la vivència en solitari, tenim altres condicions per a que una situació és converteixi en traumàtica:

Es una situació de la que no podem escapar.
No tenim els recursos per afrontarla.
Fragmenta els nostres records de la situació concreta.
No podem tornar en neutres els records relacionats amb la situació.

Segons la visió més crítica de la psicologia relacional, explica Giuseppe Laraspata (psicòleg clínic) el trauma en si no existeix com a estímul extern objectiu (això pot generar molta controvèrsia), sinó que és la dificultat de desenvolupar la capacitat de recuperació, i la no elaboració de la situació el que fa que es doni el trauma. Segons això el benestar no depèn de qui som, ni de la nostra història, sinó de la relació amb la pròpia realitat. Defineix el trauma com una forma de defensar-se d’allò més dolorós de la vida i proposa transformar-ho mitjançant la creativitat en alguna cosa extraordinària. Opina que la cultura fatalista i victimitzant fa que no acceptem la mateixa història i això és el que produeix les patologies, no els fets en si. Ressalten que les persones no som ni bones ni dolentes, sinó que som holístiques (visió budista de la persona) i proposen una teràpia basada en la confiança amb les persones, en la integració de la pròpia història i en la confiança amb la realitat. En aquest sentit afirmen que la felicitat no existeix i el trauma tampoc. Trobo que és una visió provocativa, i de la qual em quedo amb el següent:

Parlar de trauma serveixi de guia per ajudar en el tractament de la persona i no pas d’etiqueta que deixi a la persona passiva, immòbil, davant la verbalització: he viscut un trauma.

En l’àmbit neurobiològic hi ha estudis que afirmen que davant la situació traumàtica es talla la connexió entre l’amígdala i l’hipocamp i això produeix que no podem pensar, donar una solució o entendre què passa. Ens vindran imatges, tindrem records de sorolls, diferents sensacions i experiències que no podrem integrar. Abans pensàvem que el cervell era adaptable fins als 20 anys. Ara sabem que el cervell és moldelable tota la vida i que hi ha maneres de sanar ferides profundes: la relació afectiva terapeuta-pacient és clau en la sanació. Amb la relació establerta amb el terapeuta ens animem a expressar les emocions bloquejades, deixem les resistències. Expressar les emocions ens carrega d’energia.

Hi ha qui diu que néixer és el primer trauma que tenim les persones. Agraeixo a la psicologia que mira a les persones amb amor, sigui quina sigui la seva història.

Almudena Muñoz

AMOR EN TEMPS DE TINDER

29 noviembre, 201917 noviembre, 2019 por Daniel Borrell

L’Àlex i el Rafa es van conèixer avui justament fa dos anys a través del Grindr, malgrat haver-se intercanviat mirades en diferents festes on havien coincidit a Girona. Acaben de signar el contracte de lloguer del seu nou pis. La seva amiga Carlota els hi acaba d’enviar un whatsapp per felicitar-los i els hi ha explicat que s’ha instal·lat el Tinder perquè li han recomenat. Afirma que ja està preparada per conèixer a altres persones després de la ruptura amb la Cynthia. Per altra banda, la Cynthia comença a estar cansada de tenir tantes cites a través de l’app Wapa perquè, després de dues cites, els nois amb qui queda desapareixen sense saber-ne el motiu i no li agrada sempre tenir la iniciativa per quedar de nou.

Lligar mai ha estat una tasca fàcil perquè posa a prova habilitats socials, l’autoestima, la pròpia confiança i, sobre tot, la por al rebuig quan no agrades a la persona desitjada.

Actualment, les noves tecnologies han modificat el patró per lligar gràcies a l’aparició de pàgines web i aplicacions que posen més fàcil el camí per conèixer persones noves sense moure’t de casa i amb l’ajuda del teu smartphone. Lligar a través d’Internet ja ha superat lligar en bars i discoteques, així com als contactes que arriben a través d’amistats. Per una part, això ha facilitat poder tenir disponible un catàleg d’opcions molt ampli on pots explicitar el tipus perfil de persona que vols conèixer de forma ràpida reduint la por al rebuig perquè la quantitat de candidats/es és enorme. Per altra banda, aquesta forma d’establir vincles ha provocat que la forma d’establir els vincles sigui més superficial i sense compromís, com li passa a la Cynthia.

El primer que cal fer quan una persona s’instal·la una app per lligar o es crea un perfil en una página web és saber què és el que busca. Això és el que li pot ajudar més a la Carlota ara que ha pres aquesta decisió. Què busco en aquests moments? Busco tenir relacions sexuals sense compromís? En quin moment vital estic? Estic obert/a a tenir una relació de parella? No és el mateix tenir cites just quan m’he separat que quan la meva última relació de parella ja no està present en la meva ment. Tampoc és el mateix si estic vivint una crisi personal que m’ha portat a iniciar un procés de psicoteràpia o si la meva necessitat d’agradar als demés confon als demés per la meva dificultat d’estar bé amb mi. Respondre a aquestes preguntes és fonamental per evitar culpar las demés del que no sabem ni nosaltres.

El mateix que cal fer en una cita és saber escoltar i, al mateix temps, preguntar què és el que està buscant l’altra persona. L’assertivitat és una habilitat de la intel·ligència emocional que permet identificar si les expectatives de les dues persones encaixen en aquest moment.

Agradar-se és necessari, però no és suficient per plantejar-se una relació de parella amb l’altra persona.

Per això, les preguntes que heu trobat en el paràgraf anterior s’han de poder fer a l’altra persona per evitar situacions de confusió i frustració. En cas d’obtenir resposta a aquestes preguntes i veure que no hi ha coherència entre el que es diu i el que es fa, és important identificar aquesta incoherència posant èmfasi en el comportament.

El que ens trobem sovint a la consulta és que aquest tipus de contactes tan fàcils d’assolir i que no impliquen un gran esforç com lligar de forma presencial generin addicció. El cervell es veu estimulat de forma ràpida a través de la dopamina, l’hormona del plaer, de la mateixa forma que ho fa qualsevol altra droga. La necessitat d’aprovació, el desig d’agradar, alimentar l’ego i la gratificació immediata són alguns dels mecanismes que activen aquesta dependència provocant més ansietat i inseguretat en les persones usuàries.

L’atracció inicial d’una trobada casual s’ha substituit pel desig de trobar parella esperant que arribi l’amor com a producte de consum.

Et pots mostrar tal i com ets sense màscares? Observes que hi ha intimitat quan apareixen pors, aspiracions i secrets en els temes de conversa? Hi ha interès en quedar o, de cop i volta, només hi ha obstacles per tenir la següent cita? T’escriu un whatsapp perquè si o desapareix de forma misteriosa unes setmanes sense saber-ne el motiu? Podeu parlar del que feu la resta de la setmana de forma natural? Penses en presentar-li a les teves amistats? Aquestes preguntes són alguns indicadors que et permeten orientar-te en forma de brújula cap a on es dirigeix aquesta relació i si és això el que estàs cercant. Tenint en compte el que estàs buscant, observa si les respostes a aquestes preguntes et permeten satisfer les teves necessitats en aquests moments.

Honestedat, determinació i autoestima són ingredients per conjugar el flirteig amb l’ansietat que pot generar la incertesa de relacions que estan en procés de definir-se. Ah… recorda que també hi ha oportunitats excitants de conèixer persones noves fora de la pantalla i que just estan davant teu. Aprofita-les, potser fas un match!

Daniel Borrell Giró, psicòleg general sanitari col·legiat núm. 12866, terapeuta sexual i de parella

SOBRE EL PAPER DE SALVADOR DEL TRIANGLE DRAMÀTIC

27 octubre, 201927 octubre, 2019 por Laura López

Quan la Katia va conèixer el Gerard li va atreure que ell fos un artista i que lluités per viure de la seva passió, ell a dures penes podia sobreviure amb el que guanyava i deia que aquest món no entenia el seu talent. La Katia té una feina estable com a secretaria de direcció i va pensar que amb una mica d’estabilitat i amb la seva ajuda tot sería més fàcil per ell, així que al pocs temps de conèixer-se el va convidar a viure a casa seva. A la Katia li feia pèna que el Gerard no pugués viure de la seva vocació.

Des-de l’inici de la relació ella és va fer càrrec de l’economía familiar, però també s’ocupava de les compres, la casa y la filla que van tenir en comú perquè pensava que ell necessitava estar tranquil per poder crear.

Al principi la Katia se sentia bé de poder ajudar al Gerard i de donar-li l’estabilitat que ella creia que ell necessitava, però la realitat és que ell no apreciava tot això com avantatges sinó que sentia que no podia tirar endavant per si mateix, se sentia inútil, i cada vegada feia menys per aconseguir viure de la seva professió; al mateix temps Katia es va anar sentint cada vegada més enfadada amb el Gerard, l’acusava d’egoista i es queixava constantment de tot el que ella feia per ells.

La Katia i en Gerard juguen els rols del triangle dramàtic descrit per Stephen B. Karpman, estàn atrapats en el drama sense saber com sortir d’ell. Els rols que és juguen en el trinagle són els de perseguidor, víctima i/o salvador.

A l’article escrit pel psicòleg Daniel Borrell és pot aprofundir sobre aquest tema:

EL TRIANGLE DRAMÀTIC

Així tenim que és possible jugar tres rols diferents i que encara que ens identifiquem més amb un d’ells, anem canviant dins del triangle dramàtic com en un carrusel.

Aquest triangle també se l’anomena el triangle de la supervivència perquè a l’infancia assumim aquests rols per poder sobreviure emocionalment, en tots tres rols l’intent de la persona es aconsseguir afecte, però és un intent equivocat. Qualsevol sigui el rol que inconscientment es representi, la persona s’acabarà sentint malament, perquè haurà entrat en un joc emocional.

Les característiques del salvador són:

Fa coses per altres que no desitja fer

Fa més del que li correspón en una determinada situació

¿Però per què actúa així el salvador?

Perquè li agrada que el necessitin
Confon a persones amb algunes dificultats amb persones incapaçes
Han rebut l’educació de que sempre havien de fer feliços als altres

El salvador amb aquest tipus d’interacció genera problemes amb les altres persones, amb la seva conducta incentiva l’egoísme de la víctima i al mateix temps la converteix en dependent d’ell. Per l’altra banda, amb la seva intervenció el salvador no permet que la víctima desenvolupi els seus propis recursos, ja que danya la seva iniciativa.

Com es d’esperar aquesta dependència provoca ira i ressentiment en la víctima, però també en el salvador, ara veurem perquè.

L’ajuda que dona el salvador no és autèntica, ell sent que els altres el necessiten, que la víctima no sap o no pot demanar ajuda, ni resoldre els seus problemes, per això assumeix la responsabilitat de solucionar els conflictes de la víctima i per aquesta raó és queixa constanment dels seus esforços.

Com el salvador prioritza les necessitats dels altres per devant de les seves pròpies, en moltes ocasions, s’obliga a fer coses per altres encara que no li vingui de gust fer-ho. Si no ho fa se sent culpable. I encara que es senti esgotat en aquest rol, segueix esforçan-se però culpant als altres de ser egoistes i desagraïts.

També actua per la necessitat de sentir-se superior, quan és fa càrrec dels problemes dels altres no ha d’estar pels seus propis problemes, evita fer-se càrrec del seu propi patiment.

Com la Katia al exemple anterior, el salvador és cansa d’ajudar, es queda sense forçes i culpa a qui va salvar, tot això genera ira en ella però com no assumeix la seva responsabilitat en la dinàmica, culpa a la víctima del seu esgotament. D’aquesta manera, el salvador és converteix en perseguidor fent girar el carrusel una altra vegada.

Diferència entre el salvador i el que ajuda sanament:

– El salvador abans o després és convertirà en perseguidor de la víctima.

– L’ajuda genuina és gratuita i serveix per augmentar els recursos de la persona receptora de l’ajuda

– El salvador fa a qui ajuda més dependent de l’ajuda

Alternatives al triangle dramàtic

Per poder canviar aquestes dinàmiques i sortir del triangle dramàtic, el salvador ha de pendre consciència del rol que juga i fer canvis interns i externs per poder passar del rol de salvador a un rol d’ajudador empàtic.

Practicar el NO: no fer-se responsable dels problemes dels altres.
L’ajudador es preocupa pels altres, però deixa anar la capacitat de l’altre per resoldre els seus problemes per si mateixos.
Tenen consciència de les seves necessitats i sentiments propis, per decidir si donen ajuda o no.
En general, anteposen les seves necessitats a les del altres, per evitar sentir-se superios als altres.
Esperen que els altres demanin ajuda, i pregunten a l’altra persona què és el que volen, mai suposen o endivinen el que la persona que demana ajuda necessita.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Berne, E. Juegos en que participamos, la psicología de las relaciones. RBA libors, 2007.

Camino V., Ll. El triángulo dramático de S.Karpman, aplicaciones prácti
cas. Barcelona, 1998.

Steiner, C. La educación emocional, una propuesta para orientar las emociones personales. Javier Vergara Editor, Buenos Aires, 1998.