ESTIC ESTRESSAT/DA

Porto uns dies que no paro, a la feina, a casa…, estic estressat.

Les situacions del nostre dia a dia, els canvis que vivim, ja siguin intensos o ràpids, ens obliguen a adaptar-nos constantment. Moltes vegades, hem d’augmentar el nostre nivell d’activació, posant a prova la nostra capacitat d’adaptació.

A vegades, els grans canvis, com un acomiadament de feina, la pèrdua d’un ésser estimat, una separació de parella,…, ens porten a viure circumstàncies intenses de la vida que ens produeixen estrès, sovint estrès emocional.

Però també els petits canvis que es produeixen de forma sostinguda o ràpida, cosa bastant habitual a la feina, ens obliguen a estar més alerta, més concentrats, a anar més depressa, a tenir més temes dins del cap,…

També els objectius importants que perseguim o ens esforcem en mantenir poden incloure tensions excessives que poden portar-nos a sentir estrès.

Estratègies

Les estratègies per afrontar l’estrès són el ventall de pensaments i comportaments que podem utilitzar per gestionar-lo, formen part de les nostres respostes adaptatives. La manera en fer-ho depèn de cada persona.

La majoria de vegades les nostres respostes adaptatives es produeixen amb naturalitat i sense conseqüències. És quan podem estar vivint situacions que ens produeixen un bon estrès, entenent-lo com el que ens permet adaptar-nos i progressar.

Altres vegades, les nostres respostes adaptatives s’han d’afrontar a circumstàncies més intenses o prolongades que poden superar les nostres capacitats de resistència i d’adaptació. Si aquesta situació es manté massa temps podem acabar vivint un mal estrès (també anomenat distrés), podent veure’s afectada la nostra salut física, mental i afectiva.

La paradoxa de l’estrès consisteix en que mentres és útil que en les fases inicials el nostre organisme activi les estratègies d’adaptació, aquestes es tornen perjudicials quan s’allarguen de forma excessiva en el temps. És aquesta situació d’activació sostinguda la responsable de les alteracions que es poden produir tant en l’àmbit psicològic, en l’orgànic, com en tots dos.

També hem de tenir present que ens podem estar acostumant a un cert nivell d’estrès que ja considerem normal i que se’ns passa desapercebut, però això no vol dir que a la llarga no ens pugui estar perjudicant.

El Ritme biològic

Quan parlem d’estrès també estem parlant de ritme. Per exemple, no és al mateix haver de fer vuit informes en un dia que haver de fer-los en una setmana, la primera situació ens obliga a anar a un ritme molt més ràpid, amb més estrès, que la segona.

El ritme biològic és el ritme d’activitat natural del nostre organisme. Tots tenim clar que hi ha moments del dia en que ens sentim més actius que d’altres, moments de més activitat i d’altres de menys.

L’estrès pot acabar pertorbant el nostre ritme biològic, afectant així les constants biològiques de l’organisme. És quan apareixen els símptomes, orgànics o psicològics, que ens parlen de que alguna cosa comença a no anar bé, com pot ser l’excessiva fatiga, la irritibilitat, les alteracions de la son, la disminució de la concentració, així com transtorns digestius, cutanis,…

No hem d’oblidar que la manera d’afrontar l’estrès depèn en gran mesura de les particularitats individuals, és per això que algú pot mantenir de forma agradable o tolerable un determinat nivell d’activitat diària, mentres que per algú altre la mateixa activitat li pot resultar estressant. Així veiem que el ritme biològic és individual i tenint-lo present, fugint de seguir models externs, ens ajuda a no allunyar-nos dels nostre nivell de benestar òptim.

Si dediquem uns moments al dia a sentir-nos, a revisar el nostre estat interior, podrem detectar fàcilment el nostre nivell d’estrès. Aquest petit gest per retrobar el contacte amb nosaltres ens ajuda a prendre consciència del nivell d’activació en què ens trobem i així poder decidir si posem en pràctica alguna mesura conscient per recuperar el nostre benestar.

Sergi Palma

Psicòleg Col. Núm. 10621

L’IMPACTE DE LA PANDÈMIA EN LA VIDA DE LES DONES

Ja ho deia la Simone de Beauvoir, que qualsevol crisi posava en perill els drets de les dones, i la situació de pandèmia que vivim des de fa un any ha vingut per fer evident aquestes paraules. Per tal d’aclarir que això no és una opinió, donarem algunes dades:

  • La crisi de la Covid-19 ha afectat més l’ocupació de les dones que la dels homes, hi ha més atur, més temporalitat i més treball parcial entre les dones i per contra un nivell d’activitat i d’ocupació inferior, respecte a l’inici de la pandèmia. El 90% de l’ocupació femenina creada l’últim trimestre del 2020 és a temps parcial, tres vegades més que els indicadors masculins. Si és de vostre interès, podeu consultar l’informe del Departament de Treball sobre “Dones i treball” publicat recentment.
  • En el cas de la investigació, la producció científica de les dones s’ha vist reduïda en comparació a l’any anterior, mentre que la dels homes s’ha mantingut.
  • El fet és que, des de l’arribada de la pandèmia, la introducció d’un teletreball improvisat i no regulat ha obligat a fer autèntics malabarismes per respondre a les exigències laborals i a l’assumpció domèstica de tasques de cures que abans estaven externalitzades. Com a conseqüència, s’ha produït un augment en les jornades laborals de les dones i, alhora, una disminució de la seva presència en la carrera professional.
  • Alguns dels col·lectius professionals que s’han vist més afectats per la pandèmia i el confinament són majoritàriament femenins. Entre aquests col·lectius cal destacar les persones que treballen en l’àmbit sanitari, com ara infermeres, metges i metgesses i professionals de suport, les persones que treballen en l’àmbit de l’educació i, molt especialment, les persones que treballen en la cura de la gent gran, tant en centres residencials com a domicili. Algunes d’aquestes feines, especialment les de cura de la gent gran, són assumides per dones que tenen una situació professional de molta precarietat.
  • Pel que fa a la violència contra les dones, Durant el període del confinament total, del 16 de març al 13 d’abril, el telèfon d’atenció a les violències masclistes (900 900 120) ha rebut un 60% més de trucades que l’any 2019 en les mateixes dates.
    • A més de les trucades, el servei d’atenció a les violències masclistes disposa d’una bústia de correu electrònic, que va veure incrementat en més del 500% les demandes d’atenció.
    • En quan a la salut mental, un article publicat el setembre de 2020 que va revisar 62 estudis que abordaven aquest tema amb un total de 162.639 participants de 17 països va concloure que, durant els mesos de la pandèmia, la prevalença de l’ansietat era del 33 % i la de la depressió, del 28 %, i queels factors de risc més importants per patir ansietat i depressió eren els següents: ser dona, treballar en l’àmbit de la infermeria, tenir un nivell socioeconòmic baix, tenir un risc alt de patir la COVID-19 i l’aïllament social. 
  • Un altre factor que també ha afectat i afectarà en el futur el benestar emocional de les dones en aquesta situació de crisi mundial és l’existència de desigualtats en el repartiment de les càrregues familiars (especialment en el tema de l’atenció a les persones dependents: a menors, a menors amb problemes de salut mental o dèficits cognitius, a persones grans, a persones malaltes…) que ha provocat que les dones siguin les que més han hagut de compaginar el teletreball amb l’atenció i les tasques escolars dels fills i les filles, així com les tasques domèstiques
  • Segons un estudi portat a terme per l’associació UN Women incloent dades de divuit països representant tots els continents, el 60% de les dones afirmaven que la càrrega de treball a la llar els havia augmentat des de l’inici de la pandèmia, en comparació amb un 54% dels casos reportats per homes. Més concretament, la disparitat més gran es veia reflectida en l’àmbit de la cuina, on les dones reportaven haver notat un increment del 32% respecte a un 18% reportat pels homes. A aquesta dada, li segueixen les tasques de neteja (45% en dones versus 35% en homes) i les tasques de la compra (25% en dones versus 22% en homes). Tanmateix, l’estudi revelava que les dones havien afegit una càrrega total de 5,2 hores de mitjana per setmana a les tasques de la llar, a diferència de les 3,5 hores extres reportades pels homes.

O sigui, tot com sempre però pitjor. I ara què? Les polítiques d’igualtat es mostren clarament insuficients en temps de triple crisi: de salut, econòmica i social. Tot el que no és la gestió de la Covid-19 queda desdibuixat, quan no esborrat. La salut mental és la pandèmia oculta i especialment les de les dones.

ROMANDRE EN RELACIONS D’ABÚS DEIXA SEQÜELES? Una ullada al cervell abusat…

Conviure amb una persona violenta, abusiva i / o experimentar constants situacions traumàtiques, amb el temps, passa factura, poden presentar-se símptomes d’ordre emocional, físic o tots dos. A més, les seqüeles derivades del trauma i l’abús es poden observar en el cervell, ja que el modifiquen.

Una de les conseqüències més importants que s’aprecien en les persones que han estat abusades és el trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT). Alguns dels seus símptomes poden ser: estat d’alerta constant, por, ansietat, pensaments o records intrusius (flashbacks), malsons, irritabilitat, dificultat per concentrar-se.

En el cas de persones que han estat abusades en el sistema familiar, parlem de trauma complex, el qual inclou trauma relacional i trauma de desenvolupament; i en el cas de les víctimes que reben abusos per part de les seves parelles, parlem de trauma relacional.

En el seu llibre Família zero, el Dr. Iñaqui Piñuel descriu els efectes neurològics del trauma a les víctimes de famílies abusadoras; assenyala que en casos de trauma relacional no es tracta tant d’un esdeveniment d’alta intensitat, com és en el trauma agut, sinó, més aviat «del gota a gota o tàntal que la víctima rep dins un entorn de què no pot escapar, que el sotmet a indefensió «.

Segons Piñuel, a la clínica es pot apreciar un altre conjunt de reaccions com: embotiment emocional, desinterès, desconnexió de l’entorn, desrealització, fredor emocional o congelació, despersonalització, amnèsia dissociativa i sensació d’irrealitat.

Què pot observar-se en el cervell?

Ja existia evidència de l’efecte del trauma agut en l’hipocamp, com demostren els estudis realitzats amb veterans de guerra amb TEPT, que van presentar una contracció en l’hipocamp. No obstant això, també s’observa una disminució de l’hipocamp en víctimes de trauma relacional o de desenvolupament.

En un estudi realitzat en nens víctimes d’abús i TEPT per les Universitats de Nova Orleans i Stanford, dirigit pel psiquiatre Allan Reis, es va trobar una correlació entre els nivells de cortisol (l’hormona de l’estrès), la gravetat dels símptomes de TEPT i una disminució en el volum de l’hipocamp dret al llarg del temps.

Què significa una disminució de l’hipocamp?

L’hipocamp ajuda a emmagatzemar i alliberar memòria, i és vital per a la memòria a curt termini. Per tant, juga un paper important en l’aprenentatge, el qual depèn de la memòria a curt termini: sense memòria no hi ha aprenentatge.

Així mateix, les víctimes de relacions abusives viuen en un estat d’alerta gairebé continuat, això implica una activació de l’amígdala (el cervell reptilià), que és on es produeix la resposta de lluita o fugida. L’amígdala conserva la memòria del que sentim, vam veure i vam escoltar en cada experiència dolorosa.

Goleman explica que la producció cerebral de noves neurones i les seves connexions té lloc en l’hipocamp, i que aquest és especialment vulnerable a l’angoixa emocional contínua, a causa dels efectes nocius del cortisol. L’hipocamp perd les neurones que el cortisol ataca, i es redueix de mida. De fet, la durada de l’estrès és gairebé tan destructiva com l’estrès extrem.

Segons Goleman, el cortisol estimula l’amígdala alhora que danya l’hipocamp, porta la nostra atenció a les emocions, al temps que restringeix la nostra capacitat per a assimilar nova informació.

Mentre que l’hipocamp és indispensable per a memoritzar, aprendre i recordar, en l’amígdala es registren els records emocionals com la culpa, la vergonya o la por.

Piñuel explica que, en situacions de trauma, el cervell s’activa a un nivell superior d’energia, darrere de la supervivència, i que molts circuits neuronals delicats acaben fonent-se o resulten en un funcionament anormal. L’impacte de l’trauma genera una acceleració emocional.

Per tant, com més temps es roman en una relació emocionalment abusiva, es produeix més deteriorament de l’hipocamp i major activació de l’amígdala.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Col.legiada 17148

Bibliografia

Bremner, D. «Destacar l’hipocamp: per què és important». Scientific American. Blogs.scientificamerican.com/news-blog/stressing-the-hippocampus-why-it-ma/

Brown, L. «Neurociència: l’impacte impactant que té l’abús narcisista en el cervell». HackSpirit. https://hackspirit.com/3859-2/

Goleman, D. «El trauma sever pot danyar el cervell i la psique». The New York Times. http://www.nytimes.com/1995/08/01/science/severe-trauma-may-damage-the-brain-as-well-as-the-psyche.html?pagewanted = tot

Piñuel, I. «Família Zero. Com sobreviure als psicòpates en família «, L’esfera dels llibres, S.L. Edició de Kindle, 2020.

Saeed, K. «L’abús narcisista a llarg termini pot causar dany cerebral». PsychCentral. https://psychcentral.com/blog/liberation/2017/10/long-term-narcissistic-abuse-can-cause-brain-damage#1

TENS ANSIETAT ANTICIPATÒRIA?

I si no aprovo l’examen? I si no em va bé l’entrevista? Moltes vegades rumiem sobre el futur i ens plantegem les coses de forma negativa. Darrera d’un I SI… sempre va una cosa negativa. L’ansietat és una emoció normal que tothom podem sentir, sobre tot, quan hi ha incertesa davant d’una situació. Una altra cosa és l’ansietat anticipatòria que sempre imaginem el pitjor que pot passar. És una resposta d’anticipació de l’organisme davant de situacions que ens generen por, perill o que no controlem.

L’ansietat anticipatòria es dóna quan estem pensant en la situació, no quan estem en la situació

Seguint l’exemple de la entrevista, l’ansietat es dóna quan pensem en la entrevista. L’ansietat anticipatòria intenta predir les conseqüències d’una situació futura. És com si vius en un perill pròxim constant. Apareixen pensaments com “no podré fer-ho”, “ quedaré en ridicul”, que dificulten que pensis en claretat davant de les situacions. Si aquests pensaments els repetim sovint poden convertir-se en realitat, és el que anomenem la profecia autocumplida. És una sensació involuntària i que genera molta incomoditat. Ens produeix simptomes psicològics com la por i l’angoixa i també poden aparèixer simptomes físics com mal de cap, suor, palpitacions, temblors…

Quines persones són més propenses a l’ansietat anticipatòria? Les persones que tenen una certa intolerància davant la incertesa i necessiten tenir-ho tot sota control. Normalment són persones amb un alt grau d’exigència sobre el seu rendiment. També es més probable en persones que hagin tingut un trauma anterior o si persones que tenen alguna fòbia. Encara que sembli incontrolable si que podem fer coses per disminuir o alliberar-nos d’aquesta ansietat anticipatòria.

Algunes d’aquestes pautes serien:

• Treu la por de mica en mica. Si et fa por alguna cosa, és millor anar-la enfrontant en petites passes no de cop. La solució no és evitar allò que et fa por si no anar fent petits reptes que et poden portar a superar les pors.

• Ara i aquí. Si l’ansietat anticipatòria té a veure en la imaginació d’un futur negatiu centra’t només en l’ara i aquí perquè és l’unic que pots controlar. Pràctiques com, el mindfulness o la meditació, et poden ajudar a vencer la teva ansietat anticipatòria.

• Realitza algun exercici físic. L’exercici ajuda a deixar endarrera l’ansietat. L’exercici allibera endorfines i ens ajuda a anar per la vida més relaxats.

• Apren a desdramatitzar. El pitjor que pot passar és simplement una probabilitat, però la teva ansietat anticipatòria fa que sigui la realitat.

• Frena els teus pensaments negatius. Imagina que pots parlar amb els teus pensaments negatius i dir-lis que ja no et molestin més, que ja els hi faràs cas més tard.

Aquestes són unes pautes que pots utilizar; però, si tens simptomes d’ansietat anticipatòria , és millor que consultis a un/a professional de la psicologia.

Lola Guerra Ruiz

Psicològa nºCol. 11389

EL BÀLSAM DE LA MEDITACIÓ

EL BÀLSAM DE LA MEDITACIÓ

Fa temps que la Rita intenta aconseguir l’hàbit de la meditació. Trobar un espai de silenci. De connexió amb les sensacions del cos. Vol adonar-se dels pensaments que la dominen, que es repeteixen dia a dia. Vol tranquil·litzar el soroll interior i exterior. Està cansada de trobar-se en situacions similars, sentint el mateix. En alguns aspectes vol començar a fer coses diferents i a sentir diferent. Es pregunta que si no es dedica una estona al dia de tranquil·litat i connexió amb el seu món interior: Quines coses prioritza a la seva vida? On i com cuida el seu espai interior…? Sent que quan ho fa, li senta bé, alguna cosa, per petita que sigui, canvia… una mica més d’energia, una mica més de calma, adonar-se de com està de tensa… d’un dolor o bé d’un sentiment amagat sota un dia tan mogut. De tot arreu li arriben missatges dels beneficis de la meditació. Serà una senyal? 

Una bona forma de cuidar la nostra salut mental i emocional és la psicoteràpia. En l’espai terapèutic es crea un ambient de seguretat i una relació amb el/la psicòleg/oga que ens permet mirar el nostre món interior amb amor. Acompanyats obrir un camí per esbrinar qui som, d’on venim, a on anem… entendre’ns millor. Posar nom a les nostres emocions, a les nostres relacions, satisfaccions i dificultats. Desencallar bloquejos, deixar de repetir patrons nocius, fer canvis cap a una vida més coherent amb els nostres valors i necessitats. I un bon complement per aquest camí de coneixença i evolució és la meditació.

Amb la situació actual de pandèmia on la salut mental es veu afectada (estrès, dols, dols latents o retardats, ansietat, depressió…) potser moltes de vosaltres, molts de vosaltres us heu topat amb la necessitat de trobar un espai per vosaltres mateixos/es, més que mai. És important trobar els propis bàlsams.

Faré un resum de com funciona la nostra ment i com la meditació pot col·laborar en un major benestar amb nosaltres mateixos/es. M’he centrat en el model que explica Joe Dispenza, bioquímic, neurocientífic i doctor en quiropràctica.

Podem dividir la ment en tres parts: la ment conscient, la ment analítica i la ment subconscient. La ment analítica estaria al mig, dividint les altres dues.

Quan venim al món i fins als 6 anys no tenim capacitat analítica (ment analítica) i tota la informació que rebem de l’exterior arriba al subconscient sense ser “processada”, no passa per cap filtre. Per això els missatges com “els nens no ploren” o bé, “nena, deixa de plorar que ja ets gran” poden arribar a calar profundament i trobem adults amb dificultat per poder plorar, el plor que alleugera, tan saludable. En aquesta primera etapa de vida som molt suggestius i tots aquells missatges que ens arribin, verbals i no verbals entraran a formar part del nostre món subconscient. 

En aquesta ment subconscient s’aniran formant les creences, que es tradueixen en comportaments i hàbits. Tot això anirà creant la nostra personalitat i la nostra manera d’estar al món i sentir.

Entre els 6 i els 9 anys es dóna la formació de la ment analítica. Divideix el cervell en dos: ment subconscient i conscient. La ment analítica és la que s’encarrega de:

  • sospesar el passat vs. el futur
  • el correcte vs. incorrecte
  • conegut vs. desconegut
  • ens permet aprendre coses noves
  • prendre decisions importants.

La ment conscient s’encarrega de la lògica, el raonament, la fe, la voluntat i la creativitat. 

La meditació té com a propòsit anar més enllà de la ment analítica i endinsar-nos en el món subconscient i reprogramar-lo, omplir-lo de noves creences, pensaments. Això ho podem fer si deixem d’analitzar i ens tornem suggestius, creiem sense analitzar. Creiem que podem canviar, sense més. La ment analítica podrà ser més o menys gruixuda, segons la trajectòria de cada persona. Ens costarà un esforç traspassar-la, i podem intentar-ho.

Segons Dispenza, la nostra ment subconscient ens domina en el 95 %, mentre que només un 5 % de la nostra ment funciona conscientment. Per això a vegades, per molt que vulguem ser positius i aplicar-nos missatges positius no n’hi ha prou, perquè darrere del missatge conscient de ser positius hi ha el subconscient que decideix l’emoció basada en la nostra forma general de funcionar.

L’estrès, fenomen que compromet el nostre benestar psicològic i físic, vol dir que estem funcionant d’una forma massa analítica: això produeix emocions pertorbadores, pensem tan focalitzats en el passat que el nostre estat mental s’excita massa i ens allunyem de la calma i el canvi. Actualment trobem moltes situacions i persones amb símptomes d’estrès, i la pandèmia ha despertat molt aquest estat. Cal que l’atenguem, viure estressats no és saludable. Amb la meditació podem anar més enllà de la nostra ment analítica i calmar cos i ment. Entendre com ho aconseguirem, ens pot ajudar a mantenir la pràctica.

Si tenim els mateixos pensaments, farem les mateixes eleccions, que ens portaran als mateixos comportaments, a les mateixes experiències i per tant a les mateixes emocions. Alhora el nostre cos generarà la mateixa bioquímica, activarà els mateixos canals hormonals i la nostra expressió genètica serà la mateixa. 

Segons Joe Dispenza, amb la pràctica continuada de la meditació podem ingressar al nostre món subconscient i crear nous pensaments, noves creences, nous hàbits, i per tant noves emocions, nous comportaments i noves experiències.

El canvi és difícil, cal voluntat i decidir posar la nostra energia en crear un espai intern nou. Sabies que els teus pensaments d’avui són molt similars als del dia anterior? Si has practicat algun tipus d’activitat meditativa, o bé si et fixes quan et despertes, segurament podràs fer-te conscient que penses coses similars, dia rere dia. Forma part de la teva identitat, de la teva personalitat, de la teva ment analítica. Penses d’acord al teu passat i amb això el teu futur serà el mateix, amb les mateixes experiències i emocions. 

El repte de la meditació és romandre en el PRESENT. Passar del conegut al fet desconegut. En el present hi ha buit i també una mort química, neurològica i genètica. Des d’aquest buit podem crear noves formes de pensar, fer i sentir. A l’inici ens caldrà invertir més energia, apareixen resistències: del cos (dolors, incomoditat…), de l’entorn (tot allò que haig de fer) i del temps. I cada cop que podem deixar passar tot això i tornar al PRESENT, serà una victòria cap a una nova forma d’estar en l’aquí i l’ara, més connectats i connectades coherentment amb cos i ànima.

Et convido a provar aquesta pràctica mil·lenària i que observis què et passa i si t’aporta beneficis!!

T’ESTIMO O ET NECESSITO?

Sabies que som l’espècie més social que existeix a la terra? Això significa que no entenem la vida sense vincles, som éssers totalment interdependents. Si recordes el que va ocórrer a l’inici del confinament, la necessitat d’establir contacte amb les nostres relacions interpersonals va ocupar un paper protagonista a través de videotrucades fent-nos experts en noves tecnologies per satisfer aquesta necessitat relacional. Quan som persones adultes, transformem la dependència amb els nostres progenitors que tenim durant la nostra infància per la independència adulta; però, realment són independents quan arribem en aquesta etapa?

El que passa quan som persones adultes és que modifiquem el tipus de dependència

Existeixen dos tipus de dependència:

  • Dependència vertical: es refereix a la dependència que s’estableix durant la criança amb els nostres progenitors perquè els necessitem per créixer. És imprescindible per la nostra supervivència, és una etapa que s’allarga en el temps perquè no tenim autonomia suficient com quan passa quan som persones adultes. Per això, s’anomena vertical.
  • Dependència horitzontal: es refereix a la interdependència entre dues persones en el moment de cercar algú a qui estimem perquè ens cuidi o a qui cuidar, ens proveeixi o a qui proveir. Ja no és necessària l’anterior dependència vertical perquè ja som persones autònomes.

El problema sorgeix quan, en una relació de parella, apareixen altres necessitats que promouen de nou una dependència vertical. La necessitat de salvar, complaure o de dominar a algú altre són ingredients per establir de nou una relació de dependència emocional.

La intimitat, una bona autoestima i l’autonomia individual són les bases per establir una relació de parella sana i feliç

Quins són els elements que afavoreixen una dependència horitzontal?

  • Regulació emocional és un element clau perquè una parella funcioni adequadament i, sobretot, que sigui feliç. Es refereix a la combinació entre tot allò que puc fer per mi per gestionar les meves emocions (autoregulació) amb el que necessito dels demés per ajudar-me a gestionar el que estic sentint (co-regulació). Quan una persona no disposa d’aquests recursos, té dificultats en resoldre els conflictes que apareixen en la parella o els evita perquè s’aïlla de forma individual.
  • Seguretat emocional és un altre element clau que es pot observar quan una persona té capacitat per gestionar els seus sentiments de soledat de forma autònoma i té les habilitats suficients per establir relacions amb intimitat expressant les seves emocions, realitzar peticions, acceptar les crítiques o mostrar la seva vulnerabilitat.

Em trobo molt sovint a la consulta relacions de dependència emocional on, per una banda, hi ha un membre de la parella que té por a l’abandonament i por de deixar de ser estimat/da oblidant-se de les seves pròpies necessitats per complaure a la parella amb un comportament submís i, per altra banda, l’altre membre de la parella té por a perdre la seva individualitat posant distància emocional en el seu vincle amb un comportament evitatiu i/o dominant. Aquests dos perfils que, aparentment semblen oposats, encaixen perquè sigui possible un vincle. El problema apareix perquè el vincle no es satisfactori per cap d’ambdues persones.

Com puc saber si estic en una relació depenent?

La incapacitat per posar fi a una relació que no em fa feliç com si es tractés d’una addicció, la no correspondència entre el que dono i rebo, la dificultat en créixer a nivell personal, laboral i social, l’aïllament social i el maltractament físic i psicològic (insults, menyspreu, poca validació, etc.) són alguns dels indicadors que em poden ajudar a reconèixer que estic amb tu perquè et necessito, no perquè t’estimo.

La parella ideal és aquella que sap treure el millor de tu, no el pitjor

En moltes ocasiones, m’agrada oferir analogies quan parlo de determinats conceptes quan estic en psicoteràpia. Per explicar què significa la dependència emocional, exposo la situació d’anar al supermercat amb gana. Què succeeix quan anem al supermercat amb la sensació de fam? El nostre criteri segurament és diferent ja que, amb molta probabilitat, buscaré satisfer de forma immediata la gana, més enllà d’escollir algun aliment que em nodreixi realment. Això també pot passar a l’hora d’escollir una parella. Quan la por a la soledat o la incapacitat d’identificar quan una relació no funciona es converteix en el que m’uneix a tu, la necessitat de seguretat emocional i la capacitat de regulació emocional no està ben coberta.

Si et sents identificat/da amb alguns d’aquest trets o tens dubtes sobre la teva relació de parella, el millor que pots fer és parlar-ne amb algú del teu entorn més proper. Prendre consciència del que estàs vivint és el primer pas. En cas que no sigui suficient per sortir-te’n i te’n adones que ho estàs vivint com una addicció, pots demanar ajuda professional per recuperar-te i, sobretot, sortir-ne reforçat/da.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg sanitari i psicoterapeuta

danielborrell@quantumpsicologia.com

IG @danielborrellgiro

Aquest article ha estat possible gràcies a la conferència TEDx Talks «Dependencia emocional» (2019) d’Arun Mansukhani i a la conversa «Claves para evitar la dependencia emocional» (2020) de BBVA amb Sílvia Congost.

IMPACTE SOBRE LA SALUT MENTAL DEL PERSONAL SANITARI PER LA PANDÈMIA DE LA COVID-19

Cerberus

Tots sabem que el personal sanitari porta molts mesos amb una important sobrecàrrega laboral i emocional a causa de la pandèmia de la COVID-19, i a primera vista podem pensar que metges, infermers i auxiliars estan patint el conegut síndrome de burnout o «estar cremat».

No obstant això, a l’investigar sobre els efectes de la pandèmia en els sanitaris, trobem evidència que els símptomes que presenten aquestes persones no poden atribuir-se a una única causa, sinó que ens trobem amb sinó que ens trobem amb tres síndromes diferents, com un monstre de tres caps, ells són:  fatiga per compassió, angoixa moral i estrès posttraumàtic.

Estudis realitzats, a Espanya i a la Xina, evidencien que els símptomes que presenten els sanitaris poden ser conseqüència de diferents síndromes, que, a més, poden coexistir en una persona, i tots ells es deriven de la situació actual.

Quan això passa, parlem de comorbiditat, terme que s’utilitza tant en l’àmbit mèdic com en el camp de la psicopatologia. En psicologia, fa referència a la coocurrència de dos trastorns psicopatològics, com ansietat i depressió, i / o d’una malaltia psiquiàtrica i una addicció a substàncies tòxiques, per exemple.

En un context de pandèmia, com el que estem vivint, ens trobem amb un personal sanitari que manifesta un alt nivell de malestar, d’una banda, per les seqüeles físiques i psicològiques ocasionades per la síndrome de desgast professional o burnout; i, per altra, per les seqüeles posttraumàtiques derivades de les situacions a les que s’ha vist exposat.

Tenint en compte els resultats dels estudis sobre psiquiatria de les pandèmies i les seves seqüeles, el psicòleg Jaume Mas Esquerdo va alertar sobre els efectes psíquics que la pandèmia podria causar en el personal sanitari, i va diferenciar tres síndromes les causes de les quals obeeixen a diferents motius, però que poden coexistir en una persona, i complicar més el quadre. Ells són:

1. «Fatiga per compassió: Sobrecàrrega emocional davant l’exposició al sofriment aliè de forma continuada en el temps. Està relacionada amb el desgast de la relació entre el professional i el pacient, produït per la manca de recursos per a gestionar el patiment del pacient, dels seus familiars o del professional mateix. L’exposició a vivències traumàtiques en pacients, familiars i companys de treball pot afavorir aquesta situació.

2. Angoixa moral (moral distress): Aquest terme, emprat en el terreny sanitari i més específicament en l’àmbit de la infermeria, fa referencia a situacions en què el professional sap què és el que ha de fer, però no pot fer-ho […] és el sentiment d’impotència produït per la impossibilitat de fer el que es considera correcte, especialment quan les decisions es refereixen als moments finals de la vida.

3. Estrès posttraumàtic: Conjunt de símptomes que poden aparèixer després de l’exposició a un esdeveniment estressant, extremadament traumàtic, en què la persona experimenta dany físic -real o potencial- o que la seva vida, o la d’un ésser estimat, corre perill. Alguns dels seus símptomes inclouen records traumàtics recurrents i involuntaris i malsons relacionats amb el succés traumàtic «(Mas Esquerdo, 2020).

En un estudi amb 1257 treballadors de 34 hospitals de la Xina, es va observar la presència de simptomatologia depressiva en un 50,4% dels participants i de símptomes d’ansietat en el 44,6% (Elsevier Public Health Emergency Collection, 2020).

També tenim dades a Espanya gràcies a un estudi realitzat per la Universitat Complutense de Madrid (Infocop, 2020), el qual va llançar els següents resultats: un 53% dels treballadors sanitaris presenta símptomes d’estrès posttraumàtic; gairebé un 80% dels mateixos presenta símptomes d’ansietat, i un 21,2% d’aquests casos són compatibles amb ansietat severa; també, s’observen símptomes depressius en un 51,1% dels sanitaris, dels quals, un 5,6% podria ser compatible amb depressió severa i un 40% dels professionals se sent emocionalment esgotat i «cremat» a la feina, és a dir que presenten símptomes de burnout.

Si bé els resultats dels estudis indiquen, en major mesura, la presència de simptomatologia ansiosa i depressiva, és tasca dels professionals de salut mental (psicòlegs i psiquiatres) realitzar un treball diagnòstic exhaustiu per identificar l’origen del trastorn i si hi ha comorbiditat entre dos dels trastorns esmentats o amb malalties anteriors, i així dur a terme el tractament que sigui més convenient en cada cas particular.

Laura López Galarza

Psicòloga Col.legiada 17148

Bibliografia

Consell General de la Psicologia d’Espanya. (2020). «Un estudi posa en relleu l’impacte emocional de la feina per la pandèmia de l’COVID-19 entre els sanitaris». Infocop línia. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=8787 [última visita 25 octubre 2020].

Erquicia, J., Valls, L., Barja, A., Gil, S., Miquel, J., Leal-Blanquet, J., Schmidt, C., Txeca, J., & Vega, D. (2020) . «Impacte emocional de la pandèmia de l’Covid-19 en els treballadors sanitaris d’un dels focus de contagi més importants d’Europa». Medicina Clínica. https://doi.org/10.1016/j.medcli.2020.07.006 [última visita el 25 d’octubre de 2020].

Mas Esquerdo, J. (2020). Seqüeles psicològiques de la crisi de l’coronavirus en el personal sanitari i intervinent. Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, 118, 9. http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2020/DIEEEO118_2020JAIMAS_secuelas.pdf [última visita el 25 d’octubre de 2020].

I ARA, QUÈ FAIG AMB MI?

Aquest any hem viscut molts canvis en diferents àrees de la nostra vida fruit de l’aparició d’un virus que ja coneixem amb totes les seves sigles. Hem passat de la por del contagi el mes de març a la ràbia actual per totes les mesures que hem d’adoptar per protegir la nostra salut i la dels demés. Ara hem d’estar a casa a les 22h i no podem sortir els caps de setmana del nostre municipi, així com hem après a conviure amb una mascareta al nostre rostre que ens dificulta comunicar-nos i, fins i tot, reconèixer-nos pel carrer.

En sabem molt dels aerosols, de la distància de seguretat i de la prova PCR; però, no se’ns parla gaire de com ens està afectant a nivell emocional tot el que estem vivint.

La preocupació per estar en contacte amb una persona que ha donat positiu i confinar-se a casa, l’aïllament social al que estem sotmesos/es, els problemes econòmics derivats de negocis que no han aixecat la persiana, treballadors/es que estan cobrant d’un ERTO de forma irregular, el dol complicat per haver perdut a un/a familiar sense poder-se acomiadar o la incertesa del futur que ens espera són alguns dels aspectes que deterioren el nostre benestar psicològic i del que cal parlar amb claredat, rigorositat i transparència.

Estem vivint una realitat que no és fàcil de gestionar i els estudis preliminars realitzats fins ara només fan que confirmar-ho. La taxa dels trastorns d’ansietat s’ha multiplicat per quatre, així com els trastorns depressius que s’han triplicat. Encara no tenim estadístiques sobre el nombre de suïdicis perquè continua sent un tema del que no se’n vol parlar per por al mimetisme. L’augment de psicofàrmacs s’ha disparat per poder conciliar la son i reduir els sentiments d’angoixa. Tot això succeeix en un context social amb altra prevalença de problemes de salut mental.

No hi ha salut sense salut mental!

No podem concebre la salut sense una bona salut mental. Segons una investigació recent realitzada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el 46% de la població està en risc de patir simptomatologia ansiògena que comporta deteriorament cognitiu amb dificultats de concentració, més irritabilitat, major dificultat en prendre decisions i unes emocions que apareixen amb més intensitat. En un altre estudi sobre la salut de treballadors/es realitzat a diferents universitats espanyoles durant els mesos d’abril i juny del 2020, s’ha identificat que el 41,9% presenta símptomes d’ansietat i un 27,3% considera que la seva salut ha empitjorat durant les últimes setmanes.

La pandèmia ens ha regalat la oportunitat de poder visitar de forma virtual amb la mateixa eficàcia que una sessió presencial.

Des del desconfinament, hem notat que el nombre de consultes s’ha duplicat en el nostre centre de forma directa o indirecta amb el que estem vivint, és a dir, que no tothom necessita gestionar la por al contagi del virus. La salut mental està ocupant més importància i major atenció en la vida de les persones sigui per dificultats de regulació emocional, situaciones traumàtiques no resoltes, problemes de parella, conflictes familiars que han sortit a la llum, dols no elaborats o disfuncions sexuals enterrades en el passat.

A qui està afectant més?

  • Afecta més a dones que a homes. La major càrrega de les cures de familiars i fills/es, el repartiment de les tasques domèstiques de forma poc equitativa i les exigències del teletreball són alguns dels factors que expliquen que les dones sentin que ha empitjorat la seva vitalitat i energia. Les desigualtats de gènere i actituds masclistes continuen estan present en moltes de les nostres llars.
  • Joves de 18 a 25 anys són el grup d’edat que presenta més símptomes d’estrès fruit de la precarietat laboral, l’aïllament social, el trencament de les seves perspectives de futur i la renúncia a la llibertat de viure la seva joventut com els hi pertocaria.
  • Professionals sanitaris i socials que han estat en contacte directe amb el virus, familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, persones amb un trastorn mental previ o les persones que han perdut la seva feina també són les persones a qui els hi està afectant més.

Què podem fer davant de tot això?

Després de tot el que has llegit en aquest article, potser s’ha activat el teu malestar, t’has sentit identificat/da experimentant alleugeriment o potser pensaràs erròniament que no hi podem fer res per gestionar aquesta muntanya russa emocional. Si aquesta última creença fos certa, la nostra tasca professional no tindria massa sentit. No vull acabar sense donar-te 6 recursos que pots incorporar avui mateix en la teva farmaciola:

  • Diferenciar entre el que em puc ocupar i el que em puc preocupar. Quan només m’instal·lo en el que no puc canviar i el que no està a les mans, entro en la preocupació despertant sentiments d’impotència i inseguretat. Per això, cal preguntar-me: Què puc fer? Què depen de mi?
  • Mesurar bé el nivell d’informació que vull rebre cada dia per part dels mitjans de comunicació. Estar infoxicat/da augmenta significativament la prevalença de símptomes d’ansietat i depressió. Per això, cal mesurar de forma honesta quin és el nivell d’informació que estàs disposat/da a absorbir.
  • Entendre que el dolor és inevitable i que el patiment és evitable. El dolor forma part de la vida i lluitar contra la realitat no és una bona solució. Enfadar-nos de manera excessiva, culpabilitzar-nos o resistir ens desgasta. Recorda’t cada dia que el que persisteix, resisteix.
  • Agafar perspectiva del que està passant. El que si sabem és que la pandèmica té data de caducitat, encara que no la sabem avui mateix. Pensar que això no s’acabarà mai és una trampa mental que cal evitar. Pregunta’t cada dia què és el que realment importa la vida? Quins són els meus valors?
  • Compartir el que estic sentint amb les persones que tinc al meu voltant, sigui de forma presencial o virtual. Posar nom a les teves emocions, expressar-les en veu alta, donar-lis veu i demanar que algú les escolti són estratègies saludables de regulació emocional.
  • Realitzar diàriament pràctiques formals o informals de Mindfulness ens permet prendre consciència del que estàs sentint en el moment present allunyant-te del passat i del futur incert. És un entrenament que et permet acollir el que estàs experimentant, sigui agradable o desagradable sense jutjar-ho.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules que acabes de llegir es converteixin en un bàlsam pel teu malestar. Confia en els teus recursos personals i, en cas que s’esgotin, no oblidis que sempre n’hi ha al teu abast sigui amb ajuda professional o amb les persones que tens més a prop.

Daniel Borrell Giró, psicòleg sanitari col·legiat núm. 12.866 danielborrell@quantumpsicologia.com

Instagram @danielborrelgiro

ETS UNA PERSONA GELOSA?

Tothom ha viscut algun cop amb un sentiment de gelosia. La gelosia és una resposta emocional que es produeix quan una persona sent una amenaça directe sobre una cosa que pensa que és seva. Dins d´una relació de parella, la gelosia és una resposta natural que es produeix quan tenim la possibilitat de perdre una relació que considerem important o nostra, i la majòria de gent l´experimenta en major o menor mesura. Cal diferenciar entre la gelosia que es pot considerar més aviat normal i la patològica. La gelosia normal és transitòria i puntual en canvi la patològica provoca un malestar molt significatiu en la persona que l´experimenta.

La persona amb una gelosia patològica té diferents trets de personalitat:

– Estat d’hipervigilància permanent

– Sentiment de manca de control propi

– Necessitat de controlar l’altra persona

– Manca de raons justificades

– Abandonaments anteriors

– Falta de confiança i baixa autoestima

– Falsa creença de la gelosia com a proves d’amor

Ningú desitja ser una persona gelosa i la gelosia patològica provoca molt malestar i pot afectar a àrees diverses de funcionament del dia a dia de la persona que la pateix. És important aprendre a gestionar la gelosia, disminuir-la o evitar que es converteixi en una cosa patològica.

Com gestionar la gelosia?

Potencia la teva autoestima. La por a l’abandonament o la solitud es deuen a una baixa autoestima. Treballar l’autoestima i l’autonomia és important per evitar tenir gelosia patològica.

Fomenta la teva autonomia Centrar-te en les teves metes desvia l’atenció excessiva sobre la parella. És important centrar-nos en la nostra pròpia vida i que això sigui el focus i no la nostra parella.

Augmenta el temps amb la teva parella Si el temps en parella és insuficient això pot augmentar la gelosia. Per estar més segures amb la nostra parella hem de tenir temps de qualitat amb ella.

Dedica temps al diàleg en parella. Parlar amb la teva parella de les teves emocions i necessitats fa que es doni un clima de confiança que enforteix a la parella i dóna més seguretat.

Vigila la freqüència de la gelosia. Quan la gelosia és puntual i espontània forma part de les relacions i no requereix més atenció. Però si és una cosa permanent tendeix a desgastar la relació.

Lola Guerra Ruiz

MINDFULLNESS I ACCEPTACIÓ

Quan més clarament et comprens a tu mateix 

i comprens les teves emocions, 

més et converteixes em un amant del que és.

Spinoza

En les sessions de psicoteràpia sovint puc observar com l’aferrament als nostres pensaments, que estan en desacord amb el que succeeix, és la font del nostre patiment. Les coses haurien de ser d’una altre manera, la gent hauria de ser més amable, la meva parella hauria d’escoltar-me, el meu fill o la meva filla hauria de ser més … -posa el que vulguis-, el meu o la meva cap hauria de dir les coses d’una altre manera, el món hauria de ser diferent de com és.

Els processos psicològics que dificulten l’acceptació

  • L’evitació experiencial, és a dir, no voler experimentar els pensaments, records, sentiments, sensacions i emocions que ens apareixen en un determinat context.
  • No viure el present. El pensament ens porta a el futur o al passat i podem estar vivint en el que els nostres pensaments ens reprodueixen, en lloc de viure en el present que és on realment es produeix la nostra vida.
  • La manca de claredat amb els propis valors. Els nostres pensaments ens indiquen quina direcció volem prendre en la vida, és a dir, cap a on volem dirigir la nostra conducta. Les conseqüències desitjades a llarg termini són els valors que marquen el rumb que volem seguir. Quan no hem definit aquestes finalitats o no les seguim, per la causa que sigui, es produeix rigidesa psicològica.
  • La manca de compromís i determinació per seguir els propis valors i interessos.
  • La fusió amb el contingut del nostre JO en lloc de viure el nostre JO com a context. La defensa per sobre dels nostres interessos d’un concepte de nosaltres mateixos, és a dir, del nostre JO, en lloc de ser conscients que som el context en què es donen les nostres experiències i que, des d’aquest punt de vista, transcendim els nostres pensaments , sentiments, sensacions i emocions.
  • La fusió amb el nostre pensament. Quan el que marca la nostra conducta per sobre dels nostres interessos i del que ens indica el context és el que condiciona el nostre comportament, és quan es produeix una fusió amb el nostre pensament que produeix rigidesa psicològica.

Aquests processos estan tots interconnectats de manera que, per exemple, la fusió amb el pensament està present en la fusió amb el JO com a contingut, impedeix viure el present, ens allunya dels nostres valors, i és un component de l’evitació experiencial.

Els passos que seguim en les sessions de psicoteràpia per eliminar o reduir el patiment són:

  • Acceptació: obrir-se a sentir les emocions desagradables per poder centrar-se en la consecució dels objectius i valors presents en la situació. No és resignar ni aguantar-; sinó centrar-se en el que es pot controlar i deixar d’intentar controlar el que no es pot.
  • Defusió(Luoma i Hayes, 2003). Es tracta de prendre distància dels pensaments, no confondre la realitat ni el que està passant amb la història que crea la nostra ment, i actuar de d’acord amb els objectius que es persegueixen en aquest moment.
  • Viure el present. Portant l’atenció al que està passant i sentint en aquest moment, el que ens permet actuar de forma més eficient.
  • Triar els nostres valors. Elegir les conseqüències desitjades a llarg termini en la consecució dels quals invertirem la major part dels nostres esforços.Compromís amb els nostres valors.
  • Viure el JO com a context. Som el context en què es donen els nostres processos privats.

L’acceptació com a font d’alliberament del patiment

En vull detenir en el pas de l’acceptació. Si mirem el seu significat i  l’origen del  terme llatí acceptatio, el concepte d’acceptació fa referència a l’acció i efecte d’acceptar. Aquest verb, al seu torn, està relacionat amb aprovar, donar per bo o rebre alguna cosa de forma voluntària i sense oposició. Es a dir, si no poden acceptar una situació o una persona, no podem rebre, acollir o admetre aquesta situació o persona, o molt sovint una part de nosaltres mateixos/es.

Barallar-se amb la realitat és poc productiu, només es perd el 100% de les vegades. És fàcil identificar quan no podem acceptar quelcom perquè ràpidament apareixen pensaments de crítica i de judici, sobre la situació, sobre una persona, o sobre nosaltres mateixos/es.

Et proposo per començar que facis el següent:

  • Identifica els teus pensaments de judici
  • Observa amb comprensió aquests pensaments i pregunta’t: 
    • És això veritat? Tens l’absoluta certesa que aquest pensament és veritat?
    • Com reacciones quan tens aquest pensament?
    • Com estaries sense aquest pensament?

Tenim poder sobre els nostres pensaments, i no sobre la situació o sobre la persona que jutgem, així que l’únic efectiu és treballar sobre el contingut de la nostra ment. Tothom arreglem el món en les converses de cafè, sabem com fer-ho veritat?, però tenim més dificultats en arreglar el nostre món intern. Et proposo centrar l’atenció i les accions sobre tu mateix, tu mateixa, et sorprendràs del resultat!

Soledad Calle Fernández

Psicòloga Sanitaria, Col. Núm 13.541

Tel. 639.366.105

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies

Vols concertar una primera visita o demanar informació?

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort